dimecres, de desembre 31, 2008

Malgrat 1908 – Anuncis


Com que l’any s’acaba, aprofito per posar els anuncis publicats a La Vanguardia l’any 1908, sobre Malgrat.

Només n’he trobat un, del dijous 28 de maig del 1908, sobre la venda d’una casa a Malgrat. Llàstima que no indiquin el preu, hauria estat interessant de comparar-lo amb els d’ara.

L’home dels nassos

Avui és l’únic dia de l’any que surt al carrer l’home dels nassos. Ahir ho va fer l’home de les orelles. Ni l’un ni l’altre tornaran a sortir fins d’aquí a un any. Es per això que aquestes són unes dates importants.

Ahir, dia de l’home de les orelles, es va presentar un document sobre el finançament autonòmic. Un paper sense cap xifra, pel que hem pogut saber. S’havia de presentar el nou finançament de Catalunya el 9 d’agost. Els amics del senyor Saura varen negociar un aplaçament d’aquest termini, que tampoc es va complir. Definitivament, el dia de l’home dels nassos era el darrer terme. I el que va sortir és, per dir-ho finament, una enganyifa.

Sóc dels que pensen que, al mateix temps que es reclama un augment del finançament (és a dir, un augment dels nostres impostos) s’hauria de fer un esforç per reduir les despeses. Però aquesta idea de reduir les despeses que no són necessàries deu semblar una idea extraterrestre als governants que tenim. Per això es fa tan necessari un augment del finançament.

I per què es van allargant els termes per definir el nou model, si el tenim relativament ben definit a l’estatut? Doncs perquè ningú fa cas a Catalunya. I ningú fa cas a Catalunya perquè ningú té por de Catalunya. Si volem, dins de la constitució espanyola vigent, que se’ns faci cas, hem de fer por. I avui, amb la coalició de govern actual, formada pels que varen perdre les eleccions, i liderada pel mateix partit que governa a Madrid, tothom sap que serem bons minyons i que ens portarem bé. Alguna alçada de veu de tant en tant, algun estirabot més o menys afortunat, però res que impressioni als contrincants.

Amb la distribució actual al parlament, es podria formar un govern que fes por. Un govern fort, decididament catalanista, que governés pels ciutadans de Catalunya i que ensenyés les dents. Per culpa d’uns i altres (més d’uns que d’altres, siguem-ne conscients) es va preferir un govern feble, catalanista només de paraules, que no de fets, i així ens va.

No busquem culpables fora de Catalunya. Els responsables d’aquesta penosa situació els tenim a casa nostra. I així ens hem trobat que, amb el document presentat el dia de l’home de les orelles, hem arribat al dia de l’home dels nassos amb un pam de nas.

dimarts, de desembre 30, 2008

Símbols franquistes

He llegit que a Canet estan tapant el jou i les fletxes de les petites plaques que estan clavades a les façanes dels edificis construïts fa anys per l’anomenat Instituto Nacional de la Vivienda, amb l’excusa que es tracta de símbols franquistes.

Trobo bé que es treguin les estàtues del personal franquista dels carrers. Trobo bé que es canviïn els noms dels carrers que durant tants anys varen estar dedicats als prebosts de la dictadura. Però això de tapar el jou i les fletxes dels petits rètols de les façanes de les cases construïdes en aquella època pel ministeri corresponent ho trobo ridícul.

I és que la història és la història. I ningú no la canviarà. Que es tregui dels llocs públics tot el que significa un homenatge als personatges de la dictadura és perfectament lògic, ja que queda molt poca gent que cregui que aquest homenatge era merescut. Que es treguin tots els símbols que exalten la revolta militar o la dictadura, està molt bé. Però aquestes petites plaques no són cap homenatge a ningú ni exalten cap període sinistre de la nostra història. Són, només, una part de la nostra petita història. El tapar-les o treure-les és tan ridícul com les actuacions dels faraons que feien esborrar el noms dels seus predecessors de les parets dels temples.

Al meu modest entendre, aquests tapadors de jous i fletxes de les petites plaques són tan extremistes com ho podien ser els membres de la dictadura. I ja se sap, els extrems es toquen.

Dit amb el màxim respecte pels que pensin que aquestes petites plaques són un perill públic.

La llevantada de Sant Esteve i altres temporals



Tothom ha pogut veure els efectes de temporal que el dia de Sant Esteve va assotar la costa. Hi ha hagut comentaris de tota mena, des dels que diuen que això no havia passat mai, fins als que ens expliquen que aquestes catàstrofes són la conseqüència del canvi climàtic.

I és que, en temes com aquest del temps, acostumem a tenir una memòria més aviat fluixa. Temporals com el que acabem de sofrir no són, per sort, massa freqüents, però tampoc podem dir que com aquest darrer no n’havíem vist mai. Potser els temporals d’aquest tipus que han afectat en el passat la nostra costa no han fet tant de mal com aquest darrer, però això és perquè abans no hi havia tants equipaments com ara a la vora del mar.

Tenia a la memòria un temporal molt important durant el qual les onades varen negar parcialment el Pla de Grau, però no recordava exactament quan va ser. En vaig trobar la ressenya a la VOZ de Malgrat del mes de gener del 1960, on se’ns explica que aquest temporal es va produir a primers de desembre del 1959:

Fuerte temporal

A principios del fenecido Diciembre, fuertes temporales de mar revistieron caracteres de imponentes, presagiando fatales consecuencias, pues algunas olas, convertidas en montañas líquidas, llegaron, en su rompiente, a los lindes del Paseo de José Antonio. En la bahía que forma la parte que limita con el río Tordera, se inundaron algunos campos de cultivo, cuyas cosechas se habrán perdido irremisiblemente.


Al llibre “Malgrat, cent anys d’història”, venen dues fotos de l’Antoni Poch sobre aquest temporal. Les fotos (que reprodueixo) mostren els camps inundats per l’aigua del mar a causa del temporal citat i uns homes obrint rases per poder evacuar l’aigua. Estan datades, segons diu el llibre, del 2 de desembre del 1959.

No sé si el temporal del dia de Sant Esteve proppassat ha estat més important que el de principis de desembre del 1959, ja que no he pogut trobar les dades meteorològiques precises d’aquest darrer. El que es pot dir, però, és que el temporal de l’any 1959 no va ser produït per una llevantada, sinó que els vents dominants a la nostra costa eren més aviat del del sud-oest, ja que la borrasca estava situada just al nord de Galícia, com es pot veure en el mapa del temps publicat per la Vanguardia. Les cròniques de l’època descriuen que, durant la nit del 1 al 2 de desembre del 1959 el nord de la península va ser afectat per uns vents molt forts, que en alguns llocs varen superar els 140 km/hora.

dimecres, de desembre 24, 2008

Desenvolupament del Pla Local de Joventut

Recentment el regidor de joventut ha convocat dues reunions amb els joves de Malgrat per començar a desenvolupar el Pla Local de Joventut, aprovat en el ple del maig del 2007.

Personalment no sóc pas gaire partidari de fer plans d’aquest tipus si no hi ha una voluntat de dur-los endavant i si no hi ha una capacitat de lideratge a la regidoria corresponent. Ja vaig comentar quan el Pla es va aprovar que aquest Pla recomanava la participació dels joves del poble, però que els autors del Pla no varen aplicar la seva recepta per redactar-lo, per manca de temps, varen dir.

El temps passat des del mes de maig del 2007 fins ara em feia pensar que el Pla estava mort i enterrat. Les declaracions de principi de la senyora alcaldessa a la seva famosa carta al President del Parlament, on es mostrava reticent i escèptica sobre la participació ciutadana confirmaven, o al menys així ho semblava, la falta d’interès del govern municipal per encetar el procés participatiu que aquest Pla demanava.

Però heus aquí que, amb un any i mig de retràs, es convoca als joves del poble. Ho trobo una bona notícia. Es veu que el regidor de joventut vol activar el Pla. Això és positiu. “La idea és copsar les inquietuds, les propostes, les queixes dels joves i així poder trobar respostes”, diu el regidor. La intenció sembla bona.

Però un procés participatiu no és gens senzill d’organitzar ni de dirigir. L’exemple de la Plaça Lesseps, a Barcelona, fruit d’un procés participatiu definit com a exemplar, mostra aquesta dificultat: la plaça no agrada a ningú, ni als mateixos que han participat en el procés. I és que un procés participatiu té moltes dificultats, començant per la dificultat de comprendre el que volen dir els uns i els altres, i acabant per la constància dels participants, no sempre fàcil d’obtenir.

Per ara, els resultats de la concertació iniciada a Malgrat semblen més aviat banals, en el sentit que eren perfectament previsibles:

- Sobre l’àmbit d’autonomia els joves van reclamar una connexió amb transport públic entre Barcelona i Malgrat en horari nocturn i també una millor connexió ferroviària amb Girona.

- També van proposar la creació d’una coordinadora d’habitatge que promogui la rehabilitació de cases deshabitades.

- Pel que fa la qualitat de vida, els joves demanen que es reparteixi l’oferta de concerts de música durant tot l’any i que no es concentri en dates determinades. Alhora demanen que es diversifiqui el tipus de música i que es segueixi promocionant els grups locals.

- Els joves també van demanar un local on poder trobar-se, reunir-se, on puguin assajar els grups de música o poder estudiar.

Però espero que això només sigui un principi.

Alguns han criticat que només assistissin a la convocatòria una bona trentena de joves. A mi no em sembla pas un número petit, sobretot en un poble com Malgrat, amb poca experiència participativa. Hem de donar un vot de confiança al regidor de joventut. Per una vegada que algú, a la Casa Gran, vol fer participar la gent a un projecte comú, penso que no se l’ha de criticar d’entrada, sinó animar-lo. Ja és suficientment difícil menar un procés d’aquest tipus perquè, des de fora, hi posem bastons a les rodes.

(Sí, ja sé que hi ha en curs un altre procés participatiu, el del Barri del Castell. Però la gran diferència entre l’un i l’altre, és que el del Barri del Castell és un procés forçat per les condicions exigides per obtenir la subvenció, mentre que el del Pla de Joventut és un procés voluntari de l’equip de govern municipal)

dilluns, de desembre 22, 2008

El temps de l’any 2008 a Espanya


Segons l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), en el seu informe preliminar sobre el clima a Espanya, si prenem la península i les illes Balears, aquest ha estat l’any més fred des de l’any 1996. Es pot comprovar en el gràfic que la temperatura es manté a un nivell que no sobrepassa pas gaire el nivell mitjà dels anys 1971 a 2000.

La temperatura mitjanade gener a novembre, per l’any 2008, és de 15,8 ºC, només 0,3 ºC per sobre de la mitjana del període 1971 – 2000. Si s’hi afegeix la primera quinzena de desembre, ja que la tardor ha estat molt freda, la temperatura mitjana és de 15,5 ºC

La temperatura mitjana de la península i les illes Balears, segons l’AEMET, va disminuir els anys 60, va augmentar els anys 70 i 80, va tornar a disminuir a principis dels 90 (segurament degut a l’erupció del volcà Pinatubo), es va tornar a recuperar i, des de l’any 1994 fins ara, s’ha mantingut relativament estable.

Hi trobem, més o menys, el que passa a les temperatures globals del planeta, que es mantenen relativament estables des de l’any 2000, malgrat que la concentració de CO2 a l’atmosfera segueix augmentant.

El que no impedeix a diaris com Público del passat dia 17 de dir i afirmar que “la temperatura sigue aumentando en España”. I és que el diari del senyor Rodríguez Zapatero ha de defensar la idea del canvi climàtic, que és el que aquí és políticament correcte.

Malgrat, 1908 – Notícies de La Vanguardia

Podem llegir a l’exemplar de La Vanguardia del dia 7 de febrer del 1908 dues notícies referides a Malgrat:

- la primera, l’atropellament pel tren d’un home al pont de la Tordera, que va acabar amb la mort de la persona atropellada.

- la segona, l’anunci del ball de disfresses que s’havia de celebrar el 15 de febrer a la Barretina, amb repartiment de premis, donats pels senyors Joan Arnau i Eduard Puig.

divendres, de desembre 19, 2008

Augment de taxes municipals i augment real de la inflació

A Barcelona aproven avui els pressupostos municipals, amb un augment dels preus públics i de les taxes del 3,2 %. Aquest percentatge era l’equivalent al de la inflació prevista pel 2008 en el moment en que es varen redactar els pressupostos. Aquests pressupostos compten amb l’aprovació de ERC, que va tancar un acord amb el govern municipal barceloní.

Ara, en Joan Portabella ha reobert la discussió. Malgrat que el seu grup aprovarà els pressupostos, exigeix del govern municipal que “compensi” d’alguna manera als ciutadans per les vuit dècimes que aquest augment de taxes es troba per sobre del IPC del mes de novembre.

Diu en Joan Portabella que el seu grup no canviarà la seva posició favorable als pressupostos, “però això no significa que renunciem a demanar compensacions pels ciutadans que pagaran uns impostos que estan per sobre de la inflació. O l’Ajuntament assumeix públicament en el ple de divendres (avui) que ha de compensar els ciutadans d’alguna manera el 2009, o que no compti amb el nostre vot pels pressupostos del 2010”.

A Malgrat, s’ha publicat als mitjans de comunicació (el pressupost encara no s’ha fet públic) que les modificacions es concentren bàsicament en les taxes municipals que s’apujaran a partir de gener en un 4,5 %, el que equival a l’IPC del moment en què es varen redactar els pressupostos. La única taxa que s’apuja més d’aquests percentatge és la d’escombraries que pateix un augment del 7,5 % respecte al que valia ara fa un any. Em pregunto si al nostre poble algú pensarà a “compensar” al contribuent malgratenc pel 2,1 % (4,5 % – 2,4 %) que aquest augment de taxes es troba per sobre del IPC del mes de novembre (i probablement també sobre l’IPC del mes de desembre)

dijous, de desembre 18, 2008

El que ens costa veure (o no) la televisió

Ara que es parla tant de finançament, de l’escanyament econòmic del país, de pactes incomplerts per l’estat central, fora bo recordar el que gastem en veure, o en no veure, la televisió, aquí i allà, tant on hi ha televisió autonòmica com on n’hi ha.

Les televisions públiques, autonòmiques o estatals, tenen un cost que no cobreixen els seus ingressos, pel que és necessari que els governs central o autonòmics les subvencionin. En el quadre tenim un resum del cost, de les subvencions i del que costa cada tele, en valor absolut i el que costa a cada habitant. Hi podem veure que el cost total de la televisió catalana és molt més important que les altres.

On no hi ha televisió autonòmica, ho tenen clar: la RTVE costa a cada espanyolet 12 euros cada any.

Allà on hi ha una tele autonòmica, a aquests 12 euros s’hi ha d’afegir el cost d’aquesta. En el cas de Catalunya, el seu cost és de 43 euros per cap. Es a dir, a Catalunya, el cost de les televisions públiques és de 55 euros per català. Més econòmic que al País Basc (68 €) i més o menys al mateix nivell que a Galícia (57 €) i a l’Aragó (56 €)

Ara que, segons ens diuen, fan falta diners pel bon funcionament de la Generalitat, algú es podria preguntar la raó per la qual la televisió catalana té el cost més important de totes les televisions autonòmiques? No es podria estalviar un bon centenar de milions d’euros? Ja sé que tenir o no una bona televisió és una opció de societat, que la televisió catalana serveix perquè el català sigui present als medis audiovisuals. Però, de veritat és necessari tenir quatre canals?

El fet de posar en un quadre els costs de les televisions públiques i de comparar-los és interessant, ja que ajuda al ciutadà a plantejar-se algunes qüestions que interessen a tothom. Sobretot en temps de vaques flaques com la que ens toca passar ara mateix.

Font de les dades sobre el cost de les televisions públiques: La Vanguardia del 30.11.2008

dissabte, de desembre 13, 2008

Santa Llúcia, un pas de puça

Avui és Santa Llúcia, el dia que les tardes ja no s’escurcen més, encara que el sol segueixi sortint cada dia un xic més tard pel matí. Tradicionalment, és per Santa Llúcia que comença el període de Nadal.

Abans, tal dia com avui s’inaugurava a Barcelona la Fira de Santa Llúcia, començaven els pessebres i les modistetes feien festa. "Els estudiants que no tenien el cul llogat feien campana i les empaitaven pels voltants de la catedral. Elles, estrenaven abrics gruixuts que les guardaven del fred i potser les protegia d’algun pessic agosarat". L’endemà, sortien fotos als diaris i tot semblava alegria i llibertat, malgrat que eren temps de dictadura.

Alguns anys la festa de Santa Llúcia es celebrava de manera molt lluïda, i les modistetes (llavors n’hi havia moltes), anaven molt mudades, com les que es poden veure a la foto de l’any 1947, quan varen celebrar la seva patrona a l’hotel Guillem.

I els dies, allargant-se i escurçant-se. Ja ho diuen les dites populars:

- Per Santa Llúcia, un pas de puça, per Nadal, un pas de pardal.

- Per Santa Llúcia s’escurça la nit i s’allarga el dia.

- Per Santa Llúcia creix el dia un pas de puça, no creix ni disminueix fins que el Nen Jesús no neix.

dijous, de desembre 11, 2008

Del Borbó i de la seva mort anunciada

- Et veig en baixa forma, em diu en Janí. En un altre moment, la frase pronunciada per en Tardà t’hauria fet saltar, i hauries reaccionat de seguida.

- Mira, Janí, la meva visió del que passa als partits polítics ha canviat. Ara me’ls miro com l’entomòleg es mira els insectes: amb curiositat científica, i intentant treure conclusions d’aquestes observacions. Ja saps que sempre m’ha interessat la vida dels insectes, sobre tot la seva estratègia per perpetuar l’espècie.

- Carai, i em pots dir quina és la teva metodologia per aquest estudi?

- Per comprendre els insectes, s’ha de trobar la seva estratègia per la conservació de l’espècie (per tenir vots, en el cas dels partits polítics) i s’ha de mirar la seva interacció amb el medi (polítiques proposades i realitzades, pels partits). Per ara, essent les meves capacitats com a entomòleg molt limitades (sóc un entomòleg aficionat), només em dedico a la primera.

- I quines són les teves conclusions?

- La primera conclusió que he trobat és la de l’espècie PSC. S’han donat compte que allà on tenen els vots és en les zones de suburbis i, per perpetuar la seva espècie, han adoptat l’estratègia d’anar suburbialitzant tot el país.

- Molt agut. Però, què té a veure l’expressió d’en Tardà amb la perpetuació de l’espècie ERC?

- Doncs mira, si he arribat a una conclusió sobre aquesta espècie, ha estat gràcies a en Tardà. Amb el seu crit sobre el Borbó se m’han obert els ulls. T’ho explicaré: l’espècie ERC s’ha donat compte que varen créixer molt quan es varen trobar davant d’un anticatalanisme primari, representat pel senyor Aznar. Desprès, el seu nombre ha anat minvant. Han arribat, lògicament, a la conclusió que, per créixer, necessiten tenir al davant gent que manifesti, com més fort millor, un anticatalanisme primari. I en Tardà, que és un home eixerit, que passa part del seu temps al altiplà ibèric, sabia perfectament les conseqüències de la seva expressió. I ha encertat de ple. La reacció ha estat forta i brutal. L’anticatalanisme ha tingut una altre excusa per manifestar-se, i no només pels extremistes. Si l’estratègia de l’espècie ERC funciona, això hauria d’ajudar a, no solament perpetuar l’espècie, sinó a fer-la créixer.

- Conclusió brillant. I creus que aquesta estratègia funcionarà?

- Mira, Janí, la funció de l’entomòleg no és jutjar el que fan els insectes, sinó observar-los, treure’n conclusions i, més endavant, veure si en la pràctica les estratègies que han posat en joc tenen o no èxit.

- I també estudies les altres espècies d’insectes, com CiU?

- També, però per ara no he tret cap conclusió que sigui plausible. Has de tenir en compte que es tracta d’una espècie difícil d’estudiar, ja que són l’associació simbiòtica de dues espècies diferents. Però no desespero d’arrivar-hi.

dimarts, de desembre 09, 2008

No estem sols al món

No estem sols al món. La destrucció dels arbres, les canalitzacions de les rieres, les requalificacions, el patrimoni poc respectat no són una exclusiva del nostre poble. Trobo a La Natura a la Baixa Tordera una menció al que passa a Canyamars, El Far i Dosrius, no tant lluny de casa nostra. Copio, sense cap vergonya, el post del col•lega.

Curiositat... Diccionari del Butlletí de El Roure (Plataforma d’Acció Ambiental Canyamars, El Far i Dosrius)

Ho trobareu aquí

M’ha fet gràcia i ho copio com està.

Diccionari

Arbre: planta invasora que ocupa gran part del nostre municipi. Es lluita per eradicar-la, ja que quan creix en carrers i nuclis urbans, tapa el sol a l’estiu i omple el terra de fulles seques a la tardor, les quals s’han d’escombrar. Buff!

Patrimoni arquitectònic: Patri-què?... Sí, perdó, allò que només conservem en fotografia i en la nostra dolça memòria entre grans sospirs...

Requalificació: terreny que abans qualificàvem de “bonic” (p.ex.) donat el seu valor paisatgístic, natural o agrícola i que ara qualifiquem de “horrorós” en veure’l ple d’horribles construccions.

Riera: (diversos significats) 1.Caca-can. 2.Abocador d’olis, deixalles i altres porqueries. 3.LLoc ideal per a fer-hi canalitzacions. 4.Ecosistema que s’ha de treure de la vista de tothom, cobrint-lo. 5.Aparcament.

dilluns, de desembre 08, 2008

Del pas del general Franco per Malgrat


Dos dies abans de celebrar el tercer aniversari de l’alliberament de Malgrat, el dia 29 de gener del 1942, el Cap de l’Estat, el general Franco, va passar per Malgrat, camí de Girona.

El dia abans, sota la direcció d’en Joan Viladevall (Nitus), es va pintar una catifa al carrer del Carme, a la vegada que s’hi col•locaven pancartes i banderes. Un arc triomfal es va erigir a l’entrada del poble.

El dia assenyalat, els balcons lluïen banderes espanyoles, les autoritats civils i eclesiàstiques estaven reunides a la Casa Consistorial, el Frente de Juventudes i la seva banda formaven a la vorera del davant, mentre que la el Frente de Juventudes femení i la Secció Femenina de la Falange es posaven a la vorera de l’altre cantó del carrer, una gentada omplia el carrer. L’espectacle era vistós, l’ambient, patriòtic, el de les grans ocasions.

Cap a les onze del matí, comencen a passar cotxes. Un d’ells es para davant de l’ajuntament per anunciar que el Caudillo estava a punt d’arribar. Una frisança d’emoció, no exempta d’angúnia, es va emparar de les autoritats.

Mentrestant, arriba una bicicleta. Era en Martí Esquena que s’havia situat a l’encreuament entre la carretera general i el desviament a Malgrat. Va veure passar cotxes que no agafaven el desviament i que continuaven per la general cap a Girona. En un acte heroic, es va situar al mig de la carretera per parar els cotxes i dir-los que el poble de Malgrat els esperava. El cotxe que va parar va ser el del general. Li varen contestar que passarien per Malgrat al tornar de Girona, cap a les cinc de la tarda.

El cap de milícies de FET i de las JONS, el Delegat local i el Secretari varen anar cap a Girona, on veren parlar amb un tal Alvear, que els hi va assegurar que, a la tornada, el Caudillo passaria per Malgrat.

Es va desconvocar la parafernàlia, i es va tronar a convocar a les quatre de la tarda. Altre cop les autoritats civils i eclesiàstiques, el Frante de Juventudes i la seva banda, la Sección Femenina i tutti quanti es varen tornar a situar a les seves respectives posicions.

Pocs minuts després de les cinc, la caravana de cotxes va arribar. Les campanes varen repicar. La banda va començar a tocar. L’angúnia de les autoritats augmentava. Del carrer de Passada varen girar cap a la plaça de l’Esglèsia i d’allà varen enfilar el carrer del Carme. El general anava en un cotxe tancat. Un grup de cadets del Frente de Juventudes, al veure’l, a l’alçada de la plaça de la Barretina, varen començar a victorejar-lo. I aquí les versions de l’acte són divergents:

- Els uns diuen que el cotxe del general va passar de llarg, sense parar-se, deixant les autoritats més o menys com les de la pel•lícula Bienvenido Mr. Masshall, és a dir, amb la cua entre les cames.

- D’altres afirmen que, davant l’entusiasme del poble, el generalíssim es va parar. Que va baixar del cotxe i va saludar les autoritats. Que va acceptar els obsequis que se li varen fer: una bossa de mà, feta a Malgrat, per la Sra. Carmen Polo de Franco, oferta per la Secció Femenina, i una altre de més petita, fet de pell autèntica de serp, per la Carmencita, la filla del general, oferta per l’empresa Emili Alegre.

Soc incapaç de saber si el general es va parar o no. El que si sé, és que va trobar les pancartes i les inscripcions de l’arc de triomf al revés, ja que se l’esperava en la direcció Barcelona – Girona i va recórrer els carrers al revés. Les conyes sobre aquest fet varen ser considerables, encara que discretes, no fos cas que les jerarquies s’emprenyessin.

El que si sabem és que es tant la Secció Femenina com l’empresa Emili Alegre varen rebre una carta de Madrid, donant-los les gràcies pels obsequis. El text de la primera és el següent:

«La Secretaria de la Excma. Señora de S. E. el Jefe de Estado y Generalísimo de los Ejércitos, saluda a la Sección Femenina de FET y de las JONS de Malgrat y en nombre de S. E. la Señora del Generalísimo le da las gracias por el precioso bolso regalado con motivo de la estancia de S. E. por tierras catalanas.

María Blanca Barreno Asunción aprovecha gustosa esta ocasión para reiterarle su consideración más distinguida.

Madrid, 2 de Febrero 1942»


I així es va acabar un dia gloriós per Malgrat, encara que una mica accidentat. Dia gloriós que hauria de figurar perpètuament als annals de Malgrat, segons la retòrica de l’època.

No sé si es guarden fotos del dia en que el Cap de l’Estat va passar, parant-se o no, per Malgrat, però si se’n guarden, seria molt interessant que es fessin públiques. A la foto, el general Franco el mateix dia 29 a Girona (La Vanguardia del 30 de gener del 1942)

dissabte, de desembre 06, 2008

Poznan

No sé si hi ha massa gent que sàpiga que acaba de començar a Poznan una conferència internacional sobre el canvi climàtic (COP 14, pels entesos). I és que, desenganyem-nos, amb això de la crisi cada vegada es parla menys del canvi climàtic.

Què fan el miler de buròcrates que s’han reunit a Polònia durant els 12 primers dies de desembre, a més de beure vodka polonès? L’objectiu d’aquesta conferència és descriure els avançaments fets l’any 2008 i preparar la discussió sobre la manera de negociar l’any 2009, en preparació de la conferència de Copenhaguen del desembre del 2009. S’esperen de la conferència de Poznan els objectius següents:

- Acord sobre un pla d’acció i sobre programes de treball pel darrer any de negociacions desprès d’un any de discussions intenses sobre qüestions crucials relacionades amb futurs compromisos, accions i cooperació.

- Fer progressos substancials sobre un cert nombre de qüestions en curs, necessàries per reafirmar encara més el compliment de la Convenció i del Protocol de Kioto, incloent la capacitat de les nacions en desenvolupament, el reduir les emissions degudes a la desforestació, el transferiment i adaptació de tecnologies.

- Avançar en el coneixement i la posa en comú de punts de vista per una visió compartida d’un nou règim de canvi climàtic.

- Reforçar el compromís sobre aquest procés en el temps acordat.

Personalment, un cop llegits aquests objectius, m’he quedat com abans: no sé que van a fer mil buròcrates de tot el món a Poznan, si no és a beure el bon vodka polonès.


Mentrestant, Polònia, país on es celebra aquesta conferència, es passa per la pedra tot el que es pugui decidir a Poznan, ja que produeix més del 90 % de la seva electricitat amb carbó nacional i pensa continuar així. Però, com que diuen que està mal vist això d’emetre CO2, està a punt de signar amb França, si no ho ha fet ja, la construcció de vàries centrals nuclears. Que, a través dels fons de cohesió europeus, pagarem nosaltres, a la vegada que seguirem comprant energia elèctrica nuclear a França. Es a dir, a més de cornuts, apallissats.

Tampoc s’ha dit massa el que els productors d’electricitat espanyols han contestat al ministre d’indústria, el senyor Sebastián (el que ens ha de regalar una bombeta a cadascú de nosaltres), quan ha presentat el seu programa perquè hi hagi un cotxe elèctric espanyol d’aquí a cinc anys. D’on pensa vostè treure l’energia per recarregar aquests cotxes, senyor ministre?

I la ministra a qui correspon el Medi Ambient recolzant les restriccions de les emissions de CO2 del sector de l’automòbil, que, en la pràctica, suposen la desaparició de la indústria automobilística de la UE. La canceller alemanya, la senyora Merkel, està molt contenta amb la posició de la ministra espanyola, mentre la indústria automobilística que desaparegui sigui l’espanyola, però no pensa acceptar que passi el mateix al seu país.

divendres, de desembre 05, 2008

Sant Nicolau 1958


Ara que les festes de Sant Nicolau d’aquest any estan a punt de començar, pot ser interessant donar un cop d’ull a com es va celebrar aquesta festa ara fa cinquanta anys.

Com a fet curiós, segons veiem en el programa, podem comprovar que els dies de la setmana de la Festa Major d’hivern de l’any 1958 eren els mateixos que aquest any.

dimecres, de desembre 03, 2008

Una moció al ple sobre l’ARE (Area Residencial Estratègica)

Convido als que són partidaris d’un urbanisme ben fet i d’un creixement equilibrat del poble que llegeixin la moció de CiU sobre l’ARE prevista a Malgrat. Trobo la moció ben construïda. Alguns dels arguments que dona CiU(explicats a la meva manera), són els següents:

- a Malgrat hi ha un Pla Local d’Habitatge, que hauria de ser l’instrument per fer la diagnosi de les necessitats d’habitatge del municipi. Al crear les AREs, la Generalitat s’ha passat per l’arc del triomf el Pla Local d’Habitatge i la iniciativa municipal sobre la planificació urbanística.

- l’aprovació de l’ARE s’hauria de sotmetre al mateix procés de participació ciutadana que hauria d’haver estat sotmès en el cas d’haver-se tramitat com una modificació puntual del pla general, ja que en el decret legislatiu que crea les AREs es passa pel mateix arc del triomf mencionat abans qualsevol procés de participació de la ciutadania, participació que és imperativa en cas de modificació del pla general. I després hi ha qui diu que vol que el ciutadà s’interessi a la política!

- l’ARE és innecessària ja que amb les reserves de sòl per habitatge protegit que la Llei d’Urbanisme preveu per als nous desenvolupaments residencials ja s’assoleix la proporció de sostre suficient (40%) per a la generació d’habitatge assequible per a un ampli ventall social.

- s’haurien de revisar les previsions urbanístiques contingudes a l’ARE pel que fa a la densitat d’habitatges, alçada de les edificacions, i sobretot, pel que fa als equipaments que configuren un model urbanístic, que és diferent al que en el seu dia es va consensuar al aprovar el POUM (per tant, probablement es podria atacar en els tribunals),.i que cal recordar que es va assolir un acord desprès d’un treball sobre el model de creixement que es volia a Malgrat. L’ARE prevista a Malgrat suposarà un fort creixement poblacional sense que es vegi que ningú hagi fet previsions en relació als equipaments escolars, sanitaris o esportius (el que és una curiosa manera de planificar).

Es a dir, que l’equip de govern ha donat el seu vist i plau a una ARE que:

- no té cap planificació,
- que ha estat estudiada sense cap mena de participació ciutadana (participació que s’ha obviat premeditadament),
- que no sembla necessària, sobretot ara que hi ha moltes vivendes que ningú compra i que, per conseqüència, serà difícil que ningú vulgui construir les vivendes lliures, amb el que es crearà un ghetto social,
- a més, no sembla gens segur que la Generalitat construeixi el col•legi que ens volen vendre amb el paquet.

Proposa també CiU que, per augmentar la transparència, es creï un registre de sol•licitants d’habitatge de protecció oficial.

No sé si aquesta moció es discutirà al ple de demà, ja que no l’he vist mencionada a la convocatòria. Però es tracta d’una moció important, que mereixeria ser discutida positivament. Molt em temo, però, que tindrà nou vots en contra, malgrat tenir molts elements que millorarien el projecte i que serien, al meu entendre, positius pel projecte i pel poble.

Permetre, consentir, tolerar

"El fiscal delegat de Medi Ambient, José Joaquín Pérez de Gregorio, ha presentat una querella als jutjats d’Arenys de Mar contra l’alcalde de Tordera, Joan Carles, i el regidor de Medi Ambient, Carles Aulet, per un presumpte delicte ecològic, al considerar que han estat partícips de la contaminació d’una riera de la població.

L’acusació sosté que aquests dos càrrecs, conscients de l’incompliment de les seves obligacions legals, “permetien, consentien i toleraven” que les aigües residuals de la urbanització Terrabrava fossin abocades, sense depuració i sense tractament, al torrent de les Roques Llises i que des d’allà acabessin a la riera de la vall Lloparda"


La notícia ve al Periódico del dia 1, i mostra que hi ha coses que comencen a canviar al nostre país. Els càrrecs públics poden ser perseguits en justícia per negligència en l’acompliment de les seves funcions en cas de problemes contra el medi ambient, tal com es fa a altres països més desenvolupats. Fa part de la missió d’un càrrec públic actuar quan té coneixement d’un delicte contra el medi ambient. Si el coneix i no actua de manera clara i eficaç, se’l pot acusar de permetre, consentir i tolerar el delicte.

Hem parlat no fa pas gaire del possible problema del camp de tir. D’aquest possible problema en tenen coneixença les autoritats municipals, ja que figura com a tal a l’Agenda 21, aprovada ja fa cinc anys. Si s’arribés a la conclusió que el camp de tir, tal com es troba actualment, es troba en situació irregular, ens podríem preguntar si les autoritats locals han permès, consentit i tolerat la irregularitat. Les conseqüències podrien ser com a Tordera. Ja ho diu la dita popular, quan la barba del teu veí vegis tallar, posa la teva a remullar.

Per evitar aquest tipus de problema, només hi ha un camí: diligència en complir el que es va acordar a l’Agenda 21. Que no és el tancar el camp de tir, sinó avaluar el seu impacte ambiental, en una primera etapa, i corregir-lo, si cal, en una segona etapa.

dimarts, de desembre 02, 2008

Estiu del 1936

Llegeixo sempre amb interès els escrits d’en Lluís Coll al som-hi! sobre coses que formen part de la petita història del poble. El darrer, publicat en l’edició del mes de novembre, ens explica una història de l’estiu del 1936, estiu en que Espanya va entrar en guerra civil que va durar 3 anys.

A Malgrat, aquell estiu va ser, com per tot arreu, dramàtic. Els que el varen viure en tenien i en tenen records molt desagradables. Els que el varen patir directament, alguns d’ells amb la seva vida, estan en el record de tots.

Ara que està de moda parlar de memòria històrica, i que tantes polèmiques es fan al voltant d’aquestes dues paraules, penso que si bé no és dolent, ans al contrari, homenatjar als morts del franquisme, això no hauria de fer-nos oblidar els altres, els morts pels republicans. Recordem que, a Catalunya, els anarquistes de la FAI van ser particularment violents durant els nou mesos que van del juliol del 1936 al març del 1937. I que el llavors president Companys va manifestar admiració pels faistes, que eren els amos armats dels carrers en aquells moments.

Els anys 1973 i 1974 estava treballant a una fàbrica francesa, a Tarascon sur Ariège, prop d’Andorra, on hi havia molts refugiats espanyols de la guerra civil. Com és natural, discutíem molt sobre el franquisme i sobre la guerra. Em va impressionar, i encara m’impressiona, el que em va dir un obrer de la fàbrica, republicà fugit a França, que era molt bon treballador i excel•lent persona: “nosaltres no varem assassinar ningú, com feien els franquistes, ja que nosaltres només matàvem propietaris i capellans”

A Espanya, els republicans varen assassinar (perdó, matar) a 50.000 ciutadans, 7.000 dels quals eren eclesiàstics. A Catalunya es varen assassinar (perdó, matar) a 4.200 eclesiàstics.

La memòria històrica de la nostra guerra civil és molt tràgica i dura de recordar. D’una banda i d’altra hi ha haver veritables caceres d’homes per carrers i camp a través. Els meus avis varen tenir amagat, a la seva casa de Llaveneres, al llavors vicari del poble, que després va ser abat de Montserrat, i a un matrimoni de propietaris d’una finca de Flaçà. Com ells, molta gent va posar en perill la seva vida per protegir gent amenaçada. El record d’aquesta gent que es va jugar la vida per protegir la dels altres també hauria de formar part de la memòria històrica.

Foto – església de Malgrat incendiada el 22 de juliol del 1936.

diumenge, de novembre 30, 2008

S’Abanell, una vegada més

Podem trobar les informacions sobre la darrera destrossa al passeig de S’Abanell a tres articles publicats al Diari de Girona ahir i avui, que es poden llegir aquí, aquí i aquí. Però m’ha semblat més interessant reproduir el comentari personal d’en Xavi, del blog La Natura a la Baixa Tordera.

"D’aquí a uns dies es tornarà a parlar de milers i milers d’euros per arreglar el passeig, i d’aquí a uns dies es tornarà a dir que tots aquests diners se’ls torna a emportar el mar, una altre vegada.

Això ja no serà notícia, que rectifiquen i fan bé les coses sí ho serà, o més ben dit, sí ho seria. Es coneixen les causes, es coneixen les solucions, es coneixen els interessats, es coneixen els perjudicats, es coneixen... vaja! Que, tot i això, el passeig el tornarem a pagar nosaltres, altre vegada, i per veure com s’ho emporta el mar, altre vegada, mentre el responsables no surten a la foto ni fan declaracions, altre vegada.

Fer bé les coses costa diners, sí, d’acord. Però no s’ho emporta el mar. Sumem tot el que es pretendrà gastar d’aquí en endavant (ja no dic tot el que s’han gastat, que deu ni do) i fem una petita reflexió..."


El que més m’ha impactat és que l’autor diu que es coneixen les causes i les solucions. Diuen que demà, a una reunió del regidor corresponent de l’ajuntament de Blanes amb Costes i la Generalitat es podria presentar un avantprojecte de la solució que es pensa donar al problema. M’agradarà llegir els comentaris d’en Xavi sobre aquest avantprojecte, quan es faci públic. Segur que seran interessants.

dissabte, de novembre 29, 2008

L’ARE de la zona Escultor Clarà

Tant al darrer butlletí municipal com a la web de l’Ajuntament s’acaba de publicar la situació actual de l’ARE Escultor Clarà, que es vol construir a la vora de la N II. El document publicat a la web municipal conté molta informació, encara que, de vegades, sigui poc comprensible pel profà.

L’Area Residencial Estratègica prevista al sector Escultor Clarà preveu 525 habitatges, dels quals 276 seran protegits i la resta seran de lliure mercat. El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) preveia 365 habitatges en aquest sector, el que vol dir que l’ARE projectat no s’ajusta al POUM, ja que projecta un 44 % més d’habitatges que els aprovats al Pla. Si no es canvia el POUM, la construcció serà il•legal i com a tal, es podrà recórrer, primer a la informació pública i desprès, al jutjat. Així de bé s’estan fent les coses.

La superfície de l’ARE projectat és de 89.762 metres quadrats. L’ajuntament ja ha formalitzat la cessió de terrenys al govern català, segons llegim al butlletí. De fet, el calendari de les actuacions ha estat el següent:

- febrer 2008: document indicant una ARE als carrer Països Catalans, de 8,75 hectàrees i 436 habitatges.
- juliol 2008: petició de l’alcaldia al conseller, previ consens als propietaris majoritaris, de traslladar l’ARE del carrer Països Catalans a la zona Escultor Clarà.
- setembre 2008: aprovació inicial dels ARE del Maresme 2008-2011.
- octubre 2008: 45 dies a comptar del 20 d’octubre.

Hem de destacar que la substitució de l’ARE del carrer Països Catalans per la del Escultor Clarà ha suposat un augment de 89 habitatges (+ 20 %) per una superfície que passa de 8,75 a 8,98 hectàrees (+ 3 %). S’incrementa notablement la densitat de la zona construïda al canviar la ubicació. Ens podríem preguntar per què.

Per altra banda, s’ha publicat una vista virtual de com quedarà la zona de l’ARE. En podem destacar les característiques següents:

- vialitat = 2,1 hectàrees (23 % del total)
- verd públic = 2,2 hectàrees (24 % del total)

Hem de dir que la qualitat urbanística de la zona, tal com es veu a la imatge virtual, és correcta, encara que seria molt millor amb els 365 habitatges contemplats al POUM en comptes dels 525 projectats, ja que els edificis es veuen molt atapeïts. Però tant de bo que el creixement de Malgrat d’aquests darrers vint anys hagués estat fet d’aquesta manera: avui tindríem un poble completament diferent i molt millor.

Però aquesta qualitat urbanística de l’ARE que ens proposen no ens ha de fer oblidar que no està d’acord amb el POUM. D’altra banda, queda en l’aire la pregunta de sempre: té el poble de Malgrat necessitat de la construcció de 525 habitatges nous?

divendres, de novembre 28, 2008

Fum

Ahir el govern central va anunciar noves mesures per fer front a la crisi i per tractar de disminuir l’atur. La mesura estrella de l’anunci va ser la despesa de 8.000 milions d’euros per fer obres. Aquestes obres hauran de tenir com a particularitat que hauran de ser intensives en mà d’obra. Per tant, no es tracta de grans obres públiques, que es fan amb molta maquinària i amb relativament poc personal.

El govern central tenia davant seu un problema polític per resoldre: el del finançament local. Tenia els alcaldes revoltats i no podia dedicar-los més recursos econòmics, ja que l’estat no té ni un duro. Ha gastat els quartos que li “sobraven” en ajudar als joves a llogar pisos (amb el que els lloguers s’han encarit) i en “tornar” 400 euros al personal per augmentar el consum (i el consum s’ha ensorrat)

Però el senyor president del govern és un home llest. No és prou intel•ligent pel càrrec que ocupa, però és llest. I ha pensat que amb la crisi, podria matar dos ocells d’un tret. I ha decidit que siguin els ajuntaments els que s’ocupin de gestionar la despesa dels 8.000 milions. Tot i saber que els ajuntaments no tenen els mitjans per fer aquestes despeses amb la mínima racionalitat acceptable.

Si dividim aquests 8.000 milions d’euros pels 42 milions d’habitants d’Espanya, veurem que “toca” a 190 euros per habitant. Si el repartiment fos proporcional als habitants (que no ho serà, però pel raonament que farem és una suposició suficientment aproximada), a Malgrat li tocarien gairebé 3 milions i mig (uns 570 milions de les antigues pessetes)

Vist el que hem vist aquests darrers anys sobre la capacitat tècnica de fer inversions de l’ajuntament de Malgrat, algú pot suposar que l’ajuntament serà capaç de gastar, d’una manera econòmicament raonable, 3 milions i mig d’euros l’any 2009 en nous projectes, sabent que s’ha de tractar de projectes que necessitin un ús intensiu de mà d’obra?

Que el senyor Rodríguez Zapatero ha fet una jugada de polític llest, ningú no ho podrà negar: els alcaldes ho tindran molt cru per dir-li que volen més finançament. Però el donar la gestió d’aquests 8.000 milions als ajuntaments és una garantia de que el seu rendiment serà mínim.

Pel que respecta a Malgrat, esperarem atentament a veure quina és la quantitat acordada i quins són els “nous” projectes que es faran. Podrem, llavors, donar una opinió més sòlida que la que donem avui. Però molt ens temem que, en aquests dies pre-nadalencs, el senyor president del govern central ens ha venut fum, fum, fum. I que aquest fum l’haurem de pagar, tard o d’hora, amb els nostres impostos.

dissabte, de novembre 22, 2008

El 20 de novembre de fa cinquanta anys

Posats a repassar la petita història de Malgrat, ara fa cinquanta anys es va celebrar, el 20 de novembre, el dia d’en José Antonio i dels caiguts (per Déu i per la Pàtria). La nota de la “Jefatura Local” convocava a tots els afiliats (notem la sotilesa de no convocar a tot el poble, com es feia anys abans, sinó només als afiliats) a les set del matí.

NOTA DE LA JEFATURA LOCAL DEL MOVIMIENTO

El Día de José Antonio y los Caídos se celebrará el próximo día 20

Por un Decreto del ministro secretario general del Movimiento, se ha dispuesto que la conmemoración del Día de los Caídos, que venía celebrándose el 29 de Octubre, en que se conmemora la Fundación de Falange, se traslada a todos los efectos al día 20 de Noviembre, fecha de la muerte de José Antonio Primo de Rivera, cuya conmemoración se realizará también en dicha fecha, denominándose "Día de José Antonio y los Caídos".

Por tal motivo, esta Jefatura Local convoca a todos los afiliados a la Misa que se celebrará en dicho día 20 a las siete de la mañana en la Iglesia Parroquial, y a la ofrenda de una corona al Monumento de los Caídos por Dios y por España.


La ressenya de l’acte la trobem a la VOZ de Malgrat del mes de desembre del 1958:

Día de José Antonio y de los Caídos

Con motivo del Aniversario de la muerte de José Antonio y Día de los Caídos, tuvo lugar una Misa en la Iglesia Parroquial, con asistencia de Jerarquías y Afiliados locales, terminada la cual fue depositada una corona de laurel con las cinco rosas simbólicas al pié del Obelisco dedicado a los Caídos por Dios y por España.


No feia encara vint anys que les forces nacionals havien entrat a Malgrat i en faltaven disset perquè el general Franco deixés aquest món.

Malgrat l’any 1958, vist des de l’aire

Aquesta fotografia aèria de Malgrat és de fa cinquanta anys, de l’any 1958. Es pot veure que el límit del poble pel cantó de Pineda es trobava a la Riera, que per la part de Blanes el cementiri encara estava fora del poble, que al camí de la Pomereda ja hi havia dues fàbriques, que només hi havia un hotel, el Maripins, allà on ara hi ha el passeig marítim.

La platja era relativament ample. S’havia anat recuperant dels problemes que la varen fer desaparèixer del davant del poble. Més tard es tornaria a estrènyer, posant en perill la via del tren.

La població de Malgrat no arribava als 5.800 habitants.

dijous, de novembre 20, 2008

El vapor d’aigua i l’escalfament del planeta

Es va publicar fa uns dies un interessant article al Mundo, “El vapor de agua multiplicará por dos el calentamiento del planeta”, que explica, simplificant, que al augmentar la temperatura, s’evaporarà més aigua dels mars i dels oceans, el que vol dir que augmentarà la concentració de vapor d’aigua a l’atmosfera i, ja que el vapor d’aigua té un efecte hivernacle molt potent, s’augmentarà encara més la temperatura del planeta. L’article té una segona part sobre la capacitat de la vegetació per regular el clima. En discutirem només la primera part.

Basa el diari El Mundo el seu article en un estudi de la Universitat A&M de Texas, que diu que, al augmentar la temperatura augmentarà la quantitat de vapor d’aigua de l’atmosfera. Aquest és encara un tema en el que no hi ha encara cap conclusió definitiva. D’una banda ens diuen que l’augment de la temperatura farà que tindrem cada vegada més zones desèrtiques i, d’altra banda, ens diuen que la quantitat d’humitat de l’aire augmentarà. Són dues afirmacions contradictòries.

Ja he dit alguna vegada, parlant de la desertització que ens anuncien per la península, que calor i humitat no són termes incompatibles. A l’època romana feia més calor que avui dia, i hi ha evidències de que la península ibèrica era, en aquell temps, una zona relativament humida. Es reconfortant que ara ens diguin que més calor no és necessàriament equivalent a més sequedat.

El que passa és que, ara per ara, ningú sap el perquè l’atmosfera té el grau d’humitat que té, i per què no en té més o en té menys. Podria ser que, si la temperatura augmenta i, com a conseqüència, també augmenta l’evaporació dels mars i dels oceans, augmentés també el règim de pluges, i que la quantitat de vapor d’aigua a l’atmosfera es quedés tal com està actualment. Però també podria ser que la quantitat de vapor d’aigua a l’atmosfera augmentés o que disminuís. Ara per ara, els coneixements que es tenen sobre els fenòmens atmosfèrics no permeten de dir amb certesa què passarà.

I, si el vapor d’aigua contingut a l’atmosfera augmenta, encara queden altres qüestions: aquest nou vapor d’aigua es quedarà diluït en l’aire o formarà núvols? No es coneixen pas prou bé els mecanismes de formació dels núvols per contestar a aquesta pregunta amb certesa. I si es formen núvols, seran núvols baixos (que refreden la temperatura de la superfície) o seran núvols alts (que l’escalfen)? La resposta a aquesta qüestió tampoc es pot contestar amb els coneixements actuals.

Massa preguntes encara sense resposta per poder dir que és fiable el que s’afirma en la primera part de l’article que publica El Mundo.

Per si de cas, El Mundo passa per alt totes aquestes qüestions, encara que saben perfectament que no es tenen encara els coneixements necessaris per fer l’afirmació que fan al títol de l’article. Tot sigui per vendre paper i per quedar bé amb l’ecologisme oficial.

dimarts, de novembre 18, 2008

La neteja de la riera

Dèiem l’altre dia que el 18 de novembre del 1908, avui fa exactament 100 anys, es va publicar a La Vanguardia una notícia sobre Malgrat, informant del desbordament de la riera el dia abans. Aquests desbordaments da la riera es varen reproduir vàries vegades durant el segle passat, amb la seva seqüela de danys materials.

Avui dia, amb més de mig quilòmetre de riera coberta, sobre un calaix de formigó de 7 metres d’amplada i de 2,3 metres d’alçada que permet, segons els càlculs de l’Agència Catalana de l’Aigua, el pas de 61 metres cúbics per segon, el risc d’inundació ha disminuït. Aquest cabal, dit de desguàs, és molt superior al que tenia l’antiga riera, que era de només 25 metres cúbics per segon.

Però, de veritat el risc d’inundacions ha disminuït?

Fa pocs dies, el caixó de formigó de la part coberta de la riera tenia una gran quantitat de terra i de sorra sobre el seu fons, quantitat que arribava, en alguns trams, a tenir a la vora d’un metre d’alçada. Es a dir, que estava tapada en gairebé la meitat de la seva superfície útil. El cabal de desguàs de la riera havia disminuït fins a 26 metres cúbics per segon! Exactament com abans!

Probablement aquesta terra, sorra i altres materials (un matalàs inclòs) varen ser arrastrats per l’aiguat del 25 de setembre, fa gairebé dos mesos.

Qui ha de netejar el caixó de formigó del tram cobert de la riera? Qui ha de vigilar que aquesta neteja es faci? S’està aplicant la política de “ojos que no ven, corazón que no siente”. I es tracta d’una deixadesa que queda amagada als ulls del públic.

Una riera coberta sense una neteja periòdica i cada vegada que faci falta, sense esperar ni un dia, és un veritable perill. Si ara que el tema de la riera està calent es triga a netejar la llera quan la seva secció està mig plena, què passarà quan la riera coberta s’hagi convertit en una rutina?

dilluns, de novembre 17, 2008

El forat de la capa d’ozó



Com cada any, en arribant la tardor, el forat de la capa d’ozó es tanca. Avui no es parla pas massa d’aquest famós forat, que va ser el rei de les notícies catastròfiques dels vuitanta i dels noranta, quan se’ns deia que augmentava cada any, i que amb aquest augment disminuïa la pantalla de protecció contra els raigs ultraviolats. El càncer de pell augmentaria de manera molt important. La humanitat estava en perill.

Ara ja no es parla del forat d’ozó. Ara, l’amenaça és el canvi climàtic.

L’ozó és una forma dita al•lotròpica de l’oxigen. Normalment trobem l’oxigen combinat en forma d’una molècula de dos àtoms. En el cas de l’ozó, l’oxigen es presenta com una molècula que té tres àtoms. Aquesta molècula té la propietat de no deixar passar els raigs ultraviolats d’onda curta: quan un raig ultraviolat “xoca” amb una molècula d’ozó, aquesta es descompon en una molècula “normal” i un àtom d’oxigen; aquest àtom lliure es combina amb una altre molècula “normal” per tornar a formar una molècula d’ozó. Aquest procés d’interconversió O3 → O + O2 → O3 converteix l’energia ultraviolada en energia tèrmica, escalfant l’atmosfera.

Per mantenir constant la quantitat d’ozó de l’atmosfera aquestes reaccions d’intraconversió s’han de fer equilibradament, però aquestes reaccions es pertorben fàcilment quan a la vora hi ha molècules clorades o fluorades, com ara els clorofluorocarburs (CFC), que són els refrigerants industrials i els gasos dels sprays, o el bromur de metil (fungicida).

Però, què és de veritat el forat de la capa d’ozó. I com ha evolucionat? Ha disminuït al prohibir l’ús i la fabricació dels CFC des de l’any 1987?

On es troba l’ozó?

En realitat, el terme capa d’ozó no és exacte. El terme “capa” suggereix que a una certa altura de l’atmosfera hi ha un nivell d’ozó concentrat que cobreix i que protegeix la Terra, com si fos un estrat fi de núvols. Ni l’ozó està concentrat en un estrat ni està situat a una altura específica, sinó que és un gas que està molt diluït en l’aire i que, a més, s’estén des del sòl fins més enllà de l’estratosfera, és a dir, en un espessor de vàries desenes de quilòmetres. El que és cert és que l’estratosfera conté el 90 % de l’ozó atmosfèric, amb una concentració de 2 a 3 ppm. Aquest ozó que es troba entre els 15 i els 40 quilòmetres d’altura és que anomenem “capa”.

Es un gas tan escàs que, si el separéssim i el portéssim arran de terra només tindria 3 mil•límetres de gruix, el gruix d’una moneda.

El “forat”

Encara més erroni és el terme de “forat”, generalment situat sobre l’Antàrtida. Quan els científics parlen de forat es refereixen a una disminució de la quantitat d’ozó. S’acostuma a prendre com a nivell per dir que hi ha un forat la quantitat de 220 unitats Dobson (equivalents a un gruix de 2,2 mil•límetres). En aquest sentit, el “forat” pot arribar a tenir uns 25 milions de quilòmetres quadrats, al mes de setembre, sobre el continent antàrtic (hem de saber que la mitjana anual d’ozó sobre l’Antàrtida és més elevada que sobre els tròpics: 300 unitats Dobson al’Antàrtida per 260 als tròpics)

Perquè disminueix la quantitat d’ozó sobre l’Antàrtida, entre agost i setembre? Les causes són d’origen físic (moviments atmosfèrics amb transport d’ozó) i d’origen químic (reaccions fotoquímiques de creació i de destrucció d’ozó). Els ecologistes ho varen simplificar i varen donat tota la culpa de la destrucció de les molècules d’ozó al clor dels CFC. Es varen prohibir els CFC (protocol de Montreal, signat el 1987), però el “forat” segueix produint-se ara com abans, com es veu a la figura.

Les idees actuals

El tema del “forat” d’ozó és un tema sobre el que es passa de puntetes, ja que el propi IPCC reconeix que una suposada disminució de l’ozó estratosfèric podria contribuir al refredament de la troposfera o, al menys, a un amortiment del tan temut escalfament. Justament el contrari del que ens han ensenyat durant més de trenta anys. I és precisament un augment del CO2, precisament perquè refreda la baixa estratosfera, podria contribuir a reforçar l’isolament de l’aire del vòrtex polar i contribuir a una reducció més important de l’ozó i, per tant, a amortir l’escalfament...

Però, si fos així, tampoc seria el clor dels CFC el culpable principal, contràriament al que es va signar a Montreal i als que ens han repetit fins al cansament.

dissabte, de novembre 15, 2008

Camp de tir (2)

Llegim a l’Agenda 21 de l’ajuntament de Malgrat el pla d’accions sobre l’entorn de la Tordera. Aquestes accions es troben a la línia estratègica 1 i al programa 1. Hi trobem vuit accions. La vuitena fa referència al camp de tir.

Línia estratègica 1 – preservar l’entorn de la Tordera i altres espais de ribera, les platges i la zona forestal.

Programa 1 – millora de la qualitat ecològica de la Tordera i dels principals sistemes de ribera com a espais d’interès cultural

Accions:

1.1.1 Elaborar un pla especial per protegir i ordenar l’entorn de la Tordera (Prioritat alta, termini d’implantació mitjà)

1.1.2 Sol•licitar la incorporació dels espais naturals de la Tordera en el Pla d’Espais d’Interès Natural (Prioritat alta, termini d’implantació curt)

1.1.3 Adquirir espais del delta pròxims a la Tordera per a la recuperació d’hàbitats de ribera, de zones humides i de platja (Prioritat mitjana, termini d’implantació mitjà)

1.1.4 Recuperar el bosc de ribera del marge dret de la Tordera (Prioritat alta, termini d’implantació curt)

1.1.5 Recuperar el bosc de ribera del rec Viver i de le riera de Palafolls (Prioritat mitjana, termini d’implantació mitjà)

1.1.6 Regular les estassades de canyes del marge dret de la Tordera i prohibir les estassades de canyís al darrer tram del rec Viver (Prioritat alta, termini d’implantació curt)

1.1.7 Instar a la companyia de distribució a soterrar les línies elèctriques del marge dret de la Tordera (Prioritat mitjana, termini d’implantació mitjà)

1.1.8 Avaluar i corregir l’impacte ambiental del camp de tir (Prioritat alta, termini d’implantació curt)

Acció 1.1.8 Avaluar i corregir l’impacte ambiental del camp de tir

Es proposa que en el marc de l’adequació de la llicència d’aquesta activitat a la Llei d’Intervenció Integral de l’Administració, s’elabori un informe tècnic que determini els impactes del camp de tir sobre els sistemes i les comunitats naturals de la zona, amb l’objectiu de valorar la reubicació o clausuració d’aquesta activitat, que permetria recuperar l’espai que actualment ocupa, mitjançant un projecte de restauració de la vegetació de la ribera.

El camp de tir, situat just en el marge dret de la Tordera, es troba en una situació irregular i causa importants impactes ambientals negatius. D’una banda, està instal•lat dins la franja de servitud inclosa en la Zona de Policia d’Aigües, franja de cinc metres a partir de la llera del riu, en la que a priori està prohibit qualsevol activitat. D’altra banda, la seva activitat comporta una elevada contaminació acústica de l’espai, que perjudica a les espècies d’ocells de pas i a les que nidifiques a les marges de la Tordera. També s’ha de considerar la problemàtica que genera l’alliberament indiscriminat de perdigons de plom, amb greus conseqüències sobre diverses espècies d’ocells que els poden ingerir i patir posteriorment plumbosi. L’activitat també representa un perill d’eliminació involuntària d’espècies d’aus per accident.


Menys mal que aquesta acció té una prioritat alta i un termini d’implantació curt, ja que si no fos així podríem suposar que es deixa pel segle XXII. Tanmateix, amb una prioritat alta i un termini d’implantació curt, des del 2003, fa més de cinc anys, encara no s’ha fet la primera part de l’acció, que és l’avaluació de l’impacte ambiental del camp de tir.

Les declaracions de la senyora alcaldessa al darrer ple, i recollides al Malgrat Confidencial, l’alcaldessa Conxita Campoy va arribar a afirmar durant la sessió plenària del mes de novembre que tenint en compte que el trasllat del club de tir és voluntària, l’Ajuntament no actuarà per fer-los fora, són perfectament contràries al que es va aprovar a l’Agenda 21.

A més, veiem en el descriptiu de l’acció 1.1.8 que el camp de tir es troba en una situació irregular. Les autoritats municipals ho saben i no fan res. Això es podria titllar de prevaricació. I la prevaricació és un delicte. En són conscients a la Casa Gran? Algú els podria denunciar per mancar a l’obligació del càrrec?

Que consti que no tinc res contra els aficionats al tir. Però una cosa és l’afició i una altre el respecte ambiental. I el blog “La Natura a la Baixa Tordera” ens ha obert els ulls a molts sobre la riquesa natural que tenim a les vores del riu, riquesa que és fràgil i que ens hem d’esforçar per conservar. I si el camp de tir és una amenaça a aquesta riquesa, s’haurà de reubicar. Voluntàriament o per força. I si, a més, és veritat que el camp de tir es troba en situació irregular, és a les autoritats municipals a qui toca resoldre el problema. Encara que l’alcaldessa digui el contrari.

I si no, que algú ens expliqui perquè es va fer l’Agenda 21 a Malgrat. Per fer maco? Per dir que nosaltres som més sostenibles que ningú?

Prevaricació - Delicte propi del qui manca a l’obligació del càrrec que exerceix, desviació dels propis deures professionals

Foto: martinet ferit per una perdigonada a la desembocadura de la Tordera - 18.10.2008 - La Natura a la Baixa Tordera

dijous, de novembre 13, 2008

Sobre el camp de tir

Trobo magnífica la iniciativa que ha tingut ERC de demanar a l’equip de govern que s’ocupi del camp de tir situat en el marge dret de la Tordera i que, pel que sembla, causa impactes ambientals negatius (sonors i contaminació amb plom).

Recorda ERC que fa més de cinc anys que es va aprovar l’Agenda 21 de Malgrat, on hi ha una acció prevista sobre aquest tema: “avaluar i corregir l’impacte ambiental del camp de tir”. Pel que sembla, a la data d’avui, res no ha estat avaluat i, per conseqüent, res no ha estat corregit.

Pels qui no coneixen l’Agenda 21 de Malgrat, els hi en recomano la lectura. Es tracta d’un document molt (massa) tecnocràtic, però, si el llegeixes bé, es tracta d’un document divertidíssim. Només cal mirar les accions previstes i les accions realitzades per fer-te un tip de riure, sobretot quan les compares amb les solemnes declaracions que els nostres capitosts varen fer quan es va aprovar.

Com diuen a Castella, del dicho al hecho hay mucho trecho.

Personalment, si em trobés a la pell del (de la) responsable de la regidoria de Medi Ambient, em cauria la cara de vergonya. Sobretot quan fes declaracions sobre la sostenibilitat de la política municipal malgratenca.

I felicitar a ERC per posar el tema sobre la taula. Esperem que algú es doni per al•ludit. Encara que, amb les primeres declaracions de l’autoritat competent que hem escoltat, no ens fem pas massa il•lusions.

dimarts, de novembre 11, 2008

Malgrat a La Vanguardia: la primera notícia


La primera noticia que he trobat a l’hemeroteca de La Vanguardia sobre Malgrat és del 19 de febrer del 1881. Com a notícia no és massa edificant, ja que tracta d’un desfalc a l’ajuntament.

Però així és la petita història d’un poble: no tot són fets gloriosos.

Per cert, és curiós comprovar que, en aquell temps, en castellà, la preposició "a" anava accentuada.

diumenge, de novembre 09, 2008

La cadira del senyor Zapatero

Ara que el senyor Rodríguez Zapatero ha aconseguit una cadira per anar a la capital dels Estats Units el proper cap de setmana, amb la intenció d’establir les bases d’un nou sistema econòmic mundial, fora bo recordar que el problema de la crisi actual no és un problema que es pugui arreglar amb noves reglamentacions o amb més intervencions públiques a l’economia.

El problema essencial de l’economia es troba en que, tant els partidaris del capitalisme com els del socialisme tenen com a principi fonamental el creixement del PIB. La paraula recessió (disminució del PIB durant dos trimestres consecutius) fa molta por. El que es vol discutir el proper cap de setmana és com tornar al creixement del PIB.

Recomano llegir un article del diari El Mundo d’avui sobre aquest tema. En aquest article es fan algunes preguntes interessants:

Algú pot pensar en una economia que creixi il•limitadament en un món limitat?

El creixement econòmic aporta benestar a la població?

El PIB és un indicador real?

Lamentablement, res no canviarà a l’economia mundial després del proper cap de setmana perquè tots els manaires que es reuniran estan d’acord per dir que aquestes preguntes són purament filosòfiques, lluny del que diu la ciència econòmica. Es posaran pegots, que ens portaran cap a la crisi següent, que serà la de la manca de recursos naturals. I que no trigarà massa a arribar.


Ciència econòmica? Quina ciència? La dita ciència econòmica no té res de científic, ja que no utilitza el mètode científic per avançar. Aquest mètode consisteix a fer una teoria, a predir el que passarà, i a anar modificant-la si el que passa no és exactament el que la teoria ha predit. Però en economia no es treballa pas així: la teoria és que els mercats són perfectes, que les persones actuen com a Homo Economicus que maximitza el profit, i que l’economia pot créixer indefinidament. Ni els mercats són perfectes (al contrari, són molt imperfectes), ni ens comportem maximitzant el profit, ni els recursos naturals en que tota economia es basa són il•limitats. Les receptes que una ciència econòmica basada en premisses falses no poden ser gaire de fiar.

De tota manera, l’economia alternativa, que no es basa ni en el PIB ni en el creixement il•limitat, no sembla pas tenir encara un model definit. Ni és segur que funcioni. Per això hi ha molta gent que pensa que la crisi no és econòmica, sinó purament demogràfica.


El senyor Zapatero ja té la seva cadira. Però, què dirà quan hi estigui assegut? Probablement res d’intel•ligent.

divendres, de novembre 07, 2008

La llevantada d’aquests darrers dies

Una vegada més, la llevantada ha arribat a les nostres costes i, una vegada més, la costa ha retrocedit. A la platja blanenca de s’Abanell, com sempre, i a la dessaladora, com sempre.

A s’Abanell la llevantada ha descalçat 350 metres de passera pels vianants, i a la dessaladora se n’ha endut la sorra que protegia les instal•lacions elèctriques, que han quedat pràcticament als peus de l’aigua. Aquesta sorra que protegia les instal•lacions elèctriques de la dessaladora es va abocar ara fa un any i es va renovar a principis d’estiu.

Ja hem perdut el compte dels milions d’euros enterrats per protegir s’Abanell i a la dessaladora que, una i altre vagada el mar ha engolit. I encara s’espera el projecte de reforma integral de la zona que el ministeri de Medi Ambient ha d’elaborar.

Des de la població veïna, el Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB) reitera que la franja costanera blanenca, recentment afectada pel temporal, només es podrà salvar a través d’una actuació integral que contempli la descanalització del delta del Tordera, modificar el sistema de captació de la dessaladora de Blanes i desmuntar la petita escullera que sosté els transformadors d’aquesta instal•lació i que impedeix que els pocs àrids que transporta la Tordera sedimentin i regenerin la platja.

No sé si aquesta és la solució definitiva, o bé si el retrocés de la costa no té cap solució. El que no és acceptable és que, desprès dels diners enterrats any rere any (diners que surten dels nostres impostos, no ho oblidem), encara s’estigui esperant el projecte del ministeri. Si els tècnics d’aquest ministeri no tenen cap solució a proposar, que es faci el que suggereix el CEAB i, si no dóna resultat, que es posin pedres davant del passeig de s’Abanell, i que aquest es quedi sense platja, si no hi ha cap altre remei. Perquè no hi ha solució pitjor que la d’anar llençant els diners al mar.

dilluns, de novembre 03, 2008

Política madrilenya i política catalana

Al diari d’ahir es va publicar un article que vaig trobar magistral (en el més ampli sentit de la paraula) del periodista Enric Juliana sobre les vel•leïtats republicanes d’alguna dreta de Madrid, cabrejats perquè el rei no els ha volgut seguir quan li varen demanar que parés el nou estatut català abans que es discutís al Parlament. També la part més carca de l’església estaria cabrejada amb el rei, que no els va fer cas quan de manera més aviat pressionant li varen demanar que no signés la llei dels matrimonis homosexuals.

Així doncs, una part de l’església i de la dreta de la capital del regne somnien amb una república presidencialista que posi ordre en tot aquest garbuix autonòmic, que defensi d’una vegada per totes la llengua comuna, que torni a concentrar al ministeri totes les competències d’educació i que modifiqui la llei electoral per no permetre la representació al parlament central del les minories territorials, que no defensen més que els seus interessos locals.

Si això que ens explica el periodista era més o menys sabut, és força interessant que s’hagi expressat tot junt en un article. Potser així ens adonarem que, per sobre del problema del finançament, hi ha un altre problema polític prou preocupant del que, d’una manera o altre ens en hem d’ocupar seriosament els que creiem en un model descentralitzador i que respecti les identitats de cadascú.

Repassa també en Juliana com Catalunya respon a aquesta ofensiva madrilenya: amb brometes sobre el rei. Ningú, ni a les escoles ni a TV3 explica als qui cremen les imatges dels reis la seva actuació davant els dos problemes que hem esmentat.


Al mateix diari, una entrevista amb l’Artur Mas, que diu sempre el mateix i critica, com sempre, el tripartit (no és que no sigui interessant el que diu, però el que passa és que no parla d’aquesta ofensiva anticatalana que ve del centre del país, i que la seva proposta, almenys pel que diu a l’entrevista, no és pas massa engrescant)

I, d’altra banda, l’amic Puigcercós, en una conferència, ens diu que s’ha de deixar de donar prioritat a les accions que vagin a favor de la independència. Però no ens diu res de les forces que s’oposen a que la nostra identitat sigui reconeguda.


Mentre a Madrid es treballa per tornar al centralisme (opció respectable, encara que nosaltres no la compartim), aquí ens entretenim a fer brometes, a discutir de política de campanar, a dir, els uns, que tot el que va fer CiU quan governava estava mal fet, i els altres que amb el tripartit tot està pitjor que abans. Ens entretenim a veure qui serà el que obtindrà un finançament millor, i a vigilar i criticar tot el que fa l’altre referent a aquest tema. Semblem les llebres que s’entretenien a discutir si els gossos que les perseguien eren llebrers o podencs. I ja sabem com varen acabar les llebres, a la cassola.

Malgrat a La Vanguardia – 1908 (1)




Ens hem interessat a les notícies sobre Malgrat que es varen publicar a La Vanguardia ara fa cent anys, és a dir, l’any 1908. Anirem posant, de mica en mica, les que hem trobat.

El divendres 3 de gener del 1908 es publica una crònica datada del 27 de desmbre del 1907 amb els incidents que hi havia hagut a la missa del gall celebrada el Nadal anterior a ca les Hermanas, així com la composició de la junta directiva del Casino Malgratense pel bienni 1908 – 1909 i l’anunci d’una sessió literària i musical d’entrega de premis.

El dimecres, 18 de novembre d’ara fa cent anys, es publica la notícia corresponent al desbordament de la riera i a la inundació d’alguns carrers. I hi ha qui encara diu que la riera no s’ha desbordat mai...

dissabte, de novembre 01, 2008

Malgrat a La Vanguardia – 1958 - la carretera


Ara que el diari La Vanguardia ha posat a disposició del públic la seva hemeroteca, és interessant veure que es deia de Malgrat fa temps. Hem agafat l’any 1958 i hi hem trobat coses que els que tenim uns anys recordem perfectament. Una d’elles era la carretera, un veritable via crucis al seu pas pel nostre poble. Veiem, si no, els articles publicats per en Josep Maria de Sagarra (sí, el poeta i dramaturg) el dia 24 d’agost, sota el títol “Existir realmente”, i un reportatge sobre Lloret, publicat el 30 d’agost.

Per comprendre aquestes dificultats que presentava la travessa de Malgrat, recordarem que, fa cinquanta anys, la carretera de Barcelona a Blanes i a Lloret passava pels carrers de Passada i de Girona. L’alternativa era d’anar fins a Tordera i, després de pont, agafar la carretera del Vilar per anar a Blanes.

Anirem copiant coses curioses que trobem a La Vanguardia sobre el nostre poble.

Reflexions d’un dia de Tots Sants

Havien anunciat pluja, i fa sol. Havien anunciat vent, i no fa aire. De manera que en Janí i jo hem anat a llegir el diari al passeig marítim. Observem el Mediterrani, i la única diferència que trobem entre el Mediterrani d’Alacant i el de Malgrat, és que a Alacant, si t’hi fixes bé, pots veure les marees, i a Malgrat no. Serà que ens trobem més a prop de l’estret de Gibraltar.

El passeig marítim de la platja d’Alacant és ample, té dues rengleres de palmeres i un empedrat rústic, però ben fet i, sobre tot, net. Es veu que l’ajuntament té un bon servei de manteniment i de neteja. Aquest passeig es va inaugurar fa dos anys, i és, quan fa bo, com avui, molt concorregut.

A l’empedrat s’hi poden veure, ací i allà, empremtes de vegetals fòssils. Aquest empedrat ve de la Xina. Com si no hi hagués bona pedra al país! Però, pel que diuen, costa menys fer venir la pedra de la Xina que de Sax o d’Agost... Serà pel cost de la ma d’obra.

Ens asseiem a un dels nombrosos bancs de fusta i anem llegint el diari. Passa el temps i el cel es va ennuvolant. Tornem cap a casa, ja que l’hora de dinar s’acosta i convé fer veure a la mestressa que estem interessats en aquest afer.

Després de dinar, en Janí fa la migdiada, i jo m’entretinc repassant una mica Serge Latouche, economista francès que defensa el decreixement. Torno a llegir el que diu sobre el preu del transport i la quantitat de transport que acumulen les mercaderies que comprem; una mitjana de 5.000 quilòmetres, diu. En efecte, l’empedrat del passeig marítim de la platja d’Alacant té aquest quilometratge i més. Pel que fa al preu del transport, no se’n paga el preu veritable, sinó només una petita part. Si es pagués el preu que realment costa, el transport seria de deu a vint vegades més car que actualment...

Això portaria a relocalitzar la producció i frenaria la globalització, rebaixant el creixement exponencial de la producció de riquesa material. El consum de recursos es moderaria i el PIB decreixeria. Hauríem de canviar els nostres conceptes de riquesa, de pobresa i de benestar, l’economia actual es reestructuraria, sortiríem del concepte actual del capitalisme, tot i mantenint el de mercat.

El guisat de patates amb carn que la mestressa ans ha obsequiat comença a fer el seu efecte. A més, comença a plovisquejar. Com en Janí, m’endinso en una agradable migdiada. Deixarem el decreixement per una altre ocasió.