divendres, d’agost 31, 2012

Els comptes municipals al 30 de juny


El resum dels ingressos i de les despeses el trobem al quadre següent (en blau, les quantitats modificades respecte al pressupost inicial):



Ingressos

Respecte a l’estat del 31 de març, els ingressos pressupostats han augmentat de 16.044 euros, a l’apartat taxes i altres ingressos, corresponents a ingressos no previstos inicialment de l’escola d’adults.

L’estat de realització es correcte, tenint en compte la data a la que es paguen les contribucions urbanes, ja que s’han ingressat, per aquest concepte, 335.000 € dels 6.250.000 pressupostats. En canvi, de la taxa de recollida d’escombraries, pressupostada en 1.920.000 €, ja se’n han ingressat 1.700.000. Pel que fa a les multes, s’han ingressat 117.000 € per 375.000 pressupostats. S’ha ingressat 20.000 € per altres sancions (urbanístiques, tributàries, ordenances), que tenien un pressupost de 85.000 €.

S’han pressupostat 630.200 € de transferències de la Generalitat i del Fons de Cooperació Local, dels que no s’ha ingressat res. Tenint en compte l’estat dels comptes de la Generalitat, no serà gens senzill que es puguin obtenir tots els ingressos pressupostats.

S’han ingressat, per ara, 160.000 € d’interessos dels dipòsits bancaris.

Despeses

És encara massa aviat per poder dir, a la simple lectura dels comptes, si hi haurà o no desviació respecte del pressupost.

Pel que fa al personal, és probable que el pressupost no es desviï, amb la previsió de no pagar l’extra de Nadal.

Les despeses de compra de bens i serveis, per ara, són inferiors al 50 % del pressupost, el que és una bona senyal.

S’han pagat gairebé 127.000 € d’interessos pels préstecs que té l’ajuntament i s’han amortitzat, al 30 de juny, 486.000 € de préstecs.

De les transferències corrents, la més important és a l’empresa de turisme, a la que s’han traspassat 109.000 €. Segueixen en importància 23.500 € d’ajudes a famílies, 20.000 a Càritas, 16.000 al fons de solidaritat, 13.600 a l’escola de futbol i 13.400 d’ajudes per al menjador escolar.

Capítol apart mereixen les inversions, que resumin al quadre següent (en blau, les quantitats modificades respecte del pressupost inicial):



Tenint en compte que hem d’acomiadar l’equipament socio cultural o teatre auditori, així com les obres dels carrers Llibertat i Sant Elm, quedaran uns 3 milions d’euros d’inversió, dels que se’n han gastat 1,85 milions a meitat d’any, els dos terços pel barri del Castell.

Pendent de cobrament d’anys anteriors

És interessant mirar el que està pendent de cobrament dels anys anteriors, que representa, al 30 de juny, una mica més de 2 milions d’euros, dels que el 90 % correspon a impostos i taxes, i el 10 % a retards de pagament d’organismes per finançar inversions, probablement de la Generalitat, que, a finals d’any, quan es van tancar els comptes de 2011, no havia pagat totes les subvencions pel barri del Castell. Des de principis d’any, s’han cobrat 202.000 €, i en queden per cobrar 214.000.



diumenge, d’agost 26, 2012

Els preus dels cereals


Degut a la sequera que hi ha als Estats Units i al retard del monsó a la Índia, la producció de cereals de la propera collita es preveu escassa. Els preus tornen a augmentar, tal com es veu al gràfic que dóna l’índex de preus de cereals que publica la FAO. Els preus dels cereals, que van arribar a un màxim al primer semestre de l’any 2008, amb un índex de 202 (índex de referència = 100, corresponent als preus del període 2002 a 2004). Dos anys després, a mitjans de 2010, havia baixat a 114. Va tornar a pujar fins a 176 a mitjans de l’any passat, va anar baixant fins a 148 el mes de juny d’aquest any, i el mes de juliol ha augmentat de sobte a 174.

La producció de blat, que ha sigut de 695 milions de tones a la darrera collita, es preveu que baixi a 663 milions a la propera. El consum ha sigut de 692 milions de tones.

La producció de blat de moro, que ha sigut de 877 milions de tones a la darrera collita, es preveu que baixi a 849 milions a la propera. El consum ha sigut de 870 milions de tones.

La producció d’arròs és la única que no es preveu que baixi. Ha sigut de 465 milions de tones a la darrera collita, es preveu que sigui de 463 milions a la propera. El consum ha sigut de 459 milions de tones.


Amb un consum gairebé igual a la producció a la darrera collita, qualsevol problema genera una especulació dels preus que pot resultar en una tragèdia. I això que la productivitat per hectàrea ha augmentat, aquests darrers 50 anys, d’una manera colossal, el que ha permès anar alimentant, més o menys bé, a una població en augment: el blat ha passat de 1 a 3 t/Ha, el blat de moro, de 2 a 5 t/Ha, i l’arròs, de 1,5 a 2,5 t/Ha.


Si tenim a sobre, com diuen molts experts, una crisi de producció de petroli, aquesta productivitat per hectàrea segurament disminuirà, ja que aquest augment espectacular de la producció per unitat de superfície cultivada és degut, en bona part, a la mecanització del camp. I qui diu mecanització diu benzina, i qui diu benzina diu petroli a un preu assequible.

Diuen que caldera vella, bony o forat. Si a la crisi econòmica i financera actual se li afegeix la crisi del petroli, la crisi alimentària i l’augment imparable de la població, això pot acabar malament, molt malament.

FAO cereals index
Estadístiques de producció agrícola

dissabte, d’agost 25, 2012

L’extensió del gel àrtic


Darrerament, els diaris han parlat de que l’extensió del gel àrtic és, des de fa unes setmanes, la més petita de les que s’han mesurat des de que es fan aquestes mesures per satèl·lit.

La darrera mesura publicada, corresponent al 22 d’agost, dóna una superficie de gel de 2,65 milions de km2. Un any abans, era de 3,06, i la del 22 d’agost de l’eny 2007, que fins ara tenia el rècord, va ser de 3,00 milions de km2.


La tendència de les dades històriques del 22 d’agost presenta una acceleració de la disminució de la superfície del gel àrtic, com es pot veure a la figura.



dijous, d’agost 23, 2012

La paràbola del llac


Acabo de llegir una paràbola sobre la sobreexplotació dels recursos naturals i sobre la corrupció dels polítics i de la societat, que no puc estar-me de reproduir. L'he llegida al blog d'Antonio Turiel, The Oil Crash (escrit en castellà, malgrat el títol en anglès)

Hi havia una vegada un poble petit a la vora d'un llac bonic, un llac gran d'aigües cristal•lines que donava vida i suport als vilatans. Amb les aigües del llac conreaven seus horts i donaven de beure a les seves bèsties i a ells mateixos, l'aigua del llac servien per rentar la roba i la vaixella. També amb l’aigua del llac es refredaven els forjats del ferrer, es dissolien els tints del fabricant de teles, formaven la massa del pa i, en definitiva, l’aigua del llac es feia servir per molts altres usos de la petita economia local. Gràcies a la qualitat i al fàcil accés a les aigües del llac la comunitat havia prosperat des que s'havia assentat en aquella ribera.

Com que l'aigua del llac era la vida i suport d'aquella població, s'havien imposat unes regulacions molt estrictes per preservar la seva qualitat. No es permetia abocar directament al llac aigües residuals de l'activitat domèstica o artesanal, sinó que s'havien de fer fosses sèptiques o usar per a reg, segons el cas. Aquesta era la regla general, però de tant en tant alguns en feien cas omís i tiraven sense més les seves deixalles al llac de manera més o menys dissimulada. No cal dir que quan es enxampava un infractor les multes i requises que se li imposaven eren molt considerables, encara que no tothom era igual respecte a aquesta norma. Era notori i conegut que el tractant de bestiar (el més gran de la regió) i el fabricant de teles (que comerciava fins i tot amb altres països) havien instal•lat unes discretes canonades sota dels seus negocis que portaven els seus residus seguint el llit del llac, ben endins, però com que donaven treball a la meitat del poble ningú tenia massa ganes de denunciar-los. També es sospitava que l'alcalde i alguns altres homes importants se les arreglaven per descarregar part de les seves aigües domèstiques directament al llac; ningú els havia vist fer-ho mai, però sí que donava la impressió que per a ells la càrrega de cuidar i encegar fosses sèptiques de casa era considerablement menor que per als altres. L'alcalde sempre es vantava que ell feia una millor gestió dels residus a casa, i ho solia especiar, quan no hi havia dames presents, amb comentaris escatològics sobre el seu aprofitament dels aliments, que els altres homes solien rebre amb rialles virils i amb una secreta enveja - "Aquest sí que en sap", es donaven cops de colze fent l'ullet, ja que ningú es creia això de la seva "millor gestió dels residus". A tothom li agradaria fer el que feia l'alcalde, però no s'hi atrevien. Potser per això, buscant aquests privilegis, els més descarats del poble optaven de tant a tant a ser elegits alcaldes, però l'alcalde tenia tal trama d'amistats i de favors deguts (especialment del tractant de bestiar i del fabricant de teles) que resultava impossible desbancar-lo.

Un estiu les aigües del llac van baixar més del que solien. Això va començar a causar problemes a la majoria dels hortolans i als ramaders. El tractant de bestiar i el fabricant de teles se les van apanyar perquè no els afectés a ells, l'alcalde va legislar que ells havien de tenir accés preferent a les aigües ja que, al cap i a la fi, aportaven la majoria del treball al poble i, si calia, l'aigua es podria portar d'altres pobles. Només que transportar l’aigua de fora era tan car i lent que en la pràctica els pagesos no s'ho podien permetre, i van començar a passar gana. Els vells del lloc els van dir que aguantessin, que sequeres així s'havien vist en el passat, i que les aigües tornarien a pujar. Però va arribar la tardor, l'hivern i la primavera, i les aigües del llac no s'havien recuperat gran cosa. I així va passar un any i després un altre, i entre els habitants d'aquell poble (que ja havia perdut alguns habitants) es començava a estendre el desànim.

Va succeir que un dia d'estiu el poble va començar a fer pudor. Molt malament. Realment malament. Una pudor fètida i enganxosa. Aviat algú va veure de què es tractava: les sortides de les aigües residuals de les indústries del poble havien quedat a la vista, i la seva miasma era insuportable. Tothom al poble va estar d'acord que això estava malament, i l'alcalde va imposar severes multes als dos industrials. No obstant això, al cap de poc temps, i amb l'excusa que aquestes empreses eren vitals per al poble, l'Ajuntament va finançar les obres per perllongar l'extensió de les canonades. Es va dir que les empreses no podrien escometre les despeses de fer la depuració de les seves aigües residuals a terra i que al cap i a la fi el llac era gran i el millor era, donades les circumstàncies, seguir abocant al llac, encara que fos més endins. Molta gent va quedar disconforme amb aquesta explicació i encara més amb la solució proposada, però ningú gosava disputar-li el comandament a l'alcalde, així que es va fer com va dir.

Però l'aigua del llac continuava baixant any rere any, i el problema dels residus es va fer més i més urgent. Per més que s'allargaven les canonades mai era suficient i, a més, aquestes obres eren costoses, ja que empraven molts homes i fusta (que començava a escassejar per la falta d'aigua) durant molts dies, i mantenir cada vegada més metres de conducció era encara més costós. Però el pitjor va ser quan es van trobar unes altres canonades petites, molt ben camuflades, que portaven cap a les cases d’alguns regidors. L'alcalde va despatxar als seus regidors amb oprobi, encara que hi havia qui començava a sospitar que una d'aquestes canonades portava en realitat a casa de l'alcalde, i va contribuir a alimentar encara més aquesta sensació ja que els obrers que va enviar l'Ajuntament per segellar aquestes sortides eren tots treballadors de la fàbrica de teles, i van trigar molts dies en acabar l'obra i aquesta es va estendre molt més enllà d'on lògicament havien d'haver treballat. De fet, la gent va començar a adonar-se que de vegades l'alcalde ordenava fer projectes que no tenen molt sentit: un segon embarcador a pocs metres del primer, un nou graner quan el primer no s'omplia ... La gent començava a murmurar; hi havia qui deia que l'alcalde s'omplia les butxaques cobrant del fuster, del tractant de bestiar, del comerciant de teles ...

Quan van aparèixer els primers casos de disenteria la ira va créixer al poble. Ja no només era que faltés l'aigua, és que cada vegada era de pitjor qualitat. La gent que encara quedava al poble havia arribat al límit. Un dels eterns aspirants a alcalde va veure arribar la seva ocasió, i va agitar el malestar en benefici propi; va fer el seu programa de canvis basant-se en observar el que era obvi que no funcionava: cada vegada menys aigua i de pitjor qualitat, cada vegada menys menjar ... i responsabilitzava l'alcalde de tots els mals. Hi va haver un conat de revolta ràpidament sufocada, després una altra, i al final es va forçar la celebració d'unes noves eleccions, que va guanyar l'etern aspirant. El nou alcalde va prendre immediatament una bateria de mesures per tallar els problemes causats per la "pèssima i corrupta gestió" de l'anterior, que va començar per executar el seu predecessor, i executar o empresonar (una mica arbitràriament) als anteriors regidors, a les seves famílies, amics i familiars. Al final d'una manera o altra la meitat del poble va quedar al cementiri o forçat, treballant per al nou alcalde. I diem alcalde i no Ajuntament perquè entre la bateria de mesures anticorrupció que va dictar hi havia la de no nomenar més regidors, tot el poder el gestionava ell.

Amb el nou alcalde les coses no anaven millor respecte a l'aigua, però van ser molt pitjor en un altre aspecte: la por. Un dia un veí va comentar que de l'habitatge de l'alcalde (que era la mateixa que la de l'anterior, ja que es va mudar allà immediatament) seguia sortint aigua residual cap al llac, de seguida l'alcalde el va fer assotar i el va condemnar a treballar forçat de per vida per difamació. Un altre veí va denunciar que l'alcalde havia pactat amb el tractant de bestiar i el fabricant de teles abans fins i tot de les primeres revoltes, de manera que ell respectaria els seus negocis a canvi de la seva no intervenció, quan no del seu suport. Aquest veí va desaparèixer una nit i mai més es va saber res d'ell. Però la veritat és que mentre la resta de la gent anava cada vegada pitjor, el tractant de bestiar i el comerciant de teles seguien com sempre ... fins que van passar uns anys més i els seus negocis van començar a veure’s greument afectats per l'escassetat d'aigua i la seva poca qualitat. El llac gairebé s'havia assecat, i la població de poble era només la desena part del que havia estat. I no és d'estranyar: en faltar l'aigua, de la manera més indissimulada, el tractant de bestiar i el fabricant de teles anaven esclavitzant a la gent, amb la cooperació de l'alcalde, que anava imputant delictes cada vegada més surrealistes als seus paisans per deixar-los de forçats de per vida, si no havien escapat ja de aquest malson.

Un dia va arribar al poble un geògraf, un home estudiós i molt viatjat. Havia sentit de la prosperitat d'un altre temps del poble i es va sorprendre en trobar un poble brut, sòrdid i decadent, on només va poder trobar una posada on allotjar-se. Havien passat només deu anys des del moment de més prosperitat, però el poble ric d'abans semblava una miserable llogaret. El llac, la riba del qual es trobava a pocs metres del poble, havia retrocedit gairebé un quilòmetre. El geògraf preguntava i preguntava a l'hostaler, un dels pocs homes lliures que quedaven gràcies a que encara podia pagar els onerosos impostos que havia establert l'alcalde, però aquest callava temorós de les represàlies. Només l'últim dia, quan el geògraf ja marxava, l'hostaler es va sincerar una mica amb ell.

- "Al final" - va dir l'hostaler - "no sé on anirem a parar. La corrupció de l'aigua no ha cessat i ens va acabar per matar a tots".

El geògraf va esgotar la seva cervesa - l'hostaler li havia recomanat que no begués l'aigua local ("li farà mal si no està acostumat a ella") - i va mirar l'hostaler als ulls.

- "En realitat el veritable problema és un altre. No és que la corrupció de l'aigua no sigui un problema; haurien d'haver respectat sempre la qualitat de l'aigua com un bé preuat" - va dir el geògraf mirant severament a l'hostaler, fins que aquest sota la mirada avergonyit - "però no és per això que han arribat a aquesta situació de degradació actual. Si haguessin mantingut els nivells de contaminació i l'aigua no hagués baixat, el llac hagués pogut assimilar tota la seva brutícia, com sempre ha passat. Home, si els nivells de contaminació haguessin crescut sense control és clar que això hagués causat una crisi com l'actual, però resulta que no és el cas. No. El seu veritable problema és que el nivell de l'aigua ha baixat i baixat sense control ".

- "Però, això va ser una cosa que va venir així, sense que nosaltres hi féssim res. I què podíem fer nosaltres per evitar-ho? Com podem fer canviar de parer a la tossuda Naturalesa, si no vol ploure prou?", va respondre el hostaler.

- "No és veritat. Conec bé la pluviometria d'aquesta zona i ha estat constant durant l'últim segle. Temperatures semblants, mateix règim de vents ... No, la Natura no ha tingut res a veure amb el que ha passat aquí" - va dir el geògraf, i va continuar.

- "Miri, no és veritat que vostès no fessin res. Vostès se’n van dur l'aigua del llac" - l'hostaler el mirava incrèdul - "o més aviat van deixar que se l’emportessin. Quan tenien petites explotacions i enterraven l'aigua bruta als pous negres, l’aigua es filtrava pel terra i tornava a la capa freàtica - l'aigua que hi ha al subsòl, vull dir- i d'aquí anava cap al llac. Fins i tot, si llençaven l'aigua bruta directament al llac, les algues degradaven seus residus i l’aigua tornava sense problemes a integrar-se al llac. Però vostès han deixat anar l'aigua, amb totes aquestes grans explotacions que s'alimenten de l'aigua d'aquí: totes aquestes vaques que porten a matar lluny, aquests cultius que comercien amb ciutats llunyanes, la fusta que trafiquen, les teles que venen ... Quan van passar a una explotació massiva que s’emportava els productes lluny d'aquí, l'aigua continguda a totes aquestes matèries no va tornar al llac, i aquest progressivament es va anar assecant, eixugant .. . "

- "I ara què?" - Va dir l'hostaler.

- "I ara" - va dir el geògraf posant-se dret i agafant el seu barret - "tot depèn del que vostès decideixin. Igual que sempre"

Per si algú no ho ha entès del tot: el nivell d’aigua del llac representa la nostra disponibilitat de recursos, i la merda dipositada al seu fons, representa la corrupció. I és molt probable que, si no canviem la nostra manera de fer, consumint més recursos naturals que els disponibles, acabarem com els habitants del poble a la vora del llac: pobres de solemnitat, corruptes i amb una dictadura.

dissabte, d’agost 18, 2012

Rodes de molí


Des de fa un temps, algú es dedica a difondre xifres i idees falses, amb el fi de que l’opinió pública es vagi modelant per acceptar les solucions que no trigarà gaire a presentar per resoldre el problema espanyol. No hi ha cap dubte que estem arribant al final del cicle de la transició, i que s’ha de passar a una altre cosa, començant per una profunda modificació de la Constitució, que ja no respon als problemes i a les realitats actuals.

La primera roda de molí que volen que ens empassem és la que diu que a Espanya hi ha 445.658 polítics, ni més ni menys. El resultat el tenim aquí: molta gent s’ho ha cregut. Mirant la llista dels pretesos polítics que formen aquest exèrcit de 445.658 elements, hi trobem els alliberats sindicals (65.130), els polítics empleats a empreses públiques (131.250), els empleats a la patronal (31.210) i els càrrecs de confiança (40.000). Ni els alliberats sindicals són polítics, ni hi poden haver 131.250 polítics a les empreses públiques, ja que, segons l’EPA del primer trimestre de 2012, el total dels empleats d’empreses i institucions públiques són 142.000, ni els càrrecs de confiança són polítics (el càrrec de confiança de l’ajuntament de Malgrat és parent d’una política, però no és polític), i a la patronal hi ha uns 35.000 empleats a tota Espanya (a no ser que fins i tot els porters siguin polítics).

Els que han fet córrer aquesta bola saben molt bé el que volen: que el poble deixi de confiar en els polítics i, per conseqüència, en la política, per presentar com a solució als problemes el que tots suposem: un retorn a una dictadura.

La segona roda de molí és que la culpa de la crisi la tenen les autonomies. Per concretar, la culpa és de l'augment brutal del deute de les comunitats autònomes. Però, segons el Banc d’Espanya, la part més important del deute, la que correspon a l’administració central, ha passat de 285.731 milions d’euros al primer trimestre de 2008 a 592.572 milions quatre anys desprès, és a dir, ha augmentat un 107 %, mentre que el deute de les comunitats autònomes era de 62,760 milions al primer trimestre de 2008, y de 145.118 milions al primer trimestre de 2012, amb un augment del 131 %. I, si comptéssim el "deute tarifari" de 25.000 milions que, per raons comptables, no computa com deute públic, quan ho hauria de fer, la diferència percentual entre l'augment del deute de l'administració central i el de les comunitats autònomes encara seria més petita.

És a dir, que el deute de l’administració central ha augmentat més o menys al mateix ritme que el de les comunitats autònomes. Això prova que els que diuen que el sistema autonòmic és el principal culpable de la manca de confiança dels mercats cap al deute espanyol, o bé no han llegit les dades, o bé volen preparar el terreny per una centralització quan es produeixi el canvi ineluctable de la Constitució.

I també ens parlen del malbaratament de recursos per part de les Comunitats Autònomes, quan els malbarataments més importants són els de material militar inútil (25.000 milions d'euros que encara no s'han pagat) i l'AVE (60.000 milions, per ara, i que poden arribar als 100.000 milions si ningú hi posa remei), que no és rendible ni econòmica ni socialment. I aquestes dues despeses són responsabilitat directa de l'administració central.


I aquestes rodes de molí, d’on surten?. No ens hi enganyem, surten totes de la dreta extrema, que forma una part important del PP, i que està preparant l'opinió pública perquè el canvi de règim que tindrem aviat vagi segons la direcció que ells volen.

EPA administracions públiques

dilluns, d’agost 13, 2012

Consum d'energia i dèficit exterior


El consum d'energia primària a Espanya ha disminuït durant l'any 2011, situant-se en els 145,9 milions de tones equivalents de petroli (TEP), per 149,2 l'any 2010, i lluny del màxim de 159,8 l'any 2007.

La descomposició d'aquest consum ha estat:

Petroli = 69,5 milions de TEP = 47,6%
Carbó = 14,9 milions de TEP = 10,2%
Gas = 28,9 milions de TEP = 19,8%
Nuclear = 13,0 milions de TEP = 8,9%
Hidroelèctrica = 6,9 milions de TEP = 4,8%
Renovables = 12,7 milions de TEP = 8,7%

La primera observació és que les energies renovables representen molt poc en el consum d'energia primària.


Les importacions de productes energètics han estat, el 2011, de 55.822 milions d'euros, mentre que les exportacions han estat de 15.884 milions. El dèficit comercial dels productes energètics ha estat de 39.938 milions, fonamentalment a causa del petroli i al gas. En aquest mateix any, el dèficit comercial espanyol de mercaderies, ha estat de 46.338 milions d'euros (importacions = 260.823 milions, exportacions = 214.486 milions). El dèficit comercial dels productes energètics ha representat un 86% del total.




Així que, en cas de tenir responsabilitats de govern, jo posaria tots els mitjans que tingués per reduir la dependència espanyola del petroli. Com? Segurament no ho faria augmentant les renovables, que necessiten primes i que pràcticament no redueixen la nostra dependència de l'or negre, ni invertint massa en el cotxe elèctric, car i de futur poc prometedor a curt termini, sinó apostant pel transport ferroviari de mercaderies (4% en Espanya i 18% a Europa) i per un servei públic de transport eficient, que redueixi el trànsit de cotxes particulars, encara que es venguin menys cotxes.

L'estalvi energètic ha de ser l'eix de les polítiques d'estalvi: és l'única manera de disminuir el nostre dèficit comercial. Cal pensar que el temps del creixement econòmic s'ha acabat, si més no tal com l'hem conegut fins ara, i que no es tracta de tenir més, sinó de necessitar menys. En el nostre cas, de necessitar menys energia per a la nostra vida diària i per a les activitats econòmiques.

Dades mundials d'energia BP
Dades comerç exterior de mercaderies

dissabte, d’agost 11, 2012

Malgrat 1912 – defunció


La Vanguardia del dimarts 6 d’agost de l’any 1912 comunicava la defunció del senyor Viladevall i Sarrà, però es van equivocar de nom, i van donar com a difunt en Toribi, quan era l’Ignasi, com així es va corregir tres dies després.




dimarts, d’agost 07, 2012

Sóc rebel perquè el món m’ha fet així


Llegeixo al diari que l'alcaldessa Conxita Campoy, al darrer ple municipal, i davant les protestes dels treballadors de l’Ajuntament per la nova retallada dels seus sous, ha dit que si troba suports en altres Ajuntaments es declararà “en rebeldia” i abonarà la paga extra de Nadal dels treballadors municipals en contra del que ha disposat el govern central.

A Galícia, per exemple, el BNG (Bloc Nacionalista Gallec) ha donat com a consigna als seus alcaldes que paguin l’extra de Nadal als empleats dels seus ajuntaments. No tots el alcaldes del BNG ho faran, ja que molts són sabedors que s’exposen a problemes si incompleixen la llei.

No sembla que el PSC, partit al que pertany l’alcaldessa de Malgrat, hagi donat una consigna d’aquest tipus. De manera que, no estant recolzada pel seu partit, l’alcaldessa diu que abonarà l’extra de Nadal si troba suports en altres Ajuntaments. Què vol dir això? Podem fer vàries hipòtesis.

1. Com que pensa que no trobarà suports d’altres Ajuntaments, l’alcaldessa ha utilitzat una postura demagògica, per quedar bé davant dels treballadors, sense cap altre conseqüència pràctica.

2. I si trobés suports d’altres Ajuntaments, com reaccionaria el seu aliat de govern, el PP? Prendria l’alcaldessa el risc de trobar-se a l’oposició?

3. En lloc de buscar suport d’altres Ajuntaments, el que s’hauria de fer si es vol pagar l’extra als treballadors de l’Ajuntament, en contra del que diu el decret llei del govern central, és encarregar un informe jurídic seriós per veure quines podrien ser les conseqüències, tant personals com institucionals, d’aquesta conculcació de la legalitat.

De manera que aquestes paraules de l’alcaldessa em fan l’efecte del que ara s’anomena un brindis al sol.

L’atur del mes de juliol


El mes de juliol, com cada any, ha vist una disminució del nombre de persones aturades a Malgrat. Però si comparem el nombre d’aturats del mes de juliol d’enguany amb els dels anys anteriors, podem veure que no anem pas massa bé, ja que hi ha 75 aturats més que l’any passat.




Tot i no anant massa bé a Malgrat, a Espanya les coses encara van més malament, ja que hi ha més de mig milió d’aturats més que l’any passat al mateix mes. Mirant el conjunt d’Espanya, l’augment del 2012 respecte del 2011 és molt preocupant. Sembla que el final de la crisi és encara molt llunyà.




L’enquesta de població activa corresponent al segon trimestre dona 5,69 milions de parats, 860.000 més que un any abans. El percentatge respecte la població activa és del 24,6 %, per 20,9 % fa un any. Aquest percentatge, pel que fa a la població de 16 a 24 anys, ha passat del 46,1 % ara fa un any al 53,3 %.






Tot plegat no convida pas a l’optimisme.