L'augment de temperatura a Europa

Aquests darrers dies els diaris ens explicaven que Europa havia sigut el continent on les temperatures havien augmentat més. En efecte, l’anomalia de l’any 2024 respecte a la mitjana dels anys 1901-2000 va ser a Europa de +2,50°C, comparat a l’anomalia global de +1,29°C.

 

La temperatura global ve molt temperada per la temperatura de les zones marines, ja que l’aigua dels mars té una inèrcia tèrmica molt important, i per això cal comparar la temperatura d’Europa amb la temperatura de la globalitat de les zones terrestres. L’any 2024 aquesta anomalia va ser de +1,98°C, notablement superior, com calia esperar, a la global (terra + oceans), i també inferior de mig grau a la del continent europeu.

 

Si considerem no només l’any 2024, sinó el conjunt de mesures anuals de les que es disposa, podem veure que la temperatura del continent europeu no es diferencia pas massa de la temperatura global continental. Per ara, podem dir que la diferència entre aquestes dues temperatures dels dos darrers anys no és estadísticament significativa. Les línies de tendència són pràcticament les mateixes.

Falsa alarma? Com moltes vegades passa, hem de ser prudents. No tenim prou dades encara per afirmar que Europa s’escalfa més que la resta dels continents, però tampoc ho podem negar. Com passa moltes vegades, cal tenir paciència. Però els diaris seriosos potser farien bé de de no ser tant alarmistes. 

La concentració de CO2 a l’atmosfera

Mentrestant, el món continua i les activitats humanes també. Aquestes activitats van generant residus, uns més contaminants que altres, entre ells l’emissió de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera.

Malgrat les conferències internacionals que es van succeint l’una darrere l’altra, i malgrat les evidències de que el clima està canviant cada vegada més de pressa, les activitats humanes segueixen llençant cada vegada més CO₂ a l’atmosfera. Com és natural, la concentració d’aquest gas va augmentant, havent passat de 316 parts per milió quan es van començar a fer mesures a Mauna Loa (Hawai) l’any 1958, fins a 427 parts per milió el mes de febrer d’enguany.

Encara hi ha gent que estan convençuts que la concentració de CO₂ a l’atmosfera no té res a veure amb el canvi que estem observant en el clima (augment de les temperatures tant de l’aire com del mar, increment de la freqüència de les borrasques) El problema és que aquesta gent són els que manen. Es clar que nosaltres som qui els elegim, almenys als països democràtics, el que vol dir que la població tampoc està conscienciada de les conseqüències d’aquest augment de la concentració dels gasos d’efecte hivernacle.

Per altra banda, si reduïm l’activitat per contaminar menys, el nostre nivell de vida se’n ressentirà, i molt. I ningú està disposat a viure pitjor.

El dilema és complicat. Potser, a causa de la falta de matèria prima, haurem forçosament de reduir la nostra activitat i, a la vegada, emetrem menys CO₂ a l’atmosfera. El futur ens ho dirà: o ens morirem de calor o ens morirem de gana.

Extensió del gel marí als pols

 

L’extensió del gel marí àrtic, aquest hivern, ha arribat a un màxim de 14.350.000 km², l’extensió mínima des de que es fan les mesures per satèl·lit, des de finals de l’any 1978. Si tracem la tendència, podem veure que cada any, en mitjana, es perden 39.500 km², una extensió més gran que Catalunya.

En mitjana anual, l’extensió del gel marí àrtic ha passat de 12,3 milions de km² el 1979 fins als 10,5 dels darrers anys. S’ha perdut una superfície de gairebé 2 milions de km², més de 50.000 km² per any.

 

Pel que fa al l’extensió del gel marí antàrtic, aquest hivern (estiu a l’hemisferi sud)  s’ha arribat a un mínim de 1.960.000 km². A la regió antàrtica, els mínims anuals es mantenen relativament constants, encara que s’hi pot apreciar, també, una lleugera tendència a la baixa, que sembla més important aquests quatre darrers anys.

La mitjana anual de l’extensió del gel antàrtic ha estat estable durant molts anys, amb uns 12 milions de km². Aquests darrers dos anys, en canvi, ha disminuït fins als 10 milions de km². No sabem si es tracta d’un fenomen passatger o bé si és una tendència de fons. 

 

Drill, baby, drill

Durant els darrers 20 anys, les emissions globals de diòxid de carboni (CO2) d'origen fòssil no han deixat de créixer. A principis de segle eren d'aproximadament 23.500 milions de tones mètriques anuals. Des d'aleshores, aquestes emissions no han deixat d'augmentar, amb les excepcions de l'any 2009, a causa de la crisi econòmica, i de l'any 20122, pel COVID. Les previsions per al 2024 apunten a unes emissions de 37.400 milions de tones, un augment del 0,8% respecte al 2023 i de 3.000 milions de tones si les comparem amb les del 2020.

D'aquestes emissions, el 41% correspon a l'ús del carbó, el 33% al del petroli i el 21% al del gas. Per països, la Xina en va emetre el 32%, els Estats Units el 13%, l'Índia el 8% i la Unió Europea el 7%.

Com a resultat, la concentració de CO2 a l'atmosfera ha estat de 424 parts per milió (ppm) el 2024, enfront de les 317 de l'any 1960. Aquesta concentració de CO2 i d'altres gasos d'efecte hivernacle és la responsable de l'escalfament global, ja que impedeix l'escapament de la calor fora de l'atmosfera. Des de la dècada de 1980, hi ha hagut un constant augment de les temperatures globals. L'any 2024 va ser l'any més càlid des que hi ha registres i el primer en què es va superar el llindar dels 1,5 graus respecte als nivells preindustrials. El 3 i 4 de juliol d'aquest any, la Terra va assolir les temperatures mitjanes més elevades des que hi ha dades.

La temperatura global augmenta de manera alarmant i les seves conseqüències ja es comencen a veure. Des de la Conferència d'Estocolm (1972), passant per la Cimera de Rio (1992), fins a l'última COP de Bakú (2024), s'ha consolidat un discurs per fer-nos creure que s'està avançant en la lluita contra el canvi climàtic. Res més lluny de la realitat. La substitució de les energies fòssils per les renovables està estancada.

Mentrestant, Donald Trump, el flamant president dels Estats Units, es presenta cridant «Drill, baby, drill!» («Perfora noi, perfora!») en el discurs de la seva investidura al Capitoli, animant les petrolieres i gasistes a seguir explotant els recursos fòssils, cosa que ha estat un obús dirigit a la línia de flotació de la transició energètica per més que la Comissió Europea vulgui desdramatitzar-lo. Entre les 42 primeres directives que va signar l'endemà destaquen les que afecten l'energia i l'entorn: reactivació de les explotacions de gas i petroli a Alaska; moratòria a la construcció de nous parcs eòlics marins («espatllen el paisatge i fereixen les balenes», segons el president); acabar amb les subvencions a les energies renovables i, finalment, sortir dels Acords climàtics de la COP 21 de París.

De moment, la Unió Europea segueix amb la política de descarbonització de l'energia, amb la transició energètica cap a fonts renovables. A més de dir que aquesta política té molt poques possibilitats de tenir èxit, entre altres coses, per la manca de matèries primeres per poder-la realitzar (liti, terres rares, coure), observem que cada cop hi ha més partidaris a Europa de seguir la política de l'actual administració americana. No seria gens estrany que aquests partits arribessin més aviat que tard a controlar la política europea.

Ens trobem davant d'una emergència climàtica excepcional produïda per l'activitat humana i, davant d'ella, dues opcions tan dolentes l’una com l’altre: continuar perforant i augmentar cada cop més el canvi climàtic, amb totes les conseqüències, o intentar descarbonitzar la producció d'energia, com proposa de moment la Unió Europea, cosa que és una missió pràcticament impossible. Si a això afegim que, segons molts experts, la intel·ligència artificial representarà un augment molt substancial del consum elèctric mundial, sembla clar que ens enfrontem a un atzucac.

La temperatura de l'any 2024

 La temperatura de l’any 2024, a nivell global, ha estat la temperatura més alta des de que es tenen registres, és a dir, des de l’any 1850. Si prenem com a referència el període 1901-2000, un període de 100 anys, l’any 2024 ha tingut una anomalia de 1,29°C. L’any anterior, aquesta anomalia també va ser la més alta de la sèrie històrica de llavors, amb 1,19°C. Els anys anteriors es veuen clarament a un nivell inferior. Ens podem preguntar si l’escalfament global ha agafat una nova embranzida, com ja ho va fer fa deu anys, o si no es tracta més que una conseqüència del fenomen El Niño que, com sabem, augmenta la temperatura global del planeta.

Pel que fa al continent europeu, aquesta anomalia de temperatura també ha estat la més alta de la sèrie històrica, que comença l’any 1910. Aquí la anomalia ha estat de 2,45°C, molt més alta que la global, però podríem pensar que això és normal, ja que el continent europeu no inclou la temperatura del mar, de per sí més estable que la de la terra ferma.

L’anomalia global de l’any 2024 de la superfície ocupada per terra ferma ha estat de 1,98°C. A l’hemisferi nord ha estat de 2,28°C, mentre que al sud han tingut només 1,31°C. Tots aquests valors han estat els més alts de la sèrie històrica. Veiem, doncs, que la temperatura del continent europeu no s’allunya pas massa de la del conjunt de la terra ferma de l’hemisferi nord.

El que està clar és que el planeta continua escalfant-se. El ritme al que ho fa no augura un futur gens propici per la nostra civilització.

Les inundacions a València (2)

Que hi ha inundacions desastroses a la zona de València, com a tota la costa Mediterrània és ben conegut. A la figura hi veiem una imatge de les inundacions de fa 180 anys, a principis de novembre de l’any 1864. Res de nou, doncs. Per evitar catàstrofes s’imposava fer polítiques prudents. Uns era la de no construir en zones inundables.

Malgrat saber-ho, aquests darrers 60 anys s’ha permès construir en zones inundables. Ho veiem a les fotos aèries dels anys 1957 i de l’any 2021, així com en el mapa on es senyalen les construccions fetes a cada dècada a aquestes zones i un gràfic amb el nombre de cases construïdes cada any, on podem veure que a dècada 2000-2010 es va construir una enormitat, així com del 1965 al 1980, durant l’època franquista i al principi de la democràcia.

La irresponsabilitat va ser immensa. Podríem recordar que al País Valencià, del 1985 al 1999 va governar el socialista Joan Lerma, i que del 1999 al 2015 els successius presidents van ser tots del PP (Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra). La correlació entre el partit governant i el nombre de cases construïdes en zona inundable és evident. I la dels presidents imputats per corrupció, també. En aquest cas, corrupció i irresponsabilitat han anat de la mà.

Les inundacions a València

El passat 31 d’octubre el diari Le Monde publicava una entrevista a un geòleg espanyol sobre el que ha passat a València. La reprodueixo.

“L'augment de les temperatures del mar Mediterrani i la urbanització generalitzada de les zones inundables de la Comunitat Valenciana expliquen la magnitud dels danys causats per l'episodi de “gota freda” o DANA registrat a la Comunitat Valenciana el dimarts 29 d'octubre, segons Antonio Aretxabala, doctor en geologia de la Universitat de Saragossa i expert en catàstrofes naturals.

Les pluges torrencials i les inundacions no són res de nou al sud-est espanyol, però semblen cada cop més destructives.

La temperatura del mar Mediterrani continua augmentant a causa de l'escalfament global. Aquest estiu va tornar a batre rècords. Per tant, l'atmosfera és més càlida i és plena de vapor d'aigua. No obstant això, quan el vent del Llevant, procedent del Mediterrani, càlid i humit, es troba amb una depressió aïllada d'aire fred procedent de gran alçada, una llengua d'aire fred procedent del Pol Nord, com va passar dimarts, s'anomena DANA o “gota freda”, això provoca pluges torrencials. Un fenomen meteorològic més extrem, ja que l'aire es carrega amb milions de tones d'aigua a causa de l'augment de les temperatures. Així, als voltants de València, durant més de vuit hores, van caure prop de 500 litres per metre quadrat, cosa que el fa excepcional per la seva intensitat. Això correspon a un any de pluges normals al nord-est d'Espanya

França i Europa central també han experimentat importants inundacions les últimes setmanes. Estem parlant del mateix fenomen?

En tots aquests casos, l'escalfament de la Mediterrània és dinamita. Com més augmenten les temperatures més vapor d'aigua s'omple l'atmosfera. I com més petita és la diferència d'energia entre el Pol Nord i l'Equador, més corrents d'aire fred tendeixen a separar-se, passejar, ondular-se i arribar cada cop més al sud. Aquests fenòmens meteorològics extrems continuaran augmentant perquè estem vivint les conseqüències reals del canvi climàtic.

Alhora, venim d'una situació de greu sequera perllongada a la ribera mediterrània espanyola. Hi ha un vincle entre aquests dos fenòmens?

De la mateixa manera que les llengües d'aire fred es mouen cada cop més al sud, les masses d'aire càlid es mouen cada cop més al nord. Amb el canvi climàtic, cada cop hi ha més episodis extrems: les sequeres són més llargues, les precipitacions són més violentes. És una mena de caos climàtic i això no és cap sorpresa. Els científics fa 30 anys que donem l'alarma.

Els danys a València són especialment greus. Com ho expliques?

Espanya és el país amb més preses en relació amb la superfície. Això va crear una falsa sensació de seguretat, al voltant de la idea que podríem controlar les inundacions, absorbir l'excés de pluja i abocar-lo gradualment als canals de descàrrega, sense risc. Des dels anys 50 i 60 vam construir en zones inundables, molt properes als rius, i vam abocar formigó en totes direccions, cosa que va provocar la pèrdua de permeabilitat del sòl. A la regió de València, en particular, les planes al·luvials han estat molt urbanitzades. Amb tot això, preses i rambles (canals naturals d'evacuació de cursos d'aigua) no són suficients per fer front a cabals com el que hem vist aquests dies.

Segons la seva opinió, és probable que aquest tipus d'episodis es repeteixin?

Si. De fet, només hi ha una solució, la retirada estratègica: compensar les persones que viuen en aquestes zones inundables i trobar-los allotjament en un altre lloc, per corregir els errors que vam cometre en el passat. No es tracta de pensar que hem perdut la guerra contra la natura, com alguns la presenten, sinó de cercar una manera de viure en simbiosi amb ella. Això requereix temps i diners, però si no volem continuar perdent vides i gastant milions d'euros sense parar a reconstruir allò destruït, no hi ha cap altra solució...”

Si resumim aquesta conversa, les causes del que ha passat són:

1. El mar Medierrani s’ha escalfat, augmentant l’evaporació i, per tant, la quantitat d’aigua a l’atmosfera.
2. L’ escalfament de l’Artic fa que la diferencia de l’energia entre el pol nord i l’equador disminueixi, el que afavoreix que l’aire fred es mogui més facilment cap al sud. Inversament, l’aire calent també es promoure més facilment cap al nord, provocant sequeres més llargues i més freqüents.
3. Així doncs, aquestes gotes fredes, que sempre han existit, són cada cop més freqüents.
4. S’ha construït en zones inundables i, com conseqüència, els danys, tant materials com personals, són molt elevats.

Solució? No reconstruir res en les zones inundables. És una solució radical, però la única efectiva i, a la llarga, la més econòmica.

El problema és que tornaran a reconstruir allà mateix on hi hagut les desgràcies, i d’aquí a un temps, tornarà a passar el mateix. Els interessos econòmics d’alguns són els que manen, governi qui governi.

I això mateix també passarà, més aviat que tard, a casa nostra, on s’han comès exactament els mateixos errors que al País Valencià.

L’estat del clima 2024

 Fa pocs dies s’ha publicat “The 2024 state of the climate report: Perilous times on planet Earth”. Copiem les seves conclusions, que podem resumir en unes poques paraules: estem ben fotuts i no ens en volem donar compte.

“Malgrat sis informes de l'IPCC, 28 reunions de la COP, centenars d'altres informes i desenes de milers d'articles científics, el món ha avançat molt poc sobre el canvi climàtic, en part a causa de la forta resistència d'aquells que es beneficien econòmicament del sistema basat en els combustibles fòssils actuals.

Actualment anem en la direcció equivocada, i el nostre creixent consum de combustibles fòssils i l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle ens estan impulsant cap a una catàstrofe climàtica. Tenim por del perill d’una descomposició climàtica. L'evidència que observem és alarmant i innegable, però és aquest mateix xoc el que ens porta a l'acció. Reconeixem la profunda urgència d'abordar aquest repte global, especialment l'horrible perspectiva dels pobres del món. Tenim el coratge i la determinació de buscar solucions transformadores basades en la ciència en tots els aspectes de la societat. El nostre objectiu és proporcionar coneixements clars i basats en evidències que inspirin respostes informades i audaces dels ciutadans als investigadors i líders mundials.

Reduir ràpidament l'ús de combustibles fòssils hauria de ser una prioritat. Això es podria aconseguir en part a través d'un preu global del carboni prou alt que podria restringir les emissions dels rics i alhora proporcionar finançament per als programes de mitigació i adaptació al clima tan necessaris. A més, fixar preus i reduir les emissions de metà és fonamental per mitigar eficaçment el canvi climàtic. El metà és un gas d'efecte hivernacle potent i, a diferència del diòxid de carboni, que persisteix a l'atmosfera durant segles, el metà té una vida atmosfèrica relativament curta, cosa que fa que les reduccions siguin impactants a curt termini. Reduir dràsticament les emissions de metà pot frenar la taxa d'escalfament global a curt termini, ajudant a evitar punts d'inflexió i impactes climàtics extrems.

En un món amb recursos limitats, el creixement il·limitat és una il·lusió perillosa. Necessitem un canvi audaç i transformador: reduir dràsticament el consum excessiu i el malbaratament, especialment per part dels rics, estabilitzant i reduint gradualment la població humana mitjançant l'empoderament de l'educació i els drets de les nenes i les dones, la reforma dels sistemes de producció d'aliments per donar suport a una alimentació més basada en plantes i l'adopció d'un marc econòmic ecològic i postcreixement que garanteixi la justícia social. L'ensenyament sobre el canvi climàtic s'hauria d'integrar als currículums bàsics d'educació secundària i superior a tot el món per conscienciar, millorar l'alfabetització climàtica i empoderar els estudiants perquè prenguin mesures. També necessitem esforços més immediats per protegir, restaurar o recuperar els ecosistemes.

L'augment dels desastres climàtics anuals mostra que estem en una crisi important i que empitjorarà en el futur si seguim amb les nostres activitats habituals. Avui, més que mai, les nostres accions són importants per al sistema climàtic estable que ens ha donat suport durant milers d'anys. El futur de la humanitat depèn de la nostra creativitat, fibra moral i perseverança. Hem de reduir amb urgència els excessos ecològics i perseguir la mitigació i l’adaptació immediata al canvi climàtic a gran escala per limitar els danys a curt termini. Només mitjançant una acció decisiva podrem salvaguardar el món natural, evitar un enorme sofriment humà i garantir que les generacions futures heretin el món habitable que es mereixen. El futur de la humanitat penja d’un fil.”

Anomalies climàtiques inusuals el 2023 i el 2024. Les temperatures de l'oceà (a, b) estan actualment molt fora dels seus rangs històrics. Aquestes anomalies reflecteixen l'efecte combinat del canvi climàtic a llarg termini i la variabilitat a curt termini. Cada línia correspon a un any diferent, amb un gris més fosc que representa els anys posteriors. Totes les variables mostrades són estimacions diàries.

La temperatura del mar

Un motiu de preocupació important és l’augment de la temperatura del mar, que, si ens fixem en el gràfic, ha augmentat molt des de principis de l’any passat, batent tots els rècords des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1981. Això vol dir que el mar està acumulant energia a un ritme molt ràpid, i aquesta energia només té una via de sortida, que és a través de tempestes, que s’està tornant més violentes.

Ara que l’episodi de El Niño s’ha acabat, sembla que, des del mes de juliol aquesta temperatura està per sote de la del mateix mes de l’any passat, però encara molt superior a les de sèrie històrica. Com a conseqüència, pluges torrencials i les conseqüents riuades i de vegades lliscaments que han arrasat poblacions s'han vist sovint arreu del món en llocs gens habituats a aquest tipus d'esdeveniments. Cap continent no se salva d'aquest tipus d'anomalies, que van de la Xina al Pakistan, del Sudan al Marroc, d'Itàlia a Espanya, de França a Polònia, de Mèxic als EUA, d'Argentina a Xile... El Japó acaba de rebre la visita del tifó Shashan, que ha descarregat en algunes zones fins a 1000 litres per metre quadrat i ha causat nombrosos estralls. El desert del Sàhara, una de les regions més àrides del planeta, podria experimentar durant les pròximes dues setmanes un període de pluges intenses que podria fer caure en setmanes l’equivalent a anys de pluja en algunes zones del desert. Tot això és completament inaudit. Per més que alguns s'entestin a argumentar el contrari, la Crisi Climàtica està prenent cada cop més força.

Si mirem el que està passant al Mediterrani, aquest esclafament és tant o més important que l’escalfament global del mar. Des de fa un parell d’anys, la temperatura mitjana anual del Mediterrani s’ha enfilat fins a 21ºC, un parell de graus més que fa 40 anys. Al mes d’agost, la temperatura s’enfila fins als 28ºC, cosa mai vista des de que es tenen registres fiables, també des de l’any 1981. 

La conclusió és que només és qüestió de temps que una tempesta de gran magnitud causi estralls a alguna ciutat espanyola. Ni ningú en parla ni hi estem preparats, ni tenim la més mínima intenció de preparar-nos-hi.

La temperatura del mar

Darrerament trobem moltes notícies sobre l’augment de la temperatura de la superfície del mar. En regla general, es considera la zona marina que va del paral·lel 60°N al paral·lel 60°S, per eliminar la influència dels oceans polars. Si donem un cop d’ull a les gràfiques, veiem clarament una tendència a l’augment de temperatura de la superfície marina, i sembla que aquest augment ha anat sent més important aquests darrers anys. Aquesta temperatura es mesura, des de l’any 1979, per satèl·lits.

 

A la dècada 1979-1989 la temperatura mitjana va ser de 20,13°C

A la dècada 1990-1999, va ser de 20,21°C, un augment gens significatiu.

A la dècada 2000-2009, aquesta temperatura mitjana va ser de 20,34°C, sempre en augment, però un augment limitat.

A la dècada 2010-2019, hi trobem una temperatura mitjana de 20,48°C. La cosa comença a accelerar-se.

Del 2020 al 2023, aquesta temperatura mitjana va ser de 20,62°C, amb un any 2023 que destaca, sent, per ara, l’any en que aquesta temperatura va ser més elevada, amb diferència. També va ser l’any més calorós des de que es tenen registres.

L’any 2024 ha començat fort. No sabem com continuarà, però és inquietant.

 

I a qui pot importar aquest augment de la temperatura de la superfície del mar? Doncs bé, a la fauna i a la flora marines, al plàncton, als peixos, al marisc, a les balenes, i a nosaltres.

La fauna i la flora marines són molt bones per adaptar-se als canvis climàtics, i així ho demostra la història de l’evolució, però no a un canvi que es realitzi a la velocitat de l’actual. Resultat, una disminució de la quantitat de peix i, com a conseqüència, de l’activitat pesquera.

A més, un oceà més calent afavoreix les condicions per la formació d’huracans. Ja estem veient com cada vegada hi ha més huracans que surten de la tradicional zona del Carib per anar-se acostant cap a Europa i, algunes vegades, també el Mediterrani, als que ja s’ha posat un nom, "medicà". Abans no n’hi havia, ara ja comencen a treure el cap, i si el mar continua escalfant-se, probablement aniran a més.

En resum, aquest escalfament dels oceans no és una bona notícia.

Evolució del gel marí als pols

 ÀRTIC

El passat 28 de febrer el gel àrtic va arribar al seu màxim anual, amb una extensió de 14,9 milions de km² (encara que podria ser, però és improbable, que tornés a augmentar una mica els propers dies).

 

Si mirem l’evolució dia a dia des de l’any 1979, podem veure que la tendència és a una pèrdua anual de més de 54.000 km² anuals, una superfície que ve a ser una mica menys del doble de la superfície de Catalunya.

 

Aquesta extensió màxima també ha experimentat una pèrdua important al llarg dels anys, de que era de 16 milions de km² durant el període 1979-2000, va passar a ser de 15 milions de km2 durant el període 2001-2020, i sembla estable en aquests darrers anys.

 

ANTARTIC

Pel que fa a les aigües que envolten el continent antàrtic, l’extensió mínima es va assolir el passat 18 de febrer, i va ser de 1,97 milions de km2.

 

A l’Antàrtic no es nota cap tendència si mirem l’evolució dia a dia. Hi observem una petita tendència a la baixa, però és lluny de ser significativa.

A aquesta zona, la mitjana de les extensions mínimes de gel marí del període 1970 -2000 va ser de 2,7 milions de km², la del període 2001-2020 va ser de de 2,9 milions de km2, i la des quatre darrers anys ha sigut de 2,1 milions de km², una baixa important, però poc significativa degut a tractar-se d’un període molt curt, estadísticament parlant.

 

En resum, minva de l’extensió del gel polar a l’hemisferi nord és molt important, i és concordant amb l’augment de temperatures de la zona àrtica, que és l'augment més important del planeta.

Mentre que a l’hemisferi sud, l’extensió del gel marí es va mantenint, per ara, constant.

La Corrent del Golf es podria aturar pròximament

Fa pocs dies es va publicar un article sobre el possible col·lapse de la Corrent del Golf, la corrent marina que, provinent del Carib, escalfa Europa, i que fa que el clima europeu sigui molt més benigne que el seu homòleg americà per les mateixes latituds. L’article en qüestió es titula “Physics-based early warning signal shows that AMOC is on tipping course” (Un senyal inicial basat en la física mostra que l’AMOC es troba prop del seu punt d’inflexió)

Què és l’AMOC del que parla aquest article? Es tracta de “Atlantic meridional overturning corrent”, o bé “Corrent de retorn de l’Atlàntic meridional”. Aquesta corrent forma part de les corrents oceàniques que donen la volta al món, passant per tots els oceans.

 Els resultats d’aquest estudi mostren que la circulació de retorn de l’Atlàntic nord es podria aturar completament al assolir el punt d'inflexió (tipping point en anglès), com es pot veure a la figura, passant de 15 milions de metres cúbics per segon a una aturada completa. Si això passés, les temperatures mitjanes descendirien diversos graus a Amèrica del Nord, parts d'Àsia i Europa, i les conseqüències serien greus i en cascada a tot el món.

Quan parlem de corrents oceàniques, n’hem de distingir de dos tipus: les corrents oceàniques que circulen per la superfície i les corrents oceàniques que circulen pels fons dels oceans. Les corrents que circulen per la superfície estan controlades pel vent, mentre que les corrents que circulen pel fons, a partir dels 200 metres aproximadament, estan controlades pels canvis de la temperatura i de la salinitat de l’aigua, raó per la que aquestes corrents profundes s’anomenen circulació “termohalina”.

 

Circulació de superfície

 

Circulació termohalina 

La circulació termohalina s’inicia a zones on les aigües més fredes i denses s'enfonsen. Una d'aquestes zones és la formació d'aigües profundes de l'Atlàntic Nord (a la vora de Groenlàndia), ja que les aigües són més fredes i tenen més salinitat que en altres zones i, per tant, en ser més denses s'enfonsen amb més facilitat. Les aigües fredes profundes continuen el viatge fins a l'Oceà Glacial Antàrtic, on se li uneixen les aigües fredes formades en aquesta zona. Després les aigües continuen cap a l'Oceà Índic i el Pacífic, on van aflorant. Al Pacífic, a profunditats intermèdies es troben les aigües més antigues, que continuaran després fins a tornar a l'Atlàntic Nord i completar el circuit. Una volta al circuit triga a completar-se uns 1000 anys.

La part de la circulació termohalina de l'Atlàntic Nord és la circulació de tornada meridional de l'Atlàntic (AMOC), que a través de l'enfonsament d'aigües fredes es connecta amb els corrents superficials.

 Els corrents càlids superficials, com el Corrent del Golf i Noruega transporten calor de latituds tropicals i subtropicals cap a latituds més al nord, permetent que a Europa tinguem un clima més càlid i suau, a més de ser importants per a la formació de borrasques. Els corrents càlids aporten humitat i calor a les borrasques. El problema es donaria si es frena o s’atura l'AMOC, cosa que pot passar si cessa la creació d'aigües profundes a l'Atlàntic Nord, és a dir, si les aigües són més fredes i menys salines.

 S’ha observat una disminució significativa de corrent de retorn de l’Atlàntic meridional aquests darrers anys. I això és degut a que, amb el canvi climàtic, els gels àrtics i els de Grenlàndia es fonen, disminuint la salinitat de l’aigua

 Quines serien les conseqüències d’una aturada de l’AMOC? El següent gràfic mostra que, pel que fa a les temperatures, passaria poca cosa a l’Amèrica del Nord, mentre que a Europa les temperatures baixaran molt.

Els canvis de la temperatura mitjana anual si es parés l’AMOC mostren un descens molt important, sobretot al nord d’Europa

Sense l'efecte benèfic d'aquest corrent oceànic, que aporta calor i humitat a Europa, el continent tendiria al clima que li correspondria per la latitud a què es troba, similar a la del Canadà o la del sud de Sibèria. Les temperatures a l'Europa Central caurien de 15 a 20°C, el gel de l'Àrtic arribaria cada hivern a les portes de París... El continent no només tornaria més fred, sinó també més sec, i probablement seria completament inhabitable. Els països del Sud d'Europa es quedarien amb temperatures molt més acceptables, encara que el repte continuaria sent l'escassetat de precipitacions (cosa que dependria de si el corrent del Golf s'afebleix molt o no). En general les tempestes es tornarien molt més violentes a tot l'Atlàntic Nord.

Però el pitjor passaria al voltant de l'Equador: l'escalfament del Tròpic de Càncer empenyeria la Zona de Convergència Intertropical (ZCIT) diversos centenars de quilòmetres cap al sud, cosa que desplaçaria el monsó sud-americà (acabant amb la selva amazònica), l'africà (acabant amb la selva africana ) i l'indi (comprometent les collites en aquest subcontinent habitat per 1400 milions de persones).

I hi ha molts símptomes que això comença a succeir: sequera a Europa i a Amèrica Central (ja veiem les conseqüències al canal de Panamà), desplaçament de la ZCIT, sequera a l'Índia, reescalfament de l'aigua superficial de l'Atlàntic Nord, etc. Per tant, l’aturada de l’AMOC es podria produir en un termini no massa llarg. La catàstrofe seria descomunal.

Les temperatures de l’any 2023

 A nivell global, la temperatura mitjana de l’any 2023 ha estat la més elevada de la sèrie històrica. L’anomalia de temperatura respecte de la mitjana dels anys 1901 al 2000 ha estat de +1,18°C, molt per sobre del segon any més calorós, que va ser l’any 2016, amb +1,03°C.

 

La regió àrtica s’ha escalfat més que la mitjana global, encara que l’any 2023 no ha estat en aquesta regió l’any més calorós, ja que va tenir una anomalia de +2,55°C, per sota de la de l’any 2016, que va ser de +3,0°C. De tota manera, molt per sobre de la mitjana global.

 

Pel que fa al continent europeu, també s’escalfa més que la mitjana global, amb una anomalia de +2,15°C, més alta que la mitjana global, però un xic inferior a la de l’any 2020, que va ser una centèsima de grau més elevada, amb +2,16°C.

 

Queda clar, doncs, que l’escalfament global existeix i, si fem cas a les tendències senyalades als gràfics amb línia vermella, l’escalfament global s’està accelerant, amb les conseqüències negatives que això suposa pels anys a venir.