Un setmanari centenari

Aquesta setmana fa cent anys que es publica, de manera ininterrompuda, el setmanari La Voz de Ortigueira. El primer número es va publicar el 4 de juny del 1916. El darrer publicat, el de la setmana passada, porta el número 5.212. Quan hem vist a Malgrat que les publicacions han anat sortint i desapareixent, fa una mica d’enveja el veure que un poble com Ortigueira tingui un setmanari que té cent anys.

Hi podem llegir al primer número, el del 4 de juny de 1916: "¿La nostra política? Cap. Nosaltres no podem fer política perquè no la sentim. Aspirem a fer país". Aquesta frase revela que, en els anys 10 del segle passat, la política estava en crisi. En efecte, la restauració monàrquica de l'any 1875, en la persona d'Alfons XII, va fer possible un prolongat període de relativa pau social i de creixement econòmic, protagonitzat per dos partits que s'alternaven en el poder, els conservadors i els liberals que eren, de fet, dues cares de la mateixa moneda. Però, transcorregut un terç de segle, el sistema s'estava enfonsant, a causa de la impotència dels partits per governar un sistema incapaç de regenerar-se.

D'aquí que, en el seu primer número, els editors de La Voz de Ortigueira expressessin el seu desencís amb la política al continuar dient: "Creiem fermament que els pobles que fien la seva vida a la política són pobles que caminen a l'esclavitud, que és pitjor de caminar a la mort". Una frase amb l’estil del seu temps, però actual en el fons.

Cent anys després, Espanya ha canviat molt. L'any 1975 es va restaurar la monarquia en la persona de Joan Carles I, el que va fer possible, com cent anys abans, un període prolongat de relativa pau social i de creixement econòmic, protagonitzat per dos partits que s'han anat alternant en el poder , els populars i els socialistes, que han estat, de fet, dues cares de la mateixa moneda. Però, transcorregut un terç de segle, el sistema s'està enfonsant, a causa de la impotència d'aquests partits per governar un sistema que sembla incapaç de regenerar-se.

Per això, avui com fa cent anys, el que deia una publicació centenària com és La Voz de Ortigueira i que tenia l'aspiració de fer país, ja que "els pobles que anhelen fer-se forts es fien d’ells mateixos", com acabava dient el paràgraf citat, segueix sent tan actual, malgrat haver-se redactat ara fa un segle.

El millor banc del món, de nit

Ja hem dit alguna vegada que el millor banc del món es troba a Ortigueira, entre els caps Estaca de Bares i Ortegal. És un banc amb una vista preciosa.

Una foto nocturna des d’aquest banc ha sigut elegida entre les millors fotos de tot el món de l’any del cel nocturn.

Llàstima que a Ortigueira hi hagi poques nits com aquesta, sense núvols.

Una imatge del millor banc del món, de dia.

La felicitat

Anunciaven pluja, però avui ha sortit un dia amb un cel completament blau i amb una temperatura molt agradable, que no ha passat dels 22 graus. A les 11 del matí ja era a la platja. He anat a la Conxa, a Espasante, una de les més de vint parròquies del municipi d’Ortigueira. La marea era baixíssima; he comptat uns cent metres entre el punt més alt on el mar ha arribat la nit passada (la sorra encara estava mullada) i l’aigua. Es nota que estem en època de marees vives.

La platja de la Conxa d’Espasante té uns mil metres de llargada, entre el port i les roques de l’altra banda. Caminar per la sorra finíssima i molla és molt agradable. La superfície del mar, aquest matí, estava perfectament calma, les onades que arribaven a la sorra eren insignificants.

La marea estava tan baixa que es podia arribar a una zona rocosa que habitualment és inaccessible. Una mariscadora estava arreplegant musclos de roca. En portava dues bosses plenes.

Des del final de platja es podien veure els farallons, unes roques que es troben a la punta del cap Ortegal, i que figuren a l’escut d’Ortigueira. Que lluny queden els problemes davant un paisatge així.

Després de recórrer tota la platja amunt i avall, una banyada. L’aigua era fresca sense ser freda. Durant l’estona d’assecar-me al sol he llegit alguns capítols del llibre El Càtar Imperfecte, amb el que he tingut una sensació encara més grossa d’aïllament de les misèries del nostre temps.

Quan me’n he anat, he tingut la curiositat de comptar quantes persones hi havia a la platja. Una cinquantena rapada. Estem lluny de les aglomeracions mediterrànies o de les de les ries baixes.

Arribant a casa, mentre escric, escolto cançons franceses. Diuen que la felicitat no existeix però, si existís, seria molt semblant a l’estona que he passat aquest matí a la platja de la Conxa, a Espasante.

Sampedro i Ortigueira

El professor Sampedro va anar, l’any 1990, a Ortigueira a donar uns cursos per la Universitat Popular. S’hi va estar una setmana. Tres anys després publicava Real Sitio, obra en la que feia néixer a Ortigueira a un dels principals personatges, Don Alonso Vázquez de Andrade, aposentador del rei Carles IV, així com al seu ajudant Roque. També incorpora a aquesta obra un rellotger, Lucas, nascut a una de les parròquies d’Ortigueira, Ladrido, on hi va haver realment, a finals de XVII, un capellà rellotger.

A la novel·la hi surt un quadre, que resulta ser el retrat de l’esmentat Don Alonso mirant el mar des d’una finestra. Al vidre de la finestra hi ha un escut: “tres agudos picachos negros sobre las aguas y en sus cimas sendas ramitas con hojas verdes”, descrivint l’escut d’Ortigueira, que són les roques del cap Ortegal, anomenades farallones coronades d’ortigues.

Don Alonso, als seus seixanta anys, vol tornar a la seva terra “a vivir donde la verdad no cambia, la mar de Ortegal”. Continua Don Alonso: “la ría, con su dulce colmarse y vaciarse según la marea, como un latido cotidiano de la mar; la braveza de los farallones del Ortegal, el ímpetu del viento, el vuelo de las gaviotas sobre la verdura de los prados,...”

L’any 1808, de la guerra contra els francesos, Don Alonso ja està retirat a Ortigueira, “donde la ría semeja un lago de montaña entra alturas cubiertas de robles y castañas y, en la orilla opuesta, el apretado caserío de Santa Marta despliega sus viviendas de piedra con oscuros tejados de pizarra”. Diu Don Alonso: “me he salvado de aquel mundo, vivo en otro, esta paz, esta armonía, nosotros sobre la tierra con el mar y el cielo, tanta hermosura alrededor...”

Al final, la dona de Don Alonso diu, parlant d’ell: “... no hay que cruzar el océano, aquí empieza un mundo nuevo, hecho para hombres como tú, para hombres de mar y amor”.

El professor Sampedro només va estar una setmana a Ortigueira. Què no hauria escrit si hi hagués passat més temps?

El millor banc del món

Ara que els bancs necessiten rescats, és bo saber quin és el millor banc del món. O, per ser més modests, quin és un dels millors bancs del món. Aquest banc es troba a Ortigueira, i té una vista espectacular sobre el cap Ortegal. Algú hi ha escrit “the best bank of the world”.

Fugint dels calors mediterranis, com cada any, estem aprofitant el cel cobert i la temperatura fresca d’aquesta costa mig atlàntica, mig cantàbrica, on es dorm amb una manta i, per ara, fa bona falta un jersei per sortir de casa, i de tant en tant ens acostem al “millor banc del món”, on ens oblidem de la crisi, de l’augment de l’IVA, del dèficit i de tantes coses desagradables. On ens adonem de la nostra petitesa i relativitzem els problemes.

Setembre al paradís

Al jubilar-me vaig decidir passar els estius entre els caps Ortegal i Estaca de Vares, zona fresca, poc urbanitzada i de paisatges sorprenents. Ja coneixia la zona al haver estat treballant a Galícia gairebé vint anys.

Rar és el dia que no vaig a la platja de Morouzos, que es troba a dos o tres quilòmetres del poble. Hi vaig a peu, pel camí de circumval•lació. Baixo a la platja, passant per la gran pineda que té al darrere. Es tracta d’un espai molt gran, perfectament arranjat, on els pins creixen sobre les dunes de sorra. Aquest espai de pins era fins fa poc, de propietat privada, però ha passat a ser de propietat pública per impedir que es concretés un projecte urbanístic, que incloïa un hotel. A la platja, que té una dimensió de més dos quilòmetres, no hi ha massa gent (els dies de setmana del mes de setembre es poden comptar amb els dits de les dues mans)

Caminant per la platja, quan hi ha marea baixa pots arribar a peu a la illa de San Vicente.

Cap a l’altre costat. Morouzos s’ajunta amb la platja de Cabalar, on pots nedar fins a la riba de l’altre costat de la ria, sempre que triïs un moment que no hi hagi corrent, ja que amb la pujada i la baixada de la marea les corrents són molt fortes i més d’un ha tingut problemes greus. Aquestes corrents, en un o altre sentit també es fan sentir a la platja de Morouzos, de manera que s’ha d’anar en compte al ficar-se a l’aigua.

Al costat de la pineda, en direcció est, hi ha una gran extensió de dunes, o s’hi ha instal•lat un parell d’observatoris per veure les aus.

Tornant de la platja, si ho faig bordejant la ria, trobo, darrere Cabalar, uns bona extensió de dunes, i la possibilitat de visitar un petit llac, ple de vida. Tot el camí per la zona dunar està balisat, i el terra està fet per travessers de fusta, de manera que el vianant no faci malbé la vegetació. També es troba un observatori per a aus al acabar-se la zona de dunes de Cabalar, des d’on es poden observar les que s’alimenten dels productes de la ria, que són molts i variats, ja que es tracta d’una ria amb molta superfície que, a la marea baixa, queda al descobert. Ara, al mes de setembre, s’hi ajunten moltes garsetes (Egretta Garcetta), que són interessants d’observar.

Pel camí de circumval•lació es pot trobar, de tant en tant, un senglar, que s’entreté menjant glans i castanyes, que al mes de setembre ja comencen a caure dels arbres.

Tornes al poble amb sis o set quilòmetres a les cames, i aprofites per fer un vermut sota els plàtans de l’albereda (lloc conegut localment com l’alameda).

A la tarda, molts dies agafem el cotxe i anem a qualsevol de les moltes platges que hi ha a la vora, moltes d’elles salvatges, de les que parlaré un altre dia. Aprofitem, de vegades, per berenar uns longueirons (una espècie de navalles pròpies de la zona).

Un veritable paradís, sobretot al mes de setembre, on hi ha poca gent i el sol no és tant alt com al juliol o a l’agost, que permet passejar per zones poc urbanitzades i molt ben conservades.

Migració anual: pensaments barrejats

Com cada any, des de que sóc pensionista, la mestressa, en Janí i jo hem deixat la calor mediterrània per anar cap a la frescor cantàbrica. Hem travessat la península ibèrica d’est a oest, en un dia de calor i de relativament poc trànsit (els camions encara no circulaven tots) per arribar a la verda Galícia.

Com cada any, m’ha fet falta una bona setmana per aclimatar-me, més que a la temperatura, al paisatge i la manera d’entendre la vida, adaptada a un cel gris i a un llarg i mullat hivern. Sembla que el pas del temps tingui un altre ritme, més tranquil, més pausat. Per anar-nos acostumant, hem anat a una platja, deserta com la majoria de les d’aquí, i hi hem berenat un bon plat de pernil i unes navalles (longueirones, en diuen aquí) a la planxa.

Durant la travessa del país, m’ha cridat l’atenció el gran nombre de generadors fotovoltaics que han crescut, sobretot a Castella i a Lleó. D’una part, m’ha molestat el fet que cada vegada subvencionem més energia cara quan paguem la factura de l’electricitat. Per altra banda, m’ha alegrat l’augment del consum de silici, que assegura el treball de tants ex-companys de feina, ja que la producció de silici és l’activitat més important que vaig fer durant la meva vida laboral.

He tingut temps de pensar en la crisi econòmica. Diuen que és deguda a la pujada dels preus del petroli, ja que la demanda és cada vegada més important, i la producció es va acabant. Raó per la que no acabo d’entendre que cada vegada es facin més carreteres, més autopistes i més trens d’alta velocitat, que només serveixen per anar a Madrid. Quan s’haurien de fer vies de tren per transportar mercaderies, ja que el tren consumeix menys petroli que els camions. Amb més carreteres i més autopistes, ens conviden a utilitzar cada vegada més el cotxe, amb el conseqüent consum d’un producte cada vegada més escàs, i sense disminuir la nostra dependència d’aquesta font d’energia.

Com cada any, fem llargues passejades pels voltants de la ria, que de vegades és plena d’aigua i de vegades està gairebé buida. Passejant per paratges que encara són naturals, ens entra la gana de menjar (que de totes maneres mai no hem perdut). Potser per això trobem que l’alimentació gallega és tant saborosa.
I així anirem passant l’estiu, si Déu ho vol.

Filosofies barates des del Cantàbric

Diuen que fa molta calor per tot arreu. Que les platges estan plenes de gom a gom. Que les carreteres que van cap als llocs de vacances estan atapeïdes. Doncs aquí fa una fresca molt agradable, que t’obliga a sortir amb jersei i que et permet de dormir amb una manta de llana, o, si ets un xic fredolic, amb dues.

Es que amb en Janí i la mestressa ja fa uns dies que hem vingut a passar l’estiu a Ortigueira, fugint de les calors asfixiants d’Alacant. El canvi ha estat brutal, i no només per la temperatura: com cada vegada que venim a Galícia, passem, en Janí i jo, uns dies d’adaptació mental a la nova situació. I aquesta adaptació la podem resumir en dues activitats: contemplar les marees i visitar els cementiris.


La contemplació de les marees

Si hi ha una activitat que ens calmi l’esperit és la molt noble activitat de seure davant del mar i anar contemplant com l’aigua va pujant, lenta però inexorablement. Et fixes en una roca que està sobre l’aigua i veus com, de mica en mica, es va cobrint d’aigua, fins que queda submergida del tot. I tornes a començar amb una altre roca.

El pujar i el baixar de la marea, indiferent al teu estat d’ànim, al resultat de les darreres eleccions i als problemes que poden tenir els que la contemplen, és una demostració clara i palpable de la superioritat del món mineral sobre el, diguem-ne, món viu. Almenys, una superioritat en el tema de la supervivència en el temps. Quan ningú de nosaltres no hi serà, les marees continuaran el seu ritme impertorbable, seguint les lleis de la física.

M’entretenc explicant a en Janí el perquè de les marees. Fem junts el càlcul clàssic de l’elevació de l’aigua del mar degut a la lluna i al sol, que ja havia fet a classe de física ara fa més de 40 anys. Trobem que l’elevació màxima de l’aigua deguda a l’atracció de la lluna és de 53 cm, i la deguda a l’atracció del sol és de 24 cm. Però el problema es complica quan veiem que aquí, a Ortigueira, les marees són, de vegades, de més de 3 metres. I que a altres llocs de l’oceà són de 15 a 20 metres. L’explicació, diuen els que en saben, és senzilla, i es basa en un fenomen de ressonància de la oscil•lació de les aigües del mar, oscil•lació que té un període de 12 hores aproximadament. El càlcul, però, és excessivament complicat, de manera que ho deixem per una altre vegada.

Mentrestant, la marea ha baixat, i contemplem els ocells picotejant el terra humit que ha quedat al descobert, buscant el cuc o el marisc que hagi quedat a l’aire per omplir-se el pap. Més enllà, veiem una gent arribant a un tancat al mig de la ria, segurament per recollir o per plantar-hi escopinyes (berberetxos). Ah, la truita d'escopinyes, quina delícia! Un altre dia en parlarem. Encara més que amb els percebes, sents el gust de l’oceà a la boca...


Les visites als cementiris

Quan ets a Galícia, la visita obligada és al cementiri del poble. El cementiri d’Ortigueira està situat a sobre d’una penya, dominant la ria. La vista hi és magnífica. No és gens d’estranyar que els natius ho deixin tot disposat per ser-hi enterrats.

A Galícia hi ha una veritable cultura del cementiri. En Janí i jo en visitem uns quants. No hi falta mai la visita al de Laraxe, un poblet a la vora de la carretera antre La Corunya i el Ferrol. Al porxo de l’entrada hi trobes la famosa frase, genial i definitiva: "como te ves, me vi, como me ves, te verás". Aquesta frase ho resumeix tot a la vida. Llegida en un dia com avui, emboirat i mig plujós, t’ajuda a posar-te en el lloc que et pertoca.

Visitar els cementiris de Galícia és tota una aventura de l’esperit. En Janí i jo ho fem cada vegada que arribem. Ens ajuda a passar un estiu tranquil i serè, per sobre de les petites misèries que ens envolten i que trobem cada dia. Ens ajuda a comprendre el veritable perquè de les coses.


El festival celta

Per cert, i de manera independent a les marees i als cementiris (o potser no tant independent, ja que hi ha anunciades nou bandes de sacs de gemecs) aquesta setmana que entra començarà el Festival Celta d’Ortigueira. Durarà del 5 al 8 de juliol. El poble, que té uns tres mil habitants, es veu envaït per una rua de personatges de tota mena, condició i pelatge, que van a dormir a la platja, i que converteixen la tranquil•litat de Santa Marta d’Ortigueira en un cafarnaum que no para ni de nit ni de dia. Es calcula que hi vindran unes cent mil persones. Pels primers que ja comencen a arribar, intuïm que aquests visitants són d’un pelatge abundant i poc cuidat, i que deixen rere seu un flaire feréstec, que fa les delícies d’en Janí.

La mestressa, en Janí i jo, que ja no tenim ni edat ni paciència per aguantar tota aquesta gernació, tocarem el dos. Hem trobat un hotelet familiar a la vora del Miño, on hi admeten gossos, i que serà el nostre refugi la setmana que ve. Tenim planificat visitar uns quants monestirs.

Els plaers d'una vida petita

Evis Herring és una anglesa que, tipa de la vida de la ciutat, va anar a viure fa uns anys a San Adrián de Veiga. San Adrián és una de les 22 parròquies del municipi d’Ortigueira. La capital de municipi és Santa Marta. San Adrián es troba entre Santa Marta i Cariño. El capellà de San Adrián, Don Higinio, és el director del cor d’Ortigueira, que canta als oficis i que actua en les festes.

Santa Marta és un poble d’uns 2000 habitants, situat al nord de Galícia, molt net, amb uns paisatges magnífics, on s’ha refet el paviment de tota la zona cèntrica. S’ha aprofitat la riquesa mineral de la zona per pavimentar les voreres i els carrers per als vianants amb llosetes de granit rosa, i amb lloses de pissarra polida, gris i verda. Queda un paviment molt bonic, però té un inconvenient: quan plou, rellisca. I a Ortigueira plou força.

La Evis acostumava a agafar el cotxe i a anar gairebé cada dia a Santa Marta, que és on hi ha el comerç i l’ambient del municipi. Dic que acostumava perquè ja fa dies que no hi pot anar. Va relliscar i es va trencar una cama. Ha de estar en una cadira de rodes. No pot pujat al cotxe.

Ha fet un escrit a la Voz de Ortigueira de la setmana passada que m’ha fet pensar. El transcric:

Mi tejuela (ostrakon) han sido los “mosaicos bizantinos” de Ortigueira, pero la realidad es que me han condenado al ostracismo, y – como aquellos griegos sancionados – este castigo me permite pensar en aquello de lo que no disfruto por este alejamiento. Por ejemplo:

- De los pronósticos del tiempo de Eduardo, cada día.
- De los Uribarri, que con sólo saludarte te inundan de ternura.
- De la figura “como de la familia” de Pepe del Galaripos, poniendo y quitando sillas.
- De las locuritas de Margarita Brasil, de José o de Gilberto (sudaquía generalizada)
- De la imagen de Casino Royal Club de mi querida Tula y su partida.
- De la sonrisa como tímida de Conchita de la Botica, etc. etc. etc.

No extraño a la buena de Chelo porque es mi generosa mandadera. Ella llega incansable a mi casa con todo lo que pido.

Y he descubierto en este ostracismo que en cada vecina de mi casita de San Adrián he encontrado una hermana. Palabra.

Aquesta llista de petits plaers quotidians enyorats és molt eloquent. Gaudim a cada moment del que ens envolta? Probablement la Evis troba ara a faltar allò que, com que era habitual, no semblava tenir massa importància quan ho vivia.

Recordo uns versos que vaig llegir quan feia el batxillerat, i que se m’han quedat per sempre:

Tantas idas y venidas,
tantas vueltas y revueltas,
quiero amiga que me diga
¿son de alguna utilidad?

Mentre recordo aquests versos, s’obre la porta de la cuina. En surt una olor força agradable, i se sent un xup-xup rítmic. La mestressa està preparant una caldeirada de rap, a foc lent, perquè les patates s’amarin amb la substància del peix.

En Janí, que mig dormia als meus peus, obre els ulls, ensuma i mou la cua, pensant en l’hora de dinar. Per una vegada, en Janí i jo estem d’acord. Els plaers d’una vida petita és el que hi ha de més important a l’existència.

Estiueig i memòria històrica

Llegim La Vanguardia en un banc davant del port. A la portada parla de l’ona de calor que ja ha fet un mort a Catalunya. Aquí, però, fa fresquet. Fins i tot ens sentim una mica culpables, en Janí i jo, de tenir més aviat fred quan a tot el país el personal sua.

Es que passem l’estiu entre el cap de l’Estaca de Bares i el cap Ortegal, a Galícia. Quan el mestre, el Sr. Ragull, ja fa uns anyets d’això, ens feia aprendre de memòria els caps d’Espanya, poc em podria pensar que un dia estiuejaria entre aquests dos caps llunyans i misteriosos.

El carrer principal del poble porta el nom de General Franco. Sí, aquell del bigotet, us en recordeu? Ara que es vol fer una llei sobre la Memòria Històrica, aquest poble en podria ser un exemple.

Més avall, un grup de cases de les dites cases barates, encara porta ben visible el títol de Delegación Nacional de Sindicatos, amb el “yugo” i les fletxes de la Falange. Són cases de l’any 1955.

Per estar al dia compro el periòdic local, La Voz de Ortigueira, fundat el 1916, Semanario defensor de los intereses generales de Ortigueira y su comarca. Es tracta del número 4698, del 21 de juliol. A la darrera plana, a la rúbrica Recordando, una fotografia del 15 d’agost de 1941, on es veu el Caudillo visitant la localitat, tot de blanc, amb boina, probablement vermella, amb l’alcalde Bermúdez a la seva dreta, y el Sr. Crespo Bello, amb jaqueta blanca de Jefe Local. Tots amb camisa fosca, segurament blava, i corbata negra.

- I aquest Crespo Bello qui era?, em pregunta en Janí.

- El pare de la Mari Carmen, on vas a córrer pel camp i on jugues amb les sabatilles.

En la mateixa plana, la rúbrica Veraneantes: A su residencia de Santa Marta ha llegado de Venezuela don Vicente Castro, con su encantadora esposa doña Regina y su bella hermana Teresita. I segueix un reguitzell més de veraneantes.

La patrona es Santa Marta, que es celebra el 29 de juliol. La missa cantada, presidida per les autoritats, el cerca vila matinal, el repicar de campanes, la processó desprès de l’ofici, amb l’imatge de la Patrona i el pendó. Tota la gent d’estrena, no se sap si per veure l’espectacle o perquè els vegin a ells, la sessió vermut i el concert de la tarda. Si no fos perquè les mosses ensenyen el llombrígol i el personal és més aviat grassó, ens creuríem als anys cinquanta.

I és que aquest estiueig ens sembla que hem entrat al túnel del temps. Em recorda els estiueigs de la família Ulises del TBO. Només ens faltaria escoltar els discos sol·licitats. Posem ràdio Ferrol i escoltem: Para su nieta Martita, en el día de su Santo, de sus abuelos. I segueix una cançó de Manolo Escobar.

Suggerirem a les autoritats municipals de declarar el municipi Memòria Històrica. Estem segurs, en Janí i jo, que els turistes hi vindrien nombrosos, sobretot els de la nostra edat, per recordar tal com érem de joves.