dissabte, d’agost 29, 2009

Correm, que les vegueries arriben

Al Periódico del passat 24 d’agost hi trobem l’article que reprodueixo a continuació:

Catalunya estableix al fi les bases d’una distribució territorial pròpia

Igual que succeeix amb la llei electoral, Catalunya té pendent des de la recuperació de la democràcia l’elaboració d’un altre model organitzatiu propi que li permeti superar les estructures derivades de l'Estat. Una divisió territorial i administrativa que generi una major inclinació que les quatre províncies actuals, dibuixades en 1833 pel ministre Javier de Burgos prenent com base l’antiga divisió en regnes d'Espanya. Després de diversos intents fallits, el Govern sembla haver oposat el consens suficient (que no total) per a treure endavant un model basat en vegueries. La llei que possibilitarà aquesta reforma de gran envergadura veurà la llum a la tardor, i les previsions de la Conselleria de Governació passen per implantar-lo després de les eleccions municipals del 2011 .

El catalanisme polític sempre ha recelat de la divisió provincial i reivindicava com ens supramunicipal propi una institució nascuda en l’edat mitjana, quan Catalunya estava repartida en nombrosos dominis senyorials. Per a controlar-los millor, el rei va enviar a cada territori a un vicari, paraula de la qual va sorgir la figura del veguer. Així es van formar les vegueries medievals, que els decrets de Nova Planta substituirien, amb poca diferència funcional, pels corregiments.

Després d’un breu experiment en la Generalitat republicana i 40 anys de dictadura, CIU va tractar d’impulsar en els anys 80 i 90 una nova organització territorial, però es va quedar a mig fer. Va crear en 1988 els consells comarcals, amb competències molt similars a les de les diputacions. Anys més tard, es van delimitar set àmbits funcionals territorials, una espècie d’àrees de treball de la Generalitat que coincideixen amb les vegueries que ara estan en projecte: Barcelona, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida, Alt Pirineu i Llauren, Catalunya Central i Girona. Va anar amb l’arribada del tripartit quan la implantació de la vegueries va agafar impuls. En principi, les tres forces del Govern i CIU estan bastant d’acord amb el canvi de model, però encara hi ha oberts alguns fronts de conflicte.

CONSENS TERRITORIAL

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, defensa que la llei solament sortirà endavant amb consens «polític, institucional i territorial». És aquest últim el qual més fluixeja. El Vall d?Llauren exigeix quedar fora del sistema de vegueries per a protegir la singularitat territorial que li confereix el Estatut. I l'Anoia, l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf aposten per constituir una vuitena vegueria. En ambdós casos està implicat el PSC. El síndic de Llauren i diputat socialista en el Parlament, Francesc Boia, encapçala l’oposició a diluir la personalitat aranesa en les vegueries. Mes discòrdia hi ha en el Penedès, perquè el PSC rebutja una tercera partició de la Diputació de Barcelona, que donaria lloc a un nou territori de color polític imprevisible.

NOVES CIRCUMSCRIPCIONS

Els interessos electorals es barregen en aquest debat perquè les vegueries estan cridades a funcionar com circumscripcions en les eleccions al Parlament. Clar que, per a això, la nova divisió territorial hauria d’anar paral•lela a una llei electoral catalana que sembla a anys llum de distància. La disputa CIU-PSC per la ponderació de la proporcionalitat i l’equilibri territorial no auguren ara mateix un final en aquesta legislatura.

Sense llei electoral, per exemple, un ciutadà de Puigcerdà seguirà triant als seus diputats autonòmics per la província de Girona, com en les generals, malgrat que pertanyerà a la vegueria del Alt Pirineu i Llauren i a una comarca partida entre Lleida i Girona. I els 15 municipis del Solsonès votaran als seus representants per Lleida, però, a efectes pràctics, estaran més apegats a Barcelona, al formar part de la vegueria de la Catalunya Central, amb capital a Manresa.

MATEIXES FUNCIONS

Si bé les províncies no desapareixeran com territori, sí ho faran com administració. Les diputacions seran substituïdes pels consells de vegueria, amb idèntiques funcions i pressupost. Res d’això comporta cap vulneració constitucional. Ausàs va constatar recentment amb el ministre de Política Territorial, Manuel Chaves, la perfecta adequació de les vegueries a la Carta Magna, l’article de la qual 141 deixa clar que els governs provincials poden ser encarregats a diputacions o «altres corporacions de caràcter representatiu».

Com precedents, els cabildos canaris, els consells insulars balears i les diputacions forals basques. La reorganització territorial persegueix que cap ciutadà hagi de sortir de la seva comarca per a dirigir-se a l'Administració catalana. La vegueria exercirà el paper de cooperació territorial entre municipis i serà la representació de la Generalitat en els territoris.


Doncs bé, el que havíem dit fa un temps es troba cada vegada més a prop. I constatem que, si l’article del Periódico és correcte, entre els punts de conflicte territorial no hi trobem que l’Alt Maresme hauria d’estar a Girona. Senyal que ni el govern municipal de Malgrat ni el de cap altre poble concernit ha fet res per sortir-nos de la circumscripció de Barcelona. I res d’això, pel que sabem, s’ha discutit a cap ple municipal de Malgrat.

Serà que això no importa ni al partit principal del govern municipal (el PSC, ja que ja sabem que el PP, per definició, es passa aquesta qüestió per l’entrecuix) ni a cap partit de l’oposició (ERC, CiU, ICV-EUiA)? Segurament. Però això vol dir que són polítics de volada molt curta. Probablement el tipus de polítics que, com a ciutadans més aviat passius, ens mereixem.

Encara som a temps de fer quelcom, de presentar una moció al proper ple perquè, al menys, cada grup hagi de donar la seva opció (si no fos demanar massa, la seva opció raonada), en comptes de fer com l’estruç, que és el que han fet fins ara (potser amb l’excepció de Neus Serra que, almenys, en va parlar al seu blog. Això sí, sense donar-nos la seva posició).

dijous, d’agost 27, 2009

El petroli industrial fa avui 150 anys

La gent ha utilitzat petroli obtingut de la terra com a mínim des de 4.000 abans de Crist. A l'Orient Mitjà, el petroli cru que es filtra a la superfície s'utilitzava per als vaixells resistents a l'aigua i com adhesiu a la construcció d'edificis i carreteres. El petroli cru també va ser refinat en quantitats menors per a la llum i l'oli de calefacció a l'antiga Xina, encara que mai aquesta tecnologia va arribar directament als temps moderns. Cal al 600 de la nostra era, els bizantins utilitzaven petroli cru per produir un llançaflames, arma coneguda com foc grec.

La indústria petrolera moderna va començar com a resultat de la recerca de la il•luminació de baix cost. Fins 1859, la majoria de les persones obtenen la llum artificial per la crema de greixos d'origen animal en forma d'espelmes de cera o d’oli de balena. L'oli de balena dona la llum més pura de tots els combustibles disponibles, i es va convertir en un producte de luxe. La pesca excessiva va donar lloc a una disminució de la població de balenes i un fort augment dels preus de l'oli de balena.

Per tal d'aprofitar els alts preus de l'enllumenat, un grup d'inversors va contractar a un conductor de tren anomenat Edwin Drake per anar a un lloc proper a s'havien observat on traces de petroli a la superfície. Després d'unes poques setmanes a la Pennsilvània rural, Drake va trobar petroli el 27 d'agost de 1859. Amb 69 peus de profunditat i en una formació de roca de sal va produir al voltant de 15 barrils al dia. Altres van seguir ràpidament Drake i les perforacions es van estendre ràpidament a tota la regió.

(Extret d’Una Breu Història del Petroli)

L’Estatut i els seus trencacolls

Quan a Madrid algú escriu alguna cosa sobre nosaltres, sembla que ho haguem de parar tot per discutir el que es diu a Madrid. Això és un símptoma de provincianisme agut, però és el que hi ha. Així, el cap de setmana passat, un diari madrileny, el País, per no citar-lo, va dir (aneu a saber si amb fonament o no) que és molt probable que l’Estatut es declari inconstitucional en dos aspectes: la definició de Catalunya com a nació i l’obligatorietat pels catalans de conèixer el català. Tot un munt de declaracions n’han estat la conseqüència, algunes més raonables que d’altres. Seguint la corrent, intentaré aplicar el sentit comú (el meu) i la lògica (la meva) a la primera d’aquestes dues qüestions.

En el fons, penso que tot aquest embolic no és més que una criaturada. Recordo que a França, on es pot parlar de la nació bretona o de la nació corsa sense cap problema, se’ls posa la carn de gallina si algú gosa parlar del poble bretó o del poble cors. L’embolic que es va muntar quan el president actual de la república, el senyor Sarkozy, era ministre del interior i va proposar un referèndum als corsos per aprovar un Estatut d’autonomia en el que es parlava de poble cors, va ser monumental. Per mi, ridícul. I la polèmica actual sobre si Catalunya és o no una nació té, al meu entendre, el mateix grau de ridiculesa. Però així i tot, anem a analitzar la qüestió.

L’article 2 de la Constitució diu: La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. Indirectament, en podem deduir que Catalunya, com que és una part integral d’Espanya, és, bé una nacionalitat, bé una regió, però no una nació.

Ara bé, que és una nació? Mirem en el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (llengua original de la redacció de la Constitució) què vol dir la paraula nación. Hi trobem diferents significats:

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.


Catalunya és un país? Sí. Catalunya té un govern? Sí. Ergo (que deien els clàssics) Catalunya és una nació. A més, Catalunya té un idioma propi i una tradició comú, el que confirma que utilitzar, almenys en castellà, al qualificatiu de nación per definir Catalunya no és gens erroni. I parlar correctament el castellà no va pas contra la Constitució.

I en català? Podem dir que Catalunya és una nació? Com que a Catalunya no hi ha un diccionari de referència que defineixi oficialment els mots, la consulta es complica. Si agafem la definició que en fan dos diccionaris (el grec i el gran diccionari català), hi trobem:

F DR/POLÍT Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.

En canvi, si agafem el diccionari català – valencià – balear, hi trobem dues accepcions semblants a les de la Real Acadèmia Espanyola:

1. Conjunt de persones que tenen el mateix origen o són del mateix país, amb un sentiment d’homogeneïtat social i d’interès comú.
2. Conjunt de persones regides per un mateix govern.


La diferència entre les dues definicions no és, potser, decisiva. En les dues hi trobem el concepte de vincle o d’homogeneïtat. Però en la primera es va més lluny, parlant de que (això sí, al límit) el concepte de nació porta a voler-se constituir en estat. I això, aquest límit, és el que estaria contra la Constitució.

Que Cataluña es una nación, d’acord. Que Catalunya és una nació, precisem primer el que entenem com a nació.

dilluns, d’agost 24, 2009

Greenpeace i el nivell del mar


Vaig llegir fa temps una notícia de Greenpace, datada del 2005, sobre l’augment del nivell del mar degut al canvi climàtic. Portava la figura d’una noia jove que vivia a prop del mar, a la illa del Pacífic Sud de Kiribati, observant l’aigua de mar durant una “gran marea” passant per sobre d’un mur construït per la família per a protegir la seva terra contra l’erosió pel mar.

Els comentaris de Greenpace eren els següents:

Menys d’una setmana abans que el Protocol de Kyoto entrés en vigor, la petita illa de Kiribati va ser inundada per una “gran marea” - un exemple del tipus d’augment del nivell del mar, que podem esperar veure més sovint a mesura que augmentin les temperatures globals.

Milers de persones que viuen a l’atol de baixa altitud de Kiribati al Pacífic central es van veure afectades per les onades que van arribar a 2,87 metres. Terres de cultiu van ser arrossegades cap al mar i pous d’aigua potable van ser contaminats. L’hospital Beti al sud de l’illa es va inundar quan les onades varen passar per sobre dels murs de defensa de la mar.


Com a tothom, la imatge em va impactar i em va fer el seu efecte. Però em vaig dir: què tindrà a veure una “gran marea”, o “marea viva” o una “marea excepcional” amb l’augment del nivell del mar degut al canvi climàtic? Les marees vives són relativament freqüents, ja que es corresponen a la lluna plena i a la lluna nova, que és quan la lluna, la terra i el sol estan alineats. Es a dir, les trobem aproximadament dues vegades cada mes.

Però també hi ha marees excepcionals. Les trobem quan la lluna, la terra i el sol estan alineats, i, a més, quan la lluna es troba en el punt de la seva òrbita més propera de la terra, el que fa que augmenti la seva força d’atracció. Si, a més, la terra es troba en el punt més proper del sol de la seva òrbita, l’atracció del sol també augmenta, augmentant encara més la magnitud de la marea. La marea de la foto de Greenpeace es corresponia amb una marea excepcional, que no té res a veure amb el canvi climàtic.

Però no només hi ha marees degut a l’atracció del sol i de la lluna. També hi ha les marees dites baromètriques. La pressió atmosfèrica varia constantment entre 990 i 1040 hectopascals, i de vegades encara més. Quan la pressió atmosfèrica és alta, l’aire de l’atmosfera és més dens, i pesa més. Això fa que el nivell de l’aigua de l’oceà baixi. Al revés, quan la pressió atmosfèrica és baixa, la densitat de l’aire disminueix, l’aire pesa menys i el nivell de l’oceà puja. Com que la variació d’un hectopascal fa variar el nivell del mar en 1 centímetre aproximadament, aquestes marees baromètriques poden fer variar el nivell del mar de 50 centímetres.

Dit això, ha pujat el nivell del mar realment a les illes Kiribati? El doctor Awnesh Singh, de la universitat de Fiji, publica des de l’any 1992 el nivell del mar a molts arxipèlags d’Oceania. De la seva darrera publicació he tret el gràfic corresponent a les illes Kiribati, on podem veure que el nivell mitjà del mar es manté constant, i que només varia en funció de la pressió atmosfèrica: a més pressió atmosfèrica, més baix és el nivell del mar, i a menys pressió atmosfèrica, més alt és el nivell del mar.

Es a dir, que la imatge i el comentari de Greenpeace estan molt bé per impressionar a la gent impressionable, però que no tenen res de científics i sí molt d’enganyabadocs. Com gairebé sempre que parlen del canvi climàtic.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (1) - plantejament del problema

Tothom està d’acord: l’economia està malalta. Els símptomes inclouen disminucions de la despesa i de la confiança dels consumidors, juntament amb una contracció del comerç internacional i del crèdit disponible. Afegim-hi un col•lapse en els valors immobiliaris i una terrabastada a la indústria de l’automòbil i a les línies aèries i ens trobem amb una imatge realment trista.

Però, per què hi ha aquesta crisi economia mundial global? Entre els principals mitjans de comunicació, els dirigents polítics i els economistes més importants hi ha gairebé unanimitat d’opinió: aquests recents problemes han aparegut a causa d’una combinació de préstecs immobiliaris de molt baixa qualitat i d’una mala regulació dels derivats financers.

Aquest és el Diagnòstic Convencional. Si és correcte, aleshores el tractament de la malaltia de la nostra economia hauria lògicament d’incloure fortes dosis de diners de rescat per les institucions financeres assetjades, pels prestamistes hipotecaris, i per les empreses d’automòbils; una millor regulació dels mercats de futurs i derivats, i programes d’estímul per reactivar la despesa dels consumidors. Que és el que s’està fent, provocant un augment molt important dels deutes públics.

Però, i si aquest diagnòstic fos fonamentalment erroni? Passaria com en una malaltia: tots sabem la tragèdia que es pot arribar a produir a causa d’una interpretació errònia dels símptomes per part del metge, si confon una malaltia amb una altra.

Una cosa semblant es dir de la nostra malaltia econòmica nacional i mundial. Si no entenem bé la causa de tot el que està passant, és poc probable que apliquem la medicina correcta i, al fer-ho, podríem acabar amb un resultat molt pitjor que si apliquéssim el veritable remei.

Hi ha una cosa segura: el Diagnòstic Convencional és clarament, almenys en part, correcte. Les connexions causals entre els préstecs hipotecaris subprime i les crisis de bancàries s’han explorat a fons i són ben conegudes. És evident que en els darrers anys, les bombolles especulatives del sector immobiliari i del sector financer es varen inflar fins a dimensions colossals, i que la seva ruptura era inevitable. És difícil no estar d’acord amb que les arrels de la crisi resideixen en la dècada anterior d’excés. En ella el món va gaudir d’un boom extraordinari. Però el boom global es va construir en gran part amb un castell de cartes, ja que, en molts països occidentals, el boom s’ha creat sobre una muntanya de deute dels consumidors, de les empreses i d’alguns governs. Podem dir que durant 25 anys, l’Occident ha estat consumint més del que hem estat produint i que, per tant, hem estat vivint més enllà dels nostres mitjans.

Però, això tot sol ens pot donar l’explicació per arribar a l’arrel de la confusió econòmica mundial?

Hi ha qui fa la hipòtesi de que els esdeveniments greus que ens han portat a la crisi immobiliària, dels mercats de derivats, de les indústries d’automòbils i de les companyies aèries eren només símptomes d’una disfunció sistèmica molt més profunda, i que anuncia el final del creixement econòmic tal com l’hem conegut.

En resum, hi ha qui proposa un Diagnòstic Alternatiu. Aquesta explicació de la crisi econòmica no és per als febles de cor, perquè, si és correcta, implica que el pacient està molt més malalt que el que fins i tot els economistes més pessimistes ens diuen. Però si és correcte, llavors, si no en fem cas correm un risc molt més important.

Creixement econòmic, Crisi financera i Pic del Petroli

La teoria del pic de Hubbert, també coneguda com zenit del petroli, pic del petroli o esgotament del petroli, es una teoria sobre la taxa d’esgotament a largo termini del petroli, així como d’altres combustibles fòssils. Prediu que la producció mundial de petroli arribarà al seu zenit y després declinarà tan de pressa como va créixer, ressaltant el fet de que el factor limitador de l’extracció de petroli es la energia requerida y no el seu cost econòmic. Des de fa uns quants anys, cada vegada més comentaristes han previst una crisi financera, basant aquest pronòstic en la valoració de que la producció mundial de petroli estava a punt d’arribar al seu pic.

El seu raonament és aquest: l’energia és l’últim facilitador del creixement econòmic. L’expansió industrial durant els darrers dos segles, en tots els casos ha estat basat en l’augment del consum d’energia. Més concretament, el creixement de la indústria ha estat totalment lligat a la disponibilitat i al consum d’energia barata a partir del carbó i del petroli (i, més recentment, del gas natural). Tanmateix, els combustibles fòssils, per la seva pròpia naturalesa s’esgoten, són recursos no renovables. Per tant (segons la tesi de Pic de Petroli), la impossibilitat final de seguir incrementant els subministraments d’una energia fòssil probablement conduirà a una cessació del creixement econòmic en general, a menys que les fonts d’energia alternatives i l’eficiència de l’ús de l’energia es puguin desplegar ràpidament fins a un grau suficient.

Dels tres combustibles fòssils convencionals, el petroli és possiblement el més vital econòmicament, ja que subministra el 95 per cent de l’energia tots els mitjans de transport, així com la base de la importantíssima indústria dels plàstica. A més, el petroli és el combustible amb el que trobarem problemes de subministrament més aviat, ja que els descobriments de petroli mundial han anat disminuint des de fa dècades, i la majoria dels països productors de petroli ja estan veient que la seva producció disminueix.

Així que, seguint aquesta lògica, la fi del creixement econòmic és inevitable, i el Pic de Petroli n’és probablement el disparador.

Per què Pic de Petroli hauria de conduir no només als problemes de la indústria del transport, sinó una crisi econòmica i financera més general? Durant el segle passat el creixement s’ha institucionalitzat com el nervi del nostre sistema econòmic. Cada ciutat i cada negoci volen créixer. Això és comprensible només en termes de la naturalesa humana: gairebé tothom vol un avantatge competitiu respecte a una altra persona, i el creixement ofereix l’oportunitat d’aconseguir-ho. Però també hi ha un motiu de supervivència financera: sense creixement, les empreses i els governs no estan en condicions d’honorar els seus deutes. I el deute s’ha convertit en endèmic en el sistema industrial. Durant l’últim parell de dècades, la indústria de serveis financers ha crescut més ràpidament que qualsevol altre sector de l’economia. En essència, el benestar actual de l’economia es recolza en el deute, i la garantia d’aquest deute consisteix en una aposta de que l’any vinent els nivells de producció i de consum seran superiors als d’aquest any.

Com que el creixement no pot continuar indefinidament en un planeta finit, aquesta aposta, i la seva incorporació a les institucions de finançament, es pot dir que constitueixen la història d’una estafa piramidal a escala planetària. Hem justificat els préstecs actuals amb la creença irracional que el creixement perpetu és possible, necessari, i inevitable. En efecte, hem agafat prestat de les generacions futures perquè poguéssim jugar avui amb el seu capital.

Fins fa poc, l’argument del Pic del Petroli ha estat considerat només com una previsió de que la inevitable disminució de la producció mundial de petroli, quan arribi, matarà el creixement. Però aquí és on la previsió es converteix en diagnòstic: durant el període de 2005 a 2008, la producció va deixar de créixer i els preus del petroli van augmentar a nivells rècord. El mes de juliol de 2008, el preu d’un barril de petroli va ser de prop de $ 150 (un 50 % superior a qualsevol preu del petroli en termes ajustats per inflació) i l’economia mundial va començar a caure. Les indústries de l’automòbil i les línies aèries varen veure caure les seves vendes, i els consumidors ordinaris varen tenir problemes per comprar benzina per anar a treballar sense deixar de pagar les seves hipoteques. La despesa dels consumidors va començar a declinar. Al setembre, la crisi econòmica ja era també una crisi financera.

Aquest augment tan important del preu del petroli sense que la seva producció augmentés ens fa pensar que ja hem arribat o que ja no som gaire lluny del Pic de Petroli.

Com es pot afirmar que la crisi del 2008 està relacionada amb el preu del petroli? En primer lloc, examinant les recessions anteriors i el preu del petroli es pot establir una correlació molt clara. Així doncs, l’augment del preu del petroli a mitjans de l’any passat es correspon amb la recessió que hem patit. I, en segon lloc, hi ha un estudi força interessant que explica que la disminució del preu de les cases als Estats Units no va venir de cop, sinó que ve començar pels habitatges situats lluny dels llocs de treball, cosa lògica, ja que l’augment del preu del petroli feia difícil fer front a l’augment de la despesa per anar a treballar.

Però també podem preguntar-nos: per què, si la producció mundial de petroli acabava d’arribar a un pic, varen caure els preus del petroli en els últims cinc mesos de 2008? I, si els preus del petroli van ser un factor important de la crisi econòmica, per què l’economia no va començar a tornar a funcionar quan els preus s’havien suavitzat?

Anirem contestant aquestes preguntes i seguirem avançant en el Diagnòstic Alternatiu en altres posts, ja que aquest comença a ser massa llarg.

divendres, d’agost 21, 2009

Malgrat 1909 – Detinguts a conseqüència de la setmana tràgica

La Vanguardia del divendres 20 d’agost del 1909 publicava la detenció pels mossos d’esquadra de Tordera a set persones, acusades dels incidents de la setmana tràgica, incidents dels que ja hem parlat en el seu moment.

A més del que directament podem llegir a La Vanguardia sobre els fets imputats als detinguts, podem deduir que, fa cent anys, a Malgrat no hi havia mossos d’esquadra, sinó que estaven basats a Tordera.

dimecres, d’agost 19, 2009

L’escola de música com a símptoma

Sembla ser que tanca l’escola de música. Trista notícia per molts, però el primer pas d’una reducció dels serveis que pot donar un ajuntament en temps de crisi.

No entraré a discutir si els motius que uns i altres expliquen sobre el perquè d’aquesta decisió són més o menys encertats. El fet, penso, és que l’equip de govern comença a donar-se compte que les despeses corrents són massa importants, que els ingressos disminueixen més del que havien pensat, i que han de tallar despeses. I han començat per l’escola de música, aprofitant els problemes que ha tingut el concessionari per satisfer el que tant l’ajuntament com els pares dels alumnes demanaven.

Tampoc entraré a fer un discurs sobre si l’actuació de l’equip de govern ha estat bona o no per fer front a aquest cas. El problema és complex, i tant les explicacions que ha donat l’equip de govern com les acusacions que han fet els partits de l’oposició no són massa clares.

Em quedo amb el fet de que els serveis que dóna l’ajuntament estan disminuint. I que l’escola de música només és el primer pas, que representa un estalvi d’uns 80.000 euros. Moltes altres coses s’hauran de suprimir, si es vol tenir un pressupost mínimament gestionable. Només espero que aquesta disminució, que sempre serà dolorosa i difícil d’assumir pels que es sentiran perjudicats, es faci de la manera més objectiva possible.

Les despeses corrents s’han inflat molt aquests darrers anys. Han crescut molt més que la combinació de la inflació i de l’augment de població (des de 9 milions el 2003 fins a 16 milions pressupostats per l’any actual, és a dir, un 73 %, mentre que la inflació no ha arribat al 19 % i la població ha augmentat un 20 %). Es a dir, que les despeses corrents, ben gestionades, no haurien de superar l’any 2009 els 13 milions d’euros. I, com que estem en època de crisi profunda, s’hauria de poder estalviar de dos a tres milions.

Missió difícil, ja que de les despeses corrents del pressupost d’enguany, la meitat són despeses de personal (8 milions d’euros). Aquestes despeses han augmentat, des del 2003, més que el total de despeses corrents, ja que ho han estat d’un 82 %, degut a una política salarial generosa (basada en la requalificació dels llocs de treball) i en una contractació poc prudent de nou personal.

La desaparició de l’escola de música i les desaparicions que vindran no són sinó l’efecte d’una política econòmica massa alegre de l’equip de govern durant tots aquests anys de disbauxa econòmica i d’especulació que hem viscut. D’una política econòmica, per dir-ho clarament, no massa ben gestionada, i que ha oblidat la història bíblica de les vaques grasses i de les flaques.

dijous, d’agost 13, 2009

Els defectes de la democràcia

Pels que varem créixer en èpoques on no hi havia democràcia al país, i que potser teníem una idea una mica abstracta i poc realista del què era això de la democràcia, el que està passant des de fa trenta anys ens pot semblar que no és el que havíem esperat que fos. Podem tenir un cert desencís de la realitat política que ens hem donat, tant localment com en àmbits més generals.

Però pels que varem passar una part d’aquell temps fora del país, en llocs on ja hi havia una democràcia estabilitzada i rutinària, el que ha passat (i que segueix passant) des de fa trenta anys és exactament el que sabíem que passaria. Una tribu de polítics professionals, sense escrúpols, poc o gens involucrats en el benestar públic, malgastadors dels diners de tots, que només pensen en tornar a ser elegits. I és que això, ens agradi o no ens agradi, és la democràcia.

Molts, perfectament utòpics, voldrien que fos una altra cosa. Voldrien que els polítics fossin éssers angelicals, que es preocupessin del bé de la societat, que fossin bons administradors dels nostres quartos, que no es deixessin influenciar pels grups de pressió. Voldrien una societat modèlicament organitzada. Però això no existeix, ni aquí ni a la Conxinxina, per la senzilla realitat de que els humans som com som, i no som d’una altre manera (som estúpids, egoistes, fanfarrons, cobdiciosos i tot el que hi vulgueu afegir)

Es a dir, que el que tenim no és pitjor que el que tenen als Estats Units, a França, al Regne Unit, etc. La democràcia té molts defectes, que hem de procurar disminuir, però que no hem d’oblidar.

I com podem disminuir els defectes de la nostra democràcia? Doncs fent el que han fet arreu: disminuint el poder dels aparells dels partits polítics, canviant la llei electoral de manera que hi hagi tants districtes electorals com escons, i escollint el nostre propi diputat. D’aquesta manera aquest diputat seria menys presoner de les consignes oficials del seu partit i més del que pensen els seus electors (i dic això amb tota la comprensió per l’actual sistema, fet en una època en que la prioritat era la d’afavorir l’aparició i el manteniment de partits polítics forts i estables)

Aquesta senzilla modificació no faria la democràcia més ètica, ni més escrupolosa, ni més propera a la utopia que alguns voldrien. Seguiria tenint els defectes que té actualment, i que són els mateixos que té per tot arreu, però seria una mica més eficaç, ja que la reelecció dels polítics dependria una mica menys dels aparells dels partits i una mica més del seu apropament als electors.

dijous, d’agost 06, 2009

La difícil sortida de la crisi

Aquí i allà es comença a veure símptomes de que la crisi ha tocat fons. O això és el que ens diuen. La veritat és que ningú en sap res. Que l’atur continuarà creixent un cop acabat el període estival sembla segur. Que els habitatges hauran de baixar encara més de preu, també. Que les mesures de reactivació preses pels diferents governs són insuficients per assegurar una sortida de la crisi és una afirmació consensuada per la majoria d’economistes.

Però, què passarà quan arribem a sortir de la crisi? Molt senzill, que la demanda de productes bàsics, entre ells el petroli i els aliments, augmentarà. I com que la producció de petroli disminueix per l’esgotament progressiu dels jaciments, el preu del petroli tornarà a pujar de manera astronòmica, fins a nivells iguals o superiors als d’ara fa un any. Com a conseqüència, tornarem a entrar en crisi.

Es a dir que, en el millor dels casos (i no em refereixo només a Espanya), la sortida de la crisi actual ens farà entrar en una nova crisi, basada aquesta vegada en l’escassesa de matèries primes en general, i de petroli en particular. La crisi, doncs, sembla que durarà. No serà la mateixa crisi que l’actual, però es presentarà sense deixar-nos temps per respirar.

Els que hem viscut la primera crisi del petroli, allà cap el 1973, ja hi estem preparats, al menys anímicament. Ja en aquell temps es sabia que la veritable crisi del petroli arribaria algun dia. Doncs bé, sembla que ja hi som.

D’això, cap instància governamental en vol parlar. I penso que si els governs parlessin als ciutadans com si fossin adults, el xoc, quan ens arribi d’aquí un o dos anys, seria menys brutal. La crisi ha arribat entre nosaltres per durar, però ningú ens ho vol dir.

I no parlem de la crisi alimentària que tenim ben a prop, motivada per l’augment desenfrenat de la població humana: diuen que serem (o sereu, o seran) 9.000 milions d’aquí a trenta anys. On trobarem les viandes per tanta gent? Una vegada més, cap govern ens en vol parlar.

La solució? No en tinc ni idea. Però penso que, si en parlem, potser la trobarem. Si ens tapem els ulls, probablement la única cosa que farem serà xocar contra una paret o caure per un precipici.

dimecres, d’agost 05, 2009

Els punts calents de la terra: l’erupció del Toba

Llegint un article del National Geographic sobre el que hi ha sota el parc nacional de Yellowstone, als Estats Units, que no és altra cosa que un dels punts calents del planeta, veig que aquests punts calents poden explotar (i així ho fan de tant en tant), no com un volcà normal, sinó que les seves erupcions són molt més importants. Les podríem anomenar supervolcans. Aquestes explosions tant importants tenen una influència clara sobre el clima de la Terra.

L’explosibilitat dels volcans es mesura amb l’index d’explosibiliitat volcànica (VEI) que pot ser del 1 (volum ejectat superior als 10.000 metres cúbics), del 2 (més de 100.000 m3), del 3 (més de 1.000.000 m3), del 4 (més de 0,1 km3), del 5 (més de 1 km3), del 6 (més de 10 km3), del 7 (més de 100 km3) o del 8 (més de 1000 km3)

De fet, el punt calent del parc de Yellowstone ha entrat en erupció moltes vegades. Les tres darreres ho ha fet fa 2,1 milions d’anys, 1,3 milions d’anys i 640.000 anys. La magnitud d’aquestes erupcions va ser espectacular, sobretot la primera, que va ser 2.500 vegades més important que l’erupció del Saint Helens del 1980. La darrera va ser, “només”, 1.000 vegades més important que la del Saint Helens (que va ser d’un quilòmetre cúbic, és a dir d’un VEI = 5).

La darrera erupció d’un supervolcà va ser la del Toba, al nord de Sumatra, ara fa més o menys 74.000 anys. Les seves cendres han estat identificades en estrats marins a una distància de milers de quilòmetres del lloc de l’erupció. Va llançar a l’atmosfera uns mil milions de tones de pols volcànica i de gasos sulfurosos. Es calcula que aquesta erupció multiplica per 10 la potència de qualsevol altra dels darrers cent mil anys. La seva magnitud va ser de 2.800 quilòmetres cúbics, més important que cap de les tres citades de Yellowstone. Els gasos sulfurosos varen arribar amb facilitat a l’estratosfera, assolint altures de 27 a 34 quilòmetres. Al cap de pocs mesos, la pols volcànica s’havia dipositat gairebé sobre tot el planeta (en el sondeig GISP dels gels de Groenlandia s’ha trobat que en aquells anys va augmentar moltíssim la precipitació de sofre, però és difícil de veure res als sondeigs de l’Antàrtida). La capa de pols, de vapor d’aigua i de gasos sulfurosos a l’estratosfera segurament va reduir significativament la llum del sol, deixant la Terra sota una penombra que va durar uns quants anys.

S’estima que durant alguns anys les temperatures de l’hemisferi nord varen baixar entre 3 i 5ºC, i que a les latituds polars les temperatures de l’estiu varen baixar uns 10ºC durant dos o tres anys. Podem comparar aquesta baixada de les temperatures amb les que va provocar l’erupció del volcà Pinatubo, l’any 1991, amb un VEI = 6 i una ejecció de 4 km3, que va fer caure la temperatura global del planeta de 0,1 ºC l’any 1992.

L’hivern volcànic que va provocar aquesta erupció probablement va reduir la població humana a uns pocs milers d’individus, situant la nostra espècie a la vora de l’extinció. Podem afirmar, doncs, que aquesta erupció va influir sobre el nostre ADN, ja que es va reduir molt la seva variabilitat. De fet, sembla que es varen extingir totes les poblacions humanes isolades, llevat dels neandertals i de l’homo sapiens (que som nosaltres)

L’erupció del Toba va passar quan ja havia començat la darrera glaciació. Va coincidir amb un període en que el fred va augmentar i el nivell del mar va baixar aproximadament fins a uns 70 metres per sota del nivell actual (abans de l’explosió el nivell del mar era d’uns 40 a 50 metres per sota del nivell actual). Aquest augment del fred i aquest nivell tant baix del mar varen durar uns 40.000 anys.

No es pot assegurar que l’explosió del Toba hagi estat la única ni la principal causa de l’augment del fred i de la baixada del nivell del mar durant tants anys, ja que els moviments astronòmics de la Terra (el que s’anomenen paràmetres de Milankovitch) afavorien el creixement dels casquets de gel a l’hemisferi nord. Però el que sí és segur que l’erupció del Toba va aguditzar el procés de refredament del planeta.

Hi haurà altres explosions de supervolcans, però ningú sap quan ni on. Del que no hi ha dubte és de que, quan una d’aquestes erupcions es produeixi, la seva influència sobre el clima serà importantíssima, produint un refredament important del planeta que podrà durar almenys unes quantes desenes d’anys, sinó uns quants segles. Les seves conseqüències sobre les espècies vivents seran devastadores. I entre aquestes espècies vivents ens hi trobem nosaltres.

I és que, ben mirat, no som pas gran cosa.

dilluns, d’agost 03, 2009

El Projecte Innovador

Aquest projecte de nom més aviat curiós és el que quatre municipis de l’Alt Maresme, entre els quals s’hi troba Malgrat, han començat amb el noble objectiu de desestacionalitzar el turisme. Es a dir, d’allargar la temporada, avui més aviat curta, en que els turistes i demés forasters ens visiten, creant llocs de treball als establiments d’hostaleria i augmentant una mica el volum del comerç. Ambdues coses, evidentment, importants i molt necessàries.

Així doncs, els alcaldes de Pineda de Mar, Xavier Amor, de Santa Susanna, Josep Monreal, de Calella, Josep Maria Juhé i de Malgrat, Conxita Campoy, s’han trobat i han decidit gastar-se entre tots la mòdica quantitat de 424.000 euros per fer funcionar un grup de treball que ha de mirar si aquest objectiu és realitzable, i quins són els passos que s’han de fer per assolir-lo.

En aquest sentit, llegim, el projecte intentarà potenciar sectors emergents a la zona, complementaris al turisme, per tal d’anticipar el canvi productiu i poder respondre així als reptes que es puguin plantejar en sectors madurs de l’economia de l’Alt Maresme. També, posarà èmfasi en la innovació en les actuacions relatives al turisme, en els àmbits de diversificació i complementarietat, així com en la tipologia de llocs de treball.

I és aquí on un observador atent comença a trobar que les paraules són grandiloqüents i buides de tot contingut: sectors emergents, canvi productiu, sectors madurs de l’economia, tipologia de llocs de treball, etc, em fan pensar en un document final del tal grup de treball (que s’haurà de presentar a finals d’any) realment inintel•ligible i de molt poca utilitat.

El que penso és que aquest document serà un argument més a favor de la construcció del famós (i caríssim) centre cultural, amb l’excusa d’atraure congressos. I no ho trobo ni bé ni malament, només em sembla que per això no feia falta gastar-se 106.000 euros (424.000 dividit per 4).

Esperarem a llegir el que surti del grup de treball del Projecte Innovador. Però tinc la intuïció que serà un document perfectament tecnocràtic que, com molts altres, es guardarà en un calaix del Magnífic Ajuntament, on s’anirà, de mica en mica, cobrint de pols.

Això sí, la foto dels quatre alcaldes, magnífica.

Post data del 19 d'agost: acabo d'assabentar-me que, del pressupost total d'aquest projecte, 400.000 euros són a càrrec del SOC (Servei Català d'Ocupació), pel que el cost directe per cada ajuntament no és de 106.000 euros, sinó de 6.000. Cal fer-ho constar, ja que s'havia induit a un error.

Malgrat 1909 – La Setmana Tràgica

Del 26 de juliol al 2 d’agost de l’any 1909 hi va haver a Barcelona uns dies de violència, que han passat a la història amb el nom de la Setmana Tràgica. Els problemes varen començar amb una operació militar al Marroc per protegir els treballadors del ferrocarril de les mines, operació que va acabar en un conflicte generalitzat a la llavors possessió espanyola. El ministre de la Guerra, el senyor Asensio Linares, va mobilitzar 40.000 reservistes. Aquests reservistes eren gairebé tots homes pobres, molts d’ells casats, que no havien pogut pagar la “quota” que permetia als rics de no fer el servei.

El dia 11 de juliol va començar l’embarcament de tropes a Barcelona. Les dones i les mares dels mobilitzats varen organitzar actes de protesta. Una multitud furiosa va apoderar-se da la ciutat i va començar a cremar edificis religiosos, sobre tot les escoles de l’Esglèsia. Tres capellans varen ser assassinats i es varen destruir uns 80 edificis religiosos (la meitat dels que hi havia a Barcelona). En un convent es varen desenterrar mòmies de monges.

El govern presidit pel senyor Maura, va actuar amb molta energia, i la insurrecció es va acabar tan de pressa com havia començat. El 2 d’agost, els obrers tornaven a les fàbriques i començava la repressió.

La revolta de la Setmana Tràgica no es va limitar a la ciutat de Barcelona, sinó que també va arribar a Malgrat. La Vanguardia del 5 d’agost del 1909 va publicar un telegrama datat del dia 3 explicant el que va passar a la nostra vila, on es van cremar les casetes dels burots, es va trencar el telègraf, l’agulla del tren i el cable del disc (també del tren) i es varen aixecar les vies.

Més endavant veurem altres retalls de La Vanguardia on hi figuren els detinguts de Malgrat per la violència de la Setmana Tràgica.