dimarts, de maig 29, 2012

L’enfonsament del "Ciudad de Barcelona"



Demà farà 75 anys de l’enfonsament, davant la platja de Malgrat, del vaixell “Ciudad de Barcelona”, torpedinat per un submarí italià, amb un resultat de 50 morts. No repetiré aquí la descripció del que va passar, que es pot trobar a l’edició d’avui del Punt.

Sí felicitar a l’ajuntament, que ha tingut la feliç idea de rememorar aquest acte, que forma part de la història de Malgrat.

dilluns, de maig 28, 2012

Malgrat 1912 – Una escola a la Barretina


El mes de juliol de 1910, el professor titular de l’escola Fonlladosa, el senyor Joan Gaspar i Germà, abandonà Malgrat per ocupar una plaça de mestre titular a una altra localitat. Això deixà la institució fundada pel senyor Fonlladosa sense professor i, per tant, es decidí tancar l’escola, malgrat la insistència de l’Ajuntament perquè es deixés el local a la vila i no s’abandonés la tasca començada l’any 1905.

Aleshores es presentà el problema de vuitanta nens que havien quedat sense escolarització, i l’escola pública, regentada pel senyor Domingo Pons, estava massa plena per poder absorbir-los.

Per tal de cobrir aquesta mancança, l’Ajuntament demanà al Govern Civil el nomenament d’un mestre auxiliar per al titular de l’escola de nens, el pagament del qual corregué a càrrec de la corporació municipal.

El dia 4 de maig de 1912, el regidor Josep Pica i Barceló lliurà una instància, amb el suport d’altres signatures, en la qual demanava la possibilitat d’obrir una escola particular a la Barretina, dedicada a donar classes als nens. La corporació acceptà aquesta idea, amb les reticències d’alguns regidors per les competències i legalitats necessàries, i col•laborà amb una subvenció de 400 pessetes anuals. Així doncs, obrí aquesta escola a mitjans de maig de l’any 1912, sota la titularitat del mestre Elies Comas. Paral•lelament, comunica al senyor Pons, titular de l’escola pública de nens, que deixa de subvencionar el mestre auxiliar que des de l’octubre 1910 li havia donat suport.

Malgrat de Mar. Crònica d’un segle.

L’economia real sembla anar millor


El problema econòmic més important que tenim no és ni el dèficit dels comptes públics, ni els problemes dels bancs, sinó el dèficit crònic de la balança comercial espanyola amb l’estranger. Doncs bé, aquest dèficit comercial, que inclou les exportacions i importacions de bens i serveis i el saldo del turisme, ha anat disminuint des del seu màxim l’any 2007 (68.200 milions d’euros) fins a arribar a un dèficit de 5.700 milions d’euros l’any passat.


Amb un euro que està baixant, el que facilita l’exportació dels nostres productes, i amb un petroli que, sense tenir un preu baix (es manté per sobre dels 100 $ per barril), es troba, per ara, per sota dels 110, si fem un esforç per importar menys productes energètics, podrem tenir una economia real que no sigui deficitària.


Hem de tenir en compte que el dèficit de productes energètics va ser, l’any 2011, de 39.900 milions d’euros, el que vol dir que la balança comercial no energètica té un superàvit important. Per tant, s’han de fer les polítiques adequades per anar reduint aquest dèficit, no només a nivell de l’Estat, sinó a nivell particular: un augment del preu de l’energia per posar-lo al seu nivell real hi contribuirà.

La productivitat, mesurada en hores treballades per unitat de PIB, ha augmentat molt, com a conseqüència de que ha baixat més el nombre d’actius que el PIB, i com a conseqüència, també, de la baixada generalitzada de sous. Això fa que els productes espanyols siguin més competitius a l’exterior.

El fet que les corporacions locals i les comunitats autònomes paguin els seus proveïdors és una bona notícia que ajudarà, sens dubte, a millorar l’economia real.

De manera que no tot és negatiu. Malgrat el dèficit dels comptes públics, malgrat els problemes financers de Bankia i acòlits, el fons econòmic millora. Trigarem encara temps per reduir l’atur, és veritat, ja que per generar ocupació sense reduir la productivitat s’haurà de millorar la formació de molts aturats que avui gairebé no en tenen, però tinc el sentiment que, independentment del que facin els governs (mentre siguin prudents i no ho espatllin tot), la societat civil és la que, poc a poc, va i anirà arreglant la situació. Haurem perdut nivell de vida, però anirem recuperant l’esperança.

dimecres, de maig 23, 2012

Malgrat 1912 – Desaparició d’una nena


La Vanguardia del dissabte 18 de maig de 1912, ara fa cent anys, ressenyava la desaparició d’una nena de Santa Susanna, que va ser segrestada per un individu, i que va ser trobada més tard, en estat greu.


La degradació d’un poble


L’amic Miquel acaba de publicar una entrada molt interessant sobre els grafits a Malgrat, amb vídeo inclòs. És la segona vegada que en parla. Alguna autoritat el llegirà i en traurà les conseqüències oportunes?

És un problema difícil, però és veient com actuen davant les dificultats com es pot jutjar la vàlua dels que manen.

dimarts, de maig 22, 2012

Tornarem a pagar per l’electricitat


Suposo que tothom és més o menys conscient que haurà de tornar a pagar pels consums d’electricitat efectuats durant el darrer trimestre del 2011 i el primer del 2012. La raó és senzilla: el govern hauria d’haver augmentat les tarifes elèctriques del darrer trimestre del 2011, ja que a la subhasta de la TUR (Tarida de l’Últim Recurs, a la que la majoris estem subscrits) corresponent a aquest període es va produir un augment del preu. Però el govern socialista, amb unes eleccions per davant, va preferir mantenir les tarifes. I ho va fer disminuint l’altre composant del preu, el que s’anomena “peatge”. I, disminuint el peatge, automàticament s’augmenta el dèficit tarifari.

Però el govern, que per allò de l’article 26 es creia que pot fer i desfer, havia legislat que el dèficit tarifari generat l’any 2011 no havia de sobrepassar els 3.000 milions d’euros. Les companyies elèctriques, fartes de que el dèficit anés augmentant, van recórrer als tribunals, que els hi ha donat la raó.

Per això, amb la factura, rebrem una carta, que s’ha publicat al BOE del 25 d’abril, al seu annex V (que ningú pensi que no hi ha serietat), que justifica legalment que això de cobrar un suplement per una electricitat que ja hem pagat. Però ho fa amb unes paraules que són tot un model de la burocràcia més rància, i que és de difícil enteniment.

El pitjor, però, és que aquesta carta no ens diu la quantitat que haurem de pagar ni ens explica com podem fer el càlcul. Ja que una de les funcions del regulador és la de protegir els consumidors i garantir el compliment de la regulació vigent, almenys hauria de fer saber al consumidor la quantitat que haurà de pagar. Es pot preveure que hi haurà moltes reclamacions, de molt difícil solució.

Aquest és un exemple de la incompetència d’un govern, que es va passar per l’arc del triomf les seves pròpies lleis, i de la desídia d’un altre govern, que no es preocupa de protegir el consumidor.

Per qui la vulgui llegir, aquí es troba l’entrada que vaig publicar quan es va celebrar la subhasta d’electricitat pel quart trimestre del 2011.

dissabte, de maig 19, 2012

Madrid, Madrid, Madrid


Resulta que la comunitat autònoma de Madrid, presidida per la senyora comtessa de Murillo i gran d’Espanya, que era la meravella de les meravelles pel que toca a la gestió, ja que havia anunciat un dèficit del 1,13 % del seu PIB per l’any 2011, que donava lliçons a tothom, sobretot als del nord-est peninsular, anuncia a mitjans del mes de maig que troben a faltar 2.000 milions d’euros, que s’han equivocat, que no saben sumar, que el seu dèficit de l’any passat és del 2,21 % del PIB.

Al País Valencià troben a faltar gairebé 850 milions als seus comptes de l’any passat. Quina casualitat, també està gestionat pel PP. I després ens diuen que el PSOE els va enganyar sobre el dèficit, sobretot el de les autonomies!

Un país com aquest, on la picaresca és, des de fa segles, la distintiva nacional, no és estrany que passin coses així. Però troben excuses per tot: que si els ingressos han disminuït (com si no ho sabessin a finals d’any), que tenien factures sobre coses que no estaven pressupostades (algú hauria d’anar a la presó per malversació de cabdals públics), etc.

És relativament freqüent que, entre els comptes tancats comptablement al 31 de desembre i els comptes definitius hi hagi alguna petita variació, però les variacions que anuncien tant Madrid com València no són petites, són monstruoses. Serà conseqüència de les retallades de l’educació que fa que els funcionaris comptables no sàpiguen de comptes, o serà perquè al PP, per poder tenir un càrrec, s’ha de ser ase de mena?

Les xifres de dèficit es presenten com a percentatge del PIB, cosa que és poc precisa, ja que qui té més competències pot tenir més dèficit respecte del PIB, però una desviació menys important respecte del pressupost. De manera que a la taula següent presentem els dèficits de les CCAA (sense incloure Ceuta i Melilla) que, a dia d’avui, s’han declarat pel 2011, amb els dos percentatges. El dèficit total de las CCAA és de 34.624 milions, que representa, respecte del pressupost, un 19,8 %. A Catalunya, aquesta desviació és del 22,6 %, a Madrid del 22,5 %, al País Valencià del 32,7 %.


Per cert, que el dèficit de les despeses de l'estat central ha sigut d’uns 47.000 milions, i com que el seu pressupost pel 2011 era de 106.000 milions, la seva desviació pressupostària ha sigut del 44 %. I després diran que els malgastadors son les comunitats autònomes.

dilluns, de maig 14, 2012

Eurodämmerung, o el crepuscle de l’euro


Paul Krugman, el premi Nobel d’economia, publicava ahir al seu blog del New York Times una previsió molt negra per Espanya en particular i per l’euro en general. L'entrada de Krugman es titula Eurodämmerung, el crepuscle de l’euro, per imitació de l’òpera wagneriana El Crepuscle dels Déus (Götterdämmerung):

Alguns de nosaltres hem estat parlant, i creiem que el final de la partida serà així:

1. Sortida de l'euro de Grècia, molt possiblement el mes que ve.

2. Quantioses retirades de diners dels bancs espanyols i italians, que els dipositants tractaran de moure cap a Alemanya.

3a. Potser, només potser, controls bancaris que prohibiran als bancs transferir els dipòsits fora del país i que limitaran les retirades de diners en efectiu.

3b. D'altra banda, o potser al mateix temps, crèdits molt importants del BCE perquè els bancs no col·lapsin.

4a. Alemanya té una elecció. Acceptar la injecció massiva de capitals públics a Itàlia i Espanya, i fer una dràstica revisió de la seva estratègia (bàsicament, per donar, en particular a Espanya, les esperances que necessita tant per a garantir del deute com per mantenir baixos els costos de l’endeutament), i permetre una major inflació de l'eurozona, amb l’objectiu de possibilitar un ajustament de preus relatius , o, si no:

4b. La fi de l'euro.

I estem parlant de mesos, no d’anys, perquè tot això es faci realitat.

No sé si passarem un estiu tranquil. Varem pensar que el “corralito” argentí era cosa de països poc desenvolupats, i és possible que en tinguem un ben aviat. Esperem que el senyor Krugman s’equivoqui, però la veritat és que les coses no pinten gens bé.

dissabte, de maig 12, 2012

Rodrigo Rato. El gran artifice


Acaba de sortir el llibre “Rodrigo Rato. El gran artífice". La sinopsi que en fa l’autora Carmen Gurruchaga és la següent:

Més de cinc milions de desocupats, una herència econòmica devastadora, autonomies tècnicament en fallida, gairebé mig milió de petites i mitjanes empreses desaparegudes els últims anys ... Això és el que el nou govern de Mariano Rajoy es va trobar després de les eleccions del passat 20 de novembre. No obstant això, la solució per tirar endavant és possible, i el Partit Popular bé sap com fer-ho.

Gran artífex del miracle econòmic espanyol durant els vuit anys de govern d'Aznar, ningú dubta que Rodrigo Rato Figaredo constitueix la prova que en economia és possible donar la volta a la pitjor de les situacions: com a ministre d'Economia i Hisenda va aconseguir crear gairebé cinc milions de llocs de treball (més que Alemanya, França i Anglaterra juntes). Durant molts anys al capdavant de grans institucions nacionals i internacionals Rodrigo Rato és una de les veus més autoritzades per explicar la situació en què ens trobem. Sempre reticent a concedir entrevistes i a airejar la seva vida, Rato es sincera per primera vegada amb la prestigiosa periodista Carmen Gurruchaga. En aquest llibre ambiciós, positiu i clarificador s'explica el perquè som on som, s'ofereixen respostes a la crisi i s'aborden tots els temes espinosos de l'actualitat financera.

El llibre ha estat escrit des de l’adoració. Cadascú és lliure d’adorar a qui vulgui, però la veritat és que la senyora Gurruchaga, amb aquest llibre, no retrata el senyor Rato, sinó que es retrata ella mateixa.

Comencem pel començament. El govern del senyor Aznar es va trobar una economia que ja havia començat a sortir de la crisi. L’actuació del senyor Rato va ser la d’escalfar l’economia, posant les bases de la bombolla del rajol que avui estem pagant, i va fer les trampes necessàries perquè Espanya, malgrat tenir una economia amb una productivitat baixa, entrés a l’euro. Amb aquesta entrada, l’economia es va escalfar encara més, ja que els interessos dels préstecs es van mantenir baixos, quan hauria convingut augmentar-los.

L’any 2004 hi va haver eleccions, i el senyor Rato declarava: "La veritat és que estem assentats en un cicle llarg i amb poques incerteses. Això és indiscutible. I l'important és que és un model que durarà". El prohom va demostrar que no entenia res.

Li van trobar una ocupació com a responsable del Fons Monetari Internacional. La seva gestió va ser bastant discutida. Un informe elaborat per l'Oficina d'Avaluació Independent d'aquest organisme va criticar l'etapa entre 2004 i 2007, quan el senyor Rato n’era el seu màxim responsable. La conclusió va ser demolidora: les deficiències internes van impedir prevenir la crisi, els Estats Units van impedir que el FMI analitzés en profunditat el seu sector financer, empleats de l'organisme varen denunciar pressions i autocensura. Durant el mandat del senyor Rato el FMI va posar com a exemple a seguir algunes de les pràctiques més destructives, no va fer cas dels senyals d'alerta i es va mostrar complaent amb els països rics, especialment els Estats Units, que va acabar sent el focus de la crisi. Aquests defectes del FMI ja existien abans que el senyor Rato en for el responsable, però durant el seu mandat, o no els va veure, o no va voler o no va ser capaç de corregir-los.

Alguns exemples del informes del FMI durant aquells anys:

"El sistema financer dels Estats Units és resistent i està ben regulat" (2005).

"El sistema financer del Regne Unit és un dels més forts entre les economies avançades", deia l'FMI el 2006.

"Els principals bancs comercials i d'inversió tenen una sòlida posició financera i el risc sistèmic sembla baix" (2007).

"Els mercats han mostrat que es poden autocorregir i que de fet ho estan fent” (2007).

A l'estiu del 2007, just quan s'acostava la crisi, el Fons deia: "Les perspectives són les millors en anys l'economia està preparada per a un període de creixement sostingut".

No és estrany que el senyor Rato, que tenia problemes familiars, aprofités aquesta excusa per dimitir, quan es va donar compte del resultat de la seva gestió al FMI.

A la seva edició del 1 de desembre del 2010, Bloomberg recordava que el senyor Rato i el PP no van saber gestionar els problemes de la implantació de l'euro a Espanya, com la bombolla immobiliària. Afegia que el senyor Rato tenia una oportunitat de "reparar el dany" que la seva gestió ministerial havia produït, des d'un altre càrrec de gran responsabilitat, com era la presidència de Caja Madrid.

Doncs bé, no ha sigut així. El senyor Rato també ha hagut de dimitir. Encara no sabem bé els detalls de la seva gestió a Bankia (ex Caja Madrid). El que si sabem és que la darrera auditoria que el mateix senyor Rato havia encarregat a l'empresa Deloitte revela que Bankia va ocultar, quan no va falsejar, dades comptables. Un exemple, l'equip del senyor Rato havia comptabilitzat la participació de Bankia al Banc Financer i d'Estalvi (la filial que van crear per aparcar els actius tòxics) en 12.000 milions d'euros, quan el seu valor en borsa és de ¡dos mil milions!

Un cop s’ha descobert que Bankia mentia, els inversors estrangers no es fien i fugen d'Espanya. No només el senyor Rato no ha “reparat el dany” que va causar la seva gestió ministerial, sinó que ens ha acabat d’enfonsar.

“Rodrigo Rato. El gran artífice”. Si, un dels grans artífexs de la nostra ruïna.

El deute extern d'Espanya


El deute extern d'Espanya ha augmentat, a finals de l'any 2011, fins assolir la xifra de 1.775 milions d'euros, un 165 % del PIB. Aquest augment es produeix després que l'any 2010 el deute extern espanyol disminuís per primera vegada des de fa una dècada, el que es va interpretar com que l'economia espanyola estava reaccionant i es començaven a corregir els desequilibris.


Amb un dèficit per compte corrent de la balança de pagaments, Espanya necessita diners de l'exterior per finançar la seva economia i per anar refinançant els venciments d'aquest deute extern. És una de les grans diferències amb Itàlia, que té un volum d'estalvi interior més important per costejar el seu deute, tant públic com privat.

El deute extern de les administracions públiques és relativament petit (282.000 milions d'euros), el que vol dir que la major part del deute públic està en mans nacionals.

Abans de la crisi, la inversió privada finançava el deute extern espanyol. Però amb la crisi, els bancs han a recórrer creixentment al BCE. La part del deute extern finançat per l'autoritat monetària ha passat de 51.000 a 175.000 milions en un sol any, de manera que ha passat de representar menys del 3% a gairebé el 10% del total del deute extern espanyol, i és probable que actualment sigui més gran, després de la subhasta de BCE del 29 de febrer. A les estadístiques, aquest deute extern finançat per l'autoritat monetària apareix separat del deute de les entitats financeres amb altres inversors. De manera que el deute extern de les entitats financeres, a finals del 2011, era de 716 + 175 = 891 milers de milions d’euros.

Espanya ja hauria d’haver sigut rescatada si el BCE no hagués posat a disposició dels bancs aquestes quantitats de diners, el que ens dóna idea de la gravetat de la situació. La principal vulnerabilitat de l'economia espanyola és que la banca és enormement dependent del finançament exterior i, en particular, és molt dependent perquè el deute extern a curt termini de les entitats financeres supera els 360.000 milions, sense comptar els diners del BCE. Davant la falta de finançament, la banca no pot atendre la demanda de crèdit.


Si el que es mira és la posició d'inversió internacional neta d'Espanya, que computa tots els actius menys tots els passius enfront de l'exterior, la xifra de finals del 2011 també marca un nou rècord, amb 989.000 milions negatius, un empitjorament d'uns 50.000 milions en un any, segons dades del Banc d'Espanya. La posició del Banc d'Espanya per l'augment dels seus actius nets amb l'Eurosistema (com a intermediari entre el BCE i el sistema financer), ha passat de -46.000 milions d'euros a finals de 2010 a -170.000 a finals de 2011.

De manera que la dependència d'Espanya respecte del BCE és cada vegada més important, el que indica que el BCE té la palanca per mantenir-nos surant o per afogar-nos, obligant-nos a demanar un rescat. Caldrà seguir fent el que ens manin o prendre la decisió de sortir de l'euro. La nostra economia no dóna per més. És cada vegada més probable que acabem com Portugal o, potser, com Grècia. Haurem d’anar mirant el programa d’Esquerra Unida, que serà el partit més votat a les properes eleccions.

Banc d’Espanya: deute extern
Banc d’Espanya: inversió internacional neta

divendres, de maig 11, 2012

L'atur registrat al mes d'abril




L'atur continua disminuint al mes d'abril. Dintre de les notícies dolentes que ens aclaparen, aquesta és, almenys, una notícia que hauria pogut ser pitjor. La part més delicada és que hi ha 136 aturats més que ara fa un any. Haurem d'esperar per veure on s'estabilitzarà el mínim d'aquest any, però, pel que es pot endevinar, tot indica que serà superior al dels anys anteriors.

dijous, de maig 10, 2012

Les eleccions d’aquest cap de setmana


Dues eleccions importants aquest cap de setmana a Europa, les eleccions gregues i les franceses.

El resultat de les eleccions gregues no ha d’estranyar a ningú. Fa un parell d’anys ja sospitàvem que el rescat de Grècia no era viable, com s’ha demostrat. Als grecs se’ls ha retallat tot el retallable i més. Se’ls ha maltractat, se’ls ha insultat, no se’ls ha donat temps per fer funcionar l’estat (veure la Contra de la Vanguardia d’avui). Els grecs s’han sentit humiliats i, amb el seu vot, saben que poden fer molt mal a l’euro i a Europa. I tot perquè els alemanys (i el president que ha perdut a França) tenen menys vista que un miop. I amb líders així, Europa no va enlloc. Diumenge va ser Grècia, demà, hi ha moltes probabilitats que siguem nosaltres.

A França hi haurà canvi de president. Ja era hora, ja que el senyor Sarkozy es movia molt, però realment, ni ell mateix sabia cap a on. Ha sigut un president diferent de tots el altres presidents de la cinquena república pel seu protagonisme exagerat. Ni hem sentit parlar del seu primer ministre, el senyor Fillon, un tipus molt més seriós que el president.

Això no vol dir que m’agradi la victòria del senyor Hollande. També ell serà un president diferent dels altres de la cinquena república: és l’únic que no ha tingut cap experiència de govern abans de ser president. Veurem què passa a les properes eleccions al parlament: si no la guanyen els socialistes, hi haurà cohabitació, i llavors el president serà un simple comparsa, com ho va ser el president Chirac durant la seva cohabitació amb el primer ministre socialista Jospin. Però si guanyen els socialistes, encara pot ser pitjor. Quan va guanyar el president Mitterrand, va nacionalitzar la indústria (podeu imaginar que l’estat produeixi alumini?) i va passar l’edat de jubilació als 60 anys; la quantitat de diners que es van llençar a l’aigüera va ser fabulós, i ho dic perquè ho vaig viure. Quan el senyor Jospin va guanyar les legislatives, la seva ministra de Treball, la senyora Aubry (la filla de Jacques Delors), va implantar les 35 hores. El fracàs va ser sonat, però ella encara està convençuda de que va ser una decisió molt encertada. I aquesta bona dona és el primer secretari del PSF! Per cert, durant un temps aquesta senyora va ser vicepresidenta de l’empresa on jo treballava, i cada vegada que vaig tenir l’ocasió de parlar amb ella em vaig fer insultar, junt amb tots els meus col•legues, ja que teníem molta agitació social a les fàbriques, i era tot per culpa nostra, i no dels sindicats. Una dona cegada per la ideologia, una dona perillosa.

De manera que si els socialistes guanyen les legislatives, no sé si el president serà capaç de frenar les seves tropes. Hem de pensar que, si a Espanya, on l’estat dit del benestar té un pes del 25 % del PIB, i no el podem sostenir, a França el seu pes és del 35 %. I que França és una nació on l’estat és molt potent, però on el parlament no té cap pes: manen més els manifestants que els parlamentaris. I la conflictivitat social és molt important.

En resum, independentment de qui hagi guanyat les eleccions a França, sóc pessimista sobre la capacitat d’aquest país per liderar (o coliderar) Europa.

dimecres, de maig 09, 2012

Les emissions de metà dels dinosaures


És probable que els sauròpodes del Mesozoic, igual que molts herbívors moderns, hagin estat la seu de microbis metanogènics per a la digestió fermentativa del seu aliment de plantes. Si més no, així ho estima l'article recentment publicat Could Methane produced by sauropod dinosaurs have helped drive Mesozoic climate warmth?

Avui el metà de la ramaderia és un component important del balanç global de metà. Les emissions de metà pels sauròpodes probablement també hagin estat considerables. Els autors usen un enfocament quantitatiu simple per estimar la magnitud de la producció de metà i arriben a la conclusió que la producció de gas metà pels sauròpodes podrien haver estat un factor important per mantenir el clima càlid del Mesozoic.

Els dinosaures sauròpodes inclouen els animals més grans terrestres coneguts i mostren una forma característica, amb un cap petit a l'extrem d'un coll molt llarg. La seva diversitat i distribució geogràfica suggereix que els sauròpodes poden haver estat les espècies clau en molts ecosistemes durant el Juràssic i el Cretaci.

Basant-se en part en dades de la Formació Morrison del Juràssic final, situada a l'oest dels EUA), els autors estimen que la densitat de població per als sauròpodes anava des d'uns pocs animals adults grans a unes poques desenes d'individus per km2 . En concret, estimen que si els dinosaures haguessin tingut un metabolisme endotèrmic, com els mamífers, l'abundància total d'aquests herbívors gegants hauria sigut de 11 a 15 animals per km2, amb una densitat de biomassa total de prop dels 42.000 kg/km2. És, però, molt poc probable que el cos tan gran dels sauròpodes tingués un metabolisme tan alt com el dels mamífers. Si s'assumeix que tenien un metabolisme de rèptil, calculen una densitat de biomassa de 377.000 kg/km2.

El paleoambient de la Formació Morrison era, almenys en part, semiàrid, un hàbitat que probablement no era l'òptim per a aquests herbívors gegants. Per al seu càlcul, els autors assumeixen, de manera conservadora, com a densitat de la biomassa de sauròpodes, una mitjana sobre l'àrea total mundial de les terres amb vegetació, de prop de 200.000 kg/km2. Altres estimacions van dels 80.000 fins als 600.000 kg/m2.

Tots aquests estudis prediuen que la biomassa d'herbívors en el Mesozoic va ser més grossa que l’observada als hàbitats moderns amb grans mamífers herbívors, com ara la sabana africana. Tres possibles mecanismes ho poden explicar: la primera, que la producció primària per km2 al Mesozoic ha de reflectir les altes temperatures i les altes concentracions de CO2. En segon lloc, els dinosaures herbívors han d'haver tingut una menor taxa metabòlica per massa específica que la dels mamífers endotèrmics de la mateixa mida. En tercer lloc, els dinosaures herbívors van desenvolupar una mida corporal molt gran, i, com que el metabolisme no augmenta linealment amb la massa, sinó que augmenta menys, una mida corporal més gran permet que una determinada producció primària pugui sustentar una major biomassa d'animals herbívors .


Per estimar la producció de metà, els autors segueixen la relació establerta per als herbívors no remugants moderns, on el metà (litres per dia) = 0,18 × (massa corporal en kg) ^ 0,97. L'exponent (0,97) no és estadísticament diferent d'un, el que indica que per calcular les emissions totals de metà dels sauròpodes, només hem de calcular la densitat de la biomassa total, ja que les emissions de metà seran insensibles a la distribució de la mida corporal dels animals constitueixen. Com a exemple il•lustratiu, si considerem que la densitat de la biomassa dels sauròpodes era de 200.000 kg/km2, que equival a deu sauròpodes de 20.000 kg cada un (el que és una estimació conservadora de la massa adulta dels brontosaures) s'arriba a unes emissions de metà de 2.675 litres per dia per animal, el que equival aproximadament a 1,9 kg per dia. Per a una densitat de deu adults per km2, tenint en compte que el dia del Mesozoic era una mica més curt que l’actual), s'obtenen 6,9 tones/km2 d'emissions de metà a l'any. Suposant una superfície global de vegetació de 75 milions de km2 (equivalent a la meitat de la superfície total de la superfície emergida del planeta), dóna una producció global anual de metà dels sauròpodes de 520 Tg (520 milions de tones). Això és comparable al total de les emissions modernes metà. Per comparació, el total de l'emissió global de metà del període preindustrial de l'Holocè va ser aproximadament 200 Tg per any, capaç de sostenir una concentració de metà atmosfèric de prop de 0,7 ppm, mentre una emissió mundial de 500-600 Tg sustenta la concentració moderna d’aproximadament 1,8 ppm.

En resum, els càlculs dels autors suggereixen que els dinosaures sauròpodes podrien haver tingut un paper tan important que van arribar a influir sobre el clima, a través de les seves emissions de metà.

dimarts, de maig 08, 2012

El model energètic alemany


Un tema molt interessant és la Transformació Alemanya d'Energia (Energiewende). Encara que la producció d'energia renovable està creixent a tot el món, no hi ha cap país important que estigui construint el seu futur subministrament d'energia basant-se principalment en les energies renovables, a excepció d'Alemanya.

A la Contra de la Vanguardia del passat dia 4, el senyor Jeremy Rifkin afirmava que la tercera revolució industrial ja havia començat, que era una revolució consistent en produir energia de manera descentralitzada. Aquest senyor assessora la canceller Merkel en la seva aposta pionera per la producció descentralitzada d'energies renovables i de la seva distribució a través de la xarxa i afirma que això canviarà el món. Però sembla que les coses no són tan senzilles.

Aquesta és la política energètica oficial del govern alemany. I encara que ningú dubta que la Transformació de l'Energia sigui un pla perfectament seriós, que compta amb el suport de tot l'espectre polític, la pregunta és, què està fent el govern per fer que el somni verd alemany es faci realitat?

Vegem els objectius de la Energiewende:

- Les emissions de gasos d'efecte hivernacle han de reduir un 40 per cent el 2020 i un 95 per cent per al 2050, respecte al 1990.
- El consum d'energia primària ha de reduir un 20 per cent per a l'any 2020 i un 80 per cent per al 2050.
- La productivitat energètica ha d'augmentar un 2,1 per cent l'any prenent com a referència el consum final d'energia.
- Les energies renovables haurien d'assolir un percentatge del 18 per cent del consum final brut d'energia per a l'any 2020 i del 60 per cent per al 2050.
- D'altra banda, per a l'any 2020 les energies renovables ha de generar com a mínim el 35 per cent del consum d'electricitat i el 80 per cent per a l'any 2050.
- El consum d'electricitat s'ha de reduir en un 10 per cent el 2020 i en un 25 per cent per al 2050, en comparació amb 2008.
- La demanda de calefacció dels edificis s'ha de reduir en un 20 per cent el 2020, mentre que la demanda d'energia primària s'ha de reduir en un 80 per cent per al 2050.

Durant les dues setmanes de vents àrtics i temperatures sota zero d'aquest mes de febrer, la transició energètica a Alemanya, va assolir una gran victòria des que l'administració Merkel va parar l'energia nuclear i va abraçar un futur basat en energies renovables. Els crítics de Merkel, especialment els propietaris de les plantes d'energia nuclear del país i els operadors de la xarxa elèctrica, havien advertit de les apagades i de la pujada dels preus que hi hauria a l'hivern. Cap d'aquestes profecies es va complir. En realitat, durant l'onada de fred, impulsada pels vents a la costa del Bàltic i els dies clars i assolellats al sud, Alemanya va acabar exportant electricitat a França, tot i que la xarxa va estar a punt de fer figa.

Malgrat això, actualment hi ha molta incertesa al país respecte d'aquesta transformació energètica. De fet, els crítics del govern diuen que el Energiewende ja s'ha estancat. La majoria dels experts coincideixen que l'execució del pla s'enfronta a enormes obstacles.

La pregunta més escoltada de totes és com farà el govern de Merkel per arribar a un Pla Mestre (no un pla amb els "objectius", ja que aquests ja s'han establert), sinó un pla per demostrar com assolir aquests objectius .

Els observadors coincideixen que la llista d'accions concretes que cal dur a terme és formidable i molt complicada d'implementar. Entre d'altres, inclou:

- La remodelació de la xarxa elèctrica
- Resoldre l'interrogant de l'emmagatzematge de l'electricitat
- Redissenyar els incentius del mercat energètic
- Com avançar per assolir els objectius d'eficiència

I no és només el poble alemany qui està esperant, la resta del món també. Ja que l'èxit o el fracàs del "model alemany" podria resoldre algunes de les discussions que bullen en el món de l'energia. I, de passada, podria ser l'únic camí per sortir de la crisi econòmica actual.

dimecres, de maig 02, 2012

El primer de maig


Ahir va ser primer de maig. Com cada any, hi va haver manifestacions, eslògans i pancartes. Pel que cridaven els manifestants i pel que deien les pancartes, em fa l’efecte que tenen una narració de la història que no es correspon massa amb la veritat. Protesten contra la pèrdua d’uns drets que la classe obrera ha anat conquerint amb els anys, però sobretot, amb molt d’esforç i sacrifici. No dubto ni un moment que els drets adquirits no han sigut regalats, i que molta gent ha sofert fins i tot presó per anar conquerint-los. Fins aquí, la seva narració de la història es pot qualificar de correcta.

Però, aquesta bona gent s’han preguntat alguna vegada perquè només tenim aquests drets al que s’acostuma a anomenar com el món occidental? Probablement, no. I és que la narració de la conquesta d’aquests drets té una segona part, més important que la primera. Si els països occidentals han anat acumulant riquesa, que amb el temps i les lluites socials s’ha anat redistribuint, és perquè durant molts anys aquests països hem explotat els països del tercer món: els hi compràvem matèries primes a cap preu i els hi veníem els nostres productes elaborats a preus desorbitats. Hem acumulat riquesa i benestar a còpia de mantenir milers de milions de persones en la més absoluta de les misèries.

I això s’està acabant. Els països productors de matèries primes volen que les paguem a un preu més elevat, reinverteixen els beneficis i s’industrialitzen. Ja no compren els nostres productes elaborats a preus desorbitats, sinó que ens venen els seus a preus que, per nosaltres, no són gens cars. Cada vegada que comprem productes fabricats per aquests països, que encara no tenen cap dret social ni cap prestació de l’estat del benestar, no només enviem a gent de casa nostra a l’atur, sinó que, a més, contribuïm a retallar el nostre estat del benestar.

Això és el que els manifestants del primer de maig sembla que no han entès.

Agafem la Contra de la Vanguàrdia del 13 de març, i llegim-la atentament: és un bon exercici intel•lectual, que seria molt útil a tots els que protesten per les retallades. En trec algunes frases:

- La falta de drets dels xinesos amenaça els nostres. No hi haurà drets laborals pels espanyols si els xinesos no en tenen, almenys, alguns.

- No hi ha drets sense recursos, i només una economia eficient genera els recursos necessaris per fer realitat els drets humans. La competència dels països emergents com Xina, Brasil o Índia, més competitius al no destinar recursos per realitzar aquests drets, impedirà que vostès els realitzin.

- Proposició: hauríem manifestar-nos i votar perquè la nostra obertura de barreres comercials es condicionés a que els treballadors xinesos obtinguessin més drets. Si no els obtenen, ja que no els obrim els nostres mercats. I els imposem aranzels a les rondes de negociació del lliure comerç. Perquè si eliminem aranzels sense posar condicions socials als xinesos i emergents no només desarmem nostres mercats, també estem desarmant els nostres drets. La prosperitat d'Espanya i el benestar dels espanyols ja no es decideixen en les manifestacions espanyoles, sinó a les rondes mundials de liberalització comercial. Avui aquestes rondes globalitzen mercats i els capitals, però no els drets laborals i socials.

- Alternatives: una alternativa és rebaixar els nostres drets fins al punt que puguem produir igual de barat que ells. Una altra alternativa seria aconseguir superioritat tecnològica sostenible: difícil, però ho seria encara més distribuir els seus fruits sense crear una societat dual.

- Obligacions: comencem per la fiscal. Les grans multinacionals i les grans fortunes eludeixen el pagament dels impostos nacionals mitjançant els paradisos fiscals. Com a resultat es concentra la pressió fiscal sobre les classes mitjanes nacionals que no poden escapar al fisc.

- Futur: a Harvard i a Pequín creuen que es trigarà 20 anys per igualar els drets dels occidentals i dels xinesos. I el PC xinès té por ...

És a dir, que, o espavilem o ens esperen 20 anys de retallades. Seria bo que comencéssim a actuar. Per ara, mirant el que fan els governants i el que fan els manifestants, no hem agafat el camí adequat.