dijous, de desembre 30, 2010

Comentant comentaris

L’altre dia vaig escriure que l’obra de govern més important del tripartit ha sigut l’augment exponencial del dèficit de la Generalitat de Catalunya. He rebut alguns comentaris molt interessants que voldria, al meu torn, comentar.


El primer, d’autor anònim, diu:

Santiago, si estirar més el braç que la màniga ha servit, entre d'altres, a persones amb dependència, i em consta que ha estat així, encara que no s'ha arribat a tothom.
Benvinguts malgastadors.
UN GOVERN que ES PREOCUPA PELS MÉS FEBLES és el que ha d'esser un govern d'Esquerres.

Haig de confessar que la meva primera reacció a aquest comentari no va ser gens positiva. Però, si hi pensem bé, és un comentari molt significatiu, que ens mostra que alguna gent d’esquerres valoren més la cobertura social immediata que la possibilitat financera de que aquesta pugui durar. En realitat, un govern d’esquerres seriós, si vol augmentar les despeses socials, i veu que el dèficit es dispara, hauria de reduir altres despeses o augmentar els impostos. De no fer-ho així, i el tripartit no ho ha fet, es va directament a la fallida. I les despeses socials, si tenim una administració fallida, no es poden sostenir.


Em Miquel, diu:

Bé, amb 20.000 milions d'euros anuals d'espoli que van cap a Madrid i mai tornen no deu ser fàcil per a cap govern de la Generalitat. Ara bé, la gestió tripartita de la crisi ha deixat molt que desitjar i els catalans han passat comptes.

Tens tota la raó, si no fos que aquesta xifra de 20.000 milions que van cap a Madrid és una estimació màxima. En realitat, si no estic equivocat, les balances fiscals que s’han publicat corresponen a l’any 2005, i els seus resultats, per Catalunya, van dels 11.000 als 18.000 milions d’euros. De tota manera, amb una balança fiscal equilibrada, encara que només fos amb 11.000 milions anuals, no hi hauria hagut dèficit.

Però, per altra banda, el que molta gent opina és que les regions riques han de ser solidàries amb les altres. Amb un PIB català de 182.000 milions (dades del 2005, per ser coherents amb les dades anteriors), i amb un percentatge de solidaritat del 5 % màxim, que és raonable, a Catalunya li tocaria tornar a l’estat central uns 9.000 milions d’euros en concepte de solidaritat.


Un tercer comentari, també anònim, diu:

BON NADAL Santi.
Un amic

Encara que amb retràs, Bon Nadal també per tu i per tothom, i un bon Any Nou, sobretot amb salut.

dimarts, de desembre 28, 2010

L’augment del preu de l’electricitat

Ens han anunciat un gran augment del preu de l’electricitat per Cap d’Any: un 9,8 %. Ens podem preguntar si aquest augment és raonable, econòmicament parlant, o bé ens trobem davant d’una, diguem-ne púdicament, presa de pel.

Es vol justificar aquest augment en que han augmentat molt de preu els productes energètics. Això serà possiblement veritat per les centrals de cicle combinat de gas i per les de carbó (aquestes, sobre tot, pels 600 milions d’euros que hem de pagar cada any perquè no tanquin les mines nacionals: el famós decret del carbó, que tant d’enrenou ha provocat a Galícia, que té dues centrals de carbó importat que pràcticament no tindran activitat durant un parell d’anys), però no té res a veure ni amb les centrals hidroelèctriques, ni amb les nuclears (si l’urani augmenta al dobe, el preu del kWh produït augmenta només un 3 %), ni amb les renovables, que no consumeixen cap combustible.

També es jvol justificar amb l’anomenat dèficit tarifari, és a dir, la diferència entre el que paguem i el que costa produir l’electricitat.

Les primes a les renovables són també una de les causes que es fan servir per justificar aquest augment, així com la compensació a les centrals tèrmiques que han d’estar funcionant al ralentí per si para el vent o el dia es presenta massa núvol, i les renovables no poden assegurar una producció que satisfaci el consum.

Hem de dir que la comprensió de com està muntat el sistema tarifari espanyol, amb preus regulats per l’estat d’una producció privada és un misteri almenys tan complicat com el de la Santíssima Trinitat. Així i tot, intentarem veure si en traiem alguna cosa intel•ligible. Per això examinarem els punts següents:

- Com s’estableix el preu de l’electricitat
- Què és això del dèficit tarifari
- Els costs de la producció d’energia

Per començar, i per no allargar massa aquesta entrada, presentarem uns gràfics que mostren com ha variat el preu que paguem per l’electricitat, i com estem situats respecte als països del nostre entorn. Pel que fa al primer, tindrem la primera sorpresa: en moneda corrent, des del 1996 fins al 2009 (13 anys), l’electricitat només s’ha apujat d’un 13,2 %, però, com que la inflació d’aquest mateix període ha estat del 41,7, en moneda constant resulta que el preu que paguem per l’electricitat ha baixat un 20,1 %, segons dades que trobem a l’avanç de l’informe 2009 de UNESA.


En aquest mateix informe hi veiem que els particulars paguem un preu per l’electricitat que es troba prop de la mitjana del que es paga a Europa, mentre que els industrials paguen l’electricitat més cara que la mitjana europea.

En properes entrades seguirem examinant la qüestió.

diumenge, de desembre 26, 2010

El canvi climàtic a Espanya

Llegim a l’avenç climàtic de l’any 2010 que acaba de publicar l’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia), que l’any 2010 ha tingut, fins a finals de novembre, un caràcter calorós, amb una temperatura mitjana de 15,66 ºC. Aquesta temperatura, si prenem com referència la mitjana del període 1971 – 2000, que és de 15,24 ºC, és, en efecte, relativament elevada. Però al gràfic podem de veure que, fins a finals de novembre, hauríem d’anar al 1996 per trobar un any més fred.

Això vol dir que, a un país on el canvi climàtic ens hauria d’afectar més que a moltes altres contrades, per ara ens trobem amb que la temperatura no té cap tendència a augmentar des de l’any 1994 inclòs, el que representa un període de disset anys. Curiós.

Pressupost municipal 2011 – ingressos


Els ingressos municipals pressupostats per l’any 2011 estan en neta disminució respecte dels anys anteriors: 17,4 milions d’euros per 24,9 milions pressupostats pel 2010 i 31,3 milions realitzats l’any 2009. Hauríem de remuntar-nos a l’any 2004 per trobar uns ingressos més reduïts. Però hem de tenir clar que els dos anys anteriors tenien uns ingressos “dopats” per uns préstecs importants.


Impostos directes

Si comencem pels impostos directes, és a dir, IBI (contribució), impost sobre vehicles, impost sobre l’increment de valor dels terrenys i l’impost sobre activitats econòmiques, es manté sensiblement igual que al pressupost del 2010, és a dir, 8,05 milions d’euros.


La partida més important és l’IBI urbà. Es pressuposten 5,99 milions d’euros. Es pressuposta que hi haurà 15.934 unitats urbanes, de manera que la contribució mitjana serà de 376 € per unitat. Aquesta xifra d’unitats urbanes és molt més important que la pressupostada per l’any 2010, i, sobretot, més important que la real d’aquest any 2010, que és de 14.810, el que fa dubtar de que es pugui recaptar aquesta quantitat.


Hem d’assenyalar, en el camp dels impostos directes, la baixada espectacular de l’impost sobre increment del valor dels terrenys.


Impostos indirectes


Aquests impostos indirectes corresponen al impost sobre construccions, instal•lacions i obres. Es pot observar que la seva baixada encara ha estat més espectacular que la de l’impost sobre increment de valor dels terrenys.

Sumant aquests dos impostos (increment de valor dels terrenys i impost sobre construccions, instal•lacions i obres), si comparem el que representaven als anys del “boom” (2 milions d’euros) amb el que representen avui dia (500.000 €), veiem que els ingressos de l’ajuntament han baixat de 1,5 milions a causa de la crisi de la construcció. Això ens dóna una idea de quan s’haurien de reduir les despeses corrents.


Taxes i altres ingressos


L’element més important d’aquest grup d’ingressos és la taxa d’escombraries, que es manté sensiblement igual al pressupost del 2010 i al real del 2009, amb un lleuger increment del 3 %.


Les contribucions especials corresponen a l’urbanització de la riera. Es curiós constatar que cobreixen (i no ho dic amb doble sentit) el 100 % de l’inversió prevista.

Les partides més importants dels “divers” són els guals (130.000 €), la compensació de les companyies elèctriques i de gas (250.000 €), llicències d’obertura d’establiments (90.000 €), activitats esportives (85.000 €), clavegueram (105.000 €), cementiri i serveis funeraris (121.000 €), retirada de vehicles de la via pública (75.000 €), mercat (61.000 €).


Transferències corrents


La partida més important correspon a la participació dels tributs de l’estat. Aquesta participació baixa respecte dels anys del boom econòmic, degut a que l’estat recapta menys impostos. La quantitat corresponent en euros per habitant és de 156.


La resta de les principals transferències corrents provenen de:

Generalitat de Catalunya = 185.000 € per la llar d’infants, 75.000 € per la llei de barris.
Consell Comarcal = 227.000 € per Benestar i Família, 85.000 € pel menjador escolar.
Diputació = 50.000 € per les platges, 49.000 per l’acció social.
Consorci de Transport Metropolità = 58.000 €
Fons de Cooperació Local de Catalunya = 256.000 €

Ingressos patrimonials

Els ingressos de 305.000 corresponents a aquesta partida són:

Concessió administrativa de terrenys a la mancomunitat RSU = 13.000 €
Concessions camp de futbol i bars poliesportiu i casal d’avis = 23.000 €
Concessions aprofitament platges = 69.000 €
Interessos dipòsits = 200.000 €


Transferències de capital

Es tracta d’una subvenció de 400.000 € de la Generalitat per les actuacions al barri del Castell.


Actius financers

Els 36.000 € d’aquesta partida corresponen al reintegrament de bestretes al personal.


Comentaris

Pocs comentaris podem fer sobre aquest pressupost d'ingressos:

- Els ingressos per l’IBI urbà és possible que siguin més petits que els pressupostats ja que el nombre previst d’unitats sembla exagerat.

- Les contribucions especials pel projecte d’urbanització de la riera són el 100 % del cost previst de la inversió.

 - Esperem que la Generalitat, que encara no ha aprovat els pressupost pel 2011, tenint en compte el seu estat de comptes, pugui fer-se càrrec de totes les subvencions i transferències de capital previstes.




dissabte, de desembre 18, 2010

Els resultats de les eleccions al Parlament

M’adono que no he comentat res dels resultats de les eleccions celebrades ara fa tres setmanes. Uns han perdut, i ho han reconegut, cosa que no és freqüent. Però, quines són les causes de la derrota? Evidentment, la crisi econòmica ha passat factura.

Però, consideren els socialistes, i ho repeteix l’alcaldessa de Malgrat, que el daltabaix sofert pel seu partit està motivat per “no haver sabut explicar l’acció de govern i alhora pel comportament dels socis dels socialistes al tripartit”.

No parlaré del comportament dels socis dels socialistes al govern tripartit, però sí que diré alguna cosa sobre l’acció de govern. El Banc d’Espanya acaba de publicar el deute públic de les diferents comunitats autònomes a finals del darrer trimestre. Podem veure que Catalunya és, de lluny, la comunitat més endeutada, i podem constatar que aquest deute ha augmentat exponencialment des de que governa el segon tripartit. Aquesta és l’acció de govern dels socialistes i dels seus acòlits: ens han endeutat fins el coll.

Se’m dirà que amb un altre finançament no s’haurien hagut d’endeutar. Però l’obligació d’un govern és de no estirar més el braç que la màniga, i ajustar-se a les possibilitats reals, no a les que voldríem tenir.

Ja sabia, per experiència, que la gent d’esquerres eren malgastadors, però quan se’n ajunten tres, el resultat pot ser demolidor. Per ells, que perden les eleccions, i per tots, perquè amb aquest llast serà molt complicat que ens en puguem sortir.

dijous, de desembre 16, 2010

Pressupostos municipals 2011 – Inversions

S’han aprovat i s’han publicat els pressupostos municipals per l’any que ve. Els anirem comentant, però el que més crida l’atenció són les inversions, que són molt petites, com es veu en el gràfic: 733.000 euros, les més fluixes de la sèrie des del 2004 (i probablement d’abans). Aquestes inversions tan petites venen després de dos anys de fortes inversions, 10 milions en el real de l’any 2009 (dels quals més de 3 milions del Pla E), i més de 8 milions pressupostats per l’any actual, dels que més de 2 milions corresponen al Pla E. Es podria pensar que, donat aquestes fortes inversions, algunes hauran de passar a l’any que ve, el que faria que l’any 2011 no fos, en realitat, tant pobre en inversions.


Farem aquí un petit incís. En un moment on hi ha alguns municipis que encara no han tancat els seus comptes de l’any passat, l’ajuntament de Malgrat, no només ho va fer a principis del mes d’abril, sinó que ha començat a presentar els comptes trimestralment, en un exercici de transparència molt lloable.

Consultant aquests comptes al 30 de setembre, ens trobem que, dels 8,31 milions pressupostats per l’any 2010, les obligacions reconegudes són ja de 5,25 milions, el que correspon a un 63 % de realització. Això vol dir que, al acabar l’any, és probable que aquesta realització arribi prop del 90 %. Si això és així, les inversions per l’any 2011 continuaran sent petites.


Quina és la causa? Manca d’idees o manca de quartos. Ho intentarem esbrinar quan analitzarem el pressupost del 2011 d’una manera més completa.

Les inversions pressupostades pel 2011 són les següents:

- Urbanització riera de Palafolls = 300.000 €
- Pla integral Barri del Castell = 400.000 €
- Projectes tècnics = 25.000 €

diumenge, de desembre 12, 2010

Una trampa més del protocol de Kioto

Llegim al País d’ahir una nova trampa (en realitat, no tan nova) per guanyar diners amb el protocol de Kioto. Es tracta de destruir, als països en desenvolupament, el gas HFC-23. Aquest gas té un efecte hivernacle 11.700 vegades més important que el CO2. Destruir una tona de HFC-23 equival a tenir un permís per emetre 11.700 tones de CO2.

Cremar HFC-23 és molt econòmic: una planta per cremar 400 tones per any de HFC-23 costa uns 5,3 milions d’euros, i el cost de funcionament és d’uns 150.000 euros l’any. I pot cremar l’equivalent de 5 milions de tones de CO2 (400 x 11.700). I com que els drets d’emissió d’una tona de CO2 es cotitzen actualment entre 10 i 15 euros, cada any es poden estalviar entre 50 i 75 milions d’euros. Negoci rodó.

De manera que, per poder seguir tirant de la rifeta, s’han creat fàbriques de HFC-23 per cremar-lo després. I, és clar, creant noves fàbriques de gas per cremar, la quantitat de gas d’efecte hivernacle no solament no es redueix, sinó que és probable que augmenti, ja que es sempre es produeixen fugues de gas.

Recordo que l’escriptor argentí Martín Caparrós, del que parlava no fa gaires dies, ja deia que una de les raons per les que es dóna gran importància al canvi climàtic és que es poden guanyar fortunes amb el mercat dels drets d’emissió. Aquí en tenim una prova.

L’actuació dels mercats financers (i 2)

Teníem una pregunta per contestar: per què els inversors internacionals estan preocupats? Bàsicament, perquè tenen dos dubtes sobre Espanya:

- la situació real de les institucions financeres
- la situació fiscal real de les administracions públiques

Sent veritat que, a principis de la crisi, les institucions financeres espanyoles semblaven sòlides, ja que havien sigut prudents amb els productes financers contaminats per les hipoteques subprime, i havien fet les provisions previstes pel Banc d’Espanya (més conservadores que les de molts altres bancs centrals), ara els inversors no entenen com és que, vista la dimensió del boom immobiliari espanyol, i la quantitat d’actius dels bancs i de les caixes relacionats directament amb la construcció, les institucions financeres espanyoles no tinguin més problemes que els que ja són coneguts. Els tests d’estrès d’aquest estiu no acaben de convèncer, de manera que els inversors internacionals no saben si tornaran a veure tot el diner que han prestat. Abans d’ahir, el bans suís UBS assenyalava que els bancs i caixes espanyols necessitaven un finançament d’entre 70.000 i 120.000 milions d’euros per cobrir els seus actius problemàtics i per elevar fins al 10 % el seu core capital (recursos propis de primera categoria).

També estan preocupats els inversors per l’estructura del finançament dels bancs i caixes espanyols, que descansa significativament en els mercats majoristes, quan seria molt millor que disposessin de fonts de finançament més estables, com dipòsits i deute a llarg termini.

Ens podem preguntar per què aquests dubtes sobre els bancs i les caixes es transformen en una augment de la prima de risc pel Tresor Públic, ja que el deute de l’estat, comparat amb el de molts altres països, és més aviat modest. Doncs perquè els inversors internacionals pensen que si es produïssin pèrdues privades als bancs i caixes, s’acabarien socialitzant. Es a dir, que si una caixa es trobés en una situació delicada, l’estat acabaria assumint aquestes pèrdues, i això tindria un impacte important sobre el pressupost públic.

Però no només pesa sobre els comptes públics la sospita de que acabaran assumint les possibles pèrdues de les entitats financeres privades, sinó que hi ha dubtes seriosos sobre quina és la veritable situació fiscal de les diferents administracions, sobre tot de les autonòmiques i de les municipals. Sense anar més lluny, podíem llegir ahir al diari que CiU ja disposa de dades que porten a la conclusió que els deutes de la Generalitat són molt superiors a les que ve reconeixent el departament d’Economia. I aquestes notícies també les llegeixen els inversors.

Un altre element important de preocupació és el problema que les pensions causaran d’aquí a pocs anys en els pressupostos de l’estat.

Però l’element essencial de preocupació pels inversors és la possibilitat de que l’economia espanyola no creixi, o creixi molt poc, durant els propers anys, el que portaria les finances públiques a una situació límit. I l’economia espanyola tindrà moltes dificultats per créixer ja que tenim un mercat de treball molt poc eficient, una productivitat molt baixa, un sistema educatiu que és un fracàs, unes estructures de recerca i d’innovació pèssimes. A més, com que la nostra economia inspira poca confiança, hem de pagar més interessos pels nostres deutes, el que disminueix els recursos que podríem dedicar a la millora de l’economia: el peix que es mossega la cua.

En resum, hem demanat crèdits pensant que això era xauxa, ens hem endeutat fins el coll, amb aquest diner prestat hem finançat una part de l’estat del benestar, i ara, quan hem de tornar els diners i no podem, i que hem de retallar l’estat de benestar que, en part, hem construït sobre fum, diem que la culpa la tenen els mercats, que són uns especuladors. Ens queda molt per patir.

dimecres, de desembre 08, 2010

L’actuació dels mercats financers (1)

L’especulació ataca l’euro, aprofitant la feblesa d’Irlanda, de Portugal i d’Espanya. Els mercats financers estan acabant amb l’estat del benestar. La seva voracitat no té límits, o així ens ho fan creure. De tant en tant, com el passat mes de maig, com la setmana passada, ens sobresaltem. I aquests sobresalts tornaran quan menys els esperem.

I si ens féssim dues preguntes bàsiques? Per què sofrim aquests sobresalts? Per què els inversors internacionals estan preocupats amb la nostra situació econòmica?

Sofrim aquests sobresalts (algú parla d’atacs) senzillament perquè els feliços habitants d’aquest país (Espanya) ens hem de finançar de l’exterior. Aquest any 2010, gastarem, comptant el consum privat, el consum públic i les inversions, uns 50.000 milions d’euros més dels que produirem. Es a dir, que hem de demanar a l’estranger 50.000 milions d’euros. Dit en xifres més assequibles a l’enteniment del pobre, durant els cinc minuts que es triga a llegir aquest escrit, haurem de demanar 475.000 euros en crèdits. I això durant tots els cinc minuts de totes les hores de tots els dies d’aquest any.

Però això no és el més greu. El pitjor és que, com ja fa anys que anem demanant diners als prestamistes internacionals (mercats), ara mateix devem més de 2 bilions d’euros bruts, entre deute públic i privat, que es converteixen, segons les darreres estimacions que he trobat, en 915.000 milions d’euros nets (que s’obtenen restant del total dels deutes del país, els actius que té Espanya i els espanyols a l’estranger). I una bona part d’aquest deute net és a curt termini, i ha de ser refinançat constantment.

De manera que, quan es entrin ganes de queixar-nos dels mercats financers, només hem de recordar que som nosaltres qui els hi demanem una quantitat enorme de diners, i que els inversors fan el que faríem nosaltres: intenten assegurar-se de que podrem tornar el que ens han deixat.

Intentarem contestar a la segona pregunta en una propera entrada.

diumenge, de desembre 05, 2010

La moció de suport al Sàhara

S’ha presentat al ple de l’ajuntament una moció per donar suport al Sàhara, degut als fets que han succeït fa poc temps a aquell territori. En aquesta moció s’acusa al Marroc d’una veritable matança sobre el poble sahrauí, afirmant que hi ha hagut més de 20 morts de la part sahrauí.

D’entrada, continuo pensant que aquest tipus de mocions no hauria de tenir cabuda en una deliberació municipal, ja que queda molt lluny de les responsabilitats d’un municipi.

Dit això, un cop admesa la moció, jo no l’hauria votat afirmativament. M’hauria abstingut, per demostrar, primer, que no estic d’acord amb la presentació da la moció, i segon, perquè no estic d’acord amb el seu contingut. M’explico.

No nego, perquè no ho sé, que hi hagi hagut una matança sobre la gent sahrauí. I no ho sé per dues raons:

- Algunes imatges del les violències marroquines, publicades a la premsa i divulgades a la tele, no es corresponen amb els fets, ja que algunes són imatges de Gaza i altres de Casablanca. Algú, no sabem qui, ha volgut manipular l’opinió mundial. De manera que la versió sahrauí és, per ara, dubtosa.

- Per altra banda, el govern marroquí diu que els sahrauís del campament varen començar degollant deu marroquins desarmats. Però la seva versió és més que dubtosa ja que el vídeo on es veu aquest crim va sortir uns quans dies més tard. Per altra banda, l’expulsió de periodistes occidentals de la zona fa la versió marroquina molt poc fiable.

De manera que considero la presentació d’aquesta moció, abans de que hi hagi un coneixement fiable dels fets, força precipitada. I també dir que, si la versió del govern marroquí s’arribés a confirmar, la credibilitat dels que l’han presentada quedaria molt tocada.

dissabte, de desembre 04, 2010

La Festa Major de Sant Nicolau d’ara fa cinquanta anys

L’any 1960 la Festa Major d’hivern va tenir un programa molt normal: sardanes, balls, concerts i cine. Això sí, amb la millor orquestra d’aquell temps, la Principal de la Bisbal.

El que va ser més espectacular d’aquells dies va ser el fred i, sobretot, l’aiguat que va caure el dia 7, on la riera va baixar totalment plena. Aquesta rierada va servir, almenys, per netejar la llera, que estava plena de brossa (alguns veïns devien trobar més fàcil llençar la brossa a la riera que esperar que la passessin a recollir).

dimecres, de desembre 01, 2010

El canvi climàtic, realitat o enganyifa?

Així, irònic, com disculpant-se, comença l'últim paràgraf del llibre del periodista argentí Martín Caparrós titulat "Contra el cambio", lectura que recomano a tots els que estiguin interessats en saber més del perquè els governs i els ecologistes li donen tanta importància al canvi climàtic (jo he llegit els fragments que es troben aquí):

Yo, por mi parte, a mi modo de ver, en lo que a mí respecta, personalmente y sin ánimo de ofensa, creo que la enorme atención que gobernantes y empresarios de los países más ricos le están dando a la amenaza del cambio climático se relaciona, sobre todo, con tres ventajas políticas y económicas que pueden obtener de esos temores:

–retrasar la industrialización de las nuevas potencias emergentes y, así, mantener su hegemonía unas décadas más;

–cambiar el modelo energético global para modificar ciertas relaciones geopolíticas, y para conseguir que nuevos actores se hagan fuertes en uno de los mayores mercados mundiales;

–ganar fortunas con el mercado de bonos de carbón.


Y creo, por fin, que su mayor ganancia es ideológica: convencernos de que lo mejor es lo que ya tenemos, lo que estamos siempre a punto de perder si no lo conservamos: que no hay nada tan peligroso como el cambio.

Ens trobem davant un dilema: o el canvi climàtic és una enganyifa, i en Martín Caparrós té raó, o el canvi climàtic és una veritable amenaça per al medi ambient i per a l'economia, i ha de ser una de les majors preocupacions de la nostra societat. De tota manera, és refrescant per l’esprit llegir coses com les que escriu el senyor Caparrós.

Afegit el 2 de desembre

Per donar més credibilitat al que diu el senyor Caparrós, ara descobrim que també es poden robar quotes de CO2. Amb el Protocol de Kyoto, que poca gent entén i molt opac al coneixement de la gent comuna, són possibles moltes picaresques, com podem llegir aquí.

La sucursal romanesa de Holcim, una multinacional suïssa del ciment, ha denunciat que li van desaparèixer 1,6 milions de quotes d'emissió de CO2 que li havien estat concedides, per valor d'uns 15 milions d'euros.

Algun hacker deu haver entrat en els seus comptes i hauria subtilitzat les quotes d’emissió, que després havia introduït al mercat electrònic europeu. És possible que alguna o algunes de les 10.000 empreses europees obligades a restringir les seves emissions de CO2 ja les hagin comprat.