Un nou Estatut?

Aquest article d'en Miquel Puig, publicat avui a La Vanguardia, coincideix bastant amb el que jo penso sobre el tema.

Un nou Estatut?

     He sostingut des d’un principi que l’Estat té la capacitat de neutralitzar el moviment independentista a base de proposar un nou Estatut que doni satisfacció –encara que sigui parcial– d’una banda als catalans més preocupats pels elements identitaris –protegint llengua i símbols– i, de l’altra, als catalans molestos per la discriminació fiscal: el català emprenyat que es va reunir a l’Iese per l’aeroport (2007), que va protagonitzar el boicot als peatges (2012), que ha patit les avaries de Rodalies i que va aprendre que els successius governs espanyols estaven boicotejant la connexió ferroviària de la costa mediterrània.

La fórmula tindria èxit per dos motius. En primer lloc, perquè el consens a Catalunya no és ni a favor (ni en contra) de la independència, sinó a favor que els catalans decideixin el seu futur, i això es pot materialitzar de moltes maneres, i una d’elles és votant un Estatut. D’altra banda, perquè, fins i tot entre els simpatitzants de la independència, el sentiment conservador faria que molts preferissin una millora parcial però segura a una millora total però incerta.

Encara que amb la boca petita i amb força circumloquis, el PSOE ha passat el tràngol del procés defensant aquesta solució, i ara Pedro Sánchez hi insisteix.

Des del punt de vista econòmic, el que hauria de proposar l’Estat no és impossible. Psicològicament, l’eliminació dels peatges a l’AP-7 tindria un impacte importantíssim, i el seu cost no seria inassumible un cop finalitzi la concessió (d’aquí tres anys): uns 20 milions/any (una altra cosa és si és racional que sigui el contribuent qui pagui el manteniment de les vies ràpides). Pel que fa a invertir a Catalunya una xifra propera al pes del PIB (com exigia la disposició addicional 3a de l’Estatut del 2006) hauria de ser de sentit comú, igual com hauria de ser-ho que la Generalitat estigués finançada, per habitant i a serveis homogenis, aproximadament igual que qualsevol altra comunitat autònoma, tenint en compte la diferència en el nivell del cost de la vida (i aquest és l’escull més important).

És indubtable que neutralitzar el moviment independentista és condició sine qua non per estabilitzar políticament Espanya, la qual cosa, a la seva vegada, és imprescindible per abordar amb possibilitats d’èxit els reptes de l’envelliment i de l’endeutament públic, que constitueixen amenaces greus per al futur de l’Estat.

L’Estat espanyol pot neutralitzar el moviment independentista durant una generació, i Pedro Sánchez sembla que vol fer-ho, però Pedro Sánchez no és l’Estat espanyol. Dins l’Estat conviuen els que pensen –com Patrícia Botín– que del que es tracta és de “tornar a enamorar tots els catalans”, amb els que pensen que del que es tracta és d’eliminar el catalanisme i, de pas, d’eliminar Pedro Sánchez. Si els últims prevalen –i són molts més– Espanya no s’estabilitzarà.

Coses de l’idioma

Durant els mesos que m'estic a Galícia el diari que llegeixo és El Progreso, de Lugo. M’assabento de les festes dels pobles, dels preus del mercat de Lugo i, de tant en tant, hi puc llegir algun article interessant. Com aquest del diumenge passat, firmat per en Rodrigo Cota, sobre el menyspreu que molts espanyols senten per l’idioma gallec. No em puc estar de reproduir-lo en l’idioma original.

Per cert, una miñoca és un cuc de terra, i licorca és el licor cafè, molt popular per terres gallegues.

Fortes coma unha miñoca

O español, ou castelán, que tanto me ten, é o quinto idioma máis falado na Unión Europea. Non é gran cousa. Por enriba están o alemán, o inglés, o francés e o italiano, nesta orde. Así que se Europa segue a coller folgos, Deus non o queira, o español collerá categoría de lingua máis minoritaria do que xa o é. Os máis patriotas dirán que o español sempre será importante porque o falan máis de 500 millóns de persoas. Non se fíen, queridos e queridas. Na lingua materna dos galegos expresámonos 230 millóns e xa ven de que nos serve, cando vostedes en lugar de vir a aprendela veñen a queixarse de que nós a falemos. Saiban que para un alemán, un inglés, un francés ou un luxemburgués, o español é un idioma inútil. Tarde ou cedo impoñeranse en Europa o inglés, a pesares do Brexit, e o alemán, e farano en detrimento de todas as demais linguas, entre elas o español. Dirán os da plataforma "Wir sprechen deutsch", que o lóxico é que todos os europeos falemos na lingua que nos une e non nas que nos separan, como o español ou o polaco. Achtung.

Virán de fóra a queixarse de que en Burgos os sinais de tráfico ou os rótulos dos comercios non estean escritos en alemán e si "nese dialecto que non serve para nada e só entenden os nativos". Sucederá. Será dentro de 15 anos ou dentro de dous séculos, pero acontecerá. Non teñan a menor dúbida. Virán de toda Europa a recoller firmas para que os nenos madrileños poidan aprender soamente o inglés ou o alemán. Diranlles como teñen que pronunciar os nomes das súas cidades, pobos e aldeas. Vostedes cren que o seu idioma é poderoso en Europa porque o é en España, como o galego o é na Galiza, pero trabúcanse. O español fálano en Europa 46 millóns entre unha poboación de 512. Un 9%. Iso é case nada.

Vostedes dirán entón que o español hai que protexelo fronte ás imposicións externas dun imperialismo lingüístico que vén acabar co seu idioma e coa súa cultura. Ninguén lles fará caso fora do Estado español, créanme. E terano ben merecido, por pinflois. A Galiza viñeron ultimamente vostedes a recoller firmas para esixir o dereito a falar español, coma se ese dereito non existise desde o principio dos tempos. Vimos queixas airadas porque Mercadona ou Carrefour poñen carteis en galego ou en valenciano; á Xunta de Galicia reprocháronlle que escriba os seus chíos en galego. En Catalunya, o pasado venres, insultaron a Gemma Nierga, catalá, por falar catalán. O pianista James Rhodes, inglés afincado en Madrid, perdeu seguidores furiosos nas redes sociais porque cando vén a Galiza escribe en galego e cando vai a Catalunya en catalán: "Deixo de seguirche por escribir unha mensaxe nun idioma que non é o común de todos os españois". E dinllo vostedes a un inglés! Van vostedes pasados de licorca barato feito con alcol metílico, ou que?

Pois saiban isto: que falar español en Europa é cada día menos importante. Un idioma pequerrechiño, coma o galego, que máis aló dos Pireneos pinta menos que o euskera. Non se suban á parra; non pensen que o español vai ser máis importante en Berlín por impoñelo en Catalunya ou na Galiza. A pesares de vostedes, todos os habitantes do Estado español respectámolo e falámolo tan ben como vostedes ou mellor. O que lles molesta é que ademais teñamos unha lingua propia e lla ensinemos aos nosos fillos. Din que o español é marxinado en Catalunya, en Euskadi ou na Galiza. Iso, meus reises, é unha soberana falcatruada. Son vostedes os que veñen aos nosos países a marxinarnos o idioma, coma se o seu fose mellor que o noso ou que calquera outro que se fale en algures.

Saiban que cando a súa lingua, a de Cervantes e a de El Prenda sexa marxinada en Europa, contarán coa comprensión de galegos, vascos, navarros, valencianos, baleares ou asturianos, porque sabemos o que é aturar a xente crispada que nos menospreza por manter vivo un idioma e sentirnos orgullosos del. Saiban que teñen vostedes o mesmo dereito a dicir Sangenjo que nós a rirnos de quen o fai. Saiban que o seu idioma, que non pinta nada en Europa, merece para un galego ou un catalán o mesmo respecto que merece o noso, o chinés mandarín ou o taushiro, que por desgraza xa só o fala unha persoa, o peruano Amadeo García, porque outros como vostedes acabaron con el. Saiban que se cadra soben un día a un metro en Londres e poden atoparse con imbéciles que insultan a quen fala español, como fixeron vostedes con Gemma Nierga. Non crean que por impoñelo na Galiza gañan vostedes o respecto dun holandés ou dun alemán. Non sexan parvos. Non sexan ignorantes máis aló das súas posibilidades.

Acabarán un día como eses matóns da escola que se meten co máis débil da clase ata que chegan ao recreo e atopan outras bestas que están catro cursos por riba. Será entón cando se decaten do débiles que son vostedes, fortes coma unha miñoca.

La situació actual

La situació actual és confusa, inintel·ligible. Potser ens trobarem amb el que va escriure en Josep Pla al Quadern Gris:

"—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d'una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d'un extrem a l'altre. Sempre ha estat igual".

El sistema educatiu espanyol i l’atur juvenil

Copio, de manera més o menys ordenada, algunes frases i paràgrafs del llibre de Cèsar Molinas i Pilar Garcia Perea, Posar fi a l’atur, podem? Volem?

1. El sistema educatiu espanyol és una màquina de generar aturats. La tassa d’atur juvenil supera el 50 %, i això es deu, en una bona part, a que no tenen capacitats professionals específiques, el que, dit d’una manera més clara, equival a dir que no se’ls hi ha ensenyat a fer res, i que no saben fer res.

2. La distribució del nivells educatius dels joves de 25 a 35 anys a Espanya és del 35 % que tenen un nivell educatiu baix, del 25 % que tenen un nivell educatiu mitjà i del 40 % que tenen un nivell educatiu alt. A Alemanya, en canvi, aquesta distribució és del 15 %, 60 % i 25 %, respectivament.

3. No té cap sentit que a Espanya, de la població entre 25 i 64 anys que té un nivell educatiu equivalent, com a màxim, a la educació secundària, només un 20 % tingui cursos de formació professional, mentre que a Alemanya aquest percentatge és del 75 %.

4. No té cap sentit que a Espanya hi hagi gairebé el doble d’estudiants a la Universitat que a la Formació Professional (1,4 milions i 0,8 milions, respectivament)

5. Les empreses demanden majoritàriament un tipus d’educació que no proporciona el nostre sistema educatiu.

6. El caràcter bipolar de la distribució de qualificacions professionals i l’escassesa de competències específiques a Espanya són les mostres més clares de la disfuncionalitat del sistema educatiu espanyol:

·         Es produeix un excés d’oferta al segment de baixa qualificació. És, d’una part, el segment dels ninis, el creixement del qual ha estat alimentat per l’elevada tassa d’abandonament escolar i, molt en particular, del fracàs escolar. Però no hi ha només ninis a aquest segment. També hi ha moltes persones que es van quedar encallades al explotar la bombolla immobiliària, i que tenen unes habilitats específiques que no troben demanda. L’economia espanyola no podrà absorbir aquest excés d’oferta perquè la demanda de treball s’està produint cap a requeriments més elevats de competències cognitives bàsiques i d’habilitats especifiques.

·         Hi ha una falta clara d’oferta al sistema educatiu mitjà, especialment de persones amb habilitats específiques. Aquest és el segment més demandat per les empreses de tota Europa. I les empreses espanyoles no tenen perquè ser diferents. És molt probable que aquesta restricció d’oferta estigui condicionant l’especialització sectorial de l’economia espanyola: hi ha activitats que es podrien no estar-se desenvolupant per manca de personal adequat.

·         Es produeix també un excés d’oferta al segment d’alta qualificació educativa. Un 40 % dels joves de 25 a 34 anys tenen titulació universitària. Senzillament, no hi ha demanda per tanta oferta a cap sou positiu. Potser n’hi pot haver pels enginyers, l’educació dels quals comporta molts formació d’habilitats específiques, però no n’hi haurà, per exemple, pels filòlegs. Molts universitaris hauran de treballar, si ho aconsegueixen, en categories professionals per sota de la seva titulació, situació que no és exclusiva d’Espanya, sinó també de tots els països que tenen una inflació de títols universitaris. Però el cas espanyol és extrem: gairebé un 35 % de les persones amb estudis universitaris estan empleades en categories inferiors a la seva qualificació. Aquesta sobreproducció de títols universitaris finançada amb recursos públics és un malbaratament que s’hauria de reconsiderar.  

La meva experiència mostra que, per cada lloc de treball d’ensenyament superior fan falta bastants llocs de treball corresponents a l’ensenyament mitjà, diguem-ne, de formació professional. Amb la distribució del nivell educatiu de la població jove que tenim, i si la comparem amb la d’Alemanya, tal com diu el paràgraf 2, no és estrany que l’atur juvenil sigui el que és i, si hi afegim el que diu el paràgraf 3, que l’economia espanyola hagi quedat estancada per manca de personal qualificat.

Hi ha algun partit polític dels que s’estan disputant el govern que busqui donar solucions a aquest problema? Em fa l’efecte que no.

El funcionarisme a Catalunya

Quan vaig acabar els estudis, el proper mes de juny farà cinquanta anys, tenia la impressió que a Catalunya, contràriament a la resta de Espanya, molt poca gent volia ser funcionari. Almenys aquest era el pensament de la gran majoria dels estudiants de la meva generació. Després, en canvi, les coses em sembla que han anat canviant i que, des dels anys vuitanta, la dèria de ser funcionari també s’ha instal·lat a Catalunya.

Això és el que he pensat tots aquests anys, i m’ha agradat veure que no soc l’únic que opina així. Al llibre Els ponts trencats, d’en Manuel Milián, un home de meva edat, diu:

“El funcionariat, que mai ha estat una opció dels catalans, ara creix a Catalunya, com arreu d’Espanya. Pujar al tren de l’Estat per agafar la motxilla de l’administració pública i anar tirant. Al meu parer, es tracta d’un empobriment, i penso que pot ser una de les grans decepcions si aquest esperit es consolida. No crec que l’autonomia hagi estat positiva en aquest sentit, perquè ha creat una consciència d’autogovern i, per tant, d’autogeneració burocratico-administrativa que tampoc existia. Abans s’administrava a Madrid i des de Madrid, i qui volia formar part de l’administració pública havia de fer oposicions i marxar cap a la capital o arreu d’Espanya. Ara no, aquí es reuneix tot el funcionament característic de tota l’administració publica; per tant, no cal sortir de casa; i, a més, amb el paraigua dels partits polítics es fa cooptació i utilització de l’administració pública per situar persones gairebé sempre mediocres amb carnet de partit. És un escàndol. Això canvia aquesta mentalitat d’iniciativa i de risc a la qual em refereixo, i serà causa de molts problemes i d’una certa decadència, que només el temps sancionarà, si els joves catalans no continuen amb aquesta vocació burgesa de la creació de riquesa a casa nostra. El funcionarisme és un càncer de l’ànima emprenedora i activa, al qual a Espanya s’han dedicat aquells que no tenien altra opció.”

A mi, com a l’autor del llibre, també em sembla que aquesta evolució ha estat negativa per Catalunya.

Una bona definició de la competitivitat

Ja és casualitat que avui, primer de maig, hagi llegit aquesta definició de competitivitat al llibre “Com parlar del diner”, de l’anglès John Lanchester.

“Competitivitat: un concepte generalment lligat a la productivitat. Com més treball, i com més gran sigui el valor del treball que es faci en una hora, la corresponent persona, empresa o bé tota l'economia serà més productiva i, per tant, més competitiva.

Els països també poden augmentar la seva competitivitat fent que els seus ciutadans treballin més per menys diners; Alemanya ho va fer als primers anys del segle XXI, quan va passar de ser "l'home malalt d'Europa" a ser el seu pulmó econòmic en menys d'una dècada.

Als polítics els agrada parlar de competitivitat perquè sona menys dolorós que si diguessin "fer més feina per menys diners i amb menys drets laborals”, tot i que en la pràctica és el que tendeix a significar.”

Residències de gent gran, públiques o privades?

A finals de la dècada dels noranta, algú va pensar que l'atenció a la gent gran podia resultar un gran negoci. Bancs i caixes van crear o van finançar modernes empreses que anaven a rendibilitzar el cuidar jubilats a canvi de les seves pensions. Fins que van descobrir que era veritat que la pensió mitjana a Espanya no superava els vuit-cents euros al mes (avui dia, ronda els nou-cents euros al mes). Atendre una persona gran amb problemes lleus de dependència costa, de mitjana, 2.000 euros al mes. No hi havia negoci. Llavors, les administracions públiques, especialment les autonòmiques, van haver d'acudir al seu rescat i concertar places de manera massiva amb les residències privades. Moltes i necessàries residències públiques es van deixar de construir i d’obrir. No perquè fossin ineficients o insostenibles, sinó perquè calia assegurar la inversió privada de bancs i caixes en residències privades ineficients i ruïnoses.

Piratas de lo público – Antón Losada

La devastació dels bens públics

El que vindrà després, un cop culminada l'operació, ja es pot imaginar: els béns i serveis públics emergiran de la seva ruïna com a propietats privades a les que l'accés pels ciutadans estarà en funció del seu diferent poder adquisitiu. No era bastant l'agressió que les classes mitjanes, en els seus diferents nivells, han sofert amb la baixada de salaris nominals i reals, la massiva pèrdua de llocs de treball, els ERO i altres artefactes de liquidació de drets laborals, que no contents amb tot això, s'apliquen a donar l'última punyalada: si necessites anar al metge, fes-te una assegurança privada; si estàs dotat per a la ciència, vés a l'estranger; si vols per als teus fills una escola amb un professorat jove i motivat, paga-te-la de la teva butxaca. Això és el mercat, idiotes, ens diuen els que pretenen protegir-nos de la devastació que ells mateixos provoquen als béns públics. I en aquestes estem, amb un mercat creixent i un Estat minvant, en trànsit de reduir-se una altra vegada a societat de socors mutus.

Santos Juliá, historiador

Podeu llegir l’article sencer a El País del01.02.2015

La visió de la jugada del senyor Rajoy Brey

Ja gairebé ningú recorda que aquesta crisi la van causar els enormes deutes i descoberts de grans empreses i bancs. I si algú se'n recorda, se l'anomena demagog. Han tornat a les rodes d'identificació dels sospitosos habituals: la despesa pública i els funcionaris, els vells per no ser més joves, els dependents per no ser independents, els malalts per no estar sans, els pobres per no ser rics, els joves per no ser més vells i les dones per no ser homes. Continua la política de retallades i patiment massiu perquè Espanya es mantingui com un paradís fiscal on aquestes mateixes grans empreses que durant 2011 van declarar haver guanyat 90 mil milions, amb prou feines van pagar 3.500 milions d'euros en impostos.

Tret del llibre d’Antón Losada, Código Mariano (llibre que recomano als que vulguin saber, entre moltes altres coses, on ens trobem ara mateix i la raó del perquè el “conflicte” català no existeix a la Moncloa; escrit amb ironia gallega)

Per un futur no massa negre

"El que és més important pel creixement a llarg termini són les inversions en el futur, incloent inversions públiques de vital importància en educació, tecnologia i infraestructures. Aquestes inversions garantitzen que tots els ciutadans, sense importar si els seus pares eren pobres, puguin desenvolupar plenament el seu potencial."

Joseph E. Stiglitz, premi Nobel d'Economia
El Pais, 13.07.2014

Es a dir, afegeixo jo, totalment al revés del que fa el govern central.

Una societat sense diners

Segons en Karl Marx, els diners no són res més que un instrument d'explotació capitalista. Llegit al Socialist Standard, una revista del Partit Comunista del Regne Unit que es publica des de l’any 1904, en un dels seus exemplars dels anys 1970:

Els diners desapareixeran.

L’or es pot reservar, d’acord amb la voluntat de Lenin, per la construcció de comunes públiques. A les societats comunistes els bens estaran disponibles lliurement i sense cap cost. L’organització de la societat, fins als seus propis fonaments, es realitzarà sense diners.

El desig frenètic i neuròtic de consumir i atresorar desapareixerà. Serà absurd voler acumular coses: ja no hi haurà diners per embutxacar-se ni assalariats per contractar.

Les noves gents s’assemblaran als seus avantpassats caçadors i recol·lectors que confiaven en una natura que els proporcionava lliurement i amb abundància el que necessitaven per viure, i no s’havien de preocupar pel demà.

Aquestes utopies, llegides ara fa més de quaranta anys, a molts joves d’aquella època els semblaven realitzables i desitjables. Probablement encara sigui així per molts joves d’avui dia, sobretot pels que tenen dificultats per començar la seva vida amb una certa viabilitat. Però, si ho mirem amb detall, aquestes frases del comunisme utòpic són, l’una darrera l’altre, una perfecta tonteria. Ni el comunismes més absolut, com pot ser el de Corea del Nord, ha pogut prescindir dels diners, ni les societats del nostres avantpassats caçadors i recol·lectors era tan feliç com ens volen fer creure. Al contrari, la vida del caçador-recol·lector era solitària, pobre, immunda, brutal i curta.

La única societat avançada que ha viscut sense diners, al menys que jo sàpiga, ha estat de les Inques, a Amèrica del Sud. A l’imperi inca la unitat de valor era el treball, exactament com hauria de ser a la societat comunista. I també, d’una manera semblant al comunisme, l’economia depenia d’una rigorosa planificació centralitzada i del treball forçat, de l’esclavatge, al capdavall. Probablement pitjor que la societat actual, amb totes les seves mancances.

Viatges a l’estranger

Ara que el president Mas viatjarà als Estats Units, aneu a saber per quina raó, pot ser útil i divertit rellegir el capítol que en Muñoz Molina dedica a un viatge de president de la Generalitat de València a Nova York. Diu així:

Recordo una visita oficial del president de la Comunitat Valenciana a Nova York. Venia a promocionar la Ciutat de les Arts i de les Ciències, però venia tant d’un dia per l’altre que l’únic lloc on quedava un forat per presentar-la era l’Institut Cervantes. La Ciutat de les Arts i de les Ciències es va presentar amb pompa a Nova York en un auditori de cent quaranta places ocupades gairebé totes pel propi seguici del president de la Generalitat. Aquell matí vaig rebre una trucada del cap de protocol: m’informava, no sense reverència, de l’hora aproximada a la que arribaria el president, perquè jo estigués a la porta per rebre’l quan sortís del cotxe oficial. Ni el president del govern s’havia fet anunciar amb tanta pompa.

Els passadissos estrets i el petit jardí del Cervantes es van trobar de cop inundats per una gernació d’alts càrrecs valencians que sortien tots al mateix temps d’una renglera de cotxes oficials i que duien vestits idèntics blau marí, es cordaven amb un gest el botó del mig de l’americana i enraonaven pels mòbils. Fotògrafs de diaris valencians i càmeres de la televisió valenciana rodejaven el president que, d’acord amb les instruccions del cap de protocol, el vaig saludar a la vorera del carrer 49 Est.

Segons el pla de visita meticulosament acordat amb el cap de protocol, i rebut per fax amb antelació, la primera fase de la visita seria un recorregut per les dependències del centre. Però el seguici era tan nombrós que a cada passadís, escala, ascensor o vestíbul es produïa un embús d’alts càrrecs, assessors, fotògrafs i càmeres de televisió. El president de València assistia a les meves explicacions distret i benèvol, llençant ràpides mirades al seu voltant, alt, bronzejat, eixut, presidencial, mirant el rellotge, fent gestos al seu cap de protocol i als seus ajudants, contenint la impaciència cada vegada que una nova porta o un passadís aturaven la nostra marxa, ja que havia de cedir preferències i assegurar-se que ningú important quedés enrere, o que els fotògrafs i les càmeres no estiguessin lluny.

No vaig trigar a comprendre el rumor de nerviosisme que ho envaïa tot: estava previst que en Plácido participés a la presentació, però en Plàcido no apareixia, i sense en Plácido no es podia començar. A en Plácido ningú d’aquella comitiva es rebaixava a dir-li Plácido Domingo.

Havíem entrat a la biblioteca  jo li explicava al president el que m’agradava explicar a tothom, que estava feta en gran part per fons de biblioteques particulars de l’exili republicà espanyol. Va començar a sonar un mòbil i era el del president. Va contestar de seguida, deixant-me amb la paraula a la boca. Per un moment el silenci del seguici va revelar l’esperança comuna de que la trucada fos d’en Plácido. En tot cas devia seru una trucada important, ja que el president es va posar a parlar i va estar parlant molt de temps, mentre els assessors, els alts càrrecs, els càmeres, jo mateix, esperàvem apilotats al costat seu, a l’espai estret de la biblioteca, començant al cap d’una estona a mirar els lloms dels llibres, mirant també furtivament els nostres rellotges i telèfons mòbils.

L’inconvenient d’haver d’esperar al públic quedava corregit pel fet que quan comencés la projecció sobre la Ciutat de les Arts i de les Ciències emanada de la ment creativa de l’arquitecte Calatrava -” en Santiago s’ha disculpat, no és a Nova York”- el públic seriem nosaltres mateixos. De qualsevol manera s’estava fent molt tard i quan el president va acabar per fi la seva conversa telefònica es va haver de començar.

Feia uns minuts que veiem les cèlebres formes blanques i corbes i un ajudant va entrar a la sala i es va acostar al president dient-li alguna cosa a l’orella. Es va interrompre la projecció, es van encendre els llums. En Plàcido Domingo, corpulent i jovial, va fer l’entrada al petit auditori. Davant de les càmeres de televisió i dels fotògrafs el president i ell es varen fondre en una gran abraçada, mentre el seguici valencià aplaudia dempeus.

Quan vaig llegir aquest capítol del llibre “Tot el que era sòlid” em vaig fer un tip de riure (em recordava en Pla), i a cada viatge que algun president fa a l’estranger me l’imagino més o menys així. Segurament que el viatge del president Mas als Estats Units no serà pas massa diferent.

Nota: Antonio Muñoz Molina va ser director del Institut Cervantes de Nova York del 2004 al 2006, de manera que el president en qüestió devia ser el senyor Camps.

El final de la crisi?

Quan l’atur segueix a nivells històrics, els sous congelats, ela serveis socials retallats, el proclamar assíduament el final de la crisi és insultant per a la majoria de la població.

Manuel Castells – La Vanguardia del dissabte passat.

Tot era sòlid

Copio del llibre “Tot el era sòlid” de l’Antonio Muñoz Molina, unes frases que acabo de llegir, referides a la política:

La major part dels que tenien coneixements i sabien fer coses van marxar de la política o els varen fer fora.

En cap altre camp professional es pot arribar més lluny sense tenir cap qualificació, coneixement o habilitat verificable. Es pot arribar a dirigir un hospital i fins i tot a ser ministre de sanitat sense tenir cap mena de noció de medicina, i ocupar un lloc important a la política internacional sense parlar cap idioma estranger.

L’escenificació estrident de les disputes entre els diferents partits és la cortina de fum que tapa la similitud dels seus interessos corporatius, la magnitud formidable de la seva incompetència, la toxicitat del seu parasitisme sobre el cos social, la devastadora cobdícia amb la que molts d’ells, i de tots els partits, s’han deixat comprar, o han comprat a d’altres.

Aquestes frases són una bona reflexió per abans d'anar a dormir.