He de dir que no entenc res. No és estrany, ja que un no és pas massa intel•ligent, però la veritat és que la cosa és difícil d’entendre, encara que es tingui un coeficient intel•lectual relativament elevat. Em refereixo, una vegada més, al transvasament de l’aigua de l’Ebre a Barcelona per poder assegurar que no hi haurà restriccions d’aigua si no plou. Però em refereixo, sobre tot, a la votació d’ahir, al Congrés de Diputats, de les formacions dites catalanistes sobre el tal transvasament.
Començarem per CiU. Tots sabem que aquesta proposició de portar aigua del riu Ebre a Barcelona va ser proposada pel darrer govern d’aquesta federació, i que no es va fer, bé per l’oposició dels que ara estan al Govern de Catalunya, bé per manca de temps, bé per manca de voluntat. I ahir, CiU es va abstenir a la votació del Congrés. Per què? Oficialment per uns petits detalls. En realitat, per no perdre vots a Tarragona quan hi hagi eleccions. Varen posar, per davant del interès general, el seu interès particular de partit. Van ser, a la meva humil manera de veure les coses, incoherents. La meva conclusió és que un partit així està molt bé on està, a l’oposició. I que si segueix actuant així, hi estarà durant molt de temps.
I acabarem per ERC. Diuen sí al transvasament quan són Barcelona, diuen que no quan són Amposta i s’abstenen quan són Madrid. Incoherència total. No entro aquí a analitzar el per què d’aquesta incoherència, que té més d’oportunisme que d'altre cosa. Però no d’oportunisme de partit, sinó d’oportunisme personal. No entenc com algú pot votar a un partit que s’assembla tant a un penell.
Segons la meva manera de veure les coses, els dos partits catalanistes han “cantat” davant d’una situació d’emergència nacional. Pel que fa a una part de la població (no sé si majoritària o no), han perdut credibilitat. Molts podran pensar que aquests dos partits tenen molta preocupació per la identitat catalana, però que tenen molt poca preocupació per resoldre els problemes de la gent. Que han jugat amb les coses de menjar. No m’estranyaria gaire que a les properes eleccions no els votés ni la mare que els va matricular.
dimecres, d’abril 30, 2008
diumenge, d’abril 27, 2008
La draga de sorra ha començat
El 10 d’octubre de l’any passat escrivia en aquests mateix blog:
“Ara, la platja de S’Abanell torna a ser d’actualitat, no només a Blanes, sinó també a Malgrat. Els grups municipals d'ERC, CIU, ICV-EUA Els Verds han presentat una moció conjunta, per demanar la paralització de les actuacions per l’extracció de sorres de fons marins davant la línia de costa de Malgrat pel perill que suposa per la definició morfodinàmica de la zona, i demanar que es consideri com alternativa la possibilitat d’extreure sorres del dragatge d’una zona portuària propera. La petició es feia davant la notícia que la Demarcació de Costes de Catalunya ha anunciat l’execució d’un projecte de regeneració de la Platja de S’Abanell mitjançant l’extracció de sorra del fons marí davant la línia de costa de Malgrat.
Sabent que avui no es sap gaire cosa de la “morfodinàmica” de la zona costera, per no dir que no se’n sap res, trobo que és una mica agosarat el voler fer l’operació inversa que la que va provocar, segons sembla, la desaparició de la platja de S’Abanell: treure sorra de Malgrat per recuperar S’Abanell és probable que tingui com a conseqüència la desaparició de la platja de Malgrat. El principi és senzill: al treure sorra, baixem el nivell del fons; amb el temps i l’onatge, aquest “forat” es tornarà a omplir per recuperar l’equilibri dels grans de sorra, i s’omplirà amb la sorra que es troba més amunt, la que és a la vora de la platja. He llegit que aquest equilibri es recupera més fàcilment si els grans de sorra són una mica grossos, com és el cas de les nostres platges.”
Doncs aquesta moció, el govern municipal de Malgrat no la va voler aprovar.
Fa uns dies que ha començat la draga de sorra davant del cap de la Tordera per tornar a omplir la platja de S’Abanell, a Blanes. L’ajuntament de Malgrat diu que no en sabia res, que ningú li havia comunicat el començament d’aquesta extracció de sorra.
Jo només em pregunto: si la moció s’hagués aprovat, si l’ajuntament s’hagués oposat a aquesta draga, s’hauria pogut evitar? No ho sé. Però si sé que, com que no s’ha volgut fer res, ara ens diuen que a ells ningú no els ha avisat. Es renten les mans. I d’això en diuen una bona gestió.
Espero equivocar-me, però no m’estranyaria gens que el proper hivern ni S’Abanell ni el cap de la Tordera tinguessin platja.
“Ara, la platja de S’Abanell torna a ser d’actualitat, no només a Blanes, sinó també a Malgrat. Els grups municipals d'ERC, CIU, ICV-EUA Els Verds han presentat una moció conjunta, per demanar la paralització de les actuacions per l’extracció de sorres de fons marins davant la línia de costa de Malgrat pel perill que suposa per la definició morfodinàmica de la zona, i demanar que es consideri com alternativa la possibilitat d’extreure sorres del dragatge d’una zona portuària propera. La petició es feia davant la notícia que la Demarcació de Costes de Catalunya ha anunciat l’execució d’un projecte de regeneració de la Platja de S’Abanell mitjançant l’extracció de sorra del fons marí davant la línia de costa de Malgrat.
Sabent que avui no es sap gaire cosa de la “morfodinàmica” de la zona costera, per no dir que no se’n sap res, trobo que és una mica agosarat el voler fer l’operació inversa que la que va provocar, segons sembla, la desaparició de la platja de S’Abanell: treure sorra de Malgrat per recuperar S’Abanell és probable que tingui com a conseqüència la desaparició de la platja de Malgrat. El principi és senzill: al treure sorra, baixem el nivell del fons; amb el temps i l’onatge, aquest “forat” es tornarà a omplir per recuperar l’equilibri dels grans de sorra, i s’omplirà amb la sorra que es troba més amunt, la que és a la vora de la platja. He llegit que aquest equilibri es recupera més fàcilment si els grans de sorra són una mica grossos, com és el cas de les nostres platges.”
Doncs aquesta moció, el govern municipal de Malgrat no la va voler aprovar.
Fa uns dies que ha començat la draga de sorra davant del cap de la Tordera per tornar a omplir la platja de S’Abanell, a Blanes. L’ajuntament de Malgrat diu que no en sabia res, que ningú li havia comunicat el començament d’aquesta extracció de sorra.
Jo només em pregunto: si la moció s’hagués aprovat, si l’ajuntament s’hagués oposat a aquesta draga, s’hauria pogut evitar? No ho sé. Però si sé que, com que no s’ha volgut fer res, ara ens diuen que a ells ningú no els ha avisat. Es renten les mans. I d’això en diuen una bona gestió.
Espero equivocar-me, però no m’estranyaria gens que el proper hivern ni S’Abanell ni el cap de la Tordera tinguessin platja.
Els efectes de l’aigua al País Valencià
Les causes del fracàs escolar
El dia de Sant Jordi es va celebrar una sessió de control a les Corts valencianes. El conseller d’Educació, el senyor Font de Mora, va ser preguntat sobre les mesures adoptades per contrarestar el fracàs escolar, que ha passat del 26 al 36 %. La seva resposta va ser clara, definitiva, contundent: “Si hi hagués el transvasament de l’Ebre seria d’una altra manera. Mentre no el facin des del govern d’en Zapatero, poc podem fer nosaltres...”
Ara resulta, doncs, que els valencianets i les valencianetes tenen afectat el seu cervell ja que el govern central ha decidit anular el projecte del transvasament de l’Ebre. El fenomen físic és fàcilment comprensible: la falta d’aigua els ha assecat el cervell.
El que està clar és que la degradació del sistema d’educació al País Valencià, amb cada vegada més alumnes per professor, amb cada vegada més escoles en barracons provisionals, no hi té res a veure: la única causa és que l’Ebre no s’ha transvasat.
Ho ha dit el conseller, que és del PP. I el que diu un conseller, va a missa.
Atròfia testicular
Un diputat provincial d’Alacant, el senyor Domingo Soler, va dir, el dia 2 d’aquest mes, que estava en contra de la construcció d’una dessaladora a Torrevieja, ja que havia llegit, en un treball d’una universitat xilena, que l’aigua dessalada tenia una concentració de bor de 2 grams per metre cúbic, el doble del que permeten les normes, i que aquesta concentració anormal de bor tenia com a conseqüència una disminució de la mida dels òrgans reproductors masculins.
No cal dir que el senyor diputat provincial és del PP. I que la dessaladora de Torrevieja la volen construir els socialistes.
El que no ha explicat el senyor Domingo Soler és si l’aigua de la primera dessaladora d’Alacant, construïda pel PP, té els mateixos efectes.
I pel que fa a la de Blanes? Els efectes perversos de la quantitat de bor a l’aigua dessalada s’haurien d’aturar a la frontera entre Catalunya i el País Valencià? No seria bo que l’ajuntament fes fer un estudi sobre la possible atròfia testicular dels malgratencs que beuen l’aigua dessalada?
Si fos així, ens podrem consolar pensant allò que sempre s’havia dit, que la grandària testicular estava en proporció inversa a la quantitat de neurones. No es consola qui no vol.
El dia de Sant Jordi es va celebrar una sessió de control a les Corts valencianes. El conseller d’Educació, el senyor Font de Mora, va ser preguntat sobre les mesures adoptades per contrarestar el fracàs escolar, que ha passat del 26 al 36 %. La seva resposta va ser clara, definitiva, contundent: “Si hi hagués el transvasament de l’Ebre seria d’una altra manera. Mentre no el facin des del govern d’en Zapatero, poc podem fer nosaltres...”
Ara resulta, doncs, que els valencianets i les valencianetes tenen afectat el seu cervell ja que el govern central ha decidit anular el projecte del transvasament de l’Ebre. El fenomen físic és fàcilment comprensible: la falta d’aigua els ha assecat el cervell.
El que està clar és que la degradació del sistema d’educació al País Valencià, amb cada vegada més alumnes per professor, amb cada vegada més escoles en barracons provisionals, no hi té res a veure: la única causa és que l’Ebre no s’ha transvasat.
Ho ha dit el conseller, que és del PP. I el que diu un conseller, va a missa.
Atròfia testicular
Un diputat provincial d’Alacant, el senyor Domingo Soler, va dir, el dia 2 d’aquest mes, que estava en contra de la construcció d’una dessaladora a Torrevieja, ja que havia llegit, en un treball d’una universitat xilena, que l’aigua dessalada tenia una concentració de bor de 2 grams per metre cúbic, el doble del que permeten les normes, i que aquesta concentració anormal de bor tenia com a conseqüència una disminució de la mida dels òrgans reproductors masculins.
No cal dir que el senyor diputat provincial és del PP. I que la dessaladora de Torrevieja la volen construir els socialistes.
El que no ha explicat el senyor Domingo Soler és si l’aigua de la primera dessaladora d’Alacant, construïda pel PP, té els mateixos efectes.
I pel que fa a la de Blanes? Els efectes perversos de la quantitat de bor a l’aigua dessalada s’haurien d’aturar a la frontera entre Catalunya i el País Valencià? No seria bo que l’ajuntament fes fer un estudi sobre la possible atròfia testicular dels malgratencs que beuen l’aigua dessalada?
Si fos així, ens podrem consolar pensant allò que sempre s’havia dit, que la grandària testicular estava en proporció inversa a la quantitat de neurones. No es consola qui no vol.
dissabte, d’abril 26, 2008
Malgrat de Noves
Malgrat de Noves és un despoblat del municipi de Noves de Segre (Alt Urgell), a l’esquerra del riu de la Guàrdia, a 810 m alt, dins l’antiga vall d’Aguilar. Pertanyia al vescomtat de Castellbò, dins el quarter de Castellbò.
El municipi de Noves de Segre té 124 km2 i 314 habitants. Comprén, després que el 1972 li foren annexats, els termes propers de Castellàs, de la Guàrdia d'Ares i de Taús. Oficialment hom denominà aquest nou municipi les Valls d'Aguilar, nom que no és prou adequat, ja que, si bé comprèn la vall del riu de la Guàrdia o d'Aguilar i les de la seva conca (el riu de Castellàs i el de Solans), Taús pertany a la conca de la Noguera Pallaresa i no a la d'Aguilar.
El terme municipal de Noves de Segre afronta a llevant amb el del Pla de Sant Tirs i amb l'enclavament dels Castellins (Montferrer i Castellbò), al S ho fa amb Fígols i Alinyà, amb l'enclavament de Baridà (del municipi del Pla de Sant Tirs) i amb el terme de Cabó; al SW el pic de Matella separa l'Alt Urgell (i per tant els termes de Cabó i de Noves de Segre) del Pallars Jussà (el Pont de Claverol) i del Pallars Sobirà (Gerri de la Sal). A ponent, Noves de Segre termeneja amb Gerri de la Sal i Soriguera (ambdós del Pallars Sobirà), mentre al N afronta amb l'extens terme de Montferrer i Castellbò.
El terme comprèn el poble de Noves de Segre, cap de municipi i, a més, els pobles i llogarets d'Argestues, Berén, Bellpui, Biscarbó, Castellàs, els Castells, Espaén, la Guàrdia d'Ares, Junyent, Miravall, Nyus, Taús i Trejuvell.
El terme municipal és articulat en tres valls principals, al llarg de les quals es distribueixen les diferents poblacions del terme. La vall principal és la vall del riu d'Aguilar (o de la Guàrdia, o de la Guardiola). En aquesta vall vessa les aigües la vall del riu de Castellàs, l'altra gran vall del terme. Finalment, al sector més ponentí apareix la vall del Riu Major, només en la seva capçalera, que pertany geogràficament a la conca de la Noguera Pallaresa i no a la del Segre.
(Informació trobada a la Gran Enciclopèdia Catalana)
El municipi de Noves de Segre té 124 km2 i 314 habitants. Comprén, després que el 1972 li foren annexats, els termes propers de Castellàs, de la Guàrdia d'Ares i de Taús. Oficialment hom denominà aquest nou municipi les Valls d'Aguilar, nom que no és prou adequat, ja que, si bé comprèn la vall del riu de la Guàrdia o d'Aguilar i les de la seva conca (el riu de Castellàs i el de Solans), Taús pertany a la conca de la Noguera Pallaresa i no a la d'Aguilar.
El terme municipal de Noves de Segre afronta a llevant amb el del Pla de Sant Tirs i amb l'enclavament dels Castellins (Montferrer i Castellbò), al S ho fa amb Fígols i Alinyà, amb l'enclavament de Baridà (del municipi del Pla de Sant Tirs) i amb el terme de Cabó; al SW el pic de Matella separa l'Alt Urgell (i per tant els termes de Cabó i de Noves de Segre) del Pallars Jussà (el Pont de Claverol) i del Pallars Sobirà (Gerri de la Sal). A ponent, Noves de Segre termeneja amb Gerri de la Sal i Soriguera (ambdós del Pallars Sobirà), mentre al N afronta amb l'extens terme de Montferrer i Castellbò.
El terme comprèn el poble de Noves de Segre, cap de municipi i, a més, els pobles i llogarets d'Argestues, Berén, Bellpui, Biscarbó, Castellàs, els Castells, Espaén, la Guàrdia d'Ares, Junyent, Miravall, Nyus, Taús i Trejuvell.
El terme municipal és articulat en tres valls principals, al llarg de les quals es distribueixen les diferents poblacions del terme. La vall principal és la vall del riu d'Aguilar (o de la Guàrdia, o de la Guardiola). En aquesta vall vessa les aigües la vall del riu de Castellàs, l'altra gran vall del terme. Finalment, al sector més ponentí apareix la vall del Riu Major, només en la seva capçalera, que pertany geogràficament a la conca de la Noguera Pallaresa i no a la del Segre.
(Informació trobada a la Gran Enciclopèdia Catalana)
dijous, d’abril 24, 2008
El problema de l’aigua (4) – El cabal ecològic de l’Ebre
Deia el senyor Rajoy a la campanya electoral quan li preguntaven sobre el transvasament de l’Ebre, que ell faria primer les obres del Pacte de l’Aigua de l’Aragó, que deduiria del cabal restant al riu el cabal ecològic, i que transvasaria el que sobrés. Em va estranyar, però, que ningú li demanés que acabés de fer la senzilla operació de calcular el cabal sobrant, és a dir, el que el senyor Rajoy deia que es podria transvasar.
Us agrada sumar i restar?
Ja que el senyor Rajoy no ho va fer ni ningú li va demanar, ho farem nosaltres:
- El cabal mitjà dels anys 90 de l’Ebre a Tortosa va ser de 284 m3/segon = 8.956 Hm3/any
- El cabal que es pot treure actualment del riu des de Tortosa al mar és de 121 Hm3/any
- El cabal que es traurà a l’Aragó, a la primera fase, és de 3.806 Hm3/any
- El cabal a la desembocadura serà doncs de 8.956 – 121 – 3806 = 5.061 Hm3/any = 160 m3/segon
Si considerem tota l’aigua que es vol treure a l’Aragó, que és de 6.550 Hm3/any, l’aigua que l’Ebre tindrà a la seva desembocadura (la que "llençarà" al mar) serà de 2.317 Hm3/any = 73 m3/segon.
Per acabar de fer l’operació que el senyor Rajoy no va acabar, direm que el cabal ecològic, tal com estava definit al projecte de transvasament de l’Ebre de l’any 2003 era de 80 m3/segon. Per tant, si llevem del cabal que resta aquest cabal ecològic, veiem que:
-Si només es fa la primera part del que diu el Pacte de l’Aigua per l’Aragó, sobrarien 160 – 80 = 80 m3/segon = 2.523 Hm3/any. Com que el Pla Hidrològic del 2003 preveia un transvasament de 1.150 Hm3/any, no hi hauria cap problema.
- Si es fes tot l’aprofitament a l’Aragó que preveu el Pacte de l’Aigua, el cabal resultant seria inferior al cabal ecològic: s’hauria de retallar el Pacte de l’Aigua i no es podria transvasar res més.
El problema es complica si tenim en compte que la Generalitat de Catalunya deia que el cabal ecològic no era de 80 m3/segon, sinó de 135. En aquest cas sobren 160 – 135 = 25 m3/segon = 788 Hm3/any en el cas on només es fes la primera part del Pacte de l’Aigua, el que no permetria de fer el transvasament previst de 1.150 Hm3/any.
Però hi ha gent seriosa que diuen que el cabal ecològic és d’una mica més de 300 m3/segon, i d’altres parlen, fins i tot, de 600 m3/segon.
La conclusió sobre la possibilitat de fer el transvasament de l’Ebre previst l’any 2003 i derogat pel govern socialista l’any següent és, doncs, tributari del cabal ecològic que triem com a bo.
Probablement per aquesta raó el senyor Rajoy no va acabar de fer la resta que hauria pogut fer, però que li hauria resultat políticament perillosa.
El cabal ecològic
Quan el cabal d’un riu disminueix, es produeixen almenys tres fenòmens:
- Disminueix la pesca al mar proper a la desembocadura, ja que la quantitat de nutrients orgànics i inorgànics que el riu aporta al mar disminueix. La relació entre la disminució del cabal d’un riu i la de la pesca no ha estat quantificada.
- Disminueix l’aportació de sediments a la desembocadura, el que afavoreix que el mar es mengi les terres de la costa. Encara que en el cas de l’Ebre el que més ha disminuït l’aportació de sediments ha estat la construcció d’embassaments, sobretot del de Mequinenza. Sense entrar en especificacions tècniques complicades, senyalem que el sistema Mequinenza-Ribarroja impedeix el pas al 96% dels sòlids, segons un estudi ja realitzat pel Centre d’Estudis Hidrogràfics. En quant a l’evolució actual del Delta, segons Terán y Solé (1968), la seva punta avançava uns deu metres anuals fins que des de l’any 1946 ha reculat ja prop de 2 km. Aquesta data coincideix sensiblement amb el embassament dels rius pirinencs per la regulació i producció d’energia elèctrica.
- Augmenta la salinització dels pous de la zona situada al tram final del riu, per intrusió de l’aigua del mar terra endins.
La veritat és que no s’han aprofitat aquests anys per fer un estudi seriós sobre les conseqüències d’una disminució notable del cabal del riu sobre la morfologia del delta ni sobre la salinització de les aigües.
Resumim la situació sobre el cabal ecològic:
- El Pla de transvasament de l’Ebre del 2003 pren un cabal ecològic de 80 m3/segon.
- La Generalitat de Catalunya, aquest mateix any, l’estima en 135 m3/segon.
- Estudis d’experts donen un cabal ecològic diuen que en condicions d'un cabal mitjà o alt, amb valors superiors al mòdul mitjà del segle, 550 m3/segon, el riu entra literalment en el mar y no es desenvolupa la cunya marina de salinització de les aigües terra andins. Les condicionss d'estuari (retrocés de les terres) es presenten al riu Ebre té cabals inferiors als 400-500 m3/segon. A mesura que disminueix el cabal la cunya marina penetra poc a poc cap a terra. Amb cabals d’uns 200 m3/segon el límit superior de la cunya marina d'aigua salada es troba a la Illa de Gracia, a 17 km de la desembocadura. Amb cabals inferiors, de l’ordre de 100 m3/segon, la cunya marina arriba a Amposta i, durant els grans estiatges estivals, quan només corren 30-50 m3/segon, s’ha assenyalat la presència de la cunya salina fins a Campredó i inclús més a prop de Tortosa. Tots aquests cabals s’han d’entendre com orientatius, ja que per determinar la penetració de la cunya marina s’ha de tenir en compte l’actuació de les marees y la morfologia o batimetria del riu.
A la vista de tot això, amb tota precaució i amb la recança de que no s’hagin fet els estudis necessaris (probablement per evitar que els experts diguin coses que els polítics no els hi convenen), penso, amb les dades que he pogut trobar, que el cabal ecològic de l’Ebre a la seva desembocadura deu ser de l’ordre dels 300 m3/segon, el que impedeix tot transvasament, però també el compliment del Pacte de l’Aigua de l’Aragó, ja que el cabal mitjà dels anys 90 va ser inferior a aquests 300 m3/segon.
Conclusió
Si adoptem un cabal ecològic de 300 m3/segon = 9.641 Hm3/any, arribem a la conclusió que no és possible cap transvasament de l’Ebre ni les obres del Pacte de l’Aigua a l’Aragó, ja que el cabal mitjà dels anys 90 del riu Ebre al seu pas pet Tortosa era inferior a aquest cabal ecològic.
En canvi, si prenem com a cabal ecològic el que va donar la Generalitat de Catalunya (135 m3/segon), es podrien fer les obres del Pacte de l’Aigua de l’Aragó (la primera part) i transvasar un excedent de 788 Hm3/any.
Veiem, doncs, que aquí la incògnita més important és la de determinar el cabal ecològic. I aquí també, és on hi ha menys informació rigorosa, i aquesta falta d’estudis seriosos és el que dóna lloc a les manifestacions irracionals d’uns i altres.
Nota
En realitat, per afinar els càlculs, s’haurien de fer per mes, i no amb mitjanes anuals. Però els resultats no són pas massa diferents.
Artur, que maco estaries amb la boca tancada
Llegeixo al diari que abans d’ahir l’Artur Mas va fer una conferència a Madrid, per prevenir (transcric literalment) del que pot passar a Catalunya si el Tribunal Constitucional veta alguns articles de l’Estatut o, especialment, si emmascara el seu rebuig amb una lectura restrictiva de l’esperit del text.
Fins aquí, res a dir. Es tracta d’una cosa de polítics i allà ells amb les seves manies. Ells ho han embolicat la troca i ells l’hauran de desembolicar. He de reconèixer que el senyor Mas és especialment brillant quan parla de coses abstractes com aquesta o com la de la Casa Gran del catalanisme. He de reconèixer, també, que no estic a la seva alçada en aquestes matèries: dec ser un ruc, perquè per més que m’hi esforço, no entenc gairebé res del que diu.
Llegeixo també que el discurs va començar proposant que el transvasament del Roine arribi a València i a Múrcia. El transvasament del Roine francès, l’estrella de CiU, la solució definitiva d’aquesta confederació a la set que pateix i que patirà Barcelona i la seva àrea metropolitana, ara hauria d’arribar a València i Múrcia?
Sap l’Artur (o hauria de saber) que a França, l’opinió pública estaria probablement d’acord amb un transvasament de l’aigua del Roine a Barcelona per usos domèstics, però que és contrària a la seva utilització pel regadiu, ja que els pitjors competidors de l’agricultura de la vall del Roine són, precisament, els agricultors del Mediterrani espanyol. Portar l’aigua francesa per aquests agricultors seria tant com condemnar-se ells a mort. I a València i Múrcia volen aigua per regar, no per usos domèstics!
Si el senyor Mas es volia “carregar” el transvasament de l’aigua del Roine a Barcelona no ho haguera pogut fer millor.
I és que, quan la gent gran parla de temes seriosos, les criatures estan més guapes si tenen la boca tancada.
Fins aquí, res a dir. Es tracta d’una cosa de polítics i allà ells amb les seves manies. Ells ho han embolicat la troca i ells l’hauran de desembolicar. He de reconèixer que el senyor Mas és especialment brillant quan parla de coses abstractes com aquesta o com la de la Casa Gran del catalanisme. He de reconèixer, també, que no estic a la seva alçada en aquestes matèries: dec ser un ruc, perquè per més que m’hi esforço, no entenc gairebé res del que diu.
Llegeixo també que el discurs va començar proposant que el transvasament del Roine arribi a València i a Múrcia. El transvasament del Roine francès, l’estrella de CiU, la solució definitiva d’aquesta confederació a la set que pateix i que patirà Barcelona i la seva àrea metropolitana, ara hauria d’arribar a València i Múrcia?
Sap l’Artur (o hauria de saber) que a França, l’opinió pública estaria probablement d’acord amb un transvasament de l’aigua del Roine a Barcelona per usos domèstics, però que és contrària a la seva utilització pel regadiu, ja que els pitjors competidors de l’agricultura de la vall del Roine són, precisament, els agricultors del Mediterrani espanyol. Portar l’aigua francesa per aquests agricultors seria tant com condemnar-se ells a mort. I a València i Múrcia volen aigua per regar, no per usos domèstics!
Si el senyor Mas es volia “carregar” el transvasament de l’aigua del Roine a Barcelona no ho haguera pogut fer millor.
I és que, quan la gent gran parla de temes seriosos, les criatures estan més guapes si tenen la boca tancada.
dimarts, d’abril 22, 2008
Tres comentaris pel preu d’un
Les cabòries del president Montilla
Ja hem dit alguna vegada que el president Montilla està enfrontat a una missió gairebé impossible, com és la de liderar, coordinar i fer funcionar el govern tripartit, perdó, d’entesa, amb posicions tan diferents sobre elements fonamentals per Catalunya com ho són l’aigua, la línea de molt alta tensió (la MAT), el quart cinturó, etc.
Però al pobre home no li cauen faves només dels seus companys de govern, sinó també de qui hauria de ser el seu màxim valedor, com és el president del govern central. Es comença a dir que el president Montilla s’ha convertit en la nosa més important per l’estabilitat del govern central. Es parla de que des de Madrid es veuria amb molts bons ulls que el senyor Montilla deixés de ser president per donar pas a un govern minoritari de CiU, que seria recolzat, des de fora, pel PSC. En compensació, CiU recolzaria amb els seus deu diputats al govern central, que s’asseguraria una legislatura tranquil•la.
I és que en política, els enemics més perillosos són els teus amics. Planyo al president Montilla, que comença a caure’m simpàtic.
La fiabilitat de l’oposició
He pensat, i segueixo pensant, que el govern actual, el tripartit, perdó, el govern d’entesa, ho podria fer molt millor del que ho fa, però que difícilment ho podria fer molt pitjor. Però, i l’oposició?
Si hem de jutjar el que faria l’oposició si governés pel que fa estant a l’oposició, no sóc gens optimista. I parlo de CiU, ja que el PP és inexistent (gràcies a Déu).
Per què, quina és la posició de CiU davant del transvasament de l’Ebre a Barcelona? Oficialment, cap. I això que el president Pujol el va aprovar, dient que ells ja l’havien volgut fer quan governaven, però que no varen poder per l’oposició dels partits que actualment són al govern. El senyor Mas, en canvi, encara no ha fixat la seva posició. I hem de recordar que el senyor Nadal, membre de pes de la coalició a Tarragona, va dir que s’estimava més que no plogués, per augmentar les dificultats del tripartit, sense que ningú, des de la direcció del partit, hagi dit públicament (o almenys jo no ho he vist enlloc) que el tal senyor havia dit una tonteria.
I pel que fa a la MAT? Es fa una pregunta al Parlament de Catalunya sobre l’actitud dels dos socis de govern del president Montilla sobre aquesta qüestió, però no es pot contestar al perquè 37 alcaldes de CiU signen un recurs judicial contra la línea elèctrica d’interconnexió projectada. I quina és la posició oficial de CiU sobre la MAT? Chi lo sà?
Entenc que el senyor Mas aprofiti l’actual situació per fer estudiar el transvasament del Roine francès a Barcelona, però no entenc la indecisió de la coalició davant d’aquests dos temes importants, com són el transvasament de l’Ebre i la MAT.
Si a això hi afegim el pobre paper parlamentari del senyor Mas, que, en les seves intervencions parlamentàries gairebé mai està a l’alçada del que seria desitjable, hem d’arribar a la conclusió que, amb CiU al govern, les coses probablement no anirien gaire millor que ara mateix, si ens basem en el pobre paper que fan com a oposició. I això que el govern actual els facilita la tasca.
Molt hauran de canviar si volen tenir la confiança del votant.
Aragó i València
Molts comentaristes comparen l’estancament actual de Catalunya amb el dinamisme de l’Aragó i del País Valencià.
Es cert que Saragossa, amb l’AVE i l’expo està vivint una època de transformació i de dinamisme com feia molts anys que no s’havia vist a la ciutat. Però Saragossa no és l’Aragó. Si aneu a Osca o a Terol, no hi veureu pas gran cosa d’aquest dinamisme que alguns catalans envegen.
També és cert que la ciutat de València s’està transformant molt, està creixent, s’hi ha fet moltes obres, s’hi fan molts esdeveniments esportius de primera. Però si aneu a Castelló i a Alacant, hi veureu moltes escoles establertes des de fa anys en barracons, hi veureu com funciona la sanitat, hi veureu que tots els recursos de la Generalitat valenciana van cap a la ciutat de València, i que només les engrunes que cauen de les tovalles de la capital van arreu del País Valencià.
I és que alguns comentaristes confonen la capital amb la resta del territori. Una mica com es fa a Catalunya.
Ja hem dit alguna vegada que el president Montilla està enfrontat a una missió gairebé impossible, com és la de liderar, coordinar i fer funcionar el govern tripartit, perdó, d’entesa, amb posicions tan diferents sobre elements fonamentals per Catalunya com ho són l’aigua, la línea de molt alta tensió (la MAT), el quart cinturó, etc.
Però al pobre home no li cauen faves només dels seus companys de govern, sinó també de qui hauria de ser el seu màxim valedor, com és el president del govern central. Es comença a dir que el president Montilla s’ha convertit en la nosa més important per l’estabilitat del govern central. Es parla de que des de Madrid es veuria amb molts bons ulls que el senyor Montilla deixés de ser president per donar pas a un govern minoritari de CiU, que seria recolzat, des de fora, pel PSC. En compensació, CiU recolzaria amb els seus deu diputats al govern central, que s’asseguraria una legislatura tranquil•la.
I és que en política, els enemics més perillosos són els teus amics. Planyo al president Montilla, que comença a caure’m simpàtic.
La fiabilitat de l’oposició
He pensat, i segueixo pensant, que el govern actual, el tripartit, perdó, el govern d’entesa, ho podria fer molt millor del que ho fa, però que difícilment ho podria fer molt pitjor. Però, i l’oposició?
Si hem de jutjar el que faria l’oposició si governés pel que fa estant a l’oposició, no sóc gens optimista. I parlo de CiU, ja que el PP és inexistent (gràcies a Déu).
Per què, quina és la posició de CiU davant del transvasament de l’Ebre a Barcelona? Oficialment, cap. I això que el president Pujol el va aprovar, dient que ells ja l’havien volgut fer quan governaven, però que no varen poder per l’oposició dels partits que actualment són al govern. El senyor Mas, en canvi, encara no ha fixat la seva posició. I hem de recordar que el senyor Nadal, membre de pes de la coalició a Tarragona, va dir que s’estimava més que no plogués, per augmentar les dificultats del tripartit, sense que ningú, des de la direcció del partit, hagi dit públicament (o almenys jo no ho he vist enlloc) que el tal senyor havia dit una tonteria.
I pel que fa a la MAT? Es fa una pregunta al Parlament de Catalunya sobre l’actitud dels dos socis de govern del president Montilla sobre aquesta qüestió, però no es pot contestar al perquè 37 alcaldes de CiU signen un recurs judicial contra la línea elèctrica d’interconnexió projectada. I quina és la posició oficial de CiU sobre la MAT? Chi lo sà?
Entenc que el senyor Mas aprofiti l’actual situació per fer estudiar el transvasament del Roine francès a Barcelona, però no entenc la indecisió de la coalició davant d’aquests dos temes importants, com són el transvasament de l’Ebre i la MAT.
Si a això hi afegim el pobre paper parlamentari del senyor Mas, que, en les seves intervencions parlamentàries gairebé mai està a l’alçada del que seria desitjable, hem d’arribar a la conclusió que, amb CiU al govern, les coses probablement no anirien gaire millor que ara mateix, si ens basem en el pobre paper que fan com a oposició. I això que el govern actual els facilita la tasca.
Molt hauran de canviar si volen tenir la confiança del votant.
Aragó i València
Molts comentaristes comparen l’estancament actual de Catalunya amb el dinamisme de l’Aragó i del País Valencià.
Es cert que Saragossa, amb l’AVE i l’expo està vivint una època de transformació i de dinamisme com feia molts anys que no s’havia vist a la ciutat. Però Saragossa no és l’Aragó. Si aneu a Osca o a Terol, no hi veureu pas gran cosa d’aquest dinamisme que alguns catalans envegen.
També és cert que la ciutat de València s’està transformant molt, està creixent, s’hi ha fet moltes obres, s’hi fan molts esdeveniments esportius de primera. Però si aneu a Castelló i a Alacant, hi veureu moltes escoles establertes des de fa anys en barracons, hi veureu com funciona la sanitat, hi veureu que tots els recursos de la Generalitat valenciana van cap a la ciutat de València, i que només les engrunes que cauen de les tovalles de la capital van arreu del País Valencià.
I és que alguns comentaristes confonen la capital amb la resta del territori. Una mica com es fa a Catalunya.
diumenge, d’abril 20, 2008
Ara fa 50 anys… (Extractes escollits de la VOZ de Malgrat del març del 1958)
Amb esperit obert i nostàlgic reprodueixo algunes coses que m’han recordat el Malgrat de fa 50 anys, un temps que no sé si era millor o pitjor que l’actual, però que puc dir amb certesa que érem més joves que ara. Fins i tot podríem assegurar que érem cinquanta anys més joves. Pensem, però, amb humilitat, que d’aquí cinquanta anys, les notícies, les trifulgues, els esdeveniments de Malgrat que ara considerem tan importants, ens semblaran tan ridículs com aquests poden semblar avui a algú.
Al habla con… Anita Raja Martínez
Entrevistamos hoy a la niña de 12 años, Ana Raja Martínez alumna muy aplicada de la Escuela Nacional, que acaba de ser premiada en el Concurso convocado por la Sección Femenina, sobre «Dibujos Navideños».
— ¿Que tema has elegido para tu trabajo?
— El Nacimiento de Jesús en el portal de Belén.
— ¿De qué materiales te has servido para realizarlo?
— De pinturas a la acuarela.
— ¿Qué clase de dibujo prefieres: espontáneo o de copia?
— Prefiero el espontáneo porqué da más ancho campo a la imaginación.
— Y, ¿cuál ha sido el galardón con que te han distinguido?
— Un diploma.
— ¿Qué sensación te causó la noticia de haber conseguido el primer premio de la provincia?
— Experimenté una gran emoción de la cual tuve necesidad de hacer partícipe a mis padres inmediatamente, saliendo expresamente del colegio, para comunicárselo.
— ¿Piensas tomar parte en nuevos concursos?
— Con otras compañeras de colegio hemos mandado colaboración para «Periódico Mural», pero esperamos el fallo.
— ¿Cuáles son las asignaturas que más te atraen además del dibujo?
— Siento especial predilección por la Historia de España.
— ¡Tomas parte en el Concurso «Coros y Danzas» de Falange?
— Sí; en Mataró, entre catorce pueblos concursantes, Malgrat obtuvo el segundo lugar en Coros y el cuarto en Danzas.
— ¿Algo más para nuestros lectores?
— Pues que hoy hemos tenido una muy agradable sorpresa al recibir la visita del simpatiquísimo Sr. Dalmau, alma de la Campaña Benéfica de la Radio Nacional de España en Barcelona, el cual nos ha prometido que en la emisión del jueves día 28 tendrá para nosotras unas palabras de recuerdo.
Terminamos nuestra entrevista dando la más cordial enhorabuena a los padres y maestras de la niña, de un modo especial a su profesora de dibujo señorita María Asunción Vidal, y deseando nuevos éxitos a la agraciada, a la que reiteramos nuestra sincera felicitación.
M. R. P.
De la fiesta anal de «Recull», de Blanes
Al igual que en años precedentes, nuestro colega «RECULL» de Blanes celebró el pasado día 9 su fiesta anual con suma brillantez, para la cual había convocado su IV Concurso Periodístico en su número del día 4 de Enero y en el que obtuvo el PREMIO DE POESÍA nuestro compañero don Luis Carriga Viadé, que desplazase a la vecina villa acompañado de nuestro distinguido colaborador don José Garangou Camps y esposas respectivas.
Previo un «dinar de germanor»- al que asistió toda la familia de «Recull», fue proclamado el Veredicto, por el Secretario de la Redacción don Benito Ribas y acto seguido inicióse la «Edició parlada», en la que intervinieron Benito Ribas, José Mestres, María Ribas Llorens, Luis Garriga, Pedro Puig, Jaime Reixacli, Salvador Reynaldos, Juan Vieta; Pedro Cortada, Tuan Ribas, José Llorens, Jesús Barcons, Luis Fardera, Francisco Balliu, Juan Puig Dalmau y FranciscoCaries, que leyó magistralmente un trabajo de adhesión de D. José Roig Raventós, leyéndose asimismo por Benito Ribas la adhesión de D. Vicente Coma Soley y el trabajo que obtuvo el primer premio literario, terminando el acto Mn. Agustín Andreu con elocuentísimas palabras. No queremos omitir la .satisfacción que sintieron nuestros representantes al saludar a doña Francisca Baltrons, viuda del que fue excelente redactor de «Recull» y buen amigo Francisco Puig Llensa, la que ocupó un lugar preferente en dicho acto.
Felicitamos muy cordialmente a los amigos de «Recull» por su perfecta organización, agradeciéndoles su amable invitación a tan simpática manifestación de hermandad literaria, deseando vivamente que haya sido motivo de estrechar más los lazos de amistad que unen a nuestras poblaciones y periódicos. Y cabe decir que nos congratulamos del galardón obtenido por nuestro compañero y Director don Luis Garriga, por lo que nos cumple felicitarle.
Nieve en nuestra villa
El amanecer del día 26 nos trajo la blancura déla nieve en pequeños copos, los que a medida que avanzaba la jornada aumentaban en tamaño y cantidad, convirtiendo las calles y tejados en sutil capa de armiño. «Any de neu any de bé de Déu»... Así sea.
El «señor Dalmau» en Malgrat
Con plena satisfacción del vecindario, recorrió nuevamente las calles de nuestra villa el popular «señor Dalmau» de Radio Nacional, prodigándose con laudable entusiasmo en pro de la campaña benéfica que lleva a, cabo con el señor Viñas. Desde los micrófonos de la indicada emisora diose cuenta del resultado obtenido en la citada visita y dedicándonos frases encomiásticas para todos, que agradecemos de corazón.
Actos de despedida
Los Jóvenes de A.C. organizaron, como en años precedentes, unos actos de despedida a los mozos del reemplazo 1957-58, los que tuvieron lugar el día 9 del pasado, consistiendo en una Misa de Comunión General y un simpático festival en el Centro Parroquial, presidido por las Dignísimas Autoridades y la madrina del reemplazo, señorita Teresa Serra, a quien acompañaban las señoritas Joaquina Alboredo y Nuria Gispert, cuyo programa desarrollóse con la intervención de los rapsodas señores Francisco Rabal y Arcadio Garriga; con la colaboración de la Srta. Ma Rosa Nugué, los Sres. Diego Sáez, Francisco Clota y Ángel Martínez, que interpretaron algunas canciones acompañados al piano por la Srta. Ma Teresa Homar y la actuación de la Rondalla del F. de J. de Calella.
Con carácter extraordinario, tomó parte en el festival el tenor blandense Sr. Jaime Baltrons que entusiasmó al público con unas canciones en particular con «Cançó íntima» de nuestro amigo y suscriptor don Francisco Suñé Nualart, con la que autor e intérprete viéronse requeridos eh el escenario.
La madrina dedicó unas palabras a los reclutas, así como el Rdo. Coadjutor Mn. Pedro Casals.
En representación del señor Alcalde, cerró el acto el Primer Teniente de Alcalde don Santiago Ponsa con frases patrióticas. A la terminación de dicho acto tuvo lugar un vino de honor ofrecido por el Magnífico Ayuntamiento.
Toma de posesión
El día 2 de Febrero se posesionaron de sus cargos los ediles elegidos en los pasados comicios, previo juramento tomado por el señor Alcalde y lectura de artículos de la Ley de Régimen Local a cargo del señor Secretario. Terminó el acto con palabras del señor Alcalde agradeciendo los servicios prestados por los Concejales salientes y deseando que el nuevo Consistorio se prodigue en bien de la población para redundar en la grandeza de España.
Enlaces matrimoniales
El pasado día 5, contrajeron matrimonial enlace nuestros queridos amigos don Juan Ruscalleda Fors y la señorita Carmen Massó Vila.
El día 14, nuestro querido suscritor y buen amigo, don José Mora Girons, se unió en matrimonio con la señorita Teresa Privat Fontrodona.
El día 20, en la ciudad de Calella, nuestro también querido suscritor don Arcadio Garriga Marqués contrajo matrimonio con la señorita Pilar Mayugo Casadevall.
De corazón les deseamos a todos venturosa luna de miel a la par que felicitamos a sus respectivos familiares, deseándoles, al propio tiempo, que sus hogares se vean colmados de imperecedera felicidad.
dissabte, d’abril 19, 2008
Sobre la importància mediambiental dels pets i de les llufes del bestiar
Un nou informe de la FAO (Food and Agriculture Organization, un organisme de les Nacions Unides), Livestock's long shadow (La llarga ombra del bestiar) assenyala que la producció pecuària és una de les causes principals dels problemes ambientals més apressants del món, com l’escalfament del planeta, la degradació de les terres, la contaminació de l’atmosfera i de l’aigua, i la pèrdua de la diversitat.
La degradació de les terres
El pasturatge ocupa el 26 % de la superfície terrestre i la producció de farratges demana gairebé la tercera part del total de la superfície agrícola. L’expansió de les terrer de pasturatge és un factor decisiu de la desforestació, sobre tot a Amèrica del Sud: un 70 % dels boscos amazònics s’utilitza com a terreny de pastura, i els cultius farratgers cobreixen una gran part de la superfície restant.
Prop d’un 70 % de les terres de pasturatge estan degradades, principalment degut a un excés de pasturatge, la compactació de la terra i l’erosió causats pel bestiar.
La contaminació de l’aigua i de l’atmosfera
Els efectes de la producció pecuària també tenen un gran pes en el subministrament mundial d’aigua, ja que utilitza el 8 % de l’aigua que consumeix l’home, principalment per regar els cultius farratgers. Aquest sector pecuari és el principal productor de contaminants de l’aigua, que venen sobre tot dels excrements dels animals, dels antibiòtics, de les hormones, de les substàncies químiques utilitzades en les adoberies, els fertilitzants i plaguicides emprats en els cultius farratgers, i els sediments dels pasturatges erosionats.
No hi ha estudis exactes, però el bestiar i la producció de farratges consumeixen el 35 % dels plaguicides i el 50 % dels antibiòtics, i produeixen una tercera part del nitrogen i del fòsfor que contaminen l’aigua.
El sector també produeix més del 60 % de l’amoníac antropogènic, que contribueix considerablement a la pluja àcida i l’acidificació dels ecosistemes.
La biodiversitat
El nombre d’animals produïts pel consum humà representa un perill per la biodiversitat del planeta. El bestiar representa un 20 % del total de la biomassa animal terrestre, i la superfície que ocupa avui era hàbitat d’espècies silvestres ahir.
L’escalfament del planeta
Amb una metodologia que contempla la totalitat de la cadena del producte, la FAO calcula que el bestiar és responsable del 18 % de les emissions de gasos que produeixen efecte hivernacle, un percentatge superior al del transport. Aquesta metodologia estudia des de la producció de pinsos (incloent la producció de fertilitzants químics i la desforestació per produir farratges i obrir zones de pastura, i la degradació d’aquestes zones), passant per la producció animal (que inclou les emissions de la fermentació entèrica –llufes i pets – i de l’òxid nitrós del fem), fins al CO2 alliberat durant l’elaboració i el transport dels productes animals.
El sector pecuari produeix el 9 % de les emissions antropogèniques de CO2, en gran part degut a l’ampliació de les terres de pastura i de les terres agrícoles destinades a la producció de farratges.
El sector genera, a més, un volum encara més important de les emissions de gasos que tenen un efecte hivernacle encara més important que el CO2: un 37 % del metà antropogènic, gairebé tot procedent de la fermentació entèrica dels remugants (dit d’una manera més clara, de les llufes i dels pets d’aquestes pobres bèsties), i el 65 % de l’òxid nitrós antropogènic, la major part procedent del fem.
Recordem que el metà absorbeix 21 vegades més calor que el CO2, i que l’òxid nitrós n’absorbeix 230 vegades més que el CO2.
Discussió
La FAO és un organisme internacional seriós i de prestigi reconegut. Així, doncs, dono per bones les seves conclusions sobre la degradació de les terres, la contaminació de l’atmosfera i de l’aigua, i la pèrdua de la diversitat.
Però pel que fa als gasos d’efecte hivernacle, hi ha un problema. Però, i és que, malgrat els pets i les llufes del bestiar, la concentració de metà a l’atmosfera no augmenta, més aviat baixa una mica. El que vol dir que la contribució dels nostres amics ruminants a l’escalfament global és més petit que el que la FAO ens explica. I això té una explicació relativament senzilla: el metà atmosfèric desapareix al cap de 20 a 40 anys, mentre que el CO2 dura, a l’atmosfera, uns cent anys. Les aportacions de metà dels pets i de les llufes del bestiar només fan que mantenir la concentració d’aquest gas, però no l’augmenten. Es a dir, que els pets i les llufes dels bous i de les vaques no tenen cap importància per l’escalfament global del que tant es parla avui dia.
Podem, doncs, menjar vedella amb bolets sense cap remordiment d’estar escalfant el planeta Terra. Que aprofiti.
divendres, d’abril 18, 2008
El problema de l’aigua (3) – El riu Ebre
Per entendre el que passa a Catalunya i a tot el llevant espanyol amb l’aigua, hem de fer, forçosament, referència al riu Ebre, el més cabalós de la península.
Les unitats de mesura del cabal
Primer, hem de dir que el cabal d’un riu es pot mesurar en metres cúbics per segon i en hectòmetres cúbics per dia, per mes, per any. Les xifres resultants són equivalents, i s’utilitzen de manera indistinta segons el raonament que es vulgui fer. Es pot passar, per exemple, de metres cúbics per segon a hectòmetres cúbics per any d’una manera molt senzilla:
1 m3/seg = 3.600 m3/hora = 3.600 x 24 = 86.400 m3/dia = 86.400 x 365 = 31.536.000 m3/any
Com que 1 hectòmetre cúbic és equivalent a un milió de metres cúbics, tenim que 1 metre cúbic per segon és el mateix que 31,5 hectòmetres cúbics per any.
I si volem expressar el cabdal en hectòmetres cúbics per mes, dividim 31,5 per 12, i trobem que un cabal de 1 metre cúbic per segon és equivalent a 2,6 hectòmetres cúbics per mes.
La mesura del cabal d’un riu. Cabal del riu Ebre
Existeixen estacions d’aforament al llarg d’un riu, que permeten mesurar, coneixent la velocitat de l’aigua, l’amplada de la llera i l’altura de la corrent, el camal em metres cúbics per segon.
El riu Ebre té un reguitzell d’estacions d’aforament del cabal. Pels nostres càlculs, agafarem els resultats de l’estació d’aforament de Tortosa, que és propera a la desembocadura del riu, i que es poden trobar a la web de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Els resultats del cabal mitjà anual des de l’any hidràulic 1951-52 fins al darrer publicat, el 2004-05, els tenim en el gràfic de barres, on hi podem observar que aquest cabal té una clara tendència a disminuir. També hi veiem que els resultats anuals són molt irregulars d’un any a l’altre.
La mitjana dels anys 80 va ser de 304 m3/segon, i la mitjana dels anys 90 va ser de 284 m3/segon. Aquesta disminució és deguda, més que a una manca de pluges, a un augment de la utilització de l'aigua amunt del riu.
Darrerament, els anys més secs han estat els anys hidràulics 1989/90 amb 136 m3/segon de mitjana anual, 1998/99 amb 201 m3/segon i 1999/2000 amb 221 m3/segon.
A més, aquests cabals no es reparteixen pas de manera uniforme cada mes. El riu Ebre té una clara tendència a portar menys aigua els mesos d’estiu, com es pot veure en el gràfic de cabals mensuals, on es compara el cabal mitjà mensual des de l’any 1912 amb els cabals dels tres anys més secs dels darrers temps: clarament, els mesos de juliol, agost i setembre estan, en mitjana, per sota dels 200 m3/segon.
L’aigua que es transvasa actualment de l’Ebre i el que es transvasarà a l’Aragó
Actualment, els transvasaments més importants de l’Ebre són els següents:
- Besaya: 22 hm3/any que s’han de tornar al riu.
- Cerneja – Ordunte: per proveir Bilbao, 12 m3/any.
- Zadorra – Arratia: el més gros de la conca, 130 m3/any.
- Carol – Ariège, al riu Segre, va cap a França, té una capacitat de 5 m3/segon (158 Hm3/any) i França n’ha de tornar un mínim de 20 Hm3/any.
- Siurana – Riudecanyes: per les conques internes de Catalunya, de 5 a 7 Hm3/any.
- Ebre – Camp de Tarragona: 121 Hm3/any, dels que se’n utilitzen de 70 a 75.
D’altra banda, el Pacte de l’Aigua de l’Aragó de l’any 1992, preveu una utilització de 206 Hm3/any (6,5 m3/segon) per usos domèstics i de 3.600 Hm3/any (111 m3/segon) per regadius. Però amb una reserva d’un total de 6.550 Hm3/any (208 m3/segon), per preveure les necessitats futures.
Aquesta és doncs la situació del riu Ebre, pel que fa a cabals i utilitzacions. Només queda per determinar qui és el cabal ecològic per fer una senzilla resta i trobar el cabal sobrant del riu. Però del cabal ecològic ja en parlarem, si Déu ho vol, un altre dia, ja que no és una cosa gens senzilla.
diumenge, d’abril 13, 2008
Per què serveix la Generalitat?
Des de la restauració de la Generalitat, el seu govern ha tingut encerts i fracassos, ha passat èpoques brillants i altres més opaques, però em fa l’efecte que mai havia estat a un nivell tan baix com ha estat aquestes darreres setmanes. Em refereixo al tema de la sequera (pertinaç com a les millors èpoques franquistes) i del seu tractament per part del govern català.
Que el senyor Montilla és una persona mediocre (per ocupar el càrrec que té) era una cosa que es sabia ja feia temps: només hem de veure el pobre paper que va tenir quan ocupava el càrrec de ministre d’indústria al govern central. Que l’aliança dels tres partits que formen el govern i que havien perdut les eleccions era una cosa gairebé impossible de gestionar, ja ho havíem dit alguna vegada. Així doncs, el que ha passat amb el tractament governamental de la sequera i la conseqüent manca d’aigua a Barcelona no ha d’estranyar a ningú.
Finalment, la solució haurà vingut del govern central. El govern de la Generalitat haurà fet el ridícul més absolut. El lema del senyor Montilla (menys banderes i més gestió), que molts varen aplaudir, en realitat s’ha convertit en menys banderes i menys gestió.
Si el senyor Montilla fos intel•ligent (per ocupar el càrrec que té) i tingués un mínim de vergonya política, dimitiria, per deixar pas a gent que pugui gestionar el país.
A no ser que el senyor Montilla sigui més intel•ligent del que creiem, i que la seva missió (la que li han donat o la que ell s’ha fixat) sigui la de demostrar que el govern de la Generalitat només serveix per gestionar els afers corrents d’una país descentralitzat, però que no serveix per fer, per tenir, una política pròpia. I ja comença a haver-hi molta gent a qui aquesta demostració està convencent.
I els seus socis independentistes? Com deia la Trinca, “narinant”.
La pregunta que ens fem és: per què serveix la Generalitat del senyor Montilla i dels seus comparses?
Que el senyor Montilla és una persona mediocre (per ocupar el càrrec que té) era una cosa que es sabia ja feia temps: només hem de veure el pobre paper que va tenir quan ocupava el càrrec de ministre d’indústria al govern central. Que l’aliança dels tres partits que formen el govern i que havien perdut les eleccions era una cosa gairebé impossible de gestionar, ja ho havíem dit alguna vegada. Així doncs, el que ha passat amb el tractament governamental de la sequera i la conseqüent manca d’aigua a Barcelona no ha d’estranyar a ningú.
Finalment, la solució haurà vingut del govern central. El govern de la Generalitat haurà fet el ridícul més absolut. El lema del senyor Montilla (menys banderes i més gestió), que molts varen aplaudir, en realitat s’ha convertit en menys banderes i menys gestió.
Si el senyor Montilla fos intel•ligent (per ocupar el càrrec que té) i tingués un mínim de vergonya política, dimitiria, per deixar pas a gent que pugui gestionar el país.
A no ser que el senyor Montilla sigui més intel•ligent del que creiem, i que la seva missió (la que li han donat o la que ell s’ha fixat) sigui la de demostrar que el govern de la Generalitat només serveix per gestionar els afers corrents d’una país descentralitzat, però que no serveix per fer, per tenir, una política pròpia. I ja comença a haver-hi molta gent a qui aquesta demostració està convencent.
I els seus socis independentistes? Com deia la Trinca, “narinant”.
La pregunta que ens fem és: per què serveix la Generalitat del senyor Montilla i dels seus comparses?
divendres, d’abril 11, 2008
El problema de l'aigua (2) - Mequinenza
Acabo de llegir l'article del geògraf Antón Uriarte sobre l'embassament de Mequinenza. Es molt interessant i no em resisteixo a reproduir-lo.
Barcelona y Mequinenza no se conocen
Barcelona, si persiste la sequía, necesitará traer de alguna parte unos 30 hectómetros cúbicos de agua a partir del otoño, hasta que la desaladora del Prat entre en funcionamiento a principios del 2009 (El Periódico) (producirá 60 hectómetros cúbicos al año). Calculo con Google Earth que el embalse de Mequinenza, tras cuya presa se remansan las aguas del Ebro, está a 155 km en línea recta. Y en este embalse hay hoy más de 1.200 hectómetros cúbicos de agua.
Pero a este embalse ni se le nombra. Es por eso normal que la mayor parte de la gente no sepa ni que existe. Por eso también se cree, de forma equivocada, que las aguas de Ebro que días pasados bajaban muy crecidas, debido a las fuertes lluvias de su cuenca alta, fueron a perderse en el mar.
Pues no, se quedaron en Mequinenza. Lo que baja y llega luego a Tortosa y al delta depende fundamentalmente de sus desagües. Es el embalse mayor del Ebro y de los mayores de España. Sin embargo, al parecer no existe. Por ejemplo, hoy le dan en El País una página entera a un profesor de Análisis Económico de la Universidad de Zaragoza. Defiende a la ministra y a las plantas desaladoras. Y dice que con las crecidas no se puede hacer nada, mas que evacuarlas al mar. O sea, que ni sabe que existe Mequinenza.
Yo viajo lento, y el otro día, viniendo de Barcelona, con un tiempo magnífico, me desvié para ver cómo estaba. Pues eso, casi lleno, a pesar del cambio climático.
Interessant, no?
Hi afegeixo un gràfic de l'evolució de la quantitat d'aigua embassada a Mequinenza, on es veu que, amb les darreres pluges, ha augmentat el seu embassament de 700 a 1250 hectòmetres cúbics.
dijous, d’abril 10, 2008
Felicitacions a l’Arxiu Municipal
L’Arxiu Municipal ha penjat, en la web de l’ajuntament, còpies de la premsa publicada a Malgrat des del 1915 al 1975. Una molt bona idea, que serà útil, no només als carques de la meva edat, per recordar els temps passats, sinó per tots els que vulguin interessar-se pel què passava abans al poble.
Hem de felicitar a l’Arxiu Municipal per aquesta feina, i també al govern municipal per donar els mitjans a l’Arxiu per fer la seva tasca, que és molta i bona.
He fullejat els exemplars de Voz de Malgrat amb interès. Tenia un dubte, des que vaig llegir al llibre Malgrat i la seva premsa (1915-1918) que el cessament d’en Lluís Garriga com a director de la Voz va ser deguda a un article irònic sobre l’Acció Catòlica publicat en el número 140 de la revista. Em semblava que aquest article l’havia escrit un servidor, però no n’estava segur, i no em recordava què hi deia. Gràcies al treball de l’Arxiu, l’he tornat a llegir. En efecte, l’havia escrit jo. Aquí el copio, dóna una idea de la mentalitat de l’any 1965.
Això és l’Acció Catòlica?
En el número 138 de VOZ de Malgrat, corresponent al proppassat mes d'Abril, hi varem tenir el gust de llegir un article, sota l’epígraf general d’Acció Catòlica, titulat “¿Qué va a ser de vosotros mañana?”, fet pel senyor Adolfo -Muñoz Alonso, i tret de «Enlace», revista de la Federació Espanyola des Antics Alumnes Maristes.
El tal article era llarg i dens i, una mica encuriosits pel títol, el varem intentar llegir. La cosa va resultar àrdua i difícil, de tan rebuscat com era l’escrit, i de tan i tan entranyes paraules i frases que s’hi barrejaven. Ens va estranyar una mica que en un periòdic tan respectable com sembla aquest s’hi publiquessin unes tan enormes barbaritats
Paràgrafs com el de: “¿Qué será de vosotros mañana, los cristianos, cuando entre un sacerdote y un adúltero apóstata no haya más diferencia que un sermón monocorde de piedad y de exculpa hacia el que ¡pobrecito!, abomina de Cristo y busca nutriciones en las tetas del mundo?” ens han arribat al fons de l’ànima, i ens han fet pensar que si això es publica sota el patrocini d’Acció Catòlica, mes valdria que aquesta associació tingues com menys membres millor.
I quan varem veure que es passava pel mateix sedàs a Marx i Engels amb Teilhard de Chardin i la revista «El Ciervo», ens varem donar compte que el què es pretenia era penjar el cartellet de comunista a mes de mitja Església Catòlica. I això, si bé ho observem, fa una mica de riure.
Hem de felicitar a la revista «Enlace», a la Federació Espanyola dels Antics Alumnes Marístes, a l’Acció Catòlica i també (per què no?) a VOZ de Malgrat, per la lluminosa idea de patrocinar i publicar aquest escrit del senyor Adolfo Muñoz Alonso, senyor que, per altra part, mereix tots els nostres respectes.
S.
Hem de felicitar a l’Arxiu Municipal per aquesta feina, i també al govern municipal per donar els mitjans a l’Arxiu per fer la seva tasca, que és molta i bona.
He fullejat els exemplars de Voz de Malgrat amb interès. Tenia un dubte, des que vaig llegir al llibre Malgrat i la seva premsa (1915-1918) que el cessament d’en Lluís Garriga com a director de la Voz va ser deguda a un article irònic sobre l’Acció Catòlica publicat en el número 140 de la revista. Em semblava que aquest article l’havia escrit un servidor, però no n’estava segur, i no em recordava què hi deia. Gràcies al treball de l’Arxiu, l’he tornat a llegir. En efecte, l’havia escrit jo. Aquí el copio, dóna una idea de la mentalitat de l’any 1965.
Això és l’Acció Catòlica?
En el número 138 de VOZ de Malgrat, corresponent al proppassat mes d'Abril, hi varem tenir el gust de llegir un article, sota l’epígraf general d’Acció Catòlica, titulat “¿Qué va a ser de vosotros mañana?”, fet pel senyor Adolfo -Muñoz Alonso, i tret de «Enlace», revista de la Federació Espanyola des Antics Alumnes Maristes.
El tal article era llarg i dens i, una mica encuriosits pel títol, el varem intentar llegir. La cosa va resultar àrdua i difícil, de tan rebuscat com era l’escrit, i de tan i tan entranyes paraules i frases que s’hi barrejaven. Ens va estranyar una mica que en un periòdic tan respectable com sembla aquest s’hi publiquessin unes tan enormes barbaritats
Paràgrafs com el de: “¿Qué será de vosotros mañana, los cristianos, cuando entre un sacerdote y un adúltero apóstata no haya más diferencia que un sermón monocorde de piedad y de exculpa hacia el que ¡pobrecito!, abomina de Cristo y busca nutriciones en las tetas del mundo?” ens han arribat al fons de l’ànima, i ens han fet pensar que si això es publica sota el patrocini d’Acció Catòlica, mes valdria que aquesta associació tingues com menys membres millor.
I quan varem veure que es passava pel mateix sedàs a Marx i Engels amb Teilhard de Chardin i la revista «El Ciervo», ens varem donar compte que el què es pretenia era penjar el cartellet de comunista a mes de mitja Església Catòlica. I això, si bé ho observem, fa una mica de riure.
Hem de felicitar a la revista «Enlace», a la Federació Espanyola dels Antics Alumnes Marístes, a l’Acció Catòlica i també (per què no?) a VOZ de Malgrat, per la lluminosa idea de patrocinar i publicar aquest escrit del senyor Adolfo Muñoz Alonso, senyor que, per altra part, mereix tots els nostres respectes.
S.
dimecres, d’abril 02, 2008
La partitocràcia
Ahir varem tornar, en Janí i jo, a casa cap a un quart d’onze del vespre, després de fer el darrer passeig del dia. A la tele donaven el partit del Barça, però no el varem veure. A Tele Sur hi havia el programa d’entrevistes d’en Jesús Quintero, que ens semblava més interessant.
Primer entrevistava a un torero, un tal Parejo Obregón, parent d’un cantant famós de flamenc, ja mort. Deia coses interessants, que em feien recordar l’ambient de Còrdova, d’ara fa quaranta anys, quan hi vaig fer la darrera part de la mili a la caserna d’artilleria, com a alferes.
Després va venir un tal Alvaro de Marichalar, germà d’un gendre del rei. No sabia que aquest senyor es dediqués a fer travesses dels diferents oceans muntat sobre una moto aquàtica, el que no deixa de ser curiós. Encara sabia menys que s’hagués presentat a les darreres eleccions com a candidat per Sòria del partit UPD, el de la senyora Rosa Díez. Va ser interessant escoltar-li dir que la democràcia, a Espanya, havia evolucionat cap a una partitocràcia, i que el seu partit, és clar, representava una tercera via.
I li vaig donar la raó. En això, el partit de la senyora Rosa Díez i un servidor coincidim. El sistema actual de partits no és pas gaire saludable, des del punt de vista democràtic. Al tenir llistes tancades, el polític que no digui amén a tot el que diu l’aparell del partit no el posen a cap llista, o almenys en cap lloc amb possibilitats de ser elegit, i s’acaben les discussions. Això empobreix el debat d’idees i fa que els diputats estiguin lluny del ciutadà.
Es per això que trobo que la llei electoral s’hauria de canviar per fer districtes electorals on s’hagués d’elegir un sol candidat. Això donaria peu a que els partits escollissin, a cada districte, el candidat amb més opcions personals per guanyar, que no seria forçosament el que fos més obedient a l’aparell del partit. I, en cas de guanyar, el candidat tindria més força per fer passar les seves idees al partit. Els diputats estarien més a prop del ciutadà del seu districte. La democràcia i els ciutadans hi sortirien guanyant.
Es clar que això és, ara per ara, demanar un impossible. Es demanar que els que manen als aparells dels partits, i que ho controlen tot, es facin l’harakiri. I que els diputats dòcils, que són a les llistes per això, per ser dòcils, que no per ser intel•ligents o eficaços, també se’l facin.
Quan el senyor Marichalar se’n va anar, en Jesús Quintero va entrevistar tres persones, un home i una dona, que es definien com poliamorosos. I després un monjo budista que parlava dels problemes del Tibet. Però llavors, tant per a en Janí com per a un servidor, el pes de les parpelles era més fort que l’interés que ens despertaven els poliamorosos i els problemes del Tibet.
Primer entrevistava a un torero, un tal Parejo Obregón, parent d’un cantant famós de flamenc, ja mort. Deia coses interessants, que em feien recordar l’ambient de Còrdova, d’ara fa quaranta anys, quan hi vaig fer la darrera part de la mili a la caserna d’artilleria, com a alferes.
Després va venir un tal Alvaro de Marichalar, germà d’un gendre del rei. No sabia que aquest senyor es dediqués a fer travesses dels diferents oceans muntat sobre una moto aquàtica, el que no deixa de ser curiós. Encara sabia menys que s’hagués presentat a les darreres eleccions com a candidat per Sòria del partit UPD, el de la senyora Rosa Díez. Va ser interessant escoltar-li dir que la democràcia, a Espanya, havia evolucionat cap a una partitocràcia, i que el seu partit, és clar, representava una tercera via.
I li vaig donar la raó. En això, el partit de la senyora Rosa Díez i un servidor coincidim. El sistema actual de partits no és pas gaire saludable, des del punt de vista democràtic. Al tenir llistes tancades, el polític que no digui amén a tot el que diu l’aparell del partit no el posen a cap llista, o almenys en cap lloc amb possibilitats de ser elegit, i s’acaben les discussions. Això empobreix el debat d’idees i fa que els diputats estiguin lluny del ciutadà.
Es per això que trobo que la llei electoral s’hauria de canviar per fer districtes electorals on s’hagués d’elegir un sol candidat. Això donaria peu a que els partits escollissin, a cada districte, el candidat amb més opcions personals per guanyar, que no seria forçosament el que fos més obedient a l’aparell del partit. I, en cas de guanyar, el candidat tindria més força per fer passar les seves idees al partit. Els diputats estarien més a prop del ciutadà del seu districte. La democràcia i els ciutadans hi sortirien guanyant.
Es clar que això és, ara per ara, demanar un impossible. Es demanar que els que manen als aparells dels partits, i que ho controlen tot, es facin l’harakiri. I que els diputats dòcils, que són a les llistes per això, per ser dòcils, que no per ser intel•ligents o eficaços, també se’l facin.
Quan el senyor Marichalar se’n va anar, en Jesús Quintero va entrevistar tres persones, un home i una dona, que es definien com poliamorosos. I després un monjo budista que parlava dels problemes del Tibet. Però llavors, tant per a en Janí com per a un servidor, el pes de les parpelles era més fort que l’interés que ens despertaven els poliamorosos i els problemes del Tibet.
dimarts, d’abril 01, 2008
El Centre Terapèutic
S’està parlant molt d’aquest centre. Més ben dit, de la seva ampliació, ja que el centre existeix a l’Antic Hospital. No tinc els elements per dir si aquesta ampliació s’ha de fer o no a Malgrat. Espero que, poc a poc, ens vagin facilitant els pros i els contres per poder-nos-en fer una opinió seriosa.
Només sé que a Pineda no l’han volgut. I que el president de la Comunitat Terapèutica del Maresme, que gestiona aquest centre és l’alcalde de Palafolls. I que la senyora alcaldessa, després del ple on se li va preguntar sobre el tema, va rebre una trucada del seu mentor polític, l’alcalde de Palafolls, que li va passar un fenomenal esbronc per no haver sabut mantenir el secret de les seves converses per ubicar l’ampliació al camí de la Pomareda, prop de les fàbriques (almenys així ho deien a l’ajuntament, quan la varen veure sortir tota blanca del despatx)
Si a Pineda no volen l’ampliació, i si el president de la Comunitat Terapèutica del Maresme és l’alcalde de Palafolls, si la seva ampliació a Malgrat s’havia de mantenir en secret, jo em pregunto: per què coi no fan l’ampliació a Palafolls?
Si no hi ha altres explicacions de part de les autoritats, almenys que contestin a aquesta pregunta.
Només sé que a Pineda no l’han volgut. I que el president de la Comunitat Terapèutica del Maresme, que gestiona aquest centre és l’alcalde de Palafolls. I que la senyora alcaldessa, després del ple on se li va preguntar sobre el tema, va rebre una trucada del seu mentor polític, l’alcalde de Palafolls, que li va passar un fenomenal esbronc per no haver sabut mantenir el secret de les seves converses per ubicar l’ampliació al camí de la Pomareda, prop de les fàbriques (almenys així ho deien a l’ajuntament, quan la varen veure sortir tota blanca del despatx)
Si a Pineda no volen l’ampliació, i si el president de la Comunitat Terapèutica del Maresme és l’alcalde de Palafolls, si la seva ampliació a Malgrat s’havia de mantenir en secret, jo em pregunto: per què coi no fan l’ampliació a Palafolls?
Si no hi ha altres explicacions de part de les autoritats, almenys que contestin a aquesta pregunta.
El problema de l’aigua (1) – Quanta aigua consumeix Catalunya?
No plou i els embassaments estan secs. Probablement aviat hi haurà restriccions d’aigua a Barcelona. El problema és greu. I els polítics que sofrim han fet i fan declaracions sobre el problema de l’aigua. Uns exemples:
Ni una gota, va dir el candidat Maragall referint-se a portar aigua de l’Ebre al País Valencià i a Múrcia. I així va ser com va perdre les eleccions per menys del que era habitual i va poder ser president de la Generalitat, aliant-se amb els altres perdedors.
El problema el tenim perquè el govern de CiU no va fer res, deia l’altre dia al president Montilla, oblidant que fa cinc anys que CiU no governa.
El transvasament de l’Ebre es troba en els gens dels valencians, va dir l’antic conseller del Territori de la Generalitat Valenciana González Pons, descobrint una nova identitat racial als valencians.
I podríem anar seguint fins al infinit recitant les tonteries que sobre el problema de l’aigua han anat dient uns i altres. Faria riure si no fes plorar. El problema s’ha polititzat, i de quina manera.
Però això no ens porta enlloc. Nosaltres no podrem arreglar el problema que pateix ara mateix la comarca de Barcelona. Ni potser ho podran fer els que ens governen, si no plou. Però el que sí podríem fer és tractar de comprendre el problema de l’aigua, intentant racionalitzar-lo. Es el que tractarem de fer de mica en mica. Passarem set, no ens podrem rentar, però almenys entendrem perquè.
I tot això ho escriurem, en Janí i jo, des de la tranquil•litat que ens dóna el trobar-nos a Alacant, on el Ministeri del Medi Ambient ha construït, al costat de ciutat, dues dessaladores de capacitat total de més de 25 hectòmetres cúbics anuals d’aigua dessalada, el que ens assegura, si res no falla, que ens podrem dutxar convenientment quan ens llevem i quan tornem de la platja.
Comencem per les unitats
La unitat, parlant d’aigua, és l’hectòmetre cúbic (Hm3), que és el volum d’un cub de 100 metres d’amplada, 100 de llargada i 100 d’alçada. Es l’equivalent de 1.000.000 de metres cúbics (m3). Cada metre cúbic té 1.000 litres.
Si pensem que una persona consumeix, pels seus usos domèstics, uns 110 litres per dia, és a dir, 110 x 365 = 40.000 litres per any aproximadament, equivalent a 40 m3, podem veure que 1 Hm3 té la capacitat d’alimentar el consum domèstic de 1.000.000/40 = 25.000 persones.
Quanta aigua consumeix Catalunya?
Catalunya consumeix cada any uns 3.120 Hm3, que es reparteixen de la manera següent:
- 570 Hm3, un 18 %, pel consum domèstic. Si Catalunya té 7,2 milions d’habitants, veiem que toca a cadascun 80 m3 per any, el doble que el què hem dit abans. Però comptant les pèrdues d’aigua, les piscines, el reg de jardins urbans, etc.
- 280 Hm3, un 9 %, per la indústria.
- 2.270 Hm3, un 73 %, són consumits anualment per l’agricultura i la ramaderia.
Aquestes xifres ens permetran de racionalitzar el problema.
Podem completar-les calculant quanta aigua plou a Catalunya, país de 32.100 km2. En un any normal, la pluja mitjana recollida és de 750 litres per metre quadrat, el que equival a 24.075 Hm3. En anys de sequera, si plou només una mitjana de 300 litres per metre quadrat, l’aigua de pluja caiguda a Catalunya és de 9.630 Hm3.
Plou doncs, molt més a Catalunya del que es consumeix.
Ni una gota, va dir el candidat Maragall referint-se a portar aigua de l’Ebre al País Valencià i a Múrcia. I així va ser com va perdre les eleccions per menys del que era habitual i va poder ser president de la Generalitat, aliant-se amb els altres perdedors.
El problema el tenim perquè el govern de CiU no va fer res, deia l’altre dia al president Montilla, oblidant que fa cinc anys que CiU no governa.
El transvasament de l’Ebre es troba en els gens dels valencians, va dir l’antic conseller del Territori de la Generalitat Valenciana González Pons, descobrint una nova identitat racial als valencians.
I podríem anar seguint fins al infinit recitant les tonteries que sobre el problema de l’aigua han anat dient uns i altres. Faria riure si no fes plorar. El problema s’ha polititzat, i de quina manera.
Però això no ens porta enlloc. Nosaltres no podrem arreglar el problema que pateix ara mateix la comarca de Barcelona. Ni potser ho podran fer els que ens governen, si no plou. Però el que sí podríem fer és tractar de comprendre el problema de l’aigua, intentant racionalitzar-lo. Es el que tractarem de fer de mica en mica. Passarem set, no ens podrem rentar, però almenys entendrem perquè.
I tot això ho escriurem, en Janí i jo, des de la tranquil•litat que ens dóna el trobar-nos a Alacant, on el Ministeri del Medi Ambient ha construït, al costat de ciutat, dues dessaladores de capacitat total de més de 25 hectòmetres cúbics anuals d’aigua dessalada, el que ens assegura, si res no falla, que ens podrem dutxar convenientment quan ens llevem i quan tornem de la platja.
Comencem per les unitats
La unitat, parlant d’aigua, és l’hectòmetre cúbic (Hm3), que és el volum d’un cub de 100 metres d’amplada, 100 de llargada i 100 d’alçada. Es l’equivalent de 1.000.000 de metres cúbics (m3). Cada metre cúbic té 1.000 litres.
Si pensem que una persona consumeix, pels seus usos domèstics, uns 110 litres per dia, és a dir, 110 x 365 = 40.000 litres per any aproximadament, equivalent a 40 m3, podem veure que 1 Hm3 té la capacitat d’alimentar el consum domèstic de 1.000.000/40 = 25.000 persones.
Quanta aigua consumeix Catalunya?
Catalunya consumeix cada any uns 3.120 Hm3, que es reparteixen de la manera següent:
- 570 Hm3, un 18 %, pel consum domèstic. Si Catalunya té 7,2 milions d’habitants, veiem que toca a cadascun 80 m3 per any, el doble que el què hem dit abans. Però comptant les pèrdues d’aigua, les piscines, el reg de jardins urbans, etc.
- 280 Hm3, un 9 %, per la indústria.
- 2.270 Hm3, un 73 %, són consumits anualment per l’agricultura i la ramaderia.
Aquestes xifres ens permetran de racionalitzar el problema.
Podem completar-les calculant quanta aigua plou a Catalunya, país de 32.100 km2. En un any normal, la pluja mitjana recollida és de 750 litres per metre quadrat, el que equival a 24.075 Hm3. En anys de sequera, si plou només una mitjana de 300 litres per metre quadrat, l’aigua de pluja caiguda a Catalunya és de 9.630 Hm3.
Plou doncs, molt més a Catalunya del que es consumeix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)