diumenge, de desembre 30, 2012

No comencem gaire bé


El nou govern acaba de començar a caminar quan el conseller de la presidència ja diu que s’ha de celebrar una reunió entre els senyors Mas i Rajoy. No en varen tenir prou amb la famosa reunió del pacte fiscal, allà pel mes de setembre, reunió que, al no haver-se preparat com calia, és l’origen de tot l’embolic actual? És perfectament inconcebible que s’hagués fet una reunió d’aquesta importància sense haver tingut una preparació adequada, sense haver consensuat les conclusions. És completament impresentable que, a una reunió del màxim nivell, es plantegi una proposta com el pacte fiscal, i que la resposta sigui un no rotund. I la culpa no va ser del president del govern central, que va fer el seu paper (em fan una proposta i dic que no), sinó del president da la Generalitat, que va anar a una reunió sense tenir la seguretat d’algun tipus d’acord.

I ara tornen a començar. Si s’ha de fer una reunió d’alt nivell amb el president del govern central abans s’ha de determinar l’agenda (és a dir, els temes que es volen discutir), s’ha d’anomenar les persones encarregades de preparar la reunió i, només després de moltes anades i tornades, quan hi hagi una perspectiva clara d’acord, es fa la cimera. Tota la resta és, al meu modest parer, perdre el temps.

Quan es reuneixen una persona perfectament immobilista, que tot ho refereix a la santa constitució (a la seva lectura de la santa constitució) i al que pensen la immensa majoria dels espanyols, dels catalans o dels feliços habitants d’Arbeca, i una persona perfectament racional, que presenta els seus arguments i espera que el contrincant els accepti o els rebati, però que no passa pel seu enteniment que el seu interlocutor ni l’escolti, no es poden fer reunions sense haver-les preparat a consciència.

Si el president del govern central fos una persona intel•ligent (que no ho és gaire) i independent (que encara ho és menys), tindria l’orella oberta a la proposta d’una consulta al poble català. Primer, negociaria sobre la pregunta, que no podria ser la clàssica de si es vol una “Catalunya independent que formi part de la Unió Europea”, pels dubtes que hi ha sobre aquesta darrera afirmació. Després, negociaria la majoria necessària perquè la consulta fos vàlida: un 60 % dels votants o un 50 % del cens, per exemple. I, finalment, si els consultats no haguessin optat per la independència, negociar un lapse de temps abans de fer-ne una altre: 15 anys, per exemple. La probabilitat de que el resultat de la consulta donés un resultat desfavorable al independentisme seria de més del 90 % (per no dir del 99 %). Tothom quedaria content, i tots quedaríem tranquils durant uns quants anys.

Resumint: una reunió entre els senyors Mas i Rajoy, per què? El pacte fiscal és insuficient per uns, impossible pels altres. Negociar un nou finançament: per això tants escarafalls? Negociar el dèficit per l’any 2013? Per això no fa falta una cimera. Defensar la immersió en català? Missió impossible, el govern central s’empara en resolucions judicials de les que es sent el cavaller defensor. Si el nou govern vol celebrar una reunió amb el senyor Rajoy, si us plau, primer expliqueu per què, i després, feu el favor de preparar-la d’una manera suficient.

divendres, de desembre 28, 2012

Gas natural a Catalunya


Ahir es va publicar a la Vanguardia un reportatge sobre la possible existència de jaciments de gas natural a Catalunya. No es tracta de jaciments clàssics, sinó del que s’anomena gas d’esquist o gas de pissarra, el gas que ha fet que, els darrers anys, els estats Units s’hagin convertit en el primer productor mundial de gas, alleujant de manera molt important el seu dèficit comercial.

Una empresa ha sol·licitat permís per investigar l’existència de bosses d’aquest gas, sondejant l’existència de gas a dues zones de Lleida i de Barcelona. Aquesta empresa, Montero Energy Corporation, és filial d’una multinacional canadenca que té explotacions d’aquest tipus al seu país i als Estats Units.

Com sempre, la simple petició d’un permís per investigar si hi ha gas al subsòl ha aixecat una sèrie de protestes, no només dels ecologistes, sinó també dels ajuntaments, com el de Solsona i, el que és més greu, del mateix PSC. Quan hi ha una possibilitat de millorar l’economia catalana, sembla que siguem masoquistes, i de seguida surt, nombrosos com bolets després d’un dia de pluja, tot un reguitzell de gent que s’hi oposa. El mateix passa amb la MAT (Línea elèctrica de molt alta tensió) que hauria d’augmentar la potencia de connexió elèctrica entre Catalunya i França.

Ara que molta gent s’ha tornat independentista, potser hauríem de pensar una mica que la millor independència no és la política, sinó l’econòmica (pensem en Grècia o en Portugal, o senzillament, en l’Espanya de demà o de demà passat). Amb una país que té una dependència energètica fenomenal, és suïcida oposar-se a la idea d’una investigació per veure si, al subsòl de les zones indicades hi ha gas o no, i si la seva explotació podria ser rendible. Una altra cosa serà, arribat el moment, de donar el permís d’explotació, que ha de ser, si es dona, amb les màximes garanties mediambientals i amb les millors tècniques d’explotació. Però, per ara, només es tracta d’una investigació. Oposar-s’hi és, al meu parer, irracional, i no soc l'únic que pensa d'aquesta manera. Però així va el país.

dilluns, de desembre 24, 2012

Malgrat 1962 - Un Nadal blanc


Els que fa cinquanta anys en teníem vint recordem que el dia de Nadal de l’any 1962 va ser blanc. A Malgrat, en va deixar constància La Voz de Malgrat, en el seu número de mes de gener de l’any 1963. Les fotos que s’acompanyen estan tretes del llibre “L’Abans – Malgrat de Mar 1862-1970”, i corresponen al carrer de Mar, al carrer d’Emili i a la plaça de l’Estació.

Recordarem que l’any 1962 va ser un any climàticament molt complicat: les inundacions al Vallès del 25 de setembre, que es calcula que van fer més de 800 morts, les inundacions per desbordament de la Tordera i de la riera de Palafolls del 11 d’octubre i, finalment, aquesta nevada. Si uns episodis d’aquest tipus es produïssin avui dia, sentiríem dir que és degut al canvi climàtic, que provoca situacions climàtiques extremes.

Podeu veure aquí una bona col·lecció de fotos sobre aquesta nevada a Malgrat, preses per l’Antoni Poch, publicades per l’arxiu municipal a la web de l’ajuntament. I no deixeu de llegir l’article d’en Jordi Mercader sobre aquest tema publicat al Som-hi d’aquest mes (que també es pot llegir al mateix enllaç que el de les fotografies).

Bon Nadal.





diumenge, de desembre 23, 2012

Seguim amb els preus de l’electricitat


Dèiem l’altre dia que par Cap d’Any s’apujarà el preu que paguem per l’electricitat. Doncs bé, el ministre Soria no para. Ara vol apujar, a més a més, el preu del kilovat-hora segons el que consumim. Ha enviat una proposta a la CNE (Comissió Nacional de l’Energia) per cargolar encara més el consumidor. Per cada potència contractada, el senyor ministre proposa un augment del preu segons el consum. Augment que pot arribar a ser del 7,58 %, com es pot veure al document enviat a la CNE.



Diu el ministre que aquesta és la única manera d’induir el consumidor a sortir de la tarifa d’últim recurs (TUR) i contractar directament al mercat liberalitzat. Es clar que això del mercat liberalitzat té el parany de que és molt menys liberalitzat del que ens volen fer creure. La causa? L’oligopoli.

I un que pensava, innocentment, que el problema no és la quantitat d’energia que es consumeix, sinó el seu repartiment en el temps. Per això existeixen els comptadors de discriminació horària. Però no deu ser aquesta la prioritat del senyor Soria.

Mentrestant, si aquesta iniciativa ministerial prospera (i prosperarà, ja que el PP té majoria absoluta), ens tornarem a rascar la butxaca.

dissabte, de desembre 22, 2012

La constitució i don Mariano


El dia de Sant Nicolau, don Mariano va publicar un article a la Vanguardia sobre la constitució. El titula “Garantia de convivència democràtica”. El bon home només diu generalitats i, al llegir-lo, diríem que es decanta per una lectura ampla i oberta del text constitucional. Parole, parole, ja que, quan arriba el moment dels fets, la seva lectura i la del seu partit és tancada a més no poder (quan els interessa a ells, és clar)

M’ha interessat especialment de la xerrameca de don Mariano el dia de Sant Nicolauel següent paràgraf, que no m’atreveixo a traduir al català perquè no hi he entès res: “Deseo larga vida a nuestra Carta Magna, y ninguna làpida de nuevo cuño clausurará su intrínseco caràcter abierto”. I un que pensava que una làpida era la llosa que cobreix les sepultures als cementiris.

Don Mariano, registrador de la propietat de Santa Pola (Alacant) i professional de la política des de fa un temps gairebé etern, té unes qualitats que aprecio: diu frases que no entenc i fa servir adjectius passats de moda. I quan parla ex-càtedra del que pensa la immensa majoria dels espanyols (que és el que pensa ell), em fa pensar en els pallassos de la tele.

Si l’Aznar va ser un president nefast, i en Zapatero no el va millorar, em fa l’efecte que amb don Mariano hem batut nous rècords. Si almenys parlés anglès…

divendres, de desembre 21, 2012

El preu de l’electricitat tornarà a augmentar


A més de tenir un dels preus de l’electricitat més elevats de la Unió Europea, el primer de gener tornarem a tenir una apujada. En efecte, avui mateix s’ha celebrat la subhasta de l’energia elèctrica que els consumidors domèstics consumirem els primers tres mesos de l’any que ve, i que s’ha acabat amb un augment del 10 %. Com que aquest preu de la subhasta representa més o menys la meitat del preu que paguem (l’altra meitat la posa el govern per pagar les primes a les renovables, el cost del transport de l’electricitat i tot un reguitzell d’altres coses), podem suposar que l’augment que haurem de pagar serà, més o menys, del 5 %.

De manera que ens espera un any 2013 complicat. Almenys, que tinguem salut.




dimecres, de desembre 19, 2012

El pacte



Per fi tenim pacte entre CiU i ERC. La prova de que és un pacte que va en la bona direcció és que el PP i la caverna (que són dues coses gairebé idèntiques) han dit, per activa i per passiva, que el pacte no funcionarà. Per ara, ja ha fet el primer efecte que havia de fer: el PP té por. El mateix Aznar ha demanat una declaració conjunta per “mantenir la nació” al PP, al PSOE y a UPyD.

Ara ve el més complicat, que és dur a terme el que s’ha pactat. Tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista del dret a decidir.

L’economia catalana va vivint gràcies a la transfusió de l’estat, transfusió que es fa a comptagotes i amb la màxima publicitat possible, perquè tothom vegi que a Catalunya no es gestiona com cal. S’hauran d’apujar els impostos, i això provocarà moltes protestes del que els hauran de pagar, però no hi ha cap altre remei. I, així i tot, s’hauran de retallar moltes despeses. Esperem que ho sàpiguen fer bé.

Pel que fa al dret a decidir, la cosa està molt verda. Els polítics centralistes són gent que coneix molt bé els entramats de l’estat. Hi ha molts advocats de l’estat que tenen l’ullal recargolat, com es va veure quan van utilitzar totes les martingales per obtenir una sentència favorable del tribunal constitucional sobre l’estatut, amb recusacions a un membre del tribunal, al que varen fer fora de la ponència amb males arts, i amb retards impresentables a la renovació del tribunal, ja que els ponents que quedaven eren favorables al seu punt de vista. Els centralistes actuen sense cap vergonya, i, per obtenir els resultats que els interessen estan disposats a tot, encara que sigui destrossar les institucions. Al davant, tenen uns polítics , bé menors, com era el cas del senyor Montilla, o scouts, com sembla ser ara el cas dels dirigents d’ERC. I, em sembla a mi, contra la mala llet dels centralistes, l’escoltisme té poques possibilitats de guanyar.

Però, suposant que s’arribés a fer una consulta legal, el resultat no em sembla pas que pugui ser favorable a la independència. Si bé Espanya és un país arruïnat, un país que no podrà pagar el que deu mentre els interessos estiguin al 6 % (ni la podrà pagar encara que baixessin al 4 %), a Catalunya no estem pas molt millor. El deute propi és extremadament elevat, i anirà augmentant, i no hem fet, des de fa trenta anys, res per tenir una administració moderna i eficaç. Molta gent està d’acord per dir que hem copiat, a petita escala, tots els defectes de l’estat central. No s’ha professionalitzat el funcionariat, no s’ha aturat la corrupció, no s’ha tingut una administració seriosa. Quin avantatge tindríem amb una Catalunya independent?

Tenint en compte que els veritablement independentistes, els de la ceba, no deuen ser més del 30 %, per obtenir un resultat honorable a una possible consulta, s’haurà d’oferir quelcom de positiu al votant. Per ara, malgrat les frases fetes d’Espanya ens roba i d’espoli fiscal, ningú veu que a Catalunya les coses es facin millor que a la resta de l’estat. I serà molt difícil millorar en un parell d’anys una situació que s’ha deixat abandonada (per no dir que s’ha deixat podrir) des de fa trenta anys.

De tota manera, entrem en una etapa mol interessant. Esperem que no acabi massa malament.

dimarts, de desembre 11, 2012

La bombolla financera de les empreses d’energies renovables


L’índex RENNIX (Renewable Energy Industrial Index) és l’índex borsari global que comprèn les 30 companyies d’energia renovable més importants del món. Com als altres índex borsaris, el pes de cada companyia ve determinat per la seva capitalització.

Entre les companyies que fan part d’aquest índex hi trobem les espanyoles Gamesa i Iberdrola Renovables.


El gràfic ens dona l’evolució d’aquest índex des de l’any 2002 fins avui mateix. Hi podem veure el daltabaix de les accions de les indústries d’energia renovable: l’índex, avui mateix, està a 159, el nivell més baix de la història, 12 vegades menys que a primers del 2008, quan va arribar a 1.914. La caiguda d’aquestes accions no té comparació amb la de les borses que, des de que va començar la crisi, "només" han caigut a la meitat del seu valor.

Qui va apostar, financerament parlant, per les energies renovables, no ha pas fet un bon negoci. Serà difícil trobar capitals per augmentar la quantitat d’energia renovable, vista l’evolució de les seves accions.

divendres, de desembre 07, 2012

La via Canalejas



Avui fa cent anys, el 7 de desembre del 1912, es canviava el nom del carrer de Mar pel de via Canalejas, en honor de polític del Ferrol i president del consell de ministres, assassinat el 12 de novembre del mateix any.

Llegim al llibre Malgrat i sos contorns, de Mn Fèlix Paradeda:

VIA CANALEJAS – Se li donà aquest nom, i se descobriren solemnialment el dia 7 de desembre de 1912 els corresponents ròtuls, per acord de l’Ajuntament, presidit per D. Joan Serra.

Abans es deia carrer de Mar, perquè, a l’estar Malgrat tancat per portals, n’hi havia un que per allí feia via cap al mar.

El 23 de desembre de l’any 1936 es va canviar el nom de la Via Canalejas pel del carrer Durruti, nom que va durar fins al febrer del 1939 en que el carrer passà a anomenar-se via del Caudillo. Finalment, el 23 de setembre del 1977 el carrer va tornar al seu nom primitiu de carrer de Mar.

dimecres, de desembre 05, 2012

La proposta educativa del senyor Wert



Ahir el senyor Wert va destapar la seva proposta per carregar-se el model educatiu que està en vigor a Catalunya des de fa 30 anys. No és cap sorpresa, ja que, tant el PP al seu programa, com el propi senyor Wert, ja havien dit i repetit que volien, fos com fos, que el castellà fos idioma vehicular de l’ensenyament a Catalunya, si els pares ho demanaven.

Tant el PP com el ministre diuen que volen respectar la llibertat dels pares. Però si uns pares volen educar els seus fills a casa, i no a l’escola, no se’ls permet de fer-ho. I no se’ls permet (al contrari del que passa a altres països) perquè el bé dels fills passa pel damunt de la llibertat d’elecció dels pares.

Si un alumne català té com llengua vehicular per l’ensenyament el castellà, quan acabi els estudis, tindrà probablement un nivell insuficient da català, ja que a Catalunya, avui, és perfectament possible de viure-hi sense parlar català, però no s’hi pot viure sense parlar castellà. Un alumne que aprengui les assignatures en castellà, fora de l’escola probablement no parlarà mai català, de manera que, encara que l’aprengui a l’escola, és més que probable que el seu nivell sigui molt baix.

Però a Catalunya, almenys en teoria, el ciutadà té el dret de dirigir-se a l’administració tant en català com en castellà, i té el dret de demanar que li contestin en la llengua que vulgui de les dues. Això vol dir que un funcionari que treballi a Catalunya ha de saber tant català com castellà a un nivell suficient. Un alumne que hagi anat a una escola on la llengua vehicular hagi sigut el castellà, ho tindrà molt difícil per accedir a la funció pública a Catalunya. També hi ha moltes empreses on es demana un bon coneixement del català per poder aspirar a treballar-hi. De manera que un alumne d’aquests, tindrà, en general, menys oportunitats per trobar feina.

De manera que, pel bé dels fills, el govern central hauria de defensar la immersió educativa en català.

Però no ho fan. I no ho fan, no per respectar la llibertat dels pares, que els importa molt poc, sinó perquè volen que, d’aquí a quinze o vint anys, una part significativa de la població catalana es vegi amb més dificultats que l’altre per trobar feina, el que provocarà una ruptura de la societat a causa de la llengua. Volen trencar la societat catalana per l’idioma, ja que saben que una de les característiques més importants que defineix la identitat catalana és, precisament, el català.

Aquest és un primer pas, premeditat, per dinamitar la convivència a Catalunya. L’avantatge que tenim és que, tal com està redactada la llei del senyor Wert, és inaplicable. Vegem: un senyor anirà a una escola privada per dir que agafin el seu fill, encara que estiguin complets, que ja els pagarà la Generalitat el dia del judici final. Penseu que l’agafaran?

I, amb tota la mala llet del món, al nou esborrany d’aquesta llei s’ha presentat després de les eleccions del 25 de novembre ja que, si aquest esborrany s’hagués conegut abans, els vots independentistes segurament haurien augmentat.

El senyor Wert, presentant aquesta llei, perfectament inaplicable (i ell ho sap), ha volgut que els seus antics contertulians d’Intereconomia l’aplaudeixin. I, de pas, com cada vegada que parla d’aquest tema, va augmentant el nombre d’independentistes.

No oblidem que el PP és això. Per defensar la sagrada unitat d’Espanya, estan disposats a dinamitar la convivència d’una societat. El senyor Aznar, aquell que diu que pateix molt quan pensa en la situació actual d’Espanya, es deu cargolar de gust només pensant que, d’aquí a quinze o vint anys, es pugui trencar la convivència de la societat catalana gràcies a la proposta educativa del seu lacai Wert.

L’atur continua augmentant a Malgrat


L’atur registrat a Malgrat del mes de novembre ha arribat a les 1.885 persones, 121 més que a l’octubre i 46 més que al novembre de l’any passat. En promig de gener a novembre, l’atur registrat a Malgrat ha augmentat el 4,9 % respecte de l’any passat.

Com que les previsions econòmiques per l’any que ve continuen sent dolentes, és de témer que encara estiguem lluny de tocar fons.



dimarts, de desembre 04, 2012

El dèficit de tarifa elèctrica i el secretari d'estat d'energia


A un mes de que acabi l'any, els departaments de regulació de les empreses elèctriques ja comencen a disposar de previsions precises per al dèficit de tarifa, en què apareixen xifres que oscil•len entre els 4.800 milions i els 5.000 milions, quan, per llei , no pot superar els 1.500 milions. Dels costos elèctrics, les primes al règim especial, entre les quals figuren les renovables, pujaran fins a 8.400 milions, davant d’una previsió de 7.220 milions, i el cost extra de l'activitat fora de la Península no es traslladarà als pressupostos del Estat i rondarà els 1.300 milions, al que caldria sumar la desviació en el consum previst.

El ministre Soria i el secretari d'estat Marti Scharfhausen

El passat 23 de novembre, el secretari d'estat d'energia D. Fernando Marti Scharfhausen va comparèixer davant el Senat per presentar els pressupostos generals de l'Estat per l’any vinent. El senyor Martí va insistir que la prioritat del seu departament és solucionar el dèficit tarifari, que al tancament de 2011 superava els 24.000 milions d'euros, i va assegurar que es trigarà "vint o trenta anys" a pagar el dèficit de tarifa acumulat, que s’ha anat generat durant anys perquè els ingressos del sistema elèctric no han sigut suficients per cobrir els costos.

Va insistir en la seva presentació que la Comissió Nacional d'Energia (CNE), de la que el senyor Marti va ser vicepresident durant més de deu anys, va advertir en diverses ocasions al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero del perill que suposava el creixement del dèficit tarifari i de l'efecte que tindria el desenvolupament de les tecnologies fotovoltaica i termosolar per sobre dels objectius previstos, però que no va obtenir resposta.

El fet és que el ministeri d'indústria ha estat incapaç, en els 11 mesos que porta l'actual govern, de trobar una solució a aquest problema del dèficit de tarifa. Ha sigut un any perdut.

Això és a causa que el secretari d'estat no sembla la persona adequada per al lloc. La vicepresidenta del govern ha dit, referint-se a ell (recordem que la vicepresidenta coordina les reunions dels secretaris d’estat): "Ve amb acudits i està com de broma a totes hores i quan ve sempre està intentat interessar-se per les xafarderies dels altres ministeris, sobre Rodrigo Rato i els altres secretaris d'Estat. De veritat, no puc amb ell, és superior a les meves forces. Ja l'hi he dit a Sòria, que el tal Scharfhausen em treu de polleguera, em torna boja i que alguna cosa s'ha de fer, perquè aquest home és impossible, és impossible ... És incorregible. Tant, que el dia que presentàvem l'Avantprojecte de Llei, me’l imaginava al costat i tenia por que em passés alguna cosa. Encara ha d’arribar la primera vegada que li hagi escoltat parlar d'energia".

Al que l'interessat, segons sembla, ha contestat: "Ho sabia. El que passa és que jo sóc un tio divertit, entremaliat, audaç i ambiciós. La veritat és que a mi això de la política em va molt, em mola quantitat, em posa de veritat, em va la marxa, ... encara que era millor quan estava de conseller a la CNE, on es cobrava més". I va afegir per rematar la feina: "Soraya és com Teresa Fernández de la Vega, però en joveneta, menys seca i més rodoneta".

Hi ha rumors d'un canvi a la secretaria d'estat d'energia. A veure si és veritat. També corre el rumor que està previst canviar el ministre, el senyor Soria, que té, com a únic mèrit reconegut, el d’haver-se interessat molt, quan era conseller d’economia de les Canàries, pel pare del senyor Rajoy, que viu a les illes Canàries.

El senyor Marti Scharfhausen deixarà el sector energètic molt pitjor de com el va trobar. Ha sigut part del problema i no la solució. Si se’n va, ho farà deixant una patata calenta i un problema encara més gros a qui el substitueixi.

Mentre aquesta tropa segueixi al govern, com volem que el país vagi endavant?

dilluns, de desembre 03, 2012

Quants independentistes hi ha a Catalunya?


Es pot deduir la quantitat d’independentistes que hi ha a Catalunya del resultat de les darreres eleccions? Més o menys.

El resultat global de les eleccions és el següent:


El repartiment dels 3.752.319 vots entre les diferents candidatures ha sigut:


Completem aquest quadre amb el percentatge de cada candidatura favorable al dret de decidir i a la independència. Pel dret a decidir, prenem un percentatge de 0 o de 100 % segons el que diuen els programes. Per la independència, ho matisarem, ja que a CiU, Unió no hi és favorable, pel que prenem un 75 % de favorables a la independència, mentre que a ICV-EUiA en prenem un 50 % i pel PSC un 25 %.


Amb aquestes suposicions, surten 2,62 milions de favorables al dret a decidir (un 72 % dels votants i un 50 % del cens electoral), i 1,81 milions de favorables a la independència (un 50 % dels votants i un 34 % del cens electoral)

Amb aquests resultats, els partidaris de fer un referèndum per la independència l’any que ve ho tenen clar. Sobretot si, per obtenir la independència, es demana un vot qualificat, és a dir, ben superior al 50 % dels votants o superior al 50 % del cens electoral.

diumenge, de desembre 02, 2012

Economia i energia (2)


Veiem a la darrera entrada dedicada a aquest tema que, a nivell mundial, hi ha una relació molt clara entre el creixement del PIB i el creixement del consum d’energia.

Però aquesta estreta correlació entre el PIB i el consum d'energia primària no és igual a tots i cadascun dels països, com podem veure en els gràfics següents. Observem que a Alemanya i al Regne Unit el PIB ha crescut tot i que el consum d'energia no ho hagi fet, mentre que en altres països amb economia desenvolupada, com França, Itàlia o els EUA l'economia ha crescut al mateix temps que ho feia l'economia fins fa tres o quatre anys, mentre que ara el consum d'energia es redueix tot i que el PIB es manté o continua augmentant. Mentre que a Espanya el consum d'energia segueix exactament l'evolució de PIB.


Per Xina i l'Índia, podem observar que el creixement del PIB i el del consum d'energia estan molt correlacionats.


Podem veure les mateixes dades d'una altra manera, mitjançant la intensitat d'energia primària, és a dir, la quantitat d'energia primària corresponent a un PIB d'un milió de dòlars. Veiem que per a la Xina aquest valor era de 1,26 TEP el 1990, i ha estat de 0,62 el 2011. Per a la Índia, aquests valors són de 0,52 i de 0,42, respectivament, i per als EEUU, de 0,25 i de 0,17.


Pel que fa als principals països europeus, Alemanya ha passat de 0,16 a 0,10, França de 0,13 a 0,11, el Regne Unit de 0,13 a 0,08, Itàlia s'ha mantingut entre 0,10 i 0,11, mentre que Espanya, que estava en 0,12 el 1990, va augmentar la seva intensitat d'energia a 0,14 per tornar a 0,12 el 2011, el que la fa el país europeu, dels cinc esmentats, amb més intensitat energètica. És a dir, el més vulnerable a l'augment del preu de l'energia.

La conclusió és que amb una política d'eficiència energètica, almenys en teoria, podem augmentar el PIB sense haver d'augmentar, forçosament, el consum d'energia.

La balança comercial espanyola de productes energètics presenta sistemàticament un saldo negatiu. Degut a l'augment de preu dels productes energètics, que a Espanya són importats en una gran majoria, aquest saldo negatiu ha augmentat els últims anys, encara que el consum d'energia primària hagi disminuït.


Una de les sortides de la crisi econòmica d'Espanya passa, doncs, per disminuir la intensitat energètica per poder tenir un dèficit comercial energètic menor, que pugui ser compensat per les exportacions, pel turisme i altres components de la balança de pagaments. Amb una balança de pagaments positiva o, si més no, equilibrada, no tindrem necessitat de nou finançament exterior, de manera que els que ens presten tindran més confiança que podrem tornar el que els devem, el que farà baixar el tipus d'interès que pagarem per el refinançament del deute. Amb interessos més baixos, també les empreses es podran finançar més fàcilment, condició necessària per crear llocs de treball i poder sortir de la crisi.

Per això, el govern anterior va publicar un document anomenat Pla d'estalvi i eficiència energètica 2011 - 2020, que pretenia reduir la intensitat energètica d'Espanya. Amb el canvi de govern, mai més hem sentit parlar d'aquest pla. Serà perquè consideren que si ho van fer els socialistes no servia per a res. Mentrestant, estem perdent el temps.

dijous, de novembre 29, 2012

La protecció social a Europa i a Espanya


Eurostat ha publicat les xifres de 2010 corresponents a la protecció social a Europa, que inclou pensions de jubilació, orfandat i viduïtat, atur, salut, discapacitat, família i infància, habitatge i exclusió social. Si mirem el total en euros per habitant, observem que Espanya es troba darrere d'Itàlia i per sobre de Grècia i Portugal.



Per homogeneïtzar la despesa en protecció social dels diferents països és interessant corregir amb el PPS (Purchasing Power Standard), que és un canvi de referència que elimina les diferències de preu entre països. Així, un PPS compra el mateix volum de béns i serveis a tots els països. Aquesta unitat permet unes comparacions d'indicadors econòmics entre països millors. El PPS de la UE 27 es pren igual a 100. Espanya i Grècia tenen un PPS = 87, el de Portugal és de 73, els de França i Alemanya de 124, i el de Noruega és de 158. Amb aquesta correcció, Espanya manté la mateixa posició, darrere d’Itàlia i per sobre de Grècia i Portugal.


Sempre segons les dades d'Eurostat, l'evolució de la protecció social a Espanya en termes absoluts queda reflectida en els següents gràfics (Eurostat, realment, dóna les dades en % del PIB, però el muntant total s'obté molt fàcilment)



Tenint en compte que els ingressos totals de les administracions públiques espanyoles van ser, el 2010, de 381,4 milers de milions d'euros, la protecció social a Espanya va representar un 75 % del total d'ingressos, al que caldria afegir les despeses d'educació, que, si bé no són una protecció social, si són una despesa social. Si hi afegim les despeses d'educació, que per l'any 2010 són d'uns 55 mil milions, el total de despeses socials és d'un 85 % dels ingressos.

En resum, Espanya és un país amb una protecció social modesta, però, al ser els ingressos de les administracions públiques molt insuficients, aquesta prestació social modesta, relativament als països del nostre entorn, no la podem pagar.

dimarts, de novembre 27, 2012

La contribució de l’any 2013


L’oposició a l’Ajuntament de Malgrat va aconseguir ahir aprovar la seva proposta d’ordenances municipals que preveuen una rebaixa del 6% per a tots els rebuts de l’IBI, que ja proposava el govern local, i una bonificació d’un 5% més per aquells rebuts domiciliats. Després d’un augment de la contribució del 16 % l’any passat, era normal que, a un ajuntament tan ben gestionat com és el malgratenc, on sembla que sobren els quartos, s’havia de fer una rebaixa.

El govern municipal havia previst una rebaixa del 6 %, l’oposició proposava afegir-hi un 5 % més pels que domiciliessin la contribució. Com que el govern es troba en minoria, era clar des de fa temps que s’hauria d’aplicar la proposta de l’oposició.

Però els polítics són tan espavilats que han convocat el ple extraordinari que havia de tractar el tema pel 26 de novembre. Les conclusions que trobem a Ràdio Palafolls diuen que “Per poder entrar en vigor l’any 2013, aquestes modificacions haurien d’estar aprovades i publicades al butlletí de la província abans del 31 de desembre, però segons ha pogut saber Ràdio Palafolls és materialment impossible, ja que després de la seva aprovació inicial cal 30 dies hàbils d’exposició pública per considerar-les aprovades. Des d’ara i fins a finals d’any queden menys de 30 dies hàbils, és a dir sense comptar festius, pel que les bonificacions i descomptes per aquest impost de l’IBI, quedaran en paper mullat, com a mínim per l’any vinent”.

Si això es confirma, els malgratencs es quedaran sense rebaixa durant l’any 2013. Naturalment, el govern municipal diu que la culpa és de l’oposició, i aquests diuen que la culpa ha sigut del govern. Mentre ells es barallen, els malgratencs es rascaran la butxaca.

Esperem que el que diu el diari digital Maresme360 sigui cert: “la cap de l'oposició, Neus Serra (CiU) defensa que hi ha marge més enllà de l'1 de gener per aplicar les noves ordenances aprovades en Ple”.

Sigui quin sigui el resultat, l’espectacle ha sigut lamentable.

dilluns, de novembre 26, 2012

El resultat de les eleccions


La sorpresa ha sigut total. La davallada de CiU, impressionant. L’augment dels escons d’ERC, també. I ara què?

Doncs ara tocarà seguir gestionant una Generalitat en fallida, sobredimensionada. I tocarà fer-ho amb un Parlament que presenta més dificultats que abans per obtenir les aliances necessàries a una bona gestió.

Perquè CiU ha reculat tant? Hi ha analistes experimentats que ens donaran la seva resposta. La meva és que el programa de CiU era una utopia per la Catalunya del l’any 2020, mentre que el ciutadà espera solucions per avui i per demà.

Quina seria la millor perspectiva? Per mi no hi ha cap dubte, un acord CiU – ERC. No és la primera vegada que ho dic. Aquest acord farà por a Madrid, i potser serà més senzill obtenir els mitjans econòmics per anar tirant. Sempre, és clar, que ERC sigui realista des del punt de vista econòmic, i no vulgui gastar el que no hi ha, que sigui conscient que, amb el deute que té la Generalitat, i amb la impossibilitat de refinançar-lo, la situació econòmica és d’una dificultat molt gran.

I la sobirania de Catalunya? Ho deixarem per més endavant, si us plau, un cop hi veiem més clar pel que fa les coses de menjar.



dissabte, de novembre 24, 2012

Reflexionem, que és gratuït


Sabem que, amb l’actual model de funcionament i de finançament dels diversos òrgans de l’estat, la Generalitat no té pràcticament cap possibilitat ni de disminuir el seu deute ni de refinançar-se. És a dir, la Generalitat està tècnicament en fallida. Es per això que la majoria dels programes electorals no es comprometen massa en accions per ajudar a sortir de la crisi (amb l’excepció de PSC, que sembla no haver-se assabentat de la situació financera de la institució, i que parla de comprometre dos o tres milers de milions). Es per això que el programa de CiU ens parla de l’any 2020, ja que, per experiència pròpia, saben que poca cosa poden prometre per millorar l’economia a curt termini.

Només el PP proposa alguna cosa, que és reduir organismes que considera innecessaris. Proposa estalviar 700 milions em subvencions, 500 en el sector públic i 118 en empreses, és a dir, un total de 1.218 milions, perdó, 1.318. Conyes a part, aquesta és una solució que s’haurà de prendre seriosament, ja que la Generalitat s’ha convertit en un monstre. Em pregunto, encara que algú s’escandalitzi, de què serveix l’Indescat (l’organisme d’estadístiques): gairebé sempre que busco una dada, haig d’anar al INE. O bé si són legítimes les baralles entre les agències meteorològiques catalana i espanyola, cada una treballant pel seu compte, i que ens costen uns quartets. I així podríem seguir. No he vist que cap partit nacionalista proposi expurgar les branques inútils del complex organigrama de la Generalitat. Si es retallés aquí, les altres retallades serien més tolerables per la població.

Ja que la Generalitat no pot ni podrà, amb l’organització actual de l’estat espanyol, pagar els deutes que ella mateixa ha generat quan els seus dirigents pensaven que això era xauxa, no queda cap altra solució que intentar canviar aquesta organització. I això es pot fer de diferents maneres: una millora del finançament, que és el que proposa el PP, un federalisme, que és el que proposa el PSC (però que el PSOE no sembla recolzar), un canvi complet en el finançament, com el pacte fiscal, o, com a darrer recurs, la independència.

Hem de dir que tot aquest problema ha arribat després de que el finançament de les Comunitats Autònomes es canviés, l’any 2009, a petició de la Generalitat. Segons el senyor Puigcercós, d’ERC, partit que llavors era al govern de la Generalitat, aquest nou sistema de finançament suposaria un augment dels ingressos de la Generalitat de 3.855 milions d’euros anuals per l’any 2012 (afirmava el senyor Puigcercós que el model s'havia pactat preveient un creixement 0 de l'economia, de manera que “qualsevol reactivació comportarà que aquests 3.855 milions podran créixer molt més”). El problema és que, amb aquest nou sistema de finançament, com que l’economia no s’ha reactivat, sinó que s’ha encongit, la Generalitat té menys ingressos que abans. Un negoci rodó.


Passem a analitzar les diferents propostes dels partits.

El PP proposa un nou sistema de finançament que respecti l’ordinalitat. Bé, però en un moment com aquest, en que tothom està d’acord que, donat el dèficit fiscal espanyol, Catalunya, si no té superàvit fiscal, li faltarà poc per tenir-lo, la proposta del PP no resol res de res. (A qui sorprengui aquesta afirmació de que Catalunya potser té superàvit fiscal, només cal recordar que l’any 2009, segons la balança fiscal feta per la Generalitat, el dèficit fiscal real va ser només de 791 milions d’euros).

El pacte fiscal, que havia proposat CiU, segurament tampoc resoldria res en aquest moment, ja que el problema és que els impostos han disminuït de manera espectacular. L’avantatge, però, és que l’estat no podria fer trampes, ja que la recaptació la faria la Generalitat, que després transferiria a l’estat central el cost dels seus serveis i la solidaritat que es pactés.

Del federalisme, que, segons el PSC, proposa una recaptació d’impostos mixta entre Generalitat i estat central, val més no parlar-ne, ja que la quantitat de problemes que hi hauria seria de pronòstic més que reservat.

Queda l’opció independentista, de la que ningú sap si seria, des del punt de vista econòmic, bona o dolenta.

En conclusió, el futur sembla molt negre, sigui quina sigui l’opció que es prengui. Però, gràcies a Déu, a les eleccions de demà només s’ha de dir si el poble de Catalunya vol tenir dret de decisió sobre el seu futur. Si no el vol tenir, s’ha de votar el PP o comparses, que ens proposen una millora (quan?, com?) del finançament de la Generalitat. Si el vol tenir, s’ha de votar CiU, ERC o comparses independentistes, que ens proposen una possibilitat de triar i un temps per poder definir amb més exactitud els avantatges i inconvenients de cada una de les possibilitats.

Personalment, seria refractari a votar un partit que, quan va pactar l’actual sistema de finançament, no va preveure (i era l’any 2009!) que l’economia podria empitjorar.

De manera que, el dia 26, tindrem els mateixos problemes econòmics que hem tingut aquests darrers temps, però, segons el sentit del vot, una perspectiva de canvi. No sabem si per millorar o no, però tindrem una perspectiva. Que, tal com estan les coses, és millor que la falta total de futur que tenim ara mateix.

divendres, de novembre 23, 2012

El programa electoral del PSC


El PSC proposa una Espanya federal. Examinarem què vol dir això, segons el seu programa electoral, i també donarem una ullada a les seves propostes per sortir de la crisi i a les que fan sobre l’educació.

Una Espanya Federal

Fer una nova Constitució que recollirà tres tipus de competències:

1. Les competències del Govern espanyol: la defensa, la representació exterior, la subscripció de tractats internacionals, la protecció civil del territori en casos de desastres o problemes que van més enllà dels límits d'un territori, o una part de la fiscalitat per al manteniment del pressupost federal, entre d’altres.

2. Les competències que serien exclusives de les nacions federades, com és el cas de Catalunya, en un marc comú de drets bàsics: per exemple l'educació o la sanitat, l'habitatge, la llengua i la cultura, el dret civil, la justícia, la seguretat, etc.

3. Les competències compartides, que haurien de ser les menys possibles. Seguint les tècniques del federalisme dual, les competències concurrents, aquelles en les quals tots dos governs tenen la possibilitat de regular la mateixa matèria, serien les menys possibles i se suprimiria la legislació bàsica. Així, si la Generalitat té la competència en educació, en cultura, o en sanitat, el govern federal no hi podrà interferir.

La proposta de reforma constitucional inclou també un federalisme fiscal basat en els principis de suficiència, justícia i solidaritat, que ens permeti assolir un tracte econòmic just per a Catalunya. La nostra proposta aposta per una Agència Tributària de la Generalitat de Catalunya amb participació del govern federal, que es farà càrrec de tots els impostos que paguem els catalans i les catalanes.

Propostes per sortir de la crisi

- Volen una Europa forta que treballi per al creixement de tots els països membres – el problema és saber com ho faran si governen.

- Volen fer reformes per l’equitat i el creixement a Espanya:

- Reforma financera: exigeixen que les entitats bancàries rescatades que donin crèdits a preus assumibles. Sembla una simplificació del problema bancari digna d’un col•legi de pàrvuls.
- Reforma fiscal: equilibrar els impostos del treball i del capital, introduir la fiscalitat verda. Sembla una bona proposta.
- Reformes en els mercats de bens i serveis: millorar la defensa de la competència.
- Reforma del sistema energètic: presentar a les Corts Generals (no al Parlament?) un pla estratègic per l’any 2020.

-Proposen un consens social i econòmic per la reactivació – volen impulsar un “Acord Estratègic per a la reactivació econòmica i l’ocupació”, que abordi les reformes i actuacions necessàries per tornar a créixer. No diuen quines són les seves propostes: potser no en tenen cap.

-Proposen actuacions específiques per als joves i aturats de llarga durada: Programes extraordinaris de formació i d’ocupació pública (un altre pla E?) i crearan ocupació activant l’economia a través de diferents estímuls directes.

-Mostren un compromís amb les polítiques de recerca i innovació, convocant amb caràcter immediat el Plenari del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (si la solució fos tan senzilla...)

-Parlen de nous instruments de transferència de tecnologia, dient que crearan un Fons de Transferència de Tecnologia per impulsar que la recerca de les universitats passi a les empreses.

- Impulsaran els grans projectes tractors en innovació i transferència: parlen de Smart Cities (ciutats intel·ligents), de Mobile World Capital, del vehicle elèctric i de les Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement, que diuen que tenen una gran capacitat d’exportació.

- Les noves empreses no pagaran impostos els dos primers anys, i pagaran el 50 de les cotitzacions a la SS. La SS hi estarà d'acord o hauran de demanar permís al govern central?

- Volen tancar els reactors d’Ascó i Vandellós per l’any 2005: qui serà el cost pels consumidors?

- Donaran suport a totes les energies renovables, sense excepció i sense limitació (amb primes a les renovables o no? Si sí, qui les pagarà?)

- Aportaran 1000 milions d’euros en quatre anys per millorar l’eficiència energètica: això és una bona mesura, si troben els diners.

- Volen un sector turístic diversificat i sostenible. I qui no?

- Modificaran l’impost a les estades turístiques.

Educació

- No tornaran a baixar el pressupost destinat a educació.

- Tornaran a finançar amb 1.300 € les places de llars d’infants de 0 a 3 anys.

- Incrementaran la plantilla de professors.

- Eliminaran les taxes de la FP.

- Promouran un procés de debat i consens per endegar la reforma del sistema de governança de les universitats.

En resum, parlen d’incentius econòmics, de noves despeses, etc, sense dir com s’ho faran per resoldre el problema bàsic de la Generalitat, que és pagar els deutes i poder-se finançar, al menys mentre no es modifiqui la Constitució (si es modifica alguna vegada) en el sentit que proposen.

dijous, de novembre 22, 2012

El programa electoral d’ERC


Esquerra ha fet un programa electoral que trobo intel·ligent. Ha estructurat les seves propostes en dos apartats: la transició que farem i la República que volem. Les propostes per la nova república catalana tenen un interès més o menys teòric. El que m’interessa és veure què proposen les bones gents d’ERC pel període que ve, que serà de transició o no, però que és el que tenim més a prop.

M’interessaré pels aspectes que ens poden ajudar a sortir da la crisi, els econòmics i els d’educació.

Començarem per la indústria: no proposen res de ben concret, si no és fer un nou pla industrial, promoure les exportacions, etc. Pel que fa a l’economia del coneixement, incrementaran la inversió pública en innovació tecnològica industrial, augment no quantificat. L’economia verda, diuen, és una oportunitat, que tracten, pels anys a venir, d’una manera molt poc pràctica.

El model comercial que presenten és el model existent a Catalunya, que l’estat central vol canviar. ERC defensarà, tal com ho fa el govern actual, l’àmbit competencial català.

El turisme que vol ERC és un turisme sostenible. Pels anys a venir, no proposen res que sigui interessant de comentar.

El mercat ha de ser més democràtic, pel que ERC vol vetllar pel compliment del Codi de Consum, desenvolupar legislació pròpia que ara fa l’estat central i transposar les directives europees relatives al consum.

ERC vol més ocupabilitat, és a dir, més gent que tingui feina. Per això volen redefinir el paper del SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya), volen desplegar les competències en matèria d’acreditació d’agències de col·locació, volen promoure la mobilitat laboral, volen donar suport al treball autònom.

L’energia la volen renovable al 100 % a llarg termini. Per començar, es conformen amb un 25 % de renovable elèctrica per l’any 2020, que ja és un objectiu ambiciós. Les seves propostes sobre energia no es quantifiquen, el que vol dir que no tenen pas massa idea del que proposen pels anys a venir.

Pel sistema ferroviari no proposen res de concret pela propers anys. Critiquen la manca d’inversions a rodalies quan va ser, amb ERC al govern, que es va negociar el seu traspàs.

Carreteres: volen assumir la titularitat de tota la xarxa de carreteres i autopistes, i establir un nou pla de carreteres. No detallen si faran o no inversions, ni en donen un import aproximat.

I la banca?

Si s’aconsegueix canviar la llei espanyola, ERC vol convertir l’Institut Català de Finances en un banc públic, com és ara l’ICO. El problema és que canviar la llei espanyola sembla, en aquest moment, d’una possibilitat molt remota. Volen establir el règim de dació de l’habitatge en pagament de la totalitat del deute hipotecari, així com crear un nou impost especial sobre els actius immobiliaris que siguin propietat d’entitats financeres o empreses dependents que incrementi el seu tipus impositiu de forma proporcional a l’antiguitat de l’actiu en els balanços de l’entitat o l’empresa.

Passem ara a l’educació

Un nou model d’universitats: proposen una reforma en profunditat del sistema de governança de les universitats públiques que permeti una gestió més eficaç, una resolució millor de la representació dels agents socioeconòmics que garanteixi a la vegada la participació dels diversos col·lectius universitaris.

Per l’educació no universitària, fomentaran l’autonomia dels centres, i tenen la idea de superar la llei espanyola de la funció pública, el que és una cosa molt positiva si es pot fer. També volen potenciar la FP.

La llengua

Quan Catalunya sigui independent, ERC proposa que les llengües oficials de Catalunya siguin el català, l’aranès i el castellà, tot i que el català serà la llengua d’ús preferent.

En resum, un programa electoral que, com tots, no té solucions clares per sortir de la crisi. Moltes propostes es basen en canviar lleis estatals, canvi que serà difícil, per no dir impossible, dins del marc actual de ralacions entre Catalunya i Espanya. Són, doncs, propostes més aviat utòpiques.

El PP i les pensions


El PP diu, a la seva publicitat electoral, es fa la pregunta següent: “A una Catalunya independent, com es pagarien les pensions de 1.600.000 pensionistes amb menys de 3 milions de treballadors?”.

A la taula següent podem veure el nombre de beneficiaris de pensions i la població ocupada per cada comunitat autònoma al mes de desembre de l’any 2011. Hi trobem que hi havia a Catalunya 1,89 ocupats per cada pensionista, mentre que pel total d’Espanya n’hi havia 2,01. La resposta a la pregunta que es fa el PP seria, doncs, que, si a Catalunya hi ha sensiblement el mateix número d’afiliats per cada pensionista que al total d’Espanya, les pensions es pagarien, si Catalunya fos independent, de la mateixa manera que s’estan pagant ara mateix a Espanya, més o menys amb les mateixes dificultats.


Un punt de vista diferent és el que donen les estadístiques de cotitzacions i de prestacions per cada comunitat autònoma. A principis del mes d’octubre els diaris van publicar una ressenya d’Europa Press titulada “Madrid, Balears i Canàries paguen les pensions de les altres autonomies”. Segons aquestes dades, l’any 2010, l’aportació de Catalunya a la Seguretat Social va ser de 18.422 milions d’euros, però les pensions catalanes van costar 18.842 milions, el que va generar un dèficit de 420 milions. L’any 2011, l’aportació catalana va ser de 18.373 milions, mentre que les pensions van ser de 19.541 milions, generant un dèficit de 1.168 milions.

La taula següent mostra les dades d’aquesta ressenya per cada autonomia. Per algunes no es donen les dades de les cotitzacions ni de les prestacions, però per totes es donen les dades del superàvit o del dèficit. Hi podem veure que, malgrat que Madrid, Balears i Canàries tenen superàvit, el total presenta un dèficit molt acusat, de 10.751 milions d’euros. També podem comprovar que Madrid, Balears i Canàries tenen 2,74, 2,54 i 2,89 ocupats per cada beneficiari, molt per sobre de la mitjana, mentre que Galícia i Astúries, que tenen un gran dèficit (relativament a la seva població) tenen només 1,47 i 1,31 ocupats per beneficiari. Hi ha, doncs, una certa coherència entre les dues fonts.


De manera que, l’any 2011, Catalunya va tenir un dèficit de pensions de 1.168 milions, que correspon a un 10,9 % del dèficit total espanyol, bastant menys del que li correspondria pel seu pes específic. Això confirma el que hem dit abans: si Catalunya fos independent, les pensions es pagarien, més o menys, amb la mateixa dificultat amb la que ho fa actualment Espanya.

diumenge, de novembre 18, 2012

El programa electoral de CiU


148 pàgines són moltes pàgines per llegir-les totes. 148 pàgines és el que comprèn el programa electoral de CiU. Quin és el problema? Que no parla del que faran durant la propera legislatura, sinó que ens presenten un document arcangèlic titulat Catalunya 2020, on es descriu la Catalunya que volen, que és una Catalunya amb més ocupació, més competitiva, innovadora i internacionalitzada, amb més formació, més estat del benestar, més segura, mes sostenible, més hiperconnectada, més emprenedora, amb unes finances públiques equilibrades, i amb una cultura i unes institucions més presents al món.

Tot això està molt bé, però què proposa CiU per la propera legislatura, deixant a part el dret a decidir? Doncs bé, jo no he trobat res que expliqui com actuarà el govern els propers dos o tres anys per sortir de la crisi econòmica, per millorar les exportacions catalanes, per racionalitzar la funció pública, per millorar l’ensenyament, tant universitari com professional com l’ensenyament bàsic, per finançar la sanitat, etc.

La conclusió és que, si no es canvia substancialment el règim polític, CiU no té cap solució als problemes existents ara a Catalunya. I, si el règim polític canviés de manera important, tampoc queda gens clar que la tingui, ja que el programa que han presentat, no solament no explica el que han fet i el que no han fet aquests darrers dos anys del programa de l’any 2010, ni explica com s’ho faran per canviar les expectatives, probablement perquè ni ells mateixos ho saben (com no ho sap ningú, d’altra banda)

De manera que endinsar-se dins del programa per intentar resumir-lo és perdre el temps, ja que no és un programa, sinó que és un seguit de bones intencions. I ja se sap què passa amb les bones intencions.

Es pot votar una formació política que presenta un programa tan poc concret? Em sembla que no, si no fos per reclamar el dret a decidir que, de fet, és la única proposta concreta que fan.

divendres, de novembre 16, 2012

Els programes electorals: el programa del PP


Una ocupació per combatre l’insomni és, sense cap dubte, llegir els programes electorals. A més de combatre l’insomni, alternes els atacs de riure amb moments de profunda desolació. Com és que als programes electorals hi posen tantes tonteries?

He començat per llegir el del PP. No per res, sinó perquè és el més curt, i això s’agraeix. Només té 21 pàgines, moltes d’elles amb “sants”. Té 100 propostes, no més ni menys, dividides en capítols.

1. Sortir de la crisi econòmica, la nostra prioritat: impulsaran una política econòmica que combini austeritat i creixement, però no expliquen com ho faran, entre altres coses, perquè no ho saben. Proposen un nou finançament singular per Catalunya, que respecti el principi d’ordinalitat; el problema és com és que això no ho diu també el govern central. Incrementaran substancialment els recursos destinats a Recerca, Investigació i Desenvolupament de les empreses, però no diuen res de la recerca pública, i prometen aquest augment de recursos quan el PP estatal els ha rebaixat de manera suïcida. Proposen un reguitzell de millores viàries, que no se sap com es finançaran, diuen que el corredor ferroviari mediterrani és prioritari, quan el seu partit, a Europa, el tracta d’enfonsar. Pel que fa a l’energia, només diuen que revisaran el Pla d’Energia i Canvi Climàtic de Catalunya 2011-2020: no tenen ni idea del que faran en aquest àmbit. Fomentaran el turisme familiar i cultural. Tornaran a convocar les ajudes de la llei de barris.

2. Regeneració democràtica: reduiran el 20 % dels diputats al parlament i suprimiran 782 consellers comarcals. Reduint els diputats s’asseguren un parlament menys eficient, el que demostra que el PP té molt de respecte al funcionament dels parlaments.

3. Una administració més eficaç i menys costosa: evitaran duplicitats i descentralitzaran competències de la Generalitat cap a les diputacions i ajuntaments. Suprimiran els organismes públics que no tinguin una rendibilitat social, reduiran les dimensions dels mitjans de comunicació públics (no ho diuen, però visen TV3) y tancaran les delegacions de la Generalitat de Londres, París, Berlín i Nova York.

4. Una societat oberta i amb dues llengües: suprimiran les quotes lingüístiques del cine i les sancions, promocionaran un bilingüisme integrador (aneu a saber què vol dir això), garantiran que tots els catalans tinguin el dret de ser atesos per les administracions públiques en la llengua oficial que vulguin, adequaran les lleis del Parlament a les sentències dels tribunals (adéu immersió educativa en català)

5. Un model de seguretat més eficaç i eficient: augmentaran la plantilla de mossos d’esquadra fins els 18.300 (quan tinguin calés per fer-ho), i coordinaran els mossos amb la policia i la guàrdia civil, el que equival a dir que els mossos dependran dels altres dos cossos.

6. Una societat més justa: ensenyament trilingüe (però no diuen com el podran organitzar: per mi que pensen fer-ho com a Galícia, on el fracàs és absolut en aquest tema), una formació professional dual entre escola i empresa, trauran l’euro per recepta, modificaran el decret de llistes d’espera, revisaran les urgències, establiran un programa per la gent gran, als que proveiran d’un talonari de serveis, prioritzaran l’emigració provinent dels països hispanoamericans (segurament per augmentar el percentatge dels que parlen castellà)

En resum, un programa totalment banal (no és l'únic). Ni una sola paraula sobre com millorar les universitats, gairebé res sobre l’energia, ni una sola paraula sobre agricultura ni sobre el model productiu. Això si, tot amb i dins d’Espanya.

A la vista del que diu aquest programa, als que votin el PP ja saben què els espera: continuar amb la crisi, perquè no tenen ni la més mínima idea de com sortir-ne.

dilluns, de novembre 12, 2012

Economia i energia


Fa unes setmanes hi va haver una reunió dels representants de cada estat de la Reserva Federal americana (comunament coneguda com la Fed). Discutien sobre la nova ronda del que s'anomena alleujament quantitatiu (que en essència consisteix en imprimir diners per pagar deute públic) amb la qual es pretén estimular l'economia de la primera potència mundial. I un dels governadors va dir aquesta frase: "Ningú a la Fed sap què és el que està frenant l'economia". Que els responsables de la política monetària nord-americana, gent molt preparada, no sàpiguen què passa és bastant significatiu sobre el curs d'aquesta crisi.

Hi ha un factor que ens permet respondre aquesta pregunta: aquest factor és l'energia. En realitat, energia i economia estan íntimament relacionades. I no és d'estranyar que hi hagi una forta correlació entre les dues, ja que l'energia és la capacitat de fer treball. Atès que disposem d'energia en grans quantitats amplifiquem enormement la nostra economia.


El problema és que l'energia de què disposem costa cada vegada més cara. Un professor d'economia de la Universitat de Califòrnia San Diego, James Hamilton, ha estudiat amb detall com es propaga el cost de l'energia, i particularment el cost del petroli, dins de l'estructura de costos de l'economia dels EUA , i ha arribat a la conclusió que cada vegada que el preu del petroli supera un cert llindar, l'economia comença a patir. Com el petroli s'infiltra per tota l'estructura de costos, els empresaris observen que tot es fa més car i la gent cada vegada té menys renda disponible per gastar, els seus marges es redueixen i al final es veuen obligats a tancar: tanquen fàbriques, tanquen botigues i molta gent se’n va a l'atur. En caure l'activitat i el consum cau la demanda de petroli, per tant el seu preu torna a baixar, i així fins que de nou la demanda creixi i torni la tensió de preus i aparegui una nova crisi econòmica. El problema és que entre crisi i crisi, la gent no recupera la seva feina, sinó que cada vegada hi ha més aturats i exclosos socials, incapaços de consumir com ho feien abans. A poc a poc la societat es va degradant.

Aquest llindar dolorós es situa en uns 90 dòlars per barril, a preus d'avui. Aquest preu es va assolir el desembre de l'any 2007, arribant fins els 142 dòlars per barril el juliol del 2008, i no va tornar a baixar dels fatídics 90 $ fins a l'octubre del mateix any. Va aparèixer la primera fase de la crisi econòmica actual. Des d'octubre de l'any 2008 fins a finals del 2010 el preu del petroli es va mantenir per sota del llindar, a un preu mitjà de 68 dòlars per barril, el que va causar que l'economia, encara sense recuperar-se del tot, tornés a créixer. Des de fa més d'any i mig, exactament des de mitjans de desembre del 2010, el preu del petroli s’ha tornat a apujar, i el seu preu mitjà des de llavors es situa a uns 110 dòlars per barril. Resultat, aquest preu és el que està precipitant les economies occidentals a la recessió.

El problema és que aquest llindar no es troba en el mateix lloc per als països desenvolupats que per economies emergents, com les de l'Índia i la Xina, que el tenen més elevat (al voltant de 120 dòlars per barril). D'aquesta manera nosaltres anem a poc a poc cedint capacitat per comprar petroli i ells la van guanyant.

Un dels grans problemes associats a l'escassetat de petroli és que la producció de moltes matèries primeres depèn d'un gran consum d'energia, i particularment del petroli. Per exemple, una mina típica de coure té una concentració del mineral de coure de l'ordre de l'1 per 10.000. És a dir, cal triturar 10 tones de roca per poder extreure un quilo de material, que després s'ha de tractar i refinar per extreure el coure. Tot això s'aconsegueix amb enorme maquinària: excavadores, camions, etc., I per tant un gran consum d'energia. Per això, des que el petroli va començar a costar més car, moltes matèries primeres van seguir, i així es fan més cares quan el petroli puja, i s'abarateixen quan aquest ho fa. Això agreuja els repetits problemes que pateix la nostra economia i disminueix encara més la capacitat de consum de la gent. I això no afecta només els metalls, sinó també a l'alimentació, a la roba, a tot.

Però el pitjor és que aquests alts preus del petroli és molt probable que estiguin aquí per quedar-se. En efecte, els camps de petroli clàssics, l'explotació dels quals no és massa cara, s'estan esgotant, raó per la que cal buscar petroli en llocs d'accés molt més difícil, com són les aigües profundes o les regions Àrtiques, o en una forma que necessita un procés de transformació abans de la refinació (sorres bituminoses del Canadà o petroli pesat de Veneçuela). Aquestes reserves, anomenades no convencionals, es poden explotar, però sovint a un preu molt elevat, no només en dòlars sinó també en danys al medi ambient.

La situació es presenta, per tant, molt complicada i en els propers anys haurem d'acceptar anar perdent una quantitat significativa del nostre consum, ja que no el podrem pagar, el que, si no ens adaptem adequadament, produirà molta misèria i exclusió. Les preguntes que ens podem plantejar són: com és que no es parli d'un problema tan greu? Com és que sembla que els nostres líders no saben res del tema?

Anirem desenvolupant aquesta correlació entre energia i economia per països. Hi veurem coses molt instructives.

dissabte, de novembre 10, 2012

La credibilitat de don Mariano


Cal a dir que ja fa anys que penso que el senyor Rajoy no és un polític capaç d’enfrontar-se a un problema important. Ho penso des de que era president de la Diputació de Pontevedra, ja fa uns quants anys, exactament 29. Llavors jo treballava a Galícia, i vaig tenir ocasió de veure com actuava. Per aquesta raó, quan van ser les eleccions generals, jo no esperava res de bo d’aquest senyor.

En efecte, la primera cosa que va fer va ser el contrari del que deia el seu programa, apujar impostos. L’excusa era que el govern anterior l’havia enganyat amb el dèficit. Excusa molt pobre per un cap de l’oposició, que té l’obligació de conèixer els comptes de l’estat. Però el senyor Rajoy, amb la seva manera de fer, no va formar un govern a l’ombra quan ja sabia que guanyaria les eleccions, al mes de maig, després de les municipals i autonòmiques. No va formar un govern a l’ombra, va preferir no donar noms per evitar lluites internes al PP i desencants als que no haguessin sigut escollits. De manera que, si el creiem, no sabia que l’any 2011 el dèficit seria del 8 % o més.

Però, si rellegim el que deia el PP durant la campanya electoral per les eleccions generals del 20 de novembre, descobrim que ja preveien que el dèficit del 2011 seria del 8,4 %! De manera que el senyor Rajoy és, no diré un mentider, però si que puc pensar que no diu tota la veritat. Sabia que el dèficit del 2011 seria de més del 8 %, sabia que augmentaria els impostos, però no va dir res d’això abans de les eleccions. No m’estranya gens, és la manera de fer que ja tenia quan exercia de polític a Galícia.

I ara, aquest senyor, creient-se investit de la gràcia divina per ser president del govern central, diu que el senyor Mas enganya als catalans... Potser sí que el senyor Mas enganya als catalans (per altra part, prou babaus per deixar-se enganyar fàcilment), però que l’acusi de mentider un senyor que no va dir als espanyols que els augmentaria els impostos, quan ja ho sabia feia temps, no em sembla pas massa creïble. Almenys, em sembla tan poc creïble com el seu interès per l’eix mediterrani: només hem de veure els pressupostos del 2013.

No m’estranya gens que, des de que governa don Mariano, l’economia espanyola vagi cada vegada pitjor.

divendres, de novembre 09, 2012

L’evolució dels preus de l’habitatge


Seguim mirant les dades econòmiques: ara toca mirar com evolucionen els preus de l’habitatge. La causa del boom econòmic... i de la crisi actual.

Els preus de l’habitatge segueixen baixant, segons l’índex IMIE (Índex de Mercats Immobiliaris Espanyols) que publica l’empresa taxadora Timsa des del gener del 2001.

Als darrers 12 mesos, des de l’octubre de 2011 a setembre de 2012, la baixada dels preus ha sigut del 12,1 % i, des del seu valor màxim, que es va situar cap al gener del 2008, la baixada ha sigut del 32,6 %.

Podem veure al gràfic que les corbes de preus ja comencen a tallar la del IPC base 2001, el que vol dir que, a euros constants, els preus de l’habitatge són com els de fa 11 anys.





L’atur del mes d’octubre


Les dades de l’atur a Malgrat del mes d’octubre són, com las de la resta del país, desoladores. Hi ha 94 aturats més que el mes d’octubre de l’any passat.

Menys mal que l’economia va millor, segons diu la ministra de treball, que si no...




dimecres, de novembre 07, 2012

Perles sobre el dret a decidir


Al haver plantejat oficialment el dret a decidir del poble català, cada vegada hi ha més atacs contra el procés i, sobretot, contra el president Mas. Aquestes en són algunes dels darrers dies.

Montilla i els referèndums

L’abat Montilla pensa que els referèndums són cosa de les dictadures. Potser li convindria fer una volta par Suïssa, on tot és sotmès a referèndum, fins i tot l’augment de l’IVA (que, per cert, el pobla suís va aprovar). A Suïssa els polítics confien en els ciutadans, cosa que no fan ni el PP ni el PS del senyor Montilla. Si es quedés calladet a casa seva faria menys el ridícul.

La suite de luxe del senyor Mas a Moscou

El diari cavernícola ABC publicava a tota plana una foto de l’hotel on el president Mas es va allotjar a Moscou, tot escandalitzant-se de que el seu cost hagués sigut de 1.600 euros la nit, quan hi ha tanta necessitat. Quan el president del comitè organitzador del fòrum Catalunya – Rússia ha revelat que el cost real va ser de 265 euros, esmorzar per dos inclòs, que és un preu molt raonable, el cavernícola ABC no s’ha desdit, no fos cas que algú tingués una opinió menys dolenta de l’Artur Mas.

Alguns diaris, per tant de denigrar algú, donen notícies mirant els preus oficials dels hotels, oblidant, quan els hi convé i amb tota la mala fe del món, que els hotels fan rebaixes molt considerables quan hi ha reunions de treball o convencions. No es pot dir que es tracti de diaris que contrastin les informacions que donen. Almenys quan no els hi convé.

Floriano i els totalitaris

El senyor Carlos Floriano, vicesecretari d’organització del PP, ha declarat que l’Artur Mas és “radicalment totalitari”. Exactament, va dir que "No hay nadie que se sitúe por encima de la ley, la Constitución y los tribunales que no tenga en su fuero interno a alguien con un pensamiento radicalmente totalitario". Recordem que les paraules del president va ser que “això no ho podrà para ningú, ni tribunals ni constitucions, perquè el que al final s’imposa és la democràcia”.

Deduir que el president, amb aquestes paraules, es situa per sobre de la llei i la Constitució és una forma de paranoia, de la que no només n’està afectat el senyor Floriano. Les lleis i les constitucions canvien, les resolucions dels tribunals també. Aquesta mania de qualificar de totalitari al que pensa diferent és per fer-s’ho mirar.

Carlos Cuesta i Renfe

El tal Carlos Cuesta té una tertúlia que fa que la de Intereconomia sembli per criatures. Diu que és economista, però massa sovint presenta taules amb xifres on la suma està mal feta. L’altre dia acusava a la Generalitat de posar multes a Renfe per poder-les deduir dels 291 milions que la Generalitat deu a l’operador ferroviari. Aprofitava per acusar la Generalitat de malbaratar els diners en coses identitàries i de no pagar els deutes. Ara resulta que qui deu els 291 milions a Renfe és el ministeri de Foment, segons el conveni de traspàs de rodalies a la Generalitat, que es va fer sense cap contraprestació econòmica. No crec que el senyor Cuesta expliqui la posició de la Generalitat a la seva audiència.