dissabte, de març 30, 2013

Benvinguts a la racionalitat


Allà cap el mes de setembre de l’any 2009, quan començaven les famoses consultes sobta la independència de Catalunya, vaig tenir ocasió de dir que la pregunta que es feia (Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?) em semblava esbiaixada. Deia que em sobrava això d’estat social, ja que no sabia de què es tractava, també l’adjectiu democràtic, que em semblava superflu, ja que ningú no podia assegurar que hi hauria democràcia per sempre a una Catalunya independent, però, i sobre tot, trobava que afegir-hi “integrat a la Unió Europea em semblava perfectament trampós. En efecte, suposem que Catalunya sigui independent i que no pugui entrar a la Unió. S’hauria de tornar enrere? Aquesta crítica a la pregunta la vaig fer des de el que, al meu parer, era racional.

Doncs bé, els amics d’ERC diuen ara que volen simplificar la pregunta de la consulta. Proposen preguntar: Catalunya hauria de ser un estat independent?. Aquí no hi ha trampa, la pregunta és clara. Benvinguts a la racionalitat.


dijous, de març 28, 2013

Una criaturada


Dèiem l’altre dia que el govern central es feia trampes a ell mateix (i a nosaltres, i a la Unió Europea), la darrera de les quals era la de retardar al mes de gener més de 5.000 milions de devolucions de l'impost de societats, l'IVA i l'IRPF. Doncs bé, Eurostat, la Oficina d’estadística europea, ha enxampat l’entremaliadura del govern central, i ha corregit el dèficit afegint-hi més de 2.000 milions (exactament, 2.476), de manera que, per ara el dèficit queda en un 6,98 % del PIB i no en el 6,74 % anunciat.

La senyora Fdz Currás (ben coneguda a Galícia on va ser consellera d’Hisenda de la Xunta) ha dit que la culpa és d’Eurostat per haver canviat les regles. La resposta ha estat contundent: “Eurostat no ha canviat el mètode, senzillament hem descobert que el mètode utilitzat pel govern espanyol era incorrecte”. Excuses de criatures.

Tot seria una criaturada si no fos que moltes empreses han tingut problemes de tresoreria a final d’any pel retràs de les devolucions. I aquí, és clar, ningú demana disculpes. I el president del govern a Paris a veure el partit de futbol. 


dimecres, de març 27, 2013

El govern dels "millors"


Una gran part dels escàndols de corrupció entre els polítics està relacionat amb el finançament dels partits. A Espanya, per consolidar el model democràtic incipient i per evitar una excessiva proliferació de partits, aquests van estar (i continuen estant) sobreprotegits, mitjançant la llei electoral (que afavoreix els partits majoritaris i dóna tot el poder dels partits a les seves cúpules, en establir llistes tancades per província) i mitjançant unes subvencions públiques proporcionals al resultat electoral obtingut.

Com a conseqüència d'aquesta sobreprotecció dels partits, s'han pogut dedicar a la política moltes persones que haguessin tingut poques oportunitats a l'àmbit privat, ja que el reclutament dels càrrecs es fa més per fidelitat al líder que per vàlua personal, el que afavoreix l'arribada a la política de moltes persones per les quals la motivació principal és accedir a un càrrec. La demostració que aquesta fidelitat al líder és essencial per anar-se enfilant dins dels partits i per ocupar càrrecs de responsabilitat ens la va donar Mariano Rajoy, el passat 11 de març, en un homenatge a Dolores de Cospedal, on va afirmar que era "un exemple a seguir", afegint que era "la persona que mai m'ha dit que no". El contraexemple és el de Manuel Pizarro, número dos de la llista per Madrid en les eleccions del 2008, que va ser condemnat a l'ostracisme pel seu propi partit ja que tenia idees pròpies, i que finalment ha abandonat la política, tot i estar bastant més preparat que Mariano Rajoy per treure Espanya de la crisi econòmica en la que ens trobem.

Aquest sistema ha donat lloc al fet que a Espanya tinguem una classe política d’un nivell mitjà bastant baix, un dels més baixos de tots els països de la Unió Europea. Bona prova d'això és que, fins a Grècia i Portugal, els primers ministres són capaços de mantenir una conversa en anglès amb els seus col·legues, mentre que a Espanya no, de manera que es perd molt poder de convicció en les reunions europees d'alt nivell (això és diferent al govern català, llevat del període presidencial del senyor Montilla)

Quan es forma un nou govern, la frase habitual és que es farà un govern dels "millors". El sistema de partits actualment vigent a Espanya, en canvi, afavoreix que els governs siguin exactament el contrari, ja que afavoreix l'accés al poder dels pitjors.

No ha de sorprendre a ningú, per tant, que Espanya ocupi un lloc molt destacat entre els països més corruptes de la Unió Europea dels 15 (és a dir, dels països que formaven la Unió abans de l'última ampliació als països de l'Est) . L'opacitat dels comptes dels partits i de totes les seves ramificacions (organitzacions locals, fundacions, etc.) afavoreix l'actuació fraudulenta de molts elements poc respectuosos amb els diners públics que s'han pogut infiltrar i prosperar dintre dels partits.

Per combatre aquest estat de coses no fan falta noves lleis, com alguns preconitzen, sinó complir i fer complir les lleis actualment en vigor, en tot cas modificant-ne algunes. Per exemple, que el Tribunal de Comptes (per falta de mitjans o pel que sigui) no doni el resultat de l'examen dels comptes dels partits fins a 5 o 6 anys després de finalitzat un exercici, és intolerable, però és tolerat (i qui sap si propiciat) pels polítics. Que alguns partits, que molts ajuntaments, que la majoria de les organitzacions juvenils dels partits i de les fundacions relacionades amb ells no presentin puntualment els seus comptes cada any frega lo delictiu, però es tolera sense cap mena de problema.

Hi ha una gran diferència entre aprovar una llei, desenvolupar-la i, sobretot, fer-la complir. En un sistema com l'espanyol, que afavoreix que els pitjors accedeixin als llocs més importants, és molt poc probable que les reformes per sanejar la vida política arribin a bon terme. No s'atreviran a canviar la llei electoral per fer circumscripcions de 100 a 150.000 habitants (la meitat per les eleccions al parlament català) perquè elegeixin al "seu" diputat en una elecció directa, ja que, d'aquesta manera, els diputats haurien de retre comptes, no només a la cúpula del seu partit sinó també, i això seria molt greu per als seus interessos, als seus electors.

Malgrat 1913 – Sol·licitud de les Mines de Ferro


La Vanguardia del dijous 27 de març del 1913 publicava que la Comissió provincial, secció de foment, s’havia ocupat d’un informe sobre la sol·licitud de la “Sociedad Minas de Hierro de Malgrat” per creuar les vies del tren amb una línea elèctrica i una línea telefònica. Hem de suposar, encara que el diari no en digui res, que la resolució va ser favorable.


dimarts, de març 26, 2013

Qui ha de pagar els desperfectes de les llevantades?



Interessant la discussió entre l’ajuntament de Pineda i el Ministeri de Medi Ambient. La discussió gira sobre qui pagarà els desperfectes que la darrera llevantada ha causat al passeig de Pineda. Pel que poder llegir, la construcció d’aquest passeig havia estat finançada pel ministeri, raó per la que l’ajuntament de Pineda reclama que es faci càrrec dels desperfectes. En canvi, el ministeri diu que arreglar els desperfectes és una qüestió de manteniment i, segons el conveni signat entre ministeri i ajuntament, el manteniment corre a càrrec de l’ajuntament.

Fins on arriba el manteniment i on comencen les inversions? Aquest és el tema de la discussió. Modestament, opino que es tracta de manteniment, ja que l’obra ja es va fer, que és el que correspondria al concepte d’inversió. Qualsevol desperfecte, sigui petit o gros, és manteniment.


Penso, doncs, que les coses estan clarament definides. Encara que aquest manteniment del passeig de Pineda no sigui una bagatel·la, ja que costa, pel que diuen, un milió d’euros.Probablement els responsables municipals, veient això, seran una mica més cauts en demanar obres finançades per altres administracions si són conscients que el manteniment, sigui petit o gros, l’hauran de pagar ells.


dilluns, de març 25, 2013

L’economia catalana


Segons l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya), el PIB català ha reculat un 1,3 % l’any 2012 respecte de l’any 2011, i un 1,8 % el quart trimestre del 2012 respecte del mateix trimestre del 2011. L'INE (Instituto Nacional de Estadística) en canvi, diu que l’economia catalana ha disminuït un 1 % i no un 1,3 % com diu l’Inescat.

Des de que, ja fa molts anys, vaig estudiar una mica d’economia (el famós Samuelson), sempre he tingut un cert escepticisme sobres les xifres del PIB. Les diferents dades dels dos instituts d’estadística confirmen aquest escepticisme.

Per allò del patriotisme, agafarem les xifres del institut català.  En el detall del PIB per components de la demanda veiem clarament com el consum de les llars disminueix des de l’any 2008, mentre que les administracions públiques segueixen augmentant al·legrement fins el 2009 (gràcies al tripartit), la formació de capital brut de la construcció s’enfonsa de manera brutal a partir del 2008 i segueix malament, la formació de capital brut de la indústria sembla que, després del daltabaix del 2009 es va mantenint, i el saldo exterior (amb l’estranger i la resta d’Espanya), ha passat de fer una aportació negativa al PIB quan els quartos anaven a dojo, a ser positiva quan les coses han vingut mal donades.


 La demanda interna continuarà malament mentre duri el període d’austeritat, i és important, ja que representa el 58 % del PIB. Les administracions públiques, que són un 16 % del PIB, seguiran baixant. La formació de capital brut de la construcció, que ha passat del 17 % del 2007 al 9 % el 2012, no augmentarà (ni falta que fa) pròximament. La de la indústria, que només representa el 9 % del PIB, s’hauria de desenvolupar si volem sortir de la crisi, i el sector exterior, amb un 8 % del total, s’ha d’impulsar, ja que és l’únic sector que “tira” de l’economia.


De manera que, per sortir de la crisi, s’haurà de reindustrialitzar el país. Cosa que serà complicada ja que, enguany, la gran il·lusió del personal és ser funcionari, il·lusió que s’ha anat estimulant durant els darrers anys, com ho mostra el pes de les administracions públiques (AAPP) en l’economia catalana, que encara és superior al que tenia fa deu anys, malgrat les retallades.


En una propera entrada examinarem el PIB català per components de la oferta. També és molt instructiu per saber on som i cap a on hem de tirar.

dimecres, de març 20, 2013

El preu de l’electricitat


S’acaba de celebrar la subhasta de l’energia elèctrica a preus regulats pel proper trimestre, amb un resultat realment sorprenent, ja que el preu s’ha abaixat un 15,7 %. El preu és un dels més baixos des de que van començar aquestes subhastes, ara fa quatre anys.



Com que el preu de la subhasta representa més o menys el 50 % del preu que paguem (la resta és el que s’anomena peatge o tarifa d'accés, i es fixa per l’estat), si no es toqués aquest peatge, la llum baixaria un 7 o un 8 % a partir del més de març.

Però com que aquesta part de la tarifa, anomenada peatge, i que serveix per pagar les primes de les energies renovables (8.600 milions l’any 2012), el transport i la distribució de l’energia elèctrica (6.100 milions l’any 2012), la compensació insular i extrapeninsular (1.600 milions l’any 2012), etc., i que l’any passat va experimentar un dèficit de 5.500 milions (vegeu el detall a la taula final), portant el dèficit de tarifa acumulat a uns 29.000 milions, seria lògic que el govern aprofités per augmentar aquest peatge, i que els preus no es moguessin.

Seria lògic, però el senyor R. Zapatero no ho veia així, i el dèficit va anar augmentant fins a l’ofec. Veurem quina serà le decisió del senyor Rajoy.


Persones en risc d’exclusió


Les persones en risc d’exclusió són les que tenen uns ingressos, després de les transferències socials, menors del 60 % dels ingressos mitjans. Amb la crisi, el percentatge d’aquestes persones ha augmentat d’una manera important.

Durant els anys del boom, el percentatge de persones en risc d’exclusió era del 15 al 16 % a Catalunya, i del 23 al 24 % a Espanya. A Catalunya, doncs, el percentatge era de 8 punts inferior al de Espanya. L’any 2011, en plena crisi, a Catalunya ha augmentat fins al 23 % i a Espanya fina al 27 %. La distància s’ha reduït a la meitat. Catalunya ha sofert més les consequències de la crisi que la resta de l'estat.


 Comparant les dades de cada comunitat autònoma, per l’any 2011 les que tenien un percentatge de persones en risc d’exclusió eren Navarra, el País Basc i, sorprenentment, Astúries. Les seguien Aragó i Madrid. Després, gairebé amb les mateixes xifres que Galícia, Balears i València, ve Catalunya. Canàries, Andalusia, Extremadura i Castella la Manxa eren les comunitats amb un percentatge més elevat de persones que es trobaven en risc d’exclusió l’any 2011.


Són dades que mostren, una vegada més, les tristes conseqüències de la crisi econòmica que estem patint. Les de l’any 2012 seran, segurament, encara pitjors.

dilluns, de març 18, 2013

Malgrat 1913 – Un nou notari a Malgrat



El dimarts 18 de març del 1913, La Vanguardia publicava, a la seva secció “signatures del rei”, el nomenament d’un notari per Malgrat, el senyor Fermí Pi i Pi.

Malgrat 1913 – Cine a la Barretina Vermella


La Vanguardia del dissabte 15 de març de l’any 1913 publicava que la Junta Local d’Espectacles havia donat permís perquè poguessin funcionar alguns cines, entre els que es trobava el de la Barretina Vermella, de Malgrat.


diumenge, de març 17, 2013

Els comptes de l’ajuntament de l’any 2012 – Despeses


Les despeses totals de l’ajuntament corresponents a l’any 2012 han sigut de 23,77 milions d’euros, 5 milions més que els 17,76 pressupostats. Això no vol dir que les despeses s’hagin disparat, ja que les despeses corrents han sigut més reduïdes que les pressupostades, sinó que les despeses financeres han augmentat al haver-se amortitzat préstecs per valor de 7,27 milions, quan s’havia previst amortitzar-ne només 1,39.


Despeses de personal

Les despeses de personal han disminuït de manera important, tant respecte del pressupost com de les despeses reals dels anys anteriors, fonamentalment degut a la baixada dels sous de la funció pública decretada pel govern central. Aquestes despeses han disminuït de 400.000 euros (5,1 %) respecte de l’any 2011 i de 760.000 (9,5 %) respecte del 2010.


Dins d’aquest apartat, té interès veure com han evolucionat les assignacions als regidors, que podem veure al quadre següent. Hem de tenir en compte que les dietes no es comptabilitzen com a despeses de personal, sinó com a despeses de compra de bens corrents i serveis.



Compra de bens corrents i serveis

Aquests són els comptes més difícils d’analitzar. Veiem, però, que després de les “alegries” dels anys 2008 i 2009, les despeses s’han estabilitzat al nivell de l’any 2007.


Per veure-hi més clar, podem dividir aquestes despeses en diferents apartats, dels que anirem analitzant les partides més importants.


Començarem pel subministrament elèctric, del que veiem que la meitat es correspon a l’enllumenat públic.


Els arrendaments dels vehicles de seguretat ciutadana, de les centrals fotovoltaiques i del local de l’oficina d’habitatge representen els dos terços de la despesa total.


Una despesa important són els contractes de neteja. La part més important, amb molta diferència, és la de la neteja viària, seguida de la dels edificis d’ensenyament i de la neteja de les platges.


Dins de l’apartat dels contractes diversos, el més important és el contracte de recollida i tractament d’escombreries (RSU), que s’emporta un milió i mig d’euros, seguit dels serveis de recaptació i dels de socorrisme. Importants també són les despeses d’atenció telefònica de la seguretat ciutadana i els transports públics.


Les despeses de recollida i tractament de residus sòlids urbans han anat disminuint aquests darrers anys:

2010 = 1,66 milions d’euros
2011 = 1,60 milions d’euros
2012 = 1,56 milions d’euros

De les despeses de funcionament i activitats destacarem les festes populars, els serveis d’ajuda domiciliària i l’escola bressol.



Despeses financeres

Encara que aquest apartat tingui el nom de despeses financeres, es tracta dels interessos pagats pels préstecs, raó per la que es consideren despeses corrents. S’han comptabilitzat 238.188 euros d’interessos, 59.332 euros d’altres despeses. Tenint en compte que els ingressos per interessos dels dipòsits van ser de 202.674 euros, el balanç dels interessos pagats i ingressats ha sigut lleugerament negatiu.

Transferències corrents

Dels 546.000 euros, 217.000 corresponen a l’empresa municipal de turisme.



Inversions reals

Ha sigut l’any que menys inversions s’han fet. Les més importants han sigut la del barri del Castell i la urbanització de la riera. No s’ha fet la rehabilitació dels carrers Llibertat i Sant Elm per falta d’acord amb els veïns.


Actius financers

Els 36.000 euros corresponen a bestretes del personal.

Passius financers

S´ha amortitzat un crèdit que era per la construcció del Centre Cultural després que passés el termini acordat. Aquesta amortització no estava prevista al pressupost.



Superàvit o dèficit

Prenent els ingressos no financers (18,94 milions) i les despeses no financeres (16,47 milions), trobem un superàvit de 2,47 milions, que ve després de quatre anys de dèficits.










divendres, de març 15, 2013

El deute públic de la Generalitat


El Banc d’Espanya acaba de publicar el deute públic de la Generalitat a finals de l’any 2012 ha arribat a 50.948 milions d’euros, un augment de 8.710 milions respecte d’un any abans.


Pel que fa als compromisos de despesa amb càrrec a exercicis posteriors, a finals de l’any 2011 (darrer pel que s’han publicat els comptes públics), ja era de 77.930 milions d’euros. No he trobat les dades de l’any 2010, però, de tota manera, de 2009 a 2011 han augmentat menys que els anys anteriors.


Aquests compromisos de despesa es reparteixen de la manera següent:

any 2012 = 5.452 milions
any 2013 = 9.168 milions
any 2014 = 5.817 milions
any 2015 = 6.723 milions
resta anualitats = 50.770 milions

Es pot dir que la Generalitat es troba en fallida tècnica, de la que li serà molt difícil sortir-ne. No només perquè l’estat central ofegui els comptes autonòmics de Catalunya, que és el que diu molta gent, sinó sobre tot, amb perdó, perquè els responsables de la Generalitat han estirat més el braç que la màniga, especialment del 2006 al 2009.

Afegit el 21 de març

La Sindicatura de Comptes ha publicat, el 20 de març, el Compte General de la Generalitat de l’any 2010. Hi trobem la dada que faltava als compromisos de despesa de l’any 2010, que era de 79.502,4 milions d’euros. Completem, doncs, el gràfic.

La dada de l’any 2011 no és de la Sindicatura, sinó de l’avenç del tancament dels pressupostos de l’any 2011, fet per la Conselleria d’Economia. Per primera vegada, aquests compromisos baixen. Esperem que sigui veritat, però trigarem encara un any abans que la Sindicatura ho certifiqui.


El detall dels compromisos a l’any 2010 és el següent (la major part són obres públiques):




dimecres, de març 13, 2013

Una victòria pírrica


Pirro va ser un rei de l'Epir, regne situat al nord-oest de Grècia, que va vèncer als romans en les batalles d'Heraclea i d'Ascoli els anys 279 i 278 abans de Crist. Però les seves victòries van ser a costa de tantes pèrdues al seu propi exèrcit, que des de llavors de anomenen "victòries pírriques" les que costen un preu massa elevat. Diuen que el mateix Pirro va dir: "més victòries com aquestes, i hauré de tornar sol a Epir".

El president del govern, al debat de l'estat de la nació, va anunciar, amb aire triomfal, que el dèficit públic d'Espanya de l'any 2012 havia estat del 6,7% del producte interior brut (PIB). Una gran gesta, segons el president, ja que l'any anterior el dèficit públic havia estat del 8,96%. I l'objectiu principal del govern, segons ha dit repetidament, era que el dèficit públic s'ajustés al que s'ha acordat amb Brussel·les.

Però hi ha diversos problemes. El primer és que l'objectiu de dèficit públic per a l'any 2012 era, en una primera instància, del 4,5% del PIB. En una desgraciada roda de premsa del 2 de març, en sortir d'una cimera europea, el senyor Rajoy va anunciar que el nou objectiu de dèficit era del 5,8%, i va presumir de no haver-ho anunciat als seus col·legues durant la reunió. Evidentment, els seus col·legues es van mosquejar i, després de tires i arronses, a mitjans de març el nou objectiu de dèficit va quedar establert al 5,3%. A primers de juliol, vista la impossibilitat que Espanya el pogués complir, Brussel·les el va flexibilitzar fins al 6,3% del PIB. En realitat, doncs, l'objectiu no s'ha pogut complir, encara que cal reconèixer que ens hi hem acostat bastant (sempre que, com va succeir l'any passat, no hi hagi sorpreses d'última hora).

El segon problema és que tant Brussel·les com el govern es fan trampes a ells mateixos, ja que no tot el dèficit públic es computa com a tal. No es tenen en compte les ajudes als bancs, que van ser de 34.000 milions el 2012 i de 5.000 milions el 2011. Sumant aquestes quantitats al dèficit oficial, l'any 2012 hauria acabat amb un 10,0%, mentre que el 2011 ho hauria fet amb un 9,4%, segons xifres presentades recentment pel ministre d'Hisenda. I tampoc es tenen en compte els dèficits dels organismes públics (uns 16.000 milions d'euros), que augmentarien la xifra en un 1,5% del PIB. Una altra martingala ha consistit en retardar al mes de gener més de 5.000 milions de devolucions de l'impost de societats, l'IVA i l'IRPF. Sense aquest retard, el dèficit de l'any 2012 hagués estat del 7,21% del PIB, en lloc del 6,74% anunciat pel govern.

Aquesta reducció del dèficit públic d'un any per a un altre ha tingut un cost molt important, ja que s'han augmentat els impostos, s'han baixat els salaris, reduint el poder adquisitiu, i s'han fet molts retalls i poques reformes. Com a resultat d'aquestes mesures per reduir el dèficit públic, el PIB, que mesura el volum total generat per l'economia, ha experimentat un retrocés del 1,4%, fonamentalment a causa del descens del consum intern. Aquest descens del PIB ha donat lloc al fet que l'atur registrat hagi augmentat en 460.000 persones l'any 2012, l'atur total estimat en 690.000, i que l'atur juvenil hagi passat del 49 al 55%. Comprovem, doncs, que el cost d'aquesta "victòria" de la qual presumeix el govern ha estat enorme, raó per la qual pot qualificar-se de pírrica.

Però l'inconvenient més gran és que el govern s'ha equivocat d'objectiu, probablement induït per Brussel·les: el dèficit públic no és el principal problema que té l'economia espanyola. El principal problema és el deute extern, que és de 1,75 bilions d'euros. A aquest problema cal afegir la manca de competitivitat, l'absència de crèdit a les empreses i, sobretot, l'atur, encara que aquest últim sigui la conseqüència dels problemes anteriors. El deute extern és enorme, va ser generat durant els anys bojos de boom immobiliari (l'any 2002 era “només” de 600.000 milions, tres vegades menys) i és pràcticament impossible de pagar. El 54% del deute extern la tenen els bancs, raó per la qual no troben finançament, el que al seu torn repercuteix en què les empreses tampoc es puguin finançar. El crèdit total a les empreses ha passat de ser de 848.000 milions el desembre del 2011 a ser de 736.000 un any després, una baixada mai vista. I, sense crèdit a les empreses, l'economia no pot funcionar, causa principal de l'augment de l'atur.

El govern se la juga en aquest any. Si l'economia no millora, si l'atur segueix augmentant, si el PIB segueix disminuint, com pronostiquen molts organismes econòmics, Espanya ho tindrà molt difícil. Podrem aplicar a la situació espanyola el conegut acudit del comunicat mèdic: "L'operació ha estat tot un èxit. L'únic problema és que el pacient ha mort ". I tot serà per haver-se equivocat d'objectiu, per donar més importància al dèficit públic de la que té, i per entossudir-se a retallar en comptes de fer les reformes necessàries perquè Espanya torni a funcionar. Es clar que és molt més senzill retallar que reformar: per rettallar només fa falta ser bèstia, per reformar, en canvi, s'ha de ser intel·ligent.

Malgrat 1913 - Protesta


El divendres 14 de març de l’any 1913, La Vanguardia publicava que l’ajuntament havia enviat al president del Consell de Ministres una protesta de les Damas Católicas de Malgrat contra la supressió de l’obligatorietat de l’ensenyament del catecisme catòlic a les escoles.




Un papable malgratenc


El cardenal Angelo Scola, un dels papables del conclave que s’està desenvolupant, és malgratenc. En efecte, va néixer a Malgrate, un poble de la Lombardia. No és exactament un malgratenc com nosaltres l’entenem, però és un malgratenc al fi i a la cap (malgratese, en diuen allà).

Fa anys vam parlar d’aquest poble, que es troba al llac de Como.

divendres, de març 08, 2013

Les llevantades de sempre


Llevantades, garbinades, n’hi ha hagut sempre. I continuarà havent-n’hi. Per això em sembla infantil la reacció de molts responsables locals que, de vegades, sembla que considerin que el que passa és una cosa que no havia passat mai. I reclamen solucions al govern, sigui quin sigui aquest govern. Sigui la Generalitat o sigui el central. Pensen, amb el seu caparró, que són els altres els que han de pagar les destrosses fetes pels temporals, destrosses causades per la seva imprudència a l’hora de donar permís per a construir on tothom sap que és una zona que correspon al mar. Obliden la dita que diu que “allà on ha estat del mar, el mar hi tornarà a estar”. La mateixa dita val pels rius i rieres. Com que no s’ha volgut tenir en compte aquesta veritat, després venen els planys.

Qui hauria de pagar les destrosses dels temporals? Senzill, els que han donat el permís per construir sobre la sorra, sigui a Blanes, on la construcció a la zona de s’Abanell ha estat suïcida, sigui a Pineda, amb el seu “bonic” passeig sobre la sorra i descalçat per la darrera llevantada.

Però, diuen les autoritats locals, “som municipis turístics, i hem de garantir que les platges estiguin netes i tinguin sorra, ja que, si no és així, el negoci turístic es ressentirà”. I un es pregunta per què hem de ser els contribuents els que paguem perquè el negoci turístic no es ressenti. Podem deduir d’aquestes declaracions de certes autoritats locals que el cost d’arreglar platges i passejos després d’un temporal és un cost ocult de la indústria turística, de manera que és aquesta indústria qui se’n hauria de fer càrrec, almenys parcialment.

Però no. Hem volgut construir a zones que pertanyen al mar i després ens queixem que el mar, de tant en tant, vulgui recuperar el que és seu. Hem sigut perfectament idiotes, moguts per l’avarícia, i després volem que els altres es facin càrrec dels problemes que nosaltres mateixos hem contribuït a crear.

Els problemes causats per les llevantades i les garbinades no són nous a les nostres contrades. A la foto hi podem veure les conseqüències d’una garbinada a Lloret l’any 1915, a la zona de l’ajuntament. Una mica més, i l’ajuntament es troba dins del mar.



dimarts, de març 05, 2013

L’energia eòlica avui


Durant l’any passat es van instal·lar, al món, 44.700 MW (megawatts) d’energia eòlica. Els primers van ser la Xina i els Estats Units. Espanya es troba al setè lloc. Ha sigut l’any que més potencia elèctrica s’ha instal·lat.



El total instal·lat al món a finals de l’any 2012 era de 282.430 MW. La Xina també és la primera, seguida dels Estats Units, Alemanya i Espanya.



Quina és la raó de l’enorme creixement xinès, si tenim en compte que l’energia eòlica és, per ara, una energia cara? Aquesta energia és cara perquè requereix d’unes inversions importants. Cada aerogenerador necessita unes 200 tones de ferro i alguns quilos de neodimi (un element relativament escàs, de la família de les terres rares), i la Xina té molt de carbó, produeix molt de ferro i és el país principal productor de neodimi.

A Espanya, amb la disminució de les primes a les energies especials (entre elles l’eòlica) sembla que s’està desaccelerant la construcció de noves instal·lacions, que probablement també havien desenvolupat una petita bombolla financera.

Nota: hi ha una petita diferència al sumar les potències instal·lades cada any i el total instal·lat, degut a que algunes instal·lacions s’han tancat.

Dades del Global Wind Energy Council

dilluns, de març 04, 2013

Tindrem crisi fins el 2023?


Pels que tinguin el cor resistent els aconsello llegir l’entrevista que El País del passat 2 de març fa a Hans-Werner Sinn, president d’un grup de resolució de problemes alemany, molt influent al seu país, i que forma part dels economistes més radicals d’Alemanya.

Diu aquest senyor que, a Espanya, la crisi encara ha de durar deu anys més, que els sous s’hauran de reduir un 30 %, ja que el problema espanyol és la pèrdua de competitivitat, que Grècia, i potser Portugal, hauran de sortir de l’euro, i que, menys austeritat ara mateix equival a més sofriment més endavant.

Personalment, desconfio dels profetes. Però el que diu el senyor Sinn té sentit. Llàstima que no digui res de l’atur i de les seves conseqüències socials, ja que, mentrestant, l’atur continua augmentant.

Si té raó, que Déu ens agafi confessats.

divendres, de març 01, 2013

El progrés



Fa cinquanta anys agafava cada setmana el tren per anar a Barcelona. Hi anava el diumenge a la nit o el dilluns al matí i en tornava el divendres al vespre. Era un viatge agradable, menys quan hi havia temporal i el tren anava molt poc a poc. Llavors, el viatge s’eternitzava. Això passava entre Mataró i Premià, quan el temporal s’enduia la platja i, malgrat les roques que havien posat per defensar les vies del tren, aquestes s’anaven descalçant i l’aigua del mar arribava a les vies. També passava a Arenys, quan la riera es desbordava.

Ahir va tornar a passar. En cinquanta anys s’han construït molts poliesportius on no feien falta, s’han fet enormes centres culturals per albergar esdeveniments que mai han tingut lloc, però els problemes de la via del tren quan hi ha temporal segueixen igual que sempre. En volen donar la culpa al govern central, però no és així. La culpa de no haver fet res perquè el tren funcioni mitjanament bé la té qui ha fixat les prioritats de les inversions, qui podia imposar el canvi de trajecte del tren per allunyar-lo de la vora del mar. Però no han volgut ordenar el territori per poder-ho fer, segurament perquè s’haurien tocat interessos urbanístics.

Això és el progrés. Els problemes d’ara fa cinquanta anys són exactament els mateixos que els d’avui. I tothom content, menys els que han de prendre el tren per anar a treballar.