M'ha semblat molt bo l'article d'avui d'en Manuel Castells a La Vanguàrdia, que reprodueixo, i que em sembla un bon resum del que està passant ara i avui, a Europa i a Grècia.
El rebuig del poble grec a la imposició
autoritària de les polítiques d'austeritat que han portat a una part d'Europa a
la crisi social i a l'estancament econòmic canvia el curs de la política
europea més enllà dels resultats de les negociacions de Brussel·les. El vot per
la dignitat i la sobirania ciutadana va superar el vot de la por. I quan la
gent supera la por qualsevol cosa és possible. Però això és només el principi.
Perquè els dirigents europeus no poden permetre que els ciutadans prenguin la
paraula en les decisions clau per a la construcció d'Europa. Els tractats que
van configurar Europa van ser cuinats entre les elits polítiques conservadores
o socialistes, defuigint el debat amb els seus representats, considerats
incapaços d'entendre la problemàtica. I quan el projecte de Constitució va ser
rebutjat en els referèndums francès i holandès, es va reconvertir en tractat
aprovat pels partits majoritaris.
Europa pateix d'un enorme dèficit democràtic
perquè s'ha estat fent a l’esquena dels seus ciutadans. Per això la decisió de
Tsipras de sotmetre a votació directa mesures que afecten la vida de la gent va
causar pànic en els corredors del poder. On aniríem a parar? Així es va
mobilitzar la màquina de propaganda, amb els líders de diferents països
intentant condicionar el vot grec amb amenaces apocalíptiques fins i tot el mateix
dia de la votació. Va poder més la dignitat. Davant aquesta rebel·lió ciutadana
Merkel i els seus aliats (inclòs Rajoy) van decidir endurir encara més les
condicions per prestar a Grècia prou perquè es mantingui dins de l'euro. Han de
doblegar la resistència o provocar una catàstrofe social per donar una lliçó
als ciutadans d'altres països del sud, en particular Espanya, on s'esquerda el
seu poder. El conflicte amb Grècia és fonamentalment polític: es tracta de
liquidar a Tsipras i el que Syriza representa. I per a això es deforma sistemàticament,
en particular als mitjans de comunicació, la realitat de la crisi financera
grega.
No s'està salvant a Grècia sinó al deute dels
bancs grecs i dels bancs alemanys, francesos i altres que van ser els que els
van prestar sense control i sense prudència financera.
Com va dir Tsipras al Parlament Europeu, el
73% dels 320.000 milions aportats pel Banc Central Europeu i el Fons Monetari
Internacional han estat emprats en pagament del deute públic i privat assumida
per l'Estat grec. I la totalitat del deute grec (175% del PIB) és impagable
segons la majoria d'experts internacionals. Per això la reestructuració a llarg
termini, que és el que proposa Tsipras, és en realitat una quitació encoberta i
inevitable. Però Merkel i altres han d’ocultar als seus electors la dimensió de
la transferència de recursos que es va produir amb els governs grecs que eren
els seus aliats, assessorats per Goldman Sachs (on treballava un tal Mario
Draghi) en la falsificació de la comptabilitat pública.
El que estan calculant les institucions
europees és l'impacte possible d'un Grexit sobre l'euro. Si poguessin, es
traurien de sobre al replicaire soci grec. El problema és que els mercats
financers podrien desencadenar una especulació massiva sobre l'euro i sobre el
deute públic dels països més febles, precipitant una nova crisi.
Per això, moltes de les postures de Merkel i
Juncker són una fanfarronada per doblegar Syriza. La realitat és que Grècia pot
optar per altres polítiques. En particular pot tenir un doble sistema monetari
en dracmes per als pagaments i consums interns i en euros per a les operacions
internacionals. Ni més ni menys que el que fan la majoria dels països del món,
inclosa la Xina. En la pràctica seria una devaluació massiva de la moneda
interna. Les exportacions, i sobretot el turisme, la exportació principal, es
veurien enormement afavorides, els turistes alemanys portarien a Grècia els
euros que neguen al seu govern per prestar-los. Les importacions serien
penalitzades, però passaria com a Rússia el 1999: la producció domèstica (i
l'ocupació) es van incrementar, sobretot en les pimes, que llavors van poder
competir amb els productes estrangers. Més seriós seria l'impacte sobre les
importacions energètiques, amb perill d'inflació generalitzada. Però en cas
d'emergència hi ha ja algun contacte discret per a subministrament favorable
per part de Rússia, amb pagaments diferits. Una hipòtesi que horroritza als
Estats Units, que pressiona Europa perquè no porti a Syriza a buscar aquesta
taula de salvació. No estem encara en aquesta situació perquè un raonable
Tsipras intenta obtenir un respir de tres anys perquè l'economia pugui créixer
en lloc de treballar per pagar el deute, sortint així del cercle viciós de tots
els països intervinguts per l'FMI. I per això, accepta algunes exigències però
no cedeix en punts essencials. A canvi del nou rescat Tsipras proposa
equilibrar pressupost augmentant impostos a grans empreses i classe mitjana
alta, incrementant l'IVA (però no tant com demana Europa) i eliminant abusos en
el sistema de pensions, sobretot en les jubilacions anticipades.
Va ser el tema de les pensions baixes, que
Syriza es nega a retallar encara més, el que va provocar la ruptura de
negociacions. Per tant, en termes econòmics és possible un acord i pot
desembocar en una estratègia raonable de creixement a mig termini. I es deixa
per a l'octubre la reestructuració del deute. Però no és suficient per al
merkelisme. Es tracta d'imposar disciplina als díscols sud-europeus i segar
l'herba sota els peus dels partits contestataris. I d'oferir als xenòfobs
d'Alemanya i nord d'Europa la cap de Tsipras. De moment han perdut. Però no
desistiran fins aconseguir-ho. O fins que altres pobles recuperin també la seva
dignitat, projectant-se en una nova Europa democràtica.