dimecres, de juliol 31, 2019

La inversió de l’estat per comunitats autònomes

La Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) acaba de publicar les inversions que l’estat ha fet a cada comunitat autònoma l’any 2018. No es tracta de les inversions pressupostades, sinó de les inversions realitzades, el que s’anomena comptablement com “obligacions reconegudes”.

El total d’inversions de l’estat regionalitzables del 2018 ha sigut de 3.239 milions d’euros. Aquestes inversions han anat disminuint any rere any des de l’any 2009. L’any 2018 presenta, per primera vegada des de 2009, un augment respecte de l’any anterior.


Per comunitats autònomes, aquesta inversió s’ha repartit de manera molt desigual. L’any 2018, Galícia ha estat la comunitat més afavorida, amb 664 milions d’euros, un 20,5 % del total, mentre que Catalunya només ha rebut 133 milions, un 4,1 % del total.


Aquesta distribució per un període d’un any podria no ser significativa, ja que alguna regió pot haver beneficiat d’una important inversió puntual. Per això convé agafar les inversions acumulades durant un període més llarg, per exemple, 10 anys.

Si agafem els darrers 10 anys, del 2009 al 2018, la regió que ha rebut més inversions ha sigut Andalusia, amb un 16,4 % del total, seguida de Madrid, amb un 14,6 % del total, de Castella i Lleó, amb un 12,5 % del total i de Galícia, amb un 10,6 % del total. A Catalunya, l’estat ha invertit, durant aquests deu anys, només un 7,9 % del total, quan té una població del 15 % del total de l’estat i el seu PIB és el 19 % del total.


L’evolució anual d’aquest percentatge d’inversió a Catalunya no ha arribat al 10 % cap dels darrers 10 anys. 


Amb aquestes xifres d’inversió clarament discriminatòries per Catalunya, alguns encara es pregunten perquè molta gent vol la independència.

dilluns, de juliol 08, 2019

Aturada de les centrals elèctriques de carbó

Les centrals elèctriques de carbó estan alentint la seva producció, i algunes estan aturades. Una de les principals causes d'aquesta situació és la forta pujada que estan experimentant els preus dels drets d'emissió de CO2 a l'atmosfera, és a dir, el que paguen les centrals elèctriques de gas i carbó per poder emetre CO2. Però, com funcionen aquests drets d'emissió a Europa i per què estan pujant?

Les emissions de carboni de les centrals elèctriques i industrials estan limitades i gestionades pel règim de comerç de drets d'emissió de la Unió Europea (UE), que opera als 28 països comunitaris i a Islàndia, Liechtenstein i Noruega. En total, engloba 11.000 instal·lacions de gran consum d'energia (a més de companyies aèries) i cobreix al voltant del 45% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle de la UE.

El sistema estableix un límit màxim a la quantitat total de determinats gasos d'efecte hivernacle que poden emetre les instal·lacions previstes en el règim. Sobre la base del límit establert, les empreses afectades reben (si emeten menys CO2 del que tenen assignat) o compren (si emeten més CO2 del que tenen assignat) drets d'emissió, amb els que poden comerciar en funció de les seves necessitats. Al final de cada any, les empreses han de lliurar suficients drets per cobrir les seves emissions ja que, en cas contrari, se'ls imposen fortes sancions.


Aquest règim va arrencar fa una dècada, amb l'objectiu d'anar reduint el límit d'emissions permeses perquè el seu cost anés augmentant, i d'aquesta manera, fomentar la inversió en energies netes. Fins ara, el mecanisme no ha funcionat, ja que el preu per contaminar era molt baix. En efecte, l'any 2008 el seu preu va ser, de mitjana, a 22 € per tona de CO2 emesa, un preu que es va considerar adequat per fomentar la inversió en energies netes. De l'any 2009 al 2011, el preu mitjà va baixar als 13 € / tona, i del 2012 al 2017 es va mantenir en 6 € / tona. Amb aquest preu, les empreses elèctriques preferien pagar a invertir en energies menys contaminants.

No obstant això, a partir de 2018 la situació comença a donar un gir, entre altres coses a causa de la reducció dels drets d'emissions, en el marc dels compromisos globals i europeus en la lluita contra el canvi climàtic. En 2018, el preu mitjà va ser de 16 € / tona i, en el que va de l'any 2019, ha pujat fins als 25 € / tona al mes de juny. Els especialistes estimen que aquest preu pot arribar als 35 o 40 euros per tona de CO2 emesa a l'atmosfera a finals de l'any 2020. Amb aquest preu, les actuals centrals tèrmiques de carbó serien, molt probablement, inviables econòmicament.

Aquest increment del cost de les emissions de CO2 tindrà com a conseqüència la transició del carbó al gas (que emet menys CO2 per kWh produït) a Alemanya, Itàlia, Països Baixos i Espanya, que són les nacions de l'Europa Occidental amb més centrals tèrmiques de carbó, i fomentarà una major aposta per les renovables.

Es complirà l'objectiu de disminuir les emissions de CO2 a l'atmosfera, però serà a canvi del tancament de moltes instal·lacions actuals i, com a conseqüència, de la ruïna de les comarques on s'ubiquen aquestes instal·lacions. Mai s'obté res a canvi de res.

Vaya yo caliente...

Després de l’allau de retrets que durant 48 hores han llançat dirigents d’ERC als seus socis de Govern per haver pactat amb els socialistes a la Diputació de Barcelona, JxCat ha passat al contraatac. I ho ha fet per mitjà del conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, el primer membre de l’Executiu català que es pronuncia públicament sobre la guerra oberta entre els dos partits. Calvet va respondre a les pressions dels republicans, que exigeixen a JxCat que trenqui l’acord amb els socialistes, i els va desafiar a posar a sobre la taula, avui mateix, una proposta en ferm per desfer tots els pactes locals i supramunicipals amb formacions no sobiranistes.

Calvet va remarcar que els republicans també han facilitat governs del PSC, com ara a Platja d’Aro, on ERC “va regalar” l’alcaldia als socialistes catalans.”

Això és el que diu La Vanguardia d’avui. Si ho analitzem, ERC protesta perquè JxCat (els ex convergents, per entendre’ns) ha pactat amb els socialistes per repartir-se els càrrecs a la Diputació de Barcelona. Recordem que a la Diputació de Barcelona es mouen molt quartos, i els partits professionalitzats han d’alimentar moltes boques.

Si els socialistes van recolzar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i si durant la campanya electoral uns i altres deien que als del 155 ni aigua, es fa complicat d’entendre que tant els ex convergents com els republicans hagin pactat, aquí o allà, amb ells. Fins ara, però, ni uns ni altres en feien un casus belli. Fins que ha arribat el tema de la Diputació de Barcelona.

Els que no som polítics, els que no som res més que ciutadans que paguen els seus impostos, mirem aquesta picabaralla sense entendre-hi res. O potser no. Potser ho hem acabat d’entendre tot. A aquesta colla no els interessa una Catalunya independent (si no, no pactarien amb qui va recolzar el 155), només els interessa asseure’s on hi hagi un bon sou, on hi hagi calers a prop, en definitiva, on s’estigui calentet, que l’hivern pot ser molt llarg. Tota la resta, tururú.