dijous, de novembre 28, 2013

CiU i ERC ens enganyen!

Mirant el blog del PSC-JSC de Malgrat hi trobem la figura adjunta, en la que els autors ens volen convèncer de que CiU i ERC ens enganyen, ja que el pressupost de la Generalitat per l’any 2014 destina menys diners a la salut, a l’educació i al benestar social que el de l’any 2010. Recordarem que el pressupost de l’any 2010 va ser fet pel govern presidit pel senyor Montilla, format per membres del PSC, d’ERC i de ICV-EUiA.

En efecte, com podem veure als gràfics, els pressupostos d’educació, salut i protecció i promoció social del l’any 2014 són, i de molt, inferiors als de l’any 2010. Les xifres que trobo no són ben bé les que indica el PSC-JSC, (-16 % per la salut, - 23 % per l’educació, - 21 % per la protecció i promoció social) però tant se val, són, en tot cas, xifres inferiors a les de l’any 2010. Si en fem el total, trobem 1.599 milions per la salut, 1.460 per l’educació i 616 per la protecció i promoció social, el que suma 3.675 milions.



El que no explica el blog del PSC-JSC és que l’any 2010 els compromisos de despesa de la Generalitat a càrrec d’exercicis futurs van passar de 64.326 a 79.502 milions d’euros, un augment de 15.177 milions (aquest augment inclou l’augment del deute, que va ser de 9.295 milions). És a dir, que el govern del senyor Montilla va gastar uns diners que no tenia, deixant que els governs que vinguessin darrere paguessin la factura. Al darrer gràfic podem veure l’evolució de l’amortització i despeses financeres del deute de la Generalitat pressupostades els darrera anys: és un gràfic que fa por. Les alegries pressupostàries del senyor Montilla i dels seus amics han disparat aquesta despesa. De manera que els governs que han vingut al darrere han hagut d’estrènyer el cinturó dels contribuents.

Aquí, els que van enganyar van ser el PSC, ERC i ICV-EUiA, l’any 2010.

El blog del PSC-JSC de Malgrat encerta almenys una cosa: ERC era dels enganyifes del govern de l’any 2010.  


dimarts, de novembre 26, 2013

Faria fallida una Catalunya independent?

El governador del Banc d’Espanya acaba d'afirmar que una Catalunya independent faria fallida, hauria de suspendre pagaments o tindria un problema financer gravíssim, ja que tindria un deute en euros i una moneda pròpia, que hauria de devaluar, i perquè els seus bancs no tindrien finançament del Banc Central europeu, ja que aquest només presta amb una garantia emesa per un deutor que resideixi en un país membre de l’espai econòmic europeu. 

Aquest matí, la senyora Sánchez Camacho, en una entrevista a Ràdio Nacional, ha explicat que els catalans no es creuen tot això, ja que els estan enganyant contínuament, ja sigui en temes econòmics com històrics. Diu la presidenta del PP català que el governador del Banc d’Espanya té suficient autoritat perquè tothom es cregui el que diu. Oblida la senyora Alícia que el seu partit va criticar molt durament l’anterior governador, el que vol dir que un governador del Banc d’Espanya no té sempre raó. Però s’ha d’escoltar el que diu. 

Personalment, penso que la hipòtesi del senyor Linde és plausible, però poc probable. I això per diverses raons. La primera, és que si Catalunya esdevé independent sense l’acord d’Espanya, tampoc es farà càrrec del deute del govern central espanyol. El deute públic de Catalunya seria llavors el de la Generalitat i les corporacions locals, que no arribaria al 50 % del PIB. Encara que es disposés d’una moneda diferent de l’euro que es devalués, el resultat no seria catastròfic, ja que es tracta d’un deute relativament petit. El problema seria espanyol, ja que, al baixar el seu PIB d’un 20 %, el percentatge de deute sobre el PIB augmentaria d’una manera molt important, augmentaria el risc d’impagament i la prima de risc es dispararia. 

Si la separació fos d’acord amb Espanya, Catalunya podria fer-se càrrec de la part proporcional del deute del govern central, amb la contrapartida de que Espanya recolzés la permanència de Catalunya a la Unió Europea. Llavors no hi hauria cap dels problemes dels que parla el senyor governador. 

Segona, que Catalunya és, des de fa molts anys, una nació exportadora neta, és a dir, té un superàvit per compte corrent amb l’exterior, cosa que Espanya no ha tingut gairebé mai, ja que el superàvit espanyol actual es degut a una demanda interna molt fluixa, el que ha fet que les importacions hagin disminuït molt. Amb una Catalunya independent, el dèficit espanyol per compte corrent es dispararia, el que tindria com a conseqüència un augment molt important dels tipus d’interès que haurien de pagar tant el govern com les empreses espanyoles, mentre que Catalunya podria, amb el seu superàvit, si es gestionés correctament, anar disminuint el seu deute extern. 

Finalment, les entitats financeres es podrien finançar del BCE amb l’artifici de crear sucursals a algun país de la Unió. De manera que la hipòtesi del senyor Linde sembla poc probable, encara que no sigui descartable. De tota manera, Espanya ho passaria més malament que Catalunya. Potser és per això que s’oposa tant a la independència. 

De totes maneres, el que seria més raonable seria una tercera via. Ja sé que per molts això significa una opció que no és acceptable. Si el senyor Rajoy fos mitjanament intel·ligent, s’apressaria a fer propostes en aquest sentit. Però com que té una mentalitat de funcionari, no ho farà. I així enfonsarà Espanya.

Pocs impostos i moltes despeses socials

Un dels problemes que té Espanya és que el seu govern gasta 100 i recapta 83 . Entenem per govern tant el central com els autonòmics, les corporacions locals i la seguretat social. I cap govern de cap país pot viure molt de temps gastant 100 i recaptant 83, ja que ha de demanar prestats els 17 que li falten. Ningú presta barat a un govern que cada any gasta 100 i recapta només 83, de manera que Espanya ha de pagar un tipus d'interès més elevat que altres països (la prima de risc, que augmenta al créixer el risc d'impagament de deute), de manera que genera una despesa extra que no es pot dedicar a polítiques socials ni a infraestructures.

Vegem les xifres concretes: l'any 2012 la recaptació total de les administracions públiques va ser de 382.000 milions d'euros, i les despeses de 460.000 milions. El dèficit, sense comptar les ajudes a les entitats financeres ( Bankia, Caixa Catalunya, Novagalicia, etc.), va ser de 78.000 milions (48.000 del govern central, 18.000 de les comunitats autònomes, 2.000 de les corporacions locals i 10.000 de la seguretat social). Els comptes públics són insostenibles.

La pregunta és: paguem pocs impostos o gastem massa? Veient els gràfics de les despeses socials i de la pressió fiscal, hi trobem que Espanya està entre els països amb més despesa social i entre els de menor pressió fiscal. A Espanya hi ha una despesa pública elevada, típica de l'Europa continental, i una pressió fiscal relativament petita. No podem pretendre tenir una despesa pública com el de França, Alemanya o Itàlia i pagar menys impostos que ells. Quan parlem d'impostos és important tenir en compte el tipus d'Estat del Benestar que volem. És una llàstima, però no hi ha res de franc.




dissabte, de novembre 16, 2013

Economia i energia

Mentre aquí ens distraiem amb politiquetes de volada molt curta (la sandàlia del diputat de la CUP, les dues candidates de CiU a l’alcaldia de Malgrat, el dirigent polític que parla de parar l'economia catalana durant una setmaneta, etc.) el món continua girant i continuen passant coses importants. Una d’elles és la publicació, el passat dia 12, del World Energy Outlook 2013, on es diu clarament que aviat faltarà petroli. I que el gas d’esquist, que els Estats Units exploten però que a Europa ni se’l veu ni se l’espera, començarà a declinar l’any 2020.


La figura explica quina serà la producció de petroli d’aquí al 2030 si no es fan ràpidament les inversions necessàries. L’any 2012 es van produir diàriament 86 milions de barrils de petroli, incloent-hi els NGLs (el líquid contingut al gas natural i explotat a part), i 73 milions sense els NGLs. Aquesta producció anirà baixant d’una manera molt preocupant, mentre que el consum augmentarà fins a 101 milions de barrils diaris d'aquí a l’any 2035.

Quan una producció baixa i la seva demanda augmenta, el resultat és clar: els preus s’apugen.

I, si es fan les inversions necessàries, s’hauran de fer a llocs com Irak, amb el perill que representa la seva inestabilitat política, al Brasil off-shore (a l’oceà, lluny de la costa), al Canadà i a Veneçuela (petroli de sorres bituminoses), etc, com es veu a la figura. La producció off-shore i la de les sorres bituminoses és molt més cara que la del petroli convencional utilitzat fins ara. El que vol dir que els preus del petroli, encara que es facin les inversions, també s’apujaran. I això, en un context on els preus del petroli ja són molt cars, ja que es situen a uns 110 dòlars per barril.


Un país com Espanya, una nació com Catalunya, que no tenen recursos energètics, patiran molt. Avui dia, Espanya té un dèficit energètic anual de 43.000 milions d’euros anuals, i Catalunya, de 7.000 milions. Aquests dèficits són, encara que no ho vulguem dir, la causa de la crisi econòmica que estem patint. I, si els preus del petroli augmenten, com és més que probable, els dèficits aniran creixent, i la sortida d’aquesta crisi serà cada vegada més complicada.

Sense creixement, diuen, no hi haurà creació de llocs de treball. Però una economia que creix consumeix més energia. Si el preu d’aquesta energia augmenta, no es podrà comprar i, per tant, no es podrà créixer. És a dir, no es crearan llocs de treball.

Mentre tant, nosaltres amb les nostres politiquetes. 

Malgrat 1913 – Instal•lació a les mines de ferro

A La Vanguardia del dimecres 12 de novembre de 1913 es publicava que la comissió de Foment de la Diputació va estudiar la instal·lació d’una via pel transport de mineral per les mines de ferro de Malgrat.


dimecres, de novembre 13, 2013

L'atur registrat a Malgrat



L'atur registrat a Malgrat ha continuat creixent el mes d'octubre passat. Els optimistes diran que el mes d'octubre de l'any 2012 hi havia 72 aturats més. Jo diria que si aquest octubre hi ha menys aturats que fa un any és degut, almenys en part, que la població ha disminuit. És a dir, que alguns aturats han marxat del poble.

Per ara, els diners que, segons els senyos Botín, Alierta i González (el del BBVA), estan entrant a cabassos a Espanya no se'ls veu enlloc, i menys a la creació de llocs de treball.

dilluns, de novembre 11, 2013

L’abandó escolar i l'atur dels joves

Eurostat publica una estadística demolidora per Espanya, i és la que fa referència a l’abandó escolar. El gràfic ens ho diu tot: Espanya ocupa el darrer lloc. Això és equivalent a dir que el futur serà molt negre.



Eurostat també publica les estadístiques de les diferents regions espanyoles. Es tracta d’unes regions molt particulars, com també ho podem veure a la figura. La zona Nord-est és la regió menys mal parada.


Finalment, mirem les dades d’atur dels joves de 15 a 26 anys: encara que la correlació entre aquest atur i l’abandó escolar no sigui perfecte (el que vol dir que l’atur dels joves no té com a única causa aquest abandó escolar) hi trobem Espanya com a segon país pitjor. Malgrat el que diuen els que composen l’1 % més ric de la població, aquí la crisi ni s’ha acabat ni, si s’acabés, representaria una millora qualsevol pel 99 % restant de la població.


Per saber com pensa aquest 1 % més ric de la població, és aconsellable llegir el llibre “Un reportero en la montaña mágica (cómo la élite económica de Davos hundió el mundo)”, del que és autor Andy Robinson, un periodista que escriu a La Vanguàrdia.



Estadístiques Eurostat sobre educació

dimecres, de novembre 06, 2013

La cagada d’un ministre i el tancament d’una televisió


La decisió del ministeri d’educació de suprimir una bona part de les beques Erasmus un cop el curs ben començat va ser més que un error, va ser una provocació del ministre. Aquesta provocació l’hi ha sortit malament, ja que ha hagut de rectificar per ordre directa del seu superior, el president del govern central. El ministre Wert, que no és del PP, s’ha especialitzat des del principi del seu nomenament en provocar el personal. No faré la llista de les seves provocacions, de tots coneguda i encara fresques perquè tothom les recordi. El ministre Wert ha sigut prepotent a la vegada que incompetent. Ara mateix està totalment desautoritzat, no només per l’opinió pública (que al PP li importa més aviat poc) sinó pels seus propis camarades de govern. Si tingués una mica de dignitat, avui mateix agafaria les maletes i se’n tornaria a casa seva. Però no ho farà. I probablement no sigui perquè necessiti el sou de ministre (estic segur que podria guanyar més si ho deixés per anar a l’economia privada), sinó perquè el que li agrada és provocar, el que pot fer molt millor sent ministre. De manera que encara tindrem Wert per una bona temporada.

La Generalitat valenciana ha decidit tancar Canal 9, la televisió valenciana. La gestió que el PP ha fet d’aquesta televisió ha estat nefasta. Ha considerat que era de la seva propietat, ha ordenat que no s’hi parli de la trama Gürtel i que la paraula “retallades” no es mencioni. Els seus telediaris i les seves informacions estaven fetes a la glòria dels “mandamassos” regionals, que eren, curiosament, del PP. De manera que la gent, per informar-se, no veia Canal 9; les audiències baixaven (igual que a Telemadrid), i les entrades per publicitat eren cada vegada més raquítiques. A més, els amics hi entraven encara que no sabessin fer gran cosa, encara que no fossin necessaris. Poques entrades i massa personal van donar lloc a un dèficit de 1.200 milions d’euros, del que s’ha fet càrrec la Generalitat. En resum, una gestió pèssima per part del PP, que tanca l’únic mitjà de comunicació en valencià. Probablement era el que es perseguia des del principi.


Podem ser optimistes sobre el futur que ens espera amb governants així? Em penso que no.  

divendres, de novembre 01, 2013

Col.legis mixtes?

M'ha interessat la Contra d'avui de La Vanguardia. La entrevistada és directora d'un col.legi públic a Brooklyn, un barri de Nova Iork. M'ha interessat perquè explica la trajectòria exitosa, encara que no exempta de dificultats, de la senyora Talana Brandley, ja que el col.legi que dirigeix, exclusivament per noies, aconsegueix que un 100% de les seves alumnes entrin a la universitat, quan als Estats Units, aquest percentatge és del 24%.

Això demostra que, amb una bona estratègia educativa, un professorat preparat i amb ganes de treballar, es pot aconseguir una educació de bona qualitat. Un exemple per aquest país, on l'educació no es pot considerar un èxit.

Però el que m'agradaria ressaltar és que el col.legi que dirigeix la senyora Brandley no és un col.legi mixte, sinó un col.legi per noies (i, ho podem deduir pel contexte, exclusivament amb professores). "Sense ells es concentren més, no es preocupen per la seva imatge ni es senten jutjades, tenen una relació més propera amb les professores, s'atreveixen a preguntar, aprenen a expressar les seves idees, es senten poderoses".

Suposo que aquestes paraules sonen a sacrilegi a molts dels progres que corren per aquest país, on, si els deixessin manar, col.legis exclusivament per noies com el de la senyora Brandley no podrien ser públics ni, si fossin privats, podrien aspirar a tenir cap subvenció.

En qüestions d'educació s'ha de ser pragmàtic, deixar les ideologies (tant de dretes com d'esquerres) i recolzar el que funciona. Per ara, aquí, això és encara una utopia. I així ens va.