dimarts, d’octubre 30, 2007

El projecte modificat de la riera. Un primer anàlisi

M’han fet arribar els documents presentats per l’ACA sobre el nou projecte d’endegament de la riera, que permet salvar l’arbreda de Can Feliciano. Haig de dir, d’entrada, que es tracta d’un document molt ben presentat, didàctic i pensat per que la gent el pugui entendre.

Malgrat no disposar de totes les informacions que voldria, explico les meves conclusions sobre aquest projecte, de la manera més desapassionada possible (ja que aquest projecte aixeca passions, algunes polítiques, altres personals). Ja se sap que l’apassionament condueix rarament al diàleg i a la solució correcta.


Dades hidràuliques

Diu el projecte aprovat que la riera, sense fer-hi obres, té una capacitat d’escolament de 25 metres cúbics per segon. Un cop endegada, en tindrà una de 61 metres cúbics per segon, tant en el projecte ja aprovat com en el projecte modificat (el que salva l’arbreda de Can Feliciano).

També es diu que el període de retorn del projecte aprovat és de 100 anys. Em permeto de dubtar-ho, ja que en l’estudi de l’Inuncat, “Risc d’inundacions als municipis veïns al parc del Montnegre i el Corredor” (http://www.diba.es/parcsn/parcs/fitxers/pdf/p05d101.pdf) hi trobem la taula següent per la riera de Palafolls, que relaciona els cabals punta d’avinguda als punts de desguàs amb els temps de retorn:

Temps de retorn = 10 anys → cabal punta = 119 m3/segon
Temps de retorn = 50 anys → cabal punta = 192 m3/segon
Temps de retorn = 100 anys → cabal punta = 230 m3/segon

Som, doncs, molt lluny del que diu l’ACA.

Aquesta diferència és molt important. Probablement l’ajuntament i l’ACA se’n deuen haver adonat. Es possible que en sàpiguen l’explicació. Aquesta explicació s’hauria de fer pública. No fer-ho així treu tota credibilitat al principal argument de l’ajuntament, la seguretat del poble.

La meva conclusió és que, des del punt de vista de la pluviometria, els projectes, tant l’aprovat com el modificat, mereixerien una discussió en profunditat amb l’ACA.


El projecte aprovat

Mirant el que diu el document sobre el pla aprovat, hi trobem un problema: a la pàgina 13, hi veiem que el calaix corresponent al punt kilomètric 660 té una alçada de només 1,5 metres, netament inferior al que es troba abans i després, on l’alçada del caixó és de 2,3 metres. Error de dibuix o no? Mereix que aquesta qüestió sigui aclarida amb l’ACA.

En la nova solució es modifica el pont del carrer de Riera, per millorar-hi, diu el document, a la pàgina 15, el seu rendiment hidràulic, a més de permetre fer l’estructura de captació de la derivació. Millorar el seu rendiment hidràulic? Es que no és suficient? Es que la captació de la derivació no s’hagués pogut fer després del pont?

L’Inuncat publica, també, en un dels seus documents (http://mediambient.gencat.net/aca/documents/ca/planificacio/inuncat/conquesinternes/punts_critics.pdf) , sobre la riera de Palafolls al seu pas per Malgrat: La capacitat de la llera és insuficient, tant en zona urbana com rural, alhora que presenta força vegetació en alguns trams. De les 7 obres de pas que hi ha damunt la riera, 3 són insuficients. Una d’aquestes tres obres de pas és el pont del carrer de Riera.

Es a dir, que el pont del carrer de Riera, malgrat que en el projecte aprovat es diu que és suficient per assegurar l’escolament dels famosos 61 m3/segon, sembla que és un tap perillós. Si no, no té cap sentit que es vulgui refer el pont en la nova solució.

Tot això, que és, o és molt probable que sigui, un defecte del projecte aprovat, hauria també de ser discutit, amb calma, amb l’ACA.


El projecte modificat

Dit el que hem dit abans, és clar que, des del punt de vista hidràulic, el projecte modificat, amb un canal de desviació de 4 metres quadrats de secció, és equivalent al projecte aprovat. Es pot dir que el fet de tenir dues lleres en paral•lel té avantatges (si una es tapona, l’altre seguirà en servei) i té inconvenients (la conducció més petita és més fàcil que es pugui taponar, i s’haurà d’estudiar bé la seva sortida, de manera que la corrent principal no freni la secundària).

Es a dir, els dos projectes es poden considerar igualment segurs.

El sobrepreu de la nova solució és més petit que el que s’indica, ja que, de totes maneres, s’haurà de tocar el pont del carrer Riera.


Conclusió

- S’haurà de demanar a l’ACA aclariments sobre els dubtes que el projecte ja aprovat presenta.

- Els dos projectes, l’aprovat i el nou, són hidràulicament equivalents.

- Algú haurà de decidir (el ple de l’ajuntament o el poble, mitjançant consultació popular) si prefereixen la desaparició de l’arbreda de Can Feliciano i del pont del carrer de Passada, o bé si estan disposats als inconvenients de tenir un carrer obert durant un temps, per salvar l’arbreda i el pont, i per poder tenir una llera paisatgísticament més amena que un simple calaix de formigó. Aquesta decisió no és tècnica, és política. Aquesta decisió és entre dues maneres d’entendre l'urbanisme, que podríem resumir com un urbanisme de formigó o un urbanisme de paisatge i de conservació del patrimoni.

dimecres, d’octubre 24, 2007

El problema més important del món?

“Yo de este asunto sé poco, pero mi primo supongo que sabrá. Y entonces dijo: 'Oiga, he traído aquí a diez de los más importantes científicos del mundo y ninguno me ha garantizado el tiempo que iba a hacer mañana en Sevilla'. ¿Cómo alguien puede decir lo que va a pasar en el mundo dentro de 300 años?” Això va dir l’altre dia el senyor Rajoy, registrador de la propietat i president del partit popular.

Té raó el senyor Rajoy? Si i no. Té raó en dir que el temps no es pot predir amb tres dies d’anticipació, i que, si fa un temps molt variable, no es pot predir si el xàfec de demà caurà aquí o cinquanta quilòmetres més enllà.

Té raó de dir que ningú no pot predir el què passarà al món d’aquí a 300 anys. En quant al canvi climàtic, és clar.

No té raó, però, d’enganxar ambdues afirmacions. Les tècniques de predicció són diferents a un cas i a l’altre. No tenen res a veure. No es pot deduir una afirmació de l’altre.

No té raó el senyor Rajoy quan parla de 300 anys a la vista. L’IPCC parla de cent anys, més o menys.

Té raó el senyor Rajoy quan dubta, encara que no ho digui clarament, d’aquestes previsions a cent anys. Ni tots els científics hi estan d’acord, ni tan sols, com molts ens volen fer creure, la majoria dels científics. Hi ha elements raonables que ens fan creure que la tendència indicada per l’IPCC és la correcta, però hi ha molts dubtes sobre la seva quantificació.

Té raó quan el senyor Rajoy diu que s’ha d’estar atent al canvi climàtic? Evidentment, si.

Té raó quan el senyor Rajoy diu que el canvi climàtic no és el problema més important del món? La veritat és que aquesta és una afirmació política, de la que no es pot si és certa o no. Que és un problema important, sí. Que el principi de precaució s’hauria d’aplicar encara que es tinguin dubtes, potser també.

Té raó la senyora Narbona quan acusa el senyor Rajoy d’irresponsable? Potser si, però no sap veure la biga en l’ull propi abans de veure la palla en l’ull del senyor Rajoy. Perquè ella és ministra del Medi Ambient, i, que jo sàpiga, Espanya és el país que menys compleix el compromís de Kioto. I la senyora ministra alguna responsabilitat en deu tenir.

Es a dir, que digui el que digui el senyor Rajoy, contesti el que contesti la senyora ministra, Espanya és un país que contamina, que enraona molt i no fa gairebé res, on els fets demostren que el canvi climàtic no interessa pas massa, ni al personal ordinari, ni als nostres dirigents. I és que Espanya no ha canviat. I els espanyols, tampoc.

Rodalies i AVE: la teoria de la conspiració

Ja fa uns quants dies que el govern i els seus representants diuen que la culpa dels problemes de rodalies, causats per l’obre de l’AVE, la té l’empresa adjudicatària de les obres, l’empresa OHL. Avui, mentre esmorzava, he sentit per la ràdio el que ja fa dies estava segur que dirien: algú, no he entès ben bé qui, ha dit que OHL havia actuat per venjança.

Qui és OHL? De quina venjança parlen?

OHL és una empresa constructora que pertany al grup familiar Villar Mir. El president, l’amo, per entendre’ns, és l’enginyer de camins Juan Miguel Villar Mir. Aquest senyor va ser director general de ports a l’època d’en Franco, va ser més tard president de l’empresa Hidro Nitro i, quan el varen fer fora d’aquesta empresa, va ser anomenat vicepresident del govern i ministre d’hisenda pel llavors president del govern d’Arias Navarro. Va tenir aquest càrrec del 1975 al 1976.

Va ser poc temps ministre. Desprès, o quan era ministre, va comprar terrenys on es troba ara Sotogrande, els va urbanitzar i va fer-hi xalets de luxe i camps de golf. Va veure que era més negoci si muntava la seva pròpia empresa de construcció i obres públiques, i va comprar per cap preu l’empresa Obras y Contratas, llavors arruïnada. Més tard va comprar Huarte i, finalment, Laín. Va gestionar bé aquestes empreses que avui formen l’empresa OHL.

El grup Villar Mir es composa també de la constructora Espacio, de les fàbriques de fertilitzants Fertiberia i de les fàbriques de ferroaliatges Ferroatlántica. Aquesta darrera empresa la va crear al comprar a les fàbriques de silici, ferrosilici i aliatges de manganès a Carburos Metálicos ara farà quinze anys, probablement per motius d’orgull personal, ja que quinze anys més aviat havia estat foragitat de l’empresa Hidro Nitro, també del ram. A finals dels anys noranta va comprar Hidro Nitro i, finalment, fa un parell d’anys, va comprar les fàbriques de ferroaliatges franceses de Pechiney (Pechiney, on jo he treballat gairebé quaranta anys, va ser qui l’havia tret de la presidència d’Hidro Nitro). Les empreses d’aquest grup estan gestionades gairebé personalment per l’amo. Té un grupet de tres persones més (entre les quals un dels seus fills i el seu gendre) que, amb ell són el comitè decisori. El senyor Villar Mir, a més de ser molt intel•ligent, té una capacitat de treball impressionant. Té 77 anys.

Com a anècdota, he de dir que el senyor Villar Mir ha estat vicepresident del Real Madrid. Va coincidir aquesta etapa amb la venda de la ciutat esportiva del club madrileny, situada al final de la Castellana. I, casualitat, el senyor Villar Mir en va comprar la quarta part (a un preu d’amic?). Ara, la immobiliària Espacio hi promou l’edifici més alt d’Espanya, construït per OHL. S’hauria d’inaugurar abans de final d’any.

Què té a veure tot això amb una possible venjança?

Doncs bé, una de les matèries primes per la fabricació del silici i del ferrosilici és el quars. Avui, les dues fàbriques gallegues d’aquests productes (Sabón, fàbrica de silici, i Cee - Dumbria, fàbrica de ferrosilici), que donen feina a unes quatre-centes persones, utilitzen el quars de la pedrera de Serrabal, situada a prop de Santiago de Compostela. Aquesta pedrera, que conec des d’abans de començar-hi l’explotació, té un quars de molt bona qualitat, que és un pilar bàsic per la competitivitat de les dues fàbriques citades. Hi ha quars, penso, per almenys cinquanta anys, el que permet als treballadors d’aquestes fàbriques veure el futur amb una certa tranquil•litat.

Però resulta que l’AVE Madrid – Galícia passa prop de la pedrera. De les vàries opcions previstes, l’escollida pel ministeri és la que agafa gairebé la meitat de la pedrera. Malgrat els recursos presentats per l’empresa, el ministeri ha fet l’oïda sorda. L’empresa ha estimat la pèrdua en 800 milions d’euros. L’assumpte és al jutjat, però l’expropiació dels terrenys ja ha començat.

Fins aquí els fets. Ara venen les especulacions. Si a Catalunya es mantenen els problemes, la possibilitat de que els populars guanyin les properes eleccions augmenten, ja que Catalunya és una de les principals pedreres de vots socialistes. Si al partit popular guanya, el trajecte de l’AVE de Galícia es podria canviar. I tutti contenti.

Perquè es fa difícil d’acusar els tècnics d’OHL de tots els problemes que l’AVE està causant a rodalies. Un o dos esvorancs us poden agafar desprevingut, més ja és difícil. El problema del túnel dels Ferrocarrils Catalans, obra de la que es disposaven de tota mena de plans i estudis del terreny sembla feta a posta. O bé els tècnics d’OHL són uns ases, o bé hi ha una conspiració. I aquesta hipotètica conspiració podria tenir un mòbil.

Sigui quina sigui la veritat, aquesta teoria de la conspiració podria ser l’argument per una novel•la.


- I tu, em pregunta en Janí, per què saps tot això?

- Doncs mira, la fàbrica de silici de Sabón, que avui pertany al grup Villar Mir, que es va inaugurar l’any 1972, jo en vaig ser el responsable del projecte i de la construcció, i durant 14 anys en vaig ser el director. Hi conec a tothom. Buscant matèria prima, vaig co-descobrir la pedrera de Serrabal, al final dels setanta. I, quan el senyor Villar Mir va comprar les fàbriques a França, jo hi era el responsable tècnic, vaig acompanyar l’amo a les seves primeres visites, just abans de jubilar-me.

dimarts, d’octubre 23, 2007

Un blog sobre el delta de la Tordera



He trobat un blog molt interessant, diria que molt important per tots els riberencs de la conca de la Tordera. Ple d’imatges, moltes d’elles impactants. Recomano a tothom que estigui interessat en aquest tema que se’l miri.

Hi copio, a l’atzar, dues fotos que mostren la reculada del delta aquests darrers temps: comparativa entre l’any passat (encara amb l’illa de canyís) i avui... la barra de sorra que torna a retrocedir uns metres més...

També hi aprenc que s’està creant el Consell de la Conca.

Repeteixo, un blog imprescindible pels qui estiguin interessats en aquest tema. Que som, o hauríem de ser, tots.

En tornarem a parlar.

dilluns, d’octubre 22, 2007

Somnis verds: els bioetanols i els biodiesels

A la revista National Geographic d’aquest mes hi ha un article molt interessant sobre els anomenats biocombustibles. S’ha de reconèixer que es parla molt dels biocombustibles, però que és fa difícil trobar dades fiables sobre el seu impacte i la possibilitat que un dia reemplacin el petroli. Aquest article ens dona algunes claus.

Comencem dient que un litre de biocombustible no té la mateixa energia que un litre de betzina, així, un litre de bioetanol té el 67 % de l’energia que té un litre de gasolina, mentre que un litre de biodiesel té el 86 % de l’energia que té un litre de gasoil. Es a dir, que on consumim 7 litres de gasolina cada cent quilòmetres, en consumirem 10,4 de bioetanol, i on consumim 5 litres de gasoil cada cent quilòmetres, en consumirem 5,8 de biodiesel. Amb el mateix dipòsit, haurem de fer gasolina més sovint.

Què són el bioetanol i el biodiesel? Abans de respondre a aquesta qüestió, recordem que el primer cotxe fabricat per en Henry Ford funcionava amb alcohol (recordem que l’alcohol normal es diu etanol, en termes químics), i que en Rudolf Diesel feia anar el primer motor que duia el seu nom amb oli de cacauets.


El bioetanol

L’etanol és doncs l’alcohol normal. De sempre s’han destil•lat grans per produir alcohol. El bioetanol es produeix doncs, per destil•lació dels grans. El gra es mol, es barreja amb aigua i s’escalfa; s’hi afegeixen catalitzadors o enzims que converteixen els midons del gra en sucres. En uns dipòsits de fermentació, el llevat transforma gradualment els sucres en alcohol, que es separa de l’aigua per destil•lació.

Els residus són utilitzats per alimentar les vaques, i l’aigua residual, carregada de nitrogen, s’utilitza per regar els camps a la vegada que els fertilitzen.

Però la producció de bioetanol produeix CO2! Aquest CO2 es produeix durant el procés mateix i també quan s’ha de cremar gas o carbó per produir el vapor que serveis per a la destil•lació. Es a dir, que el balanç entre el CO2 que la utilització del bioetanol en comptes de gasolina permet estalviar i el CO2 produït durant la fabricació del bioetanol, no és neutre.

El bioetanol es produeix principalment a partir de blat de moro, als Estats Units, o de canya de sucre, al Brasil. Al Brasil, la producció de bioetanol a partir de la canya de sucre és de 6 a 7.000 litres per hectàrea. Als Estat Units, la producció a partir del blat de moro és de menys de la meitat. També es pot produir a partir de patates, de blat, etc.

El balanç energètic del bioetanol produït a partir de blat de moro és relativament pobre, ja que quan s’utilitza només produeix 1,3 vegades més d’energia que l’energia necessària per la seva fabricació. En quant al balanç de CO2, la gasolina emet, incloent la producció i la utilització, 2,4 kg de CO2 per litre, mentre que el bioetanol n’emet 1,9 (aquesta emissió de l’etanol només inclou el CO2 emès durant la seva fabricació, ja que l’emissió de CO2 durant la seva utilització es suposa que ha estat tret de l’atmosfera durant el creixement del blat de moro)

El balanç energètic del bioetanol produït a partir de la canya de sucre és molt millor, ja que produeix 8 vegades més d’energia quan s’utilitza que l’energia necessària per la seva fabricació. En quant al balanç de CO2, la gasolina emet, incloent la producció i la utilització, 1,9 kg de CO2 per litre, mentre que el bioetanol n’emet 1,1 (com en el cas anterior, aquesta emissió és la feta durant la seva fabricació, ja que l’emissió de CO2 durant la seva utilització es suposa que ha estat tret de l’atmosfera durant el creixement de la canya de sucre). En canvi, com que, per fer més segura la recollida de la canya es socarrimen les collites abans de tallar la canya, per matar o fer fugir les serps, es produeix sutja, que contamina l’atmosfera, i òxids nitrosos i metà, que són dos gasos d’efecte hivernacle important). A més, les grans extensions de cultiu de la canya de sucre contribueixen a la desforestació de la zona del Amazones.

Es a dir, si tenim en compte que fa falta 1,5 litres de bioetanol per cada litre de gasolina, en realitat el bioetanol produït a base de blat de moro emet un 20 % més de CO2 que la gasolina!! El produït a partir de la canya de sucre, en canvi, permet d’emetre un 33 % menys de CO2 que la gasolina.


El biodiesel

El biodiesel es produeix modificant l’oli de les plantes, com la soja. Aquest procés requereix molta menys energia que la necessària per fabricar el bioetanol, però el rendiment és més petit i el cost és més elevat.

El biodiesel produeix 2,5 vegades més d’energia quan s’utilitza que l’energia necessària per la seva fabricació. En quant al balanç de CO2, el gasoil emet, incloent la producció i la utilització, 2,4 kg de CO2 per litre, mentre que el biodiesel n’emet 0,9 (aquesta emissió és la feta durant la seva fabricació, ja que l’emissió de CO2 durant la seva utilització es suposa que ha estat tret de l’atmosfera durant el creixement de les plantes).

Es a dir, si tenim en compte que fa falta 1,16 litres de biodiesel per cada litre de gasoil, en realitat el biodiesel emet 57 % menys de CO2 que la gasolina. Des d’aquest punt de vista, és més efectiu que els bioetanols.


Economia dels bioetanols i dels biodiesels

La producció de bioetanol a partir del blat de moro als Estats Units va ser, l’any 2006, de 18.000 milions de litres, a un cost de 0,20 €/litre. El preu de venda és de 0,49 €/litre, a comparar amb el de la gasolina, que és de 0,57 €/litre. Però, a igualtat d’energia fornida, el preu de l’etanol de blat de moro és de 0,74 €/litre. Es, doncs, més car que la gasolina.

La producció de bioetanol a partir de la canya de sucre al Brasil va ser, l’any 2005, de 15.000 milions de litres, a un cost de 0,16 €/litre. El preu de venda és de 0,55 €/litre, a comparar amb el de la gasolina (barrejada amb 15 % d’etanol), que és de 0,93 €/litre. A igualtat d’energia fornida, el preu de l’etanol de blat de moro és de 0,82 €/litre.

La producció de biodiesel a Alemanya va ser, l’any 2005, de 1.900 milions de litres. El preu de venda és de 1,28 €/litre, a comparar amb el de la gasoil, que és de 1,16 €/litre. A igualtat d’energia fornida, el preu de l’etanol de blat de moro és de 1,49 €/litre. Es, doncs, més car que el gasoil.


Futur i conclusió

Econòmicament i mediambientalment, els bioetanols i els diodiesels que es coneixen avui dia no semblen pas la solució al problema de les emissions de CO2 del transport ni al de l’acabament del petroli. Això no vol dir que s’hagi d’abandonar la seva fabricació ni, sobretot, la recerca que actualment s’està fent.

No s’ha d’abandonar la fabricació, ja que els fabricants, conscients que si el seu producte val un cèntim més que la benzina, no serà, a la llarga, competitiu, mentre continuen fabricant, van millorant el procés, per fer-lo més econòmic i menys contaminant.

No s’ha d’abandonar la recerca, ja que actualment s’estan investigant nous biocombustibles basats en cel•luloses (herbes, polpa de paper, residus orgànics i de paper, etc), que, en el laboratori, estan donant entre 2 i 36 vegades més energia que la que necessiten per la seva producció, i que només donarien 0,2 kg de CO2 per litre, a comparar amb els 2,4 produïts per la gasolina, és a dir, un 90 % menys.

Existeixen també projectes basats en les algues. Una instal•lació als Estats Units, on s’escalfen les algues amb la calor residual d’una central de cicle combinat, podria, amés de ser un eficaç absorbent de CO2 atmosfèric, produir de 40 a 50.000 litres de biodiesel per hectàrea... almenys en teoria.

Es a dir, que avui, els biocombustibles són, encara, un projecte. Amb moltes inversions financeres i molta recerca seran potser un dia, una realitat. O potser no.

dijous, d’octubre 18, 2007

El CO2 en el passat

Em pregunta en Janí si és veritat que mai hi ha hagut tant de CO2 a l’atmosfera de la Terra com ara. Li responc que és fals. Més aviat és al revés, ara tenim menys CO2 a l’atmosfera que la que hi ha hagut durant la major part de la història de la Terra.

La Terra té, com el Sol, uns 4.500 milions d’anys d’existència, però la seva història geològica es coneix més o menys bé des de fa uns 540 milions d’anys. En aquell moment l’evolució de la vida es va accelerar en els oceans. Gairebé sobtadament el nombre d’espècies es va multiplicar i es varen modificar les grandàries i les formes dels animals marins.

A diferència dels animals que hi havia abans, que eren petits i de cossos tous, les noves espècies varen desenvolupar closques i esquelets calcaris, durs, que han quedat fossilitzats en les roques sedimentàries. L’abundància d’aquest fòssils ens permet comprendre moltes claus dels canvis que varen passar des de llavors en la geologia i en el clima. Per això, a aquest darrer eò, que va començar llavors, se li ha donat el nom de fanerozoic, del grec “phaner” (visible o evident) i “zoe” (vida). El període Cambrià en va ser el seu primer període. S’anomena Precambrià tot el període anterior.

Més tard, cap a mitjans del Silurià, fa uns 420 milions d’anys, va ocórrer un fenomen biològic fonamental : varen aparèixer les plantes vasculars, plantes amb tiges rígides i amb teixits conductors fets amb una nova substància orgànica, la lignina, que els donava el suport estructural necessari per poder créixer verticalment. Varen aparèixer els arbres i es varen desenvolupar els boscos, i aquesta “explosió” de vida va ser possible ja que l’atmosfera era bastant més calenta i humida que la actual i amb molt més CO2 que el que tenim avui dia.

Després el CO2 de l’aire va anar disminuint, fins a un nivell molt baix, semblant al d’ara, probablement degut a l’enterrament d’una gran part del CO2 convertit per la fotosíntesi en carboni orgànic. Va passar fa uns 300 milions d’anys, al final del període Carbonífer, anomenat així precisament per això, per les grans quantitats de carboni que varen ser enterrades sense oxigen. La vida, tal com la coneixem, s’hauria pogut acabar en aquell moment, per falta d’una matèria prima essencial: el CO2.

Però no va succeir així, i novament l’activitat volcànica va subministrar el CO2 necessari a l’aire. Creixeu i multipliqueu-vos, va dir llavors Déu als dinosaures i, aprofitant-se d’una atmosfera molt rica en CO2, que permetia mantenir una apetitosa i luxuriant vegetació, així ho varen fer. I el període Juràssic, amb una concentració de CO2 de 5 a 10 vegades superior a la actual, va ser la seva millor època.

Més tard, les coses varen decaure, i, de mica en mica, el CO2 va anar disminuint fins a arribar al trist i fred Quaternari, en el que estem ficats des de fa uns 2 milions d’anys, amb glaciacions sempre amenaçant-nos, i acompanyant el fred, unes quantitats ridícules de CO2, unes 200 parts per milió (un 0,02 %), que, en els breus períodes interglacials pot pujar a les 280 parts per milió, i que nosaltres, en aquests darrers segles, hem fet augmentar ja fins a les 380 parts per milió. Encara som lluny, molt lluny, de l’abundància d’antany.

- Així, diu en Janí, si a l’atmosfera hi ha hagut molt més CO2 que ara, el planeta no estarà en perill encara que ara augmenti una mica.

- Tens tota la raó, Janí, el planeta Terra seguirà donant voltes sobre ell mateix i al voltant del sol, sigui quina sigui la quantitat de CO2 de la seva atmosfera. Es més, la vida del planeta Terra no corre cap perill perquè augmenti el CO2.

- Doncs, em respon, a què venen tants escarafalls?

- Mira, Janí, el que pot passar és que la manera de viure i l’economia de la humanitat, tal com l’entenem ara mateix, no es pugui seguir sostenint. Probablement tampoc les noves circumstàncies permetran que el nombre de persones segueixi augmentant de manera descontrolada. Com cada vegada que hi ha hagut un canvi, unes espècies vives desapareixeran i d’altres evolucionaran cap a formes que s’adaptaran millor a la nova circumstància. A més, tot això del canvi climàtic mou molts diners...

- I els gossos, què serà de nosaltres?

- Cap problema, amic. Vosaltres resistireu molt millor els canvis que la societat humana.


Font: Antón Uriarte


Notes:

- Unitat geocronològica major que una era

Hi ha hagut quatre eons:

Hadeà, des de l’origen de la Terra fins fa 4.000 milions d’anys.

Arqueà, des de fa 4.000 fins fa 2.000 milions d’anys.

Proterozoic, des de fa 2.000 fins fa 540 milions d’anys.

Fanerozoic, des de fa 540 milions d’anys fins ara.


Eres

Primària o Paleozoica, des de fa 590 a 245 milions d’anys. Es divideix en els sis períodes següents: Cambrià, Ordovicià, Silurià, Devonià, Carbonífer i Permià.

Secundària o Mesozoica, des de fa 245 a 65 milions d’anys. Es divideix en els tres períodes següents: Triàsic, Juràssic i Cretàcic.

Terciària o Cenozoica, des de fa 65 fins a 1,8 milions d’anys. Es divideix en els cinc períodes següents: Paleocè, Eocè, Oligocè, Miocè i Pliocè.

Quaternària o Neozoica, des de fa 1,8 milions d’anys fins ara.

No a la monarkia

Ara que està de moda el cremar retrats del rei, de la reina, del príncep i demés parentela, jo també he de dir que no a la monarkia.

Ep, mestre, que us heu equivocat, que monarquia és amb q, i no amb k.

Si, ja ho sé, però és que la monarkia a la que jo dic que no, s’escriu amb k. Amb k de Kirchner. Es tracta de les eleccions argentines, on es presenta com a candidata la dona de l’actual president. I pot guanyar.

Un, que té una feblesa per l’Argentina, que per raons de feina visita de tant en tant, té un dubte: per què un país que té tanta riquesa és tan fràgil? Per què un país on la gent té una bona educació no funciona? Feu un tomb per l’Argentina, i no només per Buenos Aires, i veureu la misèria que hi ha per allà. Veureu que l’Argentina és un país desert, amb ciutats importants separades pel no res. Veureu que la meitat del personal viu a la capital.

El president actual, Nèstor Kirchner, ha aconseguit que el país sortís de la crisi on el va dur la tossudesa de mantenir el principi d’un peso igual a un dòlar, de la tossudesa a no depreciar el peso quan el real brasiler es va devaluar, de la tossudesa de dolaritzar l’economia al preu d’uns interessos del 20 % quan la inflació era del 2 o del 3 %. Tot això ho vaig poder veure en directe en un dels viatges que hi vaig fer.

Però el Sr. Kirchner, que ha vist com l’economia té la seva pròpia lògica, que no sempre coincideix amb la seva, ha estat aplicant una altre tossudesa, la de voler dominar l’economia, la de mentir al poble. Això es va demostrar quan mig país es va quedar sense electricitat l’hivern darrer, mentre el president assegurava que no hi havia cap problema energètic. Ni l’estat argentí ha invertit en energia ni deixa que els particulars, sobretot els estrangers, ho facin.

El Sr. Kirchner presenta com a candidata la seva dona. La monarkia Kirchner és cada vegada més peronista. La senyora Kirchner va entonar l’altre dia unes estrofes de la marxa d’en Perón:

Perón, Perón, qué grande sos
Mi general, cuánto valés
Perón, Perón, gran conductor
sos el primer trabajador.

Por ese gran argentino
que se supo conquistar
a la gran masa del pueblo
combatiendo al capital.

Porque sabe que oligarcas
y el capital extranjero
están tramando de nuevo
la contra-revolución.


La marxa és molt més llarga, i tota igualment truculenta. Si en sentiu la curiositat, la podeu escoltar aquí. Les nocions econòmiques que s’hi exalten, expliquen el que ha passat i el que passa a l’Argentina.

Tinc una feblesa per l’Argentina, ja ho he dit. No sé qui guanyarà les properes eleccions. Només sé que m’agradaria que aquest gran país se’n sortís. I no crec que la monarkia sigui la millor solució.

Post data

El fet d’interessar-me per la política d’altres països em consola de la desolació de la política tant catalana com espanyola. Em permet de constatar que per tot arreu hi ha bledes. I ja se sap, mal de molts, consol de beneits.

dimecres, d’octubre 17, 2007

Inundacions: les previsions del ministeri de Foment

Ja no pensava tocar més el tema de les inundacions i dels seus perills, del què hem parlat repetidament i potser massa. Però avui he llegit un article al diari Información d’Alacant, que m’ha deixat de pedra. El reprodueixo:

Fomento sólo prevé una gota fría tan intensa como la de la Marina cada 500 años

Un informe del Instituto de Geografía de la UA (Universitat d’Alacant) alerta de que el periodo de retorno para un episodio de lluvias torrenciales en la provincia es de 15 años

Un informe de los catedráticos de Geografía Regional de la Universidad de Alicante, Antonio Rico y Jorge Olcina, revela que el periodo de retorno medio para que se produzca una gota fría acompañada de lluvias torrenciales en la provincia es de 15 años y no de 500 años, como figura en el mapa del Ministerio de Fomento de 1996 - último del que se tiene referencia - , según el cual se han planificado en los últimos años la ejecución de las infraestructuras en Alicante para la defensa ante posibles inundaciones.

Según el mapa oficial, en la Marina Alta la probabilidad de que se produzcan lluvias torrenciales de hasta 300 litros por metro cuadrado en 24 horas sería de 500 años, dato que desmiente el trabajo de los catedráticos, quienes aseguran en esta comarca la frecuencia real es de 30 años, para lo cual recuerdan las dos riadas anteriores a la del pasado día 12; los 344 litros por metro cuadrado que se recogieron el 3 de octubre de 1957 y los 377 litros por metro cuadrado del 3 de noviembre de 1987. Ambos expertos discrepan de las versiones oficiales sobre la «excepcionalidad» de la situación que se vivió en la Marina Alta el viernes, denuncian la falta de una limpieza efectiva de los cauces de los ríos y recuerdan que mucha de la responsabilidad de lo que ha sucedido la tienen los ayuntamientos que no han adaptado sus planes generales de ordenación urbana.

El estudio de los dos catedráticos del Instituto Universitario de Geografía recorta la posibilidad de que se produzcan lluvias torrenciales en algunos municipios de la provincia -caso de San Miguel de Salinas- a una frecuencia de dos años, como lo demuestran las dos trombas que sacudieron el municipio de la Vega Baja el 4 de noviembre de 1987 (265 litros por metro cuadrado) y el 4 de septiembre de 1989 (228 litros/m2).

El trabajo se realizó analizando las cantidades de lluvia recogidas en los seis observatorios oficiales del Instituto Nacional de Meteorología que están situados en Alicante, Dénia, Torrevieja, San Miguel de Salinas, Jalón y Villena, un municipio, capital del Alto Vinalopó, donde, curiosamente, los episodios de lluvias fuertes se repiten con una frecuencia inferior a los cuatro años. Paradójica resulta también la estadística pluviométrica de Alicante, donde el mapa oficial de Fomento establece en 25 años el periodo de retorno para que se produzca una tromba de 113,7 litros por metro cuadrado y 500 años para que la tromba sea de 208 litros. El balance que manejan los catedráticos Olcina y Rico deja en evidencia las cifras oficiales ya que en los últimos veinte años se han producido dos episodios reseñables. Los 233 litros que cayeron sobre la ciudad el 20 de octubre de 1982 y los 270,3 litros por metro cuadrado del trágico 29 de septiembre de 1997, cuando una gota fría inundó gran parte del municipio causando, además, la muerte de 5 personas. Si nos ajustáramos al mapa oficial después de la tromba de 1982, no hubiera habido otra hasta el año 2482.

Corregir los cálculos

«Queda claro que los cálculos no se adaptan a la realidad climática de la provincia y la estadística real demuestra que la situación del viernes no fue para nada extraordinaria porque, además, cantidades por encima de los 300 litros por metro cuadrado son frecuentes en la Marina Alta», subrayó ayer Jorge Olcina que, por otro lado, recordó que «episodios similares a los del pasado día 12 se vivieron en la comarca en los meses de noviembre de 1985 y 1987, por lo que no vale achacar al episodio a un carácter excepcional de la naturaleza», aseveró Olcina.

Jorge Olcina y Antonio Rico coinciden en que «es necesario actualizar el sistema porque, además, el clima mediterráneo es muy anárquico en su comportamiento por lo que todas las precauciones son pocas y el mapa de Fomento es fundamental a la hora de el diseño de construcciones y las medidas de precaución». Por otro lado y relación a la utilidad del Patricova, el catedrático Olcina sostiene que «es fundamental pero está claro que contempla una serie de recomendaciones estructurales e hidrológico-forestales que no se han puesto en marcha, aquí se han producido fallos de todas las administraciones, central, autonómica y local».



Deixarem a part la frase, escrita pel periodista de si nos ajustáramos al mapa oficial después de la tromba de 1982, no hubiera habido otra hasta el año 2482, frase que és inexacta, com ja sabem de la noció de període de retorn.

Es a dir, que el mapa oficial en que es basen els estudis del disseny de les construccions i els de les mesures de precaució és fals, almenys a la província d’Alacant. Si el mapa del ministeri tingués només errors petits, ho podria entendre: un mapa així s’ha d’anar ajustant amb les dades que es van produint cada any. Però uns errors d’aquest calibre només es poden deure a la incompetència i a la desídia dels responsables del ministeri.

Com he dit abans, he quedat de pedra. No sé què dir més. I nosaltres que ens pensàvem que vivíem en un país modern...

El travallengua de Frankfurt

En Janí i jo hem anat seguint el que passava a la Fira del Llibre de Frankfurt. Per cert, es pot trobar unes excel•lents visions i impressions al blog Des de l’exili, que l’amic Manel ha escrit des d’Alemanya, i que en dona una versió molt interessant.

En Janí i jo, essent uns sers més aviat insubstancials i una mica xitxarel•los, ens hem quedat en l’anècdota de la Fira, que no ha estat més que el discurs – conte d’en Quim Monzó que va ser la inauguració de l’actuació de la cultura catalana. I, dins del discurs – conte, ens hem quedat amb el travallengua que l’autor posa en les boques d’en Dalí i de la seva germana quan eren petits:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.


A en Janí i a mi ens ha estat difícil de recitar-lo correctament. Ja gairebé hi hem arribat.

El diumenge passat, en Janí em va proposar un joc: anar al Passeig Marítim, asseure’ns en un banc a l’ombra i anar comptant els vianants xics, pics, pellarics, camatorts i becarics que vagin passant. El diumenge és un bon dia per aquest joc, ja que el Passeig Marítim és ple, no només de la gent del poble, sinó també dels que venen de la ciutat i dels que venen dels pobles i dels poblets del interior. Es a dir, que la població que estudiarem serà representativa. Dit i fet.

Però, sempre hi ha un però... I tu saps el que vol dir això de pic, empleat com adjectiu, de pellaric i de becaric? em pregunta en Janí.

Ara si que m’has fotut, que li responc, la veritat és que no ho sé.

La culpa la té l’educació franquista i en castellà que has tingut. Quina vergonya!

Agafo el diccionari. Es un diccionari petit. Ni pic com adjectiu, ni pellaric ni becaric hi venen. Obro internet, i em connecto al Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Tampoc hi trobo ni pic com adjectiu, ni pellaric, ni becaric.

De manera que anem cap al Passeig Marítim, ens asseiem a l’ombra i comencem el nostre estudi científic sobre la població alacantina. Hi trobem un 34 % de xics i un 42 % camatorts. Un 14 % són a la vegada xics i camatorts. Aquest és el resultat de la nostra recerca.

Si algú fos capaç de explicar-nos el significat exacte de pic com adjectiu, de pellaric i de becaric, podríem fer un estudi encara més complet. La ciència ens ho agrairia. O potser no, perquè de malagraïts l’infern n’és ple.

dimarts, d’octubre 16, 2007

Inundacions, pites i descentralització

Un, de sempre, ha estat partidari de la descentralització. Perquè sempre ha cregut que quan més a prop del ciutadà es resolguin els problemes, millor es resoldran.

En la pràctica, però, ara que estem descentralitzats, comencem a trobar que la descentralització no és perfecte. Vaig llegir fa poc, a la Vanguardia, una sèrie de tres articles sobre Astúries que vaig trobar molt interessants, escrits per en Gregorio Morán. Em va fer gràcia com acabava el darrer, que transcric:

Por eso uno se queda perplejo cuando escucha las cuitas de un paisano de Mieres, que al ir el primer domingo de septiembre a dar de comer a sus gallinas (pitas) se encontró que de las catorce que tenía, diez estaban muertas y cuatro desaparecidas. Gallinas de la raza asturiana pita pinta, ¡un respeto! El buen hombre se vio de pronto metido en un lío, porque había que decidir quién le había liquidado el gallinero. Sin esa condición no había posibilidades de que le indemnizaran. Si fue un raposu (zorro, en bable) se lo ha de pagar el coto de caza; si las mataron los lobos, hay que reclamar al Gobierno del Principado, y si fueron perros asilvestrados, la responsabilidad es del Ayuntamiento. Y el hombre, con esa conciencia campesina de que todo está pensado para complicarte la vida, exclamaba a quien quisiera oírle, "¿Y a mí, quién me paga les pites?".

Veient a la tele (a les teles, per ser més precisos) les inundacions a Alacant, hi he vist que la descentralització pot ser divertida si no fos, de vegades, patètica. Allà on el Canal 9, “inspirat” per la Generalitat valenciana, deia que tot s’estava arreglant ràpidament, i només presentava gent amb declaracions donant les gràcies, la TVE, “inspirada” pel govern central, només deia que els socors estaven mal organitzats, i només presentaven gent que es queixaven.

Llegint de qui és la culpa de la importància dels danys, la ministra de Medi Ambient diu que el riu Girona estava correctament netejat (la Confederació Hidrològica del Xúquer depèn d’ella) i donava totes les culpes a la urbanització salvatge que la Generalitat valenciana havia aprovat i promogut. La Generalitat, en canvi, només culpa dels estralls causats a la manca de neteja del llit del riu.

Un representant de la Generalitat valenciana ve dir que la culpa que els danys haguessin estat tant importants el tenien les canyes que la riada va arrossegar. Efectivament, la gran quantitat de canyes que portava el riu es van anar dipositant en els ponts i altres obstacles, formant rescloses que impedien l’escorrentia de l’aiguat. A la vegada, un llicenciat en geografia de la Confederació va dir que les canyes que hi havia a les vores del riu no s’havien de tallar, ja que el que feien era disminuir la velocitat de la corrent, reduint per tant els danys que aquesta causaria.

Algú ha endevinat que el Govern central i el de la Generalitat valenciana són de signes polítics diferents?


Si, Deu no ho vulgui, algun dia plogués a la conca de la riera de Palafolls els 400 litres per metre quadrat que han plogut a la conca del riu Girona, i la nostra riera, tan mansa ella, tan inofensiva ella, es sortís de mare, què dirien les autoritats? Probablement els que han ordenat cobrir la riera (l’ajuntament) es tornarien contra els que ha realitzat el projecte (l’ACA) i viceversa, els que no tenen responsabilitats en la neteja de la riera (l'ajuntament) mirarien acusadorament als qui l’haurien d’haver netejat (l’ACA), i ambdós, tant l’ajuntament com l’ACA, dirien que els culpables són els que s’han oposat al talla dels arbres de Can Feliciano. Els de la oposició diran que la culpa la té la urbanització salvatge que s’ha produït aquests darrers anys

I, mentrestant, els damnificats, davant tantes discussions bizantines, es preguntarien, com el paisà de Mieres, i a mi, qui em paga les pites?


Tot això és la descentralització. Una descentralització mal organitzada, complicada, on ningú és responsable d’un tot. On ningú és, siguem clars, responsable de res. Començo a enyorar el centralisme.

diumenge, d’octubre 14, 2007

Així prepara el Govern el futur de Catalunya?

L’any 2000, el conseller Mas Colell volia aconseguir que Catalunya fes una ràpida transició cap a l’economia del coneixement, impulsant la investigació. Es tractava d’un projecte necessari i vital per sortir Catalunya de l’economia del rajol i de la ma d’obra barata. Es tractava d’un projecte de futur.

Doncs bé, la Generalitat acaba d’anunciar als directors dels principals instituts de recerca catalans que no hi ha calés. Els pressupostos del 2008 preveuen un creixement del 2 % de les inversions destinades als instituts de recerca, per sota de la inflació, que es preveu del 3 %.

L’argument és que els pressupostos de la Generalitat pel 2008 només creixen un 2 %, i que aquest 2 % afecta per igual a totes les conselleries.

Un, en la seva ingenuïtat, pensava que els polítics estaven fets per definir unes prioritats i per dotar-les dels medis suficients. Es veu que al Govern tripartit això no passa pas així. Els polítics que el formen són contables: 2 % de puja? doncs 2 % per tothom! Així s’estalvien d’haver de decidir.

Els instituts de recerca representen una partida de 53 milions d’euros. El total dels pressupostos de la Generalitat era de 32.219 milions d’euros pel 2007. No hagués pas costat gaire de continuar donant un impuls fort a la investigació d’aquest país. Es clar que se’ns dirà que el Pla de Recerca i Innovació 2005 – 2008 preveu un augment més important (227 milions el 2007 i 247 milions el 2008). Però no ens hi enganyem, en aquest Pla de Recerca hi ha moltes accions que no tenen res a veure amb la Recerca (així, en majúscules), sinó que són accions transversals i complementàries amb molt poc contingut científic.

I no parlem de l’estat llastimós des les universitats catalanes, per falta de pressupost i per falta d’atenció des de la conselleria.

I és que quan la investigació i les universitats depenen de la mateixa conselleria que s’ocupa de la indústria, del comerç i del turisme, no es pot esperar res de bo. Això és el que porta un govern tripartit, on s’han de repartir les responsabilitats (o les irresponsabilitats, en aquest cas) d’una manera mil•limètrica entre els seus components, sense que la eficàcia en sigui el motiu principal.

A no ser que la transició cap a l’economia del coneixement hagi deixat de ser una prioritat pel Govern. Que veient el currículum dels seus principals líders no m’estranyaria gens.

divendres, d’octubre 12, 2007

Els 9 errors del Sr. Al Gore




El camioner britànic senyor Stewart Dimmock, que té dos fills, no estava d’acord que a les escoles del seu país es passés el vídeo del Sr. Al Gore, del que el govern de Sa Graciosa Majestat n’ha repartit milers de còpies perquè els nens tinguin una "bona" educació ecològica

Ho va denunciar a l’Alta Cort del regne i, desprès de tres dies de deliberació, un jutge britànic acaba de dictar sentència sobre l’assumpte. Diu el jutge que el mestre ha d’advertir, quan es presenti el vídeo a les escoles, que conté afirmacions políticament partidistes i que sobre aquest assumpte hi ha altres opinions. Resulta que hi ha trobat 9 errades. El vídeo, doncs, només es podrà passar als col•legis britànics si va acompanyat d’una guia que doni l’altra cara de l’argumentació.

I és que el S. Gore hi ha anat fort. Ha fet afirmacions rotundes que no han estat demostrades o que són clarament falses. Com molts ecologistes, ha exagerat el seu missatge, el que ha fet que molta gent amb un cert esperit crític s’hagi tornat escèptica sobre tot això del canvi climàtic.

Ja fa temps que vaig veure que la portada del vídeo mostrava clarament una falsedat: el CO2 es un gas incolor, invisible, que no es pot filmar. El que s’hi veu sortint de les xemeneies és una altra cosa: vapor d’aigua condensada i fum. I aquesta barreja probablement refreda l’ambient, ja que ajuda a la formació de núvols baixos, que reflecteixen la llum solar i la retornen a l’espai.

Pel que fa al fum que es converteix directament en un huracà, la veritat, no sé que dir. Probablement sigui un acudit de l’ex vicepresident, premi Príncep d’Astúries, premiat amb dos Oscars a Hollywood i recent Premi Nobel, conegut pel seu sentit del humor.

Aquí tenim els 9 errors que el jutge ha detectat en el vídeo:

Error nº 1: El Sr. Gore ha dit que hi hauria un augment del nivell del mar de 20 peus causat per la fusió dels gels polars “en el pròxim futur”

Jutge: Això és clarament alarmista. Passarà només d’aquí uns mil•lennis i l'augment durarà mil•lennis.

Error nº 2: Algunes illes baixes del Pacífic ja han estat evacuades.

Jutge: No hi ha cap evidència de que s’hagin produït evacuacions.

Error nº 3: La corrent del Golf, que escalfa l’Atlàntic nord, desapareixeria.

Jutge: Es molt poc probable que desaparegui, encara que podria afeblir-se.

Error nº 4: Els gràfics que ensenyen l’evolució del CO2 i de la temperatura dels darrers 600.000 anys mostren una coincidència exacte.

Jutge: Hi ha una connexió, però “els gràfics no estableixen el que afirma el Sr. Gore”

Error nº 5: La desaparició de la neu del Kilimanjaro és deguda a l’escalfament global.

Jutge: No pot ser establert que la recessió de les neus del Mont Kilimanjaro sigui deguda principalment a un canvi climàtic induït per l’home.

Error nº 6: L’assecament del llac Chad és un exemple clar dels resultats catastròfics de l’escalfament global.

Jutge: Les dades són insuficients per establir-ne la causa exacte.

Error nº 7: El canvi climàtic és acusat de ser la causa del huracà Katrina.

Jutge: Les dades són insuficients per fer aquesta afirmació.

Error nº 8: S’han trobat ossos polars que s’havien negat per haver “nedat llargues distàncies – més de 60 milles – per trobar el gel”

Jutge: Recentment només s’han trobat negats quatre ossos polars, i a causa d’una tempesta.

Error nº 9: Esculls de coral s’han descolorit a causa de l’escalfament global i d’altres factors.

Jutge: Separar l’estrès degut al canvi climàtic dels altres, com la sobre pesca o la pol•lució, és complicat.

dijous, d’octubre 11, 2007

Inundacions i probabilitats – Resposta als comentaris

Abans de res, agrair els comentaris que s’han fet al meu post sobre com es pot calcular la secció d’una riera i sobre les probabilitats d’un risc d’inundació. Passo a contestar algunes de les observacions que s’han fet, sobretot al comentari, ple de sentit comú, d’en Joan Bosch.


No es recorda que hi hagi hagut inundacions degudes al desbordament de la riera

Es possible. En canvi, em sembla recordar, quan jo era petit, que vaig sentir a dir que hi havia perill de que la riera es rebentés, com es deia en el llenguatge de l’època. I també em sembla recordar que, en efecte, la riera es va rebentar a l’alçada del carrer del Carme. Si fos així, segurament es correspondria amb la inundació del 1948 (llavors jo devia tenis sis anys, és a dir, que els meus records no són pas massa fiables)

Si m’equivoco al recordar aquesta inundació, cosa que no és pas impossible, i si és cert que “mai” hi ha hagut inundacions degudes a la riera, on són els motius de seguretat que s’esgrimeixen per canalitzar la riera? (Entenent per “mai” els darrers cent anys, per exemple)


Temps de retorn i risc.

La definició del temps de retorn que he donat al meu post és la que tenia als meus arxius. He consultat algunes altres fonts, i les definicions que hi trobo no són pas massa diferents, sempre referint-se a problemes d’obres de canalitzacions de rius i de rieres. Però podria ser que la noció de temps de retorn utilitzada al projecte de canalització i cobriment de la riera de Malgrat sigui diferent. Ja se sap, “cada maestrillo tiene su librillo”. Si fos així, que ho dubto, s’hauria de demanar a l’ACA què volen dir quan parlen de temps de retorn.

De tota manera, ni l’ACA ni ningú ens podrà garantir el risc zero. Per vàries raons:

- Un dia pot ploure el que mai (és una manera de dir) no ha plogut, i ni la riera tal com era ni tal com quedarà no serà capaç d’engolir tanta aigua. El risc és petit, però existeix. I es pot calcular amb la noció de temps de retorn.

- Ningú no ens pot garantir, tampoc, que durant els propers cent anys no caurà més aigua que la que ha caigut durant els darrers cent anys. La noció de temps de retorn ens permet de calcular el risc de què això passi. Com es pot veure, la fórmula esmentada ens dóna un risc del 63,4 %. Es a dir, que hi ha més possibilitats que això passi que no passi.

- Finalment, el desbordament de la riera depèn també, i molt, del manteniment del seu llit i, sobretot, de la gola per on arriba al mar. Tindrem temps de tornar-hi.

Per contestar a en Joan Bosch, resumeixo dient que el risc zero no existeix, que hem d’assumir un cert risc, i que les actuacions que es facin haurien de minimitzar-lo.


La riera de Malgrat no es pot calcular com un riu alpí

Lamento dir que no hi estic gens d’acord. Es càlcul és sempre el mateix, i té les mateixes etapes, sigui un riu alpí o una corrent d’aigua que circula per una zona plana:

- calcular la quantitat d’aigua de pluja de la que ens volem protegir. Aquí és on s’agafa la pluja més important dels darrers cent anys si ens volem protegir d’una riuada dita centenària, dels darrers dos cents anys si volem ser més previnguts, etc. Si no es disposen de dades, hi ha mètodes que ens permeten, prenent les pluges d’altres indrets de característiques similars, de fer-ne una estimació. A l’exemple que he posat al post, parlo de 100 mm de pluja en una hora. Avui, a Alacant, des d’on escric, han anunciat pluges que podrien arribar als 80 mm en una hora, i no és res d’excepcional.

- calcular la quantitat d’aigua a evacuar multiplicant aquesta pluja per la superfície de la conca.

- corregir aquesta quantitat amb el que la terra filtrarà, i que no anirà, per conseqüència, aigües avall, i pel temps que trigarà l’aigua més llunyana a la riera o riu en qüestió. Per això els especialistes disposen, generalment, de programes informàtics que els permeten de fer càlculs relativament encertats. Pel profà com jo, el que compta és que els resultats siguin coherents amb el que és normal. Si fossin massa diferents, es demanaria l’explicació pertinent.

- finalment, un cop tenim la quantitat d’aigua a evacuar, comprovarem que l’actuació que fem la podrà engolir.

Aquest mètode és el mateix pertot. Però, si algú en coneix un altre, serà bo per tothom de saber-lo.

Per completar el càlcul que vaig presentar l’altre dia, amb una pendent del 0,2 % i un calaix de formigó de 7 × 2,3 metres, trobo que la velocitat d’escolament de l’aigua seria de 3,4 metres/segon, i el cabdal que es podria evacuar seria, teòricament, de 54 metres cúbics per segon. Trobo doncs, estrany que els tècnics puguin dir que la riera només és capaç d’engolir 4,6 metres cúbics per segon, com diu el comunicant. Si fos així, hi hauria un problema important. Suposo que el que els tècnics han dit és que la velocitat possible seria de 4,6 metres per segon, equivalent a 74 metres cúbics per segon, el que ja és molt més acceptable.

D’on prové la diferència entre els càlculs dels tècnics i els meus? Del coeficient de fregament entre el formigó i l’aigua, segurament. Jo he considerat que es tracta d’un formigó vibrat fet amb un encofrat de fusta, i els tècnics consideren segurament que es tracta d’un formigó més ben acabat.

Però el problema no és aquí. El problema de la riera de Malgrat és l’estat de la gola, que no és gens ben feta ni ben mantinguda. Hem de reconèixer que el problema no és gens senzill.

Un altre problema podria ser una eventual manca de neteja del canal, que reduiria la superfície d’escolament i, per tant, el cabdal escolat. Qui verifica que aquesta neteja es fa correctament i sovint?


L’exemple de Chamonix és tendenciós

Es possible. Vaig donar aquest exemple perquè és el que em va venir al cap i, com que em trobava a França quan va succeir, em va impactar fortament.

Però hi ha altres exemples. Un d’ells és la vila de Cee, a La Corunya. Es una vila que, com malgrat, ha crescut molt els darrers anys, de manera que la vaig trobar tota canviada quan hi vaig anar l’estiu passat a visitar uns amics. La “riera”, que passava pel centre del poble, es va canalitzar. A simple vista es veu que la canalització és insuficient. De manera que l’hivern passat, i això que no va ploure pas de manera excepcional a Galícia, la part baixa del poble es va inundar dues vegades. I es va inundar perquè l’estiu d’abans Galícia cremava pels quatre costats, i la conca que evacua les seves aigües a Cee va quedar pelada, sense arbres. La capacitat del sòl per absorbir l’aigua a la capçalera de la conca va disminuir fortament, augmentant l’aigua que anava al canal, que no la va poder engolir.

Un altre exemple prop d’on visc, al la Platja de Sant Joan, a Alacant, on la part baixa es va inundar ara fa deu anys. El carrer de casa tenia gairebé dos metres d’aigua, els pàrkings i garatges es varen inundar i molts cotxes no varen poder fer-se servir més. Els baixos comercials també es varen inundar, causant un dany econòmic important. Vaig tenir sort, perquè, amb tota la família i amb el cotxe, érem a França quan això va passar. Ens va impactar veure per la tele els nostres veïns alimentats amb barques per la Creu Roja. La inundació va durar dos o tres dies després d’haver plogut, ja que l’aigua no s’acabava d’engolir cap al mar. El problema és que es va urbanitzar, fa més de vint i cinc anys, una zona de marjals, gairebé situats al mateix nivell del mar.

Les obres varen ser molt importants: els carrers més baixos es varen obrir i s’hi va posar un calaix de formigó de 5 × 2 metres aproximadament, per permetre d’ajudar a sortir l’aigua cap al mar. Però tothom sap que aquestes obres no són suficients per engolir una pluja torrencial, no ja centenària, sinó probablement ni desenal. Però no es podia fer res de millor. Això sí, la gola, que travessa tota la platja, es manté en perfecte estat. Molt sovint una màquina hi treballa per mantenir-li la forma adequada. Avui, que tenim alerta vermella, n’hi havia dues. La gola de la Platja de Sant Joan és més senzilla de mantenir que la de la riera de Malgrat, ja que la sorra és fina, i es compacta millor que la sorra grossa, aguantant més temps el perfil adequat per no interferir la sortida de l’aigua.


Actualment els tècnics de l'ACA treballen sobre alternatives de canalització

Ens informa en Joan Bosch que els tècnics de l'ACA treballen sobre alternatives de canalització que no passen per formigonar les lleres sinó per actuacions més globals que poden començar a les capçaleres, plantejar desguassos a mig curs, crear basses de laminació, etc.

Tot això és una bona notícia i coherent amb el que he dit abans:

- treballar perquè a la capçalera el terreny sigui arbrat i pugui absorbir o filtrar el màxim d’aigua és una bona cosa, que va en el sentit de disminuir el risc. Però que no passi el que va passar a Cee, quan la conca es va incendiar, o bé que no hi hagi algun capsigrany, d’aquí uns quants anys, que ho vulgui urbanitzar.

- plantejar desguassos, crear bases de laminació, va en el sentit de retardar l’arribada de l’aigua a la part baixa de la riera, fent que aquesta pugui engolir més fàcilment l’aigua. Es una manera intel•ligent de reduir el risc. Però aquestes actuacions demanen un manteniment, ja que es poden omplir amb sorra i terra arrastrada per l’aigua, que s’hi dipositarà de mica en mica.


Conclusió

Els comentaris han estat molt interessants, i ha estat per a mi un plaer el donar-hi una resposta, més o menys aclaridora. Ja que és discutint serenament que podrem, entre tots, arribar a comprendre una mica més un fenomen complex com és aquest de les rieres i de les inundacions. I no deixar les actuacions que s'hagin de fer únicament en les mans dels tècnics.

I és que, essent tècnic, sé o em sembla saber, les limitacions que té la tècnica pura i dura. Per experiència sé que quan els tècnics han de discutir les seves propostes amb la gent, les solucions que es troben són més intel•ligents.

dimecres, d’octubre 10, 2007

Enguany ha fet quaranta anys del tricu-tricu


Aquest estiu ha fet quaranta anys de la inauguració del tricu-tricu. En efecte, el 10 d’octubre del 1966 el Sr. Joan Viladevall presentà una instància a l’ajuntament oferint-se a realitzar un servei turístic de viatgers mitjançant un vehicle tractor amb dos remolcs, que transportarien els turistes des de les drassanes fins a la punta de la Tordera.

El projecte es va aprovar el 30 de juny del 1967 amb caràcter d’exclusiva pels anys 1967 i 1968.

El trajecte originari sortia de l’Astillero i arribava fins a la punta de la Tordera passant pel Passeig marítim, pels carrers Sant Esteve, Sant Elm i el camí de la Pomareda, per un preu de cinc pessetes (3 cèntims d’euro).

L’any 1968 es va sol•licitar una modificació del recorregut, amb aturades al centre de la vila: carrers Sant Esteve, Blanch, del Carme, de Mar, Sant Esteve i novament Passeig Marítim.


Recordem aquesta efemèride en homenatge al Sr. Joan Viladevall, “Juanito” per tothom que el va conèixer, i al seu geni com a inventor i com a pintor: un dels personatges més interessants del Malgrat del segle passat.

Font: Malgrat de Mar, crònica d’un segle

S’Abanell: una moció intel•ligent

Fa un mes i mig em vaig ocupar, en aquest blog, del que passava a la platja de S’Abanell, a Blanes. Hi deia el següent: “Els blanencs estan preocupats. La platja de S’Abanell ha quedat reduïda a la mínima expressió. Ha perdut més de la meitat de la seva superfície en els darrers vint anys i, el que és pitjor, pot desaparèixer aviat. Aquest problema va començar, diuen, l’any 1994, quan es varen treure dos milions de metres cúbics de sorra del fons marítim de S’Abanell per regenerar les platges de Malgrat i de la resta de l’Alt Maresme, que havien perdut la seva sorra. L’any 2002 es va fer el mateix amb la platja de Lloret.”

El diari de Girona, en la seva edició del 7 d’octubre, diu: Uns quants dies de mar de fons han provocat l’enèsim esvoranc al passeig de S’Abanell de Blanes. La sorra ha marxat mar endins a la zona dels càmpings. El sot no serà l’últim si «abans de fer un passeig nou no ens refan la platja» va considerar el president de l’Associació de Propietaris de Càmpings de Blanes, Joaquim Rabassa, inductor, entre altres empresaris turístics, de la recollida de signatures per instar el Ministeri de Medi Ambient a buscar solucions a la pèrdua de sorra de la platja. La foto que reprodueixo és la que publicava el Diari de Girona el mateix dia.

Ara, la platja de S’Abanell torna a ser d’actualitat, no només a Blanes, sinó també a Malgrat. Els grups municipals d'ERC, CIU, ICV-EUA Els Verds han presentat una moció conjunta, per demanar la paralització de les actuacions per l’extracció de sorres de fons marins davant la línia de costa de Malgrat pel perill que suposa per la definició morfodinàmica de la zona, i demanar que es consideri com alternativa la possibilitat d’extreure sorres del dragatge d’una zona portuària propera. La petició es feia davant la notícia que la Demarcació de Costes de Catalunya ha anunciat l’execució d’un projecte de regeneració de la Platja de S’Abanell mitjançant l’extracció de sorra del fons marí davant la línia de costa de Malgrat (font: blog de la Neus Serra)

Sabent que avui no es sap gaire cosa de la “morfodinàmica” de la zona costera, per no dir que no se’n sap res, trobo que és una mica agosarat el voler fer l’operació inversa que la que va provocar, segons sembla, la desaparició de la platja de S’Abanell: treure sorra de Malgrat per recuperar S’Abanell és probable que tingui com a conseqüència la desaparició de la platja de Malgrat. El principi és senzill: al treure sorra, baixem el nivell del fons; amb el temps i l’onatge, aquest “forat” es tornarà a omplir per recuperar l’equilibri dels grans de sorra, i s’omplirà amb la sorra que es troba més amunt, la que és a la vora de la platja. He llegit que aquest equilibri es recupera més fàcilment si els grans de sorra són una mica grossos, com és el cas de les nostres platges.

Es per aquesta raó que recolzo la moció conjunta presentada al darrer ple. La trobo una moció intel•ligent i prudent.



Nota: la paraula morfodinàmica no figura al diccionari. En realitat, en aquest cas significa la variació de la forma de les platges amb el pas del temps. Es pot trobar un article tècnicament prou interessant sobre el tema a http://www.ucm.es/BUCM/revistas/fis/02144557/articulos/FITE0101110095A.PDF
La lectura atenta d’aquest article ens confirma en la creença que encara no es tenen prou coneixements per poder fer previsions fiables de quines seran les conseqüències de les actuacions sobre les costes on hi ha platges de sorra.

dimarts, d’octubre 09, 2007

Inundacions i probabilitats


Darrerament s’ha parlat molt de l’endegament de la riera. El poble ha estat en contra de que es tallessin els arbres de Can Feliciano. Els responsables de l’ajuntament, l’alcaldessa, la regidora de Medi Ambient, el geògraf tècnic de la Casa Gran, s’han manifestat a favor de l’endegament tal com s’havia projectat, i que inclou la tala de l’arbreda, per motius de seguretat. Ens expliquen que, amb l’endegament de la riera, de set metres d’amplada, el municipi només s’inundarà un cop cada cent anys.

Un cop cada cent anys? Si el que diu el darrer número del som-hi! és cert (es preveu instal•lar un calaix de formigó de 7 metres d’ample interior per garantir un període de retorn de cent anys, és a dir, que el municipi només s’inundi un cop cada cent anys), es tracta d’un nyap tècnicament inacceptable. Sense voler donar lliçons a ningú, i havent participat a uns quants estudis d’aquesta mena als Alps francesos, diré que ningú hauria d’acceptar un endegament que no sigui capaç de canalitzar amb tota seguretat el que s’anomena una riuada centenària. Es a dir, amb les dades de què es disposa, només s’han d’acceptar riscs de desbordament que es puguin produir cada cinc cents o cada mil anys. A França, les normes són així. No veig perquè a Catalunya hauríem d’acceptar un risc més important que el que accepten els nostres veïns del nord.

Si aquesta informació fos correcta, ja enterraria, al meu parer, l’endegament projectat. I el que és més greu, probablement el cobriment da la riera s’ha fet amb el mateix criteri.

Entenc que s’ha d’exigir a l’ajuntament i a l’ACA una explicació clara del projecte. Que ens expliquin quins càlculs han fet. No és pas massa difícil de calcular un endegament perquè pugui canalitzar una quantitat d’aigua determinada. No és tampoc pas massa complicat fer una apreciació de la quantitat d’aigua que històricament ha estat la màxima que s’ha mesurat. I si no hi havia mesures fa cent anys a Malgrat, es poden extrapolar les mesures d’altres contrades del nostre entorn. En fi, l’explicació que ens haurien de donar no és pas massa complicada ni de fornir ni d’entendre.

Hauríem d’exigir aquestes explicacions ja que el risc no és anodí.


Un exemple dels errors dels tècnics i dels polítics

A Chamonix, als Alps francesos, l’any 1991 es va actualitzar un pla per protegir la població contra els allaus de neu. Els tècnics ho varen calcular tot: les nevades dels darrers anys, les pendents, etc, i es varen definir les zones a risc, on no es podia construir. El resultat es va posar a informació pública. Contràriament al que passa aquí, molta gent hi va presentar al•legacions. Entre ells, un famós guia de muntanya, que va al•legar que el seu pare, ja mort, li deia, quan era petit, que l’allau més important que ell va veure es va produir a la zona dita de Montroc. Els tècnics, tant savis ells, tant plens de xifres i de programes de càlcul, varen decidir que aquesta al•legació era una solemne tonteria. La zona de Montroc es va declarar de risc d’allaus nul i, per tant, edificable, i s’hi varen construir uns quants xalets.

El 9 de febrer del 1999, a Montroc, un allau va causar 12 morts, que es trobaven dins del seu xalet, i va destruir 11 xalets.

Els tècnics no varen fer cas a l’experiència dels muntanyencs i es varen plegar a l’exigència dels polítics, que rebien pressions molt importants perquè donessin permís per construir a Montroc.


I els tècnics de L’ACA, són fiables? Com es pot calcular el que la riera és capaç d’evacuar?

Home, seria una mica dur dir que els tècnics de l’ACA no són pas fiables. Però..., l’experiència de la dessaladora de Blanes ens demostra que hi ha problemes de fiabilitat a l’ACA.

L’ACA hauria d’explicar els seus càlculs. Es pot fer de manera senzilla. I, només llavors, veurem quina seguretat ens proposen. Que com es pot veure si els càlculs són correctes? Es relativament senzill. Posaré un exemple:

- Suposem que la quantitat màxima de pluja que s’hagi mesurat mai sigui de 100 litres/m2 en una hora. A Malgrat hi ha meteoròlegs, com en Jordi Mercader, que poden afinar aquesta xifra.

- Suposem que la superfície de la conca que alimenta la riera sigui de 3 km2. Es pot afinar més amb un mapa detallat.

- Amb aquestes dades, l’aigua caiguda en la conca de la riera seria de 100/1000×3.000.000=300.000 m3 en una hora.

- No tota aquesta aigua arriba a la riera. Aquí intervé un programa que l’ACA deu tenir: tenint en compte el tipus de terreny, l’arbrat, etc, una part d’aquesta aigua serà absorbida pel terreny. Tenint en compte que una part de la conca està urbanitzada, i que l’asfalt no filtra res, la quantitat absorbida no deuria passar del 20 %. Això ens portaria a 300.000×0,80=240.000 m3 en una hora.

- L’aigua caiguda prop de la riera hi arribarà de seguida. L’aigua caiguda més lluny trigarà una mica més. Podem pensar que els 240.000 m3 s’hauran d’escolar en una hora i mitja. Es a dir, que la riera haurà de tenir la capacitat d’escolar 160.000 m3/hora, és a dir, 45 m3 per segon.

- Si el calaix projectat té una amplada de 7 metres i una fondària de 2,5 metres (a comprovar), la velocitat de l’aigua seria de 45/(7×2,5)=2,5 metres per segon. Permet la pendent da la riera aquesta velocitat de l’aigua?

Penso que l’ACA ens pot donar totes aquestes dades. La més important és, evidentment, la de la precipitació màxima que hem d’agafar. Aquí, els polítics i els ciutadans, per poc que siguin intel•ligents, tenen la paraula.


Una inundació cada cent anys?

Però el que jo, si fos responsable d’alguna cosa al poble, no acceptaria, seria que la riera es pogués desbordar cada cent anys en promig. Es tracta, segons penso, d’un risc inacceptable.

Perquè, què vol dir que el poble s’inundarà un cop cada cent anys? Contràriament al que sembla, no vol dir que el poble s’inundarà una vegada cada cent anys. Vol dir que, cada any, la probabilitat que el poble s’inundi és del 1 %.

La fórmula per calcular la probabilitat que el poble no s’inundi cada cert temps és la següent: probabilitat=1-(1/T)L, on T és el període de retorn (cent anys en el nostre cas) i L és el nombre d’anys. Així,

- la probabilitat que el poble s’inundi cada deu anys serà del 9,6 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada vint anys serà del 18,2 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada trenta anys serà del 26,0 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada cent anys serà del 63,4 %

Si la riera és capaç d’engolir una riuada centenària, i el període de retorn no és de cent anys, sinó de, diguem, 500 anys, les probabilitats d’inundació es redueixen moltíssim, i ja poden ser assumibles:

- la probabilitat que el poble s’inundi cada deu anys serà del 2,0 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada vint anys serà del 4,0 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada trenta anys serà del 5,8 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada cent anys serà del 11,8 %


Conclusions

La riera ha fet alguns estralls a Malgrat durant el segle passat. Podem recordar les inundacions del 1912, del 1948, del 1962. Probablement n’hi ha hagut d’altres. Si hem de fer una obra, fem-la bé. I fem-la amb coneixement de causa.

Perquè la “revolta” popular ha estat la confrontació de la conservació d’un paisatge contra la seguretat. Si aquesta seguretat no és la que podem acceptar, ja que el risc és massa gros, sentint-ho molt, el projecte s’ha de refer.

I si resultés que el cobriment de riera, ja efectuat, tingués un risc que no podem acceptar? Què decidiria el poble? Què farien els seus representants?

Molt probablement, en aquest assumpte de l’endegament i del cobriment de la riera s’ha actuat d’una manera massa frívola. I és que amb els perills de l’aigua no es pot jugar-hi. Que és el que han fet, i continuen fent, alguns. Tant els d’una banda com els de l’altre.


Post data

Perdó per tant de números i xifres. Però penso que no es pot fer una elecció sensata sense un mínim de càlcul.

Fotos: Malgrat, crònica d'un segle

dissabte, d’octubre 06, 2007

Canvi climàtic (5) Es fiable la mesura de les temperatures?

Es gairebé segur (encara que no del tot) que la temperatura global de la baixa atmosfera s’ha escalfat una mica durant els darrers cent anys. Més o menys 1ºC (en realitat, l’informe del IPCC ens diu que, des del 1906 al 2005 la tamparatura global mitja ha augmentat de 0,56 a 0,92ªC, el que ens dona una idea de la precisió d’aquesta mesura).

La temperatura mitjana de l’aire, durant tot el cicle anual, mesurada a dos metres sobre la superfície dels continents, només és d’uns 8,5ºC. Si tenim en compte també l’aire que es troba sobre dels mars i dels oceans, la temperatura mitjana de l’aire és llavors de 14ºC aproximadament. La pregunta que ens podem fer és la següent: són fiables aquestes mesures de temperatura? Probablement no del tot.


Com es calcula la temperatura global mitjana

Per calcular-la s’utilitzen registres d’uns 14.000 observatoris que s’han anat instal•lant des del segle XIX sobre la superfície de la terra, però fins a mitjans del segle XX la xarxa d’estacions no era pas gaire important, amb un feble nombre d’observatoris molt mal repartits geogràficament. Només les dades d’unes 1000 estacions comprenen tot el segle XX, i es localitzen gairebé totes en els territoris d’Europa i dels Estats Units. Hi pot haver, doncs, errades de càlcul quan s’extrapolen aquestes dades al conjunt de la superfície terrestre.

Es divideix tota la superfície terrestre en cel•les de 5º de longitud per 5º de latitud (la superfície de la península ibèrica queda doncs coberta per menys de 3 cel•les) i es calcula el valor mitjà de totes les estacions que es troben al interior de cada cel•la. La temperatura global es determina després fent la mitjana de totes les cel•les.

Hi pot haver també possibles errors deguts al canvi dels termòmetres d’un observatori, al canvi de la seva ubicació o de les tècniques de mesura de la temperatura. Per exemple, s’ha vist que el creixement d’arbusts a la vora d’alguns centres de mesura ha anat causant de mica en mica un refugi del vent i una modificació tèrmica al lloc de la instal•lació del termòmetre. La tendència de les mesures d’un observatori que es trobi en aquest cas no és gaire fiable.

Menys fiabilitat tenen les mesures de temperatura realitzades des de vaixells en mars i oceans, tant de l’aire com de l’aigua, degut a la manca de continuïtat de les mesures, a la cobertura poc nombrosa o a la diferència de les tècniques de mesura utilitzades pels diferents vaixells.


La influència de la urbanització en la mesura de les temperatures

Un altre factor d’incertesa del càlcul de les mitjanes globals i de la tendència de les temperatures és que moltes estacions meteorològiques es troben en zones urbanes, que es veuen afectades per l’efecte “illa de calor” típic de les ciutats, i que tenen una temperatura mitjana superior a la del seu entorn rural. A més, moltes estacions meteorològiques es varen edificar en zones rurals i ara es troben en zones urbanes, el que fa que la tendència de les temperatures mesurades per aquestes estacions sigui poc fiable.

S’han estudiat diverses maneres per corregir l’efecte de la urbanització sobre les tendències de les temperatures mesurades, però no és gens senzill el determinar l’escalfament causat per la urbanització i el saber determinar un índex de correcció adequat.

Es per això que, a més del mètode clàssic de mesura de les temperatures de superfície amb termòmetres, hi ha altres mètodes, més o menys precisos, que s’utilitzen per determinar les tendències de les temperatures.


Mesures des dels satèl•lits

Des del 1978, la NOAA mesura la temperatura de l’atmosfera mitjançant satèl•lits. Les mesures es basen an la captació de les microones de 60 gigahertz de freqüència que emet l’oxigen atmosfèric, i la intensitat de les quals depèn de la temperatura de l’aire. En realitat, no mesures el mateix que els termòmetres de la superfície, ja que aquests mesuren la temperatura de l’aire a dos metres de la superfície, mentre que els satèl•lits mesures la temperatura mitjana de les diferents capes de l’atmosfera.

El sistema de medició a base de satèl•lits té l’avantatge de comprendre la globalitat de la superfície terrestre, incloent-hi els oceans, i no només les regions on hi ha observatoris meteorològica. La resolució de les cel•les és també molt millor que la dels termòmetres de superfície, ja que cada cel•la és vint vegades més petita. Els inconvenients són que la sèrie de mesures només comprèn una mica menys de trenta anys, i que les modificacions de l’òrbita dels satèl•lits poden donar resultats que no són del tot fiables.

Quant als resultats obtinguts sobre les oscil•lacions interanuals amb els satèl•lits, es corresponen relativament bé amb les dels termòmetres de superfície. Però després de diferents correccions, la gràfica obtinguda amb els satèl•lits, la tendència a l’escalfament des de l’any 1978 és una mica més petita que la registrada pels termòmetres de superfície (veure les diferències a la figura, on els punts de les mesures termomètriques, en vermell, estan gairebé sempre per sobre de les dels satèl•lits, en blau, amb l’excepció notable del període del Niño de 1998)


Conclusions

- Sembla veritat que s’està produint un augment de les temperatures globals.

- Les imprecisions de la mesura d’aquest escalfament són molt importants, ja que van de un a dos.

- Amb aquestes imprecisions sobre el que està passant actualment, se’m fa difícil de tenir una fe cega en el què els programes de càlcul ens diuen que passarà d’aquí a cinquanta o a cent anys (per cert, en el proper capítol parlarem una mica d’aquests programes)

Un procés participatiu

Llegeixo al diari Maresme:

El procés participatiu per a l’elaboració del Programa d’Actuació Municipal (PAM) i els pressupostos de l’any 2008 de l’ajuntament de Mataró compta des d’avui amb una nova eina a Internet. Es tracta d’un bloc que es pot visitar a l’adreça http://mataroparticipa.blogspot.com que permetrà als ciutadans enviar els seus comentaris sobre els temes relatius al PAM i el pressupost.

No sé quin impacte tindrà aquesta eina que l’ajuntament de Mataró posa a la disposició del ciutadà. Però sembla demostrar que els responsables de la Casa Gran de la capital del Maresme creuen en una democràcia avançada, on el ciutadà té el seu mot a dir, i on se l’escoltarà.

He aplaudit l’aparició a Malgrat del butlletí municipal, butlletí que a alguns els sembla més propagandístic que informatiu. A mi, al contrari, em sembla una eina de comunicació entre l’ajuntament i els malgratencs, instrument que té la seva utilitat. Si jo fos el responsable dels afers de l’ajuntament, miraria de molt a prop la iniciativa dels de Mataró. Si aquesta iniciativa es copiés a Malgrat, seria un altre important pas cap a la participació del ciutadà. I ajudaria, molt probablement, a reduir l’abstencionisme a l’hora de votar.

Que, suposo, és el que es vol. O potser m’equivoco?

dimecres, d’octubre 03, 2007

Ara fa cinquanta anys que va començar l’era espacial i que hi havia la grip asiàtica


Efectivament, demà 4 d’octubre farà justament cinquanta anys que el primer sputnik va alçar el vol per girar al voltant de la Terra, començant el que es diu, pomposament, l’era espacial.

Ho recordo ara amb una certa enyorança, no per la proesa realitzada pels russos, que tant va espantar el món occidental (si són capaços de llençar un satèl•lit a l’espai, es deia, també poden tirar-nos una bomba atòmica pel damunt), sinó de la manera com vaig viure la situació, en plena època de la que es va anomenar, llavors, la grip asiàtica.

Feia poc que el curs havia començat. Jo estudiava cinquè de batxillerat. La grip asiàtica va arribar, i el nombre d’alumnes a les classes del col•legi on estava intern es va anar aclarint. Els uns darrere dels altres anaven caient, i a mesura que queien, se’n tornaven a casa seva, ja que la infermeria del col•legi era incapaç d’engolir tanta malaltia junta. Trobant-me bé, em varen dir que la millor manera d’aparentar tenir febre era la de posar-se uns papers secants als peus. Així ho vaig fer, i la recepta ve ser radical. Al cap de dos dies, un pare d’un altre de Malgrat que tenis cotxe, va venir a buscar el seu fill, malalt, i, de passada, em va dur a mi cap a casa, ja que els meus pares no m’havien pogut venir a buscar perquè els trens no funcionaven. Recordo que havia plogut molt, i que varem tenir problemes per passar Arenys, on la riera s’havia desbordat. El problema va ser que els papers secants dels peus no eren la causa de la meva febre, sinó que, com es deia llavors, jo també havia llepat.

Vaig passar uns dies relativament dolents. Recordo que vaig delirar i tot. Poc a poc em vaig anar posant bé, i va ser llavors quan em vaig assabentar del sputnik. Per la ràdio sentia el bip bip del satèl•lit, que posaven relativament sovint. Estirat al llit, vaig assistir al naixement de l’era espacial, el que no era pas massa gloriós per la meva part.

Quinze dies més tard, vaig tornar al internat. Mentrestant, als que havien resistit o que havien tornat abans que jo, els hi havia explicat els nombres complexes, de manera que els vaig haver d’estudiar sol. Em va costar molt entendre que carai eren aquest nombres. De cop i volta, els vaig veure clar, com en una inspiració. Probablement d’aquesta descoberta en solitari em va venir l’afició per les matemàtiques.

I així, amb una barreja de nombres complexes, de grip asiàtica i d’exploració espacial, fa cinquanta anys vaig passar aquell mes d’octubre de l’any 1957, probablement un dels que recordo més clarament. Tenia, llavors, quinze anys.