dimarts, de març 30, 2010

L’Ajuntament i Malgrat Decideix!

He seguit amb interès la polèmica entre Malgrat Decideix! i l’Ajuntament. Tot dins del guió previsible. Els uns acusant l’Ajuntament dels obstacles amb els que es troba a l’hora de poder utilitzar locals de titularitat municipal per dur a terme activitats relacionades amb la consulta popular, i queixant-se d’un veto a l’emissora municipal, ja que, segons asseguren els organitzadors del referèndum, l’emissora els ha comunicat la suspensió del seguiment previst de la consulta, un seguiment que segons la plataforma estava ja acordat prèviament.

Els altres, afirmant que el consistori ha autoritzat totes les instàncies presentades en nom de la plataforma sol•licitant un espai públic per dur-hi a terme activitats relacionades amb la consulta popular, i negant el suposat veto a l’emissora local denunciat per Malgrat Decideix!, ja que, segons el consistori, la ràdio ha seguit puntualment les activitats de la plataforma en els seus informatius.

Tot perfectament previsible. El que em sembla, parlant cínicament, és que l’equip de govern deu tenir la intel•ligència política al lloc respectabilíssim on s’acaba l’espatlla, en direcció al centre de la Terra. M’explico: sabent que el resultat del referèndum serà, com a màxim, d’un 25 % dels possibles votants a favor del sí, haurien pogut demostrar un esperit obert, primer, no oposant-se a la celebració de la consulta (es podrien haver abstingut) i, segon, donant el màxim de facilitats als organitzadors, tant de locals com informatives. Haurien demostrat que tenen un esperit obert i democràtic, sense prendre cap risc (el que han demostrat és poca intel•ligència política, submissió cega a les consignes dels seus respectius partits, i un tarannà poc donat a consultar el poble).

Però han desaprofitat l’ocasió i ara, sigui quin sigui el resultat de la consulta, han donat arguments als organitzadors, que podran dir que, si les condicions haguessin sigut més “democràtiques”, amb les facilitats normals que ha de tenir qualsevol consulta, i amb un seguiment informatiu correcte, el resultat hauria estat millor.

I és que l’equip de govern, amb aquestes actuacions, ha demostrat que les seves formacions polítiques (PSC-PSOE i PP) són dignes hereus de l’Espanya Una, Gran i Lliure, somni de tots els centralistes. El que és una raó més per no votar-los, ni a les municipals, ni a les catalanes ni a les generals. I no només per una posició ideològica, que també, sinó per haver demostrat que, si no són capaços de gestionar una situació política tan senzilla com la que acabem de comentar, molt menys ho seran de gestionar altres coses més complicades (i, probablement, més importants).

Malgrat 1.910 - Mort d’un ex-alcalde


El dimarts 29 de març de l’any 1.910, ara fa cent anys, es publicava a la Vanguardia l’esquela d’en Francesc Gibert i Turró, regidor i ex-alcalde de Malgrat, mort als 52 anys. Havia mort dos dies abans.

El senyor Gibert va ser elegit alcalde el 1.901, i va prendre possessió el primer de gener del 1.902. Va ser reelegit i va prendre possessió del seu segon mandat el primer de gener de 1.904. El va substituir a l’alcaldia el senyor Fèlix Cardona i Paradeda el primer de gener del 2.006.

dijous, de març 25, 2010

Els preus del petroli i la crisi econòmica


El veritable origen de la crisi econòmica actual és l’augment dels preus del petroli que hi va haver del 2.004 fins a mitjans del 2.007. Aquest augment del petroli, que va passar dels 20 a 30 US $ per barril que es pagaven els anys anteriors, fins als gairebé 140 US $ per barril de mitjans de juliol del 2.007 varen provocar un augment de la inflació molt important. Aquest augment de la inflació va fer que els preus dels crèdits augmentessin, i així va arribar la frenada econòmica.

Com que, amb una baixa inflació i uns crèdits baixos el personal s’havia endeutat molt, i els bancs (sobretot els bancs que abans eren de inversió, i als que el president Clinton els va autoritzar a donar crèdits com a la banca comercial) varen haver de crear instruments al límit de la regularitat financera per satisfer tots els crèdits que la gent demanava. De manera que quan els crèdits es varen encarir i molta gent no va poder continuar pagant les hipoteques, els preus de les vivendes, que havien anat pujant com l’espuma, es varen esfondrar. I els instruments financers creats varen esdevenir paper mullat. I tots els que havien volgut especular es varen cremar els dits.

Però no ens equivoquem. L’origen de tot això va ser l’augment dels preus del petroli. I perquè els preus del petroli varen augmentar? Perquè a partir de l’any 2.003 la demanda de petroli va anar augmentant i la producció de petroli no va poder seguir aquesta demanda.

Al gràfic hi podem trobar els preus setmanals del petroli a partir de gener del 1.997 fins ara. Hi distingim diverses fases:

- uns preus estables fins al 2.003.
- un espectacular augment del 2.004 al juliol del 2.007.
- una baixada encara més espectacular del mes d’agost del 2.007 fins a finals del 2.008.
- una pujada des de primers del 2.009 fins ara, en que el brut es cotitza a uns 80 US $ per barril.

Amb la tornada del creixement econòmic mundial, la demanda de petroli continuarà augmentant. El consum actual de petroli és d'uns 85 milions de barrils per dia, però els jaciments actuals estan disminuint la seva producció. La capacitat de producció dels nous projectes d'explotació que es van a començar a explotar fins a l'any 2.015 són, segons el document The Oil Crunch, del que ja hem parlat:

2.010 = 5,7 milions de barrils per dia
2.011 = 3,2 milions de barrils per dia
2.012 = 3,4 milions de barrils per dia
2.013 = 4,4 milions de barrils per dia
2.014 = 4,2 milions de barrils per dia
2.015 = 2,4 milions de barrils per dia

Però a causa de la disminució de producció dels jaciments anuals, estimada en un 4,7% anual, l'augment net de producció serà de

2.010 = 2,1 milions de barrils per dia
2.011 = 0,2 milions de barrils per dia
2.012 = - 0,2 milions de barrils per dia
2.013 = 0,3 milions de barrils per dia
2.014 = 0,2 milions de barrils per dia
2.015 = - 1,2 milions de barrils per dia

Això significa que la producció de petroli començarà a estancar-se i, probablement, a disminuir, dins de menys de cinc anys.

Si considerem que la demanda de petroli continuarà augmentant, encara que sigui de manera poc important, com pot ser del 0,5% anual, es produiran tensions importants entre la producció i la demanda en l'any 2.015.

Com diu avui, a La Contra de la Vanguardia el senyor Pierre René Beauquis, ara mateix ens trobem en una fase de transició cap a la propera crisi. Serà, com diu el document del que hem tret aquestes dates, al 2.015, o serà, com insinua el senyor Beauquis, quan d’aquí a vint o trenta anys arribi el tan temut “pic del petroli”? Probablement d’aquí a cinc anys començarà una altre crisi econòmica important, que serà intermitent i que s’anirà allargant en el temps, fent-se cada vegada més forta.

Podeu consultar els preus del petroli aquí.

dimecres, de març 24, 2010

El negoci alimentari i la fam

Impressionant, almenys per mi, la Contra de la Vanguardia d’avui. En aquesta entrevista titulada "Acabem pagant diverses vegades cada llauneta de tonyina", Gustau Duch espanta amb la llista d'atropellaments i insensateses comeses en nom del déu "diner" i d'haver convertit l'aliment en una mera mercaderia més. Ha escrit un llibre, “Lo que hay que tragar”, que em sembla que llegiré més aviat que tard.

Explica el cas de la perca del Nil al Llac Victòria, a l'Àfrica, on les multinacionals extreuen diàriament tones de perques per al consum a Europa, mentre dos milions de persones riberenques passen gana, després de que aquest peix fos introduït al llac per la FAO per alimentar els riberencs.

Denúncia no només la gestió del segrest del pesquer ALAKRANA, sinó l'existència d'aquest negoci, i defensa els pirates somalis. Els pescadors somalis vivien decentment de la seva pesca artesana, però els nostres tonyiners plomen la seva pesca: arruïnats, els somalis passen fam. Els que anomenem pirates han aconseguit retirar les grans flotes pesqueres lluny de la costa, i ja hi torna a haver pesca pels somalis, que poden tornar a començar a viure decentment. Qui són, doncs, els pirates? No serem nosaltres, que practiquem la rapinya, i la protegim amb els nostres vaixells de guerra?

Critica les granges de porcs que els EUA han deslocalitzat a Mèxic, contaminant les seves terres (100.000 porcs cagant i pixant plegats contaminen molt) i arruïnant els productors locals de blat de moro, ja que l’importen dels EUA a baix preu, i sense donar feina a Mèxic: una granja de 100.000 porcs es mena amb només 14 persones. Es estrany que la grip A comencés a Mèxic?

Parla també de l’arròs “humanitari" que enviem a Haití, que està arruïnant els productors locals. I segueix i segueix explicant escàndols del mateix tipus per concloure amb l'única solució possible: "apostar per petits pagesos, ramaders i pescadors artesanals, locals, ecològics".

Afegiré que la passada setmana es va reunir a Doha, a Qatar, la Comissió Internacional per la Conservació de les Tonyines Atlàntics (ICCAT). Van decidir, segons sembla, el contrari: no conservar la tonyina, del que segons els científics només en queda un 15%, a causa principalment de les exportacions a Japó, on un grapat de milionaris paga barbaritats per cada peça pescada i importada . A TVE van presentar aquest acord com uns gran victòria pels interessos espanyols. Visca la presidència espanyola de la Unió!

És que hi ha alguna persona honesta, que pensi en les persones i en la Terra i no en la seva butxaca, que no cregui que la solució de la que parla en Gustau Duch és la única possible?

Malgrat 1.910 – Accident mortal a les mines de ferro

La Vanguardia del dijous 24 de març de 1.910 publicava que es retiraven les forces de la guàrdia civil que s’havien concentrat al poble amb motiu de la vaga de les mines de ferro, que s’havia acabat una setmana abans.

El mateix dia 24 es produïa a les mines de ferro un accident mortal: moria la minera Trinidad Santiago Fernández. D’aquest accident no en dirà res el diari. Segurament a aquella època consideraven més important informar de l’ordre públic que dels accidents de treball.

dimarts, de març 23, 2010

Grafits i pintades

Fa uns dies l’amic Miquel va publicar un post sobre aquest tema al seu blog El Politburó Capitalista. Recomano llegir-lo.

Ens parla d’un tema que trobo que reflexa bé l’estat d’esperit de la societat actual. I no parlo només del moment actual de crisi econòmica, sinó de l’esperit que, entre tots, hem anat construint durant aquests anys de democràcia. Ens hem cregut que la llibertat consistia a que cadascú fes el que volgués, i uns quants han decidit que embrutar les parets era el que volien fer. Hem reaccionat resignadament, i ens hem anat convencent que la resignació era la manera de reaccionar, no només davant els grafits, sinó davant moltes coses de la vida. Com, per exemple, l’urbanisme que ens ha anat encolomant.

Alguns diran que no hi ha res a fer. Que això passa per tot arreu. Però no és veritat. Al nord dels Pirineus no es troba l’embrutiment (en el doble sentit d’embrutar i d’embrutir) del paisatge urbà que tenim a Espanya i a Catalunya. Es clar que tampoc s’hi troba l’urbanisme que aquí hem acceptat.

Pintar grafits a les parets és una manca de civisme, i dóna la mesura del grau de la poca educació que tenen els seus autors . Deixar-los tal com estan, també és una manca de civisme i de la poca educació dels que no fan res per netejar-los.

Les eleccions municipals s’apropen. Hi haurà algun candidat que posi aquest tema al seu programa? Es tracta, de canviar l’aspecte dels carrers i, també, d’anar canviant la mentalitat resignada de la societat.

La mobilitat al Maresme

El problema de la mobilitat al Maresme, sobretot per anar cap a Barcelona, és important i complex. Recentment s’han aprovat rebaixes per alguns vehicles, a partir de Vilassar, i això ha tornat a posar el tema al primer pla de l’actualitat. Per entendre’l una mica, es molt interessant llegir el document del Consell Comarcal de la setmana passada, “Propostes per a la Mobilitat al Maresme”.

No parlarem aquí de la mobilitat amb tren, sinó només per apuntar que és una prestació no massa adequada que per fer un trajecte de Malgrat a Barcelona (estació Clot Aragó) es triguin 70 minuts, per una distància que no arriba als 60 km. I, si voleu anar al Passeig de Gràcia, heu de comptar 20 minuts mes, ja que hi ha transbord. El problema no es troba en el tros de Malgrat a Mataró, que dura entre 30 i 35 minuts, sinó entre Mataró i Barcelona, tram en el que, degut a la gran freqüència de trens, no hi pot haver trens directes amb el traçat actual de dues vies. Sense un transport ferroviari de qualitat, més ràpid que l’actual, sembla clar que molta gent agafarà el cotxe per anar a Barcelona.

Quan volem anar a Barcelona amb cotxe, tenim dues possibilitats: o agafem l’autopista (la C – 32) o agafem la nacional. Aquesta darrera és clarament insuficient, travessa molts pobles (on talla el pas de la població cap a la vora del mar), és perillosa i molt lenta. La seva alternativa, l’autopista, és tècnicament correcta, però té un cost per l’usuari, cost que és prohibitiu per qui la fa servir cada dia per anar a treballar a Barcelona.

Personalment, penso que la carretera nacional només s’hauria de fer servir per anar d’un poble a l’altre, però no per fer trajectes gaire més llargs. Per això, hi ha dues possibilitats: o fer l’autopista gratuïta, o fer una nova carretera nacional amb dos carrils per cada direcció, i cap a l’interior, perquè no hagi de travessar els pobles. L’autopista gratuïta és una opció que ja no és possible, ja que la concessió del tram Mataró - Montgat s’ha prolongat no fa pas massa temps, i la concessió Palafolls – Mataró s’hauria de rescatar, el que té un cost important. Però, raona el document del Consell Comarcal, una autopista lliure de peatge tampoc seria viable, ja que atrauria molt de tràfic que actualment passa per l’autopista del Vallès, el que col•lapsaria la C – 32. I aquí penso que el raonament del Consell és correcte.

Per tant, la millor solució sembla que és la de construir una nova nacional II, amb dues vies de circulació per cada direcció, que s’anomenaria Ronda Maresme. Les preguntes són: hi ha recursos per fer aquesta inversió? qui pagaria aquesta nova carretera? s’ha mirat si hi ha espai per construir-la? He de dir no conec les respostes.

ICV-EUiA s’oposa al document del Consell Comarcal, per dues raons:

- s'aposta decididament per la construcció d'una carretera nova de quatre carrils quan el que s'hauria de fer, segons el parer dels ecosocialistes, és una millor gestió del trànsit i condicionar adequadament les infraestructures actuals, incloent-hi la nacional II, perquè el problema de congestió no és al Maresme sinó a l'entrada de Barcelona. «El que es farà és gastar 400 milions d'euros per fer una nova via que per a la única cosa que servirà és per arribar més aviat a la cua», diuen.

- no accepten que es digui que es mantindrà ara i en el futur el peatge de la C-32

Si es fa la Ronda Maresme, s’oferirà una alternativa correcta a l’autopista de peatge, raó per la que penso que el segon argument dels ecosocialistes no és vàlid.

Per contra, penso que tenen raó quan diuen que les entrades a Barcelona són netament insuficients per absorbir tots vehicles diaris que venen del Maresme (140.000, diu el document del Consell Comarcal). Per tant, si no es resol també aquest problema, serviran de molt poc les solucions que es puguin adoptar a les carreteres i autopistes. I sobre aquest problema, pel que sé, no s’ha trobat cap solució satisfactòria. El document del Consell Comarcal no en parla.

Es a dir, que el problema del tràfic al Maresme, mentre no es tingui un tren en condicions, que sigui suficientment eficaç per disminuir considerablement el tràfic automobilista, serà caòtic pels que vulguin anar a Barcelona. Es faci o no la Ronda Maresme, anar a la capital seguirà sent un turment.

El problema, ho deia al principi, és molt complicat. El document del Consell Comarcal del Maresme és molt interessant, però no em sembla suficient. El Consell haurà de continuar treballant per buscar solucions, i explicar-les als maresmencs. Des d’aquí, modestament, intentarem entendre-hi una mica més. Si ho aconseguim, anirem publicant el que trobarem.

dijous, de març 18, 2010

La situació elèctrica de Girona

Deia el senyor Puigcercós que el que pensés que amb la MAT (la línea elèctrica de molt alta tensió que ha de venir de França) no hi hauria hagut els problemes que hi hagut amb els subministrament elèctric a les comarques gironines, no entenia res.

Ahir mateix, el conseller Nadal va dir gairebé el mateix a la tele: els problemes de les línees d’alta tensió ja estaven arreglats al cap de dos dies, raó per la qual la MAT no hauria resolt res.

Ambdós diuen la veritat, però no diuen tota la veritat. La MAT, per ella mateixa, no hauria pogut impedir els problemes ocasionats per la nevada al subministrament d’electricitat. Però les subestacions i les línees d’alta i mitja tensió associades a la MAT potser sí. Perquè la MAT necessita unes subestacions i unes línees d’alta i mitja tensió per distribuir l’energia elèctrica.

Quan un mira la xarxa elèctrica de distribució de les comarques gironines sap que un dia o un altre hi haurà un problema important. Aquestes terres estan alimentades per una sola línea de 220 kV, i la seva distribució té molt poc mallatge. Això vol dir que una qualsevol avaria produïda en un lloc qualsevol deixarà sense corrent tots aquells que es trobin al darrere. I que un excés de consum pot ser fatal per tota la distribució. I això no ho dic jo, ho diu el govern de la Generalitat, al Pla Energètic de Catalunya 2006 – 2015:

Les comarques gironines, part del Vallès Oriental i nord del Maresme s’alimenten bàsicament des de la transformació 400/220/132 kV de la subestació de Vic i d’una línia 220 kV doble circuit Vic-Juià. En menor mesura també s’alimenten des de la transformació 220/110 kV de la subestació de Sant Celoni, la línia 110 kV doble circuit Sant Celoni-Tordera, la línia 132 kV alimentada des de la transformació 220/132 kV de la subestació de La Roca i la transformació 220/110 kV de la subestació de Santa Coloma i l’eix a 110 kV Osona-Sau-Susqueda-Girona.

Actualment, en l’alimentació de la zona hi ha un risc molt elevat que es produeixi un col•lapse de tensió:

• En situació de demanda extrema (tant d’estiu com d’hivern), amb totes les instal•lacions a plena disponibilitat, es produeixen uns nivells baixos de tensió tant a les xarxes de transport com
a les de distribució a 132 i 110 kV; situació en què el doble circuit a 220 kV Vic-Juià aporta gairebé la meitat de la potència que demanda la zona.

• En situació de fallada del circuit d’interconnexió a 400 kV Vic-Baixàs, la tensió de la barra de 400 kV de la subestació de Vic està per sota del límit que estableix la normativa (apartat 4.3.2 del procediment operatiu P.O.1.1 esmentat anteriorment). Això provocaria que les xarxes subsidiàries de 220 kV i de distribució a 132 i 110 kV, tinguessin uns nivells de tensió que afectarien el mercat i que s’estigués en perill de col•lapse de tensió.

• En situació de fallada simultània del circuit d’interconnexió a 400 kV Vic-Baixàs i del grup generador nuclear Vandellòs II (situació descrita en el procediment operatiu P.O.1.1. esmentat), la zona es trobaria en col•lapse de tensió.

• En situació de fallada del doble circuit a 220 kV Vic-Juià, es produiria la sobrecàrrega dels eixos 132 i 110 kV de les subestacions de Sant Celoni i La Roca i, eventualment, de l’eix Osona-Sau-Susqueda-Girona. Aquesta situació implicaria talls de mercat.

A més a més, amb la configuració actual, el futur desenvolupament del mercat a la zona queda compromès.

Per tal de millorar la situació actual de manca de fiabilitat i de qualitat de subministrament, així com per atendre les necessitats futures de demanda a la zona, cal fer una nova injecció de potència amb un grau de fiabilitat suficient. La futura entrada en servei d’una subestació a Bescanó, amb la transformació 400/220/132 kV, alimentada des de les línies Sentmenat-Bescanó i Vic-Bescanó, dóna resposta a aquesta necessitat.


(La futura subestació de Bescanó, segons es veu al croquis, estarà alimentada per la MAT que es vol construir i a la que alguns partits polítics s’oposen)

Amb uns alcaldes als que hem de felicitar per la seva actuació en favor dels afectats, però que, molts d’ells, prefereixen que els seus veïns contemplin un paisatge immaculat a que el contemplin amb algunes torres de distribució de corrent, les comarques gironines no poden argumentar que els incidents que s’han produït són indignes del segle XXI. La gestió dels riscs, tant al segle XXI de la nostra era com al temps de Pericles, implica renunciar a algunes coses (el nostre paisatge perfectament immaculat) si es volen disminuir els riscs (mallant la distribució elèctrica, equivalent a fer més torres i més subestacions). Algun dia sabrem quants projectes de línees de distribució i de subestacions estan parades per l’oposició dels ajuntaments.

Els alcaldes de les comarques gironines han signat un manifest on acusen les companyies elèctriques i el govern de la Generalitat del què ha passat. I tenen raó fe fer-ho, ja ho he dit en un post anterior: amb unes línees calculades per suportar la neu, el problema hauria sigut menys rellevant. Però, amb la seva oposició (la d’alguns alcaldes) a la MAT i a la construcció de línees d’alta i mitja tensió pels seus municipis, si han de buscar tots els responsables, també seria bo que es miressin en un mirall.

I és que no es pot voler tenir un paisatge sense torres elèctriques i, a la vegada, congeladors, vitroceràmiques, calefacció elèctrica, rentaplats, rentadores i indústries.

dimarts, de març 16, 2010

Malgrat 1910 – S’acaba la vaga a les mines de ferro

El dimecres 16 de març de l’any 1.910 La Vanguardia comunica que la vaga a les mines de ferro s’havia acabat. En realitat, la vaga es va acabar el 14 de març.

Però no tardaria massa a tornar a començar.

dissabte, de març 13, 2010

Malgrat 1910 – comitè “canalejista”

El diumenge 13 de març de l’any 1.910 trobem a La Vanguardia la notícia de que el comitè “canalejista” de Malgrat, junt amb altres de diferents pobles, va complimentar el governador.

Els “canalejistes” eren partidaris de José Canalejas, ferrolà lliberal que va ser president del consell de ministres del 9 de febrer del 1.910 fins el 12 de novembre del 1.912, data a la que va ser assassinat. Va ocupar-se de Catalunya preparant el projecte de Mancomunitat amb Enric Prat de la Riba.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro

La Vanguardia del diumenge 13 de març de l’any 1.910, avui fa cent anys, publicava la visita de l’alcalde, que llavors era en Juli Cardona i Girons, i del director de les mines de ferro al governador per parlar de la vaga.

Ens fixarem que el diari ressalta l’actuació pacífica dels obrers en vaga, ja que, en aquell temps i sobretot després dels aldarulls i de les violències de la setmana tràgica del mes de juliol del 1.909, el manteniment de l’ordre públic era una preocupació important.

divendres, de març 12, 2010

Els pirates somalis

Llegint un reportatge sobre la illa de Socomora al National Geographic d’aquest mes m’he trobat amb la sorpresa de que els habitants d’aquesta illa estan molt contents de que hi hagi pirates als seus mars. El problema que tenien, abans de que hi haguessin aquests pirates, era que els grans vaixells de pesca s’acostaven a la illa i plomaven tota el peix. Com que els nadius de Socomora viuen fonamentalment del que pesquen, aquesta “esquilada” del seu mar els hi posava problemes bàsics importants.

Diuen els nadius que aquests vaixells pescadors, veritables fàbriques, llençaven al mar fins al 90 % del peix que pescaven, el que ens dona una bona idea del mal que aquests pescadors “industrials” fan a la riquesa marina.

Doncs bé, ara, amb els pirates somalis que han foragitat aquests depredadors voraços de les costes de Socomora, els pescadors nadius tornen a tenir una pesca que els permet alimentar-se.

Es a dir, que no hi ha mal (els pirates) que per bé no vingui (la fugida dels pescadors industrials depredadors del mar). No sé si en som prou conscients.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro


El dia 8 de març d’ara fa cent anys es va declarar una vaga a les mines de ferro, vaga que afectava 96 obrers. La Vanguardia del dijous 10 de març del 1.910 en publicava la primera notícia. Dos dies més tard, el mateix diari publicava que la vaga seguia igual, malgrat una conferència que van celebrar els obrers i els patrons.

Durant uns quants mesos, el seguiment de les vagues de les mines de ferro va ser la notícia més important sobre Malgrat que anava publicant el diari.

dijous, de març 11, 2010

Les torres elèctriques doblegades pel vent i el gel


Quan vaig veure per la tele tot un reguitzell de torres elèctriques doblegades la primera idea que em va passar pel cap va ser que no s’havia previst que els cables es podrien recobrir amb gel, cosa que augmenta el seu pes i fa que les torres, si no han estat calculades per aquest pes, es puguin doblegar.

No és gens senzill de calcular una torre d’alta o de mitjana tensió. Probablement ara, amb programes d’ordinador previstos per aquests càlculs, la cosa sigui més senzilla. Però quan, ara fa més de quaranta anys, vaig fer un curs de càlcul d’estructures metàl•liques, el que em va resultar més complicat va ser el d’aquestes torres. Es clar que en aquell temps, per no haver, no hi havia ni calculadores per fer les quatre regles. Treballàvem amb regla de càlcul i havíem de calcular gràficament els esforços de cada peça que constituïa les torres. Algunes vegades havíem de refer el càlcul, ja que potser no estàvem ben segurs de les condicions inicials que havíem pres com a base del càlcul.

Tothom sap que els cables elèctrics a l’aire lliure, quan neva i fa fred, es poden recobrir d’una capa de neu gelada. El pes d’aquesta capa no és sempre el mateix, depèn del gruix del gel i de la seva composició. El gruix del gel depèn, fonamentalment, de la temperatura. La seva composició depèn de la quantitat d’aigua que contingui el gel: les nevades de finals d’hivern acostumen a ser humides, i el gel que formen pesa més (això ho saben prou bé els esquiadors).

Doncs bé, quan vaig fer el curs del que parlava, es deia que s’havia de prendre en compte l’augment del pes del cable elèctric per una capa de gel en zones on es produïssin gelades. Es a dir que, tant al Maresme, com al Gironès, com a Osona, al ser zones on s’hi produieixen gelades, s’hauria, aplicant el sentit comú, d’haver previst el sobrepès que podria causar el gel.

Però no s’ha fet així. He de dir, primer de tot, que si tens en compte el pes del gel, això fa que les torres siguin més altes (has de preveure més fletxa al cable perquè no es trenqui amb l’augment de pes, i com que el cable ha d’estar almenys a 6 metres del sòl, la torre ha de ser més alta). D’altra banda, els ferros de la torre han de ser més gruixuts, ja que han de suportar més pes. En resum, el cost de la línia elèctrica és molt més elevat.

Legalment, però, no hi ha cap obligació de preveure el sobrepès del gel ni al Maresme, ni al Gironès ni a Osona. El reglament de línees aèries d’alta tensió, del juliol de l’any 1.968, en el seu article 17, divideix el país en tres zones: la zona A, de 0 a 500 metres sobre el nivell del mar, la zona B, de 500 a 1.000 metres sobre el nivell del mar, i la zona C, a més de 1.000 metres sobre el nivell del mar. Per la zona A, el reglament diu que no es tindrà en compte cap sobrecàrrega motivada pel gel. (Aquest reglament ha estat derogat l’any 2.008, però, pel que fa al gel, a l'article 3.1.3., el nou reglament diu exactament el mateix, amb l’afegit de que “els valors de les sobrecàrregues a considerar per cada zona podran ser augmentades, si les especificacions particulars de les empreses distribuïdores o de transport responsables del servei així ho hagin establert”).

El caparró dels autors d’aquest reglament deu ser molt senzill: a Espanya, i a Catalunya, hi ha zones situades a menys de 500 metres sobre el nivell del mar on hi gela i on hi neva prou perquè el sentit comú ens digui que és molt probable que el gel, un dia o un altre, es dipositi sobre els cables elèctrics. Però el lobby de les companyies elèctriques i de la Xarxa Estatal de Distribució (REE) deuen haver actuat sobre el legislador del ministeri d’indústria per poder seguir construint les seves torres a un preu baix.

Mentrestant, al consumidor, que li donin pel sac. Que passi fred, que estigui incomunicat i que hagi de llençar tot el que tenia al congelador no sembla importar a ningú. ¡Que aquí no hiela, coño!

dimecres, de març 10, 2010

Espanya es resseca


No fa pas gaire, exactament el dia de Sant Nicolau de l’any passat, també dia de la Constitució, el diari El País publicava un article amb el títol España se reseca. Aquest article és una demostració clara de que, de vegades, valdria més callar. El subtítol diu: “la península és la zona europea que perdrà més pluja (un 20 %) pel canvi climàtic, segons un estudi oficial. L’augment de la temperatura mesurada des del 1.970 ja duplica la mitjana mundial”.

I és que, des de finals de desembre, va començar a ploure i no para. Els embassaments espanyols, que es trobaven per sota de l’emplenament mitjà dels darrers deu anys des del mes de març de l'any passat, ara estan plens. Molts s’han hagut d’obrir perquè ja estaven plens del tot. Al 9 de març, els embassaments tenien 44.044 hm3, un 79,8 % de la capacitat total, que és de 55.223 hm3.

A Catalunya, en canvi, els embassaments, després de la gran sequera que va estar a punt de provocar talls en el subministrament ara fa un parell d’anys, durant tot el 2.009 han estat més plens de la mitjana dels deu darrers anys, i continuen igual. Al 9 de març, la quantitat embassada era de 1.424 hm3, un 73,4 % de la capacitat total, que és de 1.939 hm3.

Si els embassaments espanyols s’han emplenat des de fa dos mesos és perquè les borrasques atlàntiques han vingut pel sud. Exactament el que la teoria del canvi climàtic diu que passarà cada vegada més rarament. Probablement tenen raó, ja que parlen de finals de segle. Per ara, però, i malgrat que la concentració de CO2 segueixi augmentant i que la temperatura peninsular no pari de pujar (segons el País), no sembla pas que sigui el cas.

Situació dels embassaments.

dilluns, de març 08, 2010

Un ensenyament eficaç

Llegia l’altre dia al suplement dominical de la Vanguardia un article sobre dos experiments (si es poden qualificar així) d’ensenyament, l’un a Xile i l’altre als Estats Units. El xilè és la Fundació Astoreca, i el nord-americà el fan les escoles Kipp. Ambdós tenen uns resultats espectaculars. I ambdós es dirigeixen, fonamentalment, a estudiants sense gaires mitjans econòmics.

A la Fundació Astoreca s’agafen els nens des de petits, se’ls donen objectius que estiguin al seu abast (una criatura que no pot assolir el que se li demana es desmotiva) sense ser massa fàcils, i se’ls felicita quan els assoleixen. Els professors són gent motivada. Les regles són clares, i no es deixa passar una falta sense sancionar-la, però es passa molt de temps a explicar el perquè de cada norma. A l’escola es llegeix, els alumnes tenen una biblioteca a la seva disposició, es poden emportar llibres a casa. L’aprenentatge del llenguatge a través de la lectura és considerat fonamental: qui no sap expressar-se ho té difícil per tenir idees clares.

Les escoles Kipp (knowledge is power program) estan finançades per fons públics, però estan gestionades per equips independents. Tenen una llibertat total per innovar, per allargar els horaris de les classes, per acomiadar els professors que no compleixin com cal, i per incentivar econòmicament els que siguin bons, segons els resultats dels seus estudiants. El 95 % dels alumnes acaben l’educació secundària, contra el 30 % als Estats Units i el 50 % si són de zones difícils. El seus lemes són work hard, be nice (treballa fort, sigues amable) i tots aprendrem.

L’èxit de l’educació d’aquests dues institucions es pot comparar amb l’èxit educatiu de Finlàndia, i es basa en aquests principis:

- equitat del sistema (igualtat d’oportunitats)
- professorat de qualitat
- llibertat per aplicar continguts i mètodes

A Espanya i a Catalunya, on més del 30 % dels alumnes no acaben la secundària, fora bo que l’educació respongués a aquests principis. Però és molt difícil que sigui així: els ministeris d’educació i les conselleries corresponents no volen donar llibertat a ningú per aplicar continguts i mètodes (no fos cas que es demostrés que molts dels dirigents i experts del sistema no tenen cap utilitat), i els sindicats no volen sentir a parlar de professors de qualitat, que es puguin acomiadar si no són suficientment bons i premiar si tenen bons resultats, no fos cas que la majoria dels seus afiliats acabessin al carrer.

Un dia, ja fa temps, parlava del mamut, referint-me al immobilisme de l’estament ensenyant. Les escoles Kipp i la Fundació Astoreca han aconseguit alliberar-se del mamut. A Finlàndia, també. Ho farem nosaltres algun dia?

dissabte, de març 06, 2010

Sobre la contractació de gent a l’atur per les obres municipals

Al ple municipal del passat mes de gener, el grup ICV-EUiA va presentar una moció per “incorporar la reserva en les noves contractacions de personal destinat a l’execució dels contractes del Fons Estatal per l’Ocupació i la Sostenibilitat Local 2010 d’un nombre de llocs de treball no inferior al 50 per 100 del personal a contractar, sempre que s’adeqüi als perfils requerits”. La moció és molt més llarga, però penso que l’essencial es troba en aquest paràgraf.

La resposta de l’alcaldessa a aquesta moció va ser: “el decret del FEOSL no parla d’homes i dones, sinó de gent a l’atur i que s’ha de premiar a l’empresa que contracti més persones que estiguin a l’atur, entenent que no es pot obligar a contractar un 40 o un 50% d’aturats, ja que aquestes empreses tenen la seva plantilla i han de veure quin nombre de persones els caldrà contractar, avançant que votaran en contra de la moció, afegint que en altres obres municipals és contempla com una millora en els plecs de condicions la contractació de persones a l’atur”.

Penso que aquesta moció del grup ecosocialista té un raonament que podria qualificar de demagog i populista. En efecte, demanar contractar gent aturada per fer una obra municipal pot ser molt atractiu pels que estan a l’atur, però és una penalització per les empreses que hagin pogut conservar bona part de la seva plantilla. En aquest aspecte, la resposta de l’alcaldessa és justa en un punt: no es pot obligar a contractar un 40 o un 50 % d’aturats, ja que aquestes empreses tenen la seva plantilla.

Però on ja no segueixo el raonament de l’alcaldessa és quan afegeix que en altres obres municipals és contempla com una millora en els plecs de condicions la contractació de persones a l’atur. Ja que, seguint el mateix raonament, una empresa que hagi pogut conservar bona part de la seva plantilla serà penalitzada, ja que no podrà contractar persones que es trobin a l’atur.

Es a dir que, ecosocialistes o socialistes tenen, pel que es pot deduir del que han dit al ple del mes de gener, una actitud antisocial profunda, ja que posen pals a les rodes a que una empresa es comporti bé amb els seus obrers. Tant si governen els uns com si governessin els altres, sortiria més a compte a una empresa enviar la seva plantilla a l’atur per tenir més possibilitats d’accedir a obres municipals, ja que d’aquesta manera podrien contractar persones a l’atur i tindrien una millora en el seu plec de contractacions.

Amb aquest caos mental que tenen alguns, no m’estranya que passi el que passa (que els empresaris fotin la gent al carrer, encara que tinguin feina) ni que les obres municipals siguin d’una qualitat més aviat reduïda, ja que una bona qualitat només es pot tenir si l’empresa manté una plantilla que sigui el més estable possible.

I que això ho pensi (i ho faci) la gent que es diu d’esquerres és, veritablement, el món a l’inrevés.

El cost de TVC


Parlàvem fa temps del que costa la tele catalana. En parlàvem al desembre del 2.008, i encara no estàvem amb tanta crisi sobre les espatlles com ara, de manera que el que dèiem llavors és més veritat en aquest moment.

Aprofito el que diu avui la Vanguardia per tornar sobre aquest tema. La tele catalana necessitarà aquest any unes subvencions de 283 milions d’euros. Els ingressos, que eren de 166 milions d’euros l’any 2.005, han passat a 104 l’any 2.009. Les despeses, de 327 milions l’any 2.005, han passat a 402 milions l’any 2.009.

Les “pèrdues” acumulades de la tele catalana, des de l’any 2001 al 2009, han estat de 1.377 milions d’euros. “Si aquesta quantitat s’hagués tingut de finançar, per exemple, al 5 %, la TVC hauria hagut d’assumir uns costos aproximats de 69 milions d’euros anuals només pel cost dels interessos. I això representa gairebé la meitat dels ingressos”, diu la Vanguardia.

Personalment no estic contra l’existència d’una televisió pública catalana, encara que sigui deficitària. Es més, la considero necessària. Però el cost de l’actual TVC és excessiu. Probablement es podrien replantejar els seus objectius, fer-los més modests, de manera a poder reduir les subvencions que necessita. Sobre tot en aquests temps de crisi, on tothom (o, almenys la majoria) haurà de reduir el seu tren de vida. I on les institucions diuen que no tenen un finançament suficient.

dimarts, de març 02, 2010

Una molt bona notícia per la Tordera


Ja fa temps que es va signar un acord entre la propietat Càmping La Tordera i l’associació Orchis, Naturalistes de la Selva i l’Alt Maresme, per a la protecció, millora i gestió de la riba sud de la desembocadura del riu Tordera. Em va semblar una molt bona notícia, però, si he de ser sincer, la vaig agafar amb un cert escepticisme, ja que avui dia, a la societat en què vivim, es fan molts anuncis, però moltes vegades és queden en anuncis.

Però no: els signataris són gent seriosa, i aquest mes es començarà a posar en pràctica aquest acord. Ja hi ha un programa d’actuacions pels 20, 21 i 28 de març.

Des d’aquí, la meva entusiasta felicitació als organitzadors.

L'extensió del gel àrtic

Tothom està parlant de que el gel del pol nord disminueix a ulls vistes. En el gràfic es posa l'extensió diària, en milions de quilòmetres quadrats, per any, des de l'any 2.002.

Després d'un mínim en l'any 2.007, l'any passat (en vermell), ja va tornar a una certa normalitat i, per ara, l'any 2.010 (en blau clar), també es presenta normal. Ja veurem com evoluciona.

Les dades diaries es poden trobar aquí.