La civilització de les escombraries

L’any 1972, Félix Rodríguez de la Fuente, en un dels seus famosos programes, va pronunciar aquestes paraules: «El que ens diferencia d’altres èpoques i d’altres cultures, el que més ens preocupa i el que realment més pot transformar, radicalment, la posició de la humanitat en el present, són les escombraries. Les escombraries no només en forma de cotxes antics que estan amuntegats als cementiris, no només amb bosses de plàstics i aquells contenidors famosos sense retorn que ompliran Espanya i tot el món. Les escombraries en forma de verins dissolts a la sang dels éssers vius que s’acumulen a les nostres vísceres. Les escombraries en forma de tot tipus de substàncies químiques sense les quals ja no podem viure, inclosos l’alcohol i altres estimulants. No hi ha dubte que la nostra es pot anomenar la civilització de les escombraries».

Han passat més de mig segle i molt avançat el segle XXI, el missatge de Félix Rodríguez de la Fuente conserva tota la seva actualitat. El seu esgarrifós i encertat diagnòstic de la civilització humana podria haver-se registrat avui sense haver-hi de canviar una coma.

Les darreres dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística corresponen a l’any 2021 i ens diuen que en aquell any es van recollir gairebé 23 milions de tones d’escombraries a Espanya, que correspon a 480 kg per a cada ciutadà. Només el 25% d’aquestes escombraries es van separar, la resta eren escombraries mixtes. En termes generals, es poden reciclar les escombraries separades, mentre que les mixtes van a abocadors. A Catalunya s’en van produir 3 milions i mig de tones (460 kg/habitant) amb un percentatge de separació del 42%, molt superior a la mitjana espanyola.

El problema dels abocadors autoritzats és que cada vegada són més grossos, ja que seguim produint escombraries, el que fa que, bé per problemes de manteniment es produeixin fuites que contaminen les aigües del subsòl, bé per fenòmens naturals (riuades o correments de terres, per exemple) que poden arrossegar part de les escombraries dipositades, que acaben als rius. I no parlem d’abocadors clandestins ni dels dels països menys desenvolupats ...

Ens podem centrar en la contaminació dels plàstics, un problema enorme que amenaça la nostra salut. Els éssers humans han produït més de 9.000 milions de tones de plàstic des del 1950. Només el 9% dels residus de plàstic es reciclen, mentre que el 19% s’incinera i el 72% acaba en abocadors i al medi ambient, arribant als rius i al mar, on l’aigua, el sol, el vent i els microorganismes degraden el plàstic fins que es converteix en microplàstics inferiors a 5 mil·límetres. Aquestes partícules són ingerides per plàncton, bivalves, peixos i fins i tot balenes, que les confonen amb els aliments. Des d’aquí van a la cadena alimentària. Les partícules més petites, d’unes mil·lèsimes de mil·límetre, comporten molt risc ja que poden colar-se al torrent sanguini, al sistema limfàtic i arribar al fetge.

La producció de plàstic anual s’ha multiplicant al llarg dels anys, des de 2 milions de tones el 1950 fins a més de 390 milions el 2022. Una de les principals causes de l’augment imparable de la producció de plàstics és que tenen una vida útil molt breu. Es fabriquen molts productes per utilitzar i tirar.

Solucions? A nivell individual, separar millor. A nivell municipal, millorar la recollida d’escombraries i el manteniment dels abocadors. A nivell regional, promou el reciclatge d’escombraries separades. A nivell nacional i europeu, treballar per reduir el consum i regular la fabricació de plàstics. La Unió Europea va prohibir el 2021 els plàstics d’un sol ús per als quals hi ha alternatives assequibles com, per exemple, el cotó, els coberts, els plats, els vaixells o les palla, i ha començat a prohibir gradualment el 2023 la fabricació de productes de cura personal que contenen microesferes. Aquestes minúscules boles de plàstic es troben en molts productes de bellesa per les seves propietats exfoliants. Es calcula que durant una dutxa amb un gel de bany que conté microesferes fins a 100.000 boles poden colar-se pel desguàs i anar a l’oceà, on són consumits per fauna marina introduint substàncies potencialment tòxiques a la cadena alimentària.

Aquest és el camí seguir.

L’estat del clima 2024

 Fa pocs dies s’ha publicat “The 2024 state of the climate report: Perilous times on planet Earth”. Copiem les seves conclusions, que podem resumir en unes poques paraules: estem ben fotuts i no ens en volem donar compte.

“Malgrat sis informes de l'IPCC, 28 reunions de la COP, centenars d'altres informes i desenes de milers d'articles científics, el món ha avançat molt poc sobre el canvi climàtic, en part a causa de la forta resistència d'aquells que es beneficien econòmicament del sistema basat en els combustibles fòssils actuals.

Actualment anem en la direcció equivocada, i el nostre creixent consum de combustibles fòssils i l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle ens estan impulsant cap a una catàstrofe climàtica. Tenim por del perill d’una descomposició climàtica. L'evidència que observem és alarmant i innegable, però és aquest mateix xoc el que ens porta a l'acció. Reconeixem la profunda urgència d'abordar aquest repte global, especialment l'horrible perspectiva dels pobres del món. Tenim el coratge i la determinació de buscar solucions transformadores basades en la ciència en tots els aspectes de la societat. El nostre objectiu és proporcionar coneixements clars i basats en evidències que inspirin respostes informades i audaces dels ciutadans als investigadors i líders mundials.

Reduir ràpidament l'ús de combustibles fòssils hauria de ser una prioritat. Això es podria aconseguir en part a través d'un preu global del carboni prou alt que podria restringir les emissions dels rics i alhora proporcionar finançament per als programes de mitigació i adaptació al clima tan necessaris. A més, fixar preus i reduir les emissions de metà és fonamental per mitigar eficaçment el canvi climàtic. El metà és un gas d'efecte hivernacle potent i, a diferència del diòxid de carboni, que persisteix a l'atmosfera durant segles, el metà té una vida atmosfèrica relativament curta, cosa que fa que les reduccions siguin impactants a curt termini. Reduir dràsticament les emissions de metà pot frenar la taxa d'escalfament global a curt termini, ajudant a evitar punts d'inflexió i impactes climàtics extrems.

En un món amb recursos limitats, el creixement il·limitat és una il·lusió perillosa. Necessitem un canvi audaç i transformador: reduir dràsticament el consum excessiu i el malbaratament, especialment per part dels rics, estabilitzant i reduint gradualment la població humana mitjançant l'empoderament de l'educació i els drets de les nenes i les dones, la reforma dels sistemes de producció d'aliments per donar suport a una alimentació més basada en plantes i l'adopció d'un marc econòmic ecològic i postcreixement que garanteixi la justícia social. L'ensenyament sobre el canvi climàtic s'hauria d'integrar als currículums bàsics d'educació secundària i superior a tot el món per conscienciar, millorar l'alfabetització climàtica i empoderar els estudiants perquè prenguin mesures. També necessitem esforços més immediats per protegir, restaurar o recuperar els ecosistemes.

L'augment dels desastres climàtics anuals mostra que estem en una crisi important i que empitjorarà en el futur si seguim amb les nostres activitats habituals. Avui, més que mai, les nostres accions són importants per al sistema climàtic estable que ens ha donat suport durant milers d'anys. El futur de la humanitat depèn de la nostra creativitat, fibra moral i perseverança. Hem de reduir amb urgència els excessos ecològics i perseguir la mitigació i l’adaptació immediata al canvi climàtic a gran escala per limitar els danys a curt termini. Només mitjançant una acció decisiva podrem salvaguardar el món natural, evitar un enorme sofriment humà i garantir que les generacions futures heretin el món habitable que es mereixen. El futur de la humanitat penja d’un fil.”

Anomalies climàtiques inusuals el 2023 i el 2024. Les temperatures de l'oceà (a, b) estan actualment molt fora dels seus rangs històrics. Aquestes anomalies reflecteixen l'efecte combinat del canvi climàtic a llarg termini i la variabilitat a curt termini. Cada línia correspon a un any diferent, amb un gris més fosc que representa els anys posteriors. Totes les variables mostrades són estimacions diàries.

La temperatura del mar

Un motiu de preocupació important és l’augment de la temperatura del mar, que, si ens fixem en el gràfic, ha augmentat molt des de principis de l’any passat, batent tots els rècords des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1981. Això vol dir que el mar està acumulant energia a un ritme molt ràpid, i aquesta energia només té una via de sortida, que és a través de tempestes, que s’està tornant més violentes.

Ara que l’episodi de El Niño s’ha acabat, sembla que, des del mes de juliol aquesta temperatura està per sote de la del mateix mes de l’any passat, però encara molt superior a les de sèrie històrica. Com a conseqüència, pluges torrencials i les conseqüents riuades i de vegades lliscaments que han arrasat poblacions s'han vist sovint arreu del món en llocs gens habituats a aquest tipus d'esdeveniments. Cap continent no se salva d'aquest tipus d'anomalies, que van de la Xina al Pakistan, del Sudan al Marroc, d'Itàlia a Espanya, de França a Polònia, de Mèxic als EUA, d'Argentina a Xile... El Japó acaba de rebre la visita del tifó Shashan, que ha descarregat en algunes zones fins a 1000 litres per metre quadrat i ha causat nombrosos estralls. El desert del Sàhara, una de les regions més àrides del planeta, podria experimentar durant les pròximes dues setmanes un període de pluges intenses que podria fer caure en setmanes l’equivalent a anys de pluja en algunes zones del desert. Tot això és completament inaudit. Per més que alguns s'entestin a argumentar el contrari, la Crisi Climàtica està prenent cada cop més força.

Si mirem el que està passant al Mediterrani, aquest esclafament és tant o més important que l’escalfament global del mar. Des de fa un parell d’anys, la temperatura mitjana anual del Mediterrani s’ha enfilat fins a 21ºC, un parell de graus més que fa 40 anys. Al mes d’agost, la temperatura s’enfila fins als 28ºC, cosa mai vista des de que es tenen registres fiables, també des de l’any 1981. 

La conclusió és que només és qüestió de temps que una tempesta de gran magnitud causi estralls a alguna ciutat espanyola. Ni ningú en parla ni hi estem preparats, ni tenim la més mínima intenció de preparar-nos-hi.

Una imatge interessant

La imatge del dia de la NASA és la del planeta Saturn mig tapat pel nostre satèl·lit, la Lluna. És una imatge, des del meu punt de vista, molt bonica, com la majoria de les imatges del dia que cada dia publica la NASA. Però aquesta és especialment interessant perquè va ser presa fa sis dies des de Breda, per un aficionat a l’astronomia, en Pau Montplet Sanz, que publica sovint al seu compte de Facebook fotografies astronòmiques espectaculars.

Una bola de neu

Estem al Criogenià, una fase de la història geològica de la Terra anomenada "Terra bola de neu". Fa 770 milions d'anys, la Terra va quedar atrapada en una gàbia de gel. Com es va produir aquest fenomen? Com es va aturar i com ho va fer la vida per aconseguir sortir de la hibernació?

Una immensa bola de gel que gira a l'espai. A terra, la temperatura mitjana oscil·la entre els 20 i els 50 graus sota zero i una manta glaçada, de més d'un quilòmetre de gruix, s'ha empasat els mars i les terres. No hi ha núvols al cel, el paisatge és d'un blanc encegador i, aparentment, no hi ha a l'horitzó cap forma de vida.

És probable que així fos la Terra fa uns 700 milions d'anys. El nostre planeta va romandre congelat durant uns quants milions d'anys. I el més probable és que la vida va córrer el risc d'extingir-se. Ciència ficció? No. La hipòtesi de la bola de gel és una de les teories científiques més interessants desenvolupades fins ara per explicar algunes anomalies trobades pels geòlegs a les roques d'arreu del món: per exemple, la presència de restes glacials incrustades en dipòsits que es trobaven al nivell del mar en aquell moment i, a més, prop de l'equador. O el descobriment de sediments rics en ferro, explicables només per una absència total d'oxigen de l'atmosfera.

No tothom està convençut de la seva validesa. Si fos cert, diuen els crítics, els primers organismes, dels quals també derivem, amb prou feines haurien aconseguit sobreviure, i l'evolució s'hauria aturat. Un episodi semblant ja s'havia produït, al Proterozoic, 1.500 milions d'anys abans. Una glaciació tan intensa, però, hauria desencadenat un cercle viciós: més gel no només significa més fred, sinó també un major reflex de la radiació solar, per tant, encara més fred. I la Terra mai no hauria estat capaç d'alliberar-se de la presa glacial.

Però els partidaris argumenten: en aquella època existien formes de vida molt primitives, com les algues i els cianobacteris, que podien viure amagades a les aigües termals volcàniques, i el fitoplàncton. I una vegada més van ser els volcans els principals responsables del desglaç de la Terra. El diòxid de carboni emès pels volcans es va acumular gradualment a l'atmosfera i va atrapar els raigs del sol, fent que la temperatura tornés a pujar. El mecanisme? El de l'efecte hivernacle, el mateix que avui amenaça d'escalfar el nostre planeta, aquesta vegada en excés.

La primera sospita que la Terra havia passat realment per una glaciació especialment intensa, o almenys una sèrie de glaciacions especialment rígides, va sorgir cap als anys seixanta. Feia poc que s'havia entès que els continents flotaven sobre el mantell de la Terra com illes a la deriva, i no sempre havien estat en la mateixa posició.

Va ser Brian Harland de la Universitat de Cambridge qui va trobar la primera pista: va descobrir que a les roques que es remunten al Neoproterozoic, és a dir, fa 700 milions d'anys, i que es van trobar a quasi tots els continents, hi havia restes de dipòsits glacials. No només això. La presència de carbonat de calci i magnesi a la capa just a sobre va demostrar que la “bola de gel” havia d'haver donat pas a una “bola de foc”, període en què la temperatura mitjana devia arribar a nivells tropicals.

Al mateix temps, analitzant l'orientació magnètica de les partícules minerals trobades a les roques, Harland va establir que quan es va començar a formar la bola de gel, el trencaclosques dels continents que havien format Rodinia, es trobava majoritàriament al cinturó tropical. Va ser en aquest moment quan van sorgir els primers dubtes: si es van trobar indicis de la presència de gel als tròpics, significava que el gel havia estat per tot arreu. O millor dit: havia envoltat tot el planeta. I si això hagués passat realment, per què no s'havia extingit la vida, i què havia provocat, en canvi, el retorn a la normalitat?

Fa mil milions d'anys, o gairebé, la Terra estava poblada per algues i microorganismes marins. Alguns investigadors, els més escèptics, creuen que es van refugiar en una franja d'oceà que havia quedat lliure de gel. Els més convençuts pensen en canvi que van trobar refugi en xemeneies volcàniques i fonts termals. Recentment s'ha descobert que hi ha un nivell molt alt d'activitat biològica en els guèisers submarins i les formes de vida antigues que poden sobreviure fins i tot en la foscor total. L'activitat volcànica no es va aturar. De fet, va ser especialment intensa.

Un interrogant al cel

El telescopi James Webb ha vist aquest interrogant al cel. Un avís per la humanitat? Molt probablement, la imatge de la fusió de dues galàxies.

Amb 2 bilions de galàxies (2 milions de milions) i amb cent mil milions d’estrelles per galaxia, queda clar que som molt poca cosa.

Un món sense feina?

L'economista John Maynard Keynes va introduir el concepte “atur tecnològic” el 1930. Va anticipar un escenari sorprenent per a aquell temps: pensava que, un segle més tard, cap a l'any 2030, la tecnologia permetria solucionar tots els problemes materials i productius de la humanitat. Gràcies a la tecnologia, es podria produir de tot a cost pràcticament zero. Però taquesta producció es faria bàsicament amb màquines sense humans. Què passaria si tinguéssim de tot per a tothom, excepte una feina?

Estem a prop de l'any 2030. Quina és la situació actual sobre això? En molts aspectes, sembla possible que la “profecia” de Keynes pugui ser realitat relativament aviat. Vegem-ho.

En un recent article, The Economist es feia ressò dels extraordinaris avenços en tecnologia solar. Aquest any, al món es fabricaran més de 70.000 milions de cèl·lules solars (bàsicament, a la Xina) que, un cop instal·lades, produiran energia a cost marginal pràcticament nul. Sense contaminació, aquestes cèl·lules  estaran durant anys generant electricitat natural. Es fabriquen amb silici, un dels elements més abundants de la terra. El ritme d'expansió d'aquesta energia, l'eficiència de la qual està millorant, és exponencial: la capacitat solar instal·lada es duplica aproximadament cada tres anys i, per tant, es multiplica per deu cada dècada.

Un creixement tan sostingut poques vegades es veu en una cosa que tingui importància com la que té la producció d'energia. Quan fa deu anys tenia una desena part de la capacitat actual, l'energia solar encara era considerada marginal i amb un futur incert. Ara la Societat Internacional d'Energia Solar afirma que el 2026 la llum del sol generarà més electricitat que totes les plantes nuclears del planeta. Si en els propers deu anys l'energia solar augmentés novament deu vegades, equivaldria a multiplicar per vuit la capacitat de tots els reactors nuclears del món, i ho faria en menys del temps del que normalment porta construir-ne només un.

Això vol dir que és possible que ens encaminem cap a un món on l'energia elèctrica renovable sigui abundant i barata. Gran part del món (inclosa Àfrica, on 600 milions de persones encara no poden il·luminar casa seva) començarà a sentir-se rica en energia. Aquest sentiment serà nou i transformador per a la humanitat. Si això es compleix, les cèl·lules solars seran la font d'energia elèctrica més gran del planeta a mitjans de la dècada del 2030. Per a la dècada del 2040, segons The Economist, podrien ser la font més gran no només d'electricitat sinó de tota l'energia que consumim, encara que això no sembla gaire realista, si ens atenim a les dificultats que tenen els vehicles elèctrics per imposar-se al mercat.

Però la veritat és que en aquests moments ens trobem en una era de desenvolupament tecnològic impressionant. Disposem d´informació infinita a internet a cost pràcticament zero per al consumidor. Tenim lleure digital inacabable a costos molt baixos (vídeos, podcasts, e-books, jocs, música, etc). La ciència és crucial per al progrés, i mai com ara no s'han invertit tants recursos en recerca i desenvolupament. La interacció entre els descobriments científics i la innovació aplicada ens pot acostar a un món d'abundància. Per primera vegada a la història posseïm coneixements per crear una prosperitat gairebé il·limitada.

La robòtica donarà lloc a revolucionaris tipus de robots intel·ligents i flexibles que tindran aplicacions en producció, logística, atenció sanitària o domèstica a, restauració o hostaleria, que podran interactuar en llenguatge natural i aprendre de l’experiència. Elon Musk parla de vendre milions d'aquest tipus de robots intel·ligents els propers anys.

Quan es va produir la revolució industrial, la gran massa de treball agrícola es va desplaçar a la indústria. Amb la creixent automatització de la indústria, van quedar els serveis com a gran reserva de treball humà. Però la nova revolució tecnològica en curs es basa en la robotització i la intel·ligència artificial (IA), amb empreses que operen mitjançant algoritmes i robots, comencen a distribuir els seus productes amb cotxes que no necessiten conductor i amb drons, prenen decisions amb IA i generen beneficis gairebé sense intervenció humana.

Tot apunta que no trigarem gaires anys a trobar-nos en la situació que Keynes va imaginar ara fa gairebé un segle. I la qüestió continua sent la mateixa, què passarà si tenim pràcticament de tot per a tothom, excepte una ocupació? Veurem l'emergència d'una classe inútil, és a dir, les persones expulsades del mercat de treball a causa de l'automatització i incapaces d'adaptar-se a les noves tecnologies, que pot arribar a ser la immensa majoria de la població?

T ot això, sempre que no vagi tot en orris si ens veiem embolicats en les conseqüències catastròfiques d'un canvi climàtic que s'accelera, submergits (i enverinats) per la pol·lució deguda a les deixalles que genera una civilització cada cop més consumista o destruïts per una guerra descontrolada que acabi utilitzant armes nuclears.

Llegint en Pla

He trobat una foto de Josep Pla amb l’Hermós. Sempre havia pensat que m’agradaria veure la fesomia d’aquest personatge. 

Reprodueixo la foto i una conversa d’en Pla amb l’Hermós, del Quadern Gris.

Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotetes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’australopitec. 

¿Diu que s’acaba la guerra? fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa. 

¿Qui ho ha dit? 

Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè... 

Valga’m Déu! 

Hi ha una pausa llarga i després diu: 

De tota manera, és una mala notícia. 

¿Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia? 

Sí. Les guerres porten el peix

Bah, bah!

Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit moixons. No se’n veurà ni un per medecina... El peix vol soroll, remor, canonades, estropicis...

De vegades, el contacte amb la gent deprimeix. Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint és dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.

La gran apagada

La gran apagada fa referència a la possibilitat d'un tall de llum de llarga durada que es pot produir en un país determinat, o bé a tot Europa o fins i tot al món, que podria passar per diverses raons. Una pot ser deguda a fenòmens naturals com una gran tempesta solar que interfereixi amb els sistemes informàtics que regulen la producció i la distribució d'electricitat. Una altra raó pot ser que hi hagi sobrecàrregues a la xarxa elèctrica i fins i tot també es podria deure a atacs informàtics. D'altra banda, es pot donar el cas que una caiguda de la xarxa en un país tingui un efecte contagiós a altres països que tinguin les xarxes elèctriques interconnectades, com és el cas de molts països europeus.

Les conseqüències d'una apagada elèctrica de llarga durada són que no hi hagi res que funcioni, ni a casa, ni al transport públic, ni a internet, ni a la xarxa telefònica o als hospitals, indústries o comerços. Alguns pensen que un món sense electricitat podria tenir conseqüències encara pitjors que una pandèmia. D'alguna manera, seria com tornar a l'Edat Mitjana.

Les autoritats espanyoles han descartat rotundament que hi hagi possibilitats d'una gran apagada a Espanya, ja que el nostre país té una capacitat de producció d'electricitat molt folgada i una xarxa elèctrica de distribució relativament poc connectada amb altres països, en el nostre cas amb França, cosa que limita el risc d'un gran tall de subministraments per una caiguda del sistema a tercers països.

Tot i això, el 22 de maig passat Espanya va estar a punt de patir una gran apagada, en produir-se una parada no programada d'un reactor nuclear, en un context en què dos reactors més ja feia temps que estaven aturats per recàrrega, amb poca energia eòlica i poca disponibilitat d’energia hidroelèctrica a causa de la sequera. En estar en risc de sobrecàrrega, Red Eléctrica Española (REE) es va veure obligada a tallar el consum d'electricitat a les indústries acollides a l'anomenat “règim d'interrompibilitat”, el que representa una potència de 600 Mw. Durant unes hores, el risc d'enviar Espanya a l'Edat Mitjana durant dies, potser setmanes, va dependre que no es produís una avaria en una altra central elèctrica del país.

En vista d'aquests fets, ens podem preguntar per què no van entrar immediatament en funcionament algunes centrals de gas de cicle combinat de les gairebé 30 que hi ha a la península, moltes de les quals estan aturades la majoria del temps al haver augmentat molt la producció eòlica i fotovoltaica en els darrers anys i que, a causa de l'actual sistema de preus marginals de l'electricitat, entren a cost zero, cosa que fa que les centrals de cicle combinat no puguin competir quan hi ha prou producció d'energia renovable.

La posada en funcionament d'una central de cicle combinat és molt ràpida si la central es manté al ralentí, però triga molt més si està parada i amb l'equip humà no disponible a la mateixa central. Però mantenir una central al ralentí costa molts diners.

Aquest incident mostra que cal una profunda reforma de mercat elèctric. Alguns opinen que cal aprofitar l'augment de producció d'energia renovable per anar tancant cicles combinats i així emetre menys CO₂. No obstant això, continuarem necessitant potència de suport i això implica mantenir bona part dels cicles combinats: fent-los servir tan poc com sigui possible, però han de ser-hi per sortir al rescat en cas de necessitat. El problema és que actual sistema de preus marginals al mercat majorista fa que els propietaris dels cicles combinats perdin diners i exigeixin una compensació econòmica per mantenir les seves centrals al ralentí.

Avui dia l'electricitat és un bé indispensable, i cal prioritzar la qualitat del servei. Això fa pensar que la producció i la distribució d'energia elèctrica haurien de ser públiques, com passa a França. Amb el sistema actual ens exposem que ens enviïn una temporada a l'Edat Mitjana per guanyar uns milions més.

 

El problema demogràfic

D'una banda, sabem que els recursos del planeta no són suficients per assegurar un nivell de vida correcte a la població actual, i que els danys que causem al medi ambient acabaran fent molt complicada la supervivència de la nostra espècie, el que implica que seria vital reduir la població mundial per impedir-ho. D'altra banda, però, una disminució del nombre d'habitants té com a conseqüència l'envelliment de la població, el que planteja greus problemes de manca de força laboral per mantenir l'economia i de viabilitat d'uns serveis sanitaris i socials, incloent-hi les pensions.

 

És a dir, tant un augment com una disminució de la població mundial presenten inconvenients importants. Podem més o menys predir cap a on ens dirigim partint de la realitat demogràfica actual.

 

Amb 125 milions d'habitants, el Japó té la població més envellida del planeta, amb una edat mitjana de gairebé 50 anys, resultat de dècades d'índexs de fecunditat molt baixos (actualment 1,3 fills per dona, lluny del 2,1 que garanteix el reemplaçament generacional). Com a resultat, el Japó comença a patir un sever declivi demogràfic. Es calcula que el 2070 el país haurà perdut el 30% de la població i el 40% dels habitants tindrà més de 65 anys. El Japó té el dubtós privilegi de ser un país precursor en aquest terreny. Però el problema afecta tothom.

 

El declivi demogràfic ha començat a colpejar amb força així mateix països com Corea del Sud, que té l'índex de fecunditat més baix del món (0,7), Taiwan (1,1) i la Xina (1,2), aquesta última víctima de dècades de la fèrria política del fill únic. Dins de 10 anys, a causa de la manca de nens, a la Xina li sobraran 1,9 milions de professors. També l'Índia, avui el país més poblat del món, té un índex de fecunditat de 2,0, quan fa 25 anys era de 3,4.

 

Dins de la UE, Itàlia (1,3) i Espanya (1,2) tenen uns índexs de fecunditat molt reduïts. Alemanya és a l'1,6 ia França, que va ser campió de la natalitat, ha caigut a l'1,8, fet que va portar recentment el president Emmanuel Macron a fer una crida a un “rearmament demogràfic”. El nivell de fertilitat del conjunt de la Unió Europea és de 1,5.

 

Els Estats Units tenen un índex de fecunditat de 1,7. L'Amèrica Llatina, Brasil és a 1,6, Mèxic en té 1,8 o Argentina, amb 1,9. L'Àfrica del sud del Sàhara és ara la zona més dinàmica en aquest terreny, amb un índex de fecunditat del 4,6, però està disminuint, ja que era del 5,7 l'any 2000.

 

I al conjunt del planeta, l'índex global de fecunditat és de 2,3, lleugerament superior al 2,1 que, com hem dit, garanteix el reemplaçament generacional. Aquest índex global està baixant ràpidament, ja que era de 5,0 als anys 60 i 70 del segle passat, i havia baixat a 2,7 l'any 2000. Aviat la taxa de natalitat global de la nostra espècie caurà per sota de la taxa de reemplaçament i moriran més humans dels que naixeran.

 

Els darrers estudis demogràfics indiquen que en aquest segle es produirà un despoblament general de la Terra. La població mundial arribarà al seu punt més alt (passarà dels 8.000 als 10.000 milions de persones) entre els anys 2060 i 2080 i a partir d'aquí començarà a declinar.

 

Europa és el continent més envellit, amb una edat mitjana de 42 anys. A continuació ve Amèrica del Nord (35), Oceania (33) i Amèrica del Sud i Àsia, tots dos amb 31. Mentre que Àfrica destaca com el continent més jove del planeta amb una edat mitjana de només 18 anys.

 

Els catalans tenim una edat mitjana de 44 anys, mentre que l'any 1975 era de només 33 anys.

 

La demografia actual i la seva més que probable evolució auguren grans transformacions socials molt preocupants, com les que comencen a patir els habitants del Japó. El model vigent d'estudiar 25 anys, treballar-ne 40 i cobrar la pensió durant 20 anys més és insostenible. La immigració africana, ara tan injuriada, es pot convertir en un bé molt buscat d'aquí a pocs anys, ja que pot aportar persones en edat de treballar, les seves cotitzacions permetrien pagar les pensions i les despeses socials i sanitàries d'unes poblacions envellides. Mentrestant, la Unió Europea, la zona més envellida del planeta, està espantada pels sermons apocalíptics de l'extrema dreta i només pensa protegir-se de l'entrada massiva de persones provinents d'altres països.

La temperatura del mar

Darrerament trobem moltes notícies sobre l’augment de la temperatura de la superfície del mar. En regla general, es considera la zona marina que va del paral·lel 60°N al paral·lel 60°S, per eliminar la influència dels oceans polars. Si donem un cop d’ull a les gràfiques, veiem clarament una tendència a l’augment de temperatura de la superfície marina, i sembla que aquest augment ha anat sent més important aquests darrers anys. Aquesta temperatura es mesura, des de l’any 1979, per satèl·lits.

 

A la dècada 1979-1989 la temperatura mitjana va ser de 20,13°C

A la dècada 1990-1999, va ser de 20,21°C, un augment gens significatiu.

A la dècada 2000-2009, aquesta temperatura mitjana va ser de 20,34°C, sempre en augment, però un augment limitat.

A la dècada 2010-2019, hi trobem una temperatura mitjana de 20,48°C. La cosa comença a accelerar-se.

Del 2020 al 2023, aquesta temperatura mitjana va ser de 20,62°C, amb un any 2023 que destaca, sent, per ara, l’any en que aquesta temperatura va ser més elevada, amb diferència. També va ser l’any més calorós des de que es tenen registres.

L’any 2024 ha començat fort. No sabem com continuarà, però és inquietant.

 

I a qui pot importar aquest augment de la temperatura de la superfície del mar? Doncs bé, a la fauna i a la flora marines, al plàncton, als peixos, al marisc, a les balenes, i a nosaltres.

La fauna i la flora marines són molt bones per adaptar-se als canvis climàtics, i així ho demostra la història de l’evolució, però no a un canvi que es realitzi a la velocitat de l’actual. Resultat, una disminució de la quantitat de peix i, com a conseqüència, de l’activitat pesquera.

A més, un oceà més calent afavoreix les condicions per la formació d’huracans. Ja estem veient com cada vegada hi ha més huracans que surten de la tradicional zona del Carib per anar-se acostant cap a Europa i, algunes vegades, també el Mediterrani, als que ja s’ha posat un nom, "medicà". Abans no n’hi havia, ara ja comencen a treure el cap, i si el mar continua escalfant-se, probablement aniran a més.

En resum, aquest escalfament dels oceans no és una bona notícia.

Un món sense combustibles fòssils

Està d’actualitat parlar de deixar d’utilitzar els combustibles fòssils per prevenir el canvi climàtic. Els líders polítics replantegen el problema dient que cal disminuir voluntàriament els combustibles fòssils per prevenir el canvi climàtic per evitar que el món arribi a una situació dramàtica. Però encara que no parléssim del canvi climàtic provocat per la combustió d’aquests combustibles, tindrem el mateix resultat es produeix si ens quedem sense combustibles fòssils,  perquè no els podrem extreure. De manera, que quedar-se en un futur relativament pròxim sense carbó, petroli i gas és una certitud. En canvi, pràcticament ningú explica fins a quin punt el sistema actual depèn dels combustibles fòssils.

L'economia depèn extraordinàriament dels combustibles fòssils. Si no hi ha prou combustibles fòssils per seguir el ritme actual, és més que probable que hi haurà baralles pel que quedi disponible. Alguns països obtindran molt més de la seva quota justa, mentre que la resta de la població mundial es quedarà amb molt pocs combustibles fòssils o amb res del tot.

El problema al que s'enfronta el món avui no és nou, sinó que és el mateix al que les economies  s'han enfrontat, una vegada i una altra, en el passat: la població s'ha fet massa gran pels recursos de l'economia, amb el resultat que les economies s’han esfondrat. I l’economia d’avui dia inclou els combustibles fòssils com una part molt important dels recursos necessaris per funcionar.

Sigui com sigui, el món ha de reduir el seu ús de combustibles fòssils perquè, en última instància, les lleis de la física determinen els preus de venda dels combustibles fòssils. Primer s’han anat extraient els combustibles fòssils de baix cost, i ara, quan aquests comencen a acabar-se, s’han de començar a explotar els que costen més d’extreure i que, per tant, són més cars. El problema és que els preus de venda dels combustibles fòssils no poden augmentar arbitràriament. Els preus han de complir els dos requisits següents:

·        Han de ser prou alts perquè els productors obtinguin beneficis, amb fons sobrants per a la reinversió i per als impostos adequats per als seus governs.

·        Han de ser prou baixos perquè els consumidors es puguin permetre comprar aliments i altres béns de consum produïts amb aquests combustibles fòssils.

Si suposem que tots els combustibles fòssils que semblen estar sota terra es poden extreure realment, el canvi climàtic degut a la seva combustió serà un problema. Però és difícil creure que realment es puguin extreure, donat el problema de l'accessibilitat. Els polítics faran el necessari per mantenir els preus assequibles als consumidors per aconseguir que els votants els votin, però res més.

Els investigadors han estat treballant i treballen per trobar alternatives, però fins ara, el seu èxit ha estat més aviat pobre. Tota suposada solució requereix un ús important de combustibles fòssils. Per tant, hem de pensar què podria passar si ens veiem obligats a viure sense combustibles fòssils i sense un substitut adequat.

 Les següents són algunes idees sobre coses que segurament canviaran, sobretot per a pitjor, en una economia sense combustibles fòssils.

 

1. Els bancs, tal com els coneixem, probablement faran fallida

Abans que els bancs facin fallida en les zones que es quedin pràcticament sense combustibles fòssils, hi haurà probablement un període d’hiperinflació. Els governs augmentaran molt l'oferta monetària en un intent de fer creure a la gent que s'estan produint més béns i serveis. Aquest enfocament s'utilitzarà perquè la gent equipara tenir més diners amb la capacitat de comprar més béns i serveis. Malauradament, sense combustibles fòssils serà molt difícil produir molts béns.

Més diners simplement proporcionaran més inflació perquè es necessiten recursos físics, inclosos els tipus d'energia adequats, per fer funcionar la maquinària necessària per fabricar béns. La creació de serveis també requereix energia de combustibles fòssils, però en general, en menor mesura que la creació de béns, ja que, perquè els serveis funcionin, fa falta fer servir bens que han necessitat combustibles fòssils per fabricar-los (des dels ordinadors a les tisores per tallar el cabell, etc.), i les persones que donin aquests serveis han de poder pagar els combustibles fòssils que necessitin per cuinar, escalfar-se o moure’s.

Els bancs faran fallida perquè la majoria dels deutes no es podran pagar amb interessos. Una part del problema serà que, encara que els salaris augmentin, els preus dels béns i serveis augmentaran encara més ràpidament, el que farà que molts béns no siguin assequibles. Una altra part del problema és que les economies de serveis, com les dels Estats Units i la zona euro, es veuran afectades de manera desproporcionada per una economia en declivi. En aquesta economia, la gent comprarà menys productes no imprescindibles (es tallarà el cabell amb menys freqüència, per exemple). En comptes d'això, gastaran els seus diners en articles essencials, com ara menjar, aigua i habitatge. Les empreses que ofereixen serveis, com ara les perruqueries i els restaurants, hauran de tancar per falta de clients, provocant incompliments dels seus deutes amb els bancs. Les empreses industrials, a la vegada, produiran menys, ingressaran menys per les vendes dels seus productes i també tindran moltes dificultats per tornar els deutes que tinguin amb els bancs.

 

2. Els governs actuals cauran

Amb els bancs en fallida, els governs cauran ràpidament. En part, a causa dels intents de rescatar els bancs. Un altre problema serà la disminució dels ingressos fiscals perquè es produiran menys béns i serveis. Els programes de pensions seran cada cop més difícils de finançar. En alguns casos, els governs centrals podran desaparèixer, deixant que altres entitats més petites, com ara les regions, continuïn pel seu compte.

Les organitzacions intergovernamentals, com les Nacions Unides i l'OTAN, tampoc trigaran massa a desaparèixer, ja que aconseguir el finançament suficient dels estats membres serà cada vegada més difícil.

Les dictadures governades per líders que exerceixen el poder absolut i les aristocràcies governades per líders amb drets hereditaris són els tipus de governs amb menys requeriments energètics. És probable que aquests règims siguin més comuns en un món sense combustibles fòssils.

 

3. Gairebé totes les empreses actuals desapareixeran

Els combustibles fòssils són essencials per a tot tipus de negocis. S'utilitzen en l'extracció de matèries primeres i en el transport de mercaderies. Utilitzem combustibles fòssils per pavimentar carreteres i construir gairebé tots els edificis actuals. Sense els combustibles fòssils, fins i tot les reparacions senzilles de les infraestructures existents esdevenen impossibles. Sense combustibles fòssils adequats, les empreses internacionals corren especialment el risc de trencar-se en unitats més petites. Els serà impossible operar a les parts del món on no hi hagi pràcticament cap subministrament de combustibles fòssils.

Els combustibles fòssils s'utilitzen fins i tot en la fabricació de plaques solars, turbines eòliques i peces de recanvi per a vehicles elèctrics. Parlar de l'energia solar i eòlica com a "renovables" és en gran mesura enganyós. En el millor dels casos, es poden descriure com a "extensors" de combustibles fòssils. Poden ajudar a un problema causat per un subministrament de combustible fòssil lleugerament insuficient, però estan molt lluny de ser substitutius adequats a una mancança total o quasi total de combustibles fòssils.

 

4. Desapareixeran les xarxes de distribució d’electricitat i Internet

Els combustibles fòssils són importants per al manteniment del sistema de transmissió elèctrica. Per exemple, la restauració de línies elèctriques caigudes després de les tempestes requereix combustibles fòssils. La connexió de plaques solars o aerogeneradors a la xarxa elèctrica requereix combustibles fòssils. Els sistemes de panells solars domèstics poden funcionar fins que els seus inversors fallen. Un cop fallen aquests inversors, el seu rendiment es veu molt degradat. Els combustibles fòssils són necessaris per fabricar nous inversors.

Els combustibles fòssils també són importants per mantenir totes les parts del sistema d'Internet. A més, sense electricitat a la xarxa, es fa impossible utilitzar ordinadors per connectar-se a Internet.

 

5. El comerç internacional es reduirà molt

Tots sabem que el comerç internacional i els viatges es poden fer sense combustibles fòssils. Només hem de recordar l’exemple del venecià Marco Polo. Però sense combustibles fòssils, ni el comerç ni els viatges es poden fer al ritme actual.

Un altre problema és que sense els combustibles fòssils, algunes parts del món tindran molt poc a oferir a canvi dels béns fets a les zones on encara en tinguin. Els països que encara tinguin combustibles fòssils disponibles s'adonaran ràpidament que el deute públic dels països sense combustibles fòssils no val res quan es tracti de pagar béns i serveis importats. Com a resultat, el comerç es reduirà. Les exportacions de béns a les parts del món que hagin d’operar sense combustibles fòssils seran molt limitades.

 

6. L’agricultura serà molt menys eficient

L'agricultura actual s'ha fet increïblement eficient utilitzant equipaments mecànics, generalment alimentats amb gasoil, juntament amb una gran quantitat de productes químics, inclosos herbicides, insecticides i fertilitzants, que també es fabriquen amb combustibles fòssils. A més, s'utilitzen tanques i xarxes fetes amb combustibles fòssils per evitar la intrusió d’animals no desitjats. En alguns casos, s'utilitzen hivernacles de plàstic, fets a base de petroli, per proporcionar un clima controlat per a les plantes. Utilitzant combustibles fòssils, es desenvolupen llavors híbrides especialitzades que milloren les característiques que els agricultors consideren desitjables. Totes aquestes "ajudes" a l’agricultura tendiran a desaparèixer.

Sense aquestes ajudes, l'agricultura serà molt menys eficient. Un bon exemple és que fins i tot amb la petita disminució de l'ús de combustibles fòssils el 2020 durant la pandèmia, la proporció d'ocupació proporcionada per l'agricultura va augmentar, passant del 26 al 28% del total d’ocupació a tot el món.

L'ocupació a l'agricultura és essencialment estable. Els treballadors agrícoles no van ser acomiadats durant el període de la pandèmia, mentre que els treballadors del turisme i els treballadors que fabricaven roba de luxe van perdre la feina i, com a conseqüència, el percentatge dels llocs de treball agrícoles com a part de l'ocupació total va augmentar.

 

7. És probable que les futures necessitats laborals siguin desproporcionades en el sector agrícola.

La gent necessita menjar. Encara que l'economia funcioni d'una manera molt ineficient, la gent necessitarà aliments. Es pot esperar que la proporció de persones a l'agricultura (presa en un sentit ampli, incloent la caça i la recol·lecció) augmenti considerablement.

Hi ha qui espera que un canvi a l'ús de la permacultura disminueixi la dependència de l'agricultura dels combustibles fòssils. La permacultura és tota una filosofia de vida sostenible. Es basa a observar la naturalesa i imitar el funcionament dels ecosistemes. L'objectiu és cobrir les necessitats del present sense posar en perill el futur. Però la permacultura no és més que un “extensor” de combustibles fòssils, en lloc d'una solució per desenvolupar-se sense combustibles fòssils, perquè suposa l'ús de molts dispositius basats en combustibles fòssils, com ara tanques modernes i eines. A més, en el millor dels casos, la permacultura només soluciona parcialment el problema d'ineficiència perquè requereix una gran quantitat de mà d'obra.

 

Avui dia, hi ha una gran diferència entre la proporció d'ocupació a l'agricultura als Estats Units i a Europa comparada amb la dels països menys desenvolupats. La majoria d'aquests països es troben a l'Àfrica subsahariana. Utilitzen molt pocs combustibles fòssils.

La proporció dels Estats Units de l'ocupació a l'agricultura es troba al voltant de l'1,7%. A l’eurozona, la proporció de l'ocupació a l'agricultura ha estat de mitjana al voltant del 3,0%, mentre que als països menys desenvolupats aquesta proporció oscil·la entre el 50 i el 70%. Tant als Estats Units com a Europa, la manca de combustibles fòssils suposaria un gran canvi en l'ocupació agrícola que podria arribar a un 50% de la població activa dedicada al sector agrícola.

 

8. La calefacció de la llar es convertirà en un article de luxe només disponible per als rics.

Sense els combustibles fòssils, la fusta tindrà una gran demanda pel seu valor calorífic. La llenya serà necessària per cuinar els aliments; és molt difícil subsistir amb una dieta on tots els aliments siguin crus. La fusta també serà demandada per fer carbó vegetal, que al seu torn es pot utilitzar per fondre alguns metalls. Amb aquestes demandes sobre la fusta, és probable que la desforestació esdevingui un problema important a moltes parts del món. La fusta en general serà força cara, atès el cost considerable de la recol·lecció i el transport a llargues distàncies sense el benefici dels combustibles fòssils.

Les persones que viuen en zones boscoses poc poblades poden recollir la seva pròpia llenya per a la calefacció de la llar. Per a altres persones, la calefacció de la llar probablement es convertirà en un luxe, assequible només per als molt rics.

 

9. Viure sol serà cosa del passat.

Sense prou calor, i amb prou feines de llenya per cuinar, les persones (i els seus animals) s'hauran d'agrupar més. Les cases que allotgen diverses generacions, construïdes sobre un lloc per tenir animals de granja, poden tornar a ser populars. Serà més eficient cuinar per a grups grans que per a una o dues persones soles. Les persones a les zones fredes s'agruparan entre elles als llits per mantenir-se calentes. O dormiran amb els seus gossos per mantenir-se calents durant les nits fredes d’hivern.

Fins i tot a les parts càlides del món, la gent viurà juntes en grups, simplement perquè mantenir una llar per a una sola persona es farà impossiblement car. Els aliments i el combustible per cuinar ocuparan una gran part dels ingressos d'una família. Sobrarà poc per a altres despeses.

 

10. Els governs i les seves lleis es reduiran en importància. En canvi, les noves tradicions i les noves religions jugaran un paper més important en el manteniment de l'ordre.

Els governs podran fer desenes de promeses, però sense un subministrament creixent de combustibles fòssils (o un substitut adequat), no les podran complir. Les pensions desapareixeran. La capacitat dels governs per fer complir les lleis de propietat probablement desapareixerà. Sense cap bon substitut dels combustibles fòssils, el resultat probable és un desordre massiu.

La gent anhela l'ordre. Sense ordre, és impossible fer negocis. Per experiència recent sabem que els "grups de sostenibilitat", creats per persones amb un interès comú en la sostenibilitat, solen no funcionar prou bé per mantenir un ordre. Tendeixen a desfer-se tan bon punt sorgeixen els obstacles.

El que semblava funcionar per donar ordre en el passat és una combinació de tradicions i religions. Amb un món canviant, és probable que tant les tradicions com les religions hagin de canviar. Tenir un líder fort (no elegit) i un conjunt compartit de creences religioses ajuda a mantenir un grup unit. De fet, ajuda si el grup és una mica perseguit. Lluitar per una causa comuna és part del que manté el grup unit.

 

En resum, descarbonitzar l’economia és una idea molt noble. Les seves conseqüències poden ser, i segurament seran, catastròfiques. El problema és que, d’altra banda, si no ho fem, el canvi climàtic ens portarà a una situació almenys igual de dolenta.

(Basat en el blog Our Finite World, de Gail Tveberg)

Evolució del gel marí als pols

 ÀRTIC

El passat 28 de febrer el gel àrtic va arribar al seu màxim anual, amb una extensió de 14,9 milions de km² (encara que podria ser, però és improbable, que tornés a augmentar una mica els propers dies).

 

Si mirem l’evolució dia a dia des de l’any 1979, podem veure que la tendència és a una pèrdua anual de més de 54.000 km² anuals, una superfície que ve a ser una mica menys del doble de la superfície de Catalunya.

 

Aquesta extensió màxima també ha experimentat una pèrdua important al llarg dels anys, de que era de 16 milions de km² durant el període 1979-2000, va passar a ser de 15 milions de km2 durant el període 2001-2020, i sembla estable en aquests darrers anys.

 

ANTARTIC

Pel que fa a les aigües que envolten el continent antàrtic, l’extensió mínima es va assolir el passat 18 de febrer, i va ser de 1,97 milions de km2.

 

A l’Antàrtic no es nota cap tendència si mirem l’evolució dia a dia. Hi observem una petita tendència a la baixa, però és lluny de ser significativa.

A aquesta zona, la mitjana de les extensions mínimes de gel marí del període 1970 -2000 va ser de 2,7 milions de km², la del període 2001-2020 va ser de de 2,9 milions de km2, i la des quatre darrers anys ha sigut de 2,1 milions de km², una baixa important, però poc significativa degut a tractar-se d’un període molt curt, estadísticament parlant.

 

En resum, minva de l’extensió del gel polar a l’hemisferi nord és molt important, i és concordant amb l’augment de temperatures de la zona àrtica, que és l'augment més important del planeta.

Mentre que a l’hemisferi sud, l’extensió del gel marí es va mantenint, per ara, constant.