dijous, de febrer 28, 2008

Les temperatures del mes de gener del 2008 han estat molt fredes

Les dades de les temperatures globals són les següents, prenent com a base la mitjana dels anys 1901 al 2000:

Global del planeta:

Terra = - 0,01 ºC, el 63è mes de gener més calorós (el darrer rècord el té el mes de gener del 2007 amb + 1,84ºC)

Oceà = + 0,25 ºC, el 17è més de gener calorós ( el rècord el té el mes de gener del 1998, amb + 0,52ºC)

Terra i oceà = + 0,18 ºC, el 31è mes de gener més calorós (el rècord el té el mes de gener del 2007, amb + 0,83ºC)

Hemisferi nord:

Terra = - 0,17 ºC, el 70è mes de gener més calorós (el darrer rècord el té el mes de gener del 2007 amb + 2,23ºC)

Oceà = + 0,26 ºC, el 13è mes de gener més calorós (el darrer rècord el té el mes de gener del 1998 amb + 0,51ºC)

Terra i oceà = + 0,10 ºC, el 48è mes de gener més calorós (el darrer rècord el té el mes de gener del 2007 amb + 1,14ºC)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,48 ºC, el 12è mes de gener més calorós (el darrer rècord el té el mes de gener del 2006 amb + 0,77ºC)
Oceà = + 0,24 ºC, el 29è mes de gener més calorós (el darrer rècord el té el mes de gener del 1998 amb + 0,55ºC)
Terra i oceà = + 0,28 ºC, el 21è mes de gener més calorós (el darrer rècord el té el mes de gener del 1998 amb + 0,58ºC)

Es a dir, que, globalment, ha estat un mes de gener més aviat fred.


El personal comença a tenir dubtes sobre l’exactitud de les previsions dels gurus del canvi climàtic. Alguns exemples:

- El darrer informe sobre el canvi climàtic afirma que hi ha un 90 % de probabilitats que el temible escalfament del planeta sigui degut a l’activitat de l’home. Però un treball científic presentat als Estats Units desmunta aquesta afirmació, ja que diu que la probabilitat de que els pronòstics del IPCC siguin científicament falsos és del 79,1 %

- Un expert acusa l’IPCC de falsificar les dades del nivell del mar. La política de l'ONU és la d'exagerar el catastrofisme per concienciar el personal, tal com ho han fet amb el SIDA, diu l'expert en qüestió.

- La temperatura global no augmenta des de l’any 2002, malgrat que la concentració de CO2 a l’atmosfera continua augmentant. Els models del IPCC no ho saben explicar.

Interessant...

dissabte, de febrer 23, 2008

El riu Tordera, protegit?


Ja he dit alguna vegada que hi ha un blog sobre la Tordera que és, almenys per mi, d’una gran qualitat. Hi podem descobrir el reguitzell insospitat de criatures que poblen les ribes de la Tordera, i que ens fan comprendre la necessitat de preservar-les, cosa que no sempre passa. En reprodueixo un escrit recentment publicat, que no es refereix a Malgrat, sinó a Maçanet, però que ens podria arribar a nosaltres també. Haurem de tenir els ulls oberts.

Que es perd una mica més de bosc de ribera?... I què?

Que s’omple de terres i runes la riba?... I què?

Que es perd un talús del riu Tordera?... I què?

Que la manca de talussos limita la nidificació de blauets?... I què?

Que el riu Tordera pertany a la XN2000?... I què?

Que s’estreny el Torrent de les Portes Negres de Maçanet?... I què?

Que això és just el contrari del que es diu que s’ha de fer?... I què?

Que s’estreny una mica més el riu Tordera?... I què?

Que és just el contrari d’una de les prioritats d’actuacions de l’ACA?... I què?

Que no és la primera vegada que passa a la mateixa finca?... I què?

Que aquest tram és on es troba la millor població de tortugues autòctones (i protegides) del riu?... I què?

... I què?

Per guanyar uns metres de terreny? Per treure’s de sobre unes runes? Per plantar més pinaster? Per què?... ni idea, però aquí ho tenim.

Sobre el tram final del Torrent de les Portes Negres i sobre el riu Tordera al seu pas per Maçanet de la Selva, camions de terres i runes que envaeixen espai “protegit” i hàbitat amb fauna “prioritària”... Apa! Con dos c...!!!

És en casos així on es demostra el valor de les paraules i bones intencions d’alguns Departaments... i quan parlen d’acords de custòdia i subvencions per restaurar les ribes del riu jo em pregunto... Quants diners ens costarà?... I evitar el contrari?...

I no és la primera vegada...

dijous, de febrer 21, 2008

El Molí de la Sal

Una bona notícia: l’equip de govern ha aprovat adjudicar les tasques d’excavació arqueològica al Molí d’en Valeri, més conegut com a Molí de la Sal, amb l’objectiu de recuperar-lo. Aquest és un primer pas per realitzar una proposta general d’intervenció global sobre aquesta instal•lació. El cost d’aquesta intervenció és de 6.500 euros.

L’ajuntament va comprar el molí l’any 1998 als llavors propietaris, i l’edifici es va incloure al Catàleg del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Malgrat, que li atorga valor històric i especifica que tots els elements propis del molí són objectes de protecció. El molí consta de tres plantes: el carcavà al soterrani, l’obrador al semisoterrani i l’habitatge a nivell de carrer. També hi ha una bassa, un safareig i una torre, on probablement hi havia un molí aiguader.

Felicito des d’aquí l’equip de govern. La iniciativa és bona. Esperem que la realització també.

Fonts: Ràdio Palafolls i Diari Maresme

Un estudi a les Tablas de Daimiel sobre el clima del passat

Les Tablas de Daimiel

Declarades Parc Nacional el 1973, les Tablas son el darrer representant d’un ecosistema anomenat taules fluvials que es formaven pels desbordaments dels rius en els seus trams mitjans, afavorits per la manca de pendents.

Es troben en els termes municipals de Daimiel i Villarrubia de los Ojos (Ciutat Reial). Encara que la major part pertany a aquest darrer, porten el nom de Daimiel ja que ha estat el poble que ha fet més per elles.

Es un dels ecosistemes aquàtics més importants degut a la gran fauna y flora que hi habita. També es important pel gran nombre d’aus migratòries que passen por la zona. En ella hi ha una gran varietat d’aus de tot tipus con l’ànec vermell com espècie representativa.


L’estudi sobre el clima

Un grup d’investigadors espanyols, geòlegs, han fet un estudi detallat de la composició dels pol•lens, de les proporcions de carboni orgànic i inorgànic i del nitrogen de més de quaranta mostres dels sediments dipositats a les Tablas de Daimiel (Castella – La Manxa), extretes a fondàries diferents, en un lloc anomenat Cigüela 4-2.

Cada mostra era un cilindre d’un metre més o menys de llargada i de deu centímetres de diàmetre. Les varen tallar en llesques de 0,7 cm de grossor i les varen analitzar. La datació mitjançant el carboni 14 els va permetre de determinar les edats de sedimentació de les diferents llesques.

Tota aquesta feina estava encaminada a estudiar el clima de la zona a diferents èpoques. El resultat va ser que el clima havia variat molt al llarg del temps. Resumim el que varen trobar:

- Primer apareix una època freda i àrida, abans de Crist, gairebé sense arbres, amb pol.lens sobretot d’herbes, amb un baix contingut de carboni i de nitrogen.

- Després ve una època romana, càlida i humida, entre el 150 abans de Crist i el 270 després de Crist, amb augment de les alzines i disminució de les pinedes.

- Segueix una àpoca més freda i seca, a l’Alta Edat Mitjana, entre els anys 270 i 950.

- Ve després un període de transició cap a un clima millor, més humit, amb més aigua a la zona, però en el que sembla detectar-s’hi la influència àrab, que hi va introduir el rec i la ramaderia, i on es varen tallar arbres per fer-hi pastos.

- Arribem desprès a la millor època, entre els anys 1040 i 1400, calorosa i humida, que es correspon al que s’acostuma a anomenar Període Càlid Medieval. Es produeix llavors un increment important del nombre d’alzines i una devesa semblant a la actual ocupa el paisatge.

- A partir del 1400, el clima es refreda i es fa més àrid i més fred: comença la Petita Edat del Gel.


Ensenyaments d’aquest estudi

Quins ensenyaments en podem treure? Dos, em sembla:

- El primer és que el clima de la península ibèrica ha anat canviant al llarg dels segles, i aquest estudi ens confirma el que ja sabíem en quant a les temperatures. Ens aporta, a més, la humitat que hi havia en cada un dels períodes.

- Hi trobem que el clima més calorós es correspon amb el clima més humit, i que, al revés, el clima més fred es correspon a un clima més sec.

Com veiem, és completament al revés del que ens anuncien pel futur. Els experts del IPCC ens diuen que, amb l’escalfament global, el clima de la península serà cada cop més calorós i més sec. No és el que ha passat durant els darrers dos mil anys, que quan el clima s’ha escalfat, ha estat més humit. No podem descartar un error de les prediccions.


ref.: Mª José Gil García et al., 2007, Late holocene environments in Las Tablas de Daimiel (south central Iberian peninsula, Spain), Vegetation History and Archaeobotany, 16: 241-250

dimarts, de febrer 19, 2008

Una ARE a Malgrat?

Que no sabeu què és una ARE? Doncs senzill, una ARE és una Àrea Residencial Estratègica, el nou invent de la Generalitat, Departament del Medi Ambient i Habitatge, per facilitar la solució al problema de l’accés a un habitatge relativament bé de preu. Es volen fer AREs per tot Catalunya, i es preveu crear més de 90.000 habitatges en unes 100 AREs.

Al Maresme, s’ha proposat fer una ARE a cinc municipis: Mataró, Argentona, Pineda, Malgrat i Tordera. Mataró i Argentona han rebutjat l’oferta perquè la consideren “massa intensiva”, i perquè els seus plans urbanístics ja donen resposta a la demanda d’habitatge assequible.

I a Malgrat? Fer una ARE a Malgrat vol dir edificar una àrea amb uns quants centenars de pisos, el que és una decisió molt important, ja que afectaria a l’estructura completa del poble, creant de cop un barri nou i important. I on es faria? L’alcaldessa ha dit que es podria fer al Pla de Pineda, a l’entrada del poble. Vegem el que s'ha publicat sobre el que ha dit l'alcaldessa:

L'interès per acceptar una àrea residencial estratègica a la població no és tant per disposar de més habitatge accessible, sinó per resoldre satisfactòriament l’afectació de l’avinguda dels Pins. En aquest sentit, Urbanisme proposa obrir una via de diàleg amb els propietaris d’edificacions de l’àmbit afectat pel pla litoral costaner (avinguda dels Pins, pla de Grau i zona dels càmpings).

«Es tracta d’una actuació estratègica que permetria traslladar l’edificabilitat de les zones afectades pel pla litoral als terrenys del pla de Pineda, a l’entrada del municipi i a tocar de la N-II», assenyala l’alcaldessa, que insisteix que, de moment, tan sols és una proposta. Si s’acaba complint, però, la Generalitat haurà recuperat l’espai costaner i facilitarà el desenvolupament urbanístic del pla de Pineda, «que permetrà ampliar la borsa d’habitatges a preu assequible».

Tot i això, Conxita Campoy va especificar que de moment Malgrat ja ha invertit en la construcció d’habitatge protegit al carrer de l'Escultor Clarà, però va dir que la proposta de la Generalitat de disposar-ne també a l’entrada de la població «és una oferta interessant».


No hi entès pas gran cosa, la veritat. No entenc què tenen a veure la zona dels càmpings o el Pla de Grau amb la construcció d’una àrea d’habitatges a l’altre banda del poble, però les seves idees tindrà, que algun dia ens aclarirà.

De tota manera, es tracta d’una decisió important a prendre. Encara que la meva opinió personal és que totes aquestes actuacions urbanístiques són massa grosses, massa ràpides, massa difícils de pair pel teixit social d’un poble, i que constitueixen un pas més per anar convertint Malgrat en un trist suburbi, no tinc elements suficients per formular un judici argumentat.

Tant l’equip de govern com l’oposició tenen aquí un bon tema per la seva reflexió. De segur que hi hauran, un cop se’n coneguin més detalls, opinions per a tots els gustos. La decisió serà important, ja que pot canviar molt el poble, en bé o en mal. Anirem fent-hi els nostres comentaris personals cada vegada que tinguem noves informacions.

dilluns, de febrer 18, 2008

Les actes secretes

Des de fa anys, les minutes de les actes del ple del nostre Magnífic Ajuntament es publiquen religiosament al portal web de la Casa Gran. He aplaudit aquest esforç informatiu, que només pot afavorir la participació política del poble, i que és una eina democratitzadora important.

Aquesta tradició, però, s’ha trencat recentment. Les actes de la reunió extraordinària del 4 de setembre proppassat, on es va discutir la moció presentada pels grups polítics municipals d’ICV-EUiA, ERC i CiU relativa a la suspensió de l’execució de les obres de canalització de la riera de Palafolls en el tram comprès entre el carrer Riera i el pont del carrer Passada, no ha estat publicada. Tampoc ho han estat la de la reunió ordinària de dos dies més tard, del 6 de setembre, ni la del mes d’octubre.

L’acta de la reunió ordinària del mes de gener, la famosa reunió del ple on el PSC i el PP varen aprovar la darrera resolució sobre la riera, tampoc ha estat publicada a la web de l’Ajuntament.

Segurament es tracta d’un oblit. Potser és que els assumptes tractats eren secrets. No ho sé. I diria més, no m’importa ni gaire ni gens. Però si que em preocupa el fet que quan hi ha reunions del ple de l’Ajuntament una mica mogudetes, algú prengui la iniciativa de fer-ne fonedisses les actes per l’opinió pública.

divendres, de febrer 15, 2008

Viatges sense objectius

No és que el viatge de tres membres de l’ajuntament al Marroc tingui una importància objectiva massa grossa des del punt de vista de l’erari municipal, sobre tot si hi ha anat amb un vol a preu reduït. Però sí que pot tenir una certa importància pel que fa a una manera d’entendre les prerrogatives dels càrrecs públics.

Al darrer ple es va preguntar a la primera autoritat pels objectius del tal viatget. La pregunta no era innocent, ja que es volia fer dir a l’autoritat que el viatge era un viatge del partit socialista, finançat pel poble de Malgrat. La resposta de la primera autoritat va ser de dir que el viatge no tenia cap objectiu. I un servidor, i en Janí, varem quedar bocabadats.

Un viatge sense cap objectiu?, em preguntava en Janí mentre escoltàvem la gravació del ple, l’endemà, asseguts mirant el mar. Quina cosa més estranya.

La primera autoritat, segons afirmava, entén que fer viatges oficials (és a dir, pagats pels nostres impostos) sense objectius és una cosa normal. Es més, ja n’havia fet un altre, a Rússia, segons va declarar.

Penso que la primera autoritat del poble és suficientment intel•ligent per saber, quan viatja, si té o no algun objectiu. Penso que tot viatge, com tota acció, tenen algun objectiu. Podria ser que l’únic objectiu d’aquest viatge fos distreure’s una mica de les obligacions del càrrec, però això ja és un objectiu, encara que no es pugui confessar públicament.

Sense cap ànim de crítica, però només amb la única intenció d’esbrinar el pensament de la nostra primera autoritat (ja que del seu pensament i de la seva acció se’n dedueixen coses que ens afecten), em passen pel cap les següents interpretacions a la resposta donada en el ple:

- Es tractava d’un viatge pel partit socialista, finançat pel poble de Malgrat: és lògic que es negui aquesta possibilitat, ja que podria ser fins i tot delictiva.

- Es tractava d’un viatge amb uns certs objectius, però que es considera que ningú n’ha de fer res, ja que els que el varen fer són elegits pel poble i no han de donar explicacions a ningú: aquesta possibilitat seria una burla a l’essència de la democràcia.

- Es tractava, efectivament, d’un viatge sense cap objectiu concret: si fos així, demostraria que el cervell de la primera autoritat és relativament poc estructurat, el que no és, en si, un defecte, ja que molts invents han sortit per casualitat.

- Es tractava d’un viatge de turisme: no ho crec, vistes les penalitats que els viatgers diuen que varen haver d’enfrontar.

No dono pas massa importància, ja ho he dit, al viatge en ell mateix. Però sí com a indici de com són i de com pensen els qui ens governen ara mateix. Les interpretacions que he trobat no em tranquil•litzen pas massa.


En Janí i jo continuem mirant el mar. Per l’horitzó hi veiem un vaixell, sembla un creuer. Potser un dia n’agafarem un, de creuer. Els objectius del viatge seran de conèixer altres terres, de descansar, de trobar-nos en un ambient diferent. No ho sé exactament, però, sense cap dubte, quan l’agafem, el nostre viatge tindrà algun objectiu. I és que nosaltres no creiem que els viatges es puguin fer sense cap objectiu. Serà que tenim un cervell massa estructurat, el que no deixa de ser un defecte.

El mamut

No fa tants anys que a França va ser nomenat ministre d’educació el professor universitari Claude Allegre, un home gras, de parlar franc i idees clares. Es va proposar reformar el sistema educatiu francès, que ja començava a donar signes de decadència i de poca eficiència. El senyor ministre va qualificar el conjunt de l’ensenyament francès com un mamut: hem de bellugar el mamut, deia. Però el mamut no es va moure i el ministre va durar dos anys. Va marxar avorrit sense que el mamut s’hagués mogut ni un mil•límetre.

Ahir, els sindicats d’ensenyants de Catalunya varen convocar una vaga contra l’esborrany del document de bases per la Llei d’Educació que la conselleria ha publicat. Els sindicats argumenten que, en lloc de consolidar l’escola pública, l’esborrany afavoreix l’escola concertada, que la possibilitat d’introduir noves fórmules de gestió en els centres públics és una proposta de privatització de l’ensenyament, i les noves fórmules de contractació els hi fan por. Per tant, exigeixen la retirada de l’esborrany per començar a negociar. El mamut no es vol bellugar.

En canvi, els sindicats d’ensenyament no fan cap proposta. El mamut vol seguir com ara, ja que pasturant tranquil•lament de l’erari públic es va engreixant sense massa molèsties.

I és que a Catalunya, com a França, també tenim un mamut a l’ensenyament. Un xic més de 60.000 ensenyants volen seguir com estan. Els que depenen de la conselleria, amb l’estatut de funcionaris, amb un sou assegurat fins a la jubilació,sigui quina sigui la seva eficàcia. Tots pensen i estan convençuts que si els resultats de l’ensenyament són els que són, no és culpa seva.

Els reptes de l’ensenyament a Catalunya són importants. Les causes del fracàs de l’ensenyament a Catalunya són complexes. No es pot assegurar que l’actual sistema de gestió de l’ensenyament no en sigui una de les causes principals. Un nombre significatiu de professors, sobretot a l’ensenyament secundari, són llicenciats universitaris sense vocació educativa, que havent aprovat una oposició perquè no trobaven res més, estan en l’ensenyament com a darrer recurs, amb les negatives conseqüències d’un compromís escadusser amb la seva feina. A aquests, un sistema que pugui controlar l'eficàcia de la seva feina no els hi pot fer cap gràcia.

Tots reconeixem que ser mestre de primària, professor de secundària, no és senzill. Per això la majoria dels mestres i professors mereixen el nostre respecte. Però no haurien d’oblidar que el seu sou el paguem entre tots. No haurien d’oblidar que ells no són els clients de l’ensenyament, sinó que ho són el milió cent mil alumnes i la resta de la societat. Haurien de reconèixer que l’ensenyament no va bé. Haurien de presentar propostes abans de fer vagues.

No ho fan així. Com el mamut francès, el mamut català exigeix que, abans de negociar, es retiri l’esborrany. Com el mamut francès, no es vol bellugar. Com el mamut francès, acabaran amb la dimissió del conseller. Com el mamut francès, aconseguiran que res no canviï, i que l’ensenyament segueixi tal qual.

I es que fer bellugar un mamut sempre ha estat complicat.

dimecres, de febrer 13, 2008

Les eleccions que venen

Com que en Janí i jo ja sabem, des de fa temps, a qui votarem a les properes eleccions, ens mirem els acudits, que no les idees, que els candidats ens volen vendre, amb curiositat i esperit més aviat irònic. Però encara ens ho mirem amb més distanciament i ull rioler quan es tracta de les rèpliques que els altres candidats fan a aquests acudits.

Mentrestant, cap referència seriosa a l’economia, al problema de l’energia i als altres problemes importants. Un nivell de debat, per ara, sota zero, depriment.


Els 400 euros

Què voleu que us digui? A mi em sembla bé aquesta proposta. Ja sé que tant el senyor Aznar López com el senyor Duran i Lleida han coincidit en qualificar aquesta proposta de “intent de compra de vots”. El darrer ha dit que ho troba “una immoralitat i una vergonya”, qualificatius que trobo exagerats.

Això de “tornar” una part dels impostos quan es fa la declaració de la renta és una cosa que es fa en molts països. Que es faci a Espanya no em sembla pas malament, sobre tot si els comptes públics han tingut superàvit i es vol injectar massa monetària per intentar augmentar el consum intern.

Trobo també les declaracions del senyor Pizarro poc pensades quan parla del gran treball burocràtic que s’haurà de fer per tornar aquests 400 euros, quan només es tracta d’afegir una línia a la declaració.

Em fan gràcia totes aquestes reaccions, que veig només com una enrabiada de nens petits per no haver tingut ells abans aquesta idea que, sense cap dubte, arriba al votant.


El “carnet” dels immigrants, l’expulsió i el vel de les musulmanes

Aquesta proposta del carnet ja l’havia fet CiU a Catalunya. La Cope, llavors, la va qualificar de xenòfoba. Ara que l’ha fet el PP, l’aplaudeix. En canvi, el PSOE la titlla, ara, de xenòfoba.

Trobo que aquesta proposta del carnet, per concretar-se, necessita molta burocràcia. Però no hi veig, per ara, els avantatges. Que potser en té, però per ara no ens els han explicat.

Això d’expulsar els immigrants “legals” que hagin delinquit podria no ser constitucional. Es podria incórrer en el que es diu la “doble pena”, és a dir, que es faci pagar al immigrant la pena que la justícia li imposi i, a més, la pena de l’expulsió, per un mateix delicte. I això podria no ser conforme a la constitució. Aquest acudit ha estat llençat amb molta lleugeresa.

El vel! Quin problema tan gros! A França el vel està prohibit a les escoles i als funcionaris públics, ja que hi ha hagut molts problemes. No em sembla que sigui el cas aquí. I, a més, prohibir-lo a la península i no a Ceuta i Melilla em sembla de difícil aplicació, sobretot pels que creuen en l’Espanya una.

Un altre acudit poc meditat.


Les balances fiscals i el nou finançament

Una exigència del nacionalisme i del independentisme que, personalment, trobo poc útil. Finalment, es presentaran les balances fiscals calculades pels dos mètodes, i amb diferents hipòtesis per cadascun. En sortiran unes xifres tan diferents que ni els més optimistes en podran treure la més mínima conclusió. Un altre acudit que només serveix per marejar la perdiu.

I la proposta del nou finançament feta pel PSC? Genial, segons diuen. Catalunya tindrà els mateixos avantatges que si tingués un concert com el de Navarra i el del País Basc. M’agradaria veure’n els detalls. Ah, i això dels concerts només és avantatjós si es negocia com cal el que en diuen el “cupo”. Un acudit que sembla, ara per ara, tenir la mateixa consistència que el fum d’una cigarreta.


El transvasament de l’Ebre i l’anticatalanisme d’un partit valencià

Al País Valencià s’ha estat, durant quatre anys, criticant al PSOE per no fer el transvasament de l’Ebre. Els spots televisius i radiofònics han estat continus. Es amb aquest argument, i únicament amb aquest, que el PP va guanyar les darreres eleccions. I ara el PP no du el transvasament al seu programa, ja que els del PP de l’Aragó s’hi oposen. Al País Valencià hi ha molta gent cabrejada amb el PP. Ja veurem què passa.

Un partit que ara mateix no té cap diputat ni a Madrid ni a València, i que respon al nom de Coalició Valenciana, fa propaganda amb el següent slogan: “tant si guanya el PP com si guanya el PSOE, qui guanya és Catalunya”. I ho demostra amb el parell d’equacions següent:

PP + CiU = CiU (Catalunya guanya)
PSOE + ERC = ERC (Catalunya guanya)

Són dels que només poden viure de l’anticatalanisme primari. Estic convençut que no tindran cap èxit.


Els 500 milions d’arbres

Una excel•lent idea si no fos perfectament impossible de dur-la a terme en quatre anys. Es per això que és un altre acudit que té la seva gràcia.

dimarts, de febrer 12, 2008

Les temperatures de l’any 2007

Les dades de les temperatures globals són les següents, prenent com a base la mitjana dels anys 1901 al 2000:


Global del planeta

Terra = + 1,02 ºC, el 2007 ha estat l’any més calorós (el darrer rècord el tenia l’any 2005 amb + 0,97ºC)
Oceà = + 0,38 ºC, el novè any més calorós ( el rècord el té l’any 2003, amb + 0,48ºC)
Terra i oceà = + 0,55 ºC, el cinquè any més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb + 0,60ºC)


Hemisferi nord

Terra = + 1,19 ºC, el 2007 ha estat l’any més calorós (el rècord el tenia l’any 2005, amb +1,03ºC)
Oceà = + 0,42 ºC, el setè any més calorós ( el rècord el té l’any 2005, amb + 0,54ºC)
Terra i oceà = + 0,71 ºC, el segon any més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb 0,72 ºC)


Hemisferi sud

Terra = + 0,50 ºC, el vuitè any més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb + 0,82ºC)
Oceà = + 0,35 ºC, el desè any més calorós ( el rècord el té l’any 1998, amb + 0,50ºC)
Terra i oceà = + 0,37 ºC, el desè any més calorós (el rècord el té l’any 1998, amb + 0,53ºC)


Temperatures de referència

Pel període 1901 – 2000, la temperatura mitjana de l’aire sobre les terres ha esta de 8,5 ºC, la temperatura mitjana de l’aire sobre els mars ha estat de 16,1 ºC, i la temperatura mitjana global ha estat de 13,9 ºC.



Temperatures mitjanes globals dels deu anys més calorosos des del 1880:

Any 2005 = 14,5 ºC
Any 1998 = 14,5 ºC
Any 2002 = 14,5 ºC
Any 2003 = 14,5 ºC
Any 2007 = 14,4 ºC
Any 2006 = 14,4 ºC
Any 2004 = 14,4 ºC
Any 2001 = 14,4 ºC
Any 1997 = 14,4 ºC
Any 1995 = 14,3 ºC

La dignitat del Parlament

Sempre hem sentit dir que la sobirania la té el poble, i que el poble la delega, en un sistema polític com el nostre, en el Parlament. En teoria, doncs, les resolucions del Parlament són les resolucions del poble sobirà. Per tant, s’han de tenir en compte.

Doncs sembla que a Catalunya això no és així. El Parlament ha aprovat una moció i el Govern diu que no la tindrà en compte. El Govern, amb aquesta actitud, ens diu el que pensa realment del Parlament: que les seves opinions se les pot passar per l’arc del triomf.

El Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució on es demana al Govern català que transmeti al Govern central la petició de que s’aturi el túnel de l’AVE que ha de passar pel mig de Barcelona i al costat del temple de la Sagrada Família. Amb l’excusa que l’execució d’aquest túnel és competència del Govern central, el Govern de Catalunya ha dit que no farà cap cas de la moció aprovada al Parlament i que no transmetrà la petició al Govern central. El Govern de Catalunya ignora les decisions del Parlament. I això és, al meu parer, molt greu.

Que el túnel de l’AVE, amb el traçat actual, no ofereix una garantia absoluta, és evident. Més que per les cases, pel temple de la Sagrada Família. Les pressions que aquest temple transmet al subsòl són molt importants. Un túnel com el que es vol construir, de 14 metres d’amplada, encara que passi a 25 o 30 metres sota terra, tindrà una influència significativa sobre la resistència del subsòl (subsòl del que, pel que en sabem, està insuficientment estudiat), i transmetrà moviments que podrien afectar els fonaments del temple. Es farà una pantalla formada per pilots de 40 metres de profunditat, que pretén aïllar els fonaments del temple dels possibles moviments del subsòl. Però aquesta pantalla no és un mur, sinó només un esmorteïdor de vibracions sense estabilitat pròpia.

Hi ha doncs, un risc. La moció del Parlament de Catalunya és, no solament l’expressió de la voluntat popular, sinó que té una lògica evident. Però encara que no fos així, una moció aprovada pel Parlament de Catalunya hauria de ser d’obligat acompliment pel Govern català. Per preservar la dignitat del Parlament i la nostra. Però el Govern actual ignora el Parlament. Menysprea les seves resolucions. Com volem que fora de Catalunya ens respectin si nosaltres mateixos no ens respectem?

Ja fa temps que penso que Catalunya, per fer-se respectar, ha de fer por. El Govern català no fa por a ningú i, a més, menysprea la voluntat dels representants de Catalunya. I els independentistes continuen donant suport a un Govern que no respecta la dignitat del Parlament...

diumenge, de febrer 10, 2008

Què passa amb el sol?

Que això del canvi climàtic és molt complicat ja fa temps que ho vaig dient. Però és que acabo de llegir una notícia de la NASA sobre el sol, causa i motor del clima del planeta i dels seus canvis, que és interessant i que complica una mica més les previsions de l’evolució tèrmica i pluviomètrica a la que estarem sotmesos.

Alguna cosa està passant al nostre sol. Té a veure amb les taques solars, més ben dit, amb el seu cicle d’activitat i el que se’n dedueix. Després d’un període d’una activitat excepcional en el segle XX, el nostre sol s’ha tornat de repent excepcionalment tranquil. Ja fa uns quants mesos que no hi ha taques visibles en el seu disc. Estem al final d’un cicle d’activitat i els astrònoms estan esperant que les taques tornin i marquin el començament del següent cicle, anomenat cicle 24. Han estat esperant una temporada sense cap signe de que estan tornant.

Les taques solars van i venen en cicles d’ onze anys més o menys. Aquests cicles estan relacionats amb el moviment de gas extremadament calent i carregat d’electricitat a dins del sol, una mena de transportador intern on enormes rius de gas triguen 40 anys per circular des de l’equador als pols i tornar. D’una manera que encara no s’entén bé, aquesta circulació produeix el cicle de les taques solars, on cada 11 anys hi ha un màxim de taques, seguit d’un mínim. Però recentment la circulació solar sembla fallar. El mes de maig del 2006 el transportador s’havia desaccelerat com mai s’havia observat. Segons els científics de la NASA, aquesta desacceleració podria tenir importants repercussions per l’activitat futura del sol.

Les taques del sol poden ser llargues o curtes, febles o fortes, i de vegades poden desaparèixer totes juntes. Des de que es va descobrir el cicle solar, el 1843, els astrònoms varen estudiar observacions més antigues i varen ser capaços de seguir clarament els cicles, fins que varen arribar al segle XVII, on els cicles semblaven desaparèixer: es tractava d’una absència real, no d’una manca d’observacions. Els astrònoms varen anomenar aquesta època el “mínim de Maunder”. Va ser una descoberta sorprenent: el nostre sol pot canviar. Entre els anys 1645 i 1715 les taques solars foren rares; se’n varen observar unes 50, quan se’n haurien d’haver observat 50.000!

Des de que el cicle de les taques solars es va descobrir, els investigadors han mirat si el seu ritme es superposava amb el clima de la terra. Hi havia alguna cosa durant l’època en què les taques varen desaparèixer, ja que durant el segle XVII l’hemisferi nord es va refredar molt, amb conseqüències devastadores.

Els científics anomenen aquest esdeveniment la “petita edat del gel” i va afectar Europa justament quan no calia. Com a conseqüència d’un clima molt més suau durant el període de l’edat mitjana, la població europea es va duplicar. Però a mig segle XVII el creixement demogràfic es va parar i en alguns llocs va retrocedir, degut en part a les collites reduïdes a causa del canvi climàtic. El preu del pa es va doblar al principi, i més tard es va multiplicar per cinc, i la fam va afeblir la població, donant lloc a moltes revolucions. Ja en aquell temps, l’astrònom jesuïta Giovanni Battista Ricciolo va especular que les fluctuacions del nombre de taques solars en podien ser la causa, ja que havia observat que havien desaparegut.

Mirant més enrere els registres de taques solars s’observen molts períodes on l’activitat del sol era elevada i fluixa, i en general es poden relacionar amb períodes de clima calent i fred: De la mateixa manera que durant la “petita edat del gel”, l’activitat del sol va ser feble durant l’edat del ferro, que també va ser freda, mentre que va ser forta durant l’edat del bronze, més càlida. Els científics no saben explicar del tot la manera com l’activitat del sol afecta la terra, però hi ha una correlació ben observada que diu que els canvis d’humor del sol tenen un efecte climàtic sobre la terra.

Avui dia hi ha un consens sobre que els gasos d’efecte hivernacle produïts per l’home estan escalfant el món, i que hem d’actuar per reduir-los, si volem que les temperatures augmentin menys d’aquí a final de segle. Però durant el segle XX els cicles solars han estat augmentant la seva intensitat. Gairebé tothom està convençut que durant el segle proppassat la influència del sol va ser significativa. Alguns estudis fan palès que a la fi del segle XX l’activitat del sol podria haver estat la més elevada dels darrers 8.000 anys. Altres paràmetres solars han estat canviant també, com ara el camp magnètic que el sol vessa, que s’ha gairebé duplicat en el segle passat. Però les coses canvien. Només en la darrera dècada més o menys, el sol ha començat uns reducció de la seva activitat, i el retard del cicle 24 n’és una indicació.

Els astrònoms estan vigilant el sol, esperant veure els primers bellugueigs del cicle 24. Hauria d’haver arribat el mes de desembre. Ara es preveu que no arribi fins el proper mes de mars, però probablement aquesta estimació s’haurà de retardar. Les primeres indicacions de que el sol està sortint del seu mínim de taques seran l’aparició de taques petites a alta latitud. Normalment comencen a sortir de 12 a 20 mesos abans del començament d’un nou cicle. Però encara no han aparegut, el que podria indicar que el nou cicle no arribarà fins el 2009. Com més trigui el cicle 24 a arribar, serà probablement més feble. Aquest comportament del sol és normalment seguit per una disminució de les temperatures de la terra.

La darrera dècada ha estat més calenta que les precedents. Es el resultat d’un increment ràpid de la temperatura global entre els anys 1978 i 1998. Després, les temperatures mitjanes han arribat a un nivell màxim, però estable. Moltes projeccions fetes per ordinador diuen que les temperatures globals tornaran a augmentar d’aquí a pocs anys. Però aquestes projeccions no tenen en compte el canvi de comportament del sol. La tardança del cicle 24 indica que podríem estar entrant en un període de baixa activitat solar que podria contrarestar els augments de temperatura deguts als gasos d’efecte hivernacle. Alguns científics russos diuen que estem al començament d’un període com el de 1790 a 1820, una davallada en l’activitat solar anomenada el “mínim de Dalton”. Estimen que la reducció de l’activitat del sol podria causar una baixada de la temperatura global de 1,5 ºC cap al 2020. Aquesta baixada de temperatures és més important que la majoria de les prediccions d’augment de temperatura degudes als gasos d’efecte hivernacle durant aquest període.

Això és quelcom que hauríem de prendre seriosament ja que el que va passar al segle XVII és possible que torni a succeir. Alguns treballs recents que han estudiat els períodes en què el sol perd les taques, junt amb dades d’altres estrelles com el sol que es comporten més o menys de la mateixa manera, suggereixen que el nostre sol podria passar entre el 10 i el 25 % del temps sense taques. Potser el retard del cicle 24 serà el començament d’una altra “petita edat del gel”. Si fos així, el sol ens podria ajudar en el canvi climàtic, mitigant la influència dels gasos que enviem a l’atmosfera i donant-nos més temps per actuar. També es podria donar el cas que la resposta de la terra a la disminució de l’activitat solar pogués trastornar les nostres teories sobre la influència de l’home sobre l’escalfament global. Haurem de continuar vigilant el sol.


Períodes solars

- 1890 al 2000 – la terra s’escalfa, la concentració de gasos d’efecte hivernacle augmenta. L’activitat solar augmenta

- 1790 al 1820 – mínim solar de Dalton, les temperatures globals són més baixes que la mitjana.

- 1564 al 1715 – mínim solar de Maunder, que coincideix amb la “petita edat del gel”

- 1420 al 1530 – mínim solar de Sprer, descoberta pels anàlisis del carboni radioactiu an els anells dels arbres que relacionen l’activitat solar amb un clima fred. Els assentaments a Groenlandia són abandonats.

- 1280 al 1340 – mínim solar de Wolf, comença la degradació del clima. La vida es fa difícil a Groenlandia.

- 1075 al 1240 – màxim solar medieval, que coincideix amb el període càlid de l’edat mitjana. Els víkings de Noruega i Islàndia funden assentaments a Groenlandia i Nord Amèrica.

- 1010 al 1050 – mínim solar de Oort, la temperatura del la terra és més baixa que la mitjana.

- Sembla que hi ha hagut 18 mínims solars en els darrers 8.000 anys.

Les martingales de l’alcaldessa

Al darrer ple municipal s’ha explicat la crònica del viatge de tres regidors, entre els que es comptava l’alcaldessa, a terres marroquines. Viatge, que pel que ens expliquen, va ser una gesta meritòria, important i perillosa.

La gesta va ser meritòria, car va costar uns 700 euros, i això que eren tres, tot inclòs. I ja té mèrit desplaçar-se tant lluny per un preu tan econòmic.

La gesta va ser important, car es varen discutir molts i molt importants acords. La única pega és que no es varen poder signar, ja que els regidors desplaçats desconeixien l’idioma en què varen ser redactats.

La gesta va ser perillosa, ja que, almenys la primera autoritat municipal no va poder alleujar la bufeta quan calia, cosa que sempre és perillosa, per les possibles fugides urinàries que es podrien produir en circumstàncies compromeses (com quan s’està discutint amb un governador), i perquè la pressió a les parts baixes no permet de tenir les idees clares quan es discuteixen importants tractats en llengües que es desconeixen.

Es per això que des d’aquesta modesta tribuna m’atreviria a demanar al bon poble de Malgrat una subscripció per comprar unes martingales(*) a la senyora alcaldessa, que li permetrien alleujar la bufeta quan i com li convingués. Seria bo per la seva salut i per l’eficàcia de la seva gestió.


(*)Martingala: peça de vestir dels homes d’armes que consistia en una calça, que cobria des de la cintura fins als genolls, i unes mitges, que cobrien des dels genolls fins als peus. Aquesta peça serveix, entre altres coses, per poder orinar sense haver-se de treure l’armadura i sense que el líquid element traspuï.

dimecres, de febrer 06, 2008

Crònica d’un fracàs anunciat

Llegim al blog de Ràdio Palafolls:

ESPORTS - Passeig triomfal del Juvenil A de Palafolls contra el Malgrat.

Els palafollencs no van tenir rival en el seu enfrontament d’aquests cap de setmana a casa contra el Malgrat. El marcador no deixa lloc a dubtes, 29 a 0. El Malgrat continua després d’aquesta aclaparadora derrota al derbi, en la última posició amb 0 punts.


Probablement la crisi del club de futbol Malgrat tingui diverses causes. Però n’hi ha una que és clara, i que és deguda a que l’ajuntament malgratenc té un projecte, que és el de fer un camp de futbol nou, al costat del cementiri. Les raons per canviar de lloc el camp de futbol són més o menys discutibles, sembla que tenen a veure amb quelcom que es podria qualificar com especulació immobiliària, disfressada amb altres raons, no faltaria més.

Però canviar de lloc un camp de futbol, en siguin quines siguin les raons, té unes certes exigències. Entre les quals es troba la de no perjudicar ningú. Però no. El nou camp de futbol només existeix en dibuix. El pressupost de l’any 2008 preveu mig milió d’euros pel nou camp (que, diuen, en costarà 2 milions), el que vol dir que aquest 2008 no serà l’any del nou camp. Potser l’any 2009? O el 2010? I és que las cosas de palacio van despacio.

Mentrestant, com que el camp actual no té gespa, ni natural ni artificial, i està en pèssimes condicions per practicar l’esport del futbol, el primer equip s’ha hagut de dissoldre, ja que els jugadors s’estimen més anar a jugar a Palafolls i altres pobles veïns, on els terrenys de joc tenen millors condicions. I l’equip dels juvenils va fent el ridícul pel món.

I els responsables municipals? Doncs això: dissimulant.

Consequència, el futbol local, per la planificació inadequada del govern municipal, a fer punyetes. Vergonyós.

dilluns, de febrer 04, 2008

Habitatges municipals

No hi ha cap dubte que el problema de l’habitatge és un problema que afecta a molta gent. L’habitatge és car i no està a l’abast de tothom. Sobre tot si el que es vol fer és tenir-lo en propietat. També és cert que aquest problema no només és important a Catalunya i a Espanya, sinó que, amb més o menys grau, existeix per tot arreu.

Al som-hi! de fa un parell de mesos, un article d’en Joan Alapont molt interessant em va cridar l’atenció. Sobre tot unes dades que són molt significatives: a Espanya, només un 11 % dels pisos són de lloguer, mentre que a França ho són el 37 % i a Alemanya el 58 %. El percentatge de pisos de llogues en règim social és del 1 % a Espanya, del 7 % a Alemanya i del 17 % a França. Es a dir, que a França i a Alemanya molta més gent està en règim de lloguer que a Espanya, amb un percentatge de pisos de lloguer de règim social sobre el total de pisos de lloguer del 20 % a Alemanya i del 45 % a França. A Espanya, molt poca gent viu de lloguer, però a més, el percentatge de pisos de règim social de lloguer és de menys del 10 %.

A casa nostra, doncs, no hi ha una cultura de lloguer i, a més, no hi ha pisos de lloguer de règim social. Tothom vol ser propietari. I així ens va.


La política dels governs centrals i de la Generalitat

Als diferents governs, això no els ha preocupat gaire. Al del senyor Ansar, gens ni mica, ja que l’expresident reia com un boig quan veia que els pisos pujaven de preu: és una prova de que l’economia va bé, deia el pallús, ja que els espanyols els poden comprar.

Els socialistes varen crear un ministeri de l’habitatge, però hi ha posat a dues cacatues de molta consideració. La primera, amb els seus pisos de 30 metres quadrats, va fer el ridícul més espantós. L’actual, la Chaconeta, amb la seva mesureta de donar 210 euros als joves de menys de 30 anys, només ha fet una contribució a l’augment dels lloguers. Per cert, que he quedat impressionat que sigui el ministeri de l’habitatge qui finança la reconstrucció de l’esplanada del monestir de Montserrat. No m’havia donat compte que la tal esplanada tenia quelcom a veure amb l’habitatge: encara una altra prova del que el govern es preocupa d’aquesta qüestió.

Pel que respecta a la Generalitat, absoluta discreció.


La política municipal

A Malgrat, l’ajuntament vol construir pisos de protecció oficial. Al pressupost de 2008 hi té destinada una partida d’un milió d’euros. Ja el 23 de desembre del 2006, el diari El País publicava que l’ajuntament de Malgrat volia construir 600 pisos socials fins el 2010. Que començaria amb 48, i que serien pisos destinats a persones amb recursos econòmics escassos, i amb una durada màxima de cinc anys.

Abans de les darreres eleccions municipals, l’alcaldessa deia: estem a punt de tirar endavant el projecte de pisos de lloguer.

El dia 29 de novembre del 2007, l’ajuntament de Malgrat es va adherir al Registre d’Entitats Promotores d’Habitatge Protegit, un model de concertació impulsat per la Diputació de Barcelona, que permet a l’ajuntament comptar amb l’ajuda dels equips tècnics de la Diputació, que faran l’estudi de viabilitat de la promoció i proposaran a diferents promotors per presentar es seves ofertes. L’ajuntament afectat, juntament amb la Diputació, decidiran quina és la millor oferta.

A Malgrat, l’ajuntament ha creat l’Oficina Local d’Habitatge, amb un cap d’oficina, un arquitecte tècnic i dos auxiliars administratius, per fer front al treball.

Es a dir, que a Malgrat, l’ajuntament es preocupa de solucionar, al menys parcialment, el problema de l’habitatge. Això mereix el nostre aplaudiment. Però, com tot, això té un inconvenient important, el cost econòmic. Perquè, qui pagarà? Serà el contribuent o serà el llogater? Si és el llogater, a quan sortirà el lloguer? Tindrà compte aquest lloguer de les futures reparacions dels habitatges? Si és el contribuent, per què haig de pagar l’habitatge dels altres, si jo encara estic pagant, i amb grans dificultats, el meu?


El cost dels pisos municipals: qui paga?

El problema dels pisos municipals és que el seu nombre, per definició, no pot ser suficientment important perquè s’autofinancin (la veritat, no veig enlloc que es puguin fer a Malgrat 600 pisos d’aquí al 2010, com deia el diari El País). I no parlo de la construcció, que, al fi i al cap, és una immobilització de capital que continua tenint un valor, sinó de les despeses de funcionament (l’Oficina Municipal, entre altres) i de manteniment.

Durant la meva vida professional he estat, en tant que director d’algunes fàbriques, administrador d’habitatges socials, ja de l’empresa on treballava, ja conjuntament amb l’ajuntament. El problema era sempre el mateix, el cost del manteniment. Si es volia tenir un bon manteniment, o bé l’havia de pagar el propietari (empresa o ajuntament) o s’havia d’apujar els lloguers. Ni una cosa ni l’altre eren senzilles de gestionar.

He vist, també, veritables ruïnes habitades que havien estat, quan es varen construir, cases barates, on els lloguers es varen mantenir a nivells ridículs i on l’ajuntament no ha estat capaç d’assegurar un manteniment mínim: el Ferrol n’és un exemple, però n’hi ha molts altres.

I precisament això és el que em preocupa. Amb la seva política d’habitatges, l’ajuntament de Malgrat està, probablement, preparant un futur negre per les finances del propi ajuntament i per la conservació dels habitatges en un estat digne.


La solució francesa

Trobo que la solució francesa és més encertada. Allà, ja fa molts anys, han creat un organisme estatal, que en diuen OPAC (Office Public d’Aménagement et Construction), que està composat de veritables especialistes, i que ofereixen habitatges correctes a preus relativament assequibles. Aquest organisme no significa cap despesa per part de l’estat, ja que s’autofinança amb els lloguers que cobra. Tampoc pot tenir beneficis. Està descentralitzat per departaments (les províncies franceses). He tingut l’ocasió de treballar amb ells i tenen una gran professionalitat.

Si, en comptes de desentendre's del problema i de delegar la solució de l’habitatge als ajuntaments, la Generalitat fes una mena d’OPAC a Catalunya, la solució seria més sòlida i fiable, sobre tot a uns anys vista. Però per això fa falta una voluntat de resoldre els problemes del ciutadà a un cost mínim per la comunitat, i aquesta voluntat no sembla pas existir en el nostre govern. Per ells és més senzill que els ajuntaments s’endeutin. Quan els problemes arribin, ells ja no seran al govern.