Per què el decreixement?

El terme “decreixement” neix a la dècada del 1980 per la presa de consciència de les conseqüències del consum de recursos naturals per sobre de la seva generació natural en què es basa la societat de consum que deriva d’un sistema neoliberal o capitalista.

Per què el decreixement?

• El creixement econòmic sense fi no és possible. El PIB està estretament lligat al consum d'energia.
• Els combustibles fòssils són finits i s'esgotaran.
• L'energia alternativa (renovable) no salvarà la situació. L'energia alternativa generada fins ara no ha substituït el petroli, sinó que ha augmentat el nostre consum energètic general.
• Augmentar l'energia alternativa requerirà una mineria massiva que comporta les seves pròpies amenaces ambientals, inclosa l'aigua dolça.
• La justícia social exigeix ​​un canvi: Les economies impulsades pel creixement han creat grans i creixents disparitats en la riquesa i els ingressos. Això no és ni sostenible ni just.
• Hem de canviar la nostra manera de pensar sobre el benestar: Més enllà d'un cert punt, més consum no porta més felicitat, només un desig infinit de més coses.
• Millorar la resiliència: Les comunitats centrades en la cura i la sostenibilitat estaran més ben preparades per respondre a les crisis.

Decreixement:

• Redueix l'ús de recursos i energia per respectar els límits planetaris.
• Construeix societats equitatives, on el benestar no està lligat al consum excessiu.
• Valora el treball de cures, la comunitat, la restauració ecològica i la democràcia.
• Dona suport a canvis com ara jornades laborals més curtes i fomenta els serveis públics.
• Rebutja el Producte Interior Brut (PIB) com la millor mesura del benestar de la societat.

El decreixement NO és:

• Antitecnologia, antiinnovació o antiactivitat econòmica, sinó redefinir prioritats i la nostra comprensió del benestar.
• Control de la població.
• Recessió, austeritat, col·lapse econòmic o privacions, sino que tothom en té prou.
• El Nord Global "es retira", però la solidaritat global assegura la supervivència.

Sembla evident que estem arribant al punt en que, voluntàriament o per força, haurem de “decréixer”. Fer-ho bé o malament dependrà només de nosaltres.

Un món sense feina?

L'economista John Maynard Keynes va introduir el concepte “atur tecnològic” el 1930. Va anticipar un escenari sorprenent per a aquell temps: pensava que, un segle més tard, cap a l'any 2030, la tecnologia permetria solucionar tots els problemes materials i productius de la humanitat. Gràcies a la tecnologia, es podria produir de tot a cost pràcticament zero. Però taquesta producció es faria bàsicament amb màquines sense humans. Què passaria si tinguéssim de tot per a tothom, excepte una feina?

Estem a prop de l'any 2030. Quina és la situació actual sobre això? En molts aspectes, sembla possible que la “profecia” de Keynes pugui ser realitat relativament aviat. Vegem-ho.

En un recent article, The Economist es feia ressò dels extraordinaris avenços en tecnologia solar. Aquest any, al món es fabricaran més de 70.000 milions de cèl·lules solars (bàsicament, a la Xina) que, un cop instal·lades, produiran energia a cost marginal pràcticament nul. Sense contaminació, aquestes cèl·lules  estaran durant anys generant electricitat natural. Es fabriquen amb silici, un dels elements més abundants de la terra. El ritme d'expansió d'aquesta energia, l'eficiència de la qual està millorant, és exponencial: la capacitat solar instal·lada es duplica aproximadament cada tres anys i, per tant, es multiplica per deu cada dècada.

Un creixement tan sostingut poques vegades es veu en una cosa que tingui importància com la que té la producció d'energia. Quan fa deu anys tenia una desena part de la capacitat actual, l'energia solar encara era considerada marginal i amb un futur incert. Ara la Societat Internacional d'Energia Solar afirma que el 2026 la llum del sol generarà més electricitat que totes les plantes nuclears del planeta. Si en els propers deu anys l'energia solar augmentés novament deu vegades, equivaldria a multiplicar per vuit la capacitat de tots els reactors nuclears del món, i ho faria en menys del temps del que normalment porta construir-ne només un.

Això vol dir que és possible que ens encaminem cap a un món on l'energia elèctrica renovable sigui abundant i barata. Gran part del món (inclosa Àfrica, on 600 milions de persones encara no poden il·luminar casa seva) començarà a sentir-se rica en energia. Aquest sentiment serà nou i transformador per a la humanitat. Si això es compleix, les cèl·lules solars seran la font d'energia elèctrica més gran del planeta a mitjans de la dècada del 2030. Per a la dècada del 2040, segons The Economist, podrien ser la font més gran no només d'electricitat sinó de tota l'energia que consumim, encara que això no sembla gaire realista, si ens atenim a les dificultats que tenen els vehicles elèctrics per imposar-se al mercat.

Però la veritat és que en aquests moments ens trobem en una era de desenvolupament tecnològic impressionant. Disposem d´informació infinita a internet a cost pràcticament zero per al consumidor. Tenim lleure digital inacabable a costos molt baixos (vídeos, podcasts, e-books, jocs, música, etc). La ciència és crucial per al progrés, i mai com ara no s'han invertit tants recursos en recerca i desenvolupament. La interacció entre els descobriments científics i la innovació aplicada ens pot acostar a un món d'abundància. Per primera vegada a la història posseïm coneixements per crear una prosperitat gairebé il·limitada.

La robòtica donarà lloc a revolucionaris tipus de robots intel·ligents i flexibles que tindran aplicacions en producció, logística, atenció sanitària o domèstica a, restauració o hostaleria, que podran interactuar en llenguatge natural i aprendre de l’experiència. Elon Musk parla de vendre milions d'aquest tipus de robots intel·ligents els propers anys.

Quan es va produir la revolució industrial, la gran massa de treball agrícola es va desplaçar a la indústria. Amb la creixent automatització de la indústria, van quedar els serveis com a gran reserva de treball humà. Però la nova revolució tecnològica en curs es basa en la robotització i la intel·ligència artificial (IA), amb empreses que operen mitjançant algoritmes i robots, comencen a distribuir els seus productes amb cotxes que no necessiten conductor i amb drons, prenen decisions amb IA i generen beneficis gairebé sense intervenció humana.

Tot apunta que no trigarem gaires anys a trobar-nos en la situació que Keynes va imaginar ara fa gairebé un segle. I la qüestió continua sent la mateixa, què passarà si tenim pràcticament de tot per a tothom, excepte una ocupació? Veurem l'emergència d'una classe inútil, és a dir, les persones expulsades del mercat de treball a causa de l'automatització i incapaces d'adaptar-se a les noves tecnologies, que pot arribar a ser la immensa majoria de la població?

T ot això, sempre que no vagi tot en orris si ens veiem embolicats en les conseqüències catastròfiques d'un canvi climàtic que s'accelera, submergits (i enverinats) per la pol·lució deguda a les deixalles que genera una civilització cada cop més consumista o destruïts per una guerra descontrolada que acabi utilitzant armes nuclears.

El problema demogràfic

D'una banda, sabem que els recursos del planeta no són suficients per assegurar un nivell de vida correcte a la població actual, i que els danys que causem al medi ambient acabaran fent molt complicada la supervivència de la nostra espècie, el que implica que seria vital reduir la població mundial per impedir-ho. D'altra banda, però, una disminució del nombre d'habitants té com a conseqüència l'envelliment de la població, el que planteja greus problemes de manca de força laboral per mantenir l'economia i de viabilitat d'uns serveis sanitaris i socials, incloent-hi les pensions.

 

És a dir, tant un augment com una disminució de la població mundial presenten inconvenients importants. Podem més o menys predir cap a on ens dirigim partint de la realitat demogràfica actual.

 

Amb 125 milions d'habitants, el Japó té la població més envellida del planeta, amb una edat mitjana de gairebé 50 anys, resultat de dècades d'índexs de fecunditat molt baixos (actualment 1,3 fills per dona, lluny del 2,1 que garanteix el reemplaçament generacional). Com a resultat, el Japó comença a patir un sever declivi demogràfic. Es calcula que el 2070 el país haurà perdut el 30% de la població i el 40% dels habitants tindrà més de 65 anys. El Japó té el dubtós privilegi de ser un país precursor en aquest terreny. Però el problema afecta tothom.

 

El declivi demogràfic ha començat a colpejar amb força així mateix països com Corea del Sud, que té l'índex de fecunditat més baix del món (0,7), Taiwan (1,1) i la Xina (1,2), aquesta última víctima de dècades de la fèrria política del fill únic. Dins de 10 anys, a causa de la manca de nens, a la Xina li sobraran 1,9 milions de professors. També l'Índia, avui el país més poblat del món, té un índex de fecunditat de 2,0, quan fa 25 anys era de 3,4.

 

Dins de la UE, Itàlia (1,3) i Espanya (1,2) tenen uns índexs de fecunditat molt reduïts. Alemanya és a l'1,6 ia França, que va ser campió de la natalitat, ha caigut a l'1,8, fet que va portar recentment el president Emmanuel Macron a fer una crida a un “rearmament demogràfic”. El nivell de fertilitat del conjunt de la Unió Europea és de 1,5.

 

Els Estats Units tenen un índex de fecunditat de 1,7. L'Amèrica Llatina, Brasil és a 1,6, Mèxic en té 1,8 o Argentina, amb 1,9. L'Àfrica del sud del Sàhara és ara la zona més dinàmica en aquest terreny, amb un índex de fecunditat del 4,6, però està disminuint, ja que era del 5,7 l'any 2000.

 

I al conjunt del planeta, l'índex global de fecunditat és de 2,3, lleugerament superior al 2,1 que, com hem dit, garanteix el reemplaçament generacional. Aquest índex global està baixant ràpidament, ja que era de 5,0 als anys 60 i 70 del segle passat, i havia baixat a 2,7 l'any 2000. Aviat la taxa de natalitat global de la nostra espècie caurà per sota de la taxa de reemplaçament i moriran més humans dels que naixeran.

 

Els darrers estudis demogràfics indiquen que en aquest segle es produirà un despoblament general de la Terra. La població mundial arribarà al seu punt més alt (passarà dels 8.000 als 10.000 milions de persones) entre els anys 2060 i 2080 i a partir d'aquí començarà a declinar.

 

Europa és el continent més envellit, amb una edat mitjana de 42 anys. A continuació ve Amèrica del Nord (35), Oceania (33) i Amèrica del Sud i Àsia, tots dos amb 31. Mentre que Àfrica destaca com el continent més jove del planeta amb una edat mitjana de només 18 anys.

 

Els catalans tenim una edat mitjana de 44 anys, mentre que l'any 1975 era de només 33 anys.

 

La demografia actual i la seva més que probable evolució auguren grans transformacions socials molt preocupants, com les que comencen a patir els habitants del Japó. El model vigent d'estudiar 25 anys, treballar-ne 40 i cobrar la pensió durant 20 anys més és insostenible. La immigració africana, ara tan injuriada, es pot convertir en un bé molt buscat d'aquí a pocs anys, ja que pot aportar persones en edat de treballar, les seves cotitzacions permetrien pagar les pensions i les despeses socials i sanitàries d'unes poblacions envellides. Mentrestant, la Unió Europea, la zona més envellida del planeta, està espantada pels sermons apocalíptics de l'extrema dreta i només pensa protegir-se de l'entrada massiva de persones provinents d'altres països.

Què és un bon polític?

Els temps d’estiu són propicis a parlar de problemes insubstancials. Per exemple, discutir què és ser un bon polític. Cadascú té la seva opinió sobre aquest tema. Alguns diran que en Fraga Iribarne era un excel·lent polític, d’altres preferiran l’Adolfo Suárez per la seva obra a la transició, un tercer dirà que en Felipe González va ser molt bo per a Espanya, i d’altres pensaran exactament el contrari.

La política es pot definir de moltes maneres. Un d’ells és que és l’art de decidir qüestions complexes sense tenir tota la informació necessària. L’èxit d’un polític depèn del resultat a mitjà termini de les seves decisions. Les decisions que, per molts equips tècnics i econòmics que els avaluïn, mai no es pot dir que es poden preveure totes les conseqüències que poden produir en el futur.

Però, què defineix un bon polític? Per no perdre's en discussions interminables, donarem un exemple, Angela Merkel.

Angela Merkel, cancellera d’Alemanya durant 16 anys, del 2005 al 2021, ha estat considerada una bona política. Tot i això, Alemanya es troba ara en dificultats perquè Angela Merkel tenia una política energètica que ara es veu que estava malament.

Quan el tsunami del Japó va inundar la central nuclear de Fukushima, el 2011, el govern alemany va prendre la decisió de tancar les centrals nuclears. Al seu torn, Alemanya va desenvolupar un ampli programa d’energies renovables, un programa que no va tenir els resultats esperats, ja que és cada cop més clar que les energies renovables per si soles no poden satisfer les necessitats energètiques actuals.

El govern alemany va prendre la decisió, segurament després d’estudis de viabilitat econòmica molt seriosos, de confiar en el gas rus per satisfer les seves necessitats energètiques. Aquesta decisió, que des del punt de vista estrictament econòmic no hi ha dubte que és bo, després de la invasió russa d’Ucraïna ha resultat ser una decisió equivocada. I ara Alemanya es troba amb perspectives força negres per subministrar-se de gas natural durant el proper hivern, amb la conseqüència del descontentament de persones que no podran tenir la calefacció a la que estaven acostumats i el desastre econòmic de les indústries que no podran accedir a l’energia necessària per continuar produint i, si ho aconsegueixen, serà a un preu que farà que la indústria alemanya deixi de ser competitiva. És a dir, la decisió del govern presidit per Angela Merkel pot donar lloc a un enorme descontentament de la població i una important recessió a Alemanya.

Tornant al principi, Angela Merkel va ser, i encara es considera, una bona política. Si ens fixem en tota la feina desenvolupada durant els 16 anys que va oficiar com a cancellera, deduïm que es tractava d’una política moderada i intel·ligent que va prendre decisions molt adequades tant per al seu país alemany com per a Europa. Però el seu costat negatiu es troba en les decisions que va prendre sobre energia, decisions que poden conduir a Alemanya a perdre la seva hegemonia econòmica i deixar de ser el motor econòmic d’Europa.

En resum: fins que Rússia va envair Ucraïna, Angela Merkel va ser considerada una excel·lent política. Ara, uns mesos després que el rus envaís, aquesta opinió està canviant.

El polític que no pren cap decisió, òbviament, no prendrà decisions equivocades, però no serà un bon polític. En canvi, el polític, que pren decisions, té moltes possibilitats d’equivocar-se. Seran els que han de fer front a les conseqüències d’aquestes decisions els que diran si eren o no bons polítics. Per tant, hi ha moltes opinions diferents sobre el tema. Segons es diu vulgarment, en aquest tema, cadascú parla de la fira segons com l’hi ha anat.

Les veritables causes de la violència als Estats Units

Per què estem veient tanta violència recentment als Estats Units? L’explicació que es dona és que la gent simpatitza amb els que estan molt disgustats amb la mort de George Floyd a mans d’un policia blanc que utilitzar una força excessiva per sotmetre’l fins a la seva mort, a la ciutat de Minneapolis

Però la causa d’aquesta violència és molt més profunda. El problema és que hi som massa gent en relació amb els recursos, en particular els recursos energètics. Això porta a una situació que es coneix com a "excés i col·lapse". L’economia creix durant un temps, potser pot estabilitzar-se uns anys, i després va cap avall, essencialment perquè el consum d’energia per càpita ha disminuït molt.

No oblidem que el consum d’energia és necessari per tots i cada un dels aspectes de l’economia. És necessària per a qualsevol tipus d’activitat. Fer funcionar un ordinador requereix electricitat, que és una forma d’energia. La calefacció o la refrigeració d’un edifici requereixen energia. El cultiu d’aliments requereix energia solar i el combustible que s’utilitza per fer funcionar la maquinària i els camions que transporten els aliments és una forma d’energia. I així podríem seguir fins a l’infinit.

Quan no hi ha prou energia per l’activitat econòmica, el resultat pot ser que els preus de les mercaderies baixin, el que significa baixos salaris i acomiadaments. Aquesta conclusió no és intuïtiva. Ens han ensenyat que quan una cosa necessària és escassa, els preus pugen, però això és el contrari del que passa realment. El problema és que la quantitat que els treballadors es poden permetre pagar pels béns i serveis que consumeixen ha de ser prou elevada per fer rendible la producció dels productes intermitjos, com és l’energia necessària. Quan aquests productes com l’energia no són assequibles, el sistema pot arribar a col·lapsar-se.

Es tracta realment d’un problema a dues bandes. Els preus de les mercaderies com el petroli, l’electricitat, l’acer, el coure, l’alumini o els aliments tendeixen a variar bastant. Els consumidors necessiten que aquests preus siguin baixos, perquè el preu dels productes acabats realitzats amb aquestes mercaderies sigui assequible. En canvi, els productors necessiten que els preus d’aquests productes bàsics siguin cada cop més elevats, per cobrir el cost dels pous de petroli més difícils i cars d’explotar, de les centrals de gas que s’han de tenir parades la major part del temps per intentar compensar la intermitència de l’energia solar i eòlica, etc.

Es pot aplicar el símil de la recollida de pomes. Les primeres que es recullen estan a l'altura dels braços, són fàcils d'agafar. Quan aquestes pomes assequibles s'esgoten, cal agafar una escala per arribar a les que estan més amunt, el que encareix la recollida. El consumidor, al augmentar el preu de les pomes, pot deixar de comprar-les. Amb l'energia ha passat el mateix. Hem estat explotant l'energia més assequible, la més econòmica. Ara cal començar a explotar una energia més costosa de produir, però el consumidor potser no la pugui pagar. Però, a diferència de les pomes, que no són estrictament necessàries, l'energia sí que ho és. Sense ella no podem mantenir el nostre benestar.

De fet, els preus d’aquestes mercaderies van augmentar fina al 2008. Després han anat baixant. Si els preus es mantenen tan baixos com ara, hi ha el risc que disminueixi la producció dels productes bàsics de què tots depenem, inclosos els aliments, els metalls, l’electricitat i el petroli. Les empreses que produeixen aquests articles hauran de tancar (ja està passant) i els governs, que tindran uns ingressos fiscals en caiguda lliure, no els hi podran donar suport.

Les dades històriques de consum d’energia mostren que la violència sovint acompanya períodes en què la producció d’energia no creix prou ràpidament per satisfer les necessitats d’una població que augmenta.

Actualment ens trobem davant d’una situació en que la producció d’energia segurament disminuirà. El consumidor no pot pagar un preu dels productes acabats que faci que la producció d’energia per produir-los sigui rendible. De manera que els productors de petroli han reduït les seves inversions per trobar nous jaciments, i els actuals cada vegada produeixen menys. Moltes companyies petrolíferes es giren cap a la producció d’energia dita verda, sabent que ni és verda ni serà suficient per satisfer les necessitats de la població.

El que realment afronta el món és una lluita sobre quines parts de l'economia podran mantenir-se i quines caldrà eliminar si no hi ha prou energia per tothom. Aquesta lluita condueix a la violència.

Aquesta crisi energètica que comencem a patir sembla, doncs, una crisi d’accessibilitat. Els joves i els pobres, especialment, no es poden permetre comprar els béns i serveis que necessiten, com ara una llar on criar fills i un vehicle per moure’s. Intentar fer-ho els deixa amb un deute excessiu. Si aquest problema de l’accessibilitat canvia cap a pitjor, com sembla molt probable, no ens haurem d’estranyar que els joves i els pobres protestin. Aquestes protestes poden esdevenir violentes.

La pandèmia ha empitjorat aquest problema de l’accessibilitat per a les minories pobres i els joves, ja que es veuen afectats de manera desproporcionada per les pèrdues de llocs de treball associats a la parada d’activitat. En molts casos, els pobres agafen la COVID-19 amb més freqüència perquè viuen i / o treballen en unes condicions en les que la malaltia es propaga fàcilment. Als Estats Units, els negres semblen tenir unes xifres especialment dures, tant pel que respecta la COVID-19 com per la pèrdua de llocs de treball. Aquests problemes, a més de la disponibilitat d’armes, fan que la situació sigui especialment explosiva als Estats Units. 

La mort de George Floyd a mans d’un policia blanc que va utilitzar una força excessiva per sotmetre’l no és més que el desencadenant d’una violència que, en realitat, té com a causa una situació molt dura per bona part de la població. 

El que està passant als Estats Units probablement no trigarà massa a passar aquí. L’avantatge que tenim és que aquí la disponibilitat d’armes és molt més restringida. Només ens queda esperar la violència sigui aquí menys severa que la que hi està havent als Estats Units

Confinats a causa del virus

A les xarxes socials, ara mateix, hi ha moltes crítiques a l’actuació dels governants, però són crítiques a toro passat. Sembla que tothom sabia el que s’havia de fer des del primer moment, i que els únics que no ho sabien eren els polítics, als que s’insulta de totes les maneres possibles i imaginables. Els polítics, entre ells, també es critiquen amb mala bava, si són de partits diferents.

Per exemple, s’ha dit que si s’haguessin pres molt abans mesures més dràstiques hi hauria hagut molts menys morts, però llavors la gent estaria indignada per la catàstrofe social i econòmica que aquestes mesures haurien provocat, i serien criticades per haver-les pres per solucionar cosa que va causar tan poques morts. Recordem les crítiques que hi va haver quan es va suspendre el Mobile d’aquest any.

No envejo la papereta als governants en aquests dies, la veritat. Quan tot s'acabi, s'hauria d'avaluar bé el que s’ha fet, per aprendre dels errors, i deixar aquesta avaluació fora de la política. Però això és impossible veient el nivell tan baix de la política que es fa a Catalunya i a Espanya.

No aprenem. No sé si tothom ha pogut veure la xerrada de Bill Gates de l’any2015. Només dura 8 minuts, i cada minut val la pena. Gates va definir llavors a la perfecció la situació que estem vivint ara. També anticipa el cost que podria tenir la pandèmia que prediu, i la quantitat de morts que podria produir.

La xerrada comença així: “Quan jo era petit el desastre més temut era viure una guerra nuclear. Avui la major catàstrofe mundial és una pandèmia”. Alertava que un virus “altament infecciós” era el pitjor per a la humanitat i el per què hauríem de tenir més por a un virus que a una guerra nuclear. Va assegurar que no estàvem preparats per a una epidèmia vírica, i que s'havien invertit grans quantitats de diners en dissuasius nuclears i no tants en controls per evitar epidèmies. “Si alguna cosa matarà més de deu milions de persones en les pròximes dècades serà un virus molt infecciós, molt més que una guerra. No hi haurà míssils, sinó microbis. Gran part d'això és degut a que s'ha invertit molt en armaments nuclears però s’ha invertit molt poc en crear sistemes de salut per poder aturar les epidèmies. No estem preparats”, va dir Gates.

“Per a una gran epidèmia es necessiten milions de persones treballant. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) existeix per monitoritzar les pandèmies, però no fa res del que estic parlant. La manca de preparació podria fer que la propera epidèmia sigui molt més devastadora que la de l'èbola”.

“Pot ser que hi hagi un virus amb el qual les persones se sentin prou bé mentre estan infectades per pujar a un avió o anar al supermercat i això faria que s'estengués per tot el món de manera molt ràpida”

Durant la seva intervenció, també va advertir sobre els costos econòmics derivats d'una pandèmia com el coronavirus: “El Banc Mundial calcula que una epidèmia mundial de grip costaria no menys de tres bilions de dòlars amb milions i milions de morts. Els serveis d'investigació, desenvolupament i salut farien més just i més segur aquest món. Per això penso que això ha de ser una prioritat absoluta sense necessitat d'entrar en pànic. No hem d'amagar llaunes de conserves ni amagar-nos en soterranis. Però si hem d'actuar ja perquè el temps corre”.

Calia haver-se preparat, però això costa diners. Si aprenguéssim una mica del que està passant, la propera vegada tindríem un sistema públic de salut amb molt més múscul per a emergències. Més professionals, ben preparats, millor dotats, més infraestructura. Aquí molta gent dirà: això és molt car, si no ho farem servir al màxim gairebé mai! És clar que és car. Però com diu Gates al vídeo, també l'exèrcit és molt car, s'usa molt poc, en realitat ningú no vol usar-lo, i el paguem. Alternativament, podem no tenir-lo i pagar-ho en morts evitables, en sofriment, en confinament, i en els diners que ens costarà sortir de la crisi. Prevenir, al final, és molt més barat que haver de curar.

Fa falta molta més inversió en ciència bàsica. Les paraules estan ben triades: "inversió", "ciència" i "bàsica". Ens hem dedicat a retallar en investigació, a dir a la comunitat científica que cal fer coses molt més aplicades (que també), que la investigació bàsica no serveix per a res, i després ve la crisi, i tothom crida histèric que per què els científics no tenen ni una vacuna ni una cura.

La lluita contra els coronavirus és un cas paradigmàtic de la utilitat de la investigació bàsica: els coneixem des de fa menys de 60 anys. Els primers que van treballar sobre aquest tipus de virus ho van fer per que si. Quan va sorgir la SARS a primers d'aquest segle, el treball d’aquests pioners va començar a ser reconegut. Això és el que té la investigació bàsica: potser no serveix mai per a res ... o potser sí, i llavors fa la diferència. Però fa deu anys va venir la crisi econòmica i no es va finançar suficientment la continuació d’aquesta investigació sobre els coronavirus.

Aquí cal tenir en compte una cosa molt important, i és que crear grups punters en ciència no es fa de la nit al dia. Es requereix finançament suficient i sobretot estable, amb contractes estables i perspectives d'una carrera científica. En aquest sentit, les retallades de l'últim decenni han estat particularment destructius per a la capacitat investigadora d'Espanya. Una conseqüència clara és l’envelliment de la plantilla d’investigadors espanyols, que tenen, en mitjana, més de 50 anys.

El coronavirus no és el nostre únic problema (ni serà l'últim). Per descomptat, ara mateix és el nostre únic problema, però tot el que hem dit s'aplica a més problemes, actuals i per venir, i en particular a l'emergència climàtica i el problema de l'energia. L'escala de temps pot ser d'anys en lloc de mesos, però la discussió és la mateixa que la que tenim ara sobre què fer i quines mesures adoptar.

Aprendrem alguna cosa d’aquesta crisi? Em temo que no. Com va dir Aldous Huxley, “La única lliçó que ens ensenya la historia és que els humans no aprenem res de les lliçons que ens ensenya la historia”.

Despesa pública en salut

Desbordat com està el sistema públic de salut a Espanya per l’aparició del virus COVID - 19 (Corona Virus Desease – 2019), podem veure quin és l’estat de la sanitat pública a Espanya des del punt de vista financer. Això ens pot donar una idea de quina és la capacitat de resposta a la pandèmia actual.

La despesa pública en salut, segons les dades que publica Expansión, va anar augmentant fins l’any 2009, any en que la despesa va ser de 73.081 milions d’euros. Les retallades degudes a la visió neoliberal de la crisi van reduir aquestes despeses fins a 65.695 milions l’any 2013, una disminució del 10 %. A partir de l’any 2015, les despeses van anar augmentant, fins arribar als 75.435 milions de l’any 2018.

Si prenem les despeses per habitant, hi veiem les mateixes tendències: un màxim l’any 2009, amb 1.576 € per habitant, unes retallades que porten aquesta despesa a 1.409 € l’any 2013, i un augment a partir del 2015 fins arribar als 1.617 € de l’any 2018.

Això vol dir que l’any 2018 hem arribat a un nivell de despesa superior al de l’any 2009 i que hem superat les retallades? Si tenim en compte la inflació, que des de el 2009 fins al 2018 ha sigut del 11,8 %, veiem que la despesa total de l’any 2009 va ser l’equivalent de 82.860 milions d’euros del 2018, mentre que la despesa per habitant va ser de 1.787 euros del 2018.

Per tant, és evident que el nivell de despesa actual de la sanitat pública és molt inferior a que era l’any 2009. El forat degut a les retallades no s’ha omplert.

Si ens comparem a altres països del nostre entorn, sempre segons dades de Expansión, ens trobem molt endarrerits. Tant a Alemanya com a França, com al Japó o al Regne Unit, la despesa pública per habitant va ser, l’any 2018, molt superior a la nostra.

Veurem, probablement d’aquí a unes setmanes, si aquest finançament de la sanitat pública espanyola inferior al d’altres països té conseqüències sobre la durada i la mortalitat de la pandèmia que estem sofrint.

Miserables

Veiem cada dia morir a centenars de persones davant les portes d'Europa. Quan algunes d'aquestes persones són salvades de morir ofegades per organitzacions no governamentals, ningú vol que recalin al seu país. Ningú vol compartir el benestar major o menor del qual gaudim als nostres països, amb aquestes persones l'únic pecat de les quals és haver nascut a l'Àfrica subsahariana, una de les zones més pobres del planeta.

Els governs reaccionen tard i malament a aquesta tragèdia, tractant com a problemes puntuals, com a casos aïllats, aquesta pressió migratòria que no cessa. I no solament no cessa, sinó que anirà augmentant cada vegada més. I bona part de la població aplaudeix als polítics que tanquen les seves fronteres a aquests emigrants, no vagi a ser que hàgim de repartir amb ells el que ens queda de l'estat del benestar.

La població actual de l'Àfrica subsahariana, segons dades del Banc Mundial, és de 1.078 milions d'habitants, que equival a un 14% de la població mundial, que és de 7.600 milions. La població de l'Àfrica subsahariana era de 227 milions l'any 1960, un 7,5% dels 3.000 milions d'habitants de llavors.

Les previsions de Nacions Unides són que l'any 2030 la població de l'Àfrica subsahariana serà de 1.400 milions de persones (16% del total), l'any 2040 serà de 1.700 milions (18% del total) i l'any 2050 arribarà als 2.200 milions (22% del total), el doble de la població actual.

La tendència, segons Nacions Unides, és que, dels 20 països més poblats en 2100, la meitat seran africans. L'explicació d'aquesta explosió demogràfica és el resultat, d'una banda, del descens de la mortalitat, però per l'altre, i a diferència d'altres parts del món, de l'alta taxa de fertilitat a Àfrica. Als països subsaharians, està en 4,8, mentre que en el planeta és de 2,5 fills per dona.

Si aquest augment demogràfic no ve acompanyat de creació d'ocupació, generarà cada vegada més descontent en la població, que pot derivar en conflictes socials (i fins i tot bèl·lics) que generen incertesa i, com a conseqüència, desincentiven l'atracció d'inversió estrangera. És a dir, el peix que es mossega la cua.

Resultat: la pressió migratòria cap a Europa no farà més que augmentar. Cada vegada hi haurà més persones que fugiran, pagant el que sigui a màfies per a escapar amb les seves famílies d'inferns que moltes vegades hem creat nosaltres.

Hi ha solució? Ens diem, i és veritat, que cal actuar en origen, que cal aconseguir millorar les condicions de vida d'aquesta gent perquè no vulguin fugir del seu país. En la majoria dels casos la manera més eficaç d'aconseguir aquesta millora seria que, senzillament, els deixéssim tranquils i no intentéssim apropiar-nos dels seus recursos, ja sigui per mitjà de governs titella que ens venen barat, ja sigui per mitjans més directes si no s'avenen a vendre’ns barat (pensem en el cas de les forces franceses i espanyoles desplegades en Mali per a protegir l'explotació d'urani i altres minerals a un preu raonable per als nostres interessos). La base del nostre benestar consisteix a vendre car el que produïm i a comprar-los barat les seves matèries primeres, el que es diu comerç asimètric.

Siguem sincers, el problema no té solució, ja que no volem que aquestes persones vinguin als nostres països, però, d'altra banda, tampoc volem que els seus països progressin, ja que si nosaltres vivim raonablement bé és, en bona part, pel fet que el nostre benestar té com a base que ells es mantinguin en la misèria.

El diccionari defineix diverses accepcions per a la paraula miserable: una d'elles és la d'extrema pobresa, la que es correspon als que intenten escapar de l'infern de l'Àfrica subsahariana. Una altra és la del que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa. Aquesta és la que es correspon amb nosaltres, els que vivim en països raonablement pròspers.

Demografia i pensions

Dins de l'ambient pessimista que ens ha deixat la recent crisi econòmica, una de les preocupacions dels espanyols és la sostenibilitat de les pensions públiques. Aquesta sostenibilitat està lligada a la demografia i a l'evolució de l'economia. Aquesta preocupació és del grat dels financers i dels especuladors, que creuen que si pensem que les pensions públiques són insostenibles, tindran l'oportunitat de col·locar entre els seus clients plans de pensions privats, el que els permetria fer-se amb una part cada vegada més gran del pastís de l'estalvi.

Les previsions demogràfiques de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) indiquen un estancament de la població espanyola en els propers 30 anys, així com el seu envelliment. D'aquesta previsió es dedueix, de forma gairebé matemàtica, que hi haurà menys persones en edat de treballar i més en edat de jubilació. Com que les cotitzacions dels treballadors són les que paguen les pensions dels jubilats, el sistema de pensions col·lapsarà de manera irremeiable. Ja actualment la despesa anual en pensions és més grossa que les entrades anuals de les cotitzacions.

Les previsions de l'INE es basen en les xifres dels últims anys: l'índex de fecunditat, que l'any 2017 va ser de 1,36 fills per dona, es mantindrà baix en l'any 2050, amb 1,40, mentre que el mínim necessari per a una taxa de reposició de la població és de 2,1 fills per dona. D'altra banda, l'INE preveu una entrada d'immigrants relativament baixa, de l'ordre dels 100.000 nous immigrants per any. Amb aquestes dades, l'INE anticipa una contracció de la població en edat de treballar de 7 milions de persones. Amb aquestes dades, és evident el col·lapse de les pensions públiques.

No és la primera vegada que les anàlisis catastrofistes derivats d'una lectura lineal de les estadístiques demogràfiques prediuen el col·lapse del sistema públic de pensions. No fa tant de temps, als anys 90 del segle passat, també durant una crisi econòmica, es va arribar a posar una data per a aquesta hecatombe. L'error d'aquests malastrucs va ser majúscul, ja que a l'any 2011, el sistema públic de pensions no només no hi havia col·lapsat, sinó que havia generat un superàvit de 67.000 milions d'euros, l'anomenada guardiola de la Seguretat Social.

Per què aquestes previsions catastrofistes van fallar tan estrepitosament? Senzillament, perquè van ser fetes extrapolant les dades de la situació del moment: l'INE no realitza previsions, sinó que fa "projeccions". Les previsions demogràfiques han d'integrar no només la taxa de natalitat del moment, sinó que també, si volen ser fiables, han d'integrar variables econòmiques i socials. Exemple d'això és l'acció dels governs sobre l'índex de natalitat a França, que se situa entre 1,9 i 2,0 des de fa 20 anys, o a Alemanya, que tenia un índex de natalitat de 1,25 fills per dona en els anys 90, i el va augmentar a 1,60 en 2016.

L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que és l'organisme encarregat d'analitzar la viabilitat de les finances públiques, ha publicat fa pocs mesos un estudi demogràfic que difereix substancialment del de l'INE, titulat "Previsions Demogràfiques: una visió integrada". Es basa en un augment de la natalitat, estimulat per les polítiques públiques (aquest organisme estima que es pot arribar a un índex de fecunditat d'1,8 a 2 fills per dona en l'any 2050) i en un flux net d'immigrants anuals en el període 2018 - 2050 de 250.000, sempre que l'economia espanyola es revitalitzi, ja que la immigració és un fenomen demogràfic clarament condicionat pels factors econòmics, inclosos els de curt termini. Amb l'avantatge que els immigrants solen tenir una taxa de natalitat superior a la de la població autòctona. Això sí, el pes dels immigrants en la població espanyola passaria del 9,8% l'any 2017 al 12% en el 2033 i al 15% el 2050.

Si les previsions de la AIREF es compleixen, la població espanyola no disminuiria ni quedaria estancada, sinó que augmentaria fins a situar-se entre 50 i 60 milions l'any 2050, i la població en edat de treballar es mantindria estable entre 29 i 32 milions. Dins d'aquesta població en edat de treballar, la AIREF preveu un augment de la taxa d'activitat, que a Espanya és actualment del 64,7%, mentre que a la zona euro és del 71%. La combinació d'una estabilitat en la població en edat de treballar i un augment de la taxa d'activitat permetrà un augment del nombre de cotitzants, contràriament al que es dedueix de les previsions de l'INE.

Amb aquestes previsions de la AIREF, el dèficit de la Seguretat Social es podria mantenir en límits tolerables, pel que caldria restar dramatisme a la situació actual. Certament, continuarà la pressió de la despesa en pensions (jubilats amb una paga major i més anys d'esperança de vida, que requeriran més recursos del sistema sanitari públic), que es compensaria amb un augment de la població activa, que generarà més cotitzacions. La reforma del sistema continuarà sent necessària, però la seva viabilitat no estaria en qüestió.

No serà fàcil aconseguir-ho, però no és impossible: per això cal estimular l'economia productiva en detriment de l'especulativa, augmentar l'índex de fecunditat i permetre un augment de la immigració. En aquest sentit, els partits polítics que s'oposen a l'entrada d'immigrants, i als quals se'ls omple la boca dient que defensen als espanyols, en realitat són els enterradors del seu futur.

Jubilats al carrer

Els jubilats han sortit al carrer. No entenen (o potser ho entenen massa) que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social d'un govern que es vanta que l'economia espanyola va com un coet, que és la que més creix i la que més llocs de treball crea, que és l'admiració mundial, els hagi enviat una carta en què els informa que la seva pensió augmenta el 0,25%, quan l'índex de preus de consum (IPC) ha crescut un 1,6% l'any 2016 i un 1,1% l'any 2017. Han constatat que en els dos últims anys l'IPC ha crescut un 2,7% mentre que les seves pensions de jubilació ho han fet un 0,5%. Fins al 2020, les pensions podrien haver perdut un 7% del seu poder adquisitiu.

Però hi ha més. L'augment del cost de la vida no és el mateix per a tots els nivells de renda. Els que tenen un nivell de renda més baix tenen un percentatge més elevat de la seva despesa quotidiana en aliments i productes energètics (llum, gas, calefacció). I el preu d'aquests productes ha augmentat més que l'IPC: els productes energètics ho han fet un 8% entre 2016 i 2017, mentre que els aliments elaborats han pujat un 5% en aquest mateix període. Per tant, com més petita és la pensió, més s'ha notat el desfasament entre la pujada de les pensions i l'augment del cost de la vida.

A Espanya hi ha 9,2 milions de pensionistes: 8,7 milions tenen pensions contributives (és a dir, que han cotitzat) i mig milió tenen pensions no contributives. Com que hi ha 18,2 milions de cotitzants a la Seguretat Social, una simple divisió ens diu que hi ha una mica menys de 2 cotitzants per cada pensionista, el que aprofiten alguns per dir que el sistema de pensions de jubilació és inviable. Però hi ha un detall que cal tenir en compte: dels 8,7 milions de pensionistes amb pensions contributives, només 5,7 milions són pensions de jubilació. La resta són pensions de viduïtat (1,6 milions), d'incapacitat (940.000), d'orfandat (320.000) i de favor familiar (40.000). Per tant, en puritat, podem dir que hi ha una mica més de 3 cotitzants per cada pensionista jubilat, una xifra molt menys dramàtica que la que volen que ens creiem.

Si analitzem els comptes de la Seguretat Social de l'any 2016 (l'últim any del que s'han publicat els comptes) veiem que s'han pagat 112.000 milions en pensions contributives (dels quals 80.000 han estat per a pensions de jubilació), 11.000 milions per a pensions no contributives, i 10.000 milions per a altres prestacions (la majoria per incapacitat temporal i maternitat). Les cotitzacions socials han representat uns ingressos de 104.000 milions. Hi ha, en efecte, un dèficit estructural en el sistema de pensions.

Quant costaria augmentar les pensions segons l'IPC? Uns 1.500 milions el 2006 i uns 1.000 milions el 2017. Si, com fa el govern, mirem únicament la comptabilitat del sistema, direm que és una despesa inassumible. Si ho fem des del punt de vista dels jubilats, tenint en compte que l'economia creix a més del 3% anual (més de 30.000 milions a l'any), no els sembla raonable que no puguin participar d'aquest "miracle espanyol". La indignació puja de nivell quan tots els dies ens assabentem de nous casos de corrupció al nostre país, el cost dels quals és molt superior al que suposaria que els jubilats no perdessin poder adquisitiu, o quan la ministra de Defensa anuncia l'augment de diversos milers de milions anuals de la despesa militar en els propers anys, per respondre a l'exigència del president dels Estats Units de què els països membres de l'OTAN augmentin les despeses de defensa fins al 2% de producte interior brut.

La realitat és que el creixement de l'economia d'aquests últims anys no ha beneficiat a tots per igual. Ha beneficiat els que més tenen, mentre que els que menys tenen han vist reduir la seva capacitat adquisitiva. Els pensionistes, que formen part d'aquest últim grup, han sortit al carrer per reclamar la part del pastís que creuen que els correspon. El govern ha estat víctima de la seva pròpia loquacitat presumint d'una economia pròspera, mentre que no ha fet res per reduir les desigualtats en la societat espanyola; al contrari, Espanya ha estat el país del nostre entorn en què la desigualtat social ha crescut més. I, és clar, es troba amb els jubilats que envaeixen els carrers. Jubilats que són una part important dels seus votants.

Aquesta incapacitat del govern per atendre més als que més ho necessiten només afavoreix els populistes i els demagogs.

El síndrome de la piulada

Piulant o tuitejant, que ve a ser el mateix. Fa uns anys vaig obrir un compte a Twitter. Aviat vaig veure que el sistema no em convenia. Com que no vaig saber esborrar-me, vaig canviar la contrasenya per una altre feta de manera aleatòria, de la que no en tinc la menor idea de com és, i santes pasqües.

No crec que no voler saber res de Twitter sigui només degut a la meva edat, que no em permet d’entendre els mitjans moderns de comunicació. Hi ha alguna cosa més. Per a mi, escriure en uns pocs caràcters una idea complexa és molt difícil. I, de la mateixa manera que ho és per a mi, constato que ho és per a la majoria dels mortals. No hi ha més que veure les piulades del primer mandatari americà per donar-se’n compte.

Però penso que l’afer és encara més perniciós. Quan comences a fer piulades de 140 (o els que siguin ara) caràcters, et vas acostumant a pensar de la mateixa manera que piules. És a dir, simplificant qualsevol qüestió complexa. De manera que, al cap d’un cert temps, ets incapaç de raonar sobre assumptes que tenen més d’una manera d’enfocar-los, i que són la majoria dels afers als que la societat i els individus ens enfrontem. El president americà en torna a ser un bon exemple, com, almenys segons les aparences, ho és el diputat Rufián que, quan l’escoltes parlar, sembla que estigui piulant. És per aquesta raó que em malfio dels polítics addictes a Twitter.

He vist darrerament algunes piulades del president Puigdemont, fetes des de Bèlgica. No sé si quan era president efectiu també en feia, però ara en llegeixo sovint als diaris. La darrera que he llegit diu: “El Rei Felip VI serà benvingut a la República de Catalunya com a màxima autoritat d'Espanya quan demani perdó pel seu paper inconstitucional el passat mes d'octubre”. Si és veritat que aquesta és la piulada escrita pel president (hi ha tantes notícies falses que no ens hem de fiar de res), començo a pensar que aquest home desvarieja. Potser ha agafat el síndrome de la piulada.

Les granges de porcs

El diumenge passat, al programa d’en Jordi Évole sobre les granges de porcs (Stranger pigs, es titulava el programa), es van veure imatges dantesques de porcs mal formats, coixos, fins i tot morts, amb escenes de canibalisme, a una granja de Múrcia, de l’empresa El Pozo. Les imatges eren impactants.

Ràpidament, la indústria porcina espanyola va inserir als principals diaris una pàgina sencera explicant que la seva indústria dóna feina a 300.000 persones, que factura 15.000 milions, que exporta a 150 països, i que té els millors estàndards del món pel que fa a l’explotació de la seva indústria.

El Pozo es va apressar a dir que aquestes imatges no són d’una granja “normal”, sinó que “corresponen a una àrea de recuperació sanitària, és a dir, són animals que tenen algun tipus de malformació o naixement malaltia que han de ser vigilades per controlar la seva evolució i millora i, si no és possible, sacrifici sanitari”, i que, en cap cas, aquests animals entren a la seva producció de carn i embotits.

La senyora ministra d’Agricultura, Ramaderia, etc., va afirmar que a Espanya es compleixen totes les normes europees. I aquí pau i després glòria.

Ja hem comentat el llibre “La carn que mengem” del autor britànic Philip Lymbery, director de Compassion in World Farming, on s’expliquen els problemes mediambientals, de salut i de sofriment animal de les granges industrials de porcs, vedells, pollastres, etc. No hi tornarem, però el que diu és molt greu. I acusa els governs, tant el del seu país com el de la Unió Europea d’afavorir la creació de granges industrials, quan, només des del punt de vista del rendiment alimentari mundial, són una catàstrofe total (si els cultius que són comestibles per a les persones i que s'utilitzen per alimentar els animals fossin directament per a les persones, es podria alimentar 4.000 milions de persones més al món). Els governs subvencionen aquesta ramaderia industrial, però sense aconseguir l'objectiu que originàriament es perseguia: alimentar la humanitat.

I no parlem de l’explotació a que aquesta indústria sotmet al seu personal: contractes com a autònoms, sous baixos, cap dret social. I tot això sota la mirada complaent dels governs, inclòs el govern català.

Encara que El Pozo tingués raó dient que les imatges dels porcs que es veien al programa eren d’una àrea de recuperació sanitària, és molt sospitós que no deixés que el programa filmés el que passa a les seves granges “normals”. Segur que hi veuríem moltes coses que prefereixen que no se sàpiguen.

Seria hora que els governs es donessin compte de l’enorme cost i del gran sofriment animal i humà que representa tenir una carn barata (i de molt mala qualitat) als prestatges dels supermercats. Però no ho faran si la pressió pública no els hi obliga. El programa d’en Jordi Évole del diumenge passat és un pas en aquest sentit.

Aquesta és una imatge d'una explotació "model" de cria de porcs: hi podem veure que els animals passen una bona part de la seva existència engabiats i sense gairebé poder-se moure. 

La població de Malgrat

L’Institut Nacional d’Estadística acaba de publicar la població per municipi al 1 de gener de 2017. Segons aquestes dades, a Malgrat hi havia, el passat 1 de gener, 18.345 persones. Com podem veure al gràfic, des de l’any 2008 el número d’habitants de Malgrat és bastant estable, oscil·lant entre els 18.261 del 2008 i els 18.596 del 2010.

Si això és bo o dolent, ho deixarem a la consideració de cadascú.