Un estiu molt calorós

Que aquest estiu ha fet calor, és un fet que tots hem, més o menys, sofert. Però sempre és bo posar-hi xifres. Segons el servei de Canvi Climàtic de Copernicus, una agència de la Comissió Europea, aquest passat estiu ha estat el més calorós des de que es tenen dades.

Els mesuraments de Copernicus es remunten a la dècada dels cinquanta del segle passat, però hi ha sèries de dades que permeten retrotreure's al 1880. I a tota la sèrie no hi ha un estiu tan càlid. La temperatura mitjana a Europa va ser d'uns 1,34 ºC per sobre de mitjana del període comprès entre el 1991 i el 2020.

 

Però que el del 2022 hagi estat l'estiu més càlid de la sèrie històrica no és una excepció, sinó que forma part d'una tendència: l'anterior estiu climatològic amb les temperatures mitjanes més altes va ser el del 2021. Aquest any ha estat gairebé 0,4 graus més alt que l'anterior. Els següents més càlids van ser els del 2010 i 2018.

A més, segons ha ressaltat Copernicus, que cada mes realitza butlletins de seguiment de la temperatura de l'aire superficial, coberta de gel marí i variables hidrològiques, també ha estat un estiu extremadament sec a moltes parts del continent. El mes d'agost de 2022 va ser "molt més sec que la mitjana a gran part d'Europa occidental i parts d'Europa oriental".

No anem bé

Pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, està clar que no anem bé, ja que les previsions de les emissions de CO₂ per l’any 2022 han tornat a augmentar. Segons Global Carbon Budget, les emissions totals de CO₂ previstes per aquest any són de 40.600 milions de tones, pràcticament el mateix nivell que les de l’any 2020, que, per ara té el rècord amb 40.900 milions de tones. Com a comparació, durant la dècada 2001-2010 les emissions van ser de 34.200 milions de tones de CO2 anuals.

La major part d’aquestes emissions (un 92 %) són degudes a la combustió de combustibles fòssils. La resta és deguda al canvi d’ús de la terra (per exemple, urbanitzar zones verdes que abans contribuïen a absorbir part del CO₂ atmosfèric) i a la carbonatació que es produeix a la indústria del ciment.

Hem de notar que l’any 2020 hi va haver una disminució de les emissions deguda a la baixa d’activitat econòmica provocada per la pandèmia, i que l’any 2010 també n’hi va haver una altre degut a la crisi econòmica. 

Pel que fa a les emissions per càpita, hi ha hagut una disminució els darrers anys, en que han passat de 4,9 toes per habitant els anys 2011 a 2013, a 4,7 l'any 2021, però aquesta disminució ha estat compensada per l’augment de la població mundial. Durant els anys 2001-2010 les emissions de CO2 per habitant van ser de 4,5 tones.

Els països que van emetre més CO₂ l’any 2021 van ser:

-         la Xina, amb 11.500 milions de tones, un 28,5 % del total, en augment. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 6.123 milions de tones anuals.

-         Els Estats Units, que va emetre 5.000 milions de tones, un 12,4 % del total. Les seves emissions disminueixen. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 5.941 milions de tones anuals.

-         L’Europa dels 27, amb 2.800 milions de tones, un 6,9 % del total, en disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 3640 milions de tones anuals.

-         La Índia, amb 2.700 milions de tones, un 6,7 % del total, augmentant. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1275 milions de tones anuals.

-         Rússia, amb 1.800 milions de tones, un 4,4 % del total, estable els darrers anys. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.570 milions de tones anuals.

-         Japó, amb 1.100 milions de tones, un 2,7 % del total, amb una lleugera disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.257 milions de tones anuals. 

Aquestes zones econòmiques van representar, l’any 2021, el 62 % del total de les amissions de CO₂. 

Veiem que als països més desenvolupats (Europa, Estats Units, Japó) s'han disminuït les emissions, mentre que als països en desenvolupament (principalment la Xina i la Índia) han augmentat. Això és degut a que moltes de les indústries i activitats econòmiques productores de gasos d'efecte hivernacle s'han traslladat a altres zones, especialment la Xina, la Índia i altres països asiàtics. Si es corregís aquesta producció bruta per una altre que tingués en compte el consum de productes que, per a fabricar-los, han emès CO₂, probablement els resultats serien molt diferents: més CO₂ per aquestes zones i menys pels països productors.

Pel que fa a Espanya, les emissions de CO2 de l'any 2021 van ser de 234 milions de tones, a comparar als 336 milions de tones emeses anualment duran la dècada 2001-2010.

En definitiva, no ho estem fent bé. Si seguim així (i no hi ha cap dubte que seguirem més o menys igual, per molt que es parli del cotxe elèctric, de les energies renovables i de l'hidrogen) els nostres fills ho tindran cru. 

Extensió del gel marí àrtic

El passat 16 de setembre, l’extensió del gel marítim àrtic va arribar al seu mínim anual, amb 4,65 milions de km².

La tendència general del gel àrtic des que van començar les mesures per satèl·lit, l’any1979, és a perdre cada any gairebé 58.000 km². La tendència dels mínims anuals també és negativa (-79.200 km²/any).

La corba diària d’enguany segueix quasi de manera mil·limètrica les de la dècada 2010-2019 i de l’any 2021. L’any 2020 es va destacar per ser un any amb molt poc gel àrtic.

  

El ridícul de Junts

Fa anys, quan un s’interessava a la política, havia criticat als d’ERC, llavors minoritaris, per la seva política erràtica i els seus continus atacs a la força dominant, que era CiU. Veia CiU com una formació de govern, mentre que, per a mi, ERC no tenia un rumb clar.

També des d’aquest blog vaig comentar el fiasco del llavors conseller d’Economia, el senyor Junqueras, quan es va enfrontar a l’ex ministre Borrell en un debat televisat. Malgrat que el senyor Borrell havia explicitat tots els seus arguments per escrit en un llibre, el seu oponent no va saber contradir-li res, tot i que no era pas massa complicat fer-ho.

D’aquí el meu convenciment que ERC era un partit poc madur, incapaç de governar Catalunya.

Ara, però, sembla que els papers han canviat. L’antiga Convergència, ara Junts per Catalunya, és qui no sap on va. Començant pel senyor Puigdemont, que és un polític que actualment viu en el seu món paral·lel  (cosa comprensible, estant com està lluny del país), passant per la senyora Borràs, que té unes idees massa radicals per una acció de govern raonable, i acabant pel senyor Turull, que plora durant les entrevistes. Ara s’els hi ha ocorregut consultar la militància sobre si han de sortir o no del govern, el que demostra les seves dissensions internes i, per tant, la falta d’autoritat dels seus dirigents. Cada cop s’assemblen més a la CUP, a la que tant havien criticat quan tenien el poder.

Reclamen l’herència del 1 d’octubre de fa cinc anys, herència que, entre els uns i els altres, van dilapidar aquell mateix mes d’octubre. El ridícul que fan és manifest. El problema és que ens posen en ridícul a molts catalans.

Per què cap polític no està disposat a explicar-nos la veritable història de l'energia

Cap polític no vol explicar-nos la veritable història de l'esgotament dels combustibles fòssils. La veritable història és que ens estem quedant sense petroli, carbó i gas natural, perquè els costos directes i indirectes d’extracció estan arribant a un punt en què el preu de venda dels aliments i altres necessitats bàsiques ha de ser inacceptablement alt perquè el sistema econòmic general funcioni. Alhora, l'energia eòlica, solar i altres fonts d'“energia neta” no són capaços de substituir la quantitat de combustibles fòssils que es perden.

Aquesta història de l'energia és essencialment un problema de física. L'energia per càpita i, de fet, els recursos per càpita s'han de mantenir prou alts perquè una economia funcioni amb una població que augmenta. Quan això no passa, la història mostra que les civilitzacions col·lapsen.

Els polítics no poden admetre que l’economia mundial d’avui es dirigeix al col·lapse, d’una manera similar al que va passar en civilitzacions anteriors. En canvi, necessiten proporcionar la il·lusió que dominen la situació. El sistema porta els polítics a presentar raons per les quals els canvis que s'acosten podrien ser desitjables (per evitar el canvi climàtic), o almenys temporals (a causa de les sancions contra Rússia).

Els polítics volen ser reelegits. Volen que els ciutadans pensin que tot està bé, que si hi ha problemes de subministrament d’energia, s’han d’emmarcar com a temporals, potser relacionats amb la guerra a Ucraïna. Alternativament, qualsevol problema que sorgeixi es discuteix com si es pogués solucionar fàcilment amb una nova legislació i potser una mica més de deute.

A més, no s'espera que els investigadors econòmics estudiïn la història de les moltes civilitzacions més petites i més localitzades que van col·lapsar en el passat. En general, la població d'aquestes civilitzacions més petites va augmentar alhora que els recursos utilitzats per la població van començar a degradar-se. L'ús de tecnologia, com les preses per redirigir els fluxos d'aigua, pot haver ajudat per un temps, però finalment no va ser suficient. La combinació de la disminució de la disponibilitat de recursos d'alta qualitat i l'augment de la població va tendir a deixar aquestes civilitzacions amb poc marge per fer front als mals temps que es poden esperar que passin alguna vegada. En molts casos, aquestes civilitzacions van col·lapsar després d'epidèmies de malalties, una invasió militar o una fluctuació climàtica que va conduir a una sèrie de males collites.

La informació publicada suggereix que queda una gran quantitat de combustibles fòssils per extreure, atès el nivell actual de tecnologia. Si assumim que la tecnologia millorarà cada cop més, és fàcil creure que qualsevol límit de combustible fòssil està a centenars d'anys en el futur.

Però, per la manera com l'economia funciona, el límit d'extracció és realment un problema d'asequibilitat. Si el cost de l'extracció augmenta massa en relació amb el que la gent de tot el món té com a ingressos que puguin gastar, la producció s'aturarà perquè la demanda (en termes del que la gent pot pagar) caurà massa, amb el conseqüent col·lapse de l’economia.

Els polítics no poden dir al món com de dolenta és realment la situació energètica. La majoria dels polítics d'alt nivell són conscients del problema del subministrament d'energia, però no en poden parlar. En canvi, escullen parlar sobre el que passaria si es permetés que l'economia avancés sense límits, cosa que és perfectament impossible.

Els polítics d’alt nivell sens dubte són molt conscients del fet que no hi haurà prou subministraments d'energia per a tothom. Això vol dir que el món estarà en una competència per qui rep quant. I això conduirà ineluctablement a la guerra entre les nacions. En un escenari de guerra, no ens hauria de sorprendre si les comunicacions es controlen acuradament. Els punts de vista que podem esperar escoltar repetidament són els que els governs i les persones influents volen que escoltem els ciutadans comuns.

El preu del petroli i la devaluació de l’euro

L’augment dels preus del combustible (gasolina i gasoil) han anat augmentant aquests darrers mesos. I és natural, ja que el preu del petroli ha augmentat molt. El petroli Brent, el petroli de referència per Europa, ha estat, els darrers 4 mesos, a 114 dòlars per barril, mentre que des del 2015 al 2021, el seu preu mitjà anual va oscil·lar entre els 42 i els 71 $/barril, amb una mitjana de 57 $/barril. En dòlars, doncs, el preu del petroli de referència a Europa s’ha apujat un 100 %.

Però nosaltres paguem la gasolina i el gasoil en euros. I l’euro s’ha devaluat respecte del dòlar. Del 2015 al 2021, per un euro et donaven, en mitjana, 1,14 dòlars. Últimament, l’euro està en paritat amb el dòlar. De manera que pot ser interessant mirar el preu del barril de Brent no en dòlars, sinó en euros. Des de l’any 2015 al 2021, el preu mitjà del barril de Brent va ser de 50 €, mentre que aquests darrers quatre mesos ha sigut de 107 €. Un augment del 114 %, significativament més elevat que l’augment del preu en dòlars.

Conforme la competitivitat europea vagi disminuint, entre altres factors pel preu de l’energia, molt més elevat a Europa que als Estats Units, la paritat entre el dòlar i l’euro anirà seguint a la baixa, de manera que el preu del petroli en euros seguirà augmentat, disminuint encara més la competitivitat europea.

Si mirem el preu del gas natural al mercat espanyol, des de fa un parell de mesos està a 127 €/MWh, mentre que als Estats Units el preu del gas natural està als voltants dels 10 $/MWh, una diferència descomunal.

 

Un futur molt gris.

Què és un bon polític?

Els temps d’estiu són propicis a parlar de problemes insubstancials. Per exemple, discutir què és ser un bon polític. Cadascú té la seva opinió sobre aquest tema. Alguns diran que en Fraga Iribarne era un excel·lent polític, d’altres preferiran l’Adolfo Suárez per la seva obra a la transició, un tercer dirà que en Felipe González va ser molt bo per a Espanya, i d’altres pensaran exactament el contrari.

La política es pot definir de moltes maneres. Un d’ells és que és l’art de decidir qüestions complexes sense tenir tota la informació necessària. L’èxit d’un polític depèn del resultat a mitjà termini de les seves decisions. Les decisions que, per molts equips tècnics i econòmics que els avaluïn, mai no es pot dir que es poden preveure totes les conseqüències que poden produir en el futur.

Però, què defineix un bon polític? Per no perdre's en discussions interminables, donarem un exemple, Angela Merkel.

Angela Merkel, cancellera d’Alemanya durant 16 anys, del 2005 al 2021, ha estat considerada una bona política. Tot i això, Alemanya es troba ara en dificultats perquè Angela Merkel tenia una política energètica que ara es veu que estava malament.

Quan el tsunami del Japó va inundar la central nuclear de Fukushima, el 2011, el govern alemany va prendre la decisió de tancar les centrals nuclears. Al seu torn, Alemanya va desenvolupar un ampli programa d’energies renovables, un programa que no va tenir els resultats esperats, ja que és cada cop més clar que les energies renovables per si soles no poden satisfer les necessitats energètiques actuals.

El govern alemany va prendre la decisió, segurament després d’estudis de viabilitat econòmica molt seriosos, de confiar en el gas rus per satisfer les seves necessitats energètiques. Aquesta decisió, que des del punt de vista estrictament econòmic no hi ha dubte que és bo, després de la invasió russa d’Ucraïna ha resultat ser una decisió equivocada. I ara Alemanya es troba amb perspectives força negres per subministrar-se de gas natural durant el proper hivern, amb la conseqüència del descontentament de persones que no podran tenir la calefacció a la que estaven acostumats i el desastre econòmic de les indústries que no podran accedir a l’energia necessària per continuar produint i, si ho aconsegueixen, serà a un preu que farà que la indústria alemanya deixi de ser competitiva. És a dir, la decisió del govern presidit per Angela Merkel pot donar lloc a un enorme descontentament de la població i una important recessió a Alemanya.

Tornant al principi, Angela Merkel va ser, i encara es considera, una bona política. Si ens fixem en tota la feina desenvolupada durant els 16 anys que va oficiar com a cancellera, deduïm que es tractava d’una política moderada i intel·ligent que va prendre decisions molt adequades tant per al seu país alemany com per a Europa. Però el seu costat negatiu es troba en les decisions que va prendre sobre energia, decisions que poden conduir a Alemanya a perdre la seva hegemonia econòmica i deixar de ser el motor econòmic d’Europa.

En resum: fins que Rússia va envair Ucraïna, Angela Merkel va ser considerada una excel·lent política. Ara, uns mesos després que el rus envaís, aquesta opinió està canviant.

El polític que no pren cap decisió, òbviament, no prendrà decisions equivocades, però no serà un bon polític. En canvi, el polític, que pren decisions, té moltes possibilitats d’equivocar-se. Seran els que han de fer front a les conseqüències d’aquestes decisions els que diran si eren o no bons polítics. Per tant, hi ha moltes opinions diferents sobre el tema. Segons es diu vulgarment, en aquest tema, cadascú parla de la fira segons com l’hi ha anat.

El canvi climàtic a Catalunya

Miràvem dades, fa uns dies, de l’evolució del clima a la península ibèrica, de la qual Catalunya forma part. Però a aquesta península, a més de nacionalitats i regions diverses, també hi ha zones meteorològiques diferents. De manera que tenim tot el dret de preguntar-nos si les temperatures i les precipitacions han variat de la mateixa manera a Catalunya que al conjunt de la península en qüestió.

Meteocat no dona els valors absoluts de precipitació i de temperatura, sinó les anomalies respecte del període 1981 a 2010.

Doncs bé, segons les dades de Meteocat, les temperatures han augmentat a Catalunya 0,33°C per dècada des de l’any 1961 fins ara. Un 50% més que al conjunt de la península ibèrica. És a dir, que la temperatura mitjana anual ha augmentat de 2°C des de l’any 1961 fins ara.

 Pel que fa a les precipitacions, la disminució a Catalunya és de 1,6 l/m² per dècada, el que vol dir que des de l’any 1961, hem perdut 10 l/m², una quantitat molt poc significativa degut a la gran variabilitat de les precipitacions d’un any a l’altre.

En resum, a Catalunya sembla que les temperatures pugen molt més que al conjunt de la península ibèrica, mentre que les precipitacions no semblen pas variar massa.

Les temperatures i les precipitacions a l’Espanya peninsular

Segons les dades més recents publicades per l’AEMET (Agència Espanyola de Meteorologia), la temperatura mitjana anual ha anat augmentant, aquests darrers 60 anys, a una cadència de + 0,21ºC per dècada. És a dir, en 60 anys ha augmentat de l’ordre de 1,2 ºC.

Pel que fa a les precipitacions, han anat disminuint a una cadència de 13 l/m² per dècada. Així doncs, els últims 60 anys les precipitacions han disminuït de l’ordre de 100 l/m². Tenint en compte que la precipitació mitjana d’aquests darrers 60 anys ha estat d’uns 650 l/m², podem dir que la caiguda ha sigut del 15 %.

La cosa s’està posant complicada.

Els llibres i la vida

 “Tot el que podem trobar a la vida està en els llibres”, deia molt convençut l’escriptor Mario Vargas Llosa fa uns dies en una entrevista que li van fer al programa Las tres puertas.

Un servidor, fa temps, també era d’aquesta opinió. Però ara penso que tenia raó en Josep Pla, quan deia “ Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà —diuen els llibres—, però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per dissimular, per camuflar —és una paraula de moda— la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos; simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat iguals i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels que n’han escrit els llibres...”

Tota la vida sent un bon lector per arribar a aquesta trista conclusió. Pero del que no hi ha cap dubte és que, llegint, hem passat molt bones estones.

Catalangate

Obres un informatiu de TV3 i et parlen de l’espionatge que han sofert molts dirigents independentistes, espiats no se sap ben bé per qui, utilitzant el programa Pegasus, que només és accessible als governs. Hem après que aquest programa, que permet espiar els mòbils, té com a finalitat principal la persecució del terrorisme, del narcotràfic i altres modalitats criminals.

Però la temptació és gran, i la carn és feble, de manera que no és estrany que algú hagi pensat que també es podria fer servir aquest programa per espiar els rivals polítics. I sembla que és això el que ha passat. Un problema greu d’opacitat i democràticament poc exemplar? Sens dubte. Però seria ingenu pensar que aquest tipus d’espionatge diguem-ne polític, no està a l’ordre del dia per tot arreu. 

Es per això que, entenent perfectament la reacció dels espiats, em sembla que hi ha una hipocresia dins d’aquesta reacció. Tot dirigent polític sap que és molt probable que sigui espiat pels seus rivals, i més si aquests, al ser al govern, tenen accés a programes com el que hem mencionat. Penso que, tenint a la seva disposició un cos policial com els mossos, els espiats, o són tontos, o haurien d’haver fet revisar els seus telèfons pels experts policials a les seves ordres, i pres les mesures conseqüents.

De manera que, si els han estat espiant, és perquè no han pres les precaucions necessàries, potser per massa bona fe. I, la veritat, estar governats per gent que no és capaç de vetllar per la seva pròpia seguretat informàtica no és gens tranquil·litzant. 

O potser no. Potser ho sabien perfectament i han aprofitat l’ocasió per treure’n rèdits polítics, posant el govern central en dificultats.

No sabrem mai la lletra petita d’aquest “catalangate”, com de tantes altres coses. Per a mi, les víctimes no són tant víctimes com ens ho volen fer creure. A no ser que estiguem governats per uns perfectes incompetents. 

El darrer informe de l’IPCC

S’està publicant el sisè informe d’avaluació de l’IPPC (Intergovernmental Panel on Climate Change) sobre el canvi climàtic. Aquests informes es publiquen cada sis o set anys. El darrer, el cinquè, va ser publicat entre el 2013 i el 2014. Aquest Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic va ser creat el 1988 per facilitar avaluacions integrals de l'estat dels coneixements científics, tècnics i socioeconòmics sobre el canvi climàtic, les seves causes, possibles repercussions i estratègies de resposta. 

Aquests informes d’avaluació són enormes, tenen milers de pàgines, i la seva lectura és relativament complexa pels no especialistes. Però el mateix IPPC en fa resums més curts i a l’abast de molta més gent. 

La gran novetat de l’edició actual és que els impactes que en informes anteriors, s’havien atribuït a un augment de temperatures superior als 2ºC, ara s’indica que es produiran a partir d’un augment de temperatura de 1,5ºC. És a dir, ens trobem molt més a prop de la catàstrofe mediambiental del que ens pensàvem. 

L'escalfament global, que arribarà als 1,5°C a curt termini, provocarà augments inevitables de múltiples perills climàtics que presenten molts riscos per als ecosistemes i els humans. Aproximadament entre 3.300 i 3.600 milions de persones viuen en contextos molt vulnerables al canvi climàtic. Una alta proporció d'espècies és vulnerable al canvi climàtic.

Per als 127 riscos clau identificats, els impactes avaluats a mitjà i llarg termini són diverses vegades superiors als observats actualment, si s’arriba a un escalfament de 1,5ºC.

Actualment l’escalfament global s’estima en 1,0ºC. Veient la corba d’augment de les temperatures, que han augmentat en 0,5ºC des de l’any 2010 al 2020, és gairebé impossible que no arribem als fatídics 1,5ºC l’any 2040. Com qui diu, demà a la tarda.

Els que som grans probablement ja no existirem d’aquí a vint anys, però els més joves en sofriran els efectes a les seves pròpies carns, i no seran efectes gens agradables. És clar que alguns “optimistes” pensen que abans de l’any 2040 es produirà una catàstrofe econòmica de tal magnitud per la manca d’energia, que aquest col·lapse (que, per cert, s’endurà milions de vides humanes, provocant uns disminució significativa de la població) pugui ser suficientment ràpid per reduir moltíssim les emissions de gasos d’efecte hivernacle i, per tant, per reduir també aquest augment de la temperatura global.

El preu dels aliments

L'Índex de Preus dels Aliments de la FAO (“Food and Agriculture Organization”, una agència de les Nacions Unides que lidera les accions internacionals per eliminar la fam del món) és una mesura de la variació mensual dels preus internacionals d'una cistella de productes alimentaris. L'índex consta de la mitjana de cinc índexs de preus del grup de matèries primeres: cereals, olis vegetals, productes lactis, carn i sucre. Es compon de 55 cotitzacions de productes bàsics i s'actualitza mensualment. Aquest índex es publica des de l’any 1990. 

Índex general

L'índex de preus dels aliments de la FAO va ser de 159,3 punts el març del 2022, un augment del 12,6% respecte al febrer, arribant al nivell més alt des de l’any 1990. L'últim augment reflecteix nous màxims històrics per als subíndexs d'olis vegetals, cereals i carn, mentre que els del sucre i els lactis també van augmentar de manera significativa, encara que sense arribar a màxims històrics. 

Cereals

L'índex de preus dels cereals de la FAO va ser de mitjana 170,1 punts al març, un augment del 17,1% respecte al febrer, marcant el seu nivell més alt registrat des del 1990. L'augment d'aquest mes va reflectir un augment dels preus mundials del blat i els cereals secundaris, en gran part impulsat pel conflicte ucraïnès: interrupcions relacionades amb les exportacions d'Ucraïna i, en menor mesura, de la Federació Russa. La pèrdua esperada d'exportacions de la regió del mar Negre va agreujar la ja limitada disponibilitat mundial de blat. Amb les preocupacions per les condicions dels cultius als Estats Units d'Amèrica, els preus mundials del blat van augmentar bruscament al març, augmentant un 19,7%. 

Després d'augmentar un 20,4% al març, els preus internacionals dels cereals secundaris van marcar un màxim històric, i els preus del blat de moro, l'ordi i el sorgo van assolir els seus respectius nivells més alts registrats des del 1990. Les expectatives d'exportació de blat de moro d'Ucraïna, un gran exportador, van reduir significativament el superior dels elevats costos d'energia i d'inputs, va apuntalar un augment del 19,1% dels preus mundials del blat de moro. La força dels mercats de blat de moro va influir en altres cereals secundaris, amb els preus del sorgo augmentant un 17,3%, mentre que les incerteses de l'oferta van augmentar la pressió sobre els mercats d'ordi ja ajustats, fet que va fer pujar els preus de l'ordi un 27,1% respecte al febrer.

Mentrestant, les tendències contrastades entre els diferents orígens i qualitats van mantenir el valor de març de l'índex de preus de l'arròs de la FAO poc canviat respecte als nivells de febrer i encara un 10% per sota del valor de l'any anterior.

Olis

L'índex de preus de l'oli vegetal de la FAO va ser de 248,6 punts de mitjana al març, un augment del 23,2% respecte al febrer i va assolir un nou màxim rècord. El fort augment de l'índex va ser impulsat per l'augment dels preus de l'oli de girasol, palma, soja i colza. Les cotitzacions internacionals d'oli de girasol van augmentar substancialment al març, impulsades per la reducció dels subministraments d'exportació enmig del conflicte en curs a la regió del mar Negre. Mentrestant, els preus de l'oli de palma, soja i colza també van augmentar notablement, impulsats per l'augment de la demanda mundial d'importació arran de les interrupcions del subministrament d'oli de girasol. A més, mentre que els valors mundials de l'oli de palma van rebre un suport addicional per la durada restricció de l'oferta als principals països productors, els preus de l'oli de soja es van recolzar per la preocupació sobre la reducció de les disponibilitats d'exportació a Amèrica del Sud. Notablement, els valors volàtils i més alts del cru també van contribuir a l’augment dels preus internacionals de l’oli vegetal.

Productes lactis

L'índex de preus dels productes lactis de la FAO va registrar una mitjana del 2,6% respecte al febrer, marcant el setè augment mensual consecutiu i augmentant l'índex un 23,6% per sobre del seu valor fa un any. La tendència a l'alça dels preus dels productes lactis va continuar, recolzada principalment per l'enduriment dels mercats mundials a causa de la menor producció de llet a l’Europa occidental i Oceania per satisfer la demanda mundial. Les cotitzacions de la mantega i la llet en pols van augmentar amb força, recolzades per un augment de la demanda d'importacions per a lliuraments a curt i llarg termini, especialment dels mercats asiàtics, i una sòlida demanda interna a Europa occidental. Mentrestant, els mercats del formatge també s'enfrontaven a una situació d'oferta restringida a causa de la forta demanda interna a Europa occidental, però el valor de l'índex es va reduir marginalment, reflectint els impactes dels moviments de divises.

Carn

L'índex de preus de la carn de la FAO va tenir un augment del 4,8% respecte al febrer, i també va assolir un màxim històric. Al març, els preus de la carn de porc van registrar l'augment mensual més pronunciat des del 1995, recolzat per la manca de subministrament de porcs de matança a Europa occidental i un augment de la demanda interna a la llum de les properes vacances de Setmana Santa. Els preus internacionals de la carn d'aus de corral es van consolidar, impulsats per la reducció del subministrament dels principals països exportadors després dels brots de grip aviària, encara més afectats per la incapacitat d'Ucraïna d'exportar carn d'au enmig del conflicte en curs. Els preus de la carn bovina també es van consolidar a mesura que l'oferta reduïda de bestiar llest per a la matança persistia en algunes regions productores clau, mentre que la demanda mundial es va mantenir sòlida.

Sucre

L'índex de preus del sucre de la FAO va ser de mitjana 117,9 punts al març, un augment del 6,7% respecte al febrer, revertint la major part de la caiguda dels tres mesos anteriors i assolint nivells més d'un 20% per sobre dels registrats el mes corresponent de l'any passat. El repunt de març de les cotitzacions internacionals del sucre va ser motivat principalment pel fort augment dels preus internacionals del petroli cru, que va fer créixer les expectatives d'un major ús de la canya de sucre per a la producció d'etanol al Brasil durant la propera temporada. Un suport addicional als preus mundials del sucre es va prestar per l'enfortiment sostingut del real brasiler enfront del dòlar dels EUA, que tendeix a frenar la venda dels productors a causa de la menor rendibilitat en moneda local. No obstant això, el bon progrés de la collita i les perspectives favorables de producció a l'Índia, un important exportador de sucre, van contribuir a alleujar l'alça de preus i van impedir augments de preus mensuals més importants.

Conclusió

Sigui quin sigui el resultat de la guerra d’Ucraïna, tenint en compte que aquest país és un gran exportador de cereals i olis, ens espera una temporada llarga amb els preus dels aliments desbocats. L’augment del preu del petroli cru també augmenta els costos de producció, i el canvi climàtic en curs probablement farà que les collites siguin inferiors a les que teníem fins ara.

No és la guerra entre Rússia i Ucraïna

Molta gent pensa que l'economia mundial continuarà com abans, després que un o altre bàndol guanyi la guerra. En realitat, ens enfrontem a una situació sense sortida. Tant se val quin sigui el resultat, l'economia mundial estarà pitjor després que acabi la contesa. 

El problema a què s'enfronta l'economia mundial és l'esgotament de molts tipus de recursos simultàniament. Aquest esgotament es veu agreujat per l'augment de la població, el que significa que els recursos disponibles han de proporcionar una vida adequada a un nombre cada cop més gran d'habitants del món. A causa de l'esgotament, l'economia mundial està arribant a un punt on ja no pot créixer com ho feia en el passat. És probable que la inflació, l'escassetat d'aliments i les apagades contínues es converteixin en problemes cada vegada més grans a moltes parts del món. Amb el temps, és probable que la població disminueixi.

En un món amb recursos inadequats en relació amb la població, és probable que els conflictes armats siguin cada cop més comuns. 

El conflicte Rússia-Ucraïna és un exemple d’un conflicte associat als recursos. Els aliats que pertanyen a l'organització de l'OTAN han optat per escalar el conflicte Rússia-Ucraïna, en part perquè l'existència del conflicte ajuda a ocultar l'escassetat de recursos i els preus alts que ja s'estan produint. No importa com s'acabi la guerra, el problema de l'escassetat de recursos continuarà existint. Per tant, el conflicte no pot acabar bé. 

Hi ha un gran problema d'esgotament de recursos que les autoritats de molts països coneixen des de fa molt de temps. El problema és tan gros que les autoritats han optat per no explicar-ho a la població en general. 

Els mitjans convencionals pràcticament mai no esmenten que hi ha un problema important d'esgotament de recursos. A més del petroli, el carbó i el gas natural, els recursos amb límits inclouen molts altres minerals, com ara el coure, el liti i el níquel. Altres recursos, inclosos l'aigua dolça i els minerals utilitzats per a fertilitzants, també estan disponibles en quantitats limitades. Els mitjans no ens diuen que no hi ha evidència que realment es pugui fer una transició a una economia baixa en carboni. Un altre dia en parlarem.

El problema de l'esgotament és l’assequibilitat dels productes finals elaborats amb recursos d'alt preu. El cost de l’extracció augmenta, però la capacitat dels ciutadans per pagar els productes finals elaborats amb aquests recursos d’alt cost no augmenta. Els preus de les primeres matèries no pugen prou per cobrir el cost creixent d'extracció. Quan s'assoleix aquest límit d’assequibilitat, són els països extractors de recursos, com Rússia, els que es troben en una situació terrible pel que fa al benestar de les poblacions.

El gran problema que sorgeix degut a l'esgotament és, doncs, un conflicte de preus. Les empreses que extreuen recursos necessiten preus elevats per poder reinvertir en noves mines, en ubicacions cada cop més costoses, però els consumidors no es poden permetre aquests preus elevats.

Com a resultat de l'esgotament, calen més hores de treball, més temps de màquines i més ús de productes energètics per extreure la mateixa quantitat d'un recurs donat que abans s'extreia en un altre lloc. L'eficiència creixent tendeix a ajudar els salaris, però la ineficiència creixent tendeix a funcionar de manera oposada: els salaris no augmenten, certament no tan ràpid com els preus dels productes finals.

En consequència, els exportadors de matèries primeres, com Rússia, es veuen atrapats: no poden augmentar prou els preus perquè les noves inversions siguin rendibles. El problema és que els consumidors del món no poden pagar els preus alts resultants d'articles essencials com aliments, electricitat i transport. Rússia afirma que disposa de quantitats molt altes de reserves, especialment de gas natural i carbó. Però és dubtós que aquestes reserves puguin realment extreure's. A mitjà i llarg termini, els preus de venda no es poden mantenir a un nivell prou alt per cobrir l'enorme cost d'extreure, transportar i refinar aquests recursos. 

El creixement econòmic mundial depèn en gran mesura de l’augment del consum d’energia. La raó duna forta associació entre el creixement del PIB i el creixement del consum d’energia és una raó basada en la física. Produir béns i donar serveis requereix el consum de productes energètics, perquè les lleis de la física ens diuen que cal energia per moure qualsevol objecte d'un lloc a un altre, o per escalfar qualsevol objecte.

És probable que ens estem enfrontant a una economia mundial que col·lapsa a causa de que s'estan assolint els límits dels recursos disponibles. Afegir sancions contra Rússia empenyerà encara més l'economia mundial en direcció a aquest col·lapse. El mateix president dels Estats Units, Joseph Biden, adverteix que és probable que hi hagi escassetat d'aliments a moltes parts del món com a resultat de les sancions imposades contra Rússia. Europa es troba entre aquestes parts del món.

La història del món mostra que les poblacions de moltes civilitzacions han superat les seves possibilitats de recursos i s'han esfondrat. La física assenyala que aquest resultat és gairebé inevitable.

Els líders electes necessiten una història de creixement etern que puguin explicar als seus ciutadans. Per aquesta raó s'han desenvolupat narratives creatives que suggereixen que els humans podem allunyar-nos dels combustibles fòssils si així ho desitgem. Ningú no s'atura a pensar que les economies no poden continuar existint utilitzant una quantitat d'energia molt més petita, com tampoc un ésser humà adult no se les pot arreglar només amb 500 calories al dia. Tant l’economia com les persones són estructures dissipatives; requereixen un consum continu d’energia. Les fàbriques tanquen quan es talla l'electricitat, el dièsel i altres productes energètics.

L'economia mundial ja està molt a la vora del col·lapse a causa dels límits de recursos que està assolint. Aturar intencionalment la producció de Rússia de recursos com a fertilitzants i urani processat segurament empitjorarà la situació, no la millorarà. Quan s'aturi la producció de Rússia, és probable que sigui impossible reiniciar la producció al mateix nivell. Els treballadors capacitats que perdin les seves feines probablement trobaran feines en altres llocs, i caldrà formar nous treballadors, el que necessita molt de temps. 

Un altre problema important és l'enorme quantitat de deute que tenen la majoria dels països del món. Amb una economia mundial que es desacceleri ràpidament, el pagament del deute amb interessos serà impossible. Els impagaments del deute causaran encara més estralls al sistema econòmic mundial.

No sabem exactament quan passarà tot això, però serà probablement més aviat que tard. La situació no pinta gens bé.

La via del tren

Una altre vegada tenim problemes amb el tren. Una llevantada s’ha endut les proteccions de la via al terme de Santa Susanna i el trànsit ha quedat interromput.

No es pot dir que aquest sigui un problema nou. Ja fa anys que es parla de posar el tren més lluny de la platja: s’acabarien aquests problemes i, a més, es lliberaria un espai que permetria fer una ampla zona de passeig. Podríem tenir un veritable passeig marítim, que bona falta fa.

Sent aquest un problema conegut des de fa molts anys, les autoritats municipals haurien d’haver previst, en els seus plans d’ordenació, la possibilitat d’aquest canvi del recorregut del tren més cap a l’interior. Però no ho han fet, ni aquí ni a cap dels pobles veïns. Com sempre, els interessos particulars i l’especulació dels terrenys han guanyat sobre l’interès públic.

Els que ha estat al front dels ajuntaments durant aquests darrers quaranta anys són els culpables, per omissió, per ignorància o per interès, que un problema que fa anys que es coneix, sigui cada cop més difícil de solucionar.

I no s’ens parli de soterrar les vies, una solució caríssima que, per aquesta raó, és perfectament inviable.

El preu de l’energia

Ja tenim una de les primeres conseqüències de la guerra d’Ucraïna: l’augment del preu del petroli. El dia 7 de mars va arribar als 129 $/barril. Si tenim en compte que el passat 28 de febrer el preu era de 103 $/barril, l’augment és espectacular. 

El preu del gas natural també ha augmentat: el passat dia 8 de mars ha arribat als 250 €/MWh. Avui ha baixat fins als 150 €/MWh, però continua sent una barbaritat. I, com que el preu del gas natural és la referència pel preu de l’electricitat, aquesta també ha augmentat de preu, ja que la mitjana dels 11 primers dies de mars el preu ha sigut de 369 €/MWh.

A veure com ens en sortim, perquè si aquest nivell de preus continua, les conseqüències seran catastròfiques per l’economia europea i per tots nosaltres.

 

L'extensió mínima del gel marí antàrtic

L'extensió del gel marí antàrtic ha arribat al mínim anual el 21 de febrer passat, amb una superfície de 1,91 milions de km². Aquest valor és el valor més baix de la sèrie històrica.

La tendència a llarg termini, des que es tenen mesures per satèl·lit, és d’una estabilitat, tant pel que fa a l’extensió mitjana anual com a l’extensió mínima.

Aquestes darreres setmanes s’observen valors molt baixos, mai vists des de que es tenen dades d’observacions per satèl·lit.

L'extensió màxima del gel marí àrtic

L'extensió del gel marí àrtic ha arribat al màxim anual el 22 de febrer passat, amb una superfície de 14,923 milions de km². Aquest valor és pràcticament la mitjana dels últims 4 anys, en què sembla que aquesta extensió màxima s'ha estabilitzat, trencant la tendència a la baixa dels 4 anys anteriors, en què aquesta superfície màxima va ser de només 14,5 milions de km². 

La tendència a llarg termini, des que es tenen mesures per satèl·lit, és una disminució de la superfície mitjana anual de 56.000 km²/any, mentre que la tendència de l'extensió màxima és de 40.000 km²/any. 

La guerra d’Ucraïna i els preus de l’energia

L'atac de Rússia a Ucraïna representa una demanda d'un nou ordre mundial que, a llarg termini, suporti els preus més elevats dels combustibles fòssils, especialment del petroli. Aquesta economia probablement es centraria en Rússia i la Xina. La resta de l'economia mundial, en la mesura que segueixi existint, s'haurà d’arreglar en gran mesura sense combustibles fòssils, a part dels combustibles fòssils que els països segueixen produint per ells mateixos. La població i el nivell de vida cauran a la major part del món.

Si es pot desenvolupar una economia centrada en Rússia i la Xina, el dòlar dels Estats Units deixarà de ser la moneda de reserva del món. El comerç es farà en la moneda del nou bloc Rússia-Xina. Fora d'aquest bloc, les monedes locals tindran un paper dominant. La major part del deute d'avui serà finalment impagat; en la mesura que aquest deute sigui substituït, se substituirà per deute en moneda local.

El problema de fons és el fet que, a nivell mundial, el consum d'energia per càpita s'està reduint. El consum d'energia és essencial per crear béns i serveis. 

La disminució de la quantitat d'energia per persona fa que, de mitjana, es puguin produir cada cop menys productes i serveis acabats per a cada persona. Alguns països ho fan millor que la mitjana; altres ho fan pitjor. Amb els baixos preus dels combustibles fòssils, Rússia ha anat pitjor que la mitjana; vol posar remei a la situació amb preus energètics més elevats a llarg termini. Si Rússia pot començar a transferir les seves exportacions energètiques a la Xina, potser la nova economia Rússia-Xina, amb un suport limitat de la resta del món, es pot permetre el luxe de pagar a Rússia els alts preus dels combustibles fòssils que Rússia necessita per mantenir la seva economia. 

El problema fonamental darrere dels baixos preus del petroli recents és el fet que actualment els consumidors no es poden permetre consumir els béns i serveis produïts amb els alts preus del petroli i del gas que els productors, com Rússia, necessiten per operar, pagar sous prou alts i fer una reinversió adequada. Posant xifres: l’economia mundial, sobretot l’economia occidental, no pot pagar el petroli a més de 80 dòlars per barril. Els productors necessiten un preu de més de 120 dòlars per barril.

Europa, en particular, no pot permetre's els preus elevats del petroli. Si els tipus d'interès augmenten aviat, això empitjorarà encara més el problema. La Xina sembla tenir avantatges definits com a soci econòmic.

Tenint en compte els problemes d'Europa com a importador d'energia, la Xina semblaria tenir la possibilitat de ser un millor client que potser tolerarà preus més alts. D'una banda, la Xina és més eficient en l'ús de productes energètics que Europa. Per exemple, moltes cases de la meitat sud de la Xina no s'escalfen a l'hivern. En canvi, la gent s’abriga a casa quan arriba l'hivern. A més, les cases i les empreses del nord de la Xina s'escalfen de vegades amb la calor residual de les centrals elèctriques de carbó properes. Aquest és un enfocament molt eficient per a la calefacció. 

La Xina també utilitza més carbó en la seva combinació energètica que Europa. Històricament, el carbó ha estat molt menys car que el petroli. El que es necessita és un preu mitjà baix de l'energia. Es pot tolerar una petita quantitat de petroli d'alt preu en una economia que utilitza principalment carbó en la seva combinació energètica. Quan es compten tots els costos, l'eòlica i la solar són fonts d'energia molt cars, la qual cosa contribueix als problemes d'Europa. 

Sembla que Rússia ara tem que estigui a prop del col·lapse, no gaire diferent del col·lapse del govern central de la Unió Soviètica el 1991. Un col·lapse d'aquest tipus portaria a una gran caiguda del nivell de vida de Rússia, fins i tot des del nivell relativament baix actual. El que sembla haver estat darrere del col·lapse de 1991 és el mateix que sembla estar darrere de la por actual de Rússia al col·lapse: els baixos preus del petroli. 

Rússia s’ha adonat que la resta del món depèn completament de les seves exportacions de combustibles fòssils. A causa d'aquesta dependència, així com de la connexió entre la combustió de combustibles fòssils i la fabricació de productes i serveis acabats, Rússia té un gran poder sobre l'economia mundial. 

Poques persones a Amèrica i Europa s'adonen que l'economia mundial depèn completament de les exportacions de petroli, carbó i gas natural de Rússia. Aquesta dependència es pot veure de moltes maneres. Per exemple, el 2020, el 41% de les exportacions mundials de gas natural provenien de Rússia. El gas natural és especialment important per equilibrar l'electricitat del vent i la solar. 

Sense les exportacions de gas natural de Rússia i els seus afiliats propers, no hi ha possibilitat de subministrar exportacions de gas natural adequades a la resta del món. 

El gasoil, creat per la refinació del petroli, és un altre producte energètic que escasseja, especialment a Europa. El combustible dièsel s'utilitza per alimentar camions i tractors agrícoles, així com molts automòbils europeus. Un informe d'Argus Media indica que els subministraments russos representen entre el 50% i el 60% de les importacions marítimes de gasoil i altres gasoils d'Europa, que sumen entre 4 i 6 milions de tones de combustible al mes. Probablement seria impossible substituir aquestes importacions, utilitzant subministraments d'altres llocs, sense augmentar el preu d'aquests combustibles importats fins a un nivell molt més alt que l'actual. Fins i tot llavors, els països de fora d'Europa es quedarien amb un subministrament de gasoil insuficient. 

L'atac de Rússia a Ucraïna sembla haver estat fet per moltes raons. Rússia estava clarament frustrada amb la situació actual, amb l'OTAN cada cop més assertiva dins la mateixa Ucraïna, tot i que Ucraïna no és membre de l'OTAN. Rússia també és conscient que, en cert sentit, té molt més poder sobre l'economia mundial del que la majoria de la gent s'adona, perquè l'economia mundial depèn completament de les exportacions de combustibles fòssils de Rússia. Les sancions contra Rússia probablement perjudicaran els països que les sancionen tant o més que no pas a Rússia. 

Si les sancions realment enfonsessin Rússia, el resultat tendiria a empènyer tota l'economia mundial cap al col·lapse, perquè la resta del món depèn molt de les exportacions de combustibles fòssils de Rússia. Hi ha una resposta proporcional a la quantitat d'energia "dissipada": si es desitja una major producció de béns i serveis, es requereix més energia. Els canvis d'eficiència poden ajudar una mica, però els estalvis d'eficiència tendeixen a compensar-se amb les necessitats energètiques més elevades del sistema més complex necessari per aconseguir aquests estalvis. 

Si els preus de l'energia no pugen prou, d'alguna manera ens haurem d’enfrontar a una situació amb molt pocs combustibles fòssils. És dubtós que les renovables durin molt de temps perquè depenen dels combustibles fòssils per al seu manteniment i reparació. Si no es poden aconseguir preus més alts de l'energia, hi ha una possibilitat significativa que es vagi en la direcció d'empènyer l'economia mundial cap al col·lapse. 

Vivim avui en un món amb recursos energètics per càpita cada vegada més reduïts. Hauríem de ser conscients que estem arribant als límits dels combustibles fòssils i altres minerals que podem extreure, tret que d'alguna manera puguem trobar la manera d'aconseguir que l'economia toleri preus més alts. 

La reducció de les quantitats d'energia disponible impulsarà una reducció molt significativa del nivell de vida. Al mateix temps, desapareixeran programes com els plans de pensions finançats pel govern i els plans d'atur. És probable que l'electricitat esdevingui intermitent i després falli completament. El comerç internacional es reduirà; les economies seran molt més locals. El perill al qual ens apropem és que els nivells superiors de governs, arreu del món, es col·lapsin o siguin enderrocats pels seus ciutadans infeliços.

Ens han avisat que arribaríem a un període de temps amb greus problemes energètics. L'economia mundial hauria d’haver-se donat compte de la importància dels combustibles fòssils i la probabilitat que l'economia mundial s'enfrontés a problemes d'esgotament a la primera meitat del segle XXI. El primer va ser un discurs del contraalmirall Hyman Rickover el 1957. En aquest discurs, Rickover va dir:

Vivim en el que els historiadors podrien anomenar algun dia l'era dels combustibles fòssils.  Amb un alt consum d'energia va un alt nivell de vida. . . Una reducció del consum d'energia per càpita sempre ha comportat en el passat un declivi de la civilització i una reversió a una forma de vida més primitiva. 

. . . és un fet desagradable que, segons les nostres millors estimacions, les reserves totals de combustibles fòssils recuperables a no més del doble del cost unitari actual probablement s'esgotin en algun moment entre els anys 2000 i 2050, si es tenen en compte els nivells de vida actuals i les taxes de creixement de la població

Ja hem arribat a aquesta situació. La guerra actual a Ucraïna és, potser, la primera conseqüència important del nou ordre que s’està implantant a un món amb molta menys energia disponible.

Balanç de l’any 2021 (3) - La crisi energètica global

L'any 2021 s'ha caracteritzat per una escassetat de carbó a nivell mundial. D'una banda, hi ha hagut dificultats per augmentar la producció de carbó per satisfer les necessitats creixents d'energia i, per altra banda, a causa dels sobrecostos que està originant el bec del dièsel a l'extracció del carbó i també, encara que en menor mesura, dels sobrecostos mediambientals.

El consum de carbó representa el 48% de l'energia primària total consumida, seguit del petroli (26%), del gas natural (12%), de l'energia hidroelèctrica (7%), de les renovables (5%) i de la energia nuclear (2%). Per això la gran importància, des del punt de vista energètic, de l'escassetat de carbó.

Els principals consumidors de carbó al món són la Xina (54% del consum total), l'Índia (12%), els Estats Units (6%), Japó (3%), la Federació Russa, Indonèsia, Àfrica del Sud i Corea del Sud (2% cadascun)

No se n'ha parlat gaire, però tant la Xina com l'Índia estan patint des de fa mesos apagades elèctriques repetides (estem parlant de dos països que engloben el 35% de la població mundial i que són el primer i el segon consumidor mundial de carbó) ). La manca d'electricitat està afectant la producció industrial xinesa, i els porta a acaparar altres combustibles, principalment gas natural, per muntar un pla de xoc de transició energètica.

Mentrestant, Sud-Àfrica pateix apagades rotatòries per incapacitat de generar prou electricitat, també per falta de carbó. Pakistan es veu obligat a utilitzar productes petrolífers per generar electricitat alhora que ha hagut de parar el seu sector industrial perquè no aconsegueix comprar prou gas al mercat internacional.

Com a resultat d'aquesta escassetat de carbó, la competència per accedir al gas natural ha augmentat i ha donat com a resultat un augment molt important del preu. El gas ha esdevingut el substitut natural del carbó tèrmic. Tant la Xina com l'Índia han augmentat la demanda. A Espanya, el preu ha passat dels 15 a 20 €/MWh dels anys anteriors a uns 80 €/MWh en els darrers mesos.

D'altra banda, el subministrament de gas natural a Europa no està assegurat. Els països centreeuropeus depenen del gas natural rus per al subministrament, però per motius polítics (la possible invasió d'Ucraïna per part dels russos impedeix la inauguració del gasoducte Nord Stream 2: una infraestructura estratègica que té 1.200 quilòmetres de llarg i podria transportar 55.000 milions de metres cúbics de gas a l'any). Alemanya hi comptava per assegurar-se el subministrament energètic després d'eliminar 16 centrals nuclears.

Pel que fa a la segona font energètica global, el preu del barril de petroli Brent se situa per sobre dels 80 dòlars, uns preus que no es veien des de fa set anys. La recent estratègia de l'OPEP buscant reduir l'oferta per aguantar el preu, comença a donar beneficis i contribueix que els països productors tornin a recuperar el seu poder davant dels consumidors. La previsió és una gran volatilitat dels preus del petroli, ja que en els darrers 15 anys no s'ha invertit prou en la prospecció de nous jaciments, a causa de l'amenaça de noves regulacions per disminuir el consum de combustibles fòssils.

Ens trobem, doncs, davant la tempesta perfecta que pot desencadenar una nova crisi, l'abast de la qual encara es desconeix, però que, a hores d'ara, ja es deixa sentir a les butxaques dels ciutadans. I és que només cal veure que la factura elèctrica no para de créixer. Cal tenir en compte que el cicle combinat és el que marca el cost marginal elèctric i, per tant, és responsable de mantenir l'estabilitat dels preus de la xarxa.

L'alça en el preu de les primeres matèries no només és exclusiva de l'energia, sinó que també s'ha vist en altres actius com l'alumini o el coure, que consumeixen molta energia per a la seva producció. Tot apunta que més aviat que tard haurem d'estrènyer-nos el cinturó davant de totes les nostres decisions de compra.