Per començar, el seu president actual, el senyor Francisco Pérez de los Cobos, és una persona que ha tingut fins fa poc temps el carnet del PP, circumstància que es va descuidar de declarar quan va comparèixer davant del Parlament. Algú pot dubtar que procurarà donar la raó al seu partit quan hagi d’emetre una sentència?
Però el desprestigi del TC va començar ja fa molt de temps. Corria l’any 1983 quan el govern presidit pel senyor Felipe González va decidir nacionalitzar Rumasa. L’expropiació es va fer per decret llei, sobre la base de que Rumasa no havia fet les auditories externes que s’els hi demanaven, per fer obstrucció als inspectors del Banc d’Espanya, per presentar un risc financer important i per haver fet una expansió imprudent del negoci.
Segons l’article 86.1 de la Constitució, el decret llei no es pot fer servir per afectar els drets continguts al títol primer, entre els que es troba el dret a la propietat. El grup popular va presentar recurs d’inconstitucionalitat. Quan es va conèixer la sentencia del TC es va veure que s’havia produït un empat a sis, trencat pel vot de qualitat del president, que havia votat a favor de la constitucionalitat del decret llei. El president era el senyor Manuel García Pelayo, ex capità de l’exercit republicà i jurista d’un gran prestigi. Aquest senyor va ser convocat a la Moncloa, segons diuen, abans de que la sentencia fos feta publica, on el van pressionar d’una manera brutal. Entre altres coses, li van dir que si no es pronunciava a favor de la constitucionalitat la democràcia estaria en perill. El senyor García Pelayo va sortir de la reunió en un estat de gran agitació, segons els diaris de l’epoca, i va votar a favor de la constitucionalitat del decret llei. El TC va quedar greument ferit.
El TC es va degradar fortament quan el PP va anar retrassant la renovació dels membres que havien arribat al final dels nou anys del seu mandat per poder aconseguir una sentència sobre el nou Estatut que afavorís els seus interessos, ja que els magistrats que s’havien de substituir havien sigut nomenats pel PP, quan el senyor Aznar tenia majoria absoluta al Parlament.
Recordem també la gran bronca pública de la vicepresidenta Fernandez de la Vega a la llavors presidenta del TC, Maria Emília Casas el dia 12 d’octubre de 2007, durant la parada militar, referent a l’abstenció de la senyora Casas sobre la seva continuitat, el que podria haver suposat un canvi de majoria al TC, i posar en perill l’aprovació de la constitucionalitat del nou Estatut. Algú creu que un ministre del govern alemany o el propi canceller hauria pogut abroncar un membre del TC d’aquell país sense que es produïssin dimissions?
I no oblidem el cas del senyor Enrique López, etern candidat del PP per formar part del TC, com a premi pels molts favors que ha fet al partit, sent una persona que no sobresurt en cap sentit entre els milers de juristes del país. Era un magistrat que, de manera evident, estava a les ordres del partit que l’havia portat al TC. Menys mal que fa un parell de mesos va haver de dimitir per conduir una moto amb quatre vegades més d’alcohol de permès.
En resum, els magistrats actuals del TC estan a anys llum de tenir la competència i la independència de criteri que tenien al principi de la transició.
Però no solament es tracta dels magistrats. Els funcionaris del TC, sobretot els que ocupen llocs de treball rellevants, han anat de mica en mica sent substituïts per persones afins als partits polítics, sense que ningú es preocupés de si tenien o no les qualitats necessàries, de manera que les sentències menys importants també es facinnd’acord amb la voluntat del partit que els ha portat al seu treball actual.
A algú li estranya, vist això, les declaracions de Oriol Junqueras de que el que digui el TC no condicionarà la consulta del 9 N? La degradació a la que tant el PP com el
PSOE han dut al TC per obtenir-ne el control, fa que moltes persones puguin considerar que al senyor Junqueras no li falta raó.