divendres, de setembre 27, 2013

Emissions de CO2 a l’atmosfera de l’any 2012

Ara, amb la crisi econòmica i la independència, es parla molt poc del canvi climàtic i de les emissions de CO2 a l’atmosfera, però el problema segueix sent igual d’important que abans de la crisi i de les discussions sobre si uns Catalunya independent és o no viable.

L’any passat, segons el Statistical review of World energy report recentment publicat per BP, les emissions de CO2 a l’atmosfera han augmentat un 2,1 % respecte de les de l’any 2011, passant de 33.743 a 34.466 milions de tones.

El país que més ha emès és la Xina, que ha sobrepassat, i de molt, els Estats Units. Espanya ha emès 389 milions de tones, pràcticament la mateixa quantitat que l’any anterior. Podem veure que Espanya ha emès gairebé la mateixa quantitat que França, malgrat que aquest país té un consum d’energia primària un 69 % superior a l’espanyol; això és degut a que a França una gran part de l’energia elèctrica és d’origen nuclear.

Per ara, doncs, cada vegada s’emet més CO2 a l’atmosfera. Acabarem (o acabaran, ja que els de la nostra edat probablement no ho veurem) com el rosari de l’aurora. La crisi actual semblarà una minúcia quan arribin les crisis causades pel canvi climàtic i per la falta de recursos energètics, que seran aquí més aviat del que ens pensem.




Les cinc mentides, segons la senyora Sánchez Camacho


Segons la senyora Sánchez Camacho, el full de ruta pel dret a decidir està basada sobre cinc mentides.

1 - Els catalans no poden decidir unilateralment les fronteres d'Espanya.

2 - És un eufemisme parlar de dret a decidir i que hauria d'anomenar-se dret a l'autodeterminació, reservat als tractats internacionals a les colònies i als països sotmesos a conflictes bel.lics.

3 - Que la única manera de fer la consulta és anar al Congrés i demanar la reforma de la Constitució.

4 - La de fomentar el missatge de que Espanya ens roba.

5 - Dir que una eventual Catalunya independent podria seguir dins de la Unió Europea.

Continua el PP, per boca de la senyora Sánchez Camacho, aferrant-se a la legalitat constitucional, sense tenir en compte que el que es demana no és una Catalunya independent, si no una consulta al poble català sobre quines són les relacions que estima millors amb Espanya. I una consulta sobre aquest tema pot ser perfectament legal.

Els catalans poden decidir sobre el futur que volen. I si volguessin ser independents, ningú els podria privar d'aquest dret, encara que es modifiquessin les fronteres d'Espanya. Pel que fa al dret internacional, potser Espanya hauria de pensar a aplicar-lo a Gibraltar, a Ceuta i a Melilla: on els ciutadans volen seguir sent espanyols, és la voluntat dels ciutadans la que compta; on els ciutadans volen ser britànics, la seva voluntat no val res.

Dir que la única manera de fer la consulta és anant al Congrés per demanar la reforma de la Constitució és poc exacte. La consulta es pot fer dins de la Constitució, ja que aquesta només parla de referèndums consultius, però no de consultes. Els referèndums consultius han de ser convocats pel Rei, a petició del President del Govern i prèvia autorització del Congrés. Les consultes no demanen tantes parafernàlies i la Constitució no en diu res. A més, en un país on els referèndums només són consultius, es sobreentén que el resultat d'una consulta només serà "consultiu". Per què, doncs, tanta por?

Diu la senyora Sánchez Camacho que es fomenta el missatge de que Espanya ens roba. Però ella admet que Catalunya no està tractada, des del punt financer, correctament. Espanya no ens roba, però sembla que es queda amb més recursos dels que seria just. No és ben bé el mateix, però s'hi assembla molt.

Finalment, diu que és mentida que Catalunya continuarà pertanyent a la Unió Europea. Són els ciutadans els que hauran de decidir, vistos els arguments d'uns i altres, si aquesta qüestió els fa votar d'una o altre manera.

Si la senyora Sánchez Camacho, en lloc d'acusar els altres de mentiders, s'ocupés de que el govern central fos més respectuós amb Catalunya, respectés l'ensenyament en català (que és la primera en combatre), si fes callar el senyor Wert, si aconseguís que el seu partit fes propostes econòmiques acceptables, potser contribuiria a que molts catalans es decantessin per seguir sent espanyols. Acusant els altres de mentiders, critica la palla dels ulls dels altres sense veure la viga a l'ull propi. I la seva viga és que la responsabilitat de la situació actual té nom i cognoms: Mariano Rajoy i Brey, aquell que va presentar el recurs contra el nou Estatut, i que, per aconseguir el seu objectiu, no va dubtar a fer el necessari per desprestigiar el Tribunal Constitucional, no renovant els seus membres. I un individu així, i un partit així, volen donar-nos lliçons de patriotisme?




dilluns, de setembre 23, 2013

Catalunya, europea o no?



La pregunta que es va fer ja fa un temps a aquelles consultes que s'anaven celebrant a cada poble era: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Si algú gosava expressar el més mínim dubte sobre si una Catalunya independent podria seguir formant part de la Unió, el titllaven de pobre ignorant.

Doncs resulta que a la primera de canvi sembla que les idees comencen a ser menys clares. Les declaracions afirmant que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea han descolocat el personal. No s'ho esperaven. Ja m'explicaran de què han servit les iniciatives per explicar internacionalment la posició catalana.

Les reaccions han estat poc convincents. La del president, afirmant que, malgrat que estiguessim fora de la UE, Catalunya seguiria a la zona euro; ja ens explicarà com s'ho manegarà. La del senyor Junqueras a l'agència EFE, i publicades al Punt, dient que una doble nacionalitat, espanyola i catalana, ens permetria seguir a la UE. Exactament, afirma que  "en una futura Catalunya independent, tots els ciutadans que ho desitgin pels seus “intensos vincles emocionals amb Espanya” puguin tenir la doble nacionalitat, la qual cosa considera que hauria de garantir la permanència de Catalunya a la UE".

Continua el senyor Junqueras dient: “Hi ha moltíssims ciutadans de Catalunya que s'emocionen veient jugar La Roja i tinc molts amics que estan contents quan guanya la selecció espanyola; i tot això és perfectament compatible que molts d'aquests ciutadans estiguin convençuts que tenen tot el dret a decidir el seu futur amb la resta de catalans, dotant-se dels instruments necessaris per tenir una societat més lliure, més justa i més pròspera”. El fet que hi hagi ciutadans que optin per la doble nacionalitat, una possibilitat que estudia el Consell Assessor per a la Transició Nacional a petició del govern, podria ser una garantia per a la permanència de Catalunya a la UE perquè, al parer del líder d'ERC, l'Estat espanyol “no té previst cap mecanisme per excloure de la seva nacionalitat cap ciutadà que no vulgui ser exclòs”. “Per tant, la nostra condició de ciutadans europeus està assegurada, pel fet que som ciutadans de la UE”.

Llegint aquesta argumentació he quedat parat. Què vol dir el líder d'ERC? Esperarem que algú aclareixi el significat d'aquestes frases. Es com si la darrera ofensiva del govern central hagués tocat el vaixell independentista per sota de la línia de flotació.




dijous, de setembre 19, 2013

Atur i sortida de la crisi

A Espanya i a Catalunya els costarà sortir d'aquesta crisi, tot i que els indicadors econòmics, tant segons el govern com segons molts analistes, ja no es degraden. I la raó és la taxa d'atur, que és molt més grossa que la de la major part dels països del nostre entorn, sobretot la de l'atur juvenil.


Amb un percentatge d'atur tan elevat i que no té traces de disminuir, cada vegada seran més les persones que passaran a ser considerades no aptes per treballar. De seguir així, que és el més probable, la meitat de la generació que actualment té de 15 a 24 anys anirà entrant mica en mica dins d’aquesta categoria, el que farà inviable qualsevol recuperació econòmica, per falta de personal apte per treballar.



Les causes de la Guerra de Síria


Les limitacions de la producció gas i de petroli són una de les causes més importants de la guerra que actualment està tenint lloc a Síria. M’explico: Síria era, fins no fa gaire temps, una nació que exportava petroli. Ara, n’ha d’importar, i per dues raons, la producció ha disminuït i el consum ha augmentat, com es pot veure a la figura: des de l’any 1996 la producció va disminuint, mentre que el consum ha anat augmentant, fins que ha igualat a la producció l’any 2011. La producció ha anat disminuint, des de l’any 1996 fins al 2010 degut a l’esgotament dels pous petrolífers sirians. La disminució dels dos darrers anys és deguda a la guerra civil.


 

Mentre la producció de petroli va augmentant, un país exportador de petroli hi guanya de dues maneres:

 

-         una part de la producció de petroli pot ser usada internament, el que permet augmentar la producció d’aliments i la producció industrial

-         el producte de les exportacions de petroli es pot fer servir per alimentar programes governamentals d’educació, de subsidis pels aliments bàsics o per construir autopistes.

 

Síria, que tenia 8,8 milions d’habitants l’any 1980, en té ara 22,8 milions, degut, almenys en part, als excedents de les exportacions de petroli, que permetien augmentar la producció agrícola i donar subsidis per mantenir baix el preu dels aliments bàsics.

 

Quan les exportacions van anar baixant, el govern es va trobar menys capacitat per pagar programes d’ajuda com els subsidis als aliments i nous programes de suport a l'agricultura de reg. A Síria, els preus del blat es van duplicar entre 2010 i 2011, per una combinació de raons, incloent una sequera i una reducció dels subsidis. Si els ingressos procedents de les exportacions de petroli haguessin sigut suficients, la sequera s’hagués pogut pal·liar dessalinitzant més aigua de mar, però no va ser possible. I quan els productes bàsics s’apugen molt, els ciutadans tendeixen a sentir-se cada cop més descontents, i esdevé probable una guerra civil.

 

Per tant, l'esgotament del petroli és probablement un contribuent significatiu als actuals disturbis.

 

Hi ha qui argumenta que Síria té més jaciments de gas i de petroli que es poden explotar, i que, en conseqüència, els problemes actuals d'esgotament del petroli són temporals. En particular, l'informe de l'EIA (Agència Internacional de l’Energia) sobre Síria assenyala que hi ha dos recursos de petroli d'esquist a Síria i que hi ha recursos de gas natural a la zona costanera que Síria podria desenvolupar. Però hi ha diverses raons per les que aquest optimisme no es justifica. Pràcticament, encara que hi hagués pau i hi hagués abundància de capitals d'inversió, el desenvolupament d'aquests nous recursos trigaria uns quants anys. Durant aquest període, els altres països haurien de donar a Síria recursos suficients per mantenir la població pacificada. I això és molt complicat de realitzar, sobretot si aquests altres països també estan arribant als seus propis límits pel que fa a la producció de petroli.

 

El futur a Síria és complicat. I no oblidem que a Iran passa tres quarts del mateix: una producció de petroli que minva i un consum que augmenta, amb l’agreujant de que el petroli iranià és cada cop de qualitat més dolenta, de manera que és complicat poder-lo destil·lar per treure’n  benzina. Una altre guerra civil a l’horitzó? Segurament per evitar-la els iranians tenen tant d’interès a desenvolupar l’energia nuclear.


 

dimarts, de setembre 17, 2013

Barbàrie espanyola


40 cafres s’han inscrit per torturar el toro Vulcano a Tordesillas. A les 11 en punt d’aquest matí ha començat la “cacera”. Un obrer de la construcció que està a l’atur, anomenat David Rodríguez, ha sigut el que ha acabat amb l’animal, després de dos cops de llança. El nivell moral d’aquest individu es demostra quan ha dit que es sentia orgullós del que havia fet. Nivell moral idèntic al del alcalde de Tordesillas, José Antonio González, del PSOE, que compara aquesta salvatjada a una obra de teatre, i al dels membres de la Comissió d’Indústria, Energia i Turisme del Senat espanyol que, fa pocs mesos, varen confirmar aquesta barbàrie com a Festa d’Interès Turístic.

Proposo que, d’ara endavant, a cada acte de promoció de la collonada de la Marca España es projecti un vídeo amb escenes del Toro de la Vega. Així el món podrà saber exactament com és aquest país. 

La veritat de 1714


Amb aquest pompós títol, el PP ens explica la "veritat" de 1714, seguint la seva saga del Dret a Saber. Publica el PP el texte (així mateix, ignorant que en català es diu text) original del pregó de Rafael de Casanova del 11 de setembre de 1714:

Ara ojats: Se fa saber a tots generalment, de part dels tres Excms. Comuns, pres lo parer dels senyors de la Junta de Govern, persones associades, nobles, ciutadans i oficials de guerra que, separadament, estan impedint lo internar-se los enemics en la ciutat; atès que la deplorable infelicitat d’esta ciutat , en qui avui resideix la llibertat de tot lo Principat i de tota Espanya, està exposada a l’últim extrem de subjectar-se a una entera esclavitud; notifiquen, amonesten i exhorten, representant Pares de la Pàtria que s’afligeixen de la desgràcia irreparable que amenaça lo furor i injust encono de les armes galohispanes, feta seria reflexió de l’estat en què los enemics del Rei Nostre Senyor, de nostra llibertat i Pàtria, estan apostats ocupant totes les bretxes, Cortadures, Baluarts del Portal Nou, Santa clara, Llevant i Santa Eulàlia. Se fa saber que si luego, immediatament d’oït lo present pregó, tots los naturals, habitants i demés gents hàbils per a les armes, no es presenten a les Places de Jonqueres, Born i Plaça de Palacio, a fi de que, unidament amb tots los senyors que representen los Comuns, se poden retxassar los enemics, fent lo últim esforç, esperant que Déu misericordiós millorarà la sort. Se fa també a saber que, essent l’esclavitut certa i forçosa, en obligació de sos empleus, expliquen, declaren i protesten als presents i donen testimoni als venidors de què han executat les últimes exhortacions i esforços, protestant de tots los mals, ruïnes i desolacions que sobrevinguessen a nostra comuna i afligida pàtria i extermini de tots los honors i privilegis, quedant esclaus ab los demés enganyats espanyols i tots en esclavitut del domini francès; però amb tot se confia que tots, com verdaders fills de la Pàtria, amants de la llibertat, acudiran als llocs senyalats, a fi de derramar gloriosament sa sang i vida per son Rei, per son honor, per la Pàtria i per la llibertat de tot Espanya. I finalment los diuen i fan a saber que si després d’una hora de publicat lo present pregó no compareixen gent suficient per executar la ideada empresa, és forçós, precís i necessari fer llamada i demanar capitulació als enemics antes de venir la nit, per no exposar a la més lamentable ruïna esta ciutat; per no exposar-la a un saco general, profanació dels sants temples i sacrifici de les dones, nois i persones religioses; i perquè a tots sia generalment notori se mana que ab veu alta, clara i intel·ligible sia publicat per tots los carrers de la present ciutat. Donat en la Casa de l’Excma. Ciutat, resident al Portal de Sant Antoni, presents els dits Senyors Excms. I persones associades, a 11 de setembre, a les 3 de la tarda, de 1714.
Font: Francesc Castellví
Reproduït per l’historiador Ferran Soldevila

Veiem a la figura com el PP posa en lletra negreta dues frases del pregó de Rafael de Casanova:

-         la llibertat de tot el Principat i de tota Espanya
-         pel seu Rei, pel seu honor, per la Pàtria i per la llibertat de tota Espanya

El PP no diu res més. Però, què vol dir amb això? Vol dir que en Rafael de Casanova no era independentista, ja que la lluita del poble català era per tota Espanya, del que es desprèn que en Rafael de Casanova considerava que Catalunya formava part d’Espanya.

Fina aquí res a dir. Però, a quina Espanya es referia Rafael de Casanova? A una Espanya formada per dos reialmes confederats, Castella i Aragó. I Aragó era una confederació de tres estats: Aragó, Catalunya i València. Amb una organització d’aquest tipus, on Catalunya era un estat doblement confederat, els llaços entre Catalunya i Madrid eren molt prims. Amb una organització d’aquest tipus molta gent, ara independentista, potser no tindrien cap raó per ser-ho.

Això, és clar, el PP es guarda molt de dir-ho. Va com sempre, amb mitges veritats. Però el que no diu ni dirà mai és que Anglaterra, al començar les negociacions amb el rei Borbó en Felip V, havia demanat al rei espanyol que respectés les lleis catalanes, petició a la que el rei Felip es va negar en rodó. Aquesta va ser la seva resposta:

 “Por esos canallas, esos sinvergüenzas, el rey no otorgará jamás sus privilegios, pues no sería rey si lo hiciera, y esperamos que la reina [de Inglaterra] no nos los quiera exigir. [...] Sabemos que la paz os es tan necesaria como a nosotros y no la querréis romper por una bagatela”.

Pel rei Felip V els catalans eren, doncs, canalles i poca-vergonyes, i les seves lleis, una bagatel·la. I pel PP?

dissabte, de setembre 14, 2013

La salvatgeria castellana


Un any més, una colla de salvatges del poble de Tordesillas torturaran fins a la mort un pobre toro. Aquest any, l'escollit era un toro anomenat Langosto, però se li va trencar una banya i, finalment, serà el toro Vulcano el que serà martiritzat sense cap pietat. Això passarà el proper dia 17.

El pobre Vulcano va ser presentat a Tordesillas fa uns quants dies. Es el de la foto. Malaventurat.



dimecres, de setembre 11, 2013

La Diada 2013


Avui és obligatori parlar de la Diada i de la cadena humana que ha d'anar de sud a nord de les terres catalanes. Un, que mira això des de 1.000 km, ho veu amb una certa perspectiva: plou a Catalunya, fa molt bon dia a Galícia.
 
Demà llegirem els diaris i escoltarem els polítics. La Razón i ABC portaran una foto de la Via amb clarianes, i la titllaran de fracàs absolut. Altres, en canvi, diran que, malgrat la pluja, ha sigut un èxit total. Uns diran que, havent-hi anat 400.000 persones, tot Catalunya clama per la independència. Altres diran que 400.000 persones només són el 5% de la població catalana i que, en conseqüència, el 95% han fet com la senyora Camacho i s'han quedat a casa. És a dir, cadscú interpretarà la fira a la seva conveniència, com sempre.
 
Les dades importants per entendre l'actual Diada ens les dóna el País: segons una enquesta d'aquest diari, publicada el diumenge passat, el 49% de la població de Catalunya votaria, en principi, a favor de la independència, percentatge que passaria al 41% si la independència suposés la sortida de la Unió Europea. El 63% dels catalans, segons aquesta enquesta, considera que no estan ben informats de les conseqüències d'una eventual secessió.
 
Demà, un cop passada l'eufòria de la Diada, i demà passat, i l'altre, tocarà seguir gestionant tot aquest embolic. No serà gens senzill. Uns i altres haurien d'explicar els seus arguments sobre els avantatges o els inconvenients d'una Catalunya independent, racionalment. Però no ho faran. Els uns seguiran dient que Espanya ens roba 16.000 milions d'euros cada any, encara que no sigui veritat, i els altres seguiran dient que Catalunya no pot ser independent perquè no ho permet la sagrada constitució.
 
Em fa l'efecte que passaran unes quantes Diades més abans que hi veiem una mica més clar.

dimecres, de setembre 04, 2013

L’estat dels comptes municipals al 31 de juliol

La taula següent ens mostra el pressupost municipal d’ingressos i despeses de l’any 2013, en tres columnes: el pressupost inicial, el pressupost modificat i els drets i obligacions al 31 de juliol. D’entrada, hi veiem que el pressupost ha augmentat notablement, passant de 18,10 milions d’euros a 20,70, és a dir, un augment de 2,60 milions, equivalents a un 14,4 % del pressupost inicial. Que cadascú opini sobre la seriositat amb la que es va fer el pressupost inicial.

 Les partides de les despeses que han augmentat més són les despeses financeres, que han passat de 339.000 euros a 1,08 milions, i les inversions reals, que han passat de 1,45 milions a 2,80.


A la segona taula hi podem veure com han variat les inversions reals. El Pla integral del Barri del castell passa de 100.000 euros a 537.000, la rehabilitació del pavelló vell de 900.000 euros a 1,10 milions, la millora de les escoles de 1.000 euros (!) a 51.000, i les adquisicions de vehicles par a la policia municipal passa de 1.000 euros (!) a 24.000. Com a noves inversions, hi trobem la riera, amb 380.000 euros, i el projecte d’una passera per valor de 15.000 euros.


En resum, si es realitza aquest pressupost modificat, el dèficit serà d’uns 2,4 milions d’euros, que s’aniran manllevant de la tresoreria existent. Tresoreria feta a base d’endeutar-se, i que, quan s’acabi, ja veurem qui i com gestionarà els comptes municipals.

Un pla per millorar l'educació primària i secundària



A Espanya l'educació no sembla importar-li a ningú.  Els espanyols estan disposats a manifestar-se per la sanitat, però no per una educació de qualitat, ja que les que han tingut lloc sota aquest lema han estat, en realitat, manifestacions gremials de mestres, professors i estudiants que, d'haver acabat victorioses, haguessin degradat encara més la qualitat de l'educació.
 
Els informes més prestigiosos sobre la qualitat de l'educació mostren per a Espanya resultats molt per sota de la mitjana. També mostren que a Espanya hi ha més alumnes ressagats (6% enfront del 3% de mitjana en lectura, 13% enfront del 7% de mitjana en matemàtiques), i menys alumnes excel·lents (4 % enfront del 10% de mitjana en lectura, 1% enfront del 5% de mitjana en matemàtiques). A més, el fracàs o l'abandó escolar afecta a Espanya a un de cada tres joves, mentre que la mitjana europea és d'un de cada cinc.
 
Fa falta a Espanya un pla a llarg termini, a dues generacions vista, un pla que sigui assumit per tota la societat, totes les institucions i tots els partits polítics, per elevar el nivell de l'educació al dels països que ho tenen més alt. Espanya s'ha gastat, en les últimes dècades, una quantitat ingent de diners en infraestructures, moltes d'elles innecessàries, quan no contraproduents. La raó d'això és que donaven vots i suculentes comissions. Amb una fracció del que s'ha gastat en infraestructures innecessàries hi hauria fons suficients per millorar els nivells de l'educació.
 
Les reformes necessàries en l'educació pública primària i secundària responen a principis de gestió elementals que poden resumir-se en tres paraules: responsabilitat, avaluació i incentius. És a dir, els centres docents han de tenir un projecte educatiu, i els seus directors han de ser responsables de la seva execució. La seva gestió ha de ser avaluada per les autoritats educatives i incentivada  econòmicament i amb promocions a la seva carrera. Els professors han de ser responsables de l'educació dels seus alumnes, i han de ser avaluats pels directors dels centres, i aquesta avaluació ha de tenir conseqüències sobre les seves remuneracions i sobre les seves possibles promocions. Els centres han de ser avaluats i aquestes avaluacions han de ser fetes públiques. Hi ha d'haver llibertat d'elecció del centre educatiu. 

Amb aquestes reformes, la qualitat de l'educació milloraria ràpidament. Encara que és molt probable que hi hagués manifestacions en contra, sota el lema de la defensa de l'ensenyament públic, però en realitat serien manifestacions en defensa d'interessos gremials. Sobretot dels interessos gremials dels mals professors. 

Què fer amb Espanya? - César Molinas

dilluns, de setembre 02, 2013

Les ajudes públiques als bancs


Al 31 de desembre del 2012, les ajudes públiques als bancs espanyols eren de 61.162 milions d’euros, de les que el FROB i el Fons de Garantia de Dipòsits n’han aportat 22.329 milions, i el MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat), 38.833 milions.

Això és molt o poc si ens comparem amb els països més o menys similars?

Els bancs espanyols han necessitat, en xifres absolutes, menys ajudes que els americans o els del Regne Unit, però més que els alemanys o els francesos. Encara que les xifres absolutes no volen dir res, ja que aquestes xifres s’han de mirar comparant-les amb la producció del país, o sigui, el PIB. I resulta que Espanya és el segon país que més ha ajudat als bancs, després d’Irlanda, amb un 5,8 % del PIB.

El problema és que això té totes les traces de que encara no s’ha acabat.