dissabte, de juliol 27, 2013

L'accident de l'AVE a Galícia


Van vendre als gallecs que ja començaven a tenir un tren d'alta velocitat, quan no el tenien. Com a resultat, hi ha hagut 80 morts. Ara, que per culpa de l'accident de dia de Sant Jaume poden perdre la construcció del AVE brasiler,  ens venen amb que el tren Ourense - Santiago no és ben bé d'alta velocitat: han pres el pel als gallecs i han assassinat 80 persones.

Avui, camí d'Ourense, he passat pel lloc de l'accident, i la corba en qüestió sembla molt més pronunciada que tal com es veu a la tele. Després d'un tram recte de 80 km, una corba com aquesta és una crida a l'accident. Si el conductor es despista, o no es troba bé (i això passa, tard o d'hora), l'accident queda assegurat.

A més, en aquest tram, el sistema de seguretat EMRTS, el que hauria frenat el tren en cas que el conductor no ho fes, no estava instal.lat. Es més, aquest sistema, que existeix entre Ourense i una mica abans del lloc de l'accident, estava desactivat al tren, ja que, al tenir motor elèctric i de gasoil, no funciona bé.
No tinc cap dubte, amb els elements que es coneixen de l'accident, que el conductor del tren n'és el responsable directe. Però no és l'únic responsable. Tots aquells que han permès circular aquests trens per un tram perillós, sabent que el sistema de seguretat no funcionava, també són responsables. I ho són per homicidi involuntari per manca de la mínima seguretat exigida a un tren d'alta velocitat. Però tots ells es'en sortiran. El conductor, en canvi, no.

divendres, de juliol 26, 2013

L'ARE de Pineda


Pineda ha donat per mort i enterrat l'ARE. Recordem que aquest invent del govern tripartit consistia en finançar pisos als diferents pobles. Al canviar de govern i al fer-se evident que la caixa no només estava buida, sinó que estava fortament endeutada, la Generalitat no ha tornat a parlar d'aquesta idea. Recordem també que, a Pineda es volien fer més de 1.000 pisos, i que a Malgrat el projecte era de fer-ne més de 500.
 
A Pineda, ara, a la zona de 50.000 metres quadrats destinada al tal ARE, l'alcalde Amor, membre destacat del PSC, hi vol reduir la zona residencial i fer una gran zona comercial i lúdica, amb l’objectiu d’esdevenir també un motor per al desenvolupament del conjunt de l’economia local.
 
No sé si la idea de l'alcalde Amor és o no realitzable, si té o no alguna possibilitat de dinamitzar l'economia pinedenca, però al menys, aquest senyor sembla tenir alguna idea. Se m'acut, en llegir aquesta notícia, preguntar si a l'Ajuntament de Malgrat, ara que les àrees residencials estratègiques (ARE) que, degut a la situació de crisi que viu el sector immobiliari, no semblen tenir viabilitat, almenys a curt i mig termini, algú  té alguna idea pels terrenys que hi estaven destinats. En moments de crisi econòmica com l'actual, l'única manera de sortir-se'n és fer treballar el magí.

dimarts, de juliol 23, 2013

La felicitat

Anunciaven pluja, però avui ha sortit un dia amb un cel completament blau i amb una temperatura molt agradable, que no ha passat dels 22 graus. A les 11 del matí ja era a la platja. He anat a la Conxa, a Espasante, una de les més de vint parròquies del municipi d’Ortigueira. La marea era baixíssima; he comptat uns cent metres entre el punt més alt on el mar ha arribat la nit passada (la sorra encara estava mullada) i l’aigua. Es nota que estem en època de marees vives.

La platja de la Conxa d’Espasante té uns mil metres de llargada, entre el port i les roques de l’altra banda. Caminar per la sorra finíssima i molla és molt agradable. La superfície del mar, aquest matí, estava perfectament calma, les onades que arribaven a la sorra eren insignificants.

La marea estava tan baixa que es podia arribar a una zona rocosa que habitualment és inaccessible. Una mariscadora estava arreplegant musclos de roca. En portava dues bosses plenes.

Des del final de platja es podien veure els farallons, unes roques que es troben a la punta del cap Ortegal, i que figuren a l’escut d’Ortigueira. Que lluny queden els problemes davant un paisatge així.

Després de recórrer tota la platja amunt i avall, una banyada. L’aigua era fresca sense ser freda. Durant l’estona d’assecar-me al sol he llegit alguns capítols del llibre El Càtar Imperfecte, amb el que he tingut una sensació encara més grossa d’aïllament de les misèries del nostre temps.

Quan me’n he anat, he tingut la curiositat de comptar quantes persones hi havia a la platja. Una cinquantena rapada. Estem lluny de les aglomeracions mediterrànies o de les de les ries baixes.

Arribant a casa, mentre escric, escolto cançons franceses. Diuen que la felicitat no existeix però, si existís, seria molt semblant a l’estona que he passat aquest matí a la platja de la Conxa, a Espasante.

dissabte, de juliol 20, 2013

Perill a la punta de la Tordera


Vist al Facebook del Som'hi. Un es pregunta quina administració (local, provincial, autonòmica o central) té l'obligació d'arreglar-ho. Segur que si els fem la pregunta, diran que són les altres.
L'última llevantada que van patir les platges de Malgrat de Mar va deixar al descobert diverses canonades rovellades i trencades a la platja de la Punta de La Tordera que, en plena temporada turística, conviuen amb els banyistes. Les imatges van ser preses el dissabte 6 de juliol.

dimecres, de juliol 17, 2013

Retallant, que així ens enfonsem cada vegada més


Avui mateix, Cèsar Molinas acaba de publicar un article al País  sobre el suïcidi econòmic que comporten les retallades que s’han estat fent, i que continuen, dels pressupostos de recerca (però pel senyor Anderson, el dels casinos i les cases de fornicació, si que hi hauran diners). Ens diuen que les retallades a la recerca serveixen per retallar menys a les prestacions socials, quan les retallades a la recerca serviran per augmentar les retallades de les futures prestacions socials. Les retallades indiscriminades que s’estan fent a la recerca llasten de manera irreversible el futur de l’economia i de la societat espanyola.

Es retalla a la sanitat. S’implanten copagaments. La conseqüència és clara: la gent anirà menys al metge, prendrà menys medicaments, però, d’aquí a uns mesos, d’aquí a un o dos anys, els mateixos que no han anat al metge ni han pres els medicaments que necessitaven per no poder pagar-los, tindran unes malalties més greus i, per tant, més cares pel sistema de sanitat pública. Al llibre Per què l’austeritat mata? – El cost humà de les polítiques de retallades, escrit per dos economistes americans especialitzats en economia de la medicina, s’afirma que “hi ha proves claríssimes de que els pagaments d’usuari redueixen l’accés a les atencions necessàries i no estalvien diners a llarg termini”.

En aquest mateix llibre es parla del cas espanyol: “Segons els criteris del propi govern espanyol, l’austeritat no ha donat cap resultat. Tant l’executiu de Zapatero com el de Rajoy varen manifestar que el principal objectiu de les mesures d’austeritat era reduir el deute públic i, així, incrementar el creixement econòmic. Però, en comptes de disminuir, el deute d’Espanya va passar del 37 % del PIB el 2007 fins el 85 % al mes de març del 2013, i el govern preveu que continuarà creixent fins al 91,4 % a finals d’any.”

On són els polítics que sabent tot això, callen? Mentre l’única qualitat que ha de tenir un polític per que el posin a les llistes electorals sigui la de dir sempre que si als que manen, ningú s’oposarà a les polítiques, tant espanyoles com catalanes, que ens van acostant cada vegada més al precipici.

Una societat condemnada


"Quan vostè adverteixi que per produir necessita obtenir autorització dels qui no produeixen res; quan comprovi que els diners flueixen cap als qui trafiquen no amb béns, sinó amb favors; quan percebi que molts es fan rics pel suborn i per les influències i no per la feina, i que les lleis no el protegeixen contra ells, sinó que, per contra, són ells els que estan protegits contra vostè; quan repari que la corrupció és recompensada i l'honradesa es converteix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seva societat està condemnada."

Ayn Rand, Atlas shrugged (La rebel·lió d'Atlas) - 1950

dimarts, de juliol 16, 2013

Processó en honor de San Benet

Fa uns quants dies vam anar a passar uns dies a Cambados, a les Ries Baixes. un poble molt agradable, que té com a patró San Benet (San Bieito, en gallec). Cap al tard del dia 11 de juliol, va començar la processó. Impressionant, probablement més d’un miler de persones, amb ciris llargs i, molts, amb figures de cera expressant el que el sant els va curar.

Al mig de la processó, el sant, carregat de bitllets penjant-li de la túnica, i acompanyat d’uns quants xais, una petita mostra del bestiar que el poble va oferir per l’ocasió.

I, diuen, aquesta festa es torna a repetir cap al mes de març, altra vegada amb el sant carregat de bitllets i amb més bestiar.

Per aquí, ja fa anys que s’han perdut aquestes tradicions, i segurament no per a bé.




diumenge, de juliol 07, 2013

Malgrat 1913 – Violació i amenaça de mort


La Vanguardia del dissabte 5 de juliol del 1913 publicava, a la secció “Serveis de la Guàrdia Civil”, la següent notícia:


Educació: perquè Espanya no sortirà de la crisi


A qui interessi el tema del trist estat de l’educació a Espanya pot llegir al País d’avui l’article  Educación:cambiarlo todo para que todo siga igual. La seva lectura és molt instructiva i aclaridora.

Copio ara un tros del llibre Qué hacer con España, d’en Cèsar Molinas, corresponent a l’apartat que dedica a l’educació:

Al novembre del 2011, la Comunitat de Madrid va convocar 489 places de mestre d’Ensenyament Primari a la que es varen presentar 14.110 aspirants, tots ells amb titulació de Magisteri, equivalent o superior. La prova consistia en fases eliminatòries que s’havien de superar totes per aprovar. Varen aprovar 1.913 aspirants, el 13,5 %. Les places interines es varen cobrir amb els que havien aprovat la prova, però no havien obtingut plaça fixa. La prova incloïa preguntes que deuen saber contestar els alumnes de 12 anys.

El 93 % dels aspirants no van saber completar una taula que demanava calcular l’equivalent en grams de dos quilos i 30 grams, l’equivalent en metres quadrats de 10 hectàrees, l’equivalent en minuts de 2 hores i 24 minuts, i l’equivalent en minuts de 2,2 hores.

El 69 % no va saber explicar el significat de les paraules “escrúpulo” (hi va haver qui va contestar que era una posta de sol), “disertación”, “extasiar” o “pronóstico”.

El 87 % no va poder descriure correctament les formes gramaticals d’una oració. El 62 % no va saber situar al mapa les ciutats de Pamplona i Avila. Les faltes d’ortografia vares sen nombrosíssimes i que cridaven l’atenció.

Tots els candidats tenien títol universitari. Els sindicats van contestar a la publicació de la notícia amb els improperis habituals i amb l’exigència que les places de mestre interí s’assignessin per estricte ordre d’antiguitat, sense tenir en comte els resultats de la prova.

Llegint això, et cau l’ànima als peus, i et dones compte que això de que tenim la joventut millor formada de la història d’Espanya no és més que un mal acudit que molta gent creu. (a l’escola del senyor Ragull, als anys cinquanta, la majoria sabíem totes les equivalències que a la prova van fallar el 93 % dels candidats).

L’explicació d’aquesta inoperància de la Universitat espanyola? El mateix llibre ens ho explica: la universitat Complutense de Madrid té 75.000 estudiants de primer grau(llicenciatura i assimilats) i 3.100 docents. Harvard té 7.200 estudiants de primer grau i 2.100 docents. Yale té 5.200 estudiants de primer grau i 3.600 docents.

Conclou Cèsar Molinas: la universitat espanyola és un exemple extrem de tot lo dolent que pot passar a una institució quan se li dona autonomia i no se li exigeix ni que rendeixi comptes ni responsabilitat a cap dels col·lectius que la conformen.

Com que la única manera de sortir de la crisi és disposar d’un capital humà ben format, queda clar que Espanya està prenent el camí d’un país en vies de desenvolupament. I a Catalunya les coses estan més o menys igual, de manera que seguim el mateix camí.