No sé si és una qüestió econòmica o si és una qüestió
filosòfica, però de totes maneres és una qüestió que ens ha preocupar. Si, com
diuen, per crear llocs de treball fa falta que l’economia creixi, pot créixer
indefinidament l’economia en un món de recursos finits?
Un creixement continuat al 2,5 % anual ens
porta a una economia que es multiplica per dos al cap de 28 anys, per tres al
cap de 44 anys, per quatre al cap de 56 anys, etc. Algú creu que es pot consumir
quatre vegades més de petroli, de gas, de carbó, d’alumini, d’electricitat, de
paper, d’acer, de plàstic, etc., del que consumim avui? D’on els trauríem?. I
què faríem amb els residus? A primera vista, el creixement indefinit és absurd.
El problema és que partim de la base que el
creixement futur serà del mateix tipus que el d’avui. I això podria no ser
cert. Sembla probable que una economia que creixi necessiti més energia, però
fins i tot això no és gens segur. Es el que ha passat fins ara, no sabem si és
el que passarà en el futur.
L’economista Sala i Martin tractava aquest
tema al videoblog del dilluns passat. I responia a la qüestió dient que el
creixement econòmic serà cada vegada menys dependent de productes materials, i
més basat en les noves idees, nous invents i innovació. Acabava dient que, com
que cada vegada hi ha més idees i més innovacions, el creixement econòmic
indefinit no és impossible.
Però, és veritat la suposició de que cada
vegada hi ha més noves idees?. A primera vista, sí. Però l’economista J.
Huebner ha publicat un gràfic amb les innovacions tecnològiques per cada 1000
milions de persones des de l’any 1453 que mostra que ara ens trobem innovant a
un ritme com el de l’any 1600. La seva projecció futura és alarmant, i indica
que, si té raó, ens acostem a una edat obscura des del punt de vista dels nous
invents.
Precisament aquest cap de setmana estava
llegint el llibre de Tyler Cowen “El gran estancament” publicat l’any 2011, que
sosté que els Estats Units es troben en un altiplà econòmic des de l’any 1973,
i una de les principals raons és la desacceleració de la innovació tecnològica.
Segons aquest economista nord-americà, ha disminuït la producció de nous
invents. Només s'aprecia un perfeccionament tecnològic sobre els grans invents
d'anys anteriors. A la figura següent podem veure com ha crescut el PIB (GDP, en anglès) i els guanys mitjans de les famílies americanes: el PIB creix, els guanys, no. Per què? Probablement perquè el PIB ha crescut, no a causa de l'increment de l'economia real, sinó perquè ho han fet les despeses públiques i les finances. L'economia real no ha crescut perquè ja no hi ha nous invents que generin creixement.
Continua dient que Internet ens ha portat a
tots una millora en diversió i entreteniment, però no està clar quina és la
seva aportació al creixement econòmic. Bàsicament, hi ha un canvi del sistema
de comprar que tenim, que ha passat a ser on line, però això no crea nova
riquesa, ja que és només un reemplaçament. I Internet no aporta massa ocupació:
Facebook funciona amb 2.000 programadors, Twitter té 300 empleats, mentre que, en
canvi, General Motors va arribar a donar feina a 600.000 persones als Estats
Units. En canvi, Internet pot ser molt útil perquè facilita el coneixement de totes les noves idees per tots els investigadors, i fa que sigui més fàcil que sorgeixin noves idees i invents.
Charles Jones, un economista que es va dedicar
a analitzar les estadístiques del increment del PIB mundial a diferents
èpoques, va descobrir que un 80% del creixement dels països desenvolupats entre
1950 i 1983 va ser degut a les noves aplicacions de velles idees. Una cuina
dels 70 hagués meravellat a una persona del 1900, però si algú de 1970 viatja
al futur fins a l'actualitat, la cuina actual li semblaria molt normaleta.
Els grans invents i descobriments dels segles
XIX i XX segueixen sent la columna vertebral de l'actual civilització: la
teoria atòmica (1803), la locomotora (1825), la nevera (1834), el telèfon
(1876), la llum elèctrica i bombetes incandescents (1879), l'automòbil i els
motors de combustió (1886), els avions d'hèlix (1890), el cinematògraf (1894),
l'estufa elèctrica (1896), la televisió (1926), la penicil·lina (1928), el
radar (1931), el motor de turbina (1939), el transistor (1947), el microprocessador
(1971) etc. En tots aquests artefactes, únicament s'ha millorat la tecnologia
associada. Es perfeccionen però no hi ha un salt qualitatiu de la invenció
humana com va passar en els dos segles anteriors. Els tecno-optimistes van
predir pel segle XXI colònies a la Lluna i viatges a Mart i només tenim com a
novetat xarxes socials i jocs d'ordinador en 3D. Una trivialització de l'avanç
computacional, ja que amb ordinadors menys potents l'home va conquerir l'espai.
La tesi de Tyler Cowell és que, a part d'Internet,
les generacions nascudes a partir de la segona meitat del segle XX hem
contemplat pocs invents que es puguin considerar revolucionaris, la majoria
d'ells relacionats amb les tecnologies de la informació. És fàcil imaginar un
món de fort desenvolupament econòmic amb enormes vaixells de transport,
camions, avions de càrrega, de passatgers, agroindústries, grans màquines que
extreuen quantioses matèries primeres, fàbriques de processament, etc. Al
contrari, és difícil concebre un món amb creixement econòmic indefinit únicament
amb Internet, nanotecnologia, nous materials, intel·ligència artificial i
biotecnologia, i que, a més, asseguri llocs de treball. Les noves tecnologies
han prosperat al recer dels grans descobriments i invents dels segles XIX i XX.
De manera que l'increment demogràfic no sembla
generar cada vegada més genis, més aviat aquest creixement ens obliga a gastar
cada cop més recursos en un món en el qual ja comencen a ser escassos. Com al
sector dels combustibles fòssils, la tecnologia també ha tingut un zenit de
producció.
Però és molt difícil predir el que el futur
ens depara. No tenim cap bola de vidre que ens permeti de donar-hi una ullada.
De manera que, malgrat tot, no és pas impossible que algun dia es tornin a
inventar coses que permetin que l’economia pugui tornar créixer. Per fer-ho
possible només tenim una solució: augmentar els recursos destinats a la recerca
i millorar el sistema educatiu per afavorir la creativitat de les persones. Per
desgràcia, estem fent tot el contrari.