dimarts, d’abril 30, 2013

Un deute que no podrem pagar mai


Viatjant per Irlanda es veuen moltes cases buides que es varen construir pensant en un benefici ràpid, i que probablement no s’ocuparan mai. Mentre aquestes cases es construïen, els obrers que les feien guanyaven uns bons sous, i el PIB (Producte Interior Brut) augmentava ràpidament. Però des del punt de vista de l’economia irlandesa a llarg termini, això va ser una estratègia desastrosa, deixant cases que no vol ningú i deutes que no es podran pagar mai” (Philip Coggan – Paper Promises).

Canviem Irlanda per Espanya o per Catalunya i ens trobem en el mateix cas.

Quin és el deute real de l’economia espanyola envers de l’exterior? Es el que s’anomena PIIN (Posició de la Inversió Internacional Neta), i està formada per la diferència entre els actius i els passius exteriors. Posem l’exemple espanyol:

- Espanya té, al mes de desembre de 2012, unes inversions directes a l’estranger de 475.000 milions d’euros, i els estrangers tenen una inversió directa a Espanya de 481.000 milions d’euros. Les inversions directes contribueixen amb -6.000 milions a la PIIN espanyola.

- Al mateix mes, Espanya té unes inversions de careta a l’estranger de 276.000 milions, mentre que els estrangers tenen una inversió de cartera a Espanya de 815.000 milions. Les inversions de cartera contribueixen amb -538.000 milions a la PIIN espanyola.

- Pel que fa a les altres inversions, Espanya en té a l’estranger per valor de 421.000 milions al mes de desembre de 2012, mentre que els estrangers en tenen 605.000 milions a Espanya. Aquestes altres inversions contribueixen a la PIIN espanyola amb -184.000 milions.

- Finalment, el Banc d’Espanya tenia, a la mateixa data, 38.000 milions en reserves, 44.000 milions en actius nets i un deute amb el Banc Central Europeu de 333.000 milions (realment, aquest deute correspon als diferents bancs, però es comptabilitza al Banc d’Espanya). Això fa un total de -250.000 milions d’euros que s’afegeixen a la PIIN espanyola.

- Sumant, arribem a la conclusió que el deute exterior net d’Espanya és de 976.000 milions d’euros, un 92,9 % del PIB.

Aquest deute ha anat augmentant aquests darrers anys, mentre es construïen cases que ningú ocuparà mai, com es veu al gràfic.


Fixem-nos ara amb les PIIN dels diferents països europeus del nostre entorn (dades del segon quadrimestre de 2012, menys per França, que són dades del 2011). Hi veiem que els PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya-Spain) destaquen per sobre dels altres. Tenen un deute extern que mai no podran pagar, ja que és, més o menys, equivalent a tot el que cada país produeix durant un any.



I aquest és el problema.

(Seria interessant veure la PIIN catalana. Per ara, no l’he trobat. Quan la trobi, la publicaré.)

dilluns, d’abril 29, 2013

Dues notícies de finals d’abril de l’any 1913


La Vanguardia del dia 22 d’abril de fa cent anys publicava que la comissió de foment da la diputació havia aprovat el remat de les obres de finalització de la carretera de Malgrat a Blanes.


El mateix diari publicava tres dies després que s’havien detingut a Malgrat a dos dels cinc escapats de la presó de Sant Feliu de Llobregat.


dimecres, d’abril 24, 2013

Es pot créixer indefinidament?


No sé si és una qüestió econòmica o si és una qüestió filosòfica, però de totes maneres és una qüestió que ens ha preocupar. Si, com diuen, per crear llocs de treball fa falta que l’economia creixi, pot créixer indefinidament l’economia en un món de recursos finits?

Un creixement continuat al 2,5 % anual ens porta a una economia que es multiplica per dos al cap de 28 anys, per tres al cap de 44 anys, per quatre al cap de 56 anys, etc. Algú creu que es pot consumir quatre vegades més de petroli, de gas, de carbó, d’alumini, d’electricitat, de paper, d’acer, de plàstic, etc., del que consumim avui? D’on els trauríem?. I què faríem amb els residus? A primera vista, el creixement indefinit és absurd.


El problema és que partim de la base que el creixement futur serà del mateix tipus que el d’avui. I això podria no ser cert. Sembla probable que una economia que creixi necessiti més energia, però fins i tot això no és gens segur. Es el que ha passat fins ara, no sabem si és el que passarà en el futur.

L’economista Sala i Martin tractava aquest tema al videoblog del dilluns passat. I responia a la qüestió dient que el creixement econòmic serà cada vegada menys dependent de productes materials, i més basat en les noves idees, nous invents i innovació. Acabava dient que, com que cada vegada hi ha més idees i més innovacions, el creixement econòmic indefinit no és impossible.

Però, és veritat la suposició de que cada vegada hi ha més noves idees?. A primera vista, sí. Però l’economista J. Huebner ha publicat un gràfic amb les innovacions tecnològiques per cada 1000 milions de persones des de l’any 1453 que mostra que ara ens trobem innovant a un ritme com el de l’any 1600. La seva projecció futura és alarmant, i indica que, si té raó, ens acostem a una edat obscura des del punt de vista dels nous invents.


Precisament aquest cap de setmana estava llegint el llibre de Tyler Cowen “El gran estancament” publicat l’any 2011, que sosté que els Estats Units es troben en un altiplà econòmic des de l’any 1973, i una de les principals raons és la desacceleració de la innovació tecnològica. Segons aquest economista nord-americà, ha disminuït la producció de nous invents. Només s'aprecia un perfeccionament tecnològic sobre els grans invents d'anys anteriors. A la figura següent podem veure com ha crescut el PIB (GDP, en anglès) i els guanys mitjans de les famílies americanes: el PIB creix, els guanys, no. Per què? Probablement perquè el PIB ha crescut, no a causa de l'increment de l'economia real, sinó perquè ho han fet les despeses públiques i les finances. L'economia real no ha crescut perquè ja no hi ha nous invents que generin creixement.



Continua dient que Internet ens ha portat a tots una millora en diversió i entreteniment, però no està clar quina és la seva aportació al creixement econòmic. Bàsicament, hi ha un canvi del sistema de comprar que tenim, que ha passat a ser on line, però això no crea nova riquesa, ja que és només un reemplaçament. I Internet no aporta massa ocupació: Facebook funciona amb 2.000 programadors, Twitter té 300 empleats, mentre que, en canvi, General Motors va arribar a donar feina a 600.000 persones als Estats Units. En canvi, Internet pot ser molt útil perquè facilita el coneixement de totes les noves idees per tots els investigadors, i fa que sigui més fàcil que sorgeixin noves idees i invents.

Charles Jones, un economista que es va dedicar a analitzar les estadístiques del increment del PIB mundial a diferents èpoques, va descobrir que un 80% del creixement dels països desenvolupats entre 1950 i 1983 va ser degut a les noves aplicacions de velles idees. Una cuina dels 70 hagués meravellat a una persona del 1900, però si algú de 1970 viatja al futur fins a l'actualitat, la cuina actual li semblaria molt normaleta.

Els grans invents i descobriments dels segles XIX i XX segueixen sent la columna vertebral de l'actual civilització: la teoria atòmica (1803), la locomotora (1825), la nevera (1834), el telèfon (1876), la llum elèctrica i bombetes incandescents (1879), l'automòbil i els motors de combustió (1886), els avions d'hèlix (1890), el cinematògraf (1894), l'estufa elèctrica (1896), la televisió (1926), la penicil·lina (1928), el radar (1931), el motor de turbina (1939), el transistor (1947), el microprocessador (1971) etc. En tots aquests artefactes, únicament s'ha millorat la tecnologia associada. Es perfeccionen però no hi ha un salt qualitatiu de la invenció humana com va passar en els dos segles anteriors. Els tecno-optimistes van predir pel segle XXI colònies a la Lluna i viatges a Mart i només tenim com a novetat xarxes socials i jocs d'ordinador en 3D. Una trivialització de l'avanç computacional, ja que amb ordinadors menys potents l'home va conquerir l'espai.

La tesi de Tyler Cowell és que, a part d'Internet, les generacions nascudes a partir de la segona meitat del segle XX hem contemplat pocs invents que es puguin considerar revolucionaris, la majoria d'ells relacionats amb les tecnologies de la informació. És fàcil imaginar un món de fort desenvolupament econòmic amb enormes vaixells de transport, camions, avions de càrrega, de passatgers, agroindústries, grans màquines que extreuen quantioses matèries primeres, fàbriques de processament, etc. Al contrari, és difícil concebre un món amb creixement econòmic indefinit únicament amb Internet, nanotecnologia, nous materials, intel·ligència artificial i biotecnologia, i que, a més, asseguri llocs de treball. Les noves tecnologies han prosperat al recer dels grans descobriments i invents dels segles XIX i XX.

De manera que l'increment demogràfic no sembla generar cada vegada més genis, més aviat aquest creixement ens obliga a gastar cada cop més recursos en un món en el qual ja comencen a ser escassos. Com al sector dels combustibles fòssils, la tecnologia també ha tingut un zenit de producció.

Però és molt difícil predir el que el futur ens depara. No tenim cap bola de vidre que ens permeti de donar-hi una ullada. De manera que, malgrat tot, no és pas impossible que algun dia es tornin a inventar coses que permetin que l’economia pugui tornar créixer. Per fer-ho possible només tenim una solució: augmentar els recursos destinats a la recerca i millorar el sistema educatiu per afavorir la creativitat de les persones. Per desgràcia, estem fent tot el contrari. 

diumenge, d’abril 21, 2013

Els bancs públics


No em refereixo als bancs públics que cantava en Brassens (on els enamorats es petonegen) sinó als bancs públics que preconitza la plataforma de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. En efecte, en un dels punts del seu programa diuen que estan a favor de la creació d’una banca pública. No és pas una idea original, ja que molts altres partits d’esquerra també hi estan a favor, entre ells ERC.

Des del punt de vista teòric, tenen raó. Els bancs han estat a l’origen de la crisi que estem vivint (o, almenys, així ens ho volen fer creure) degut a la seva avarícia. Un banc públic, en canvi, no tindrà aquesta avarícia. El problema és que, a Espanya, els bancs que han tingut dificultats no han sigut els bancs privats, sinó les caixes d’estalvi, i no totes. I, amb perdó, les caixes d’estalvi, si bé no eren públiques, estaven dirigides, bé per polítics, bé per gent imposada pels poders públics. Al seu consell d’administració hi seien representants de les administracions que les tutelaven. I han sigut aquestes caixes, tutelades pel sector públic, les que han donat crèdits a dojo, a n’importa qui, i ara han hagut de nacionaltzar-se. Amb una factura, per cert, de gran envergadura, i que és probable que continuï augmentant. Els bancs “privats”, en canvi, han tingut menys problemes.

Recordem que, a França, a principis dels anys 80, el president Mitterrand va nacionalitzar la banca (i no només la banca). L’objectiu era que els bancs nacionalitzats havien de ser útils per desenvolupar la política econòmica i industrial del país. El banc més important de França, el Crédit Lyonnais, va fer fallida l’any 1993, amb un cost pel contribuent de 8.000 milions d’euros (euros del 1993). De manera que ser un banc públic no és cap garantia de res.

Per dirigir un banc s’ha de ser un professional de la banca. El negoci d’un banc, sigui privat o sigui públic, és de pagar als dipositants o als inversors uns interessos més baixos que els interessos dels que paguen aquells a qui el banc presta els diners, i amb una morositat el més reduïda possible. La banca no pot prestar diners si no en té (que és el cas actual, en que tots els bancs tenen uns deutes molt importants), ni els pot prestar per projectes poc solvents.

Una banca pública, en la pràctica, rep moltes més pressions que la privada per prestar diners per projectes poc rendibles, el que condueix més fàcilment a aquest tipus de bancs a tenir problemes. L’experiència demostra que els bancs públics tenen més possibilitats de ser inviables que els privats.

L’únic element a favor dels bancs públics és que els privats tenen més tendència a especular, i encara, ja que s’ha vist bancs públics especulant. Una bona regulació, i una estricta separació entre banca comercial i banca d’inversions pot contribuir a evitar aquest problema.

En resum, pensar en crear una banca pública és somiar truites. Aquests somniadors de truites, si algun dia arribessin a governar, sabrien ocupar-se dels problemes concrets? Ho dubto molt.

(El problema, però, és saber si, avui dia, hi ha algun banc que estigui sanejat de veritat. Amb la recessió que estem patint, i que pot durar encara molts anys, amb una població envellida, és molt possible que ni els bancs, ni les empreses, ni els particulars, ni l’estat, puguin tornar els diners que han manllevat. Però això ja és un altre problema, que sobrepassa de molt el dilema banca pública o banca privada)


Afegit el 23 d’abril 2013

Ens assabentem avui que unes quantes empreses públiques portugueses han generat un nou forat als comptes d’aquell país, per un valor d’entre 2.600 i 3.000 milions d’euros. Aquestes empreses havien signat uns contractes especulatius (swaps, és a dir, una mena d’assegurança dels interessos dels préstecs que havien demanat) Com que els interessos reals han baixat, ara aquestes empreses, ja de per si deficitàries, han de pagar les quantitats esmentades als bancs. De manera que, no per ser públiques, aquestes empreses han deixat d’especular.

divendres, d’abril 19, 2013

Malgrat 1963 – Carretera de Malgrat a Blanes


El divendres 19 d’abril de l’any 1963, avui fa cinquanta anys, la Vanguardia publicava que la Diputació de Girona havia decidit eixamplar la carretera de Malgrat a Blanes.




Professors nomenats a dit


Llegia fa un parell de dies al diari un article d’ Oriol Pi de Cabanyes titulat “A dit, no”, que criticava que els directors de les escoles públiques poguessin contractar el professorat  del centre que dirigeixen. Deia així l’articulista: “Els professionals de l’ensenyament adscrits als centres de propietat i gestió pública han anat accedint als seus llocs de treball després de passar unes oposicions o un concurs de mèrits que garantien la igualtat d’oportunitats. Ara sembla que des d’alguns despatxos s'està plantejant una reforma del sistema d’ensenyament, una altra més, que no respecta el criteri fins ara establert per a tota la funció pública i que preveu la discrecionalitat del director del centre per contractar a dit el professorat”.

Va ser l’any 1847, durant el regnat de la reina Isabel II que el sistema educatiu espanyol va quedar sota la tutela de l’estat, que es va fer càrrec de les escoles, els instituts i les universitats, implantant una carrera docent basada en les oposicions i en una escala uniforme de sous. En aquells moments, això va representar una notable millora sobre el que existia. Però ens podem preguntar si, avui, seguir amb aquest sistema té mes inconvenients que avantatges.

D’entrada, ens podem plantejar la raó per la que els professionals del sector privat són més eficients que els del sector públic. Al principi, al moment de contractar-los, podem dir que són més o menys igualment eficients. Els uns els contracten mitjançant entrevistes, els altres mitjançant oposicions. Ni les entrevistes ni les oposicions són garantia de que les persones seran eficients durant tota la seva vida laboral. Al sector públic, siguin o no eficients, segueixen al seu lloc de treball. Al sector privat, en canvi, si en un moment donat no són eficients, se’ls convida a marxar i a buscar-se un altre lloc de treball. Amb el temps, al sector privat es va fent una tria, que millora el nivell mitjà, mentre que al sector públic aquesta tria no es fa, i el nivell queda estancat. O pitjor, els que són eficients, al ser tractats de manera idèntica als que no ho són, no tenen al·licients per continuar sent-ho, i la qualitat del seu treball pot empitjorar.

Acaba l’articulista: “Que ara es pretengui consagrar la discrecionalitat d’una sola persona a l’hora de donar (o deixar de donar) feina en un centre públic obre la porta a tota mena d’abusos. I convé evitar, encara més al sector públic, tota temptació d’amiguisme i de cooptació per afinitats no contrastades”. Estem d’acord, la discrecionalitat dels directors obre la porta a tota mena d’abusos. Però, no és un abús molt pitjor que la qualitat de l’ensenyament sigui la que és perquè uns quants funcionaris que tenen el lloc de treball assegurat no es prenguin la seva feina seriosament?

dijous, d’abril 18, 2013

República o monarquia


Fa uns dies es celebrava l’aniversari de la proclamació de la segona república. Em va recordar un conegut, a qui veig un parell o tres de vegades l’any, que sempre em fa la mateixa pregunta: tú ets monàrquic o republicà? Abans que pugui contestar, ell comença a explicar-me els grans avantatges de la república: és més democràtica, podem elegir el cap d’estat, serà més eficaç, etc. La darrera vegada que el vaig veure em va venir amb la nova idea de que, amb la república, podríem gaudir dels valors de la igualtat, la fraternitat i la llibertat.

El meu amic té tota la raó. Almenys, des del punt de vista teòric. Però un, que ha viscut molts anys a la república dels tres valors anomenats més amunt, té els seus dubtes. Es evident que la democràcia francesa és molt més sòlida que l’espanyola, però, penso jo, menys que l’anglesa, la danesa, la sueca o la noruega, on hi ha monarquies. A més, de quina república parlem: una presidencialista, com la francesa, d’una altre també presidencialista, però totalment diferent, com l’americana, o d’una república de visos parlamentaris, com l’alemanya o l’italiana?.

Haig de dir que avui dia no sé contestar al meu conegut. No sé si prefereixo viure en un règim republicà o en un règim monàrquic. Queda clar que una Catalunya independent seria una república, i així ha de ser, ja que no hi ha cap rei català. (Encara que... i si el cap d’estat d’una Catalunya independent fos el rei d’Espanya, com la reina d’Anglaterra ho és del Canadà?)

El que potser em fa decantar més per una monarquia a Espanya és que, si ara tinguéssim una república, hi ha moltes probabilitats que el president es digués José Maria Aznar.

Afegit el 24 d'abril

Llegit al diari d'ahir: la presidència de la república costa als italians quatre vegades més que la monarquia als britànics. De manera que ni el factor econòmic és sempre favorable a la república.

dissabte, d’abril 13, 2013

Donacions al PP


Ara que les llistes de donacions més o menys legals al PP està a l’ordre del dia, llegim al diari que el passeig marítim de Pineda (el mateix que la llevantada ha deixat grogui) va ser adjudicat a l’empresa Aldeasa Construccions, allà pels anys 2003 i 2004, per un cost de 1,3 milions d’euros. Això sí, justament un dia després que aquesta empresa donés 18.000 per les arques del PP.

La notícia del diari no especifica si el que va rebre aquesta donació va ser el senyor Bárcenas.

I després surt la Cospe per acusar de nazis als que fan escratxos.

divendres, d’abril 12, 2013

La situació dels bancs espanyols



Quan la consultora Oliver Wyman va analitzar, ara fa un any, més o menys, la situació de cada banc ho va fer sota dos escenaris hipotètics, que el govern va definir. L’escenari anomenat “normal” fa les suposicions de que el PIB caurà un 1,7 l’any 2012, un 0,3 % l’any 2013 i que tindrà una recuperació del 0,3 l’any 2014; la taxa d’atur serà del 23,5 % i que els preus de l’habitatge cauran un 5 %. El segon escenari, denominat “advers” i que, segons el govern, té poques possibilitats de realitzar-se, és més dur, i preveu una caiguda del PIB del 4,1 % l’any 2012, del 2,1 % el 2013 i el 0 % el 2014, la taxa d’atur es dispara fins al 27 %, i el preu de l’habitatge es desploma un 20 %.

El resultat de la consultora va ser que el conjunt de la banca perdria 129.400 milions d’euros amb l’escenari normal i 209.100 milions si fos l’escenari advers el que es produís. Els bancs Santander, BBVA, Caixa Banc, Sabadell, Bankinter i Bancaja tindrien prou diners per afrontar aquestes pèrdues i mantenir un capital que els faci viables. Banc de València, Novacaixagalicia, Catalunya Banc i Bankia, en canvi, necessitarien 25.900 milions amb un escenari normal i 53.700 amb l’escenari advers.


Aquesta anàlisi té un primer problema: si bé en el cas de l’escenari normal, el capital que han de mantenir els bancs és del 9 % del total de crèdits, percentatge perfectament coherent amb les exigències actuals, en el cas de l’escenari advers s’admet un capital de només un 6 % dels crèdits, no se sap per què. Si el capital exigit fos del 9 %, com seria natural, alguns dels bancs de la primera llista necessitarien ajuda, i els bancs que ja en necessiten amb un escenari normal en necessitarien molta més. Probablement es necessitarien, en un escenari advers, no 53.700 milions, sinó el doble.

El segon problema és que l’atur ja ha sobrepassat amplament els 6 milions de persones, com ho veurem d’aquí a unes setmanes amb l’enquesta de població activa del primer trimestre, i que probablement arribarem al 27 %. Això vol dir que la morositat hipotecària augmentarà molt, encara que, al dia d’avui, es mantingui artificialment baixa degut a que els bancs refinancen molts crèdits que no s’estan pagant puntualment. I el preu dels habitatges ja ha baixat un 10 % els darrers 12 mesos (març 2012 a març 2013). Pel que fa al PIB, si bé l’any 2012 “només” ha caigut un 1,4 % (a comparar amb un 1,7 % de l’escenari normal i un 4,1 % de l’advers), per l’any 2013 és probable que la caiguda sigui la de l’escenari advers. I ara la comissió europea ens surt amb que el PIB encara disminuirà l’any 2014.

Per tant, cada dia és més probable que ens trobem davant d’un escenari més apropat al advers que no al normal. Podem, doncs, pensar que les necessitats de la banca espanyola seran molt més importants que les estimades fins ara, i que els 30.000 milions del rescat ja aprovat podrien no ser suficients ni per començar. Menys mal que Espanya no és ni Xipre ni Portugal. 

dijous, d’abril 11, 2013

L'atur registrat a Malgrat



L'atur registrat a Malgrat al mes de març ha baixat un 3,5 % si el comparem al del mes anterior. Una baixada minsa si tenim en compte que aquest any la Setmana Santa s'ha avançat a març. Tot i aquesta circumstància, l'atur del mes de març del 2013 ha augmentat un 3,4 % respecte al mes de març del 2012.

L'aturada de l'escalfament global explicada per l'absorció de calor pels oceans


Fa temps que no parlem del canvi climàtic. Per una banda, la crisi econòmica s’ho menja tot. Per una altre, des de fa més de deu anys, les temperatures globals no augmenten. Molts pensen que el canvi climàtic no és tan ferotge com ens el volen pintar.

Parlarem avui d’un nou estudi sobre l'escalfament de l'oceà acaba de ser publicat a Geophysical Research Letters, titulat Distinctive climate signals in reanalysis of global ocean heat content. Hi ha diverses conclusions importants que es poden extreure d'aquest treball.

1 - Al contrari del que es creu, l'escalfament global s'ha accelerat en els últims 15 anys. Això es deu al fet que al voltant del 90% de l'escalfament global es registra a l'escalfament dels oceans i els oceans s'han estat escalfant de forma espectacular.

2 - Com se sospitava, la major part del "calor perduda" s'ha trobat a les profunditats oceàniques. Aquest estudi revela que el 30% de l'escalfament dels oceans en l'última dècada s'ha produït a profunditats de més de 700 metres, el que no té precedents, almenys durant el darrer mig segle.

3 - Alguns estudis recents han conclòs, basats en la desacceleració de l'escalfament de la superfície, que la sensibilitat del clima a l'augment de l'efecte hivernacle és inferior a l'estimació de l'IPCC. Aquests estudis són fonamentalment erronis perquè no tenen en compte l'escalfament dels oceans profunds.

Els principals resultats de l'estudi es mostren a la figura, on es pot veure el contingut de calor de l'oceà 0 a 300 metres (gris), 700 m (blau), i el total (violeta), segons dades de ORAS4 (un sistema de milers boies “intel·ligents” que solquen els oceans a diferents profunditats, mesurant la temperatura, la salinitat, etc.).


Després de cadascuna de les erupcions volcàniques (que causen a curt termini un refredament mitjançant el bloqueig de la llum solar) de les muntanyes Agung, Bony, i Pinatubo, s'observa a les dades un esdeveniment diferent de refredament del mar. A més, després del fort esdeveniment del Niño de 1998, és visible un refredament de la part superior a 300 i 700 metres dels oceans com a resultat de la calor que es transfereix des de la superfície de l'oceà a l'atmosfera.

Una de les característiques més clares de la figura és el ràpid escalfament dels oceans durant l'última dècada. Com ja hem comentat, l'escalfament dels oceans menys profunds ha disminuït des del voltant de 2003, el que ha portat a molts escèptics sobre la realitat del canvi climàtic a argumentar que l'escalfament global s'ha desaccelerat. No obstant això, durant aquest període s'ha anat acumulant cada vegada més calor als oceans més profunds per sota de 700 metres. Els autors de l’estudi descriuen l'escalfament dels oceans des de 1999 com l'escalfament més sostingut a aquesta profunditat. De fet, les tendències recents d'escalfament de les aigües per sota  dels 700 metres semblen no tenir precedents.

De la mateixa manera, aquest nou estudi conclou que, durant l'última dècada, al voltant del 30% de l'escalfament s'ha produït per sota dels 700 metres, el que contribueix de manera significativa a una acceleració de la tendència a l'escalfament.

Quina és la causa d'aquesta transferència de calor a les capes més profundes de l'oceà? Els autors suggereixen que és resultat dels canvis dels vents relacionats amb la fase negativa de l'Oscil·lació Decadal del Pacífic i als freqüents esdeveniments de la Nena.

¿Bones notícies per a la sensibilitat del clima? Probablement no.

Si les conclusions d'aquest estudi són certes, l'aparent "seguretat" que proporciona a molta gent l'aturada de les temperatures globals pot caure per ella mateixa.

dimecres, d’abril 10, 2013

Un país de tertulians


No ensenyaré res a ningú si començo dient que porc, en anglès es diu pig, i que el seu plural és pigs, exactament les inicials de Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (Spain). Es a dir, aquest país en el que ens trobem és un dels porcs d’Europa (econòmicament parlant, és clar, encara que, des del punt de vista de la neteja dels llocs públics, no en som pas massa lluny). L’economia d’aquesta països és incompatible amb formar part del club de la moneda única, ja que la seva productivitat fa que, sense poder devaluar la seva moneda, estiguin condemnats a gastar més del que produeixen. Per exemple, els anys 2005 al 2008, Espanya va tenir un dèficit per compte corrent del 9 % del PIB, el de Grècia va ser del 12 %, el de Portugal del 11 % i el d’Irlanda del 4,5 %. El resultat va ser un nivell d’endeutament insostenible. La causa, la falta de productivitat.


Aquesta falta de productivitat es veu clarament quan analitzem el comportament dels costos laborals dels pigs entre els anys 1995 i 2010 i el comparem amb els d’Alemanya. A aquest darrer país es van mantenir gairebé invariables, mentre que a Grècia augmentaven un 70 %, a Portugal un 51 %, a Espanya un 50 % i a Irlanda un 45 %. A Irlanda ho van comprendre aviat, i des de l’any 2009 els costos laborals van baixar de manera molt important. Els altres pigs ho van veure més tard, i les correccions han sigut més aviat simbòliques, amb el resultat que l’augment de la productivitat d’aquests tres països s’ha fet per la via d’un increment brutal de l’atur.

L’atur actual, de més del 25 % de la població activa, és una conseqüència directa de la falta de productivitat de l’economia espanyola. Abans d’entrar a formar part de la moneda única, quan el desequilibri era massa important, es devaluava la moneda. Amb l’euro, això no es pot fer. De manera que, podem afirmar que la causa última de la progressió de l’atur ha sigut la decisió d’entrar a formar part de la zona euro. Aquesta decisió la va prendre el govern del senyor Aznar, malgrat que va ser avisat pel primer ministre italià, Romano Prodi. Aznar mateix ho afirmava en una entrevista al Financial Times. Prodi, durant una cimera entre els dos països, li va dir que ni Espanya ni Itàlia estaven preparades per entrar a formar part de l’euro. Aznar li va contestar que Itàlia, potser no, però que Espanya, sí. Prodi parlava de productivitat. Aznar parlava de comptabilitat. Corria l’any 1997.

Espanya és un país de tertulians. A la ràdio, a la televisió, per tot arreu. Els tertulians espanyols estan tots d’acord: si bé és necessari disminuir el dèficit públic, també és necessari que Europa faci polítiques que afavoreixin el creixement econòmic. Això, és clar, ho ha de fer Europa. I si Europa no ho fa, és culpa de la senyora Merkel, que té eleccions aquesta tardor. Els tertulians queden satisfets de la seva dissertació, però cap tertulià parla de l’essencial, que és què hem de fer nosaltres per millorar la nostra competitivitat. El tertulià espanyol, en general, és un ase.

Si no augmentem la nostra competitivitat, l’euro serà inviable, ja que cada vegada hi haurà més desigualtats entre els països rics d’Europa i els pigs. Una manera de reduir aquestes desigualtats seria la transferència permanent de rendes dels rics als pigs, però això no està, ni estarà, a l’ordre del dia. De manera que hem d’actuar.

Per actuar hem de millorar el capital humà. Per molt que es digui que la joventut espanyola és la més ben preparada de la història, la veritat és que hi ha molta gent no té les capacitats mínimes per fer un treball de qualitat, per falta de formació. El sistema educatiu espanyol és un desastre, la formació professional eficaç pràcticament no existeix, la formació contínua dels treballadors és una quimera, les universitats es miren el melic i no es preocupen de si la formació que donen als seus alumnes serveix perquè trobin un treball o siguin capaços de muntar una empresa. Les decisions sobre les infraestructures es fan amb criteris polítics i no econòmics, el que dificulta el desenvolupament de les zones més productives i detreu recursos que serien vitals. Les partides per la recerca i el desenvolupament disminueixen, impossibilitant qualsevol recuperació futura de l’economia. Les administracions no es volen simplificar, ja que així els partits poden oferir llocs de “treball” als seus afiliats. Hi ha moltes traves administratives per la creació d’empreses, i no es fa res per simplificar el sistema. L’energia elèctrica és una de les més cares d’Europa.

Si volem sortir de la crisi, hem d’atacar tots aquests problemes. Esperar que la senyora Merkel guanyi les eleccions de la tardor perquè ens resolgui els problemes, tal com pensen els tertulians, és anar directament al precipici (del que ja estem ben a prop). La solució la tenim nosaltres. Si esperem que vingui de fora, podem esperar asseguts. I, si esperem asseguts, fins i tot ens agafaran la cadira.

(Dades d’un article del 7 d’abril passat al suplement econòmic de la Vanguardia)

dilluns, d’abril 08, 2013

Les històries de la guerra del 1714


Quan els de la meva generació anàvem a estudi, cap als anys 50, ningú ens va explicar què havia passat l’11 de setembre del 1714. Ens en varem assabentar més tard, pels propis mitjans de cadascú. Més tard, quan el dictador va estirar la pota, tothom parlava d’aquell 11 de setembre i, fins i tot, es va declarar jornada festiva a tot Catalunya. Ens van explicar que el Borbó era molt dolent i que els catalans d’aquella època van ser traïts pels austríacs i pels anglesos, etc., etc. Ens van explicar una història romàntica en la que el poble català va lluitar fins el final per la defensa dels seus furs.

El problema és que les coses no van ser exactament així. Hi va haver menys romanticisme i menys lluita per conservar uns furs que el que ens volen fer creure. El propi Felip V va fer dues coses ben abans del 1714: posar els furs al dia, fent-ne una publicació (cosa que no va agradar els nobles, que amb uns furs que eren més aviat poc concrets, feien i desfeien) i, el que és més important, jurant-los.

Si bé no és fals que Catalunya va fer front a les tropes de Felip V per defensar les seves llibertats, també és veritat que hi havia un bon entramat d’interessos econòmics que expliquen l’opció catalana per la causa austriacista.

Es interessant de llegir un article sobre aquest tema publicat al País el 3 d’aquest mes. Recomanat per aquells a qui no els agrada massa que els adoctrinin ni d’un costat ni de l’altre. 

dissabte, d’abril 06, 2013

Malgrat 1913 – Dues notícies


El divendres 4 d’abril de 1913 La Vanguardia publicava que els membres de la Reial Societat d’Història Natural farien una excursió a Malgrat.


El diumenge 6 d’abril del mateix any publicava que l’alcalde de Malgrat havia celebrat una comissió amb el president del Consell.


La situació d’emergència de Catalunya


Quan sentim parlar els polítics, en general, no fem cap cas del que diuen. Per exemple, fa un parell de dies que el president del govern central deia que l’any 2014 l’economia creixeria i es crearien llocs de treball. Ningú li va fer cas, ja que tothom és conscient de que el pobre home no sap res del que passarà l’any 2014, degut a que hi ha tants imponderables que estan fora del seu control (i del nostre) que els seus pronòstics no deixen de ser una bona intenció (recordem que l’any 2011 el PIB espanyol va créixer un 0,4 %, després de dos anys de caiguda, i que el 2012 ha tornat a caure un 1,8 %)

L’altre dia, en canvi, el president Mas va fer unes declaracions que són interessants, ja que parlen més del present que del futur. Deia que Catalunya està en "una situació complicada, d’emergència del país, de supervivència de l’autogovern", i afegia que “tenim recursos, gent, energia y actius per sortir d’aquesta situació si acceptem la realitat”. Dues afirmacions aparentment contradictòries. Analitzem-les.

Dir que Catalunya està en una situació complicada és cert, ja que l’economia no genera suficients recursos per crear llocs de treball. Però el president, em sembla, es referia més a l’ofec dels comptes de la Generalitat que a la situació general. I els comptes de la Generalitat, per molt que estiguin malament, per molt que la Generalitat estigui en una situació clara de fallida, tenen una importància molt relativa. Si els comptes de la Generalitat estan com estan, és degut que, al llarg dels anys, la Generalitat s’ha convertit en un monstre enorme i poc eficient, que, en comptes d’ajudar a Catalunya a sortir de la crisi, l’ajuda a enfonsar-se cada vegada més.

Culpa el president de la situació econòmica de la Generalitat al finançament injust, a que el govern central no paga els deutes que té, a una actuació deslleial de Madrid. Tot això pot ser més o menys veritat, però el fons de la qüestió és que l’estructura de la Generalitat fa por: 29 organismes autònoms, 56 ens públics, 174 consorcis, 83 fundacions, 86 societats mercantils, 7 universitats, 23 mancomunitats, etc., un total de 459 “coses”, moltes perfectament prescindibles. Si el president Mas es dediqués a fer neteja en comptes d’acusar als altres, segurament els comptes de la Generalitat permetrien pagar els farmacèutics i no tenir problemes per pagar nòmines.



Això és així perquè, dels 37.024 milions d’euros del pressupost consolidat de la Generalitat, 13.781 milions, un 37 %, van a totes aquestes “coses” que s’han anat creant amb els anys, i que segurament no són totes de primera necessitat. Potser si tingués el valor de fer-ho la supervivència de l’autogovern estaria més assegurada.

Pel que fa a la segona afirmació del president, en efecte, Catalunya té medis per sortir de la crisi. Això és així perquè, com ham vist fa poc al analitzar el PIB català, Catalunya exporta més del que importa. El saldo exterior, amb la resta d’Espanya i l’estranger, ha tingut un superàvit de 16.966 milions d’euros l’any 2012 i, quan el boom estava al seu màxim (que és quan Espanya va tenir un dèficit de balança de pagaments més negatiu), Catalunya tenia encara un balanç positiu. Si agafem el balanç amb l’estranger, també ha sigut positiu, 10.756 milions l’any 2012, encara que era negatiu en ple boom (restant els dos, podem veure que el saldo amb la resta d’Espanya és cada vegada més petit, segurament degut a la pèrdua de capacitat adquisitiva, el que seria favorable en cas de separació)

I tenir un balanç positiu és la condició necessària, però no suficient, per sortir de la crisi. Les altres condicions són que el sector públic sigui responsable i que la gent tingui una bona formació i ganes de treballar. De manera que, per Catalunya, no tot està perdut. El seu futur depèn, única i exclusivament dels catalans.



dimecres, d’abril 03, 2013

L’economia catalana (2)


Analitzàvem l’altre dia el PIB de Catalunya, i dèiem que havia caigut, en volum, un 1,3 % l’any 2012, segons les xifres de l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya). Donàvem les xifres dels components de la demanda del PIB. Veurem avui els components de l’oferta.


Veiem a la figura la valoració del PIB de cada any en euros corrents, descompost pels seus principals components de l’oferta: agricultura, indústria, construcció, serveis privats, serveis públics i impostos nets sobre els productes. Podem observar que els serveis públics (administració pública, educació, sanitat i serveis socials) a Catalunya han sigut de 26.000 milions l’any 2012, una retallada de 1.700 milions des del 2010, però que van créixer d’una manera colossal des del 2003 (16.500 milions) fins el 2010 (27.700 milions). Aquestes xifres poden servir per relativitzar les retallades.

També podem veure el percentatge anual de cada component sobre el total.


El que és important és l’evolució en volum, que es calcula modificant els valors en euros corrents pels coeficients de deflació corresponents, que són diferents per cada component. Ha evolucionat de la següent manera:

Indústria: Estabilitat del 2003 al 2007, i disminució del 2008 al 2012, a un ritme mitjà del 1,8 % anual, amb una enorme disminució l’any 2009, parcialment compensada els dos anys següents. Una disminució l’any 2012. Des del 2003, la indústria ha caigut un 9,5 %.

Construcció: creixement continuat del 2003 al 2006, a un ritme mitjà anual del 4,6 %, disminució molt forta a partir del 2008, a un ritme del 6,8 % anual. El volum de l’activitat ha caigut un 16,5 % des de l’any 2013.

Comerç, hoteleria, finances i altres serveis: creixement molt fort del 2003 al 2007, i manteniment després, amb alts i baixos. El volum del l’any 2012 ha crescut un 18 % des de l’any 2013.

Administració pública, educació, sanitat i altres serveis socials: creixement importantíssim des de l’any 2003 al 2010, a un ritme del 4,3 % anual, i lleugera disminució després (0,8 % anual). El volum de l’any 2012 és un 31,7 % superior al de l’any 2003. Veiem que les “retallades” han sigut, encara que no ho sembli, mínimes.

Finalment, els impostos han anat variant segons l’activitat econòmica. L’any 2012 tenen un volum 3,9 % més important que l’any 2003.


En resum, el PIB de l’any 2012, en volum, és un 8,6 % superior al de l’any 2003. En mitjana, doncs, el creixement econòmic de Catalunya ha augmentat menys d’un 1 % anual en el conjunt dels darrers nou anys. Hi veiem dues situacions molt diferents: del 2003 al 2007, el PIB creix a un ritme mitjà del 3,5 % anual, mentre que del 2008 al 2012 disminueix a un ritme mitjà del 1,0 %.

Per sectors, veiem que la construcció ha baixat fortament, però el que és més preocupant és que la indústria també ha disminuït molt. I, sense indústria, l’economia del país no podrà anar endavant.