La protecció social a Europa i a Espanya

Si agafem les estadístiques d’Eurostat de l’any 2012 (l’últim any publicat) sobre la protecció social als diversos països d’Europa Occidental podem veure clarament com Espanya és un dels països on aquesta protecció per habitant és més baixa, amb molta diferència.

Aquesta protecció social conté les despeses per discapacitat, la salut, l’atur, la vellesa, la família, els supervivents, l’habitatge i l’exclusió social.

Aquest gràfic ho diu tot sobre la protecció social espanyola.

I si Podem tingués raó?

Segons el president del govern, la crisi ja és història a Espanya, encara que les seves conseqüències segueixin aquí. Té raó el senyor president pel que fa a les dades macroeconòmiques, però la recuperació és fràgil, no està arribant a la població i està basada en uns interessos baixos, un petroli amb un preu que ha caigut gairebé un 50% en els últims mesos i un euro que ha perdut un 8% respecte del dòlar. Esperem que aquestes circumstàncies durin, però no hi ha res menys segur.

Actualment Europa s’està fragmentant i és possible que es trenqui en un futur no molt llunyà. Això és degut a quatre crisis: la crisi bancària, la crisi del deute públic, la crisi de la manca d'inversió i la crisi social. Les dues primeres estan enllaçades, ja que les entitats financeres tenen molt deute públic als seus balanços, de manera que una reestructuració del deute públic els faria entrar en pèrdues, mentre que els governs s'han de fer càrrec de les pèrdues de les entitats financeres en dificultats, el que augmenta el deute públic.

Comencem per parlar del deute públic. L'espanyol era de 737.000 milions el 2011 i és actualment de 1.020.000 milions, un creixement sense precedents durant aquests tres anys de govern del PP. De fet aquest deute no es podrà pagar mai. I el mateix podem dir dels deutes grec, italià i els dels altres països més endeutats de l'eurozona, on els estats no controlen la seva moneda.

No obstant això, governs i banquers fan com si el deute públic fos sostenible, basant-se en que la prima de risc ha disminuït, el que, segons ells, indica la confiança que els mercats tenen en el deute públic. Però aquesta disminució de la prima de risc no és sòlida, ja que no és deguda a la qualitat del deute sinó a la creació del Programa de Transaccions Monetàries (OMT) que el Banc Central Europeu (BCE) va crear en l'estiu de 2012, i que va ser concebut com una compra il·limitada de deute per part del BCE per venir en ajuda dels bons de deute públic dels dos països amb més problemes, Itàlia i Espanya. Però fins al moment no s'ha comprat un sol bo i és probable que no es compri mai, donades les condicions que s'imposen als països  dels que es compri el deute, el que fa que quan canviïn les circumstàncies els inversors en bons s’envalentonarán i és fàcil que la prima de risc torni a augmentar.

Podem a Espanya i Syriza a Grècia, amb la seva proposta de reestructurar el deute públic, no accepten la ficció que impera en aquests moments a la zona euro. Diuen la veritat respecte a la insostenibilitat dels deutes perifèrics. I dir la veritat en aquests moments hauria de suposar un gran pas endavant perquè per fi es decideixi dissenyar una política més realista a Europa.

Un altre tema és el de la crisi social, que amenaça amb carregar-se tota la construcció europea. En alguns estats membres com Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya no es satisfan les necessitats bàsiques de la població. Europa s'hauria d'embarcar immediatament en un programa social que garantís l'accés a l'alimentació i a les necessitats d'energia bàsiques per a tots els europeus, a través d'un programa europeu de cupons per aliments, seguint el model del seu equivalent en els Estats Units, i també amb un programa europeu d'energia bàsica mínima. Hi ha un evident sentit moral per atendre aquestes necessitats, però a més així es pot evitar l'amenaça d'extremisme, racisme i xenofòbia que està creixent ara mateix a tot Europa.

Els economistes Yanis Varoufakis, Stuart Holland i James K. Galbraith en la seva proposta "Una modesta proposició per resoldre la crisi de l'eurozona" expliquen com es pot tractar, des del punt de vista econòmic i financer, la resolució de les quatre crisis esmentades. No entrarem en detalls, ja que seria molt extens fer-ho, però el que sí que queda clar és que fer front a aquestes crisis és factible econòmicament a Europa, i sense haver de renegociar els tractats en vigor.

Encara que a l'últim any, el BCE ha aconseguit estabilitzar els mercats de deute, les economies del centre i de la perifèria d'Europa s'estan distanciant. Com a conseqüència, els costos humans creixen i la desintegració de l'eurozona és una amenaça cada vegada més gran. Per resoldre-ho, les propostes de Podem a Espanya i de Syriza a Grècia de reestructurar el deute públic i de crear uns ajuts per a tots els que estiguin en dificultats no semblen una mala idea i són financerament realitzables.

A tot Europa moviments com podem a Espanya o Syriza a Grècia estan cada vegada més en alça. Com diu el Premi Nobel d'Economia Paul Krugman: "Hi ha una raó per la qual aquests partits estan en auge. Això és el que passa quan una elit s'arroga el dret de governar basant-se en els seus suposats coneixements, la seva comprensió del que s'ha de fer, i després demostra que, en realitat, no sap el que fa i és massa inflexible ideològicament per aprendre de seus errors".

Aquestes mateixes elits que no saben el que fan i que són ideològicament inflexibles per aprendre dels seus errors són les que intenten demonitzar aquests moviments com Syriza i Podem. En realitat, no ens enganyem, l'únic que els interessa és conservar els seus privilegis. Encara que escandalitzi a alguns, tenim dret a preguntar-nos: ¿i si Podem tingués raó?

I ara què?

Ja fa més d'un mes de la votació del 9 de novembre, i potser és el moment de preguntar-nos i ara què? Però abans analitzem què va passar fa una mica més d'un mes. Primer i molt important, no es va fer el ridícul, ja que va votar bastanta gent. Segon i no menys important, falten més de 300.000 vots per tenir una majoria independentista a Catalunya. I probablement en faltaria algun més si la votació hagués sigut decisòria, ja que alguns van votar Si-Si amb molta alegria, ja que sabien que la votació no decidia res.

I ara què? Segons el president Mas s'haurien de fer eleccions plebiscitàries amb una llista única formada per personalitats que no fossin majoritàriament polítics per, si aquesta llista obté majoria, preparar una declaració unilateral d'independència. Segons el senyor Junqueras, aquesta llista no ha de ser única, sinó que n'hi ha d'haver tres.

I un es pregunta si aquests dos senyors no somiaran truites. Falten més de 300.000 vots, les enquestes no donen majoria suficient ni a una llista única ni a tres llistes separades, i, en comptes de presentar a la ciutadania un llibre blanc sobre com volen que sigui una Catalunya independent, i així tractar de guanyar més ciutadans a la causa de la independència, volen que els catalans votin el més ràpidament possible, quan hi ha moltes possibilitats que una majoria sigui contrària a la independència.

Serà que ja em faig gran, però no entenc res.

I, mentres tant, els pressupostos del 2015 sense aprovar. Els d'Unió diuen que si no s'aproven es podrien prorrogar els existents, com ja es va fer una vegada. Lamento dir que no hi estic d'acord. Quan un govern no aconsegueix aprovar els pressupostos, el que ha de fer és plegar i deixar pas a una altre partit que pugui obtenir una majoria i, si no n'hi ha cap, anar a unes noves eleccions. Però no plebiscitàries, sinó normals.

Sento tenir-ho de dir, però això de voler fer unes eleccions per perdre-les ja ho va fer el president Mas una vegada. És ben bé que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Dediqui's, senyor president, a aconseguir aprovar els pressupostos, presenti'ns amb pels i senyals la Catalunya que vostè ens proposa, i així potser augmentarà el número de votants per la seva causa, i, quan vegi que la seva proposta té possibilitats serioses de guanyar, convoqui aquestes eleccions que tant li agraden. Mentrestant, no somii truites.

Les despeses de la sanitat pública

Si volguéssim parlar de les coses de menjar podríem parlar de les despeses en sanitat, i considerar les retallades i les desigualtats entre les diferents zones del país. El problema és que els diferents responsables de la sanitat espanyola, a aquestes altures de l’any, encara no han estat capaços de posar a disposició del públic els comptes de l’any 2013. O bé no els volen ensenyar, o bé encara no la saben. La primera hipòtesi seria la demostració de que gaudim d’una transparència més aviat opaca, la segona és que gaudim d’uns responsables de sanitat perfectament irresponsables. I això val tant pels de Madrid com pels de Barcelona, ja que ni al portal del ministeri ni als de la Generalitat ni al portal de transparència saben res de l’any 2013.

 Podem veure com a Espanya el total de la sanitat pública ha anat augmentant fortament des de l’any 2002 fins al 2009, exactament un 83 %, augment que si li corregim l’augment del IPC, que va ser del 20 % entre 2002 i 2009, es queda en un augment real del 53 %.

Les despeses van començar a disminuir després. Aquesta disminució, que és més coneguda com a retallada, ha sigut del 9,1 % entre 2009 i 2012. Si hi afegim l’augment del IPC entre els anys 2009 i 2012, que va ser del 8,5 %, podem veure que la retallada total real ha sigut del 16,8 %, una barbaritat. I esperem a conèixer les dades del 2013 i 2014...

Una part d’aquestes despeses correspon al ministeri, a la Seguretat Social, al sistema sanitari dels funcionaris i a l’administració local. La major part, un 92 %, correspon a les despeses de les Comunitats Autònomes que, com en el cas de les despeses totals, han augmentat des del 2002 al 2009, i han anat disminuint després: un 8,2 % del 2009 al 2012.

 Però el que més interessa són les despeses per habitant. Si comparem les despeses de les CCAA per habitant, veiem que les despeses totals han augmentat de 842 euros l’any 2002 fins als 1.392 l’any 2009, per tornar a disminuir fins als 1.262 l’any 2012, una disminució del 9,4 %, a la que hauriem d’afegir, com ho hem fet abans, un 8,5 % d’augment del IPC durant aquest període.

Es interessant de seguir les despeses per habitant d’algunes autonomies: podem veure que Catalunya es troba gairebé igual que la mitjana espanyola, Madrid es troba per sota i que les autonomies que tenen un règim foral, Navarra i el País Basc, es poden permetre unes despeses molt superiors a la resta.

Nota: les dades dels anys 2011 i 2012, que van amb un asterisc, no són definitives.

Un pont centenari

Avui fa cent anys d’aquell 6 de desembre de 1914 en que es va inaugurar el pont sobre la riera del carrer de Passada, pont que obria el poble a la carretera que venia de Barcelona. Aquest pont, avui potser massa estret per les necessitats actuals, forma part de la memòria col·lectiva del poble.

Aquest pont, gràcies a algun inconscient, de poc no va poder celebrar el seu centenari, ja que es veu que incomoda el pas per l’eix vertebrador. Un eix vertebrador que ja es va carregar un lloc emblemàtic de Malgrat com l’arbreda, on amb una mica d’imaginació s’hagués pogut fer un lloc vegetalitzat que donés una mica d’alegria a tant de formigó.

Sembla que quan es va projectar el famós eix que tantes coses i persones ha de vertebrar no es va veure (o no es va voler veure) que el pont de carrer de Passada i l’eix no concordaven massa. Sembla ser un problema repetitiu, ja que també es va fer un pas a nivell amb una alçada insuficient...

Sigui el que sigui, el pont del carrer de Passada, encara que ferit, ha pogut celebrar el seu centenari. Esperem que duri molts anys més, i cap altre inconscient el vulgui “compatibilitzar” amb l’eix a base de destruir-lo.

Malgrat 1914 – Festa Major d’hivern

La Vanguardia del dissabte 5 de desembre de 1914 presentava els actes programats per la Festa Major d’hivern, entre els que hi podem trobar la inauguració del pont sobre la riera del carrer de Passada. També ens explicava que el jutge municipal estava greument malalt.