divendres, de desembre 11, 2020

Dilemes

Sembla que comencem a veure el principi de la fi de la pandèmia amb l'aparició imminent de vacunes. Algunes d'elles són vacunes noves, basades no en la inoculació de virus morts o ensopits, sinó de molècules d'ARN que, degudament introduïdes en les cèl·lules, generen les proteïnes que caracteritzen el coronavirus, de manera que es creen anticossos que, si el virus ens envaeix, actuaran per contrarestar-lo. Aquesta nova tecnologia, creada en un temps rècord, és molt prometedora, no només per la pandèmia actual, sinó per a futures malalties.

Si l'any que ve ens podem alliberar de la pandèmia, quedaran les seves conseqüències econòmiques. Entre elles, el vertiginós deteriorament dels comptes públics: el deute públic a Espanya serà entre el 125% i el 130% de l'PIB en els propers anys, quan era de l'40% el 2008 i és d'una mica menys de 100% actualment. I en aquesta situació no estem sols: Itàlia podria arribar al voltant de l'160% de l'PIB, Grècia a més de l'200% i Portugal o França a registres com el nostre, mentre que els països de nord d'Europa i Alemanya es quedaran a la meitat. A això cal afegir-hi l'augment de la desocupació, el tancament d'empreses i, com derivat, el creixement de la morositat creditícia: un cercle perillós que afectaria el creixement del crèdit i, amb ell, a la fortalesa de la recuperació econòmica.

El que passi durant les properes setmanes serà molt important per les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Al debatre el que hem de fer per Nadal, no oblidem que hem de triar entre unes festes celebrades amb alegria i amb retrobaments familiars seguides d'una tercera onada al gener, o unes festes menys alegres, celebrades amb més prudència, que evitin, en la mesura del possible, aquesta tercera onada. No hi ha dubte que una tercera onada augmentaria, i molt, el deteriorament de l'economia i faria més lenta i complicada la recuperació.

Tenim, per tant, davant nostre, un primer dilema: alegria nadalenca i augment dels problemes econòmics, o prudència durant aquestes festes i major possibilitat de recuperació en un termini raonable.

Però hi ha un segon dilema, l'endeutament públic. Sent imparable l'augment del deute públic, la pregunta és si els governs hauran de practicar una contenció pressupostària en els propers anys, és a dir, una nova austeritat, que tant de mal va produir en l'anterior crisi econòmica. Això és el que opinen molts economistes.

D'altra banda, tenint en compte que els interessos que els governs estan pagant pel deute públic són molt baixos, altres economistes opinen que l'augment del deute públic no és un problema greu. La càrrega del deute ja no és la que era. Per exemple, Espanya va pagar un interès mitjà del seu deute públic del 5,4% en l'any 2002, mentre que en l'any actual no arriba a el 2%, i, ara mateix, els bons a 10 anys tenen un interès negatiu..

Per què estan tan baixos els tipus d'interès? Bàsicament, perquè el sector privat no sembla veure moltes oportunitats d'inversió productiva, i els estalviadors que no tenen un altre lloc a què acudir estan disposats a comprar deute públic, encara que no els ofereixi interessos elevats. Probablement aquestes circumstàncies no variaran, de manera que aquests economistes preveuen que els interessos del deute segueixin baixos durant molt de temps. Si això és cert, efectivament l'increment del deute públic no seria un problema greu. L'estat hauria d'estar invertint fortament en el futur de país, encara que hagi de demanar prestat els diners que necessita per efectuar aquestes inversions. Sempre, és clar, que es tracti d'inversions serioses en infraestructures, polítiques contra el canvi climàtic, educació, sanitat, investigació i desenvolupament, etc., és a dir, inversions amb futur, no com les del famós pla E de el govern de Rodríguez Zapatero.

Aquest és el segon dilema: endeutar-se o no endeutar-se per poder invertir en el futur de país.

El futur econòmic d'Espanya en els pròxims anys estarà en la capacitat d'encert que tinguem afrontant aquests dos dilemes.

dilluns, de desembre 07, 2020

Prudència, ciència i paciència


En aquest país de tertulians en què ens ha tocat viure, no es pot encendre la televisió o escoltar la ràdio sense topar-se amb una banda de personatges que tot ho saben i tot ho entenen, opinant sobre l'humà i el diví. Evidentment, el tema actual és la pandèmia. Tots critiquen les autoritats pel que han trigat a prendre decisions, però són els mateixos que al gener deien que l'anul·lació del congrés de telefonia mòbil a Barcelona era una maniobra perquè el congrés se celebrés en un altre país. Això demostra que les seves facultats de previsió són, al menys, tan deficients com les de les autoritats a les que tant critiquen.

 Seguim amb la por al cos. Les decisions que s'estan prenent són de vegades contradictòries, lesives per a bona part de l'economia, i no se sap si seran eficaços per erradicar la pandèmia. Però és difícil compaginar la lluita contra el virus amb el funcionament més o menys normal de l'economia. Sembla clar que els governs estan temptejant solucions que no sabem si tindran un efecte positiu. Lògicament, les decisions preses per les autoritats seran sempre criticades per un o altre sector econòmic que es vegi afectat per les mateixes.

 Acabem de sortir d'una situació econòmica complicada i ja ens veiem ficats en una altra, i amb una sanitat pública molt disminuïda per les retallades dràstiques dels anteriors governs.

 Des del punt de vista econòmic, per pal·liar les greus conseqüències derivades de la paràlisi a causa de la pandèmia, no queda més remei que augmentar la despesa pública. Al nostre país, la despesa pública és força mes petita que en els països del nostre entorn, malgrat que el nostre deute públic és de les més grans. Això vol dir que els ingressos públics són insuficients per fer front amb garanties a una situació normal. La pressió fiscal al nostre país és insuficient i molt per sota dels països que ens envolten. En resum, paguem menys impostos dels que hauríem de pagar si volem tenir els beneficis socials als quals aspirem.

 La pressió fiscal, també anomenada pressió tributària, és el total d'impostos que recapta el sector públic d'un país. Habitualment ve expressada com els ingressos fiscals respecte al producte interior brut (PIB), és a dir el percentatge de l'PIB que els ciutadans destinen a el pagament d'impostos. A Espanya, la pressió fiscal de l'any 2019 ha estat del 35,2%, mentre que a Itàlia ha estat del 42,4% a Alemanya del 41,5% o a França del 47,2%, segons dades d'Eurostat.

 No ens estranyem, per tant, que els ajuts públics per reflotar l'economia durant i després de la pandèmia siguin molt més petits que les d'altres països. D'aquí la pregunta: cal augmentar els impostos a Espanya? A primera vista, sembla que si. Però el que tinguem una pressió fiscal baixa no vol dir que l'esforç fiscal dels contribuents sigui menor, ja que no suposa el mateix esforç per a un contribuent pagar el 40% quan es guanyen, per exemple, 60.000 euros a l'any, que quan se’n guanyen 20.000.

 Si s'augmenten els impostos no vol dir que l'estat recapti més. És més suportable una pressió fiscal del 41,5% com a Alemanya, que té un PIB per càpita de 41.500 euros anuals, que una pressió fiscal del 35,2% com a Espanya, que té un PIB per càpita de 26.400 euros. Amb aquestes xifres, l'esforç fiscal dels alemanys és molt menor que el dels espanyols (Alemanya té un índex d'esforç fiscal de 16, per 22 a Espanya), el que es tradueix en el fet que, a l'augmentar els impostos, la recaptació no augmenti, ja que, com més esforç fiscal, major tendència al frau.

 Sembla clar, per tant, que la capacitat fiscal del nostre país per atacar la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques és menor que la de molts països del nostre entorn. Les ajudes als sectors econòmics més afectats seran menors que les que donen altres països, i això malgrat les ajudes europees, que no se sap quan arribaran. És a dir, no ens queda més remei que endeutar-nos.

 Aquesta pandèmia ens ha demostrat que ni els polítics poden fer massa per resoldre els problemes, ni els científics saben suficient per donar solucions ràpides i eficaces a la pandèmia actual. Pandèmia que continua la seva marxa imparable a tot el món, amb la seva petjada de destrucció, malaltia i mort. El superarem, no hi ha dubte. La pregunta és quan i a quin cost. No ens queda res més que tenir prudència, per evitar contaminar-nos i contaminar els altres, confiar en la ciència per trobar el més aviat possible una vacuna i medicaments que ajudin a vèncer la malaltia, i finalment, ens cal molta paciència, ja que ens queden per davant molts mesos abans que puguem dir que hem deixat enrere aquest malson.


divendres, de juliol 24, 2020

Malgrat 1920 - Sant Joan i Sant Pau


La Vanguardia del 2 de juliol de l’any 1920 publicava diverses notícies de Malgrat relacionades amb la celebració de la festa de Sant Joan i Sant Pau.



La producció i el consum de petroli

Ja hem vist que el petroli continua sent el primer component de l’energia bruta consumida. Analitzem la producció, el consum i l’evolució del preu del petroli.

Producció

La seva producció total ha estat de 95,2 milions de barrils diaris l’any 2019, sensiblement igual a la de l’any 2018, que va ser de 95,3 milions de barrils diaris.


La producció de petroli la podem subdividir en dos grups principals:

·         El petroli cru dels pous de petroli tradicionals, el petroli d’esquist i els condensats que provenen del gas, però que requereixen ser refinats, que representen el 87,4 % del total de la producció de petroli de l’any 2019.

·         Età, gasos liquats del petroli (LPG) i nafta, que representen el 12,6 % del total de la producció de petroli de l’any 2019.

El segon grup ha anat augmentant de manera progressiva el seu percentatge, que era del 8,4 % del total l’any 2000.


Per països, el principal productor de l’any 2019 han sigut els Estats Units, seguits de la CEI (Comunitat d’Estats Independents, regió econòmica composada per 10 de les 15 repúbliques ex soviètiques), d’Aràbia Saudita i del Canadà.


Els Estats Units han augmentat molt la seva producció amb l’extracció del petroli d’esquist (shale oil) aquests últims 10 anys. El problema, però, és que aquesta producció és molt deficitària i és possible que disminueixi molt d’aquí pocs anys.

Veneçuela, en canvi, ha disminuït molt la seva producció, que havia sigut de més de 3 milions de barrils diaris, fins a menys de un milió l’any 2019.

Globalment, serà difícil mantenir aquest nivell de producció, ja que el petroli d’esquist té una explotació ruïnosa, i també degut a que les companyies productores de petroli ha invertit molt poc aquests darrers anys en l’explotació de nous camps petrolífers, degut a que els preus del petroli no els permetien d’assegurar el retorn d’aquestes inversions.

Consum

El consum de petroli de l’any 2019 ha sigut de 98,3 milions de barrils diaris, superior a la producció, i gairebé un milió de barrils diaris més que l’any 2018. Des del 2015 en que el consum va ser de 92,6 milions de barrils diaris, el consum ha augmentat un 6 %, mentre que l’augment de la producció no ha arribat al 4 %.


Per països o regions econòmiques, podem veure que els Estats Units i Europa segueixen sent els primers consumidors mundials, seguits cada vegada més a prop per la Xina. Juntament amb el Japó han tingut un consum relativament estable, mentre que la CEI (Comunitat d’Estats Independents, regió econòmica composada per 10 de les 15 repúbliques ex soviètiques) va disminuir el seu consum durant la caiguda de la Unió Soviètica. La Xina i la Índia augmenten sensiblement el seu consum aquets darrers anys degut, en bona part, a que moltes indústries occidentals s’han traslladat a aquests països.



Preus

Els preus del petroli de l’any 2019 han continuat sent baixos si els comparem amb el boom dels anys de la crisi econòmica. Hi ha qui diu que la crisi econòmica va ser conseqüència directa de l’augment de preus del petroli que es va produir llavors, i que els consumidors no van poder pagar. En canvi, els preus actuals, que són assumibles pels consumidors, no són prou elevats perquè els productors de petroli puguin continuar invertint per trobar nous jaciments i, en alguns casos, no compensen ni els costos d’explotació actuals.


Per tant, és previsible que en els propers anys assistirem a una forta caiguda de la producció de petroli, el que generarà una crisi econòmica sense precedents.

dijous, de juliol 16, 2020

Consum d’energia i emissió de CO2

Anirem, poc a poc, analitzant l’evolució del consum d’energia mundial i pels principals països, així com les emissions de CO2 a l’atmosfera. Recordem que els dos problemes principals als que ens enfrontem són la disponibilitat de recursos energètics i el canvi climàtic.


A l’any 2019, el consum d’energia primària ha batut, una altre vegada, el rècord de l’any anterior, amb 583,9 exajoules. L’any anterior aquest consum va ser de 576,2. L’any 2019 es va consumir 3,7 vegades més energia que l’any 1965, i 1,5 vegades més que l’any 2000. El consum energètic mundial continua augmentant a un ritme desenfrenat.

L’energia primària és l’energia extreta de la natura abans de ser transformada per poder fer-la servir. Posteriorment, convertim aquesta energia a secundària, que serà transportada, emmagatzemada i transformada fins que pugui ser utilitzable en punts de consum, com ara llars, oficines, indústries, entre d'altres. Així doncs, l’energia primària consumida és sempre més elevada que l’energia realment útil.



Per l’any 2019, aquests 583,9 exajoules d’energia primària consumida es reparteixen així:

Petroli: 193,0 exajoules (33,1 %)
Gas natural: 141,5 exajoules (24,2 %)
Carbó: 157,9 exajoules (27,0 %)
Energia nuclear: 24,9 exajoules (4,3 %)
Hidroelèctrica: 37,7 exajoules (6,4 %)

Renovables: 29,0 exajoules (5,0 %)

És a dir, el 84 % de l’energia primària consumida l'any passat provenia de combustibles fòssils.


Pel que fa a les emissions de CO2, durant l’any 2019 se n`han emès 34,17 milers de milions de tones a l’atmosfera, per 34,00 l’any anterior. Com pel consum d’energia primària, també es va batre el rècord. L’any 2019 es va emetre 3 vegades més CO2 a l’atmosfera que l’any 1965, i 1,4 vegades més que l’any 2000.

En resum, ens anem acostant perillosament a una situació que, si seguim així (i tot fa pensar que seguirem, encara que l’any 2020 aquest consum i aquestes emissions disminuiran per la parada econòmica provocada pel corona virus) serà molt difícil, per no dir impossible, de gestionar.

diumenge, de juny 14, 2020

El canvi climàtic ha fet que la sequera del sud-oest dels Estats Units fos una de les pitjors dels últims 1.200 anys

Segons un nou estudi, “Large contribution from anthropogenic warming to an emerging North American megadrought”, la sequera del sud-oest de l’Amèrica del Nord que ha durat des del 2000 fins al 2018 és una de les més severes de la regió durant els darrers 1.200 anys. Les reconstruccions del clima dels darrers segles basades en els anells dels arbres revelen que només hi va haver un període més sec que durés més de 19 anys: una poderosa "megasequera" a finals del segle XVI. 

Segons expliquen els investigadors, la recent sequera es va agreujar un 47 % pel canvi climàtic que estem provocant amb les nostres emissions de gasos d’efecte invernacle.



Els anells dels arbres són bandes de creixement anuals d'amplada variable. Aquesta amplada depèn de l’aigua disponible. Fent servir registres d'anells d'arbres procedents de 1.586 llocs de l'oest dels Estats Units i del nord-oest de Mèxic, que representen milers d'arbres, l'hidroclimatòleg Park Williams de la Universitat de Columbia i els seus col·laboradors van crear una història climàtica per a la regió que es remunta a l'any 800. Entre els anys 850 i 1600, intenses “megasequeres”, de les que algunes van durar algunes dècades, van assolar la regió.

Hi va haver una sequera especialment devastadora que va durar aproximadament entre 1575 i 1593, que la trobem citada en registres històrics i que també s’ha trobat estudiant els anells dels arbres. Va ser un esdeveniment realment impressionant, i una mena d’últim esclat de l'època de les “megasequeres”. La sequera podria haver contribuït a l’abandonament dels “pueblos” de Nou Mèxic i a la devastadora propagació de la malaltia importada pels conquistadors espanyols entre els nadius americans.

Un dels majors factors que controlen la precipitació al sud-oest d’Amèrica del Nord és l’Oscil·lació del Niño, un cicle natural en què els canvis en les temperatures tropicals de l’oceà Pacífic poden alterar els patrons meteorològics regionals. Durant els episodis de "La Niña" d'aquest patró, les temperatures més fredes de les aigües del Pacífic creen situacions atmosfèriques que impedeixen que les tempestes del Pacífic arribin al sud-oest d'Amèrica del Nord, reduint les precipitacions. La “megasequera” del segle XVI, per exemple, va coincidir amb un potent esdeveniment de La Niña.

En les darreres dues dècades, hem tingut més anys semblants a La Niña que anys semblants a El Niño.

Però la Niña sola no ha sigut responsable de la intensitat de la recent sequera, segons l’article citat. Els científics van examinar 31 simulacions climàtiques i es van separar les tendències comunes de temperatura i precipitació relacionades amb el canvi climàtic causat per l’home, deixant només una variabilitat natural. El resultat d’aquestes simulacions és que la sequera del 2000 al 2018 hauria estat un 47% menys greu sense el canvi climàtic actual.

Aquestes conclusions se sumen a una evidència que la pujada de les temperatures globals en les darreres dècades ha agreujat l’impacte d’una precipitació reduïda deguda als esdeveniments de La Niña: l’assecament dels sòls i la reducció de la quantitat de neu i del cabal dels rius degut a l’augment global de les temperatures no tenen res a veure amb els esdeveniments El Niño-La Niña, però contribueixen a agreujar-ne els impactes.

Un 2019 molt humit ha ofert un breu respir a la regió, de la mateixa manera que les “megasequeres” del passat també tenien algun any més humit entremig. Les condicions seques han tornat a reprendre el 2020 i les simulacions climàtiques de les pròximes dècades preveuen tant l'augment de la temperatura com la reducció de les precipitacions en aquesta part del món.



El fet principal és que el Sud-oest americà està immers en una greu sequera, no només la pitjor dels darrers 50 anys, sinó d’una importància temporal de tipus mil·lenari.

La variabilitat natural, com un any de El Niño, que podria aportar més pluja a la regió, podria ajudar a alleujar la sequera durant els propers anys, però a mesura que passa el temps, serà cada vegada més difícil acabar amb aquest tipus de sequeres i cada vegada mes fàcil tornar-hi a entrar.

I això no és exclusiu del Sud-oest dels Estats Units. Ens haurem d’anar preparant per afrontar unes condicions climàtiques cada vegada més extremes, ja que no volem, o no podem, aturar les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

divendres, de juny 12, 2020

Malgrat 1920 - Visita del escriptor Àngel Guimerà


La Vanguardia del 11 de juny de l’any 1920 publicava la visita que l’escriptor Àngel Guimerà va fer a Malgrat per assistir a l’estrena de la seva obra "L’ànima és meva", al teatre que portava el seu nom.



Malgrat 1920 - Notícies diverses

La Vanguardia del 27 de maig de l’any 1920 publicava una extensa nota del seu corresponsal a Malgrat, amb unes quantes notícies: un casament, un partit de futbol, dos enterraments i la ressenya dels actes de les festes de Pasqua d’ara fa cent anys.










dijous, de juny 11, 2020

Les inversions de l’estat a Catalunya

Quan es diu que Catalunya està discriminada pel govern central ens referim, entre altres, a les inversions que el tal govern central efectua a Catalunya.



Cada any, la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) publica les dades de la inversió regionalitzable de l’estat, detallant l’import i les inversions que s’han fet a cada comunitat autònoma. Aquesta inversió regionalitzable ha estat, l’any 2019, de 3.536 milions d’euros, dels que 156 s’han invertit a Catalunya (un 4,4 % del total). La comunitat autònoma on l’estat a fet més inversions ha sigut Galícia, amb 921 milions (dels que 796 corresponen al ministeri de Defensa).


Si comparem les inversions que l’estat ha efectuat a Madrid i a Catalunya aquests darrers anys, podem veure com a Madrid l’estat ha invertit, any rere any, molt més que a Catalunya. Catalunya, amb un 16 % de la població i un 19 % del PIB, hauria de rebre almenys un 16 % de les inversions totals de l’estat central, cosa que, es miri com es vulgui, està molt lluny de fer-se.


Mirant aquestes xifres, a algú li estranya que molta gent pensi que una Catalunya independent gestionaria millor els seus recursos?

Les veritables causes de la violència als Estats Units


Per què estem veient tanta violència recentment als Estats Units? L’explicació que es dona és que la gent simpatitza amb els que estan molt disgustats amb la mort de George Floyd a mans d’un policia blanc que utilitzar una força excessiva per sotmetre’l fins a la seva mort, a la ciutat de Minneapolis

Però la causa d’aquesta violència és molt més profunda. El problema és que hi som massa gent en relació amb els recursos, en particular els recursos energètics. Això porta a una situació que es coneix com a "excés i col·lapse". L’economia creix durant un temps, potser pot estabilitzar-se uns anys, i després va cap avall, essencialment perquè el consum d’energia per càpita ha disminuït molt.

No oblidem que el consum d’energia és necessari per tots i cada un dels aspectes de l’economia. És necessària per a qualsevol tipus d’activitat. Fer funcionar un ordinador requereix electricitat, que és una forma d’energia. La calefacció o la refrigeració d’un edifici requereixen energia. El cultiu d’aliments requereix energia solar i el combustible que s’utilitza per fer funcionar la maquinària i els camions que transporten els aliments és una forma d’energia. I així podríem seguir fins a l’infinit.

Quan no hi ha prou energia per l’activitat econòmica, el resultat pot ser que els preus de les mercaderies baixin, el que significa baixos salaris i acomiadaments. Aquesta conclusió no és intuïtiva. Ens han ensenyat que quan una cosa necessària és escassa, els preus pugen, però això és el contrari del que passa realment. El problema és que la quantitat que els treballadors es poden permetre pagar pels béns i serveis que consumeixen ha de ser prou elevada per fer rendible la producció dels productes intermitjos, com és l’energia necessària. Quan aquests productes com l’energia no són assequibles, el sistema pot arribar a col·lapsar-se.

Es tracta realment d’un problema a dues bandes. Els preus de les mercaderies com el petroli, l’electricitat, l’acer, el coure, l’alumini o els aliments tendeixen a variar bastant. Els consumidors necessiten que aquests preus siguin baixos, perquè el preu dels productes acabats realitzats amb aquestes mercaderies sigui assequible. En canvi, els productors necessiten que els preus d’aquests productes bàsics siguin cada cop més elevats, per cobrir el cost dels pous de petroli més difícils i cars d’explotar, de les centrals de gas que s’han de tenir parades la major part del temps per intentar compensar la intermitència de l’energia solar i eòlica, etc.

Es pot aplicar el símil de la recollida de pomes. Les primeres que es recullen estan a l'altura dels braços, són fàcils d'agafar. Quan aquestes pomes assequibles s'esgoten, cal agafar una escala per arribar a les que estan més amunt, el que encareix la recollida. El consumidor, al augmentar el preu de les pomes, pot deixar de comprar-les. Amb l'energia ha passat el mateix. Hem estat explotant l'energia més assequible, la més econòmica. Ara cal començar a explotar una energia més costosa de produir, però el consumidor potser no la pugui pagar. Però, a diferència de les pomes, que no són estrictament necessàries, l'energia sí que ho és. Sense ella no podem mantenir el nostre benestar.

De fet, els preus d’aquestes mercaderies van augmentar fina al 2008. Després han anat baixant. Si els preus es mantenen tan baixos com ara, hi ha el risc que disminueixi la producció dels productes bàsics de què tots depenem, inclosos els aliments, els metalls, l’electricitat i el petroli. Les empreses que produeixen aquests articles hauran de tancar (ja està passant) i els governs, que tindran uns ingressos fiscals en caiguda lliure, no els hi podran donar suport.

Les dades històriques de consum d’energia mostren que la violència sovint acompanya períodes en què la producció d’energia no creix prou ràpidament per satisfer les necessitats d’una població que augmenta.

Actualment ens trobem davant d’una situació en que la producció d’energia segurament disminuirà. El consumidor no pot pagar un preu dels productes acabats que faci que la producció d’energia per produir-los sigui rendible. De manera que els productors de petroli han reduït les seves inversions per trobar nous jaciments, i els actuals cada vegada produeixen menys. Moltes companyies petrolíferes es giren cap a la producció d’energia dita verda, sabent que ni és verda ni serà suficient per satisfer les necessitats de la població.

El que realment afronta el món és una lluita sobre quines parts de l'economia podran mantenir-se i quines caldrà eliminar si no hi ha prou energia per tothom. Aquesta lluita condueix a la violència.

Aquesta crisi energètica que comencem a patir sembla, doncs, una crisi d’accessibilitat. Els joves i els pobres, especialment, no es poden permetre comprar els béns i serveis que necessiten, com ara una llar on criar fills i un vehicle per moure’s. Intentar fer-ho els deixa amb un deute excessiu. Si aquest problema de l’accessibilitat canvia cap a pitjor, com sembla molt probable, no ens haurem d’estranyar que els joves i els pobres protestin. Aquestes protestes poden esdevenir violentes.

La pandèmia ha empitjorat aquest problema de l’accessibilitat per a les minories pobres i els joves, ja que es veuen afectats de manera desproporcionada per les pèrdues de llocs de treball associats a la parada d’activitat. En molts casos, els pobres agafen la COVID-19 amb més freqüència perquè viuen i / o treballen en unes condicions en les que la malaltia es propaga fàcilment. Als Estats Units, els negres semblen tenir unes xifres especialment dures, tant pel que respecta la COVID-19 com per la pèrdua de llocs de treball. Aquests problemes, a més de la disponibilitat d’armes, fan que la situació sigui especialment explosiva als Estats Units. 

La mort de George Floyd a mans d’un policia blanc que va utilitzar una força excessiva per sotmetre’l no és més que el desencadenant d’una violència que, en realitat, té com a causa una situació molt dura per bona part de la població. 

El que està passant als Estats Units probablement no trigarà massa a passar aquí. L’avantatge que tenim és que aquí la disponibilitat d’armes és molt més restringida. Només ens queda esperar la violència sigui aquí menys severa que la que hi està havent als Estats Units

dimarts, de maig 26, 2020

Províncies o regions sanitàries


Haig de dir que em fa gràcia la discussió que hi ha hagut recentment entre el govern de Catalunya i el govern central sobre la divisió per províncies. Els independentistes catalans tenen un concepte molt negatiu sobre les províncies. Les troben centralistes, les troben artificials, les troben completament contràries el concepte de Catalunya. Per això quan el govern central va proposar tractar la pandèmia actual per províncies, el govern Català s’hi va oposar de manera molt ferma. S’havia de tractar el problema de la pandèmia no per províncies sinó per regions sanitàries. Aquesta posició té un punt de lògica, però també té el seus inconvenients. 

Fa poc, a una xarxa social, es deia que la divisió sanitària per províncies era perfectament ridícula ja que no permetria anar de malgrat a Blanes. Aquest argument basat només en les fronteres no té cap pes. Fixem-nos en la fotografia que publica avui la Vanguardia: Barcelona està aïllada de l’Hospitalet, ja que pertany a una regió sanitària diferent, però Barcelona i l’Hospitalet només estan separats per un carrer. Els que es troben a la vorera que pertany a Barcelona han d’entrar a l’Hospitalet per agafar el metro, però si ho fan els posa en situació il·legal, ja que surten de la seva regió sanitària. 

Ara diuen que el govern de la Generalitat vol ajuntar diverses regions sanitàries pel que fa a la pandèmia, per no trobar-se en situacions tan ridícules com aquesta, però aquest problema de fronteres entre Barcelona i l’Hospitalet era tan evident des del principi que podien haver-lo previst abans. 

Critiquem molt els errors del govern central. Estem tots convençuts que si la pandèmia s’hagués tractat des del govern català els resultats haguessin sigut molt millors. Però quan veiem la fotografia que avui publica la Vanguardia, ens entren molts dubtes sobre la capacitat de l’actual govern català.

Alguns han continuat, durant aquesta pandèmia, volent fer una política de gestos per mostrar que aquí som diferents. En aquest cas, han fet el ridícul.

dissabte, de maig 16, 2020

I després del coronavirus, què?

Des de fa uns mesos només es parla de la pandèmia del Coronavirus. No hi ha cap dubte de que és un tema important però ens en sortirem. El problema econòmic que vindrà serà un problema molt gros, que trigarem temps per resoldre, però també ens en sortirem.



Aquest problema de la pandèmia no és, de lluny, el problema més important que té plantejat la humanitat. És un problema passatger, de durada més o menys limitada. En canvi, els problemes importants que tenim davant nostre continuen sent el problema de l’energia i el problema del canvi climàtic. 

Fa poques setmanes ha sortit una pel·lícula que no ha tingut el ressò que hauria tingut si no fos per la pandèmia. Aquesta pel·lícula es titula “El planeta dels humans”, i s’ha estrenat a YouTube, en versió original. El dia d’avui em sembla que no s’ha traduït al castellà.

Es tracta d’una pel·lícula molt polèmica, feta per un director, en Jeff Gibbs, que ve del món de la defensa del medi ambient, però que diu unes quantes veritats sobre les energies netes. Podem resumir el missatge en tres punts:

1. Les energies netes no són tan netes com ens volen fer creure. El seu impacte ambiental és molt important.

2. S’està exagerant el potencial real de les energies renovables, i s’està amagant les seves limitacions.

3. Hi ha interessos econòmics molt importants darrere aquestes energies renovables, que no només no resoldran el problema energètic, sinó que augmentaran els problemes ambientals que tenim ara mateix.

La resposta que han donat els ecologistes ha sigut de desaprovació total de la pel·lícula. En part tenen raó, ja que hi ha dades que no són correctes i es parla d’alguns problemes que ja s’han superat fa uns anys. El seu director és acusat d’haver-se venut a les indústries petrolíferes, quan no és així. Malgrat alguns errors i algunes incorreccions, els tres punts que hem citat són perfectament reals: ni les energies netes són netes, ni resoldran el problema energètic que es presenta davant nostre, i estan cada vegada més dirigides per les mateixes màfies econòmiques que dirigeixen actualment l’economia, i a les que només els importa el seu benefici propi.

Tenim davant nostre el problema de falta d’energia. Les energies fòssils tenen els dies comptats, almenys en quantitats com les actuals, i ja sabem que si volem creixement econòmic necessitem cada vegada més energia, energia que no tindrem, ja que les renovables no podran substituir-les. I al ser les renovables tan nocives pel medi ambient com les fòssils, tota l’energia que farem servir per mantenir l’economia a un nivell acceptable per la població contribuirà d’una manera o d’una altra a la degradació ambiental i a l’augment del canvi climàtic.

El canvi climàtic el tenim a sobre, i les seves conseqüències són a dia d’avui imprevisibles, encara que podem assegurar que no seran gens bones. Tant si fem servir energia fòssil com energia renovable, anirem augmentant el nivell de gasos hivernacle i la temperatura seguirà augmentant.

Segons la pel·lícula citada, la principal causa d’aquest problema que tenim davant nostre és que som massa gent al món. Ara som 7.500 milions, i dintre de poc serem 9.000 milions de persones. Si volem mantenir el nivell de vida actual, una població sostenible seria de 2 a 3.000 milions de persones. Si aquesta és la causa, ja podem imaginar-nos quina podria ser la solució.

La generació actual té davant seu, un cop superada la crisi del coronavirus, el repte més important al que s’ha enfrontat mai la humanitat. Sense ser excessivament pessimistes, podem dir que serà molt difícil que s'en surtin.

dilluns, de març 30, 2020

Confinats a causa del virus



A les xarxes socials, ara mateix, hi ha moltes crítiques a l’actuació dels governants, però són crítiques a toro passat. Sembla que tothom sabia el que s’havia de fer des del primer moment, i que els únics que no ho sabien eren els polítics, als que s’insulta de totes les maneres possibles i imaginables. Els polítics, entre ells, també es critiquen amb mala bava, si són de partits diferents.

Per exemple, s’ha dit que si s’haguessin pres molt abans mesures més dràstiques hi hauria hagut molts menys morts, però llavors la gent estaria indignada per la catàstrofe social i econòmica que aquestes mesures haurien provocat, i serien criticades per haver-les pres per solucionar cosa que va causar tan poques morts. Recordem les crítiques que hi va haver quan es va suspendre el Mobile d’aquest any.

No envejo la papereta als governants en aquests dies, la veritat. Quan tot s'acabi, s'hauria d'avaluar bé el que s’ha fet, per aprendre dels errors, i deixar aquesta avaluació fora de la política. Però això és impossible veient el nivell tan baix de la política que es fa a Catalunya i a Espanya.

No aprenem. No sé si tothom ha pogut veure la xerrada de Bill Gates de l’any2015. Només dura 8 minuts, i cada minut val la pena. Gates va definir llavors a la perfecció la situació que estem vivint ara. També anticipa el cost que podria tenir la pandèmia que prediu, i la quantitat de morts que podria produir.

La xerrada comença així: “Quan jo era petit el desastre més temut era viure una guerra nuclear. Avui la major catàstrofe mundial és una pandèmia”. Alertava que un virus “altament infecciós” era el pitjor per a la humanitat i el per què hauríem de tenir més por a un virus que a una guerra nuclear. Va assegurar que no estàvem preparats per a una epidèmia vírica, i que s'havien invertit grans quantitats de diners en dissuasius nuclears i no tants en controls per evitar epidèmies. “Si alguna cosa matarà més de deu milions de persones en les pròximes dècades serà un virus molt infecciós, molt més que una guerra. No hi haurà míssils, sinó microbis. Gran part d'això és degut a que s'ha invertit molt en armaments nuclears però s’ha invertit molt poc en crear sistemes de salut per poder aturar les epidèmies. No estem preparats”, va dir Gates.

Per a una gran epidèmia es necessiten milions de persones treballant. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) existeix per monitoritzar les pandèmies, però no fa res del que estic parlant. La manca de preparació podria fer que la propera epidèmia sigui molt més devastadora que la de l'èbola”.

Pot ser que hi hagi un virus amb el qual les persones se sentin prou bé mentre estan infectades per pujar a un avió o anar al supermercat i això faria que s'estengués per tot el món de manera molt ràpida

Durant la seva intervenció, també va advertir sobre els costos econòmics derivats d'una pandèmia com el coronavirus: “El Banc Mundial calcula que una epidèmia mundial de grip costaria no menys de tres bilions de dòlars amb milions i milions de morts. Els serveis d'investigació, desenvolupament i salut farien més just i més segur aquest món. Per això penso que això ha de ser una prioritat absoluta sense necessitat d'entrar en pànic. No hem d'amagar llaunes de conserves ni amagar-nos en soterranis. Però si hem d'actuar ja perquè el temps corre”.

Calia haver-se preparat, però això costa diners. Si aprenguéssim una mica del que està passant, la propera vegada tindríem un sistema públic de salut amb molt més múscul per a emergències. Més professionals, ben preparats, millor dotats, més infraestructura. Aquí molta gent dirà: això és molt car, si no ho farem servir al màxim gairebé mai! És clar que és car. Però com diu Gates al vídeo, també l'exèrcit és molt car, s'usa molt poc, en realitat ningú no vol usar-lo, i el paguem. Alternativament, podem no tenir-lo i pagar-ho en morts evitables, en sofriment, en confinament, i en els diners que ens costarà sortir de la crisi. Prevenir, al final, és molt més barat que haver de curar.

Fa falta molta més inversió en ciència bàsica. Les paraules estan ben triades: "inversió", "ciència" i "bàsica". Ens hem dedicat a retallar en investigació, a dir a la comunitat científica que cal fer coses molt més aplicades (que també), que la investigació bàsica no serveix per a res, i després ve la crisi, i tothom crida histèric que per què els científics no tenen ni una vacuna ni una cura.

La lluita contra els coronavirus és un cas paradigmàtic de la utilitat de la investigació bàsica: els coneixem des de fa menys de 60 anys. Els primers que van treballar sobre aquest tipus de virus ho van fer per que si. Quan va sorgir la SARS a primers d'aquest segle, el treball d’aquests pioners va començar a ser reconegut. Això és el que té la investigació bàsica: potser no serveix mai per a res ... o potser sí, i llavors fa la diferència. Però fa deu anys va venir la crisi econòmica i no es va finançar suficientment la continuació d’aquesta investigació sobre els coronavirus.

Aquí cal tenir en compte una cosa molt important, i és que crear grups punters en ciència no es fa de la nit al dia. Es requereix finançament suficient i sobretot estable, amb contractes estables i perspectives d'una carrera científica. En aquest sentit, les retallades de l'últim decenni han estat particularment destructius per a la capacitat investigadora d'Espanya. Una conseqüència clara és l’envelliment de la plantilla d’investigadors espanyols, que tenen, en mitjana, més de 50 anys.

El coronavirus no és el nostre únic problema (ni serà l'últim). Per descomptat, ara mateix és el nostre únic problema, però tot el que hem dit s'aplica a més problemes, actuals i per venir, i en particular a l'emergència climàtica i el problema de l'energia. L'escala de temps pot ser d'anys en lloc de mesos, però la discussió és la mateixa que la que tenim ara sobre què fer i quines mesures adoptar.

Aprendrem alguna cosa d’aquesta crisi? Em temo que no. Com va dir Aldous Huxley, “La única lliçó que ens ensenya la historia és que els humans no aprenem res de les lliçons que ens ensenya la historia”.

diumenge, de març 22, 2020

Despesa pública en salut

Desbordat com està el sistema públic de salut a Espanya per l’aparició del virus COVID - 19 (Corona Virus Desease – 2019), podem veure quin és l’estat de la sanitat pública a Espanya des del punt de vista financer. Això ens pot donar una idea de quina és la capacitat de resposta a la pandèmia actual.

La despesa pública en salut, segons les dades que publica Expansión, va anar augmentant fins l’any 2009, any en que la despesa va ser de 73.081 milions d’euros. Les retallades degudes a la visió neoliberal de la crisi van reduir aquestes despeses fins a 65.695 milions l’any 2013, una disminució del 10 %. A partir de l’any 2015, les despeses van anar augmentant, fins arribar als 75.435 milions de l’any 2018.


Si prenem les despeses per habitant, hi veiem les mateixes tendències: un màxim l’any 2009, amb 1.576 € per habitant, unes retallades que porten aquesta despesa a 1.409 € l’any 2013, i un augment a partir del 2015 fins arribar als 1.617 € de l’any 2018.


Això vol dir que l’any 2018 hem arribat a un nivell de despesa superior al de l’any 2009 i que hem superat les retallades? Si tenim en compte la inflació, que des de el 2009 fins al 2018 ha sigut del 11,8 %, veiem que la despesa total de l’any 2009 va ser l’equivalent de 82.860 milions d’euros del 2018, mentre que la despesa per habitant va ser de 1.787 euros del 2018.

Per tant, és evident que el nivell de despesa actual de la sanitat pública és molt inferior a que era l’any 2009. El forat degut a les retallades no s’ha omplert.

Si ens comparem a altres països del nostre entorn, sempre segons dades de Expansión, ens trobem molt endarrerits. Tant a Alemanya com a França, com al Japó o al Regne Unit, la despesa pública per habitant va ser, l’any 2018, molt superior a la nostra.


Veurem, probablement d’aquí a unes setmanes, si aquest finançament de la sanitat pública espanyola inferior al d’altres països té conseqüències sobre la durada i la mortalitat de la pandèmia que estem sofrint.

dissabte, de març 21, 2020

Extensió del gel marí polar

El passat 4 de març el gel marí àrtic va arribar a la seva màxima extensió hivernal, amb una superfície de 15,16 milions de km2. Aquesta superfície màxima de gel marí és superior a la dels anys anteriors, encara que la tendència general des de que es fan mesures per satèl·lit és d’una disminució anual de 42.300 km2.




Pel que fa al gel marí antàrtic, el dia 18 de febrer l’extensió del gel marí va arribar al seu mínim estival, amb una superfície de 2,66 milions de km2, superior a la dels darrers anys. La tendència no és significativa, el que vol dir que, des de que aquesta extensió es mesura per satèl·lit, el mínim no ha ni augmentat ni disminuït.



dilluns, de gener 20, 2020

Les temperatures globals de l’any 2019

Ja es comencen a publicar les temperatures globals de l’any 2019, que ens permeten veure que l’any passat ha sigut un dels anys més calorosos des de que es tenen mesures relativament fiables.

Si agafem les dades de la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), que pren com a base la mitjana del segle passat, hi podem veure que la temperatura global de l’any 2019 ha sigut de 0,95 ºC superior a aquesta mitjana. Es el segon any més calorós des de que es tenen dades, només superat per l’any 2016. La tendència des de l’any 1980 és un augment de 0,17 ºC per dècada.


Si mirem les dades hadCRUT (Climatic Research Unit - University of East Anglia), que pren com a base la mitjana dels anys 1961 – 1990, hi trobem que la temperatura global de l’any 2019 ha sigut de 0,74 ºC superior a aquesta mitjana. Es el tercer any més calorós de la sèrie històrica, només superat pels anys 2015 i 2016. La tendència des de l’any 1980 és un augment de 0,17 ºC per dècada.


Tant NOAA com hadCRUT donen temperatures preses a la superfície. Hi ha dues sèries que donen les temperatures preses per satèl·lit: UAH i RSS.

Prenent les dades de la Universitat de Alabama a Huntington (UAH), que pren com a base la mitjana dels anys 1981 – 2010, l’any 2019 ha sigut el segon amb una temperatura global més elevada, desprès de l’any 2016. La tendència des de l’any 1980 és un augment de 0,13 ºC per dècada. 


RSS (Remote Sensing Systems) també diu que l’any 2019 ha sigut el segon any més calorós de la sèrie, amb una temperatura 0,73 ºC superior a la mitjana de la base (1979 – 1998), només superada per la de l’any 2016. La tendència des de l’any 1980 és un augment de 0,20 ºC per dècada.


En resum, les dades demostren que l’escalfament global segueix imparable.