Processó en honor de San Benet

Fa uns quants dies vam anar a passar uns dies a Cambados, a les Ries Baixes. un poble molt agradable, que té com a patró San Benet (San Bieito, en gallec). Cap al tard del dia 11 de juliol, va començar la processó. Impressionant, probablement més d’un miler de persones, amb ciris llargs i, molts, amb figures de cera expressant el que el sant els va curar.

Al mig de la processó, el sant, carregat de bitllets penjant-li de la túnica, i acompanyat d’uns quants xais, una petita mostra del bestiar que el poble va oferir per l’ocasió.

I, diuen, aquesta festa es torna a repetir cap al mes de març, altra vegada amb el sant carregat de bitllets i amb més bestiar.

Per aquí, ja fa anys que s’han perdut aquestes tradicions, i segurament no per a bé.

Cuenca

Hem tingut l’ocasió de fer un tomb per Cuenca i província, que té 17.000 quilòmetres quadrats aproximadament, i on hi viuen unes 220.000 persones, de les quals 56.000 es troben a la capital. Com qui diu, una zona poc poblada, però amb unes pinedes i uns paisatges espectaculars.

Doncs bé, Cuenca capital té AVE, i té una estació nova, preparada pel futur (ja que pel present, amb 5 trens a Madrid, 2 a Albacete i 4 a València, mig buits, en sobra un bon tros), inaugurada l’any 2010 pel ministre Pepiño Blanco amb tota pompa i solemnitat: 52 minuts per anar a Madrid, 58 minuts per anar a València i 37 minuts per anar a comprar un ganivet a Albacete. Una manera com una altra de llençar els quartos que ens sobraven.

Però això no és tot. Per anar de Cuenca a Madrid, abans s’agafava la carretera fins a Tarancón. Era una carretera sense gaire trànsit. Ara, ja no. S’agafa una autovia gratuïta d’uns vuitanta quilòmetres. Els paisatges boscosos són molt bonics. Durant el trajecte, ens varem creuar amb menys de deu cotxes. Una autopista amb pocs usuaris, però amb l’avantatge que es gastarà relativament poc.

Trobo molt bé que Cuenca tingui AVE i que tingui autopista. Com si tingués camp d'aviació. Però tot això té un inconvenient: costa molts quartos. I els quartos no es poden pintar.

Queda clar que Espanya és (o era) un país ric. Ara, en canvi, hem d’anar a captar. Alguns encara es pregunten per què.

Sant Martí (o Martiño) de Mondoñedo

Sant Martí (o Martiño) de Mondoñedo es troba a uns 5 quilòmetres al sud-oest de Foz, a la província de Lugo, i és considerada com la catedral més antiga de totes les que es conserven a Espanya. Va ser catedral fins el 1112, any en el que la seu va ser traslladada a Mondoñedo.

Aquesta catedral és un temple que va ser edificat al segle VI, però es va tornar a edificar al segle X, i va ser la primera catedral construïda al sud d’Europa. Encara s’hi poden veure restes de l’antiga construcció sueva, com ara els capitells de la façana occidental.

A un, que des de jove no li agraden gens les esglésies barroques o neoclàssiques, que cada vegada troba menys interès a les gòtiques, li sembla que a les esglésies romàniques hi troba aquell punt d’innocència i de recolliment que li permeten d’assossegar-se. I la catedral de Sant Martiño de Montoñedo compleix tots aquests requisits per passar una bona estona, tranquil•la, de reflexió. Contemplant els onze capitells, fets entre els segles VIII i X (el Pecat Original, la Luxúria, el Banquet d’Herodes, el Banquet del ric Epuló i el pobre Llàtzer, etc), ens podem imaginar els seus autors, artistes picapedrers, d’abans de l’any mil, treballant la pedra per fer aquestes meravelles.


Una mica més terra endins, hi trobem el poble de Mondoñedo, seu del bisbat Mondoñedo – Ferrol i una de les set antigues capitals de Galícia, amb la seva catedral de Sant Rossend, entre romànica, gòtica i barroca, i, sobretot, amb la seva plaça de la Catedral. Aquesta plaça, senzilla i humil, la trobo gairebé perfecta. T’asseus a la terrassa del bar O Rei das Tartas, i hi pots passar una bona estona de vida contemplativa. Cap a les vuit del vespre, seguint la tradició de la província de Lugo, t’ofereixen unes tapes variades que et reconforten l’esperit. Es menja bé i econòmic al Bar Central, un xic més amunt de la catedral.


I, per acabar de veure catedrals, aquesta vegada naturals, es pot visitar, a uns vint quilòmetres de Foz, anant cap a Ribadeo, la Praia das Catedrais, una meravella natural, que s’ha de veure almenys dues vegades, a la marea alta i a la marea baixa.


En resum, que la costa nord de Galícia, la que va de Cedeira a Ribadeo és lloc obligat per qui vulgui passar una temporada fresca a l’estiu, per qui vulgui menjar bé i no gaire car (per ara) i li agradin les velles pedres i els paisatges naturals.

Santa Comba de Bande

Fent el cinquè de batxillerat (del batxillerat del pla antic, per no dir prehistòric, de quan hi havia el batxillerat elemental i el batxillerat superior, de quan el batxillerat eren sis anys, amb revàlida al quart i al sisè) estudiàvem història, i em vaig quedar amb ganes de veure amb els meus propis ulls el llegat visigot, que estava composat, segons deia el llibre, del tresor de Guarramar i de l’església de Santa Comba de Bande.

El tal tresor el podem veure a Madrid. Per veure l’església de Santa Comba (Santa Coloma, diríem en català) cal anar a Ourense, a la comarca de la baixa Limia. Allà es troba el poble de Bande. Una de les parròquies d’aquest municipi és Santa Comba. La frontera de Portugal no és gaire lluny.

La primera vegada que hi vaig anar va ser l’any 1970. Les carreteres eren molt dolentes, estretes, amb moltes corbes i una quantitat incommensurable de sots. El volkswagen era un cotxe fort, i hi vaig arribar sense massa problema, però sacsejat i mig marejat. Com que havia plogut, hi havia per terra, a Santa Comba, un gruix important de fang barrejada amb tifa de vaca. Menys mal que portava sempre al cotxe una botes de goma, les que em servien per anar per les obres de construcció de la fàbrica. D’aquesta manera, amb botes de goma, vaig sortir del cotxe i em vaig acostar a l’església. Estava tancada. Vaig preguntar i em varen dir que la clau la tenia la mestra del poble. Molt amable, em va obrir la porta. La mestra era una noia jove, grassona, i molt interessada en preguntar-me coses sobre Catalunya. Un cop vista l’església, varem anar a beure una cervesa. Mai més l’he tornada a veure (la mestra, que no l’església)

Fa poc hi he tornat amb en Janí i la mestressa. Les carreteres són bones. Hi hem arribat còmoda i ràpidament. En Janí és home curiós, i li agrada que li ensenyin coses. Al arribar a Santa Comba, aquest estiu, trenta set anys després de la meva primera visita, em va sorprendre que el poble i els voltants de l’església fossin tan nets. A la porta de l’església, un cartell: per visitar l’església, truqueu al telèfon .... Molt més modern que fa trenta set anys. Truquem, i una senyora ens respon que ve de seguida, un cop acabi de coure la col. Mentre esperem, voltem l’església per l’exterior, i en Janí aprofita per aixecar la pota unes quantes vegades, signe d’admiració per aquelles parets que tenen més de 1400 anys, on hi deuen haver orinat més de tres-centes generacions de gossos.

La senyora arriba i ens obre. Ens diu que l’ajuntament no fa res per mantenir neta l’església, que tot ho fan els veïns.

L’església és petita. No hi ha una data exacta de la seva construcció, però deu ser de quan Galícia va ser conquerida pels sueus. Diuen que es va fer durant el regnat del rei Wamba, que va regnar del 672 al 680. D’aquella època queden una part de les parets principals i, sobretot, bona part del seu interior. L’arc triomfal de ferradura que dona a l’altar major reposa sobre dos columnes romanes (aprofitades d’un campament romà que es troba a la vora, i del que es poden veure les runes, que està actualment en excavació) i dues altres visigòtiques. L’altar també és romà, i va ser probablement aprofitat del campament romà. La pila baptismal és també romana: un mil•liari dels que hi havia a les carreteres d'aquell temps (les calçades)

A la dreta, el sarcòfag de sant Torcuat, avui buit. El cos de sant Torcuat, bisbe de Guadix, va ser transportat a Santa Comba quan els àrabs varen envair la península, al segle VIII. Només de pensar en els treballs d’aquest trasllat, en aquella època, em trec el barret davant la força de l’espiritualitat dels que el varen dur a cap. Avui, el cos del sant home reposa al monestir de Celanova, uns quants quilòmetres al nord de Bande.

Les pintures de l’església són més tardanes, de l’edat mitja, segons diuen.

Un cop visitada l’església, anem a veure el campament romà, a la vora del riu Limia. Aquest riu causava temor als romans, que creien que qui el creuava perdia la memòria. El campament, anomenat Aquis Querquenis, està en plena excavació. El museu recentment construït al costat és molt interessant.

Entenc que l’església construïda pels visigots ho fos en un indret que avui considerem com allunyat de tot, ja que a la vora els romans hi havia construït un important campament uns quants segles abans. Però, per què els romans hi varen construir el campament relativament important? He de confessar que m’he quedat amb una pregunta sense resposta.

Una idea per un pont: el pont canal de Briare

Un cap de setmana, amb en Janí i la mestressa, varem decidir anar d’excursió. Agafem el cotxe i ens en anem cap al centre de França. Arribem a Auxerre, i parem a un hotel a la vora de l’autopista. A la recepció em diuen

- Vostès tenen més de seixanta anys, no?

Vaig estar a punt d’enviar-los a fer punyetes. Què carai podia importar a la recepcionista la nostra edat?

- Es que fem un descompte del vint-i-cinc per cent a les persones que tenen més de seixanta anys.

Això ja era una altre cosa. Si fessin un descompte del cinquanta per cent als que tinguessin més de setanta anys, hauria confessat orgullosament aquesta edat.

L’endemà dematí varem anar d’excursió. No sabíem pas gaire on anar. Varem decidir anar a un poble que es diu Briare on, segons la guia Michelin, hi ha un pont canal.

- I què és això d’un pont canal?, que pregunta en Janí.
- I jo què sé, que li responc

El pont canal de Briare, diu la guia Michelin, el va construir el senyor Eiffel, el mateix de la torre. Va ser inaugurat l’any 1896. Fins fa poc era el més llarg del món, amb els seus 662 metres (el més llarg és el de Magdeburg, a l’Alemanya, que té 918 metres i que ha estat inaugurat l’any 2003)

Quan hi varem arribar varem poder veure què era això dels ponts canals: un pont perquè els vaixells hi passin per sobre! Ni en Janí, ni la mestressa ni jo ens ho haguéssim pogut imaginar mai. Varem quedar bocabadats. En aquest cas, el pont canal permet als vaixells de passar per sobre de la Loira.

Encara no ens havíem recuperat de la sorpresa, que varem anar a dinar. El restaurant, familiar, era una petita meravella. Un kir com aperitiu, una amanida de petxines de pelegrí, una carn a la pedra, un bon borgonya, ens varen permetre de gaudir amb més intensitat del pont canal. Varem pujar a una “golondrina” perquè no es digués que no hem viatjat amb vaixell sobre un pont.

A la tornada érem una mica menys ases que a l’anada.