La decadència europea

La Unió Europea està en hores baixes, per no dir baixíssimes. I com que estem plenament integrats a la Unió, més aviat que tard veurem com el nostre nivell de vida se'n ressentirà, si és que ja no es comença a ressentir. La prova que Europa compta cada cop menys al món la tenim en la submissió als Estats Units tant en el fons com en la forma. L'acceptació pràcticament sense negociació d'uns aranzels del 15% i l'acceptació al juny d'un augment de fins al 5% del PIB de les despeses nacionals de defensa dels membres de l'OTAN (tot i que molts països confien que una cosa és signar i una altra complir-ho). Per a més vergonya, la pleitesia rastrera del secretari general de l'OTAN al president americà o la foto de Trump amb la nostra Úrsula després de la firma del 15% d'aranzels, tots dos amb el polze cap amunt, com a símbol d'un bon acord. Bon acord, sens dubte, però només per a una part. Com a europeus, tant aquesta foto com les afalacs de Mark Rutte, el secretari de l'OTAN, al president nord-americà, ens haurien d’avergonyir.

L'únic país important de la Unió Europea que ha manifestat obertament el seu desacord amb arribar al 5% del PIB en defensa, ha estat el nostre, i ja veurem si aquest desacord té conseqüències. Per cert, el Partit Popular no ha manifestat si està o no a favor d'aquest augment de les despeses de defensa que ens volen imposar els americans, cosa insòlita per a un partit que vol governar el país.

La realitat és que Europa està com està per mèrits propis. Una de les raons d'aquesta debilitat europea són els problemes del seu membre principal, Alemanya, amb una economia anèmica per haver basat la seva energia exclusivament en un gas rus barat, que ja no té disponible després de la invasió russa a Ucraïna; per la seva dependència de molt pocs sectors, com l'automòbil, i també per la manca d'inversió en indústries d'alta tecnologia. L'economia alemanya va tenir el seu moment de glòria, però no s'ha sabut actualitzar, i altres països amb costos de producció menors ja ofereixen productes de qualitat semblant a la seva. El gegant alemany s'ha convertit en el malalt d'Europa i el problema és que, si el germà gran està malament de salut, ho paga tota la família. La dependència de la Unió Europea respecte a Alemanya i d'Alemanya respecte als Estats Units és a la base de la debilitat europea.

Europa no pateix una crisi conjuntural, sinó una debilitat estructural. Excés regulatori, fragmentació financera i manca d'inversió en sectors clau són factors que expliquen la fragilitat europea. Que cada país actuï d'acord amb la seva conveniència, vetant decisions que són bones per al conjunt, indica que la governança actual d'Europa és una causa important dels nostres problemes.

Mentrestant l'informe Draghi, que proporciona un diagnòstic clar del declivi econòmic de la Unió Europea davant dels Estats Units i la Xina, compleix un any de la seva presentació guardat en un calaix. Aquest informe identifica tres transformacions: innovació, descarbonització i seguretat econòmica. Conjuntament conformen una estratègia de desenvolupament industrial per a Europa, ja que són les palanques necessàries per impulsar la productivitat i el creixement.

La UE ha de canviar de manera substancial la manera com fa la seva política econòmica. Els Estats membres no tenen prou pes específic a nivell global per prosperar actuant de manera dispersa; han d'adoptar un enfocament genuïnament europeu, que inclogui el finançament de les inversions necessàries per a la transformació. La UE només podrà engegar les polítiques i les inversions requerides des de l'acció comuna. Aquest informe defineix quatre pilars bàsics: el mercat únic, una estratègia integral compartida, el finançament comú i una governança adequada.

Mentre els europeus ens entretenim desfullant la margarida, el que vindrà no serà millor perquè Trump ha detectat una Europa feble, i la seva personalitat és la del fanfarró que tendeix a abusar del feble però que es conté davant del fort.

La reducció de la jornada laboral

El projecte de llei per reduir la jornada laboral de 40 a 37,5 hores setmanals no ha estat aprovat pel Congrés dels Diputats, amb gran disgust dels sindicats i de la ministra Yolanda Díaz, la seva principal impulsora. ¿Aquesta decisió del Congrés ha estat bona o dolenta per al conjunt del país?

En principi, la reducció de la jornada laboral, sense pèrdua de poder adquisitiu, és possible en la mesura en què la productivitat estigui augmentant. El problema és que, a Espanya, la productivitat no ha augmentat significativament els últims 30 anys. Per tant, es pot afirmar que no hi ha marge per reduir la jornada laboral, per molt que els promotors d'aquesta ley afirmin que el 83% de la població hi està d'acord, i que aquest és motiu suficient per a la seva aprovació. Tenen una concepció de la democràcia molt particular: no perquè una majoria de la població estigui d'acord n’hi ha prou per aprobar lleis l'aplicació de les quals es pot pensar que conduiran a situacions pitjors que les actuals. Ni la ciutadania espanyola ni la seva classe política estan preparades per a una democràcia directa com la suïssa, on es va sotmetre a referèndum una baixada d'impostos que va ser rebutjada.

La principal causa de la baixa productivitat espanyola radica en que la nostra economia es basa en sectors productius amb una força laboral poc formada i poc pagada, entre els que el turisme és l'exemple més evident, però no l'únic. El turisme té com a característiques uns baixos salaris i que durant molts mesos l'activitat disminueix molt i els treballadors s’han d’acollir a l’atur. Durant aquest temps la seva productivitat és nula i la seva contribució fiscal és negativa.

Hi ha una cosa que es té molt clara en economia: només els països amb una productivitat elevada tenen un nivell de vida alt. El creixement de la productivitat laboral, mesurada en termes del Producte Interior Brut (PIB) per hora treballada, ha estat especialment feble a Espanya en les tres darreres dècades. Segons el Ministeri de Treball (Reactivar el crecimiento de la productividad en España, publicació de l’any 2024) els darrers anys va créixer en mitjana un 0,5% anual, una de las tasses més baixes entre els països de la OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), mentre que la mitjana de la OCDE va créixer un 1,2%. Amb una reducció generalitzada i obligatòria de la jornada laboral tindríem menys hores treballades per la mateixa producció i la productivitat creixeria encara menys, el que acabaria afectant negativament el nivell de vida. Deixem que cada empresa negociï amb els seus treballadors segons les seves possibilitats.

Un remei per subsanar aquesta dinámica de baix creixement de la productivitat és augmentar el salari mínim interprofessional (SMI) per frenar la creació de llocs de treball amb contribució fiscal negativa (que, de fet, són llocs de treball subvencionats pel conjunt de la societat). La frontera està aproximadament en els 22.000 euros anuals. Des del 2018 fins al 2025, el SMI a Espanya ha augmentat un 61%. Des dels 735,9 euros mensuals del 2018, ha passat 1.184 euros pel 2025, és a dir, 16.576 euros bruts anuals. Es tracta, doncs, de que augmenti encara més per incentivar els empresaris que tinguin empreses amb poca productivitat (que són les que paguen el salari mínim) a invertir per augmentar la productivitat dels seus negocis, el que conduiria a augmentar la producció amb la mateixa mà d'obra, però millor pagada, en comptes de produir el mateix amb més mà d'obra, que seria la conseqüència d'una reducció de jornada. En aquest sentit, una sortida al conflicte actual podria ser augmentar el SMI en la proporció equivalent a la reducció de la jornada de 40 a 37,5 hores (un 6,25%).

Els que hem viscut la reducció de l'any 2000 de la jornada laboral a França de 39 a 35 hores setmanals podem atestiguar els efectes negatius que aquesta mesura va causar a aquell país, dels que encara no s'ha recuperat. Per això, quan sentim dir als sindicats que el seu objectiu final és una jornada laboral de 32 hores setmanals, ens podem preguntar si saben en quin món viuen.

Treballar menys, viure millor

 

Suposo que deu ser el darrer eslògan de l’esquerra: “treballar menys, viure millor”. Pels que hem viscut l’aplicació d’aquest lema a França, quan es va passar de 40 hores per setmana a 35, aquest eslògan ens sembla una manera de somiar truites. 

Així com anar pujant el salari mínim és una manera d’obligar uns i altres a augmentar la productivitat i, per tant, a millorar el rendiment econòmic i permetre que es visqui millor, això de treballar menys condueix a l’empobriment general. 

Per poder treballar menys, si no ens volem empobrir, primer hem d’augmentar la productivitat. Ni a Espanya ni a Catalunya la productivitat no ha augmentat de manera significativa els darrers 30 anys. Proposar en aquestes circumstàncies treballar menys sense disminució del salari equival, per tant, a un empobriment general.

Proposar aquesta mesura en un temps com l’actual, quan, a més, comencem a entrar en un període de mancança d’energia no és una bona manera d’ajudar a millorar la vida del personal.

Preparatius de guerra

Comunicat de la Unió Europea

En una època de ràpids canvis geopolítics, la Unió Europea està fent passos per protegir els seus ciutadans i reforçar les seves capacitats de defensa.

La preparació és clau: assumir la responsabilitat de la nostra pròpia seguretat significa invertir en una defensa sòlida, salvaguardar la nostra gent i assegurar-nos que tenim els recursos per actuar quan sigui necessari.

El “Llibre blanc per a la defensa europea - Preparació 2030” estableix una visió per rearmar Europa mitjançant:

- garantint que la indústria de defensa europea pugui produir a la velocitat i el volum sol·licitats

- facilitar el desplegament ràpid de tropes i actius militars a tota la UE

L'augment de la despesa en defensa es farà a Europa: assegurant tant la nostra seguretat a llarg termini com els beneficis econòmics per tots els països de la UE. També ajudarà la UE a respondre a la urgència a curt termini de donar suport a Ucraïna.

Basada en aquestes premisses, la Unió Europea posa en marxa el pla ReArm Europa, dotat amb 800.000 milions d’euros, que oficialment encara no se sap d’on han de sortir (pista: de les nostres butxaques) 

Quina és la por? Clarament, Rússia. Si bé es pot entendre que els països europeus fronterers amb Rússia, sobretot els tres països bàltics i Polònia, tinguin por de Rússia, ja que no fa gaire estaven sota la seva influència o bé formaven part de l’extinta  URSS, no queda tant clar que a un país com Alemanya fins i tot hagin canviat la seva constitució per poder augmentar el seu endeutament i la seva despesa en armament. 

Es clar que… Alemanya atravessa ara mateix una crisi industrial de primera. Volkswagen ha decidit tancar fàbriques a la mateixa Alemanya, cosa mai vista. La crisi és alarmant al país teutó. Doncs bé, una solució seria transformar alguna de les actuals fàbriques de cotxes en producció de tancs. Els beneficis de Volkswagen quedarien assegurats, només que, en comptes de que aquests beneficis vinguin dels clients que compren cotxes, vindran ara dels 800.000 milions d’euros que, encara que ningú ho digui, pagarem amb els nostres impostos.

Probablement aquesta hipòtesi sigui una de les bases del pla ReArm Europa. El problema serà que, un cop estem armats fins a les dents, algú tindrà la peregrina idea de fer-nos anar a la guerra. Això permetrà de seguir construint armes i seguir fent beneficis.

I no oblidem que, per garantir una certa prosperitat, necessitem controlar fonts d’energia. N’hi ha a l’Africa. Aquest podria ser, un cop armats fins a les dents, el proper escenari de guerra. No descartem una invasió europea d’aquest continent.

I si en Trump tingués raó?

A l'hora d'escriure aquestes línies es compleixen dos mesos de l'arribada per segona vegada del senyor Trump a la presidència dels Estats Units. S'han caricaturitzat molt les escenes en què, amb un traç gros, signa, una darrere l'altra, en públic i sense parar, les ordres executives (el que aquí anomenaríem decrets), moltes de les quals el seu equip ja tenia preparades des d'abans d'accedir a la presidència.

A banda de tot allò referent a l'emigració il·legal, algunes de les mesures més impactants han estat l'acomiadament massiu de treballadors públics de nombroses agències estatals, la sortida dels Estats Units de l'Organització Mundial de la Salut o del Tractat de París sobre el canvi climàtic, la disminució de l'ajuda internacional americana i l'aplicació d'aranzels a tort i a dret.

Tenim la tendència d'afirmar que el president Trump, a la vista de la seva frenètica activitat, no sap què fa, no entén les conseqüències del que està fent i, per tant, tot el que fa es tornarà en contra seu. Pensem que els Estats Units seran els primers a patir les conseqüències de tants disbarats. Però, i si no fos així? I si l'equip que assessora el president tingués les seves raons per aconsellar-lo actuar d'aquesta manera que a primera vista ens sembla tan incoherent?

Probablement actuen així perquè saben que ens espera una crisi energètica sense precedents, que posarà l'economia mundial de cap per avall. Els que assessoren el president han arribat a la conclusió que les energies renovables no poden mantenir la competitivitat de l'economia americana, i per això, tot i ser conscients dels problemes del canvi climàtic, han decidit apostar per les energies fòssils mentre durin (drill, baby, drill; perfora, noi, perfora). El mateix Musk sap que la seva empresa de vehicles elèctrics Tesla acabarà tenint una producció limitada per a rics, i accepta que es retallin subsidis a la instal·lació de nous punts de càrrega per a vehicles elèctrics, el que va contra els interessos de la seva empresa.

L'aposta de l'administració Trump es basa que el seu país té una considerable quantitat de recursos al seu propi territori, a més de tenir una població seriosament amenaçada per la pobresa, a causa de la deslocalització de la indústria en les darreres dècades. El que interessa és relocalitzar les fàbriques al seu territori per crear ocupació d’una certa qualitat, oferint energia barata als inversors i imposant aranzels de forma massiva als productes fabricats a altres països. En resum, mantenir la seva economia a costa d’un empobriment generalitzat de la resta del món. L'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle del seu país es veurà més o menys compensat per la disminució de les emissions a la resta del món.

Aquest pla té la seva lògica. El famós MAGA (Make America Great Again, Fem de nou gran Amèrica) en realitat ve a dir: “Prosperarem nosaltres, mentre vosaltres sou cada cop més pobres”. I dins aquest “vosaltres” estem els europeus. Europa té pocs recursos energètics, una població envellida i una desindustrialització galopant. Només cal veure la crisi industrial alemanya. Si volem defensar Ucraïna, ho haurem de fer sols, cosa que implicarà més despesa i més impostos, és a dir, menys recursos socials, diguin el que diguin els nostres dirigents.

Un pla lògic i cínic alhora. I que tindrà (ja està tenint) com a conseqüència un augment del populisme a Europa, atesa la incapacitat de la política i l'economia clàssiques per evitar continuar caient pel pendent en què estem fa temps. Un populisme que tampoc no serà la solució de res.

Democràcia, mon amour

En paraules de Winston Churchill: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”.

Si llegim el periodista H. L. Mencken (1880-1956): “Algun dia gran i gloriós la gent senzilla assolirà el desig més profund del seu cor, i la Casa Blanca s’adornarà amb un complet imbècil”.

El comediant i actor nord-americà George Carlin (1937-2008) va afirmar: “No subestimeu mai el poder de la gent estúpida sobre els grans grups”.

No és cap secret que un idiota pot ser escollit president dels Estats Units. Només cal mirar els votants. La veritable pregunta és com un delinqüent condemnat, un insurrecte i un agresor sexual provat ha pogut ser escollit president dels Estats Units. Tot el que havia de fer era proclamar que podia baixar el preu dels queviures, deportar 10 milions d'immigrants sense papers i pagar-ho tot amb aranzels a altres països.

No subestimem mai el poder de la gent estúpida.

Confiem, o no confiem?

Fa unes setmanes, algú, segurament a Brussel·les, es va aixecar del llit amb una idea genial. Demanarem al parlament espanyol que exigeixi al president del govern que presenti una moció de confiança, i en farem una qüestió sine qua non, i així podrem demostrar que de nosaltres no s’en riu ningú. 

Dit i fet. Mira que ens van donar la llauna amb aquesta moció de confiança. 

Es clar que… Primer la van descafeïnar, canviant, grosso modo, l’exigència per una simple demanda. No es van donar compte que el parlament no pot exigir al govern que presenti una moció de confiança, ja que és una potestat exclusiva del president del govern. A aquest moviment el van batejar com a reformulació.

I ara, aquest mateix matí, retiren la petició…

És el que passa quan t’aixeques del llit eufòric i no medites cinc minuts si la idea que has tingut és tan genial com et penses o és, senzillament, ridícula.

Un mal dia

El secretari de defensa del Estats Units acaba de dir que Ucraïna no pot tornar a les fronteres de 2014. Recordem que el 2014 Rússia va envair Crimea i se la va apropiar. Ahir el president Trump va parlar amb el president de Rússia, Vladímir Putin, durant més d’una hora. Probablement van dir el mateix.

Va ser un gran dia pels interessos russos, però un molt mal dia per Ucraïna i per Europa. En menys d’un mes s’ha abandonat la política que durava des de fa 80 anys, que deia que els Estats Units eren els garants de la defensa d’Europa.

En Putin està encantat, Europa no està en condicions de garantir la seva pròpia defensa i en Putin ho sap. Sense els Estats Units com a garant a tots els nivells, no només nuclears, Europa està fotuda. La influència de Putin creixerà de manera espectacular a Europa, ja que cap dels països europeus està preparat per assumir el relleu i liderar. A Alemanya hauran de lluitar contra l’extrema dreta del AfD, aniran movent-se dràsticament cap a la dreta, i acabaran per donar suport a Putin i Rússia. Hongria ja és un satèl·lit rus i n'hi ha d’altres a Europa que s’aniran movent en aquesta direcció. En Putin és el nou amo d’Europa sense haver hagut de disparar un sol tret, i tothom ho sap.

Europa fa temps que estava advertida. Però cap país europeu ha volgut renunciar a res de les prestacions socials i avançar cap a més defensa. Espanya la primera. Ara tindran de prendre una opció molt dura, o treballar junts sense tenir els Estats Units com a garant i líder, o caure a les mans de Rússia.

Ahir va ser un mal dia per la democràcia, tant a Europa com a Ucraïna com als Estats Units.

S'ha dit a Ucraïna que accepti la pèrdua de Crimea com a definitiva, i és molt probable que s’hi afegeixi la pèrdua actual de territori ocupat pels russos, que no el tornaran. Els europeus hauran de defensar Ucraïna en el futur, cosa que inequívocament no poden fer i, com a cop final, Ucraïna no entrarà a formar part de la OTAN.

En Putin ha guanyat i en Trump ha cedit, proclamant unilateralment la rendició de Ucraïna i d’Europa, ja que ni a l’un ni a l’altre els convé una Europa forta i amb criteri propi. 

Preparem-nos, que ara tocarà gastar més en armes i soldats i menys en pensions, salut i educació. 

Les inundacions a València (2)

Que hi ha inundacions desastroses a la zona de València, com a tota la costa Mediterrània és ben conegut. A la figura hi veiem una imatge de les inundacions de fa 180 anys, a principis de novembre de l’any 1864. Res de nou, doncs. Per evitar catàstrofes s’imposava fer polítiques prudents. Uns era la de no construir en zones inundables.

Malgrat saber-ho, aquests darrers 60 anys s’ha permès construir en zones inundables. Ho veiem a les fotos aèries dels anys 1957 i de l’any 2021, així com en el mapa on es senyalen les construccions fetes a cada dècada a aquestes zones i un gràfic amb el nombre de cases construïdes cada any, on podem veure que a dècada 2000-2010 es va construir una enormitat, així com del 1965 al 1980, durant l’època franquista i al principi de la democràcia.

La irresponsabilitat va ser immensa. Podríem recordar que al País Valencià, del 1985 al 1999 va governar el socialista Joan Lerma, i que del 1999 al 2015 els successius presidents van ser tots del PP (Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra). La correlació entre el partit governant i el nombre de cases construïdes en zona inundable és evident. I la dels presidents imputats per corrupció, també. En aquest cas, corrupció i irresponsabilitat han anat de la mà.

Una reflexió sobre Junts

Si no m’he perdut res, l’actual partit Junts és descendent de l’antiga Convergència, que es va dissoldre per raons més o menys confessables (problemes de corrupció i econòmics, si no vaig errat), passant per un partit que acaba de desaparèixer, el PDCAT. 

Es tracta d’un partit que té una presidenta i un secretari general amb idees molt contraposades, cosa que és garantia d’un rumb caòtic, i que està a les ordres d’un ex President que no té cap càrrec en el partit però és qui talla el bacallà. I que viu fora de Catalunya des de fa anys, raó per la que probablement hagi perdut el fil de la societat catalana actual, en un món tan volàtil com el que ens ha tocat viure.

Doncs bé, la darrera ocurrència d’aquest partit que, per la seva procedència, hauria de ser un partit de centre dreta, és que s’hauria de multar les empreses que durant la època del famós referèndum haguessin tret la seva seu de Catalunya i que no vulguin tornar. Sembla que obliden que les empreses privades poden portar les seves seus on vulguin, sempre que no impliqui un frau fiscal. Es comporten com si fossin partidaris d’una economia dirigida.

No hem d’oblidar que aquella època, degut a la incertesa política que produïa la política independentista, va fer que molts empresaris consideressin prudent traslladar les seves seus fora de Catalunya, no fos cas que una Catalunya independent quedés fora de la Unió Europea, amb tots els inconvenients que això suposaria per a ells.

Durant molts anys, he pensat que Convergència, millor dit, Convergència i Unió, era un partit que tenia els peus a terra i que, per tant, era una opció fiable, mentre que Esquerra em semblava un partit de gent ill·luminada, molt lluny del que anomenem les coses de menjar. Doncs bé, ara penso que és Esquerra qui toca més de peus a terra, mentre que els hereus de Convergència em sembla que tenen un rumb massa doctrinari. 

Això em recorda aquella dita de que el pare és el que fa prosperar el negoci, el fill el manté i el net l’arruina.

Un altre cop d’Estat?

El dissabte Sant de l’any 1977 es legalitzava el partit comunista. El dilluns següent, a la Hoja del Lunes, el senyor Fraga Iribarne escrivia: “La legalización del partido comunista es un verdadero golpe de Estado, que ha transformado la reforma en ruptura y que ha quebrado a la vez la legalidad y la legitimidad”. I no va dir que era anticonsticional perquè encara no teníem Constitució… 

D’això fa ara 46 anys i, amb aquesta perspectiva, podem assegurar que la mesura va tenir uns resultats molt positius, i que, de cop d’Estat, res de res.

Avui dia el Partit Popular segueix repetint la mateixa cançó perquè els socialistes pacten amb els independentistes i presenten un projecte de llei d’amnistia. No sé perquè em sembla que el Partit Popular té el rellotge aturat. Que això ho diguin els de Vox, hereus directes del règim que vam tenir del 1939 al 1975, em sembla lògic, però que ho digui un partit que ha governat i que pensa algun dia tornar-ho a fer… Potser haurien de posar el rellotge a l’hora i modernitzar-se, encara que només fos una mica.

Amb tanta retòrica catastrofista potser passi com amb el llop i el pastor, que de tant repetir que venia el llop, quan va venir de veritat, ningú l’hi va fer cas.

El ridícul de Junts

Fa anys, quan un s’interessava a la política, havia criticat als d’ERC, llavors minoritaris, per la seva política erràtica i els seus continus atacs a la força dominant, que era CiU. Veia CiU com una formació de govern, mentre que, per a mi, ERC no tenia un rumb clar.

També des d’aquest blog vaig comentar el fiasco del llavors conseller d’Economia, el senyor Junqueras, quan es va enfrontar a l’ex ministre Borrell en un debat televisat. Malgrat que el senyor Borrell havia explicitat tots els seus arguments per escrit en un llibre, el seu oponent no va saber contradir-li res, tot i que no era pas massa complicat fer-ho.

D’aquí el meu convenciment que ERC era un partit poc madur, incapaç de governar Catalunya.

Ara, però, sembla que els papers han canviat. L’antiga Convergència, ara Junts per Catalunya, és qui no sap on va. Començant pel senyor Puigdemont, que és un polític que actualment viu en el seu món paral·lel  (cosa comprensible, estant com està lluny del país), passant per la senyora Borràs, que té unes idees massa radicals per una acció de govern raonable, i acabant pel senyor Turull, que plora durant les entrevistes. Ara s’els hi ha ocorregut consultar la militància sobre si han de sortir o no del govern, el que demostra les seves dissensions internes i, per tant, la falta d’autoritat dels seus dirigents. Cada cop s’assemblen més a la CUP, a la que tant havien criticat quan tenien el poder.

Reclamen l’herència del 1 d’octubre de fa cinc anys, herència que, entre els uns i els altres, van dilapidar aquell mateix mes d’octubre. El ridícul que fan és manifest. El problema és que ens posen en ridícul a molts catalans.

Catalangate

Obres un informatiu de TV3 i et parlen de l’espionatge que han sofert molts dirigents independentistes, espiats no se sap ben bé per qui, utilitzant el programa Pegasus, que només és accessible als governs. Hem après que aquest programa, que permet espiar els mòbils, té com a finalitat principal la persecució del terrorisme, del narcotràfic i altres modalitats criminals.

Però la temptació és gran, i la carn és feble, de manera que no és estrany que algú hagi pensat que també es podria fer servir aquest programa per espiar els rivals polítics. I sembla que és això el que ha passat. Un problema greu d’opacitat i democràticament poc exemplar? Sens dubte. Però seria ingenu pensar que aquest tipus d’espionatge diguem-ne polític, no està a l’ordre del dia per tot arreu. 

Es per això que, entenent perfectament la reacció dels espiats, em sembla que hi ha una hipocresia dins d’aquesta reacció. Tot dirigent polític sap que és molt probable que sigui espiat pels seus rivals, i més si aquests, al ser al govern, tenen accés a programes com el que hem mencionat. Penso que, tenint a la seva disposició un cos policial com els mossos, els espiats, o són tontos, o haurien d’haver fet revisar els seus telèfons pels experts policials a les seves ordres, i pres les mesures conseqüents.

De manera que, si els han estat espiant, és perquè no han pres les precaucions necessàries, potser per massa bona fe. I, la veritat, estar governats per gent que no és capaç de vetllar per la seva pròpia seguretat informàtica no és gens tranquil·litzant. 

O potser no. Potser ho sabien perfectament i han aprofitat l’ocasió per treure’n rèdits polítics, posant el govern central en dificultats.

No sabrem mai la lletra petita d’aquest “catalangate”, com de tantes altres coses. Per a mi, les víctimes no són tant víctimes com ens ho volen fer creure. A no ser que estiguem governats per uns perfectes incompetents. 

La guerra d’Ucraïna i els preus de l’energia

L'atac de Rússia a Ucraïna representa una demanda d'un nou ordre mundial que, a llarg termini, suporti els preus més elevats dels combustibles fòssils, especialment del petroli. Aquesta economia probablement es centraria en Rússia i la Xina. La resta de l'economia mundial, en la mesura que segueixi existint, s'haurà d’arreglar en gran mesura sense combustibles fòssils, a part dels combustibles fòssils que els països segueixen produint per ells mateixos. La població i el nivell de vida cauran a la major part del món.

Si es pot desenvolupar una economia centrada en Rússia i la Xina, el dòlar dels Estats Units deixarà de ser la moneda de reserva del món. El comerç es farà en la moneda del nou bloc Rússia-Xina. Fora d'aquest bloc, les monedes locals tindran un paper dominant. La major part del deute d'avui serà finalment impagat; en la mesura que aquest deute sigui substituït, se substituirà per deute en moneda local.

El problema de fons és el fet que, a nivell mundial, el consum d'energia per càpita s'està reduint. El consum d'energia és essencial per crear béns i serveis. 

La disminució de la quantitat d'energia per persona fa que, de mitjana, es puguin produir cada cop menys productes i serveis acabats per a cada persona. Alguns països ho fan millor que la mitjana; altres ho fan pitjor. Amb els baixos preus dels combustibles fòssils, Rússia ha anat pitjor que la mitjana; vol posar remei a la situació amb preus energètics més elevats a llarg termini. Si Rússia pot començar a transferir les seves exportacions energètiques a la Xina, potser la nova economia Rússia-Xina, amb un suport limitat de la resta del món, es pot permetre el luxe de pagar a Rússia els alts preus dels combustibles fòssils que Rússia necessita per mantenir la seva economia. 

El problema fonamental darrere dels baixos preus del petroli recents és el fet que actualment els consumidors no es poden permetre consumir els béns i serveis produïts amb els alts preus del petroli i del gas que els productors, com Rússia, necessiten per operar, pagar sous prou alts i fer una reinversió adequada. Posant xifres: l’economia mundial, sobretot l’economia occidental, no pot pagar el petroli a més de 80 dòlars per barril. Els productors necessiten un preu de més de 120 dòlars per barril.

Europa, en particular, no pot permetre's els preus elevats del petroli. Si els tipus d'interès augmenten aviat, això empitjorarà encara més el problema. La Xina sembla tenir avantatges definits com a soci econòmic.

Tenint en compte els problemes d'Europa com a importador d'energia, la Xina semblaria tenir la possibilitat de ser un millor client que potser tolerarà preus més alts. D'una banda, la Xina és més eficient en l'ús de productes energètics que Europa. Per exemple, moltes cases de la meitat sud de la Xina no s'escalfen a l'hivern. En canvi, la gent s’abriga a casa quan arriba l'hivern. A més, les cases i les empreses del nord de la Xina s'escalfen de vegades amb la calor residual de les centrals elèctriques de carbó properes. Aquest és un enfocament molt eficient per a la calefacció. 

La Xina també utilitza més carbó en la seva combinació energètica que Europa. Històricament, el carbó ha estat molt menys car que el petroli. El que es necessita és un preu mitjà baix de l'energia. Es pot tolerar una petita quantitat de petroli d'alt preu en una economia que utilitza principalment carbó en la seva combinació energètica. Quan es compten tots els costos, l'eòlica i la solar són fonts d'energia molt cars, la qual cosa contribueix als problemes d'Europa. 

Sembla que Rússia ara tem que estigui a prop del col·lapse, no gaire diferent del col·lapse del govern central de la Unió Soviètica el 1991. Un col·lapse d'aquest tipus portaria a una gran caiguda del nivell de vida de Rússia, fins i tot des del nivell relativament baix actual. El que sembla haver estat darrere del col·lapse de 1991 és el mateix que sembla estar darrere de la por actual de Rússia al col·lapse: els baixos preus del petroli. 

Rússia s’ha adonat que la resta del món depèn completament de les seves exportacions de combustibles fòssils. A causa d'aquesta dependència, així com de la connexió entre la combustió de combustibles fòssils i la fabricació de productes i serveis acabats, Rússia té un gran poder sobre l'economia mundial. 

Poques persones a Amèrica i Europa s'adonen que l'economia mundial depèn completament de les exportacions de petroli, carbó i gas natural de Rússia. Aquesta dependència es pot veure de moltes maneres. Per exemple, el 2020, el 41% de les exportacions mundials de gas natural provenien de Rússia. El gas natural és especialment important per equilibrar l'electricitat del vent i la solar. 

Sense les exportacions de gas natural de Rússia i els seus afiliats propers, no hi ha possibilitat de subministrar exportacions de gas natural adequades a la resta del món. 

El gasoil, creat per la refinació del petroli, és un altre producte energètic que escasseja, especialment a Europa. El combustible dièsel s'utilitza per alimentar camions i tractors agrícoles, així com molts automòbils europeus. Un informe d'Argus Media indica que els subministraments russos representen entre el 50% i el 60% de les importacions marítimes de gasoil i altres gasoils d'Europa, que sumen entre 4 i 6 milions de tones de combustible al mes. Probablement seria impossible substituir aquestes importacions, utilitzant subministraments d'altres llocs, sense augmentar el preu d'aquests combustibles importats fins a un nivell molt més alt que l'actual. Fins i tot llavors, els països de fora d'Europa es quedarien amb un subministrament de gasoil insuficient. 

L'atac de Rússia a Ucraïna sembla haver estat fet per moltes raons. Rússia estava clarament frustrada amb la situació actual, amb l'OTAN cada cop més assertiva dins la mateixa Ucraïna, tot i que Ucraïna no és membre de l'OTAN. Rússia també és conscient que, en cert sentit, té molt més poder sobre l'economia mundial del que la majoria de la gent s'adona, perquè l'economia mundial depèn completament de les exportacions de combustibles fòssils de Rússia. Les sancions contra Rússia probablement perjudicaran els països que les sancionen tant o més que no pas a Rússia. 

Si les sancions realment enfonsessin Rússia, el resultat tendiria a empènyer tota l'economia mundial cap al col·lapse, perquè la resta del món depèn molt de les exportacions de combustibles fòssils de Rússia. Hi ha una resposta proporcional a la quantitat d'energia "dissipada": si es desitja una major producció de béns i serveis, es requereix més energia. Els canvis d'eficiència poden ajudar una mica, però els estalvis d'eficiència tendeixen a compensar-se amb les necessitats energètiques més elevades del sistema més complex necessari per aconseguir aquests estalvis. 

Si els preus de l'energia no pugen prou, d'alguna manera ens haurem d’enfrontar a una situació amb molt pocs combustibles fòssils. És dubtós que les renovables durin molt de temps perquè depenen dels combustibles fòssils per al seu manteniment i reparació. Si no es poden aconseguir preus més alts de l'energia, hi ha una possibilitat significativa que es vagi en la direcció d'empènyer l'economia mundial cap al col·lapse. 

Vivim avui en un món amb recursos energètics per càpita cada vegada més reduïts. Hauríem de ser conscients que estem arribant als límits dels combustibles fòssils i altres minerals que podem extreure, tret que d'alguna manera puguem trobar la manera d'aconseguir que l'economia toleri preus més alts. 

La reducció de les quantitats d'energia disponible impulsarà una reducció molt significativa del nivell de vida. Al mateix temps, desapareixeran programes com els plans de pensions finançats pel govern i els plans d'atur. És probable que l'electricitat esdevingui intermitent i després falli completament. El comerç internacional es reduirà; les economies seran molt més locals. El perill al qual ens apropem és que els nivells superiors de governs, arreu del món, es col·lapsin o siguin enderrocats pels seus ciutadans infeliços.

Ens han avisat que arribaríem a un període de temps amb greus problemes energètics. L'economia mundial hauria d’haver-se donat compte de la importància dels combustibles fòssils i la probabilitat que l'economia mundial s'enfrontés a problemes d'esgotament a la primera meitat del segle XXI. El primer va ser un discurs del contraalmirall Hyman Rickover el 1957. En aquest discurs, Rickover va dir:

Vivim en el que els historiadors podrien anomenar algun dia l'era dels combustibles fòssils.  Amb un alt consum d'energia va un alt nivell de vida. . . Una reducció del consum d'energia per càpita sempre ha comportat en el passat un declivi de la civilització i una reversió a una forma de vida més primitiva. 

. . . és un fet desagradable que, segons les nostres millors estimacions, les reserves totals de combustibles fòssils recuperables a no més del doble del cost unitari actual probablement s'esgotin en algun moment entre els anys 2000 i 2050, si es tenen en compte els nivells de vida actuals i les taxes de creixement de la població

Ja hem arribat a aquesta situació. La guerra actual a Ucraïna és, potser, la primera conseqüència important del nou ordre que s’està implantant a un món amb molta menys energia disponible.

Províncies o regions sanitàries

Haig de dir que em fa gràcia la discussió que hi ha hagut recentment entre el govern de Catalunya i el govern central sobre la divisió per províncies. Els independentistes catalans tenen un concepte molt negatiu sobre les províncies. Les troben centralistes, les troben artificials, les troben completament contràries el concepte de Catalunya. Per això quan el govern central va proposar tractar la pandèmia actual per províncies, el govern Català s’hi va oposar de manera molt ferma. S’havia de tractar el problema de la pandèmia no per províncies sinó per regions sanitàries. Aquesta posició té un punt de lògica, però també té el seus inconvenients. 

Fa poc, a una xarxa social, es deia que la divisió sanitària per províncies era perfectament ridícula ja que no permetria anar de malgrat a Blanes. Aquest argument basat només en les fronteres no té cap pes. Fixem-nos en la fotografia que publica avui la Vanguardia: Barcelona està aïllada de l’Hospitalet, ja que pertany a una regió sanitària diferent, però Barcelona i l’Hospitalet només estan separats per un carrer. Els que es troben a la vorera que pertany a Barcelona han d’entrar a l’Hospitalet per agafar el metro, però si ho fan els posa en situació il·legal, ja que surten de la seva regió sanitària. 

Ara diuen que el govern de la Generalitat vol ajuntar diverses regions sanitàries pel que fa a la pandèmia, per no trobar-se en situacions tan ridícules com aquesta, però aquest problema de fronteres entre Barcelona i l’Hospitalet era tan evident des del principi que podien haver-lo previst abans. 

Critiquem molt els errors del govern central. Estem tots convençuts que si la pandèmia s’hagués tractat des del govern català els resultats haguessin sigut molt millors. Però quan veiem la fotografia que avui publica la Vanguardia, ens entren molts dubtes sobre la capacitat de l’actual govern català.

Alguns han continuat, durant aquesta pandèmia, volent fer una política de gestos per mostrar que aquí som diferents. En aquest cas, han fet el ridícul.

Volen convertir Catalunya en una gran presó?

En aquests dies tan complicats (i, potser, històrics), llegir diaris de fora de Catalunya és llegir gairebé sempre la mateixa cantarella. Per això quan trobes a un diari com El Progreso de Lugo un article diferent es pot considerar una notícia. L’escriu Mario Outeiro i es va publicar ahir. El deixo en gallec, ja que no és pas massa difícil d’entendre. Potser dir que “cadea” vol dir presó.

Queren converter Catalunya nunha gran cadea?

Ditadura do medo foi a ferramenta escollida por Francisco Franco para manter un réxime antidemocrático durante catro décadas neste estado. Durante ese período empregou as forzas da orde e a xustiza para eliminar a toda facción que non pensara coma el, impoñendo o medo como único cemento dese novo estado. Esas catro letras xustificaron as máis terríbeis actitudes que se poden agardar dos seres humanos, inoculándoo entre a poboación civil de tal xeito que aínda hoxe (44 anos despois da súa morte!) hai persoas maiores que non gustan falar dese período.

Os últimos estertores daquela ditadura, coa colaboración tácita e necesaria dalgún ‘opositor rehabilitado’, decidiron mudar de traxe co fin de homologarse a nivel internacional como así pedían as principais empresas estatais. Hai que lembrar que foi xusto nese intre cando se xestou a carta fundamental que rexe os nosos designios. Moitos dirán que foi aprobada maioritariamente nun referendo popular, pero quen non asinaría un contrato cos ollos pechados despois de corenta anos ‘na cadea’? Calquera saída naquel intre sería beneficiosa a curto prazo, e así foi para moita xente que non foi capaz de ver máis aló.

Polo tanto, toda canta ‘xustiza’ temos emana desa situación que acabo de relatar. Esa vara de medir coa que discriminamos aos "malos" e aos "bos", como lle gusta dicir a Rivera e non ‘ao Primo’ (perdón pola brincadeira), é froito dun acordo nun momento puntual cando a xustiza é unha verba infinitamente máis ampla e duradeira. Naquel decembro do 1978 votaron os meus pais e os meus avós (eu tan só contaba con 16 días), e semella que nos roubaron ás novas xeracións o dereito a votar cousas importantes. Porque efectivamente votamos, claro que votamos! Eliximos maioritariamente o que nos din os grandes medios de comunicación, e se non gusta á primeira, volvemos votar ata que saia o resultado que queren! Non hai problema, mentres votamos esquecemos outros problemas máis importantes e total, o gasto que supoñen unhas votacións son o ‘chocolate del loro’ para as grandes fortunas que nos dominan. Democracia e xustiza, dúas palabras que o enxeño humano tan ben deturpou na actualidade!

E volvendo ao título do artigo preguntaría á caverna madrileña, que pensan facer con Catalunya? Pensaron que o pobo catalán tragaría cun Estatut coas ás recortadas polas hábiles tesoiras ‘mesetarias’. Ignoraron ao pobo nas miles de multitudinarias manifestacións, no 9-N, no 1-O ou no resto de ‘eleccións legais’ de Catalunya (como as posteriores ao 155). Pensaron que o independentismo catalán se circunscribía a unhas elites políticas que poderían eliminar do taboleiro de xogo co paripé do Tribunal Supremo. Pensaron que as porras, pistolas de goma e outras ferramentas policiais funcionarían como armas de sedución cara unha sociedade cabreada, pero outra volta máis ficaron errados.

Cada nova decisión do Estado, dende hai xa moitísimos anos, é un bocado que alimenta un independentismo catalán á alza (non hai máis que analizar o acontecido esta semana). Unhas masas que non se ven afectadas polo medo e que nunca se sabe cara onde evolucionaran. Un conflito enquistado que nunca se solucionará coas forzas da orde e a xustiza, senón co diálogo e a negociación política para que os cataláns poidan decidir que queren para o seu futuro. De nada valerá a aplicación da Lei de Seguridade Nacional, nin un novo 155, nin a ilegalización dos partidos nacionalistas, ou si. A este paso, Catalunya será independente, máis polos méritos dos españois que polos desexos dos cataláns!

Vaya yo caliente...

“Després de l’allau de retrets que durant 48 hores han llançat dirigents d’ERC als seus socis de Govern per haver pactat amb els socialistes a la Diputació de Barcelona, JxCat ha passat al contraatac. I ho ha fet per mitjà del conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, el primer membre de l’Executiu català que es pronuncia públicament sobre la guerra oberta entre els dos partits. Calvet va respondre a les pressions dels republicans, que exigeixen a JxCat que trenqui l’acord amb els socialistes, i els va desafiar a posar a sobre la taula, avui mateix, una proposta en ferm per desfer tots els pactes locals i supramunicipals amb formacions no sobiranistes.”

“Calvet va remarcar que els republicans també han facilitat governs del PSC, com ara a Platja d’Aro, on ERC “va regalar” l’alcaldia als socialistes catalans.”

Això és el que diu La Vanguardia d’avui. Si ho analitzem, ERC protesta perquè JxCat (els ex convergents, per entendre’ns) ha pactat amb els socialistes per repartir-se els càrrecs a la Diputació de Barcelona. Recordem que a la Diputació de Barcelona es mouen molt quartos, i els partits professionalitzats han d’alimentar moltes boques.

Si els socialistes van recolzar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i si durant la campanya electoral uns i altres deien que als del 155 ni aigua, es fa complicat d’entendre que tant els ex convergents com els republicans hagin pactat, aquí o allà, amb ells. Fins ara, però, ni uns ni altres en feien un casus belli. Fins que ha arribat el tema de la Diputació de Barcelona.

Els que no som polítics, els que no som res més que ciutadans que paguen els seus impostos, mirem aquesta picabaralla sense entendre-hi res. O potser no. Potser ho hem acabat d’entendre tot. A aquesta colla no els interessa una Catalunya independent (si no, no pactarien amb qui va recolzar el 155), només els interessa asseure’s on hi hagi un bon sou, on hi hagi calers a prop, en definitiva, on s’estigui calentet, que l’hivern pot ser molt llarg. Tota la resta, tururú.

La qualitat de les nostres institucions públiques

Cada cop més especialistes estan convençuts que la prosperitat d'un país està estretament lligada a la qualitat de les seves institucions públiques. És per això que és imprescindible saber en quin punt estem en aquest tema.

L'Index Europeu de la Qualitat del Govern (European Quality of Government Index - EQI) ens dona aquestes dades a nivell regional dins de la Unió Europea. Aquest índex se centra en les percepcions i experiències amb la corrupció en el sector públic, així com en com els ciutadans creuen si els serveis públics són de bona qualitat i es tracten de manera imparcial (és a dir, sense "enxufisme"). Aquest índex va de 0 a 100.

La primera vegada que es va publicar aquest índex va ser en l'any 2010, i s'ha tornat a publicar els anys 2013 i 2017. Cobreix els 28 estats membres de la Unió, i l'edició 2017 cobreix les 202 regions que els componen.

Quan sortim d'Espanya, tenim la impressió que en alguns països funcionen millor que el nostre, mentre que d'altres semblen funcionar igual o pitjor. Aquest índex permet quantificar aquestes impressions i, en general, les confirma.

Entrant en matèria, l'edició de l'any 2017 atorga a Espanya un índex global de 42, mentre que la mitjana dels 28 països de la Unió és de 49. No crec que ningú se sorprengui si els països europeus amb millor índex són els escandinaus: Finlàndia, Suècia i Dinamarca tenen un índex de 80. Altres països millor situats que nosaltres són Alemanya (71), Regne Unit (71), França (61) o Portugal (50), per citar-ne alguns. Darrere nostre trobem Itàlia (25) i Grècia (16). El país amb el pitjor índex és Bulgària (11).

Podem comprovar que el Espanya no surt gaire bé a aquesta classificació. Tenim un llarg camí per recórrer si volem esdevenir un país "seriós" i amb un bon funcionament de les institucions públiques, diguin el que diuen aquells que estan reclamant per davant que Espanya és una gran nació.

A nivell regional l'índex també coincideix força bé amb les impressions que habitualment tenim. Les regions espanyoles que tenen un índex més alt (on les institucions públiques funcionen millor) són al nord: País Basc (64), Navarra (60) i Cantàbria (58). El pitjor, les Illes Canàries (34) i Andalusia (33).

Catalunya té un índex de 41, més baix que la mitjana espanyola, el que vol dir que la governança a casa nostra té molt de camí a fer per millorar.

·         Pel que fa a la qualitat dels serveis públics, Catalunya només té a darrere Galícia, les Balears, Andalusia i Canàries.

·         Pel que fa a la imparcialitat amb què es distribueixen aquests serveis, Catalunya ocupa el desè lloc entre les 17 autonomies espanyoles,

·         En termes de corrupció del sector públic, ocupa el vuitè lloc, exactament el lloc del mig.

La publicació d'aquests índexs té com a objectiu final que cada país, que cada regió, pugui conèixer com les seves institucions públiques i, d'aquesta manera, implementar polítiques per millorar-les. Res d'això ha estat discutit en la llarga campanya electoral de les últimes eleccions generals, probablement perquè els partits polítics són molt còmodes en la desgovernança que patim i que aquests índexs ens mostren.

No, Espanya no és una gran nació ni serà sempre que les nostres institucions públiques no funcionin millor. I ni nosaltres ni els polítics que hem estat triant semblen ser conscients d'això, perquè, aparentment, ningú no proposa res per sortir del forat en el qual ens trobem. No estarem lluny de la realitat si pensem que els que diuen a si mateixos patriotes i que repeteixen dia sí i dia també que Espanya és una gran nació són els primers interessats en res a canviar, no van a perdre els prebendes que gaudeixen de la situació actual.

I a Catalunya, la situació és encara pitjor. I no estic gens segur que milloraria si fóssim un estat independent. Ai, que lluny estem, no ja del País Basc, sinó dels nostres veïns de l’Aragó. Aquest és el mirall on ens hem de mirar, encara que a alguns la imatge que donem com a país no ens agradi gens. Ens queda molta feina per arribar a ser la Dinamarca del sud que alguns ens prometien, mentre contribuïen per activa i per passiva a mantenir el país en aquest estat lamentable.

Les despeses de recerca als programes electorals

Un dels elements clau per assegurar el benestar d’un país és l’esforç de recerca, innovació i desenvolupament que fa. La recerca no assegura el benestar, però la manca de recerca assegura un país on la competitivitat es basa només en salaris baixos, que no poden finançar l’estat del benestar i que no permeten a les famílies arribar a final de mes.

Els partits polítics que es presenten a les properes eleccions tenen un objectiu comú: tots volen augmentar les despeses en recerca, innovació i desenvolupament (R+I+D) fins el 2 % del PIB.

Partit Popular: Promourem un Acord sobre la Ciència a Espanya entre les administracions i la societat civil que incorpori un compromís financer plurianual que permeti assolir durant la legislatura una inversió del 2% del PIB en R+D+I.

Partit Socialista: Es recuperarà en aquesta nova legislatura el nivell de despesa del 2,5% dels pressupostos generals de l'Estat en R+D+I civil assolit entre 2007 i 2010, i que en 2018 es va situar en l'1,5%. Facilitar i estimular la inversió privada per arribar a una inversió total en innovació i R+D que representi com a mínim el 2% del PIB, la mitjana actual de la UE.

Podem: Convertir la ciència i la R+D+I en un puntal de la nostra economia augmentant la inversió pública en R+D+I al 2% del PIB al final de la legislatura per liderar sectors com la producció de vehicles elèctrics, energies renovables, intel·ligència artificial, fàrmacs i biotecnologies. Assignar al sector públic un paper d'impuls i de coordinació estratègica de la R+D+I.

Ciutadans: Elevarem el pressupost en R+D+I per arribar al 2% del PIB al final de la legislatura. Prioritzarem la inversió en R+D+I en aquelles CCAA que parteixen de nivells més baixos per evitar una Espanya a dues velocitats.

ERC: Per una futura república catalana es proposa una política de finançament estable del sistema de recerca, amb l'objectiu d'assolir un finançament del 3,5 % del PIB, una aportació pública del 40-50 % del finançament global, amb contractes programa de finançament per objectius, finançament directe de contractació  de captació/retenció de talent i amb actuacions anticícliques per garantir l’estabilitat del finançament independent de la conjuntura econòmica.

JxC: Incrementar la inversió pública en R+D en un 10% anual amb un primer objectiu: destinar-hi, com a mínim, el 2% del PIB al final de la legislatura; i, segon objectiu, el compromís d’establir una Estratègia per a la Recerca a mitjà i llarg termini que contempli destinar-hi el 3% del PIB en el lapse més breu possible.

La situació actual de la recerca a Espanya es troba en un estat que podríem denominar catatònic: l’any 2017 les despeses totals (incloses les públiques i les privades) van ser del 1,20 % del PIB, de les més baixes de la Unió Europea.

Durant el govern socialista del president Rz. Zapatero, aquest percentatge va augmentar del 1,02 al 1,35 %. Aquest augment va costar molt de dur a terme, ja que la formació d’equips d’investigació no s’improvisa fàcilment. En arribar el govern popular del Sr. Rajoy es va iniciar una etapa de destrucció de la recerca espanyola, que va baixar fins representar 1,20 % del PIB, del que un 55 % prové de les empreses. Aquesta actuació irresponsable del govern del partit popular ens dona una pista sobre el nul interès que els populars tenen sobre aquest tema. La seva proposta, doncs, és molt poc creïble.

Donada la complexitat de formar equips d’investigació, dir que en quatre anys es passarà del 1,20 al 2 % del PIB és, quan menys, difícil de creure.

ERC vol que una futura república catalana destini el 3,5 % del PIB a la recerca. Objectiu lloable, però digne de gent que somnia desperta. L’any 2016, el darrer del que Eurostat ha publicat dades a nivell regional, Catalunya hi dedicava només un 1,45 % del PIB.

Ciutadans vol promocionar la recerca a les regions més pobres. Això farà que la recerca serà menys eficaç, ja que els investigadors són més productius en ambients on hi ha molta gent del seu nivell. Es tracta d’una proposta purament demagògica.

Els únics que diuen quines serien les seves prioritats de recerca són Podem. És important augmentar el pressupost de recerca, però ho és tant o més senyalar objectius i pensar en gran quan es parla de la recerca finançada pel diner públic. Cap dels altres partits ho fa; demostren que parlen per parlar.