dimecres, de maig 30, 2018

La “bèstia” d’en Quim Torra

El president Torra i jo tenim alguna cosa en comú: tots dos vam llegir, de petits, el llibre De quan les bèsties parlaven, d’en Folch i Torres. El concepte de bèstia d’aquest llibre no és pejoratiu, ans al contrari, les bèsties que hi surten tenen un caràcter humà molt raonable. Per això, quan l’amic Torra, que comença el seu famós article La llengua i les bèsties citant el llibre d’en Folch i Torras, parla d’aquest tipus de bèsties.

Però la cosa canvia al segon paràgraf de l’article. Aquí, les bèsties folchitorrèsiques es converteixen en carronyaires, escurçons, hienes (com si els carronyaires, els escurçons o les hienes no tinguessin el seu lloc dins del biosistema en el que vivim; aquest és el primer error d’en Torra)

Aplica el qualificatiu de bèstia a un senyor que es va queixar en un diari suís perquè la companya aèria Swiss fes servir el català, i no el castellà, per informar els passatgers de l’aterratge de l’aparell. Aquí, en Torra es va esplaiar: “La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles”.

Ens podem preguntar si això és racisme. A mi no m’ho sembla, ja que no qualifica de bèstia un senyor per la seva raça o pel seu lloc de naixement, sinó per una acció que va fer (queixar-se en un diari que es fes servir el català, i no el castellà, en una companyia aèria). En canvi, Torra es va excedir, i molt, en els seus adjectius qualificatius sobre aquesta persona. Com va dir el filòsof Emile Cioran al seu Breviari de Podridura, "la diferència entre la intel·ligència i l'estupidesa resideix en el maneig de l'adjectiu”. De manera que, d’aquest article d’en Torra, no en podem concloure que és un racista, sinó més aviat un estúpid.

Fa un parell de dies, el diari El Mundo publicava un reportatge sobre qui és aquesta bèstia descrita per en Torra: "Yo soy la 'bestia' española del racista Quim Torra" (...y soy un vasco de Durango que emigró a Suiza). Es tracta d’un basc que va ser guàrdia civil, que va emigrar a Suissa, on és empresari, que té (o tenia) una casa a Pineda, on venia sovint. Quan va escriure aquesta carta al diari suís, era militant de UPD. Explica que, després de l’article del senyor Torra, li van entrar a la seva casa de Pineda, però que no li van robar res, pel que considera que va ser un acte de venjança política.

Es interessant llegir el reportatge de El Mundo. El protagonista de la història té una lògica que hem d’intentar comprendre. Però també fa com en Torra, abusa dels adjectius (acusa Torra de racista i nazi), el que fa que arribem a la mateixa conclusió a la que hem arribat abans: és més estúpid que intel·ligent.  

diumenge, de maig 27, 2018

Malgrat 1918 - Comunió Solemne i comptes municipals

La Vanguardia del 23 de maig del 1918 publicava una notícia sobre Malgrat, on es feia referència a la celebració de la Comunió Solemne i a la publicació d’un full amb els comptes de l’ajuntament.




Galliner esvalotat

El galliner està esvalotat. El galliner polític, és clar. Tant a Catalunya com a Espanya com a Europa, la situació és confusa, gairebé caòtica. Ningú sap què passarà.

A Europa, amb la situació política italiana i amb l’avanç dels populismes, gràcies a una classe mitjana desorientada, que veu com va baixant el seu nivell de vida, s’està caminant cap a una desintegració del sistema.

A Espanya es viu un final, no de legislatura, sinó de règim. Els successius governs han anat desacreditant el sistema regit per la constitució del 1978 amb la seva corrupció, i ningú no acaba de presentar una política creïble per una reforma, per una posada al dia (un aggiornamento, que diuen els italians) de les institucions. El partit que s’autotitula com a reformista, el d’Albert Rivera, ha demostrat com seria la reforma que proposa: “Rojo y amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón”. Pura comèdia. Els socialistes, amb un dirigent que un dia proposa un estat plurinacional, que l’endemà recolza que hi hagi independentistes a la presó, que més tard titlla de racista al nou president de la Generalitat i que després proposa canviar la definició de rebel·lió al Codi Penal, demostra que no sap on va (el que, afegirem, no és cap novetat).

A Catalunya anem de mal en pitjor. Si el president Mas va demostrar ser un mal polític quan va convocar eleccions per assolir una majoria absoluta, i resulta que va perdre uns quants escons, el president Puigdemont va fer el ridícul, si el que diuen les cròniques és cert, quan tenia decidit convocar eleccions i es va tornar enrere degut a quatre tuits mal redactats, i ara tenim el president Torra que fa tot el possible per no haver de governar, probablement perquè sap que no ho farà bé. Tant Puigdemont com Torra són tuitaires empedreïts, el que, penso jo, equival a no tenir la capacitat d’entendre realitats complexes que no càpiguen en 140 caràcters, el que potser vol dir que tenen un caparró molt senzill.

Un temps s’està acabant, tant a Europa com a Espanya i com a Catalunya. El moment és complicat, i tenim uns polítics mediocres, per no dir dolents. Pel que fa al problema entre Catalunya i Espanya, s’ha d’enfrontar la realitat, s’ha de parlamentar amb l’enemic (el govern central, pels independentistes, i els independentistes, pel govern central) per sortir de l’embolic. A Catalunya, però, abans s’ha de tenir un mínim comú denominador entre els independentistes de l’interior i els de l’exili. Probablement això és el més complicat de tot.

dimarts, de maig 15, 2018

Un president provisional



Catalunya ja té president. Un president provisional, ja que el legítim president és el que va ser destituït pel govern central. Aquesta, almenys, és la tesi dels partits que van votar ahir el nou president al Parlament. Ràpidament, molts comentaristes han titllat Torra de titella d’en Puigdemont. Això, però, no és exactament així. Els que diuen que és un president titella es basen en que en Puigdemont va ser destituït del seu càrrec de manera perfectament legal, mentre que els que defensen que encara és el veritable president afirmen que va ser destituït de manera il·legal, basant-se en que l’aplicació del famós article 155 no permet la destitució del govern i, encara menys, que el qui convoqui noves eleccions no sigui el president de la Generalitat. Sobre això hi ha un recurs de Podem al Tribunal Constitucional des de primers de desembre de l’any passat, que va ser admès a tràmit, però al que encara no s’ha donat resposta. També n’hi ha un altre del Parlament, també admès, però que està en tràmit, esperant les al·legacions de la Generalitat, que només les pot fer el nou govern.

De manera que ens trobem davant d’un assumpte de legitimitat. En aquest sentit, l’actuació del nou president és impecable, ja que actua de manera coherent amb el que ell, el seu partit, i molta gent, pensa.

També se l’acusa de feixista, supremacista i xenòfob, a causa d’uns articles i d’uns tuits que va escriure ja fa uns anys. No seré jo que defensi el contingut d’aquests articles, que són d’un mal gust manifest i d’una manca d’educació i respecte pels qui no pensen com ell. Però hem de recordar els escrits publicats al diari El Faro de Vigo els anys 1983 i 1984 pel que avui és president del govern central, on afirmava, comentant un llibre que s’havia publicat feia poc, que “Constituye una prueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrinas basadas en la misma y por ende de las normas que son consecuencia de ellas.” Defensava l’actual president del govern central la tesi de que los hijos de “buena estirpe” són superiors. I, és de suposar, ell es considerava un hijo de buena estirpe.

És a dir, que, parlant de feixistes, supremacistes i xenòfobs, el senyor Torra no és l’únic que presideix un govern a Espanya.

Es queixen que un Parlament amb majoria independentista hagi escollit un president independentista. Haguessin volgut que l’escollit fos algú que no estigués d’acord amb la majoria del Parlament, però això, en democràcia, és complicat. Amenacen en tornar a aplicar l’article 155 si el nou govern no fa bondat, és a dir, si fa alguna cosa que no els agradi. Algun periodista exaltat demana que els avions del l’exèrcit bombardegin Barcelona (i no el fiquen a la presó, com ho fan amb els cantants). No han entès res.