diumenge, de març 29, 2009

Malgrat 1909 – la carretera de Blanes

Avui fa cent anys, el dilluns 29 de març del 1909, la Comissió Provincial anomenava un diputat per fer la recepció provisional de les obres de la carretera de Blanes. L’endemà, La Vanguardia en publicava la noticia.

Si ara ens estranyem que a l’Ajuntament hi ha un ambient enrarit, què dir del que hi passava fa cent anys? Dues faccions es barallaven sobre per on havia d’anar la carretera de Blanes. Copio el que en diu el llibre Malgrat, crònica d’un segle:

“A causa dels continus problemes de comunicació amb Blanes, l’any 1905 se sol•licita o la Diputació Provincial la realització d’un camí que portés fins a la Tordera, enllaçant amb la carretera de França. Amb aquesta finalitat, l’agost de 1906 un enginyer visità la vila per tal de fer treballs de camp per portar a terme el projecte del camí. Quan fou aprovat i adjudicat, l’abril de 1907, Malgrat havia de contribuir en la construcció de la nova carretera amb una cinquena part del pressupost (4 371, 48 pts.) cosa que fou recorreguda, ja que la distribució afavoria Palafolls envers Malgrat, en assignar terrenys del terme de Palafolls al municipi de Malgrat.

Allò que semblava una millora per al poble desembocà en un profund enfrontament entre dues seccions de l’Ajuntament, una encapçalada per alcalde Feix Cardona i Paradeda, i l’altra encapçalada pel primer tinent d’alcalde Martí Casas i Rabiol. L’agost de 1907 es presentà una instància, amb la signatura de cent setanta veïns, en la qual es sol•licità un nou traçat consistent en una prolongació del carrer Girona.

En principi, nomes un regidor s’oposà a aquest nou recorregut al•legant que la proposta es feia fora de termini i quan les obres ja s’havien adjudicat. Per tal de negociar el canvi amb les autoritats de la Diputació i Govern Civil es creà una comissió de tres regidors encapçalada pel senyor Casas.

Els problemes sorgiren quan en aprovar se el nou recorregut s'imposà com a condició que l’Ajuntament seria l’encarregat de negociar amb el contractista d’obres i els propietaris afectats pel nou traçat a més d’haver de sufragar les noves despeses. El sector encapçalat per l’alcalde amb quatre vots s’oposà a aquestes despeses afegides que suposaven un greu trasbals per a les arques municipals. Però el sector del Sr Casas, amb set vots, adoptà una sèrie de mesures encaminades a aconseguir la modificació del traçat, la més important demanar que obra fos declarada d’utilitat pública per poder expropiar els propietaris que no volien que la nova carretera passés pels seus terrenys, a la vegada que acusà l'alcalde d’obstruccionisme. La situació fou tensa ja que l’alcalde escriví al governador denunciant l’actitud del senyor Casas i aquest presentà una moció contra l’alcalde al•legant pèrdua de confiança (abril de 1908). Finalment una vegada transcorregut el termini perquè s’arribés a un acord amb les parts implicades sense resultats positius el camino vecinal de Madrid a Francia por Molgrat al confin con Gerona en dirección a Blanes con ramal a Palafolls nom oficial de l’actual carretera es continuà amb el traçat original per ordre del governador civil - maig de 1908 - i es desestimà la proposta de nou traçat.

No obstant això els treballs d’aquest vial de comunicació es paralitzarien uns anys. Finalment l’abril de 1913 se subhastaren les obres amb un nou traçat que transcorregué pels carrers Girona i Passada, i que culminà l’any 1914 amb la inauguració del pont sobre la riera.”


Com veiem, un bon ambient a l'Ajuntament de Malgrat de fa cent anys, i una missió fallida pel pobre diputat que es va designar avui fa justament un segle.

L’informe Roca

La Neus Serra va fer menció l’altre dia de l’informe Roca. En trec un resum. Queda clar que, si volem, tenim una base molt sòlida per fer que Malgrat surti del Maresme per passar a la nova comarca de la Selva Marítima, que hauria de pertànyer a la vegueria de Girona.

L’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, conegut informalment com l’Informe Roca, és la proposta de reorganització territorial de Catalunya feta a iniciativa del Parlament de Catalunya. Publicat el desembre del 2000, va ser elaborat per una comissió d’experts creada per govern a instàncies dels grups parlamentaris. La comissió estava integrada per vuit experts, entre ells quatre geògrafs, i era presidida per Miquel Roca i Junyent.

L’objectiu era «estudiar i elaborar un informe que permeti revisar el model d’organització territorial de Catalunya, que posteriorment es plasmarà en les iniciatives legislatives adients». Amb aquest objectiu es fa una proposta de reorganització del conjunt de les divisions territorials de Catalunya amb la finalitat de racionalitzar l’administració pública i fer més eficaç la prestació de serveis públics a la població.

Es contemplen tres nivells d’administració: municipal, comarcal i regional amb la fusió de les províncies i àmbits funcionals de la Generalitat en vegueries.

Mapa comarcal

L’informe destaca la insatisfacció de la delimitació del mapa comarcal, dibuixat bàsicament sobre el model de la divisió comarcal de 1936 només amb lleugeres variacions. Proposa una revisió adequada a les circumstàncies actuals amb dues perspectives: la creació de noves comarques i el canvi d’adscripció de municipis. A més, recomana la modificació de la composició dels consells comarcals per incrementar el caràcter representatiu dels municipis, i la modificació del sistema de finançament.

Prenent com a punt de partida el mapa comarcal definit el 1987, l’informe proposa la creació de sis noves comarques:

- L’Alta Segarra, al voltant de Calaf, segregada de l’Anoia, la Segarra, el Solsonès i el Bages.
- el Baix Llobregat Nord, al voltant de Martorell, segregat del Baix Llobregat, l’Anoia, l’Alt Penedès i el Vallès occidental.
- el Moianès, al voltant de Moià, segregat del Bages, el Vallès Oriental i Osona.
- el Segre Mitjà, al voltant de Ponts, segregat de la Noguera i l’Alt Urgell.
- la Selva Marítima, al voltant de Blanes, segregada de la Selva i el Maresme.
- la Vall de Camprodon, al voltant de Camprodon, segregada del Ripollès.

A més, assenyala la possibilitat d’incloure una comarca a l’entorn de Sant Celoni (Baix Montseny), i reconeix el Lluçanès com una subcomarca singular dins de la comarca d’Osona.

Els pobles de la nova comarca de la Selva Marítima serien Blanes, Pineda, Lloret, Malgrat, Calella, Tordera, Hostalric, Massanes, Fogars de Tordera, Sant Feliu de Boixalleu, Palafolls, Santa Susanna i Tossa.

Vegueries

L’informe proposa que les funcions de les diputacions provincials siguin assumides per sis vegueries que serien equiparades a províncies a tots els efectes, respectant d’aquesta forma el marc establert per la Constitució Espanyola de 1978.

Recupera la denominació arrelada en la tradició històrica catalana i descarta la denominació de regió, ja usada en la divisió territorial del 1936, perquè pot induir a confusió i per l’ús que se’n fa en l’àmbit de les polítiques de la Unió Europea. Es manté la denominació de Diputació pels òrgans de govern i d’administració de les vegueries, i recupera la denominació de veguer pel president de la Diputació.
La delimitació de les vegueries, amb les correccions prèvies dels municipis i comarques, pren com a punt de partida la definició dels àmbits funcionals territorials del Pla territorial general de Catalunya (1995):

- Vegueria de Barcelona, constituïda per les comarques: Alt Penedès, Baix Llobregat, Baix Llobregat Nord, Barcelonès, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental. La seu institucional és Barcelona.

- Vegueria del Camp de Tarragona, constituïda per les comarques: Alt Camp, Baix Camp, Baix Penedès, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès. La seu institucional és Tarragona, amb especial reconeixement del paper històric i econòmic de Reus.

- Vegueria de la Catalunya Central, constituïda per les comarques: Alta Segarra, Anoia, Bages, Berguedà, Cerdanya, Moianès, Osona i Solsonès. La seu institucional és Manresa, amb especial reconeixement del paper històric i cultural de Vic, i de la significació d'Igualada.

- Vegueria de Girona, constituïda per les comarques: Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany, Ripollès, Selva, Selva Marítima i Vall de Camprodon. La seu institucional és Girona.

- Vegueria de Ponent, constituïda per les comarques: Alta Ribagorça, Alt Urgell, Garrigues, Noguera, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Pla d'Urgell, Segarra, Segre Mitjà, Segrià, Urgell i Val d'Aran. La seu institucional és Lleida.

- Vegueria de les Terres de l'Ebre, constituïda per les comarques: Baix Ebre, Montsià, Ribera d'Ebre i Terra Alta. La seu institucional és Tortosa.

Amb tot, deixa oberta la possibilitat d’una consulta general en els casos de

- Baix Penedès, que podria passar a la vegueria de Barcelona.
- Cerdanya, a la vegueria de Ponent.
- Ribera d’Ebre, a la vegueria del Camp de Tarragona.
- Ripollès, a la vegueria de la Catalunya Central.

Es fa una especial consideració a dos casos específics:

- La vegueria de Barcelona podria assumir les funcions pròpies de l’Àrea metropolitana de Barcelona simplificant l'organització institucional.

- Alt Pirineu i Val d’Aran, format per les comarques de l’Alta Ribagorça, Alt Urgell, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Vall d’Aran, es constitueix com a sotsvegueria per les seves peculiars condicions geogràfiques, demogràfiques i econòmiques. Desaconsella la constitució com a vegueria pel baix pes demogràfic (1% de Catalunya).

Estat actual d’aquest informe

L’informe es va presentat al Govern el 7 de gener del 2001. Les propostes no es van dur a la pràctica, però continua sent un referent en el debat territorial català.

En l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 s’introdueix la vegueria definida com «l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local».

dissabte, de març 28, 2009

I el cicle 24 no acaba d’arrencar


Estic parlant del sol. Ja fa un any que vaig parlar dels cicles del sol, que duren uns 11 anys, i que passen per un màxim i per un mínim de radiació. Aquests cicles es numeren, i es segueixen des de que es varen descobrir les taques solars, cap al 1700: a més taques solars, més radiació. Des de fa pocs anys, a més de seguir les taques solars, es mesura, mitjançant satèl•lits, directament la radiació solar que arriba al planeta que ens aixopluga.

S’ha acabat el cicle 23, i els astrònoms estan esperant el començament del 24. Ja fa un any que les primeres taques haurien d’haver aparegut. Però al dia d’avui el sol encara no en presenta cap. El cicle 24 s’està retardant. Porta un retard d’un any.

I això no ho és tot: l’any passat, al 27 de setembre, hi havia hagut 200 dies amb un sol immaculat sense cap taca, tot un rècord des de l’any 1954.

I encara més, el vent solar està perdent força...

Després d’una activitat solar molt elevada durant el segle passat, sembla que el sol s’està calmant. Si fos així, potser explicaria perquè la Terra no s’escalfa des de fa set o vuit anys. Si aquesta aparent calma durés uns quants decennis, com preveuen alguns científics, potser contrarestarà el temut escalfament produït pels gasos d’efecte hivernacle i tot plegat haurà estat un ensurt.

Seguirem vigilant la radiació solar i, quan el cicle 24 comenci, que començarà algun dia, ja us avisaré.

Mentrestant, em fa l’efecte que l’apagament de lluminàries d’aquest vespre no té en compte que la variació de la radiació solar pot tenir un efecte sobre el clima tant o més important que l’emissió de CO2. Cada vegada hi ha més científics que ho pensen així, contradient el darrer informe de l’IPCC.

Evolució de les taques solars
Dies sense taques del 2008
El vent solar minva

divendres, de març 27, 2009

Rehabilitació en lloc de delinqüència urbanística

Tothom ha pogut tenir notícies del informe Tauken, recentment aprovat pel Parlament Europeu, que acusa Espanya de corrupció urbanística. Aquest informe exigeix suspendre tots els plans urbanístics que no respectin el medi ambient i que no garanteixin el dret a la propietat.

"A Espanya s’ha generat una forma endèmica de corrupció", assenyala el text, que responsabilitza a tots els nivells de l’administració d’un model de "desenvolupament insostenible". L’informe indica a més que les autoritats judicials no estan "degudament preparades" per a donar resposta als abusos. "Les sentències dictades en molts d’aquests casos no es poden executar de manera que compensin a les víctimes de tals abusos; això ha reforçat la impressió, compartida per molts ciutadans de la UE de nacionalitat no espanyola, sobre la falta d’actuació i parcialitat de la Justícia espanyola".

Tots coneixem el cas de gent estafada, molts d’ells estrangers, que no han estat compensats. Tots coneixem el cas de propietaris a qui, per unes lleis d’expropiació abusives, no se’ls ha respectat el seu dret a la propietat. Tots sabem que la construcció d’un milió d’habitatges anuals en un país on hi ha tres milions d’habitatges buits o poc utilitzats és una barbaritat. Tots veiem com aquesta corrupció, que tant ha servit per finançar els nostres ajuntaments, ha destrossat el medi ambient, sobre tot a la costa.

Tot això havia d’acabar malament, i així ha estat. Però hi ha un remei: la rehabilitació. Amb unes inversions relativament assequibles es poden rehabilitar més de dos milions d’habitatges, per fer-los més eficients energèticament, que permetrien de donar feina a més de tres-centes mil persones. He rellegit un bon article, una mica antic, que ho explica molt bé. Seria una bona ajuda per anar sortint de la crisi.

Per ara, però, no veig cap actuació en aquest sentit. Ni municipal, ni regional, ni estatal. Una llàstima. Es veu que a molta gent això de la delinqüència urbanística els hi va molt bé.

El País parla del informe Tauken
Els avantatges de la rehabilitació

dimecres, de març 25, 2009

Macrofaneròfits

El dilluns passat, podíem veure al Malgrat Confidencial com l’alcaldessa s’aturrullava quan el president Maragall li preguntava (després que l’amic Serrano li digués que una de les coses bones del poble és que els arbres de can Feliciano encara estiguessin dempeus) si no hi havia enginyers que poguessin solucionar el problema. Això no hauria passat de l’anècdota, si no fos que el mateix dia, al blog de la JSC de Malgrat hi aparegués un post sobre les acàcies, on es posava l’accent que es tracta d’una espècie introduïda, que no autòctona, i colonitzadora (i, per tant, suposo, imperialista). El post diu el següent:

La "guerra" de los árboles (vol. 2)
Acacia (especie que coloniza la riera)


Distribución general : Nortemericana
Época de floración : Abril. Mayo. Junio.
Formas vitales : Macrofanerófito.
Hábitat : Cultivada como ornamental.
Categoria IUCN : Poco preocupante
Características : Árbol que puede alcanzar 25 m de altura, generalmente más pequeño. En las Islas se planta en jardines y márgenes de carreteras, y vive como subespontánea en muchas áreas. Es un árbol originario de América del Norte.
Estatus : Introducida.


Pels que tinguin curiositat, copio el que diu el diccionari sobre el mot faneròfit [de fanero- i -fit] m BOT Planta amb les gemmes situades a més de 25 cm de terra.

Trobo que la política local encara està molt influenciada per l’afer de l’arbreda. Afer que, siguem clars, s’hauria pogut tractar d’una altre manera, més dialogant, fent valer els arguments del govern municipal, però escoltant els arguments dels manifestants. No es va voler fer així, i l’assumpte és, encara avui, un gra al cul de la política municipal.

M’ha fet gràcia la ràpida reacció de la JSC. Es veu que el tema pica. No han entès que, fora del valor intrínsec dels arbres, el que compta per molta gent és el seu valor sentimental. Amb aquesta reacció, han fet que l’aturrullament de l’alcaldessa passés d’una pura anècdota a ser una categoria.

Personalment, què voleu que us digui, des de que sé que les acàcies de l’arbreda de can Feliciano són, no només arbres faneròfits, sinó que són macrofaneròfits, encara tinc més ganes de que es faci tot el necessari per conservar-los.

dissabte, de març 21, 2009

El fred d’aquest hivern


Tenim la impressió que aquest darrer hivern ha estat molt llarg i que ha fet molt de fred. Que sembla que hàgim tornat als hiverns dels anys quaranta i cinquanta. I això és molt probablement cert pel nostre racó de món, com ho mostra la figura de Meteocat, on es donen les diferències entra la temperatura mitjana al hivern passat i la mitjana climàtica, on hi veiem que al nord del Maresme i a la Selva la temperatura mitjana ha estat 1,5 º més baixa que la mitjana. A altres punts de Catalunya, però, les temperatures mitjanes d’aquest hivern han estat més elevades que la mitjana climàtica habitual.

I a la resta del món? Només hem de demanar les dades a la Nasa. Ens fan un mapa mundi amb les referències que volem, cosa que és eminentment pràctica. Se m’ha ocorregut veure el que ha passat al món aquest hivern (exactament, de desembre 2008 a febrer 2009), comparat amb la mitjana dels mateixos mesos del període 1950 a 1980. Hi trobem un escalfament important a tot Asia, al centre de l’Africa i a l’Artic, i un refredament important al Canadà i a una part de l’Antàrtida.

A la península ibèrica i al sud de França hem passat més fred (entre 0,2 i 0,5 ºC menys) que en el període 1950 – 1980-

Aquestes dades ens poden ajudar a relativitzar el fred que hem passat aquest hivern.

dimecres, de març 18, 2009

Funcionaris

Ara que es parla tant de finançament autonòmic i municipal, ara que estem en plena crisi econòmica, és bo donar una ullada al nombre de funcionaris que té el país. Agafo dades de finals del 2007 i veig que a Espanya hi ha 2,56 milions de persones que treballen al sector públic. La darrera estadística no és pas gaire diferent, pel que podem mantenir aquesta xifra con a relativament bona. I dic “relativament”, perquè si agafem les darreres estadístiques de població activa hi trobem 400.000 persones més, i ningú en té una explicació massa clara. Es suposa que una bona part són els treballadors eventuals, molt nombrosos sobretot a l’administració municipal.

Aquests 2,56 milions de persones que treballen al sector públic es poden classificar de la manera següent:

- administració central = 563.000
- administració local = 614.000
- universitats = 97.000
- administració autonòmica = 1.284.000

Per comunitats autònomes, com es veu al gràfic, Catalunya només té 2,1 persones que treballen al sector públic per cada cent habitants, mentre que Extremadura en té el doble, 4,2. Significatiu, no, de l’eficàcia de la funció pública en els diferents llocs d’Espanya?

dimarts, de març 17, 2009

ARE jacta est



Llegim que la Generalitat ha aprovat definitivament l’ARE (Area Residencial Estratègica) de Malgrat, on s’hi construiran, diuen, 525 habitatges dels quals 276 protegits i 249 lliures, amb 24 habitatges dotacionals (que mai es posaran a la venda, essent sempre de titularitat municipal, estant destinats a persones en situació de risc).

He estat des del principi en contra d’aquesta ARE, no per estar en contra sistemàticament del govern municipal, sinó perquè l’únic punt de l’actuació de l’ajuntament d’aquests darrers vint o vint-i-cinc anys amb el que no estic d’acord és l’urbanisme que ens estan deixant. Malgrat ha crescut molt (massa, penso jo, ja que aquest creixement ràpid no permet una bona sociabilitat), i l’urbanisme que s’ha fet no ha estat un urbanisme amable, que convidi a viure al poble, ja que s'ha fet amb una densitat de construcció molt elevada i amb pocs espais verds distribuïts per les noves zones. En resum, totxo i més totxo.

Però penso que s’ha de tenir en compte l’argumentació dels que han decidit de tirar endavant aquesta ARE. Argumentació explicitada al ple del mes de gener. Els arguments esgrimits pel govern municipal han estat els següents:

La construcció de l’ARE pretén ser una mesura anticíclica, en haver-se encallat el mercat de la construcció. Per dir-ho clar, pa per avui i fam per demà, com la majoria de mesures anticícliques que no tenen en compte les necessitats i les possibilitats de la gent.

Es disposarà així, a més curt termini, d’habitatges de protecció oficial, donant sortida a la demanda existent i posant en el mercat, abans del temps previst, habitatge protegit, ja que ara mateix a l’Oficina local d’habitatge, hi ha comptabilitzades més de 400 demandes d’habitatge protegit de persones que viuen a Malgrat. Només que a Malgrat no hi ha cap registre de demandants d’habitatge protegit, i que no està gens clar que ni tots ni la majoria d’aquests demandants puguin accedir a la compra dels habitatges que es posaran a la seva disposició. Aquesta qüestió, fonamental, ni s’ha estudiat. I hi ha altres maneres de fer habitatge protegit.

De l’ARE se’n deriven altres avantatges, com majors superfícies lliures i més espais verds, amb un increment del 20% respecte del què preveia el Pla general; més superfícies per equipaments (gairebé un 30% més), estant destinat un d’aquests equipaments a construir un CEIP, reclamant-se, en una de les esmenes, que aquest centre es construeixi a càrrec del Departament d’Educació. Per ara no hi ha cap compromís de la Generalitat de construir el CEIP. Llegim al Punt que “un cop superada l’aprovació definitiva, l'Incasol començarà a redactar els documents de gestió dels nous sectors urbanístics amb vista al seu futur desenvolupament i a preparar també els primers concursos d’obres d’urbanització. Serà el moment de definir amb més exactitud quins són els equipaments públics que s’hi construiran”. Es a dir, que s’ha donat un xec en blanc a la Generalitat.

El planejament actual delimita el 30%, d’habitatge de protecció oficial i habitatge concertat, indicant que amb l'ARE s’augmenta el nombre d’habitatge protegit fins el 50%. Aquest argument és perfectament assumible, però oblida de dir que, per fer-ho, s’ha admès un augment important de la densitat d’habitatges respecte del Pla General, amb la degradació ambiental que això representa.

Comparant l’ARE amb el sector de les places Moguer, Cárdenas, Germana Campos i la Figuera, que té una densitat de 75 habitatges per hectàrea, mentre que l’ARE en proposa 60 per hectàrea, indicant que l’edificabilitat és un 0,67, mentre que en el sector de les places és del 0,9. Una manera elegant de dir que l’urbanisme que s’ha fet aquests darrers vint o vint-i-cinc anys és una m... (cosa que també penso jo). I, per defensar que una cosa és bona no veig que sigui un argument vàlid el dir que és millor que una cosa mal feta.

L’ARE permet de posar sòl en el mercat, de forma que, quan s’executin, puguin evitar almenys l’especulació durant molt de temps. Hi ha altres medis d’evitar aquesta especulació, com és la de comprar aquest sòl i deixar per quan convingui la seva urbanització.

En resum, valorant els arguments esgrimits en el ple, segueixo pensant que aquest ARE serà, si algun dia es du a terme (cosa que dubto, tenint en compte la situació econòmica actual i la que es preveu) una altre degradació de l’entorn urbanístic malgratenc. I no entenc que s’hagi acceptat de passar d’una densitat de 42 habitatges per hectàrea que preveu per aquesta zona el Pla General, a un 50 % més, per arribar als 60,5 projectats a l’ARE. Sobretot que les condicions mínimes per poder fer un ARE contemplen una densitat mínima de 50 habitatges per hectàrea.

Les autoritats, tant locals com autonòmiques, haurien de saber que aquestes actuacions no resolen res. Que hi ha altres maneres més ràpides, si els hi sobren els quartos com sembla, de fer accessible l’habitatge (com comprar habitatges buits, que n’hi ha un bon munt, per convertir-los administrativament en habitatges protegits) i, a la vegada, d’injectar liquiditat al sector de la construcció. Però no. El resultat d’aquesta ARE serà el de continuar saturant el poc sòl disponible amb nous habitatges, i amb una densitat constructiva que crearà una altra zona on no hi farà bon viure. En definitiva, per continuar fent malbé el poble.

I el problema és que aquesta degradació urbanística que s’ha anat fent, amb una constància digne d’encomi, des de fa vint o vint-i-cinc anys, i que es continuarà amb aquesta ARE, emmetzinarà la vida dels seus habitants durant, al menys, cinquanta anys.

I que no se’m doni com excusa que als pobles veïns el creixement ha estat igualment desmesurat, caòtic i especulatiu. Això voldria dir que admetem allò de “mal de molts, consol de boigs”. Encara que, qui sap?

dijous, de març 12, 2009

El sol que ens escalfa


De tots és ben sabut que a l’hivern el sol escalfa menys que a l’estiu, i que escalfa més al migdia que de bon matí o al capvespre. Però, ens hem aturat mai a pensar quant escalfa el sol a Malgrat?

Pels curiosos, només s’han de connectar al Servei Meteorològic de Catalunya, i mirar les dades de l’estació malgratenca.

He resumit les dades sobre la radiació solar a Malgrat de l’any passat en les dues gràfiques. A notar que la que dóna la radiació horària té les hores del temps universal, és a dir, s’hi ha d’afegir una hora per tenir l’hora oficial durant els cinc mesos d’horari d’hivern, i dues durant els set mesos d’horari d’estiu.

dimecres, de març 11, 2009

Una bona notícia: la factura de la llum de l’ajuntament

No tot el que llegim sobre la gestió de l’ajuntament de Malgrat és negatiu, ni molt menys. Però, uns i altres, ens fixem més en el que no va que en el que es gestiona correctament.

Avui ha sortit al diari El Punt el resultat  L’estudi indica quants diners es va gastar cada ajuntament per pagar el rebut de la llum de les dependències municipals, els semàfors i l’enllumenat del carrer durant el 2008. I els resultats demostren realitats molt diverses. Tan diverses fins al punt que un ciutadà de Santa Susanna paga deu vegades més (133,03 euros l’any) que un de Premià de Mar (13,87) en concepte d’enllumenat públic.

Doncs bé, ens trobem que l’ajuntament del nostre poble és dels que gestiona millor aquest consum. En el conjunt de la comarca, a cada habitant li toca pagar de mitjana 25,46 euros l’any de llum pública. Premià de Mar que tot i ser la segona localitat amb més població, quasi 28.000 habitants, va gastar l’any passat 386.378 euros en enllumenat, una mitjana de 13,87 euros, la més baixa de la comarca. Localitats com Mataró (17,14 euros any per habitant) i Malgrat (19,76 euros any per habitant) també van fer l’any passat una despesa prou ajustada.

Això vol dir, ens diu aquest estudi, que a Premià, a Mataró i a Malgrat les polítiques d’eficiència energètica es fan notar, el que reflecteix una bona gestió de l’equip de govern, al que cal felicitar.

Per qui tingui curiositat, al gràfic es donen les despeses detallades d’electricitat pressupostades a Malgrat per l’any 2009, que fan un total de 304.500 euros, que, per barba, fan uns 16,50 euros.

dimarts, de març 10, 2009

Filosofant sobre el futur

Mirant el gràfic que ens dóna els aturats que hi ha a Espanya, sorprèn la seva evolució cap a pitjor, tan sobtada i tan ràpida. Aquest gràfic ens dóna tota l’amplada de la crisi econòmica que estem patint. Crisi que no sabem ni com aturar ni, encara menys, el temps que durarà.

El que si comencem a comprendre és la causa d’aquesta crisi:

- Baixada dels tipus d’interès per dopar l’economia i impulsar el creixement.
- Disminució dels marges dels banca deguda a aquesta baixada dels interessos.
- Augment del nombre de crèdits atorgats pels bancs per compensar la disminució dels seus marges. Això fa que es donin crèdits a gent cada vegada menys solvent.
- Endeutament d’empreses i particulars aprofitant els baixos tipus d’interès i les facilitats que donen els bancs.
- Endeutament dels bancs per donar els crèdits.
- Per complir amb la regulació (Normes de Basilea) que exigeix que els bancs tinguin un capital superior a un determinat percentatge de l’actiu, els bancs “titularitzen” els préstecs donats a gent solvent (prime) barrejades amb les donades a gent poc solvent (subprime): els venen amb el nom de Obligacions Garantitzades per Hipoteques (MBS) a societats financeres, i posen el producte de la venda a la línea de capital del seu balanç.
- L’embull anava bé tant que els preus dels habitatges augmentaven. Però, quan els preus dels habitatges varen començar a baixar als Estats Units, a principis del 2007, els clients poc solvents varen deixar de pagar els préstecs i els bancs varen deixar de comprar les MBS. Però ja era tard: tots estaven infectats.

I així podem dir que va passar el que era previsible. Si fem un símil amb la medicina esportiva, quan es dopa un esportiu normalment el seu rendiment augmenta (l’economia creix més de pressa), però al cap d’un cert temps de dopatge, l’esportiu cau malalt, el seu cos fa figa, el seu rendiment baixa (sobrevé la crisi econòmica). La malaltia de l’esportiu pot ser de curta durada, convertir-se en crònica, caure en coma o, fins i tot, es pot morir.

Es el que ha passat amb l’economia: el sistema circulatori (el sistema financer) s’ha parat, ja que els bancs no confien els uns en els altres (ningú sap ni la seva pròpia infecció ni la infecció dels altres), i també perquè els bancs estan endeutats fins al coll, i els pocs diners que tenen, junt amb les ajudes que poden rebre de l’estat, van a pagar els deutes.

Les empreses, moltes de les quals també s’han endeutat, aprofitant el crèdit fàcil i l’estirada de l’economia, no poden refinançar els seus crèdits tan fàcilment com abans, i han de plegar. L’atur puja de manera exponencial.

I així estem ara mateix. El que em sorprèn és que, per sortir de la crisi, els bancs centrals optin per dopar més el malalt, baixant una altre vegada el tipus d’interès, amb el que la gent es tornaria a endeutar si els bancs facilitessin el crèdit. Però els bancs, per ara, tornen a la seva pràctica habitual, prudent, que és la de demanar garanties suficients per saber que el crèdit es podrà pagar. Moltes empreses, que no estan acostumades a aquesta condició, protesten, però en va. I les que no poden demostrar que podran tornar el crèdit, han de tancar. I l’atur augmenta.

L’atur augmenta més a Espanya perquè Espanya és, amb els Estats Units, el país desenvolupat més endeutat, el que demostra que el creixement que hem tingut aquests darrers anys no era gens sòlid. Que lluny queden allò de España va bien, de l’Ansar, o Espanya té una economia de Lliga de Campions, d’en Rodríguez.

I no donem la culpa als americans, que aquí també s’ha donat crèdit a tot bitxo, amb el que la morositat augmenta. S’espera que la morositat arribi al 8 o al 9 per cent. I amb una morositat del 5 %, algunes caixes d’estalvis faran fallida, amb una del 8 %, totes las caixes i algun banc també, i amb una morositat del 10 %, tots a fer punyetes.

Es a dir, el panorama no és gens engrescador. I no penso que el socialisme sigui el culpable de la crisi, però sí crec que hauria de prendre mesures per corregir-la, mentre que tot el que fa és presidir el seu desenvolupament. El gobierno no dejarà a nadie en la cuneta, però ni saben com fer-ho ni en tenen els mitjans econòmics necessaris.

Quan durarà aquesta crisi? Ningú ho sap, però sembla que n’hi ha per rato. Alguns ja parlen de cinc o deu anys...

Arribats a aquest punt, rellegeixo Albert Jacquard, demògraf i filòsof, que ens descriu una de les possibilitats del futur si no aconseguim dominar l’economia. Ens parla de la situació a l’any 2040:

S’han acabat els moviments socials que costaven tan car a les nostres empreses. El dret a la vaga, esgrimit abans a cada problema, ha estat feliçment eliminat a la majoria de les nacions, ja que disminuïa la rendibilitat. Els qui tenen una feina estan massa contents de poder treballar; coneixen els seus privilegis i els faria vergonya reivindicar quelcom. Saben també que el seu privilegi és precari. El progrés tècnic, cada vegada més accelerat gràcies als mitjans donats a la recerca, ocasiona un canvi permanent de les condicions de producció. El benefici de l’empresa necessita una flexibilitat total de la mà d’obra, totes les situacions són precàries.

Però, sobre tot, el progrés ha fet desaparèixer, o gairebé, el que antigament s’anomenava treball: els robots se n’encarreguen. Les deslocalitzacions que permetien disminuir els costs de producció utilitzant la mà d’obra menys cara ja no són necessàries. Aquesta mà d’obra no té, d’ara endavant, cap utilitat. L’atur s’ha generalitzat: era del 80 % l’any 2040, i ben aviat serà del 90 %.

S’ha d’acceptar l’evidència, tots aquests homes i totes aquestes dones sobren. Se’ls anomena “zantres”. Se’ls reconeix pel seu posat esborrat. Tot el seu comportament reflecteix el seu desig de fer-se perdonar que existeixen. Què fer amb els “zantres”? Gràcies a l’’excel•lència del sistema educatiu, que els ha inculcat la resignació, no hi ha hagut cap vel•leïtat de revolta. Però la competició entre les nacions ha fet que el cost del seu manteniment s’hagi hagut de reduir. Els subsidis d’atur s’han alineat per tot arreu sobre el nivell més baix. Així s’ha realitzat la igualtat entre els països rics i els pobres que reclamaven els utopistes. A la vegada s’ha resolt el problema de l’esgotament dels recursos no renovables del planeta: el consum dels 8.000 milions de “zantres” és suficientment petit per deixar que els privilegiats no s’hagin d’ocupar del futur de la nostra Terra.

Aquesta “zantres” no s’han de queixar. Malgrat la seva inutilitat, la societat els dóna, a més del mínim vital, l’accés gratuït als programes de televisió. Així poden passar el temps mirant espectacles que els distreuen, reportatges que els fan descobrir el món, loteries que els poden fer rics. Certament, aquesta vida virtual no és gens rica en aventures, però és menys estressant que la vida real. La passivitat d’aquesta gentada és el signe de que accepta la seva sort.

Hem arribat, doncs, a la meitat del segle XXI, a un estat òptim i perfecte.


Tot això ho va escriure el senyor Jacquard l’any 1997. Es aquest el futur que ens espera? Però el senyor Jacquard descriu també quin podria ser el nostre futur si s’arribés a dominar l’economia. En parlarem un altre dia.

dijous, de març 05, 2009

Malgrat 1959 – Ajuda pels damnificats de Ribadelago

A finals del mes de gener de fa cinquanta anys, es publicava a La Vanguardia la llista de donatius pels damnificats de Ribadelago.

Recordarem que a la matinada del 9 de gener de l’any 1959 es va trencar la presa de Vega de Tera. Gairebé vuit milions de metres cúbics d’aigua varen baixar pel canyó del riu Tera i varen arrasar el poble de Ribadelago, situat a la comarca de Sanabria, a la província de Zamora, provocant la mort de 144 persones.

Tot el país es ca commoure amb aquesta tragèdia i es va fer una subscripció nacional per ajudar les víctimes. L’Ajuntament de Malgrat hi va contribuir amb 1.000 pessetes, com es pot veure en el retall de La Vanguardia del 27 de gener del 1959.

Escoltant la ràdio

He llegit tantes coses sobre la darrera intervenció de l’alcaldessa a Ràdio Malgrat que he decidit passar una hora escoltant el que va dir. I he trobat que cal felicitar l’alcaldessa per haver creat, o haver contribuït a crear, aquesta emissió on respon en directe a les qüestions dels oients. Aquesta és una manera molt eficaç d’impulsar una democràcia avançada, en la que el poble no solament parla un cop cada quatre anys. Una emissió d’aquest tipus ha de contribuir a la participació de la gent en els afers públics, i per això trobo que és una excel•lent pràctica. De la mateixa manera que penso que ho és, i per les mateixes raons, el butlletí municipal, on el govern té la possibilitat de presentar al poble els seus punts de vista i les seves realitzacions.

Però, almenys en el programa que he escoltat, la participació popular no va ser pas massa nombrosa.

Que cregui que aquest tipus de programa és una molt bona idea no vol pas dir, però, que estigui d’acord amb totes les respostes que l’alcaldessa va fer, ja a les qüestions plantejades pels ciutadans, ja a les plantejades mentre conversava amb el locutor, que va ser la que va imperar durant la major part del programa, per manca de participació dels oients. Passo a donar el meu punt de vista sobre algunes d’aquestes respostes.


La riera put

La veritat és que em va sobtar comprovar que el símbol de la modernitat de Malgrat, l’eix vertebrador del poble, put. Les explicacions donades per l’alcaldessa són tres:

- Mal estat d’alguns trams del clavegueram, bombes incloses: la responsabilitat correspon a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), i no a l’ajuntament.

- La canonada que recull les aigües residuals de Palafolls i les de Malgrat, al arribar a Santa Susanna, s’estreny, el que fa que, de vegades, la canonada de Malgrat, més grossa, es posi en càrrega, i tingui pèrdues, causants de ferums. D’aquesta qüestió ja fa anys que se’n parla, però també és competència de l’ACA.

- De vegades queda aigua estancada a la llera de la riera, que pot podrir-se. L’ajuntament fa neteges, sobretot a l’estiu, per pal•liar el problema. El que no es diu és que una llera natural, porosa, faria molt més difícil que hi hagués aigua estancada, ja que s’aniria filtrant abans de podrir-se. Per tant, la canalització de la riera és una de les causes d’aquestes pudors.

L’alcaldessa ha demostrat tenir cintura política, que es diu ara (abans se’n deia tenir excuses de mal pagador) acusant l’ACA de tots els mals. Però el manteniment de la xarxa del clavegueram és cosa de l’ajuntament, penso. El problema és que invertir en canonades enterrades és car, no es veu i no dóna vots.


El desdoblament de la via del tren

La resposta de l’alcaldessa (fa 15 anys que reclama aquesta opció, que permetrà una comunicació ferroviària més fluida amb Barcelona, i que reduirà el temps de viatge actual amb la capital) m’ha fet pensar en el raca-raca de l’Ibarretxe que en Peridis dibuixa al País. Si ja fa quinze anys que l’alcaldessa opina així, potser seria hora de renovar-se. Ja sé que no deu estar subscrita al som-hi!, però algú li hauria de dir que s’hi está publicant una sèrie de tres articles sobre el tema, molt ben documentats, que quantifiquen la reducció del temps de viatge, i que desmunten el seu argumentari. El desdoblament de la via del tren de Blanes a Arenys disminueix el temps de viatge de Blanes a Barcelona en 4 minuts, i en 3 si sortim de Malgrat. La veritable solució no és el desdoblament de la via, sinó que hi torni a haver trens directes de Mataró a Barcelona. Amb l’actual freqüència de trens, això necessita la quadruplicació de les vies en alguns trams de Mataró a Barcelona

A més, a Sant Pol no és evident que hi hagi lloc per desdoblar les vies, i a Calella hi ha unanimitat per dir que els plàtans del passeig són més importants que els dos o tres minuts que s’estalviarien els calellencs que vagin a Barcelona.

I hem de recordar que “per anar a la platja cal travessar uns rails que, al vessant discutible d’antiestètics, s’hi afegeix l’indiscutible de perillosos” (veure el Punt del 3 de març).

Potser seria hora que l’alcaldessa, sota perill de mantenir idees fixes i escleròtiques, repassés el seu argumentari a la vista d’aquestes dades.


ARE

CiU demana una consulta popular com la de Tordera per decidir si el poble està d’acord o no amb l’ARE projectada a Malgrat. No ha lugar, respon l’alcaldessa. I no ha lugar perque es tracta d’una zona que el Pla General ja reconeix com a urbanitzable. L’únic detall, però gairebé sense importància, és que s’augmenta la densitat d’habitatges respecte al que indica el Pla General. I aquesta densitat s’augmenta prop del doble, una minúcia.

El locutor no va tenir el reflex (o els torrons) de preguntar a l’alcaldessa quants pisos buits hi ha a Malgrat, per poder tenir una idea de si és, o no, necessària la construcció d’aquest ARE. Recordem que l’argument del nombre de pisos buits que hi ha a Tordera va ser decisiu per la negativa que ha sortit de la consulta popular.


Arbres tallats

Si, com diu l’alcaldessa, els arbres tallats darrerament al polígon de Can Patalina feien malbé les voreres, amb el perill de que els vianants s’entrebanquessin i poguessin caure, estic d’acord que alguna cosa s’havia de fer. I si no hi havia cap altre solució, s’havien de tallar. Però em va faltar la resposta a una qüestió: passejant pels diferents pobles i ciutats no es veu gaire sovint que les voreres estiguin fetes malbé per les arrels dels arbres. Per què va passar el problema a Can Patalina? Els arbres estaven mal plantats, o bé eren d’una espècie amb arrels que creixen més horitzontal que verticalment i, per tant, no adaptades a ser plantades en una vorera? I, la pregunta clau: un cop els experts hagin contestat a aquestes preguntes, i es conegui la causa del problema de les voreres, s’hi tornarà a plantar arbres que no donin aquests problemes?

Malauradament, em va semblar endevinar una resposta negativa a aquesta darrera pregunta.


Consells al president Obama

Vaig quedar parat amb els consells que l’alcaldessa va donar al president Obama. Consells, val a dir-ho, amb molt sentit comú. M’he pres la llibertat d’enviar-ne una còpia, amb la traducció corresponent, a un conegut que té bones entrades a Washington, amb l’encàrrec que la faci arribar a la Casa Blanca. Que ningú s’estranyi, doncs, a l’ajuntament, si es rep una carta amb la capçalera The President of the United States – The White House. I que l’oposició no vulgui fiscalitzar massa un possible viatge municipal a les ribes del Potomac.


Fora conyes, felicito una altre vegada a l’alcaldessa per haver impulsat aquest tipus d’emissions, que trobo molt positiu. I hem d’esperar una participació més elevada dels malgratencs.

God bless Malgrat.

diumenge, de març 01, 2009

Radiació solar i temperatura




La radiació solar varia al llarg del temps. De fet, cada onze anys passa par un màxim, i després passa per un mínim. La constant solar és la intensitat del flux de radiació solar que incideix verticalment sobre el planeta Terra per sobre de l’atmosfera. Actualment aquest flux té un valor aproximat de 1.366 watts/m2, i oscil•la aproximadament de 1,2 watts/m2 entre el màxim i el mínim del cicle. Actualment, i des de mitjans dels anys setanta, es mesura aquesta radiació mitjançant satèl•lits. Podem veure en el primer gràfic la representació gràfica d’aquestes mesures per satèl•lit.

Abans que les mesures de la radiació solar es fessin amb satèl•lits no hi havia dades directes, però es pot estimar la radiació, amb una certa exactitud mitjançant diverses mesures i observacions, de les que les més importants són:

- El nombre de taques solars: a més taques, més radiació. En el segon gràfic podem veure la variació del nombre de taques solars comparades amb la mesura de la radiació per satèl•lit, corresponents al període 1978 – 2003.

- Les concentracions de beril•li 10. Aquest isòtop del beril•li es produeix a l’atmosfera al bombardejar els raigs còsmics els àtoms d’oxigen i nitrogen de l’aire. Es arrastrat per la pluja i deposat al sòl. Mesurant la concentració de beril•li 10 es té una idea de la intensitat de la radiació solar.

Així es pot reconstruir història de la radiació solar. Un cop fet això, podem comparar aquesta radiació amb les temperatures globals observades. Es el que hem fet a la tercera figura, on hi figura la radiació solar i la temperatura mitjana global, des del 1880 al 2004 i on hi observem que hi ha una correlació bastant neta entre els dos valors:

- A finals del segle XIX i començaments del XX, la radiació solar es mantenia constant, i les temperatures també.

- Del 1910 al 1950 la radiació solar augmenta. La temperatura global del planeta ho fa deu anys després.

- Del 1950 al 1980 la radiació solar disminueix, mentre que la temperatura queda relativament constant, baixant molt poc.

- A partir del 1980 fins el 2004, la radiació solar torna a augmentar, i també ho fa la temperatura global mitjana del planeta.

Quina és la influència de la radiació solar en l’escalfament del planeta Terra? Al Geophisical Research Letters, l’any 2006 es va publicar un article interessant, que arriba a la conclusió següent:

- Durant el període 1900 – 2000, la temperatura mitjana global del planeta va augmentar de 0,74 ºC, i la contribució de la radiació solar va ser de 0,34 a 0,36 ºC, és a dir, d’un 46 a un 49 %

- Durant el període 1900 – 1950, la temperatura mitjana global del planeta va augmentar de 0,29 ºC, i la contribució de la radiació solar va ser de 0,22 ºC, és a dir, un 76 %

- Durant el període 1950 – 2000, la temperatura mitjana global del planeta va augmentar de 0,45 ºC, i la contribució de la radiació solar va ser de 0,12 a 0,14 ºC, és a dir, d’un 27 a un 31 %

- Durant el període 1980 – 2000, la temperatura mitjana global del planeta va augmentar de 0,38 ºC, i la contribució de la radiació solar va ser de 0,09 a 0,13 ºC, és a dir, d’un 24 a un 34 %

Quina conclusió en podem treure?

Quan l’augment de CO2 degut a la combustió de combustibles fòssils era relativament poc important (durant el període 1900 – 1950), la influència de la radiació solar sobre la temperatura era la més important.

Quan aquest augment del CO2 s’ha accelerat, a partir del 1950, la influència de la radiació solar sobre la temperatura mitjana del planeta Terra es redueix, quedant en un segon lloc darrere de l’efecte hivernacle.