Per fi sembla que el govern central està despertant-se del seu encantament. I, al despertar-se, sembla haver descobert la crua realitat d’un país que es troba econòmicament a la vora del precipici. Un país amb 4,3 milions d’aturats, nombre que segueix augmentant. Un país amb un deute de 1,7 bilions d’euros, deute que segueix augmentant i que és de molt difícil pagament. Un país amb uns bancs que tenen 325 mil milions d’euros prestats als empresaris de la construcció, i dels que és gairebé segur que una bona part no podran cobrar, el que és un fort handicap per normalitzar el crèdit. Un país amb una productivitat baixíssima, amb una educació que fa aigües per tot arreu. El govern central, al despertar-se, ha tingut un atac de pànic.
Només hem de mirar l’evolució de la necessitat de finançament, tal com ve donada per la comptabilitat nacional, per veure que, aquests darrers anys, Espanya ha finançat el seu creixement endeutant-se d’una manera completament descontrolada.
Doncs bé, el govern central acaba de descobrir que a Espanya, a més de la crisi internacional, que ja sembla estar en vies de solució, hi ha hagut una crisi local, basada en l’especulació i l’endeutament generalitzat. Aquesta crisi nacional ja no és responsabilitat dels banquers americans, sinó que és la responsabilitat única del personal del país:
- del govern, per no haver refredat l’economia a temps. Podia, per exemple, haver augmentat fins al 60 o al 80 % l’impost sobre les plusvàlues, el que hagués tallat d’arrel l’especulació del sòl, base de tot l’embull que s’havia muntat.
- dels bancs, que varen obrir l’aixeta del crèdit de manera totalment irresponsable, i que ara no poden recuperar el que han prestat.
- dels empresaris, que es varen endeutar per finançar noves inversions, pensant que la bicoca duraria eternament.
- dels particulars, que es varen endeutar per comprar habitatges, malgrat l’augment incontrolat dels seus preus, pensant, com els empresaris, que la bicoca seria eterna.
Ara, el govern central proposa dues coses: augmentar l’edat de la jubilació (com estan fent per tot arreu) i reduir les despeses de l’estat de 50.000 milions d’euros en tres anys. I, molt probablement, veurem les properes setmanes altres mesures, tant o més dures que les dues que ja ha anunciat. Es a dir, que ens promet, per sortir de la crisi, el que ja hauria d’haver fet fa un any: sang, suor i llàgrimes.
No sabem com s’ho faran per estalviar 50.000 milions en tres anys, però els funcionaris ja poden començar a posar la barba a remullar, tal com ho acaben de fer els pensionistes (la majoria han vist disminuir la seva pensió neta d’un 1 a un 2 %). També en sofriran les inversions (vist el resultat del famós pla E de l’any passat, trobo que haurien de començar per anul•lar-ne la segona part).
Un pla d’aquest tipus necessitaria del suport dels principals partits de l’oposició. Però el govern ha començat malament, ja que ha decidit de fer un anunci sense abans informar ningú, i els dos principals líders dels partits de l’oposició (Rajoy i Mas) no han estat, per ara a l’alçada de la dramàtica situació en la que es troba el país.
No és segur que tot el que el govern acaba d’anunciar i el que seguirà anunciant sigui suficient per sortir de la crisi. Però no té, ni tenim, cap més camí. Durant uns quants anys, com nens petits, ens hem atipat més del que el nostre aparell digestiu podia pair, i ara hem de fer règim i prendre oli de fetge de bacallà. I, com que hem començat tard el tractament, la curació serà llarga i dolorosa. Si no quedem tolits per molt de temps.
Dins d’aquest negre panorama, la única llum que veig és la de la negociació del ministre Gabilondo per millorar l’educació. Trobo que aquest ministre és un dels pocs del govern central que són intel•ligents. Llàstima que, per ara, el Partit Popular vulgui barrejar-hi problemes polítics. Esperem que el sentit comú pugui guanyar, almenys en aquest tema, al partidisme.
Nota: no dono la meva opinió sobre l’augment de l’edat de la jubilació perquè no conec els números actuarials posats al dia. El senyor Mas sí que els deu conèixer, quan diu que aquesta mesura no és necessària, i que la seva proposició és que n'hi ha prou amb anar apropant l'edat real de la jubilació als 65 anys (ara és de 62,5). Trobo, en això, el líder de CiU una mica lleuger.
diumenge, de gener 31, 2010
divendres, de gener 29, 2010
Economia d’esquerres
Sé que soc un ignorant en matèria d’economia. Tot el que sé ho vaig estudiar al darrer curs de la carrera, on ens va tocar estudiar el Curs d’Economia Moderna d’en Paul Samuelson, que em va permetre de més o menys saber llegir balanços i de conèixer algunes de les paradoxes de la teoria de la renda. Però res més.
Tenint aquesta ignorància, em vaig empassar allò que diuen els socialistes, que hi ha una economia d’esquerres i una economia de dretes. Intuïtivament, m’imaginava que una economia d’esquerres repartia millor la riquesa entre les diferents capes socials que una de dretes.
I, heus aquí que començo a verificar si el govern socialista ha repartit millor la riquesa que els governs de dretes. La distribució de la renda es pot calcular mitjançant l’índex de Gini, que mesura la concentració de la riquesa, entre 0 i 1: 0 és l’absoluta igualtat, 1 és l’absoluta desigualtat. L’any 2.003, Espanya tenia un índex de 0,307, i l’any 2.008 havia augmentat fins a 0,325 (a comparar a 0,225 per Dinamarca o Suècia). Es a dir, la riquesa s’ha concentrat a Espanya durant els anys de govern socialista, abans de la crisi.
Una altre manera de mesurar la desigualtat de la distribució de la riquesa, és comptar el que tenen el 20 % de famílies més riques i dividir-ho pel que tenen el 20 % de les famílies més pobres, l’any 2.003 aquesta divisió donava un resultat de 5,1, i l’any 2.007 el resultat havia augmentat a 5,4: els rics són més rics, i els pobres, en comparació, més pobres. Aquesta divisió, aplicada a l’Europa dels 15, és de 4,8.
Si mirem l’evolució real dels sous a Europa, durant els anys 2.000 a 2.008, veurem que a Espanya, junt amb Alemanya, Àustria, Portugal i Itàlia, els sous han baixat, mentre que han augmentat als altres països europeus dels 15.
En resum, segurament que m’havia equivocat quan pensava que una economia d’esquerres, tal com l’ha practicat el govern socialista, consistia en repartir millor la riquesa entre les diferents capes socials que una de dretes. Hauré de millorar els meus coneixements d’economia.
Tenint aquesta ignorància, em vaig empassar allò que diuen els socialistes, que hi ha una economia d’esquerres i una economia de dretes. Intuïtivament, m’imaginava que una economia d’esquerres repartia millor la riquesa entre les diferents capes socials que una de dretes.
I, heus aquí que començo a verificar si el govern socialista ha repartit millor la riquesa que els governs de dretes. La distribució de la renda es pot calcular mitjançant l’índex de Gini, que mesura la concentració de la riquesa, entre 0 i 1: 0 és l’absoluta igualtat, 1 és l’absoluta desigualtat. L’any 2.003, Espanya tenia un índex de 0,307, i l’any 2.008 havia augmentat fins a 0,325 (a comparar a 0,225 per Dinamarca o Suècia). Es a dir, la riquesa s’ha concentrat a Espanya durant els anys de govern socialista, abans de la crisi.
Una altre manera de mesurar la desigualtat de la distribució de la riquesa, és comptar el que tenen el 20 % de famílies més riques i dividir-ho pel que tenen el 20 % de les famílies més pobres, l’any 2.003 aquesta divisió donava un resultat de 5,1, i l’any 2.007 el resultat havia augmentat a 5,4: els rics són més rics, i els pobres, en comparació, més pobres. Aquesta divisió, aplicada a l’Europa dels 15, és de 4,8.
Si mirem l’evolució real dels sous a Europa, durant els anys 2.000 a 2.008, veurem que a Espanya, junt amb Alemanya, Àustria, Portugal i Itàlia, els sous han baixat, mentre que han augmentat als altres països europeus dels 15.
En resum, segurament que m’havia equivocat quan pensava que una economia d’esquerres, tal com l’ha practicat el govern socialista, consistia en repartir millor la riquesa entre les diferents capes socials que una de dretes. Hauré de millorar els meus coneixements d’economia.
dijous, de gener 28, 2010
Una lluna ben grossa
Demà divendres a la nit, si algú nota que la Lluna li sembla inusualment grossa, tindrà raó. Serà la lluna plena més grossa del 2.010. Els astrònoms l’anomenen perigeu de la Lluna, i veiem el nostre satèl•lit un 14% més ample i un 30% més brillant que les Llunes plenes més petites de l'any (que es troben a l’apogeu).
L'òrbita de la Lluna al voltant de la Terra no és un cercle, sinó una el•lipse, amb un semieix més proper de 50.000 quilòmetres de la Terra que l'altre. Els astrònoms anomenen el punt de màxima aproximació "perigeu", i aquí és on la Lluna es trobarà la nit de demà divendres. El punt d’allunyament màxim s’anomena apogeu.
dimecres, de gener 27, 2010
Tres xifres
Llegit avui al diari: la producció d’energia elèctrica nuclear a Catalunya, l’any 2.008, ha sigut de 22.420 Gwh, la producció total d’energia elèctrica ha sigut de 42.364 Gwh i el consum de 47.421 Gwh. Es a dir, que Catalunya ha produït només un 89 % de l’electricitat que ha produït, i d’aquesta electricitat produïda a Catalunya, l’energia nuclear ha sigut d’un 53 %.
No he comprovat aquestes xifres, però confio que siguin justes.
Hi ha gent que diuen que volen la independència de Catalunya. Es de suposar que aquesta gent, quan parlen d’aquesta independència, han estudiat què passaria amb l’energia elèctrica. Si és així, seria interessant que ens ho expliquessin.
Diré el que, segons jo ho analitzo, es desprèn d’aquestes tres xifres del diari. Si Catalunya fos independent, podria tenir una energia elèctrica molt més econòmica que la que té actualment, ja que a Espanya hi ha una tarifa unificada, basada en un 21 % d’energia nuclear (any 2.008), que és la més econòmica de totes. Per tant, amb més del 50 % d’energia nuclear, una Catalunya independent podria baixar de manera significativa el preu de l’energia elèctrica als consumidors, fent que els productes catalans fossin més competitius. El dèficit d’electricitat s’importaria de França (sempre i quan hi hagués suficient capacitat de transport d’electricitat), a un preu també relativament econòmic.
Es per això que, quan observo que alguns d’aquests independentistes es manifesten contra el magatzem nuclear a Catalunya, arribo a la conclusió que no creuen pas massa en aquesta independència de la que ens parlen, ja que una Catalunya independent hauria de construir un magatzem nuclear i, si ens el construeix l’estat central, tenint en compte el temps que es trigarà a construir-lo, ja podríem ser independents, els hi faríem pam i pipa i ens el quedaríem sense que ens hagués costat res (és broma, però, per què no?).
A no ser, és clar, que dins del caparró d’aquests pretesos independentistes, la data de la sobirania catalana sigui la mateixa que la de les calendes gregues.
No he comprovat aquestes xifres, però confio que siguin justes.
Hi ha gent que diuen que volen la independència de Catalunya. Es de suposar que aquesta gent, quan parlen d’aquesta independència, han estudiat què passaria amb l’energia elèctrica. Si és així, seria interessant que ens ho expliquessin.
Diré el que, segons jo ho analitzo, es desprèn d’aquestes tres xifres del diari. Si Catalunya fos independent, podria tenir una energia elèctrica molt més econòmica que la que té actualment, ja que a Espanya hi ha una tarifa unificada, basada en un 21 % d’energia nuclear (any 2.008), que és la més econòmica de totes. Per tant, amb més del 50 % d’energia nuclear, una Catalunya independent podria baixar de manera significativa el preu de l’energia elèctrica als consumidors, fent que els productes catalans fossin més competitius. El dèficit d’electricitat s’importaria de França (sempre i quan hi hagués suficient capacitat de transport d’electricitat), a un preu també relativament econòmic.
Es per això que, quan observo que alguns d’aquests independentistes es manifesten contra el magatzem nuclear a Catalunya, arribo a la conclusió que no creuen pas massa en aquesta independència de la que ens parlen, ja que una Catalunya independent hauria de construir un magatzem nuclear i, si ens el construeix l’estat central, tenint en compte el temps que es trigarà a construir-lo, ja podríem ser independents, els hi faríem pam i pipa i ens el quedaríem sense que ens hagués costat res (és broma, però, per què no?).
A no ser, és clar, que dins del caparró d’aquests pretesos independentistes, la data de la sobirania catalana sigui la mateixa que la de les calendes gregues.
dilluns, de gener 25, 2010
Magatzem de residus nuclears
Cada dia que passa ens topem amb la polèmica d’on s’han d’emmagatzemar els residus radioactius de les centrals nuclears. La primera de les coses que s’han de dir és que es tracta d’un dipòsit provisional (diguem per 50 o 60 anys). Aquest dipòsit ha de consistir en uns magatzems reforçats, i que estiguin vigilats per prevenir intrusismes i atacs. Es a dir, es tracta d’un magatzem de formigó. El pròpiament dit “cementiri”, que és on els residus hauran d’anar definitivament, s’haurà de fer sota terra, però encara no hi ha res de decidit.
Personalment, he de dir que no tindria cap inconvenient a viure prop d’una central nuclear (ja ho he fet, encara que no pas massa temps) i, encara menys, prop d’un magatzem de residus radioactius de les centrals nuclears (una altre cosa seria de residus de la fabricació d’armes nuclears, molt més perillosos), ja que un magatzem d’aquest tipus, si està ben fet, és menys perillós que una central. Un dia d’aquests miraré de detallar en què consisteixen els residus de les centrals nuclears, i d’analitzar-ne la perillositat.
Es per això que m’han sorprès les declaracions de molts responsables dels partits polítics catalans. No m’estranya que s’oposin a tenir una magatzem d’aquest tipus ni ERC ni els ecosocialistes, que són formacions polítiques que s’han especialitzat, aquests darrers temps, a dir no a tot i a gestionar malament el que és de la seva competència al govern.
Els que m’han semblat patètics han estat els del PSC i els de CiU, quan han declarat que no volien cap cementiri nuclear a Catalunya, ja que Catalunya ja ha “donat” prou pel que fa a l’energia nuclear. Per una partits que s’autotitulen “de govern”, em sembla una actitud molt poc seriosa. Altra cosa seria haver dit que, si algun lloc de Catalunya fos candidat a albergar aquest magatzem, estudiarien curosament la idoneïtat, tant del projecte, com del lloc candidat.
Però, què hi farem! I és que amb partits com els que tenim no anirem pas gaire lluny.
Jo en portaria alguns a viure en un dels molts llocs de la geografia espanyola on la radioactivitat natural és molt superior a la que tindrà aquest magatzem.
Nota: la foto és del magatzem nuclear holandès.
Personalment, he de dir que no tindria cap inconvenient a viure prop d’una central nuclear (ja ho he fet, encara que no pas massa temps) i, encara menys, prop d’un magatzem de residus radioactius de les centrals nuclears (una altre cosa seria de residus de la fabricació d’armes nuclears, molt més perillosos), ja que un magatzem d’aquest tipus, si està ben fet, és menys perillós que una central. Un dia d’aquests miraré de detallar en què consisteixen els residus de les centrals nuclears, i d’analitzar-ne la perillositat.
Es per això que m’han sorprès les declaracions de molts responsables dels partits polítics catalans. No m’estranya que s’oposin a tenir una magatzem d’aquest tipus ni ERC ni els ecosocialistes, que són formacions polítiques que s’han especialitzat, aquests darrers temps, a dir no a tot i a gestionar malament el que és de la seva competència al govern.
Els que m’han semblat patètics han estat els del PSC i els de CiU, quan han declarat que no volien cap cementiri nuclear a Catalunya, ja que Catalunya ja ha “donat” prou pel que fa a l’energia nuclear. Per una partits que s’autotitulen “de govern”, em sembla una actitud molt poc seriosa. Altra cosa seria haver dit que, si algun lloc de Catalunya fos candidat a albergar aquest magatzem, estudiarien curosament la idoneïtat, tant del projecte, com del lloc candidat.
Però, què hi farem! I és que amb partits com els que tenim no anirem pas gaire lluny.
Jo en portaria alguns a viure en un dels molts llocs de la geografia espanyola on la radioactivitat natural és molt superior a la que tindrà aquest magatzem.
Nota: la foto és del magatzem nuclear holandès.
dijous, de gener 21, 2010
Vic
No conec pas massa Vic, però és un poble que ha entrat al meu imaginari des de fa temps. Primer, com a ciutat curial: a casa es llegia molt a Mossèn Cinto. Després, com a vila sensual: quan feia el Preu, ens van portat a Vic per fer exercicis espirituals, dels que la única cosa que recordo és que, de nit, saltàvem per una teulada per anar a rondar, amb la nostra sensualitat d’adolescents, un convent on hi havia noies internes. Finalment, com territori misteriós, des de que cada setmana hi passava, per anar a treballar a l’Ariège francès, i travessava sovint aquella terra argilosa i boirosa, sobretot quan hi havia inversió tèrmica.
I, heus aquí que Vic, la curial, la sensual, la misteriosa, ha saltat a l’actualitat. La seva corporació municipal ha decidit no empadronar els immigrants il•legals, aprofitant una contradicció entre la llei de règim local i la llei d’estrangeria. Trobo que la corporació vigatana ha portat aquest afer d’una manera molt intel•ligent, tal com correspon a una vila curial: vist l’enrenou muntat, ha demanat un estudi jurídic i ha fet el que aquest estudi recomana, demanar al ministre de l’interior del govern central quins documents són necessaris per empadronar un estranger no comunitari.
Després, segons la resposta del ministre, es podrà veure si és ajustat al que diuen les lleis, i, si es considera necessari, aquestes es podran modificar.
Qui, a la meva manera de veure, no ha estat a l’alçada de les circumstàncies és (algú se n’estranya?) el president del govern central. El vaig veure ahir, amb una cara de boig il.luminat, la cara que devien posar els místics del segle d’or espanyol quan es pensaven que veien a Deu, dir al Parlament europeu que “el país que presideixo no permetrà que, per un truc d’un ajuntament, hi hagi persones que es quedin sense assistència sanitària o que els seus fills no puguin anar a l’escola. No ho permetrem, no ho consentirem”. Senyor president, faci fer unes lleis més coherents, pensi si té els mitjans humans i econòmics per poder-les complir, i després parli com una persona, no com un enviat del Senyor.
Tampoc ha estat a l’alçada de les circumstàncies el PSC, ja que, sense entrar en detalls, ve ordenar als seus regidors de Vic que votessin en contra de la nova normativa municipal sobre l’empadronament.
I tampoc està a l’alçada de les circumstàncies CiU, quan demana que es presenti a tots els ajuntaments de Catalunya una moció de recolzament al model d’integració de Vic. Quin model, el primer (denegar l’empadronament als emigrants irregulars), el segon (demanar un informe jurídic) o el tercer (demanar instruccions clares al ministre de l’interior)?
Per contra, on trobo coherent la posició de CiU és quan diu que plantejarà al congrés de diputats una iniciativa de correcció del buit legal o de la contradicció que existeix o pugui existir entre la llei d’estrangeria i el padró municipal. Això és una iniciativa constructiva, i no la del president del govern central, que es deu creure, malgrat que no és creient, un enviat del Senyor per a implantar la justícia, passant-se per l’arc del triomf les lleis vigents. Lleis que el seu govern ha tingut, durant sis anys, la possibilitat de millorar.
I, heus aquí que Vic, la curial, la sensual, la misteriosa, ha saltat a l’actualitat. La seva corporació municipal ha decidit no empadronar els immigrants il•legals, aprofitant una contradicció entre la llei de règim local i la llei d’estrangeria. Trobo que la corporació vigatana ha portat aquest afer d’una manera molt intel•ligent, tal com correspon a una vila curial: vist l’enrenou muntat, ha demanat un estudi jurídic i ha fet el que aquest estudi recomana, demanar al ministre de l’interior del govern central quins documents són necessaris per empadronar un estranger no comunitari.
Després, segons la resposta del ministre, es podrà veure si és ajustat al que diuen les lleis, i, si es considera necessari, aquestes es podran modificar.
Qui, a la meva manera de veure, no ha estat a l’alçada de les circumstàncies és (algú se n’estranya?) el president del govern central. El vaig veure ahir, amb una cara de boig il.luminat, la cara que devien posar els místics del segle d’or espanyol quan es pensaven que veien a Deu, dir al Parlament europeu que “el país que presideixo no permetrà que, per un truc d’un ajuntament, hi hagi persones que es quedin sense assistència sanitària o que els seus fills no puguin anar a l’escola. No ho permetrem, no ho consentirem”. Senyor president, faci fer unes lleis més coherents, pensi si té els mitjans humans i econòmics per poder-les complir, i després parli com una persona, no com un enviat del Senyor.
Tampoc ha estat a l’alçada de les circumstàncies el PSC, ja que, sense entrar en detalls, ve ordenar als seus regidors de Vic que votessin en contra de la nova normativa municipal sobre l’empadronament.
I tampoc està a l’alçada de les circumstàncies CiU, quan demana que es presenti a tots els ajuntaments de Catalunya una moció de recolzament al model d’integració de Vic. Quin model, el primer (denegar l’empadronament als emigrants irregulars), el segon (demanar un informe jurídic) o el tercer (demanar instruccions clares al ministre de l’interior)?
Per contra, on trobo coherent la posició de CiU és quan diu que plantejarà al congrés de diputats una iniciativa de correcció del buit legal o de la contradicció que existeix o pugui existir entre la llei d’estrangeria i el padró municipal. Això és una iniciativa constructiva, i no la del president del govern central, que es deu creure, malgrat que no és creient, un enviat del Senyor per a implantar la justícia, passant-se per l’arc del triomf les lleis vigents. Lleis que el seu govern ha tingut, durant sis anys, la possibilitat de millorar.
dimecres, de gener 20, 2010
Aminetu Haidar i autodeterminació
Al ple del passat mes de desembre els grups municipals d’ERC, ICV-EUIA i CiU varen presentar una moció per demanar al govern espanyol que permetés el retorn al seu país de Aminetu Haidar, l’activista sahrauí que va estar 32 dies a l’aeroport de Lanzarote en vaga de fam. Demanaven també que el govern espanyol li dispensés un tracte d’absolut respecte, que demanés la llibertat de 7 detinguts a Casablanca, que demanés al govern marroquí que respecti els drets humans del poble sahrauí i que celebri el referèndum d’autodeterminació per aquest territori.
La moció no es va votar ja que, mentrestant, el govern marroquí va permetre l’entrada de la senyora Haidar al seu territori.
Ja he explicat alguna vegada la meva posició sobre les mocions municipals. Trobo que un ple municipal no és el lloc adient per presentar una moció com aquesta, però això no és més que la meva opinió.
Ara, la senyora Haidar ha tornat a Espanya, amb dues intencions: renovar el seu permís de residència, que va obtenir l’any 2.006, per raons humanitàries, després de sortir de quatre anys de presó, i de fer una revisió mèdica a Madrid, ja que, com a conseqüència de la vaga de fam i dels anys de presó, li han quedat seqüeles. Ja ha fet servir aquesta targeta de resident, diu el diari, per fer-se mirar a la residència La Paz, i és previsible que ho torni a fer.
No discuteixo que aquesta persona faci servir la seva targeta de resident per utilitzar els serveis sanitaris espanyols, encara que sigui sense haver cotitzat a la seguretat social, però trobo que aquesta actitud dona la raó als que volen retallar els avantatges socials als emigrants il•legals (que gaudeixen de serveis sense haver cotitzat), i dona arguments als que critiquen el denominat turisme mèdic. Fa que els partits d’extrema dreta, contraria als emigrants, tipus Le Pen, tinguin cada vegada més adeptes.
A més, la senyora Haidar ha estat poc elegant: després d’acusar el govern del país que l’acollia de ser també culpable de la prohibició marroquí de retornar al Aaiun (com si Espanya tingués algun poder per obligar al govern marroquí), no té cap inconvenient a tornar per renovar el seu permís i per fer servir la sanitat espanyola.
Pel que fa al referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental, potser hauríem de recordar dues coses: el comportament dels dirigents sahrauís i la geopolítica.
L’any 1.977, dirigents del Polisari varen informar que començarien les accions bèl•liques contra els pescadors canaris que pescaven amb els seus vaixells artesanals al banc sahrauí. Dit i fet: hi va haver molts assassinats de pescadors i de treballadors espanyols, tres cents si comptem els atacs terroristes a les instal•lacions de fosfat. I després d’assassinar treballadors i pescadors espanyols encara volen que se’ls ajudi... Això, molts ho han oblidat.
Però, un parell d’anys abans, el Polisari, mentre Espanya estava preparant la descolonització, atacava l’exèrcit i la població civil: això va ser una de les causes (i no la menys important) de la retirada sobtada d’Espanya i, com a conseqüència, de la invasió marroquí. Es a dir, que la seva situació actual és deguda, en bona part, al comportament irresponsable dels seus dirigents.
La geopolítica és sempre important. En el cas del Sàhara Occidental, podem considerar tres aspectes:
- el Sàhara Occidental té 250.000 km2 i 250.000 habitants. Un estat independent així pot ser viable o serà, com altres estats africans, un focus d’inestabilitat?
- Argèlia vol una sortida a l’Atlàntic: envairia ràpidament el territori o en faria un protectorat per obtenir, en la pràctica, aquesta sortida.
- Marroc no vol estar rodejat per Argèlia, cosa que passaria si el Sàhara Occidental fos ocupat per aquest país.
De manera que el Marroc no permetrà mai la seva independència, i això per pura supervivència, i això vol dir que, sentint-ho molt, la petició de la moció d’ERC, ICV-EUIA i CiU d’un referèndum d’autodeterminació per aquest territori em sembla, malgrat el que digui l’ONU, més una utopia que una possibilitat real.
La meva opinió és que el millor que podrien fer els sahrauís es acceptar una real autonomia del Marroc, supervisada, si és necessari, internacionalment. Tota la resta els portarà a un carreró sense sortida, que és on es troben ara mateix. I a un sofriment innecessari dels habitants, sacrificats a una opció impossible.
La moció no es va votar ja que, mentrestant, el govern marroquí va permetre l’entrada de la senyora Haidar al seu territori.
Ja he explicat alguna vegada la meva posició sobre les mocions municipals. Trobo que un ple municipal no és el lloc adient per presentar una moció com aquesta, però això no és més que la meva opinió.
Ara, la senyora Haidar ha tornat a Espanya, amb dues intencions: renovar el seu permís de residència, que va obtenir l’any 2.006, per raons humanitàries, després de sortir de quatre anys de presó, i de fer una revisió mèdica a Madrid, ja que, com a conseqüència de la vaga de fam i dels anys de presó, li han quedat seqüeles. Ja ha fet servir aquesta targeta de resident, diu el diari, per fer-se mirar a la residència La Paz, i és previsible que ho torni a fer.
No discuteixo que aquesta persona faci servir la seva targeta de resident per utilitzar els serveis sanitaris espanyols, encara que sigui sense haver cotitzat a la seguretat social, però trobo que aquesta actitud dona la raó als que volen retallar els avantatges socials als emigrants il•legals (que gaudeixen de serveis sense haver cotitzat), i dona arguments als que critiquen el denominat turisme mèdic. Fa que els partits d’extrema dreta, contraria als emigrants, tipus Le Pen, tinguin cada vegada més adeptes.
A més, la senyora Haidar ha estat poc elegant: després d’acusar el govern del país que l’acollia de ser també culpable de la prohibició marroquí de retornar al Aaiun (com si Espanya tingués algun poder per obligar al govern marroquí), no té cap inconvenient a tornar per renovar el seu permís i per fer servir la sanitat espanyola.
Pel que fa al referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental, potser hauríem de recordar dues coses: el comportament dels dirigents sahrauís i la geopolítica.
L’any 1.977, dirigents del Polisari varen informar que començarien les accions bèl•liques contra els pescadors canaris que pescaven amb els seus vaixells artesanals al banc sahrauí. Dit i fet: hi va haver molts assassinats de pescadors i de treballadors espanyols, tres cents si comptem els atacs terroristes a les instal•lacions de fosfat. I després d’assassinar treballadors i pescadors espanyols encara volen que se’ls ajudi... Això, molts ho han oblidat.
Però, un parell d’anys abans, el Polisari, mentre Espanya estava preparant la descolonització, atacava l’exèrcit i la població civil: això va ser una de les causes (i no la menys important) de la retirada sobtada d’Espanya i, com a conseqüència, de la invasió marroquí. Es a dir, que la seva situació actual és deguda, en bona part, al comportament irresponsable dels seus dirigents.
La geopolítica és sempre important. En el cas del Sàhara Occidental, podem considerar tres aspectes:
- el Sàhara Occidental té 250.000 km2 i 250.000 habitants. Un estat independent així pot ser viable o serà, com altres estats africans, un focus d’inestabilitat?
- Argèlia vol una sortida a l’Atlàntic: envairia ràpidament el territori o en faria un protectorat per obtenir, en la pràctica, aquesta sortida.
- Marroc no vol estar rodejat per Argèlia, cosa que passaria si el Sàhara Occidental fos ocupat per aquest país.
De manera que el Marroc no permetrà mai la seva independència, i això per pura supervivència, i això vol dir que, sentint-ho molt, la petició de la moció d’ERC, ICV-EUIA i CiU d’un referèndum d’autodeterminació per aquest territori em sembla, malgrat el que digui l’ONU, més una utopia que una possibilitat real.
La meva opinió és que el millor que podrien fer els sahrauís es acceptar una real autonomia del Marroc, supervisada, si és necessari, internacionalment. Tota la resta els portarà a un carreró sense sortida, que és on es troben ara mateix. I a un sofriment innecessari dels habitants, sacrificats a una opció impossible.
dimarts, de gener 19, 2010
El Dr. Samsó
Aquesta setmana, a Mataró, el Dr. Samsó serà proclamat beat. Hi va ser rector a la parròquia de Santa Maria.
De petit vaig sentir parlar molt del Dr. Samsó; la família de la mare procedia de Mataró, i tant ella com els avis materns l’havien conegut de prop. Es tractava d’un bon home, pel que es deia a casa, que va ser assassinat com tants capellans l’any 1.936, poc després de la revolta militar que va acabar tombant la república.
No repetiré tot el que em varen explicar, ara fa més de mig segle, sobre aquest capellà, però tot el que em varen dir era bo: un bon home, un home molt caritatiu, un home valent. M´havien explicat com el varen agafar (a l’estació, quan, aconsellat per molta gent, fugia de Mataró), el que va dir quan el varen agafar (sí, soc jo a qui busqueu), com va morir, sense voler que li tapessin els ulls, i perdonant els seus assassins. Tot el que va passar durant la guerra era encara molt viu als anys quaranta, i els que llavors érem criatures escoltàvem les històries que els pares ens explicaven amb molta atenció.
El Dr. Samsó era una bona persona, i per això el varen assassinar. I que no em vinguin amb excuses de que va ser víctima d’una acció feta per “incontrolats” (excusa que es dona molt sovint als crims comesos per la república, per contrast amb la repressió perfectament controlada i dirigida per les autoritats que va fer el franquisme, tant durant la guerra com després), ja que la mort del rector es va decidir en un ple de l’ajuntament mataroní, un ple que va ser molt agitat, i en el que un animal que va ser després ministre de la república va ser un dels que varen votar la seva mort.
Però avui no és dia per polèmiques. La beatificació del Dr. Samsó és, per a mi, que només l’ha conegut per referències, un reconeixement just. M’alegro de que, encara que sigui amb tants anys de retràs, se li reti aquest homenatge. I me’n alegro no només per a mi, sinó sobretot per la mare i pels avis que, allà on siguin (encara que només sigui en el nostre record) estaran, aquesta setmana, molt contents.
De petit vaig sentir parlar molt del Dr. Samsó; la família de la mare procedia de Mataró, i tant ella com els avis materns l’havien conegut de prop. Es tractava d’un bon home, pel que es deia a casa, que va ser assassinat com tants capellans l’any 1.936, poc després de la revolta militar que va acabar tombant la república.
No repetiré tot el que em varen explicar, ara fa més de mig segle, sobre aquest capellà, però tot el que em varen dir era bo: un bon home, un home molt caritatiu, un home valent. M´havien explicat com el varen agafar (a l’estació, quan, aconsellat per molta gent, fugia de Mataró), el que va dir quan el varen agafar (sí, soc jo a qui busqueu), com va morir, sense voler que li tapessin els ulls, i perdonant els seus assassins. Tot el que va passar durant la guerra era encara molt viu als anys quaranta, i els que llavors érem criatures escoltàvem les històries que els pares ens explicaven amb molta atenció.
El Dr. Samsó era una bona persona, i per això el varen assassinar. I que no em vinguin amb excuses de que va ser víctima d’una acció feta per “incontrolats” (excusa que es dona molt sovint als crims comesos per la república, per contrast amb la repressió perfectament controlada i dirigida per les autoritats que va fer el franquisme, tant durant la guerra com després), ja que la mort del rector es va decidir en un ple de l’ajuntament mataroní, un ple que va ser molt agitat, i en el que un animal que va ser després ministre de la república va ser un dels que varen votar la seva mort.
Però avui no és dia per polèmiques. La beatificació del Dr. Samsó és, per a mi, que només l’ha conegut per referències, un reconeixement just. M’alegro de que, encara que sigui amb tants anys de retràs, se li reti aquest homenatge. I me’n alegro no només per a mi, sinó sobretot per la mare i pels avis que, allà on siguin (encara que només sigui en el nostre record) estaran, aquesta setmana, molt contents.
dilluns, de gener 18, 2010
L’estat de la Tordera: el bosc de ribera
Parlàvem l’altre dia d’una de les accions previstes a l’Agenda 21 de l’ajuntament de la feliç vila de Malgrat, concretament la que consisteix a recuperar el bosc de ribera de la desembocadura del riu Tordera, bosc de ribera que ha desaparegut.
La Diputació de Barcelona ha publicat un estudi força interessant sobre la Tordera, analitzant l’estat biològic i físico-químic dels seus diversos trams. Ens fixarem, sobretot, en el que diu de la part que ens concerneix més directament: la desembocadura.
Començarem per l’índex Ecostrimed, que, malgrat el seu nom bàrbar, no és més que l’índex integrat que mesura l’estat de salut dels sistemes fluvials a Catalunya, i té en compte les diferents mesures basades en la presència de macroinvertebrats, la de peixos, la qualitat de l’hàbitat, la qualitat del bosc de ribera, els paràmetres fisicoquímics, etc., per intentar elaborar un índex que ofereixi una visió globalitzada de l’estat de salut dels rius. Doncs bé, aquest índex és, per la desembocadura de la Tordera, pèssim (ara bé, per qui es vulgui consolar, és pèssim no només a la desembocadura, sinó també a tot el tram des de Tordera)
Estalviarem al lector els detalls que fan arribar a aquesta trista conclusió, detalls que es poden trobar mirant l’estudi. Parlarem només d’un altre indicador: la qualitat del bosc de ribera.
Doncs bé, la qualitat del bosc de ribera a la desembocadura de la Tordera es considera de qualitat pèssima i de degradació extrema. Aquest estat és més que preocupant, ja que el bosc de ribera és molt important: sobre les riberes (i la riba) creix una vegetació característica, la vegetació de ribera, de gran biodiversitat i productivitat, a causa de l’elevada humitat, la riquesa en nutrients, l’oxigen dissolt i la presència de la capa freàtica. El bosc de ribera es presenta només en llocs poc pertorbats que han permès el creixement d’arbres i arbustos al llarg de molts anys.
Diem que la vegetació de ribera forma part de l’ecosistema fluvial perquè porta a terme diverses funcions molt importants que definiran el tipus de riu i la seva conservació:
• L’erosió i la sedimentació que es donin a la zona al•luvial depenen tant de l’aigua d’escorriment i de l’aigua superficial que baixa pel riu, com de l’estructura del bosc de ribera, ja que les arrels estabilitzen el terreny dels marges del riu. Així els dos elements s’influeixen mútuament per generar el traçat i la forma que tindrà el riu en un moment determinat.
• La vegetació de ribera és una font de matèria orgànica en forma de fullaraca, branquillons, fruits, flors, etc. que va a parar a l’aigua del riu i que és font d’aliment per a una part de la fauna aquàtica. Diem que participa activament en l’intercanvi de matèria i energia de l’ecosistema.
• Un bosc de ribera ben estructurat proporciona una gran quantitat d’hàbitats entre el riu i el bosc adjacent a la zona al•luvial. La biodiversitat que es presenta en aquest bosc de ribera sol ser molt superior que la que hi ha al seu voltant, i dóna refugi a una gran quantitat de sers vius.
• El bosc de ribera crea un ombriu al llit del riu que mitiga les variacions tèrmiques diàries i anuals i frena el creixement desmesurat d’algues.
• Finalment, també cal tenir en compte el gran valor paisatgístic que tenen les riberes amb un bosc ben desenvolupat.
Queda, doncs, demostrat el bon sentit que varen tenir els autors de l’acció de l’Agenda 21 titulada Recuperar el bosc de ribera del rec Viver i de la riera de Palafolls. Queda, també, demostrada la incúria dels responsables que, des de fa set anys, no han avançat en aquesta recuperació. I queda demostrat, també, que escollir l’endegament de la riera de Palafolls ens ha deixat sense la possibilitat de tenir un humil bosc de ribera dins del poble.
Encara som a temps de no permetre que es destrossi la mica de bosc de ribera que tenim al tram de can Feliciano.
La Diputació de Barcelona ha publicat un estudi força interessant sobre la Tordera, analitzant l’estat biològic i físico-químic dels seus diversos trams. Ens fixarem, sobretot, en el que diu de la part que ens concerneix més directament: la desembocadura.
Començarem per l’índex Ecostrimed, que, malgrat el seu nom bàrbar, no és més que l’índex integrat que mesura l’estat de salut dels sistemes fluvials a Catalunya, i té en compte les diferents mesures basades en la presència de macroinvertebrats, la de peixos, la qualitat de l’hàbitat, la qualitat del bosc de ribera, els paràmetres fisicoquímics, etc., per intentar elaborar un índex que ofereixi una visió globalitzada de l’estat de salut dels rius. Doncs bé, aquest índex és, per la desembocadura de la Tordera, pèssim (ara bé, per qui es vulgui consolar, és pèssim no només a la desembocadura, sinó també a tot el tram des de Tordera)
Estalviarem al lector els detalls que fan arribar a aquesta trista conclusió, detalls que es poden trobar mirant l’estudi. Parlarem només d’un altre indicador: la qualitat del bosc de ribera.
Doncs bé, la qualitat del bosc de ribera a la desembocadura de la Tordera es considera de qualitat pèssima i de degradació extrema. Aquest estat és més que preocupant, ja que el bosc de ribera és molt important: sobre les riberes (i la riba) creix una vegetació característica, la vegetació de ribera, de gran biodiversitat i productivitat, a causa de l’elevada humitat, la riquesa en nutrients, l’oxigen dissolt i la presència de la capa freàtica. El bosc de ribera es presenta només en llocs poc pertorbats que han permès el creixement d’arbres i arbustos al llarg de molts anys.
Diem que la vegetació de ribera forma part de l’ecosistema fluvial perquè porta a terme diverses funcions molt importants que definiran el tipus de riu i la seva conservació:
• L’erosió i la sedimentació que es donin a la zona al•luvial depenen tant de l’aigua d’escorriment i de l’aigua superficial que baixa pel riu, com de l’estructura del bosc de ribera, ja que les arrels estabilitzen el terreny dels marges del riu. Així els dos elements s’influeixen mútuament per generar el traçat i la forma que tindrà el riu en un moment determinat.
• La vegetació de ribera és una font de matèria orgànica en forma de fullaraca, branquillons, fruits, flors, etc. que va a parar a l’aigua del riu i que és font d’aliment per a una part de la fauna aquàtica. Diem que participa activament en l’intercanvi de matèria i energia de l’ecosistema.
• Un bosc de ribera ben estructurat proporciona una gran quantitat d’hàbitats entre el riu i el bosc adjacent a la zona al•luvial. La biodiversitat que es presenta en aquest bosc de ribera sol ser molt superior que la que hi ha al seu voltant, i dóna refugi a una gran quantitat de sers vius.
• El bosc de ribera crea un ombriu al llit del riu que mitiga les variacions tèrmiques diàries i anuals i frena el creixement desmesurat d’algues.
• Finalment, també cal tenir en compte el gran valor paisatgístic que tenen les riberes amb un bosc ben desenvolupat.
Queda, doncs, demostrat el bon sentit que varen tenir els autors de l’acció de l’Agenda 21 titulada Recuperar el bosc de ribera del rec Viver i de la riera de Palafolls. Queda, també, demostrada la incúria dels responsables que, des de fa set anys, no han avançat en aquesta recuperació. I queda demostrat, també, que escollir l’endegament de la riera de Palafolls ens ha deixat sense la possibilitat de tenir un humil bosc de ribera dins del poble.
Encara som a temps de no permetre que es destrossi la mica de bosc de ribera que tenim al tram de can Feliciano.
dissabte, de gener 16, 2010
Malgrat 1910 – Noticies del mes de gener
La Vanguardia del dissabte, 15 de gener de 1910 publicava una crònica de Malgrat amb diversos temes. El primer, per anunciar la fira de Sant Antoni Abat, que s’havia de celebrar el 17, fira que, ara fa cent anys, era important.
També s’assenyala que els elements conservadors de la vila estan satisfets que l’ex diputat del districte es presenti a la reelecció, i que s’està preparant la sembra de les patates.
Finalment, es presenta el condol al senyor Ignasi Viladevall i Gibert per la pèrdua de la seva filla Maria de la Mercè, que va morir amb poques hores de diferència de la mort de la seva cosina Enriqueta .
El senyor Viladevall i Gibert, llavors primer tinent d’alcalde, va ser elegit alcalde a les dues eleccions següents, sent alcalde del 1.918 al 1.923, i va ser, diuen, el primer alcalde que va abolir el règim caciquista que fins aleshores havia governat Malgrat.
Ignasi Viladevall i Gibert, nat l’any 1880 i mort l’any 1935, a l’edat de 55 anys, casat amb Anna Ridaura, va ser apotecari a Malgrat, succeint el seu sogre, Ramon Ridaura. Ramon Ridaura va ser junt amb Joan Esquena, metge, un dels dos col•laboradors malgratencs del Bolletí del Diccionari de La Llengua catalana que Mn. Antoni M. Alcover havia iniciat el 1901 des de Mallorca i que va arribar fins al 1936.
El fill d’Ignasi Viladevall, Joan Viladevall Ridaura, va obtenir el títol de farmacèutic l’any 1930.
També s’assenyala que els elements conservadors de la vila estan satisfets que l’ex diputat del districte es presenti a la reelecció, i que s’està preparant la sembra de les patates.
Finalment, es presenta el condol al senyor Ignasi Viladevall i Gibert per la pèrdua de la seva filla Maria de la Mercè, que va morir amb poques hores de diferència de la mort de la seva cosina Enriqueta .
El senyor Viladevall i Gibert, llavors primer tinent d’alcalde, va ser elegit alcalde a les dues eleccions següents, sent alcalde del 1.918 al 1.923, i va ser, diuen, el primer alcalde que va abolir el règim caciquista que fins aleshores havia governat Malgrat.
Ignasi Viladevall i Gibert, nat l’any 1880 i mort l’any 1935, a l’edat de 55 anys, casat amb Anna Ridaura, va ser apotecari a Malgrat, succeint el seu sogre, Ramon Ridaura. Ramon Ridaura va ser junt amb Joan Esquena, metge, un dels dos col•laboradors malgratencs del Bolletí del Diccionari de La Llengua catalana que Mn. Antoni M. Alcover havia iniciat el 1901 des de Mallorca i que va arribar fins al 1936.
El fill d’Ignasi Viladevall, Joan Viladevall Ridaura, va obtenir el títol de farmacèutic l’any 1930.
El pressupost municipal pel 2.010
Encara no s’ha publicat el pressupost de l’ajuntament per l’any 2.010, però ja podem començar a estudiar-lo a la vista dels seus principals components.
El pressupost total és de 24,9 milions d’euros, el que representa un augment del 3,0 % sobre els 24,2 milions pressupostats per l’any 2.009.
Les despeses corrents baixen si les comparem amb les del 2.009: 15,7 milions pel 2.010 per 16,0 pressupostats pel 2.009 (-2,3 %).
L’augment del pressupost ve principalment de les inversions, que passen d’un pressupost 2.009 de 7,6 als 8,3 milions del 2.010 (+ 10,0 %).
Despeses corrents
Les despeses corrents estan composades de despeses de personal, de compres i serveis, de despeses financeres i de transferències corrents. Examinarem les dues primeres, que són les més importants:
Despeses de personal
El nombre de llocs de treball a l’ajuntament pressupostat per l’any 2.010 és de 212, amb un augment de 4 respecte de l’any anterior. Hi haurà:
- 96 llocs de funcionaris (1 més que l’any anterior: 1 caporal de la policia local),
- 96 llocs de personal laboral a jornada completa (1 més que l’any passat: + 1 oficial d’enllumenament, + 1 redactor ràdio Malgrat, - 1 arquitecte tècnic). Hem de dir que aquest darrer ja s’havia previst amortitzar-lo l’any anterior.
- 19 llocs de personal laboral de temporada a jornada completa (3 més que el 2.009: 3 monitors pel casal d’estiu),
- 1 lloc de personal laboral de temporada a jornada parcial (sense canvis),
- 1 lloc d’eventual (també sense canvis). Aquest lloc de treball eventual correspon a una persona de confiança de la regidoria d’inserció laboral.
Malgrat aquest augment de personal, les despeses creixen relativament poc, ja que passen de 7,96 milions d’euros al pressupost de l’any 2.009 a 8,04 milions per aquest any (+ 1,0 %). Això vol dir que es preveu que alguns dels llocs de treball quedaran vacants.
Despeses de compres i serveis
No en tenim el detall, que encara no s’ha publicat, però aquesta partida es preveu que baixi dels 7,2 milions de l’any passat als 6,9 milions del 2.010. Totes les partides baixen, s’ha explicat al ple de l’ajuntament, menys les següents:
- inserció laboral, que augmenta un 8,7 %
- medi ambient, que augmenta del 4,4 %
- benestar social, que augmenta del 5,6 %
Hem de dir que aquesta reducció de les compres i dels serveis és molt voluntarista, però que serà molt difícil que es realitzi, ja que l’equip de govern estarà molt sol•licitat d’uns i altres, i tindrà problemes per dir no, ja que l’any 2.011 és any electoral.
Inversions
Les principals inversions previstes són:
- rehabilitació de la torre de la vídua de can Sala = 1,0 milions d’euros, amb una subvenció de 400.000 € (subvenció que, segons sembla, no es tindrà)
- remodelació del nucli antic = 2,25 milions d’euros
- piscina coberta = 1,3 milions d’euros de dotació municipal
- barri del Castell= 1,3 milions d’euros (plaça Canigó = 250.000 €, centre cívic =650.000 €, pujada del Castell = 200.000 €, carrer Lleida i carrers transversals = 200.000 €)
Conclusió
Uns pressupostos voluntaristes (ho hagueren pogut ser més, però això ja és una altre discussió), que, al meu humil parer, tenen molt poques possibilitats de complir-se, ja que l’any 2.011 és un any electoral, i un govern municipal que aspiri a la reelecció no pot dir massa vegades que no.
Una prova de que la voluntat política per no sobrepassar aquest pressupost és més aviat fluixa és que la senyora alcaldessa no va obrir la boca durant la discussió del pressupost al ple corresponent.
El pressupost total és de 24,9 milions d’euros, el que representa un augment del 3,0 % sobre els 24,2 milions pressupostats per l’any 2.009.
Les despeses corrents baixen si les comparem amb les del 2.009: 15,7 milions pel 2.010 per 16,0 pressupostats pel 2.009 (-2,3 %).
L’augment del pressupost ve principalment de les inversions, que passen d’un pressupost 2.009 de 7,6 als 8,3 milions del 2.010 (+ 10,0 %).
Despeses corrents
Les despeses corrents estan composades de despeses de personal, de compres i serveis, de despeses financeres i de transferències corrents. Examinarem les dues primeres, que són les més importants:
Despeses de personal
El nombre de llocs de treball a l’ajuntament pressupostat per l’any 2.010 és de 212, amb un augment de 4 respecte de l’any anterior. Hi haurà:
- 96 llocs de funcionaris (1 més que l’any anterior: 1 caporal de la policia local),
- 96 llocs de personal laboral a jornada completa (1 més que l’any passat: + 1 oficial d’enllumenament, + 1 redactor ràdio Malgrat, - 1 arquitecte tècnic). Hem de dir que aquest darrer ja s’havia previst amortitzar-lo l’any anterior.
- 19 llocs de personal laboral de temporada a jornada completa (3 més que el 2.009: 3 monitors pel casal d’estiu),
- 1 lloc de personal laboral de temporada a jornada parcial (sense canvis),
- 1 lloc d’eventual (també sense canvis). Aquest lloc de treball eventual correspon a una persona de confiança de la regidoria d’inserció laboral.
Malgrat aquest augment de personal, les despeses creixen relativament poc, ja que passen de 7,96 milions d’euros al pressupost de l’any 2.009 a 8,04 milions per aquest any (+ 1,0 %). Això vol dir que es preveu que alguns dels llocs de treball quedaran vacants.
Despeses de compres i serveis
No en tenim el detall, que encara no s’ha publicat, però aquesta partida es preveu que baixi dels 7,2 milions de l’any passat als 6,9 milions del 2.010. Totes les partides baixen, s’ha explicat al ple de l’ajuntament, menys les següents:
- inserció laboral, que augmenta un 8,7 %
- medi ambient, que augmenta del 4,4 %
- benestar social, que augmenta del 5,6 %
Hem de dir que aquesta reducció de les compres i dels serveis és molt voluntarista, però que serà molt difícil que es realitzi, ja que l’equip de govern estarà molt sol•licitat d’uns i altres, i tindrà problemes per dir no, ja que l’any 2.011 és any electoral.
Inversions
Les principals inversions previstes són:
- rehabilitació de la torre de la vídua de can Sala = 1,0 milions d’euros, amb una subvenció de 400.000 € (subvenció que, segons sembla, no es tindrà)
- remodelació del nucli antic = 2,25 milions d’euros
- piscina coberta = 1,3 milions d’euros de dotació municipal
- barri del Castell= 1,3 milions d’euros (plaça Canigó = 250.000 €, centre cívic =650.000 €, pujada del Castell = 200.000 €, carrer Lleida i carrers transversals = 200.000 €)
Conclusió
Uns pressupostos voluntaristes (ho hagueren pogut ser més, però això ja és una altre discussió), que, al meu humil parer, tenen molt poques possibilitats de complir-se, ja que l’any 2.011 és un any electoral, i un govern municipal que aspiri a la reelecció no pot dir massa vegades que no.
Una prova de que la voluntat política per no sobrepassar aquest pressupost és més aviat fluixa és que la senyora alcaldessa no va obrir la boca durant la discussió del pressupost al ple corresponent.
dimarts, de gener 12, 2010
Aeroports: una bona manera de llençar els diners
Publiquen avui alguns diaris la situació financera dels principals aeroports espanyols. AENA, que és la gestora aeroportuària espanyola, resulta ser una empresa ruïnosa. Però res no hi fa: AENA segueix i seguirà sent un dels darrers instruments franquistes de l’estat central.
Anem per parts: els aeroports espanyols han perdut, l’any 2.009, 433 milions d’euros abans d’impostos, una misèria. Han ingressat 1.876 milions d’euros, han tingut unes despeses directes de 1.425 milions d’euros i 671 milions d’euros d’amortitzacions, el que dona un resultat d’explotació de – 220 milions, al que s’han d’afegir 213 milions de despeses financeres.
Es a dir, que els aeroports espanyols, on s’han fet (i s’estan fent) enormes terminals que tenen una utilitat molt relativa, comparada amb el seu cost, s’estan llençant els diners dels contribuents.
Si agafem l’aeroport de Barajas, a ell sol li corresponen 283 milions d’euros d’amortitzacions i 156 de despeses financeres, i té un resultat negatiu de 301 milions d’euros. I tot degut a la T4!!
Però Barcelona també té la seva part de dèficit: 107 milions d’amortitzacions per l’any 2.009 (l’amortització de la T1 només s’ha comptat des de la seva inauguració), 31 milions de despeses financeres i un resultat negatiu de 29 milions.
Pel 2.010, el resultat previst és de -578 milions (unes pèrdues de 155 milions més que l’any 2.009), dels que 311 milions seran deguts a Barajas i 146 al Prat.
A Alacant, que té una terminal que fa poc es va ampliar, i que encara està lluny de la saturació, n’estant acabant una de nova...
S’han fet obres impressionants, però molt per sobre del que s’hauria pogut fer si s’hagués mirat la pela en comptes de voler fer obres faraòniques, a major glòria de no sabem qui. I nosaltres, babaus, els hem aplaudit: ens ha impressionat la T4 i no hem volgut quedar endarrere amb la T1 del Prat. Però ara toca pagar. I qui pagarà tot aquest malbaratament serem els mateixos que hem estat aplaudint. I no tenim ni un duro.
Article del País
Anem per parts: els aeroports espanyols han perdut, l’any 2.009, 433 milions d’euros abans d’impostos, una misèria. Han ingressat 1.876 milions d’euros, han tingut unes despeses directes de 1.425 milions d’euros i 671 milions d’euros d’amortitzacions, el que dona un resultat d’explotació de – 220 milions, al que s’han d’afegir 213 milions de despeses financeres.
Es a dir, que els aeroports espanyols, on s’han fet (i s’estan fent) enormes terminals que tenen una utilitat molt relativa, comparada amb el seu cost, s’estan llençant els diners dels contribuents.
Si agafem l’aeroport de Barajas, a ell sol li corresponen 283 milions d’euros d’amortitzacions i 156 de despeses financeres, i té un resultat negatiu de 301 milions d’euros. I tot degut a la T4!!
Però Barcelona també té la seva part de dèficit: 107 milions d’amortitzacions per l’any 2.009 (l’amortització de la T1 només s’ha comptat des de la seva inauguració), 31 milions de despeses financeres i un resultat negatiu de 29 milions.
Pel 2.010, el resultat previst és de -578 milions (unes pèrdues de 155 milions més que l’any 2.009), dels que 311 milions seran deguts a Barajas i 146 al Prat.
A Alacant, que té una terminal que fa poc es va ampliar, i que encara està lluny de la saturació, n’estant acabant una de nova...
S’han fet obres impressionants, però molt per sobre del que s’hauria pogut fer si s’hagués mirat la pela en comptes de voler fer obres faraòniques, a major glòria de no sabem qui. I nosaltres, babaus, els hem aplaudit: ens ha impressionat la T4 i no hem volgut quedar endarrere amb la T1 del Prat. Però ara toca pagar. I qui pagarà tot aquest malbaratament serem els mateixos que hem estat aplaudint. I no tenim ni un duro.
Article del País
dilluns, de gener 11, 2010
El fred d’aquest hivern i l'Oscil•lació Àrtica
No hi ha dubte que la foto del Regne Unit nevat és impressionant. Però no és només el Regne Unit. Fortes nevades i temperatures molt baixes s'han estès per tot Europa, provocant el tancament d'escoles, paralitzant els aeroports i els transports per carretera, i fent caure algunes línies de transport d'energia elèctrica. Gran part d'Amèrica del Nord i parts d'Àsia també han experimentat el mateix fred brutal. Mentrestant, les terres àrtiques tenen temperatures superiors a les habituals.
La causa d'aquest fred inusual és un valor molt baix de l'Oscil•lació Àrtica (AO segons el seu acrònim en anglès)
L'Oscil•lació Àrtica és un sistema climàtic que influeix en el clima d'hivern a l'hemisferi nord. Es defineix per la diferència de pressió entre l'aire a les latituds mitjanes (al voltant de 45 graus al nord, prop de la latitud de Montreal, Canadà o Bordeus, França) i l'aire sobre l'Àrtic. Una massa d'aire de baixa pressió domina l'Àrtic, mentre que els sistemes d'alta pressió s'assenten a les latituds mitjanes. La intensitat de les altes i de les baixes pressions d'aquests sistemes oscil•la. Quan els sistemes tenen pressions més febles que el que és normal, la diferència de pressió entre l'Àrtic i les latituds mitjanes disminueix, permetent que l'aire fred de l'Àrtic llisqui cap al sud, mentre l'aire més calent es mou cap al nord. A una Oscil•lació Àrtica més feble del que és normal se li diu que és negativa. Quan els sistemes de pressió alta i baixa són forts, l'Oscil•lació Ârtica és positiva.
Durant el mes de desembre de 2009, l'Oscil•lació Àrtica ha estat molt negativa, com es veu en el gràfic. La imatge mostra l'impacte d'aquesta Oscil•lació Àrtica negativa en les temperatures de la superfície de la terra a tot l'hemisferi nord, prenent com a base la mitjana de les temperatures de desembre des del 2.000 fins al 2.008 (com més blau, més fred). L'aire fred de l'Àrtic va congelar la superfície de la terra en les latituds mitjanes com la nostra, mentre que les terres àrtiques, com Grenlàndia i Alaska, tenien una temperatura molt més càlida del que és habitual.
Quina és la causa que hi hagi aquestes fluctuacions en els valors de l'Oscil•lació Àrtica? Sembla que aquestes fluctuacions estan lligades a les de l'Oscil•lació de l'Atlàntic Nord (NAO). Però la realitat és que no hi ha encara una explicació convincent de què és el que causa aquestes fluctuacions que tant influeixen sobre el clima. Com tampoc està gens clar què és el que ocasiona altres fenòmens semblants, com el Niño (l’amic Jordi Mercader dixit al darrer som-hi!). Ni perquè aquestes fluctuacions són, de vegades, com aquest hivern, particularment importants.
Sobre el clima encara queda molt per estudiar i entendre.
Dades sobre els valors mensuals de l'A.O.
diumenge, de gener 10, 2010
El senyor Juancho ja és lliure (per ara)
Aquest any en farà quaranta que per primera vegada vaig anar a Copenhaguen per passar-hi un cap de setmana. El dissabte a la tarda em vaig dirigir al Tívoli, on vaig rebre una lliçó de democràcia que encara tinc present. A Espanya eren èpoques de dictadura, i per això aquesta lliçó em va impactar encara més. Al Tívoli hi havia un jove, que devia estar pet, que cridava i molestava la gent que estava passant la tarda tranquil•lament. Un policia es va acostar. Duia a la mà un telèfon (era la primera vegada que veia un mòbil), va trucar per demanar reforços i, quan varen arribar, van detenir el cridaner. Com que aquest es resistia i cada cop cridava més, li varen torçar un braç, amb una certa brutalitat, fins que va callar. Llavors se’l varen endur. La brutalitat dels policies danesos no s’haurien atrevit a mostrar-la en públic els seus col•legues espanyols (encara que governés en Franco, ja érem a l’any 1.970)
La lliçó de democràcia que vaig aprendre és que, en un país democràtic i permissiu, si es vol que la democràcia i la permissivitat funcionin, s’ha de ser inflexible quan algú sobrepassa el que és permès legalment. Sense aquest fre, la democràcia seria una olla de grills.
El senyor López de Uralde, president de Greenpeace, conegut pels seus com Juancho, va anar a Copenhaguen, va aprofitar que Dinamarca és un país democràtic i permissiu, i va sobrepassar la legalitat. La reacció va ser la que havia de ser. El senyor Juancho i els seus companys van ser empresonats, han passat tres setmanes a la cangrí, i hauran d’enfrontar-se a un judici. I és que a Dinamarca, al contrari que aquí, està permès de fer moltes coses, però n’hi ha una que no es pot fer, que és fer el que no està permès.
Ni el senyor Juancho ni els que es varen manifestar contra la seva detenció ho poden entendre. El seu argument és que només varen fer una protesta pacífica. Però, a més, varen fer una suplantació de personalitat i un violament de morada, amb l’agreujament de que era en un acte on hi assistia la reina. Allà, aquestes coses no estan permeses. Per molt pacífica que fos la seva protesta, van sobrepassar els límits. Podrien pagar-ho car.
I és que ni el senyor Juancho ni els que es manifesten al seu favor tenen una idea clara del què és la democràcia. Entre nosaltres, com la majoria dels habitants d’aquest país.
La lliçó de democràcia que vaig aprendre és que, en un país democràtic i permissiu, si es vol que la democràcia i la permissivitat funcionin, s’ha de ser inflexible quan algú sobrepassa el que és permès legalment. Sense aquest fre, la democràcia seria una olla de grills.
El senyor López de Uralde, president de Greenpeace, conegut pels seus com Juancho, va anar a Copenhaguen, va aprofitar que Dinamarca és un país democràtic i permissiu, i va sobrepassar la legalitat. La reacció va ser la que havia de ser. El senyor Juancho i els seus companys van ser empresonats, han passat tres setmanes a la cangrí, i hauran d’enfrontar-se a un judici. I és que a Dinamarca, al contrari que aquí, està permès de fer moltes coses, però n’hi ha una que no es pot fer, que és fer el que no està permès.
Ni el senyor Juancho ni els que es varen manifestar contra la seva detenció ho poden entendre. El seu argument és que només varen fer una protesta pacífica. Però, a més, varen fer una suplantació de personalitat i un violament de morada, amb l’agreujament de que era en un acte on hi assistia la reina. Allà, aquestes coses no estan permeses. Per molt pacífica que fos la seva protesta, van sobrepassar els límits. Podrien pagar-ho car.
I és que ni el senyor Juancho ni els que es manifesten al seu favor tenen una idea clara del què és la democràcia. Entre nosaltres, com la majoria dels habitants d’aquest país.
divendres, de gener 08, 2010
Icebergs ratllats
Entre les felicitacions de Nadal que he rebut me n’ha agradat especialment una en la que hi ha imatges d’icebergs ratllats. No sabia ni que existissin els tals icebergs, però els trobo realment bonics. Aquestes ratlles estan formades per les capes de gel que reaccionen a condicions diferents, segons m’han explicat.
Les ratlles blaves sovint es formen quan una esquerda en el full de gel s'omple d'aigua i aquesta no es congela ràpidament, raó per la que queden bombolles en l'iceberg que li donen aquest color blavós.
Quan un iceberg cau al mar, una capa d'aigua del mar pot congelar a la part inferior de l'iceberg. Si l'aigua està plena d'algues s’hi pot formar una franja verda.
Les línies marrons, negres i grogues es formen gràcies al sediment recollit quan la làmina de gel s'arrossega sobre el terreny durant la seva baixada cap al mar.
dijous, de gener 07, 2010
1.315: el pas del Període Càlid Medieval a la Petita Edat del Gel
Des de l'any 800 fins a principis del segle XIV, Europa va viure un període càlid, amb un clima estable, que es coneix com a Període Càlid Medieval. Durant aquest període, els gels de l'Atlàntic nord varen retrocedir, el que va permetre viatges més fàcils a Islàndia, l'establiment de colònies estables en Grenlàndia i l'expansió dels víkings cap al sud d'Europa.
Cap a l'any 1.250, els viatges a Islàndia i Grenlàndia es van fer més complicats, conforme els gels àrtics tornaven a avançar. Tanmateix, aquest principi del final del període càlid no va arribar al continent europeu fins a l'any 1.315.
De l'any 800 al 1.300, la producció agrícola d'Europa havia augmentat de forma constant. Tot i que localment hi havia hagut escassetat d'aliments en les que moltes persones van morir de fam, el nivell de vida a Europa occidental en el seu conjunt havia augmentat, malgrat que la població hagués anat augmentat constantment: a finals del segle XI, Anglaterra tenia 1, 4 milions d'habitants, mentre que al començament del XIV havia arribat als 5; en el que avui és França, la població havia passat de 6,2 a 17,6 milions d'habitants.
A principis del segle XIV, però, la població havia crescut de tal manera que la terra només podia proporcionar els recursos suficients per al seu suport si hi havia les millors condicions. Ja no hi havia cap marge per a la pèrdua de les collites o fins i tot per a collites deficients. Al mateix temps, però, el clima d'Europa occidental estava experimentant un lleuger canvi, amb estius més freds i humits i amb tempestes a principis de tardor. Les condicions ja no eren òptimes per a l'agricultura.
Se sap que hi havia hagut fam abans, però mai amb una població tan gran per alimentar, i cap que persistís durant tant de temps. Una primavera humida l'any 1315 va fer impossible llaurar tots els camps que estaven a punt per al cultiu, i les fortes pluges varen podrir moltes de les llavors abans que poguessin germinar. La collita va ser molt menor del que era habitual, i les reserves d'aliments de moltes famílies es van esgotar ràpidament. La gent recollia els aliments que podia dels boscos: les arrels comestibles, plantes, herbes, fruits secs, i l'escorça. Encara que moltes persones es van debilitar greument per la desnutrició, l'evidència històrica suggereix que relativament poques van morir. Però la primavera i l'estiu de 1316 van ser novament freds i humits. Les famílies camperoles tenien ara menys d'energia amb la que llaurar el terreny necessari per a una collita i per compensar el dèficit anterior i van tenir un subministrament d'aliments molt més petit per alimentar-se fins a la propera collita.
A la primavera de 1317, totes les classes de la societat estaven patint, encara que, com era d'esperar, les classes més baixes van ser les més afectades. Es van sacrificar els animals, es van menjar els grans que havien de servir per sembrar la propera collita, es van abandonar els lactants i els nens més petits. Moltes de les persones d'edat es deixaven morir de fam voluntàriament per tal que els membres més joves de la família poguessin viure per treballar els camps.
El temps havia tornat al seu patró normal a l'estiu del 1317, però la població d'Europa va ser incapaç d'una ràpida recuperació. Un factor important per aquesta situació va ser l'escassetat de gra disponible per a ser utilitzat com a llavor. Encara que els historiadors encara no estan segurs de la validesa de les xifres, els registres de l'època semblen indicar que es necessitava un quintar de llavors per produir quatre quintars de blat. En el període més alt de la fam, cap a finals de la primavera de 1317, la gent que es moria de fam s’havia menjat gran part del gra normalment reservat com a llavor, i també s’havien menjat molts dels seus animals de tir.
Les persones i els animals que van sobreviure estaven massa dèbils per a treballar eficaçment. D'un deu a un quinze per cent de la població havia mort de pneumònia, de bronquitis, de tuberculosi i d'altres malalties que la debilitat dels que van patir fam les havia convertit en fatals, i en conseqüència hi havia menys boques que alimentar. Així, Europa va ser capaç d'anar-se recuperant, encara que lentament.
No va ser fins a 1.325 que el subministrament d'aliments va tornar a un estat relativament normal, i que la població va recomençar a augmentar. Europa, entretant, havia patit un dur revés. La taxa de mortalitat havia estat molt elevada, i fins i tot la noblesa i el clergat havien mort de fam. Ara, el món semblava un lloc menys estable i "suau" del que hi havia hagut abans de la Gran Fam.
Cap a l'any 1.250, els viatges a Islàndia i Grenlàndia es van fer més complicats, conforme els gels àrtics tornaven a avançar. Tanmateix, aquest principi del final del període càlid no va arribar al continent europeu fins a l'any 1.315.
De l'any 800 al 1.300, la producció agrícola d'Europa havia augmentat de forma constant. Tot i que localment hi havia hagut escassetat d'aliments en les que moltes persones van morir de fam, el nivell de vida a Europa occidental en el seu conjunt havia augmentat, malgrat que la població hagués anat augmentat constantment: a finals del segle XI, Anglaterra tenia 1, 4 milions d'habitants, mentre que al començament del XIV havia arribat als 5; en el que avui és França, la població havia passat de 6,2 a 17,6 milions d'habitants.
A principis del segle XIV, però, la població havia crescut de tal manera que la terra només podia proporcionar els recursos suficients per al seu suport si hi havia les millors condicions. Ja no hi havia cap marge per a la pèrdua de les collites o fins i tot per a collites deficients. Al mateix temps, però, el clima d'Europa occidental estava experimentant un lleuger canvi, amb estius més freds i humits i amb tempestes a principis de tardor. Les condicions ja no eren òptimes per a l'agricultura.
Se sap que hi havia hagut fam abans, però mai amb una població tan gran per alimentar, i cap que persistís durant tant de temps. Una primavera humida l'any 1315 va fer impossible llaurar tots els camps que estaven a punt per al cultiu, i les fortes pluges varen podrir moltes de les llavors abans que poguessin germinar. La collita va ser molt menor del que era habitual, i les reserves d'aliments de moltes famílies es van esgotar ràpidament. La gent recollia els aliments que podia dels boscos: les arrels comestibles, plantes, herbes, fruits secs, i l'escorça. Encara que moltes persones es van debilitar greument per la desnutrició, l'evidència històrica suggereix que relativament poques van morir. Però la primavera i l'estiu de 1316 van ser novament freds i humits. Les famílies camperoles tenien ara menys d'energia amb la que llaurar el terreny necessari per a una collita i per compensar el dèficit anterior i van tenir un subministrament d'aliments molt més petit per alimentar-se fins a la propera collita.
A la primavera de 1317, totes les classes de la societat estaven patint, encara que, com era d'esperar, les classes més baixes van ser les més afectades. Es van sacrificar els animals, es van menjar els grans que havien de servir per sembrar la propera collita, es van abandonar els lactants i els nens més petits. Moltes de les persones d'edat es deixaven morir de fam voluntàriament per tal que els membres més joves de la família poguessin viure per treballar els camps.
El temps havia tornat al seu patró normal a l'estiu del 1317, però la població d'Europa va ser incapaç d'una ràpida recuperació. Un factor important per aquesta situació va ser l'escassetat de gra disponible per a ser utilitzat com a llavor. Encara que els historiadors encara no estan segurs de la validesa de les xifres, els registres de l'època semblen indicar que es necessitava un quintar de llavors per produir quatre quintars de blat. En el període més alt de la fam, cap a finals de la primavera de 1317, la gent que es moria de fam s’havia menjat gran part del gra normalment reservat com a llavor, i també s’havien menjat molts dels seus animals de tir.
Les persones i els animals que van sobreviure estaven massa dèbils per a treballar eficaçment. D'un deu a un quinze per cent de la població havia mort de pneumònia, de bronquitis, de tuberculosi i d'altres malalties que la debilitat dels que van patir fam les havia convertit en fatals, i en conseqüència hi havia menys boques que alimentar. Així, Europa va ser capaç d'anar-se recuperant, encara que lentament.
No va ser fins a 1.325 que el subministrament d'aliments va tornar a un estat relativament normal, i que la població va recomençar a augmentar. Europa, entretant, havia patit un dur revés. La taxa de mortalitat havia estat molt elevada, i fins i tot la noblesa i el clergat havien mort de fam. Ara, el món semblava un lloc menys estable i "suau" del que hi havia hagut abans de la Gran Fam.
dimarts, de gener 05, 2010
Malgrat 1910 – Una caseta per la duana
Comencem avui la revista de les notícies aparegudes a La Vanguardia l’any 1.910 sobre Malgrat. Aquell any, o al menys el seu primer semestre, va estar marcat per les vagues dels miners a les mines de ferro de can Palomeres. Anirem seguint el desenvolupament d’aquests conflictes.
La primera notícia que trobem, però, no té res a veure amb aquest tema. Es una notícia apareguda a La Vanguardia el dimecres 5 de gener d’avui fa justament cent anys, i tracta de la concessió d’un permís a l’administrador de la duana de Malgrat per construir una petita caseta a la zona marítima terrestre, pel servei dels carrabiners veterans afectats a la duana.
La primera notícia que trobem, però, no té res a veure amb aquest tema. Es una notícia apareguda a La Vanguardia el dimecres 5 de gener d’avui fa justament cent anys, i tracta de la concessió d’un permís a l’administrador de la duana de Malgrat per construir una petita caseta a la zona marítima terrestre, pel servei dels carrabiners veterans afectats a la duana.
Optimisme i pessimisme
Ahir llegia amb interès la Contra de la Vanguardia: la persona entrevistada era un senyor anomenat Eduard Biosca, optimista global.
En temps com aquest, de crisi econòmica, d’amenaces terroristes internacionals, de pèrdua dels valors tradicionals, de futur incert, topar-se amb una persona optimista és molt difícil, però el senyor Biosca ho és. El que diu és interessant, i té tota la raó en moltes de les coses que explica. Les coses, tot i estant malament, si les comparem amb el que passava fa anys, han experimentat un progrés molt clar. El nivell de vida actual, tot i estar en plena crisi, és incomparablement millor que el dels anys quaranta i cinquanta. El futur, tot i presentar-se molt negre, és notablement millor que el que el món tenia als anys trenta. L’esperança de vida és avui molt més elevada que fa trenta o quaranta anys, i els vells tenen una salut més bona que la que tenien, a la mateixa edat, els seus avis. I així podríem continuar, la llista de progressos seria molt llarga.
On ja no estic d’acord amb el senyor Biosca és quan diu que “els pessimistes no són els que saben veure els problemes: són els que no saben veure les solucions”. I no hi estic d’acord perquè jo sóc un d’aquests pessimistes que critica. Fa molt de temps que ho sóc, i penso que sóc més feliç que si fos optimista. M’explico: com a pessimista, veig millor els problemes que es poden presentar que si fos optimista. Al preveure els problemes, faig el que puc per evitar-los, de manera que el futur, quan arriba, se’m presenta habitualment menys negre que el que havia suposat, cosa que m’alegra moltíssim. Sóc pessimista, però pessimista alegre.
L’optimista, en canvi, té més dificultats per veure els problemes que es poden presentar, de manera que no fa res per evitar-los. Quan el futur arriba, al no haver fet res per solucionar els problemes reals o hipotètics que es podien presentar, es troba amb una realitat pitjor que la que havia imaginat. L’optimista es converteix en un optimista trist.
I entre ser un optimista trist o un pessimista alegre, prefereixo aquesta darrera opció.
En temps com aquest, de crisi econòmica, d’amenaces terroristes internacionals, de pèrdua dels valors tradicionals, de futur incert, topar-se amb una persona optimista és molt difícil, però el senyor Biosca ho és. El que diu és interessant, i té tota la raó en moltes de les coses que explica. Les coses, tot i estant malament, si les comparem amb el que passava fa anys, han experimentat un progrés molt clar. El nivell de vida actual, tot i estar en plena crisi, és incomparablement millor que el dels anys quaranta i cinquanta. El futur, tot i presentar-se molt negre, és notablement millor que el que el món tenia als anys trenta. L’esperança de vida és avui molt més elevada que fa trenta o quaranta anys, i els vells tenen una salut més bona que la que tenien, a la mateixa edat, els seus avis. I així podríem continuar, la llista de progressos seria molt llarga.
On ja no estic d’acord amb el senyor Biosca és quan diu que “els pessimistes no són els que saben veure els problemes: són els que no saben veure les solucions”. I no hi estic d’acord perquè jo sóc un d’aquests pessimistes que critica. Fa molt de temps que ho sóc, i penso que sóc més feliç que si fos optimista. M’explico: com a pessimista, veig millor els problemes que es poden presentar que si fos optimista. Al preveure els problemes, faig el que puc per evitar-los, de manera que el futur, quan arriba, se’m presenta habitualment menys negre que el que havia suposat, cosa que m’alegra moltíssim. Sóc pessimista, però pessimista alegre.
L’optimista, en canvi, té més dificultats per veure els problemes que es poden presentar, de manera que no fa res per evitar-los. Quan el futur arriba, al no haver fet res per solucionar els problemes reals o hipotètics que es podien presentar, es troba amb una realitat pitjor que la que havia imaginat. L’optimista es converteix en un optimista trist.
I entre ser un optimista trist o un pessimista alegre, prefereixo aquesta darrera opció.
dilluns, de gener 04, 2010
Agenda 21 – El rec Viver i la riera de Palafolls
L’auditoria ambiental de Malgrat de Mar, anomenada també Agenda 21, va ser publicada el febrer del 2.003. Set anys més tard, l’Ajuntament hauria de publicar un balanç de les accions realitzades. No ho ha fet, com tampoc ha publicat cap modificació de les accions a emprendre (en set anys es deuen haver donat compte que hi ha accions que sobren i altres que falten), i això que disposen d’una magnífica eina de comunicació, com és el Butlletí Municipal. Vist des de fora, sembla que aquest important document s'estigui omplint de pols en qualsevol armari de la Casa Gran.
Anirem repassant algunes d’aquestes accions, i començarem amb el rec Viver i la riera de Palafolls. L’acció prevista és la següent:
Recuperar el bosc de ribera del rec Viver i de la riera de Palafolls
Tal com succeeix en el cas de la Tordera, el rec Viver i la riera de Palafolls presenten una vegetació actual on domina el canyer, especialment en el cas del rec Viver, així com vegetació riuderal i d’altra vegetació impròpia d’ambients humits. Els boscos de ribera són inexistents en aquests cursos.
Es proposa realitzar una sèrie d’intervencions d’eliminació selectiva de la vegetació actual i la plantació d’espècies típiques dels ambients de ribera. Es important, en qualsevol cas, garantir un seguiment i un manteniment posterior d’aquesta recuperació per tal d’evitar la recolonització de l’espai per part d’espècies invasores com la pròpia canya i plantes nitròfiles, i garantir la consolidació de les formacions de ribera.
El projecte proposat ha de definir detalladament la intervenció, si bé a priori s’estima que la superfície total a recuperar és aproximadament de 14.000 m2, i es proposa la plantació d’un arbre de ribera cada 16 m2. D’aquesta manera el total d’arbres a plantar és de 885.
El fet que els marges d’aquests cursos siguin de propietat privada fa necessari plantejar la realització de reunions entre els propietaris i l’Ajuntament, durant el procés d’elaboració del projecte, per tal d’informar dels objectius d’aquests i de negociar i consensuar una acció conjunta.
A la vista de les fotos del rec Viver no sembla pas que s’hagi avançat en aquesta acció. Pel que fa a la riera de Palafolls no sembla pas que s'hagi fet millor.
Per cert, una altra de les accions era la de fer una ordenança per regular l’actuació ambiental dels càmpings del cap de la Tordera que, com veiem, han envaït els marges del rec Viver.
divendres, de gener 01, 2010
Any Nou
Haig de dir que a casa no es celebra l’entrada d’un nou any. Per moltes raons (estalviar-nos problemes per anar, aparcar i tornar d’alguna festa, per no sopar massa, que és dolent per l’estomac, ens podem ennuegar empassant-nos la pell i els pinyols dels grans de raïm, etc.), però principalment perquè això d’acabar un any i començar-ne un de nou no vol dir res. Si l’any comencés com al temps dels romans, el primer de març, tothom s’emborratxaria la nit del 28 o 29 de febrer, i no la del 31 de desembre. La data màgica actual passaria sense pena ni glòria.
Un nou any no ens canvia la vida ni poc ni molt. El que ens passarà l’any nou serà conseqüència del que haurem fet l’any vell i del que anem fent l’any que ha començat. Sempre ha estat així i sempre ho serà. El temps és continu, almenys pel que podem observar: les discontinuïtats són artificials o, més ben dit, artificioses. Només serveixen per portar una comptabilitat del temps que passa.
I el temps passa cada vegada més de pressa. Recordo que, quan era petit, en un número extraordinari de final d’any del TBO hi havia una historieta que em va impactar. Explicava la velocitat amb la que passa el temps a cada edat: quan tens pocs anys, passa lent com un carro tirat per un burro, més tard va en bicicleta, després en moto, passen els anys i ja va en cotxe de carreres. Et fas vell i el temps passa amb la velocitat d’un avió.
Tenia un col•lega que havia trobat la fórmula per calcular aquesta velocitat amb la que veiem passar el temps. La fórmula era tètrica, però corresponia bé amb la realitat: la velocitat amb la que veiem passar el temps és inversament proporcional a l’esperança de vida. Si l’invers fos veritat, hauríem de fer tot el possible per avorrir-nos molt, ja que així el temps ens passaria més lentament i la nostra esperança de vida augmentaria.
Però deixem-nos de filosofies barates i fem com tothom: FELIÇ ANY NOU. Sobretot amb salut.
Un nou any no ens canvia la vida ni poc ni molt. El que ens passarà l’any nou serà conseqüència del que haurem fet l’any vell i del que anem fent l’any que ha començat. Sempre ha estat així i sempre ho serà. El temps és continu, almenys pel que podem observar: les discontinuïtats són artificials o, més ben dit, artificioses. Només serveixen per portar una comptabilitat del temps que passa.
I el temps passa cada vegada més de pressa. Recordo que, quan era petit, en un número extraordinari de final d’any del TBO hi havia una historieta que em va impactar. Explicava la velocitat amb la que passa el temps a cada edat: quan tens pocs anys, passa lent com un carro tirat per un burro, més tard va en bicicleta, després en moto, passen els anys i ja va en cotxe de carreres. Et fas vell i el temps passa amb la velocitat d’un avió.
Tenia un col•lega que havia trobat la fórmula per calcular aquesta velocitat amb la que veiem passar el temps. La fórmula era tètrica, però corresponia bé amb la realitat: la velocitat amb la que veiem passar el temps és inversament proporcional a l’esperança de vida. Si l’invers fos veritat, hauríem de fer tot el possible per avorrir-nos molt, ja que així el temps ens passaria més lentament i la nostra esperança de vida augmentaria.
Però deixem-nos de filosofies barates i fem com tothom: FELIÇ ANY NOU. Sobretot amb salut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)