dissabte, de juny 27, 2009

Educació i atur

La tassa mitjana d’atur de l’any passat, llegeixo al País, era del 13 % entre els treballadors de 25 a 34 anys que no havien acabat la ESO, del 10,3 % entre els només havien cursat la ESO, del 8 % entre els que tenien un batxillerat o una formació professional, i del 6,4 % entre els que tenien una educació superior. I això era abans de que el fort de la crisi arribés. Ara, els percentatges són més elevats, però es manté la relació de que a menys nivell educatiu correspon més atur.

La proporció d’estudiants que no acaben la ESO (any 2007) és del 30,8 %, el doble que la mitjana europea. La causa la trobem que, fins fa poc, es podia trobar una feina a la construcció o en el turisme sense necessitat d’haver acabat els estudis secundaris. I entre la construcció i el turisme representaven el 25 % de PIB, una xifra que és molt exagerada.

L’any 2000, el 67 % dels joves entre 20 i 24 anys tenia un nivell de formació almenys de secundària, mentre que set anys desprès, el 2007, aquest percentatge havia baixat al 61 % (per una mitjana europea del 78 %). Una vergonya, que segurament anirà canviant amb la crisi, ja que les feines de la construcció i del turisme es faran més escadusseres.

Hem d’arribar a la conclusió que els joves espanyols són més tontos que els seus homòlegs europeus? O serà que l’educació d’aquest país no funciona? Com es vol crear una economia basada en el coneixement amb aquests nivells educatius? Com a país, pagarem un preu molt alt per la ignorància del personal, sobretot dels joves. I el pitjor és que no sembla pas que es discuteixi sobre el perquè d’aquest problema.

Ni els mestres són respectats, ni l’estat els dóna els mitjans per fer-se respectar. Ni la manera de triar els mestres, ni de motivar-los, és la bona. Ni els plans educatius són correctes, ja que els seus continguts tenen un nivell baixíssim. El problema ja comença a l’educació primària, i s’amplifica a la secundària, el que fa que, al arribar a la universitat, la majoria no estiguin mínimament preparats.

Però cap govern gosa posar el cascavell al gat. La nova llei d’educació catalana resoldrà el problema? El temps ens ho dirà. El problema és que, encara que aquesta llei fos encertada, els seus efectes trigarien a arribar. Entre els uns i els altres, haurem perdut una generació. L’economia basada en el coneixement, que és la única sortida a la crisi, haurà d’esperar bastant de temps. Malgrat els 20.000 milions d’euros del senyor Rodríguez Zapatero sobre la nova economia sostenible.

divendres, de juny 26, 2009

Malgrat 1909 – Un nou llicenciat

La Vanguardia del diumenge 27 de juny de l’any 1909 publicava, dins d’una llista de nous llicenciats, que el malgratenc Josep Maria Andreu i Puigdelmàs havia obtingut el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia.

dijous, de juny 25, 2009

La més cordial felicitació a l’ajuntament

Llegit al blog La Natura a la Baixa Tordera (recomano veure el post original):

L’ajuntament de Malgrat de Mar ha tancat i senyalitzat l’accés a la barra de sorra de la desembocadura del riu Tordera com a àrea de nidificació d’aus...

I certament, la natura respon de seguida... no només continuen els corriols petits (Charadrius dubius) covant a l’àrea delimitada, més tranquils que mai...

... també s’observa una nova parella a la mateixa platja i almenys 1 parella de corriols camanegres (Charadrius alexandrinus) a prop, mascle i femella, alimentant-se al fangar de la desembocadura. Els propers dies es podrà veure si finalment hi nien o ja és massa tard i ho deixaran per la primavera vinent.

La gent respon, tot i ser festiu i hora punta, a la barra de sorra no hi havia ningú prenent el sol. Algun que altre desconsiderat, però la millora és espectacular!!!...

Els propers dies, Càmping La Tordera i l’Ajuntament de Malgrat de Mar instal•laran unes tanques i cadenat per evitar l’accés de vehicles al camí entre la desembocadura i el càmping, que tot i prohibit, actualment no dona resultats...

Per altre banda, Orchis, Naturalistes de la Selva i l’Alt Maresme, i l’Associació del Còmic de Tordera ja treballen en el disseny i làmines per a la sensibilització dels usuaris i senyalització permanent dels accessos a la llera del riu per a l’any vinent...


Una molt bona notícia per la Tordera i pels animals que hi habiten. A aquesta notícia hi hem d’afegir que el càmping La Tordera de Malgrat de Mar, a tocar del riu del qual agafa el nom, ha arribat a un acord amb l'entitat ecologista Orchis, Naturalistes de la Selva i l'Alt Maresme, per a la preservació d'aquest entorn paisatgístic.

Felicitats a l’ajuntament de Malgrat i a tots els altres protagonistes.

dimecres, de juny 24, 2009

Més sobre el carbó

Parlàvem ahir mateix sobre el nombre impressionant de centrals tèrmiques de carbó que s’estan instal•lant a Xina, amb les seves emissions corresponents de CO2 a l’atmosfera. Emissions davant les quals tots els nostres esforços per reduir les nostres es tornen ridículs. Doncs bé, no hem pas d’anar tant lluny per trobar gent que també aposten per les centrals tèrmiques de carbó: Alemanya, per exemple.

Amb gran determinació, el govern de coalició Social Demòcrata i el Partit Verd de l’ex-canceller Gerhard Schroeder va inscriure en una llei que Alemanya eliminaria l’energia nuclear el 2022. L’actual canceller Angela Merkel ha estat igualment rigorosa - es beneficia de la important legitimitat de tenir una formació en física - en la prescripció d’uns objectius dràstics de protecció del clima per Alemanya: un 40 per cent de reducció d’emissions de diòxid de carboni en l’any 2020.

Doncs bé, ara mateix Alemanya té un sudoku de difícil solució: L'energia nuclear és massa perillosa. El carbó és massa brut. El gas implica una excessiva dependència de Rússia. I les energies renovables són insuficients. Així d’on treurà Alemanya la seva energia?

I aquí no s’acaba el problema: a Baviera, un dels estats més desenvolupats del país, el 75 % de l’energia és d’origen nuclear. Les grans quantitats d’energia eòlica existents i en projecte a la costa nord s’haurien de transportar cap a Baviera, al sud. Les línees elèctriques estan saturades i ningú vol que noves línees travessin prop de casa seva (recordeu la MAT, oi?).

Una de les solucions és la de construir centrals elèctriques de carbó. La figura, treta d’un article de la revista Der Spiegel, explica les centrals tèrmiques de carbó projectades. Probablement no es construiran totes, però sí una bona part. Alemanya necessita substituir les seves centrals nuclears, té molt de carbó, i té por del gas rus. Es clar que això no resol els problemes bàvars, ja que Baviera es troba lluny dels jaciments de carbó...

I la reducció de les emissions de CO2? Bona pregunta, per ara sense resposta. La resposta pot venir de la investigació. Però a Alemanya, després de la crisi del petroli el 1973, les despeses anuals per a la investigació sobre l’energia, ajustades per inflació, es van doblar per arribar a 1,5 milions d’euros. Però després, com que la pressió dels alts preus del petroli va disminuir, els pressupostos d’investigació es varen reduir gradualment, abans d’arribar a un rècord de baixa d’una mica menys de 360 milions d’euros el 2001. Els pressupostos de la investigació de l’energia han augmentat de nou des d’aleshores, però massa lentament. Irònicament, la gran coalició no amaga el seu orgull per haver portat el pressupost de recerca de l’energia del govern per sobre dels 500 milions d’euros.

I així estan a Alemanya. Poca investigació, gent que s’oposa a la construcció de noves línees elèctriques. Tenen tots els números per estar obligats a construir massivament centrals de carbó. I ja han començat.

I la reducció de les emissions de CO2? La resposta més probable ara mateix és que anirà a prendre pel sac. I els drets d’emissió de carboni, que augmentaran el preu de l’energia? Penso que no haurem d’esperar gaire per veure una iniciativa alemanya per eliminar-los, amb l’excusa, que no és excusa, que fora d’Europa no en volen saber res, i que, per tant, redueixen la competitivitat europea.

A no ser que les properes eleccions alemanyes resultin com es preveu actualment, i que un nou govern de demòcrata cristians i lliberals derogui la llei sobre l’eliminació de l’energia nuclear.

dimarts, de juny 23, 2009

Electricitat produïda cremant carbó

En el 2006 (últimes dades publicats) les centrals tèrmiques de carbó van produir el 41 % de l’electricitat global (38,1 % en l’any 1999). En el 2006 les centrals nuclears van produir el 14,8 % de l’electricitat (17,2 % en 1999). Es a dir, que la tendència mundial és el augmentar la producció d’electricitat procedent del carbó.

Un recent article del New York Times, la lectura del qual és molt recomanable, explica com els xinesos, que són els que més carbó cremen del planeta, ja que el seu consum de carbó és més important que el d’Europa, Japó i Estats Units junts, estan desenvolupant centrals tèrmiques de carbó molt eficients (poden arribar a un rendiment del 44 %, quan és normal un rendiment del 35 %).

Comencen ara a treballar sobre la captació del CO2 emès per les centrals de carbó. Tenen una planta pilot que fa servir aquest gas per carbonatar begudes.

No hi ha cap dubte que podem fer molt poc per “compensar” les emissions de CO2 dels xinesos, que són avui dia el país que emet més CO2 a l’atmosfera. El que podem és constatar que la seva tecnologia ha sobrepassat la nostra, i que no semblen tenir cap respecte per la teoria del l’escalfament global del planeta degut a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Als xinesos, l’electricitat produïda pel carbó els resulta molt més econòmica que cap altre. Llegeixo en el llibre “CO2 un mythe planetaire” que la República Popular Xinesa, on gairebé tots els quadres polítics són enginyers, es van proposar fa cinc anys posar en servei cada setmana i durant 20 anys una central de carbó de 1.000 MW, que és la potència d’un reactor nuclear modern (el de Garoña té 440 MW), el que suposa disposar cada any d’un increment de 52.000 MW. En realitat ho han fet millor: van crear una potència suplementària amb carbó de 50.000 MW en el 2004, 70.000 MW en el 2005 i 102.000 MW en el 2006. Només en un any més electricitat que tota la instal•lada a França en tot un segle!

Dades que penso hem de conèixer per saber on anem, malgrat tots els Kiotos i tots els drets d’emissió de carboni que aquí, pobres innocents, ens anem empassant (i pagant religiosament).

dissabte, de juny 20, 2009

Profetes

De vegades és curiós tornar a llegir el que s’escrivia en les publicacions serioses de no fa gaire temps. Fa un any i mig, el diari econòmic Expansión publicava que els pisos s’apujarien de manera vertiginosa, vist que no hi havia prou sòl. Com a profetes, alguns no tenen preu. Tots ens equivoquem quan fem prediccions, però n’hi ha que mereixen un premi.

El G 14 alerta que els pisos s’apujaran si no s’urbanitza més sòl

El G 14, el grup de les catorze immobiliàries espanyoles més importants, ha alertat que “el preu dels pisos tornarà a pujar de forma vertiginosa" en el termini de dos anys per “l’estrangulació" que es provocarà en el sector en cas que no s’agilitin els terminis per a urbanitzar sòl i es tramitin plantejaments urbanístics.

El president d’aquest 'lobby' immobiliari i també president de Fadesa, Fernando Martín, ha assegurat a més que el preu de l’habitatge nou baixarà i que els tipus d’interès no pujaran, en contra dels missatges que des de diferents sectors actualment es llancen a la societat.

Martín va voler d’aquesta forma aclarir la informació "no contrastada", les "ombres innecessàries", que considera s’estan llançant a la societat sobre un sector bàsic en la creació d’ocupació i riquesa a l’economia.

Pel G-14, les solucions a la situació immobiliària actual passen, a més de per la referida agilització en la urbanització de terrenys, per limitar obstacles i deixar que el mercat construeixi els habitatges que "la gent pugui comprar", atès que la demanda d’habitatges no baixarà dels 450.000 i 500.000 a l’any.

Expansión – 24.10.2007

Les “veritats” del senyor Rodríguez

L’altre dia el senyor Rodríguez, president del govern central, va fer unes declaracions al la cadena quatre de televisió, on va voler justificar un possible tancament de la central nuclear de Garoña. Pocs dies després, el PSOE va enviar als diputats, senadors i membres importants del partit socialista un argumentari que recollia les respostes del president.

El senyor Rodríguez Zapatero va dir: "En el món només hi ha 6 centrals nuclears que tenen un escenari de pròrroga per a sobrepassar l’edat de 40 anys" La realitat és que en el món hi ha actualment 58 centrals en operació amb permís per a operar fins als 60 anys: 53 als Estats Units, 4 a Suïssa i 1 a Holanda. Als Estats Units 19 altres centrals estan a l’espera de rebre l’autorització per a operar fins als 60 anys.

Sobre la construcció de noves centrals nuclears, el president del govern central va afirmar: "Només hi ha 1 central nuclear en construcció en el món. Es troba a Finlàndia i té molt problemes perquè costa molt més del que estava pressupostat". En realitat hi ha 50 centrals on ja han començat les obres i altres 51 en projecte. Algunes d’elles amb tecnologia i part del capital espanyols, com a resultat d’acords internacionals signats pel llavors ministre d’indústria José Montilla.

I, parlant de preus: "Un kWh d’energia nuclear i un kWh eòlic al consumidor li costa exactament igual". Les dades de 2008 (simplificant) són que l’energia nuclear va costar 0,035 €/kWh, la de cicle combinat 0,060, l’energia eòlica 0,080 i la fotovoltaica 0,40. Quan Garoña estigui amortitzada, al preu de la seva energia disminuirà sensiblement. Es evident, doncs, que si es tanca Garoña, qualsevol energia de substitució serà més cara, el que repercutirà necessàriament sobre el preu que haurem de pagar.

Personalment ni tinc accions ni tinc cap interès en cap companyia elèctrica. El que em preocupa és que, en temps de crisi, en un temps en que hauríem d’estalviar cada euro per poder sortir del caos econòmic on ens trobem, el president del govern central senyor Rodríguez, tingui un concepte tan elàstic de la veritat. No sé si per ignorància o perquè és un doctrinari a qui la realitat li importa ben poc.

dijous, de juny 18, 2009

El cost d’un parc: una lliçó d’economia

Heus aquí que el govern municipal reflexiona. Resulta que el manteniment del parc Macià comença a costar car, i que la culpa la tenen els usuaris, sobretot els que venen de fora. Per això el govern municipal reflexiona que aquests visitants forans paguin la seva entrada al parc.

Heus aquí que el que havia de passar està passant. Es fan inversions importants però no es pensa mai que aquestes inversions tenen un cost de manteniment. El mateix passarà amb el famós centre cultural, el que ha de costar 15 milions d’euros i que tindrà un cost anual de funcionament i de manteniment de l’ordre de 1,5 a 2 milions d’euros (i, si no, al temps). Podrà el poble de Malgrat finançar la seva construcció? I el seu cost de funcionament, manteniment inclòs?

El que està passant amb el parc Macià hauria de servir perquè el govern municipal seguís reflexionant, i que no s’aturés al parc. Les inversions importants costen molts diners pel seu funcionament i pel seu manteniment. Per ara no hem vist cap previsió de balanç sobre la gestió del centre cultural projectat, probablement perquè no n’hi ha cap. I ja s’ha compromès un crèdit de gairebé sis milions d’euros per un projecte que no s’ha estudiat com cal.

Servirà el que està passant amb el parc per enfocar les inversions milionàries que el govern municipal té al cap? Ho dubto. L’experiència sembla demostrar que el credo actual a la casa gran és la de mantenir-la i no esmenar-la, la de tirar endavant sense que importin massa les conseqüències del que es fa. Que potser és la millor manera d’aconseguir que els malgratencs els segueixin votant...

Malgrat es planteja fer pagar entrada a la gent de fora del poble que fa ús del parc Francesc Macià

Més sobre la “ciutat sanitària”

Dèiem ahir que la “ciutat sanitària” que projecta l’ajuntament sobre la base d’una proposta privada a l’entrada del poble tenia una manca evident de sensibilitat pels avis al posar un geriàtric al costat d’un tanatori. Mirarem avui l’aspecte urbanístic del projecte.

Sembla que l’aprofitament de la zona ha estat augmentada fins al 0,70, quan era del 0,51. Una vegada més, es facilita l’enformigonament del poble augmentant la part que es permet construir, i disminuint la part que podríem dedicar a zona verda, per dir-ho d’una manera gràfica. Aquest augment de l’aprofitament de cada zona que es vol urbanitzar no és nova a l’ajuntament. Recordarem només el sector PP7 del POUM (Escultor Clarà), on el coeficient d’edificabilitat s’havia augmentat l’any 2004 del 0,45 al 0,47 (la densitat passava de 40 a 42 habitatges per hectàrea), i que, en acceptar l’ERE proposat per la Generalitat s’ha passat brutalment a 60 habitatges per hectàrea.

I així es fa habitualment. Quan es va comprar la torre de can Sala, es va permetre a la propietat augmentar el sostre d’una parcel•la al passeig. Quan s’ha projectat el nou camp de futbol, s’ha fet una permuta de terrenys, declarant constructible el camp de futbol actual, en comptes de fer una inversió en compra de terrenys que hauria permès de tenir una zona verda al costat del futur centre cultural. No en teníem prou en haver consentit (o impulsat) durant els darrers vint anys, un urbanisme atapeït que ha fet de Malgrat una població inhòspita pels seus habitants, sinó que l’autoritat continua pel mateix camí.

Una densitat de construcció tan important com la que s’ha permès (o que s’ha afavorit) ha fet que Malgrat tingui un dèficit notable en espais públics repartits pel teixit urbanístic (encara que amb la construcció del parc Macià la mitjana sigui bona), que repercuteix negativament en la qualitat de vida del personal. Se m’ha dit, per gent propera a l’autoritat, que no n’hi ha per tant, que en els pobles veïns la situació és la mateixa, sinó pitjor. A mi, personalment, aquestes comparacions no em valen com a argument, per allò de mal de molts, conhort de boigs. S’ha espatllat un poble que podria haver estat molt agradable, i es continua fent el mateix. I no em feu dir la causa, que bé podria ser l’especulació urbanística, avui tan criticada per tothom.

Tornant a la dita “ciutat sanitària”, penso que s’hauria d’aprofitar l’ocasió per urbanitzar la zona amb un baix aprofitament, per fer-ne una zona agradable, no només pels avis que hi estiguin hostatjats, sinó també per tots.

dimecres, de juny 17, 2009

La “ciutat sanitària”

Llegim al darrer butlletí municipal que hi ha una d’una iniciativa privada, per crear diferents centres d’activitats per a “usos sociosanitaris i assistencials públics i privats per atendre la demanda local i comarcal” a l’avinguda de la Costa Brava, a la zona d’entrada al municipi des de la carretera N II.

La proposta que té l’equip de govern – PSC i PPC – sobre la taula en aquests moments és ubicar en aquest sector de més de 40.000 metres quadrats un tanatori amb sales de vetlla, una residència geriàtrica i pisos tutelats, entre altres serveis de caràcter sociosanitari.

Es tracta d’un projecte que pot semblar interessant, i sobre el que faria falta una discussió per posar blanc sobre negre els seus avantatges i els seus inconvenients. Personalment, hi veig un inconvenient major: posar un tanatori al costat mateix d’una residència geriàtrica pot tenir la comoditat d’un trasllat ràpid dels vells que acabin el seu pas per aquesta vida per portar-los al tanatori, però tindrà segurament un impacte força negatiu per la moral de les persones acollides al geriàtric, que tindran, amb el tanatori tan a prop, sempre present que potser demà seran ells els que canviïn d’edifici. I ja es sap que, a aquestes edats, una moral negativa no és gaire bon símptoma.

A no ser que els propietaris del geriàtric tinguin una subvenció de la seguretat social per escurçar la vida dels seus dispesers, el que estalviaria una bona quantitat de diners en pensions a l'organisme estatal.

Text del butlletí municipal:

L’Ajuntament de Malgrat planifica el projecte de construcció d’una ciutat sanitària a l’avinguda de la Costa Brava, a la zona d’entrada al municipi des de la carretera N II. Segons aquesta proposta d’una iniciativa privada, es tracta de crear diferents centres d’activitats per a “usos sociosanitaris i assistencials públics i privats per atendre la demanda local i comarcal”. L’alcaldessa, Conxita Campoy (PSC), ha avançat que la idea és concentrar diferents serveis socio-sanitaris en aquest sector. La proposta que té l’equip de govern – PSC i PPC – sobre la taula en aquests moments és ubicar en aquest sector de més de 40.000 metres quadrats un tanatori amb sales de vetlla, una residència geriàtrica i pisos tutelats, entre altres serveis de caràcter sociosanitari. També s’ha pensat en la possibilitat de cedir 3.000 metres quadrats dels terrenys municipals a la Comunitat Terapèutica del Maresme perquè hi pugui traslladar les dependències del carrer de Passada. L’alcaldessa també ha explicat que es reservaran uns 8.000 metres quadrats d’aquest sector per a la possible construcció d’un nou centre d’assistència primària (CAP) a Malgrat.

L’alcaldessa ha assegurat que aquesta proposta ha estat ja supervisada per la Generalitat i que hi dóna el vist i plau inicial. Tot i això, l’alcaldessa ha afegit que és possible que el govern de la Generalitat faci alguna modificació en el projecte.

dilluns, de juny 15, 2009

Una editorial moralitzadora

Ser de Malgrat té els seus avantatges. Un d’ells és que es pot llegir el que escriu l’alcaldessa en la mena d’editorial que fa cada vegada que surt el Butlletí Informatiu de l’ajuntament. He trobat el seu darrer escrit, el del butlletí nº 15, en el que ens parla de la crisi, particularment moralista i passablement carrincló. Per això, mentre espero que el sol minvi per sortir a passejar sense agafar una solellada, em venen ganes de comentar-lo, amb un punt d’ironia, si és possible.

Arribo al punt que diu, parlant de crisi, deguda a que hem volgut estirar més el braç que la màniga i ara ens adonem que la camisa ens va curta, afirmació amb la que estic bàsicament d’acord. I, parlant del govern central, demana a l’Estat que parli clar i que digui la veritat, que no hi haurà feina per a tothom, que a la majoria dels treballadors no ens està permès fer dispendis descontrolats, que s’ha de treballar per la vida laboral i la cobertura social amb justícia i no podem confondre les ajudes amb la caritat o la dependència. Demanar al president del govern central que parli clar i que digui la veritat ho trobo d’un optimisme desbordant. En canvi, m’impressiona que digui que no hi haurà feina per tothom. Aquí la senyora alcaldessa es posa tràgica. El pitjor és que, també en aquest punt, trobo que molt probablement té raó. I aquí s’acaben les meves ganes de fer un comentari irònic del text.

El pes de la construcció en el producte interior brut era del 15 %, aproximadament, abans de la crisi. Aquesta proporció tan important ha estat causa de la bombolla immobiliària que, al nostre país, s’ha afegit a la crisi financera internacional. Aquesta crisi afegida fa que serà molt més difícil que ens en sortim i, si en som capaços, ho farem molt més tard que els altres. Al fer-ho més tard, haurem de pagar interessos elevats comparats amb la nostra inflació, ja que la banca central europea haurà de fixar els interessos a la inflació dels països que vagin sortint de la crisi. Amb aquest interessos elevats, sortir de la crisi es farà encara més problemàtic.

I, si no volem tornar a caure en la mateixa trampa en la que ens hem ficat, el pes de la construcció haurà de baixar del 15 al 5 % del producte interior brut. I aquesta és la raó per la que estic d’acord amb l’alcaldessa: la gent que treballava al sector de la construcció, ique no té massa preparació, no ho tindrà gens senzill per trobar una altre feina.

El problema de l’economia espanyola és el de tenir una productivitat molt baixa. Podrem en un futur proper augmentar la productivitat? Ho veig complicat. I amb el govern central actual, encara més. Ens esperen anys de sang, suor i llàgrimes. I ja veurem si al final ens en sortim o ens convertim en una segona Argentina.

Llegint l’editorial de l’alcaldessa amb un esperit en principi burleta, he anat canviant d’humor i m’he posat seriós. Però, què hi farem? La vida és així.

dissabte, de juny 13, 2009

Malgrat 1959 – Campionat de Catalunya de bàsquet


Dimecres, 10 de juny de 1959, ara fa cinquanta anys, es publicava a La Vanguardia el resultat del partit de bàsquet de la fase final de segona categoria, on el Malgrat havia guanyat al Santa Coloma per 50 a 20 (resultat que avui sorprendria als afeccionats a aquest esport per la seva poca quantitat de punts). Els reserves malgratencs també varen guanyar.

Malgrat 1909 – Un comunicat de la guàrdia civil


A La Vanguardia del dimecres 7 de juny de fa cent anys es publicava un comunicat (un “parte”) del comandant de la guàrdia civil de Malgrat en el que es deia que un nen de 26 mesos s’havia ofegat en una bassa de Fogars de Tordera.

diumenge, de juny 07, 2009

La variació de la radiació solar i la producció d’energia

Dèiem l’altre dia que un dels inconvenients principals, tant de l’energia eòlica com de la solar, és la seva irregularitat. Aquesta irregularitat fa que la seva explotació sigui complicada, ja que no s’ajusta fàcilment a l’electricitat que l’usuari demana, raó per la qual aquestes energies elèctriques s’han de complementar amb centrals tèrmiques.

Ara s’estan construint les primeres centrals tèrmiques solars, que consisteixen en orientar els miralls cap a un punt on s’hi troba una caldera. Al convergir els raigs solars sobre aquesta caldera, escalfen un líquid, que és el que s’utilitza per fer electricitat. Si aquest líquid és aigua, a la caldera es transforma en vapor d’aigua que és el que s’envia cap a les turbines per fer-les girar i que, acoblades a un generador, produeixen la corrent elèctrica. La producció d’aquestes centrals està doncs, directament lligada a la radiació solar. Es a dir, no produeixen de nit i produeixen menys quan el cel està ennuvolat.

La darrera generació d’aquestes centrals tèrmiques solars, que ara mateix es troba en una etapa de recerca (és a dir, que encara no són operacionals a escala industrial), no escalfen aigua a la caldera, sinó un altre líquid (sals foses), que es manté líquid a uns 500 ºC. Un cop el líquid ha estat portat a aquesta temperatura, es fa anar cap a uns dipòsits calorifugats, on es manté calent. D’aquests dipòsits se’n fa sortir la quantitat necessària per escalfar aigua fins a produir vapor a alta temperatura, prop dels 400ºC, que fa girar les turbines i produeix electricitat. D’aquesta manera, el líquid calent es dosifica perquè, durant la nit, la central continuï funcionant, amb el que es resol un dels problemes fonamentals de l’energia solar: la producció de nit.

Però aquestes centrals amb emmagatzemament de sals foses calentes no resolen tot el problema de la irregularitat de la producció elèctrica de les centrals solars. Ho podem entendre mirant la figura, on he posat la radiació solar, dia a dia, a Malgrat, mesurada durant l’any 2008 al observatori meteorològic de la nostra població. La radiació mitjana anual rebuda a l’observatori de Malgrat és de 4,2 kW/m2 cada dia (recta verda del gràfic). Al gràfic hi podem veure dues coses:

1) La gran diferència de radiació entre l’estiu i l’hivern: a l’estiu hi ha, en mitjana, entre 6 i 7 kWh/m2 cada dia, mentre que a l’hivern només n’hi ha entre 1 i 2, és a dir, la radiació solar a Malgrat és de l’ordre de 4 vegades més forta l’estiu que l’hivern. El que vol dir que una central tèrmica produirà quatre vegades menys a l’hivern que a l’estiu.

2) Tant a l’estiu com a l’hivern hi ha períodes amb una radiació molt baixa, degut als núvols. Per exemple, els dies 28 i 29 de desembre només es varen recollir 0,4 kWh/m2 cada dia. A la figura es poden trobar molts altres períodes amb alguns dies de baixa radiació. Si no hi hagués núvols (corba vermella), la radiació màxima seria de 8,5 kWh/m2 cada dia a finals de juny, i la mínima de 2,5 a finals de desembre. La diferència entre les corbes vermella i blava dóna una idea de la radiació perduda per causa dels núvols, i que és, en mitjana de l’any, de més de 1 kW/m2 cada dia, és a dir, un 25 %. Si la central es troba situada a una regió amb menys nuvolositat que a Malgrat, la corba blava s’acostarà una mica més a la vermella, però sempre hi haurà alguns dies de nuvolositat en els que la central produirà molta menys energia.

Per poder continuar a produir durant dos o tres dies amb poca radiació fa falta emmagatzemar moltes sals foses, el que, a més de la dificultat tècnica que presenta, produeix pèrdues de calor importants, rebaixant el rendiment energètic de la central.

Es a dir, que una central tèrmica amb emmagatzemament de calor (a base de sals foses) resol algun dels inconvenients, però no tots. Per compensar la diferència de radiació entre l’hivern i l’estiu la central s’ha de sobre dimensionar molt, el que és car i encareix l’energia produïda. Per poder sostenir la producció durant dos o tres dies ennuvolats, la solució és difícil.

Es per aquestes constatacions de la variació de la radiació solar que es rep a la superfície de la terra i per la irregularitat amb la que bufen els vents que penso que no es pot considerar realista la hipòtesi de que les energies renovables poden alimentar la xarxa elèctrica al 100 %, encara que les centrals tèrmiques solars que estan en projecte tinguin un volant de calor que les pugui fer funcionar durant les nits.

dissabte, de juny 06, 2009

Malgrat 1909 – notícies de primavera

La Vanguardia del dilluns 7 de juny de l’any 1909 publicava un reguitzell de notícies i fets malgratencs de fa cent anys, que van des de l’anunci de l’obra de teatre que s’havia de representar al Tívoli (A todo hay quien gana), fins a l’anunci de qui portaria el pendó a la processó del dia de Corpus (el senyor Lluís Martí i Arigós), i acabant amb la ressenya de la conclusió del mes de Maria a l’església parroquial, conclusió que es va fer amb tota la solemnitat requerida per la circumstància, destacant el cor de les filles de Maria, molt ben dirigit per la senyoreta Antonieta de Garriga i d’Anglada.

Reflexionant

Se’ns mana reflexionar i reflexionarem. Som obedients. I, a més reflexionarem sobre Europa, que és que toca oficialment. La reflexió completa seria sobre tres punts:

1) Quina Europa volem
2) Perquè la volem.
3) Com hi podem arribar.

Aquest programa de reflexió és probablement massa important per un dissabte a la tarda, raó per la qual farem un popurri de reflexions soltes.

Quina Europa m’agradaria?

Doncs bé, una Europa confederal, amb un govern central elegit directament pel Parlament europeu, que tingués com a competències exclusives la defensa i la política exterior. També hauria de tenir la política econòmica com a competència exclusiva pels països de l’euro. Altres temes fonamentals, com la política energètica, el medi ambient, les infraestructures importants haurien d’estar també directament lligades al govern europeu.

Per què vull Europa?

Hi ha una cosa que tinc clara: no vull els parlamentaris espanyols perquè defensin els interessos espanyols, ni els catalans perquè defensin els interessos de Catalunya. O al menys no només, ni de manera principal. Ho trobo tan criticable com defensar a Madrid els interessos catalans com a tasca principal dels nostres parlamentaris. Han de legislar per tots els europeus, passant per sobre dels interessos particulars quan sigui necessari. I han de tenir un esperit obert per millorar el funcionament de la Unió. En definitiva, vull Europa perquè penso que amb Europa serà més probable que els europeus visquem correctament. I no oblido que el fonament primer de la Unió va ser evitar les guerres entre els europeus.

I el català a Europa?

Doncs bé, trobo que 23 llengües al Parlament són masses. S’hi hauria de poder parlar anglès, francès i alemany, que són les tres llengües principals de la Unió, i prou. Ni català ni castellà. I, per anar com a parlamentari a Europa, els candidats haurien de parlar correctament algun d’aquests idiomes. Si no, que es quedin a casa seva. I això de fer del castellà la segona llengua al Parlament, com demana el PP, essent la cinquena a la Unió, suposo que només és una broma feta per gent de gran ignorància.

Parlem de l’euro...

Per ara ens ha anat bé, però esta molt sobrevalorat, el que fa que la competitivitat europea en pateixi. El Banc Central, que té com a únic objectiu el de treballar contra la inflació, pot ser una arma de doble tall: quan tot anava bé, els interessos eren relativament baixos, i això afavoria Espanya, que tenia una inflació més alta que els principals països de la Unió, raó per la qual endeutar-se era gratuït, ja que els interessos eren fins i tot inferiors a la inflació (aquest finançament va ser la causa del creixement de l’economia espanyola, el “miracle espanyol”). Però quan França i Alemanya comencin a anar una mica més bé, cosa que faran més aviat que nosaltres, el Banc Central augmentarà els tipus per prevenir un augment de la inflació, el que dificultarà el finançament de les nostres empreses, allargant la crisi espanyola. El Banc Central hauria de tenir més objectius que el control de la inflació.

Podria parlar de l’energia, del medi ambient, etc. Es a dir, de tot el que no s’ha parlat durant la campanya. Però és dissabte a la tarda, fa sol, i hem de sortir a passejar.

També podríem parlar de com hauríem de fer per millorar les estructures europees. Però amb els polítics que tenim, aquí i fora d’aquí, únicament dedicats a guanyar les properes eleccions, siguin les que siguin, em sembla que seria predicar en un desert.

dijous, de juny 04, 2009

Petita tragèdia a la desembocadura del riu Tordera


Llegit al blog La Natura a la Baixa Tordera

Desembocadura del riu Tordera 28/5/09

Aquest dijous al migdia a la desembocadura del riu Tordera, com a més destacat...

Continua covant la femella de corriol petit (Charadrius dubius) al mig de la platja...


Desembocadura del riu Tordera 1/6/09

Mal dia per anar a la desembocadura del riu Tordera...

Pel que fa a la posta de corriol petit (Charadrius dubius), no ha sobreviscut al cap de setmana...

I encara són visibles les restes de fogueres a la platja, algunes a pocs metres de la posta...

Garoña

No fa gaire comentàvem aquí mateix la moció dels ecosocialistes malgratencs sobre el tancament de la central nuclear de Garoña i el seu recolzament pel grup municipal malgratenc d’ERC. També parlàvem del cinisme que el tripartit demostra en el seu Pla Energètic de Catalunya 2006 – 2015, on demana el tancament de les centrals nuclears catalanes els anys 2022, 2024 i 2026, però no es diu per qui tipus de central es substituiran, ja que aquesta decisió es troba fora del termini del dit Pla (com també el tancament de les nuclears, de manera que si un no es mulla proposant la substitució, tampoc ho hauria de fer proposant el tancament)

Ara mateix el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) està estudiant si s’ha de concedir la renovació de la nuclear de Garoña. Si el seu dictamen és negatiu, la central s’haurà de tancar. Si és positiu, el govern central és qui ha decidir si renovar o no la llicència d’explotació. Aquesta decisió s’ha de prendre abans del 5 de juliol. Si el CSN diu que Garoña pot continuar treballant és perquè haurà vist que la seva explotació és segura.

La central nuclear de Garoña es va estrenar l’any 1971. La seva potencia és de 466 MW, i la seva producció mitjana anual és de 3.200 milions de kilowatts hora. Si la central continua treballant, el preu de cada kilowatt hora produït és reduirà del 50 % aproximadament. Si la seva producció es substitueix per una central de gas de cicle combinat, la diferència del preu del kilowatt hora produït serà d’uns 5 cèntims d’euro, el que representa 160 milions d’euros anuals. Durant els deu anys de la renovació, el sobrecost seria de 1.600 milions d’euros.

Tenint en compte que el problema principal de l’economia espanyola és la seva manca de productivitat, el fet d’encarir el cost de l’energia elèctrica no aniria en el sentit d’ajudar a l'augment tant necessari de productivitat.

Veurem el que decideix el senyor president del govern central si, com diu avui la Vanguardia, le decisió del CSN serà la de renovar el permís d’explotació. Veurem si la seva tossuderia en no voler fer marxa enrere en problemes de principi és sòlida. I sembla que ha fet del seu antinuclearisme un problema de principi.

El debat sobre l’energia elèctrica que forçosament s’ha de fer és molt senzill de plantejar:

1) les energies alternatives són més cares que les tradicionals. Si no fos així, no tindrien necessitat de subvencions. Es probable, però, que un dia, almenys l'eòlica, sigui competitiva, però no sabem quan.

2) les energies alternatives (eòlica i solar) no tenen la regularitat necessària per poder alimentar soles la xarxa elèctrica. Els fa falta centrals tèrmiques de baix rendiment treballant a poca potència per anar corregint aquesta irregularitat o, fins i tot, la seva mancança total (nits o dies sense vent). Per tant, és impossible que puguin alimentar la xarxa elèctrica al 100 %, ni probablement molt més del 50 % (almenys a un preu raonable, encara que, per elles mateixes, siguin competitives, a causa del cost de les centrals tèrmiques que les han de complementar).

3) les centrals de gas, a llarg termini, produiran l’electricitat a un preu car, ja que el gas s’anirà encarint a mesura que els jaciments es vagin esgotant

4) queden dues alternatives pel complement necessari: les nuclears o el carbó. Hi ha carbó per dos o tres cents anys. Si ens fa por el CO2, triarem les nuclears. Si pensem que tot el que ens diuen sobre el CO2 és poc creïble, farem com els alemanys, els americans o els xinesos, i triarem les tèrmiques de carbó. Si no tenim les idees gaire clares, farem centrals nuclears i de carbó. Que és el que han decidit de fer la majoria dels països industrials del món.

dimecres, de juny 03, 2009

Malgrat 1909 – de quan hi havia tràfic marítim

La Vanguardia del 31 de maig de l’any 1909, que va caure en dilluns, ens dóna la relació dels vaixells que havien arribat dos dies abans al port de Barcelona. Entre ells hi podem veure el pailebot José Onofre, procedent de Malgrat, i carregat amb efectes.