dilluns, de juliol 26, 2010

L’Oscil•lació Multidecadal de l'Atlàntic Nord


L’Oscil•lació Multidecadal de l'Atlàntic (Atlantic Multidecadal Oscillation - AMO) és una manera de variabilitat que passa a l'Oceà Atlàntic Nord i que té la seva principal expressió en la temperatura de la superfície del mar (TSM). Aquesta variació té una amplitud de l'ordre de 0,7 ºC. Aquests canvis són naturals i sembla que han tingut lloc durant els passats mil anys, com suggereixen estudis del creixement dels arbres i dels cilindres de gel (ice cores). Aquests canvis de temperatura afecten a l'uníson l'oceà Atlàntic entre Groenlàndia i els tròpics. Sembla que també afecten a una part del Pacífic nord.
L'AMO va ser identificat el 2001 per Goldenberg en el seu escrit The Recent Increase in Atlantic Hurricane Activity: Causes and Implications.

Des de mitjans dels anys 90 ens trobem en una fase càlida.

L'índex de l'AMO es defineix generalment a partir de la variabilitat de la temperatura a la superfície del mar a l'Atlàntic Nord, una vegada que s'ha eliminat qualsevol tendència lineal. Es suprimeixen les tendències lineals per eliminar la influència de l'escalfament global induït pels gasos d'efecte hivernacle.


Mecanismes

En els models, la variabilitat AMO s'associa amb petits canvis en la branca de l'Atlàntic Nord de la circulació termohalina (corrents marines), però les observacions oceàniques històriques no són suficients per associar l'índex AMO a aquestes anomalies de circulació. De manera que no es pot afirmar que es coneguin els mecanismes d'aquesta oscil•lació.

Aquesta circulació termohalina disminueix, tot i que dóna forma molt més exagerada que en les oscil•lacions actuals, en els períodes glacials.


Els impactes climàtics a tot el món

L'índex AMO està correlacionat amb la temperatura de l'aire i les precipitacions sobre gran part de l'hemisferi nord, en particular Amèrica del Nord i Europa, així com del nord-est del Brasil i Àfrica i amb el clima de l'estiu europeu. També s'associa amb canvis en la freqüència de les sequeres d'Amèrica del Nord i es reflecteix en la freqüència dels grans huracans a l'Atlàntic.

Hi ha indicis de que l’índex AMO està relacionat amb l'ocurrència en el passat de grans sequeres en el medi oest i el sud-oest dels Estats Units. Quan el AMO es troba en la seva fase d'escalfament, aquestes sequeres tendeixen a ser més freqüents o prolongades. Passa el contrari per fases negatives de l'AMO (fases fredes). Dues de les sequeres més greus del segle XX es van produir durant la fase positiva de l'AMO entre 1925 i 1965: la gran sequera de la dècada de 1930 i la sequera de 1950.


L’Oscil•lació AMO i el canvi climàtic

De manera alternativa, aquesta oscil•lació exagera o disminueix l'escalfament global provocat per l'augment dels gasos d'efecte hivernacle. En el gràfic es pot veure com les corbes de l'índex AMO i de la temperatura global presenten similituds notables: en les dècades de 1920 a 1950 la temperatura global va augmentar de 0,4 º C mentre l'índex AMO augmentava, de la mateixa manera que ha passat en les dècades de 1970 al 2000. Hi ha qui prediu que les temperatures globals romandran estables durant trenta o quaranta anys, coincidint amb la fase de refredament de l’oscil•lació. La correlació entre l'índex AMO anual i les temperatures globals anuals és significativa.

És possible, per tant, que les estimacions de l'augment de la temperatura global hagin estat emmascarades per aquesta oscil•lació. Si això fos així, podria passar que, si l'escalfament observat hi ha una part important que no és culpa del CO2, i no s'ha tingut en compte, li estan atribuint al CO2 més calor del que produeix. I per tant, és possible que s'estigui exagerant el possible escalfament futur. I el que cal fer és quantificar això, abans de llançar-se a bogeries com un ús massiu de les energies renovables, que fan encarir alegrement el preu de l'energia. Sobretot amb la crisi que estem patint.

divendres, de juliol 23, 2010

Comentari sobre els comentaris a la sentència de l’Estatut

Des de que el Tribunal Constitucional ha publicat la seva sentència sobre l’Estatut he llegit tota una sèrie d’articles diversos comentant aquesta sentència. Aquests comentaris són de tots tipus i colors, des dels que parlen d’ofensa a la dignitat de Catalunya fins als que diuen que no n’hi ha per tant i que, al seu gust, la sentència ha quedat curta en els seus retalls. Tots, fins ara, m’han semblat poc convincents.

No ha sigut fins avui que he llegit un comentari que m’ha semblat original. L’he llegit al País, que és el diari que llegeixo des d’aquestes terres situades entre els caps Ortegal i Estaca de Bares, on no arriba la Vanguardia. El signa el senyor Sánchez Cuenca, professor de sociologia de la Universitat Complutense. La seva tesi es basa en la idea de que si la nació espanyola no vol reconèixer la seva plurinacionalitat és perquè té una gran inseguretat en ella mateixa.

Si la nació espanyola comparteix sobirania amb la Unió Europea, no pot compartir també sobirania amb Catalunya o amb el País Basc?

Les reaccions que he anat escoltant sobre la sentència del Tribunal Internacional de La Haia, declarant legítima la independència de Kosobo, recalcant que no es pot aplicar aquesta sentència a Catalunya o al País Basc, contribueixen a demostrar que la nació espanyola és una nació feble i insegura.

De tota manera, la realitat és la que és: la nació espanyola (que ningú nega que sigui una nació) és plurinacional i plurilingüe. Si molts espanyols no ho accepten, serà que tenen por de mirar-se al mirall i reconèixer la realitat de la nació espanyola.

dimecres, de juliol 21, 2010

Malgrat 1960 – El “Caudillo” passa per la població i s’acaben les explosions marines

La Voz de Malgrat del mes de juny de l’any 1960 ens explica que el Generalíssim va passar vàries vegades per Malgrat, de pas per anar a Blanes. Va ser el 15 de maig i en dies successius.




També informa que, gràcies a les gestions de l’alcalde, s’havien acabat les explosions al mar per treure els restos del vaixell enfonsat davant Malgrat a la guerra civil. Aquestes explosions es sentien a tot el poble i havien causat esquerdes a algunes cases.


dissabte, de juliol 03, 2010

Comptabilitats “creatives”

Això de maquillar comptabilitats, de fer enginyeries financeres, en fi, d'aportar creativitat a una cosa tan seriosa com és la comptabilitat, mai ha donat bons resultats, almenys a llarg termini. De manera que, en aquests moments, no s'ha de confiar massa en els números que es publiquen.

També es maquillen les estadístiques sobre el petroli. A la Vanguardia es va publicar fa unes setmanes un article de Mariano Marzo sobre aquest tema. Comenta l'autor dues de les "creativitats" que es fan a les estadístiques sobre el petroli.

A la primera, diu que moltes estadístiques ja no contemplen el consum de petroli, sinó el de combustibles líquids (cru, condensats, petrolis no convencionals, líquids del gas natural i biocombustibles). Amb aquest maquillatge estadístic aconsegueixen demostrar que el subministrament de líquids no para d'augmentar, de manera que es va adaptant a una demanda creixent. No obstant això, no diuen que el contingut energètic d'un barril de cru no és el mateix que el d'altres líquids (per exemple, un barril de líquids de gas natural equival a 0,7 barrils de cru). De manera que, tenint en compte que només el 85% de la producció de líquids és de petroli cru, si ho expressem en unitats energètiques, el subministrament està estancat des de fa cinc anys.

Una segona trampa és la que es refereix a les reserves de cru. S'acostumen a donar en milions de barrils, però no s'especifica el seu contingut energètic. Aquest contingut energètic és la diferència entre l'energia bruta que subministrarà un barril i l'energia necessària per a la seva extracció. Com el període del petroli fàcil ja s'ha acabat, l'extracció s'està desplaçant a zones d'extracció més difícil, que necessiten més energia, de manera que, encara que les reserves mundials poden augmentar en nombre de barrils, l'energia neta disponible disminueix de manera accelerada.

De manera que la informació sobre la qual governs i particulars basen les seves estratègies està trucada, i, com a conseqüència, les conclusions que s'obtenen i les decisions que es prenen poden ser completament errònies. Ens volen amagar que el pic del petroli és a prop. Qualsevol dia ens adonarem que, també amb el petroli, hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats. Les conseqüències no seran massa agradables.

dijous, de juliol 01, 2010

Un calaix de categoria

Eureka! Ja comencem a tenir un calaix a l’eix vertebrador. I que n’és de bonic! Tot ell fet de blocs d’un formigó net, de color clar, fa goig de contemplar-lo. Sembla una mica estret, però deu ser una qüestió de perspectiva. Sembla fet de blocs, quan al projecte es contemplava un mur continu, només amb les juntes de dilatació necessàries, però és un detall sense cap importància.

Ja comencem a tenir el calaix, i això ens ha d’alegrar. Qui recorda ara els arbres malalts? Si només eren uns pobres macrofaneròfits sense importància i, el que és pitjor, no eren del país. Com els podem recordar, nosaltres que estem sempre atents a les nostres tradicions, com ara la de Sant Joan i Sant Pau, i ells no eren de casa nostra?

Gràcies siguin donades al Senyor i a l’equip de govern que, per començar l’estiu, ens ha regalat a tots un calaix que no ens mereixem. Quan estigui fet, el pintarem amb grafits de tots colors, perquè sigui encara més mono.

I als tarambanes que volien que es respectessin els restos arqueològics els hi preguntaré on poden estar millor conservats que sota un calaix.

Ja comencem a tenir sentència

Diuen els diaris que el Tribunal Constitucional ja ha arribat a un acord per dictar sentència sobre el recurs que el Partit Popular va interposar contra bona part de la redacció del nou Estatut de Catalunya. S’han publicat algunes coses concretes sobra la sentència, però la sentència, ells, encara no s’ha publicat. Haurem d’esperar fins a mitjans de juliol.

Si hem de creure el que s’ha publicat, sembla que la qüestió del idioma no es retalla massa. Només es treu l’adjectiu preferent pel que fa a la utilització del català per les administracions públiques, i no es troba ajustat a la constitució que el coneixement del català sigui obligatori. Però no cantem victòria. Seria molt estrany que en tres hores, el tribunal hagués canviat d’opinió sobre el que ha impedit tenir una sentència durant gairebé quatre anys. Esperem a la publicació de la sentència tota sencera per comprovar si no hi ha altres retalls importants en aquesta qüestió. Qüestió, que ja ho he dit altres vegades, és la única que considero essencial.

Pel que fa a si Catalunya és reconeguda com una nació, com un poble o com qualsevol altre cosa, penso que no té cap importància. A França, per exemple, no tenen cap problema en reconèixer la nació bretona, però es posen histèrics si se’ls parla del poble bretó: allà només hi ha un poble, que és el poble francès. Tenen aquesta mania, com aquí tenim (tenen) la de la nació.

Sembla que l’Estatut no era el camí apropiat per tenir una justícia relativament independent, però hi ha altres camins, que ara s’estan explorant, ja que, de fet, els tribunals superiors de cada comunitat fan moltes de les tasques encomanades al consell general del poder judicial. De manera que és molt possible que el que diu l’Estatut sobre aquest tema s’obtingui d’una altre manera.

El que em sembla més greu de tot el que ha passat amb l’Estatut és que a la resta d’Espanya s’ha creat un ambient anticatalà que és preocupant. I aquest ambient, amb perdó, l’ha alimentat el Partit Popular: primer, durant la segona legislatura del senyor Aznar, després amb el recurs, la recollida de signatures i totes les mentides que s’han divulgat sobre els grans avantatges econòmics de Catalunya i sobre la persecució al castellà. Avui mateix, un personatge important i sinistre del Partit Popular, la senyora De Cospedal (que, per cert, té un marit presumptament implicat en alguns assumptes poc clars) ha acusat al president Montilla d’antidemocràtic i de feixista, per dir que acata la sentència, però que no hi està d’acord, i que treballarà perquè l’Estatut sigui una realitat sense cap retall. Això demostra clarament que el Partit Popular té unes idees molt poc clares sobre la democràcia i sobre el feixisme (i sobre moltes altres coses, com ho demostra la qualificació de “vaga política” que la senyors Esperança Aguirre ha fet de l’actual vaga del metro de Madrid).

De manera que haurem d’esperar la publicació de la sentència, per veure de quin mal hem de morir, i haurem de repensar quin serà el proper pas. El que proposa CiU em sembla correcte: el concert econòmic. Serà difícil, però és possible. I, si hi hagués un retall perillós per la supervivència del català, serà necessària una resposta contundent i, si pot ser, unitària (fora del PP i de Ciutadans, és clar). Encara que aquesta unitat no la veig gens clara.