dimarts, de setembre 29, 2009

Les emissions espanyoles de CO2


No és pas gaire senzill saber quines són les emissions de CO2 d’un país, ja que, consultant diverses fonts, trobem resultats diferents. Les dades que he agafat són les que publica un informe del sindicat CCOO, titulat Evolución de las emisiones de gases de efecto invernadero en España (1990 – 2008), document molt complet i que pot servir de referència. El resultat de les emissions de CO2 el podem veure al gràfic.

Ara que s’acosta la data de la conferència de Copenhaguen, on s’han de definir els límits de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle pels propers anys, conferència que excita sobre manera al nostre benvolgut president del govern central, senyor Rodríguez, que no para d’explicar a tothom qui el vol escoltar els perills que té el canvi climàtic, degut a l’augment de la concentració del CO2 de l’atmosfera, augment que, a la vegada, es degut a les emissions que els humans fem d’aquest gas, i que es posa com a exemple del que s’ha de fer, és sà per l’esperit examinar amb una certa atenció les emissions del país que amb tant d’encert dirigeix el senyor Rodríguez.

L’any passat, Espanya va emetre 341 milions de tones de CO2, en disminució respecte de les emissions de l’any 2007, que varen ser de 366 milions de tones (- 6,9 %), el que ha estat presentat com a un gran èxit. El mateix èxit que es va atribuir la ministra Narbona l’any 2006, en què les emissions es varen reduir respecte del 2005, únicament perquè va ploure més, però va ser un èxit pírric. El mateix podem dir de l’any passat, on la producció d’electricitat va augmentar lleugerament, però el consum global d’energia va baixar de manera notable, degut a la crisi.

Si ens fixem que les emissions de l’any 2008 són un 49 % superiors a les de l’any 1990, i que, segons el protocol de Kyoto durant el període 2008 – 2012 només podran superar-les d’un 15 %, ens podrem donar compte del trist paper que ha fet Espanya, malgrat els discursos del senyor Rodríguez, en aquest tema. Com en tants altres, dit sigui de pas.

divendres, de setembre 25, 2009

Consens carpetovetònic

Llegit al diari d'ahir:

PP i PSOE es varen unir al Senat per rebutjar una proposta que pretenia penalitzar les celebracions on hi hagi maltractes a animals o persones. La moció, defensada pel senador d’ERC Josep Maria Esquerda, demanava que es retirés la qualificació de Festa d’Interès Turístic Nacional o Internacional a aquelles en les que es maltracta animals. La moció no demanava prohibir-les, sinó només deixar de promocionar-les.

PNB, CiU, CC i PSC varen recolzar la iniciativa. La posició del PSOE va tenir una certa contestació interna.


Trobo una molt bona notícia que el PSC hagi votat de manera diferent al PSOE.

El senador Javier Marqués, senador del PP per Soria, per justificar el maltractament públic dels animals, va dir que aquestes festes, com per exemple la de llancejar un brau a Tordesillas, “atreuen turistes i són esdeveniments de primer ordre”. Aquesta afirmació em sembla que reflecteix el que pensa en realitat l’Espanya profunda.

Això demostra el veritable esperit espanyol: l’únic consens polític possible és el que protegeix el maltractament públic i el dolor dels animals. No m’estranya que a molts catalans Espanya els faci fàstic.

dimecres, de setembre 23, 2009

Ens ofeguen amb ordenances

Mirant les ordenances municipals que regulen la vida del bon malgratenc i de la bona malgratenca, n’he trobat més de vint, algunes d’elles ben atapeïdes d’obligacions pel ciutadà. No les he llegit totes, ja que no m’hi he vist amb cor. Imagino que al comú d’habitants li ha passat el mateix, i que poca gent coneix el que l’ajuntament li permet o no de fer.

Hi ha ordenances tant diverses com les de tramitament de llicències o de permisos urbanístics, com sobre la tinença d’animals, els vertits residuals, el soroll i les vibracions, l’ús de la llengua catalana a l’ajuntament, l’ús de les instal•lacions esportives o la circulació. El seu conjunt fa (o feia, ja que n’han aparegut de noves) un totxo de més de cinc-centes pàgines. Aquesta xifra ens dona una idea del treball normatiu dels qui ens governen. I no parlem del Pla General o de les normes constructives... Una de les darreres és l’ordenança de Civisme i Convivència, publicada el 7 de novembre de l’any passat.

El problema amb tanta paperassa és que quan fem un pas, de seguida ens poden dir que som passibles d’una sanció, ja que no actuem conforme a tal o tal article de tal o tal ordenança. El problema, també, és que algunes de les decisions municipals són també contràries al que ells mateixos han normalitzat. A molts municipis això els ha costat car, ja que alguns veïns amb més mala llet que els malgratencs han portat els seus ajuntaments al jutjat, i han guanyat, demostrant que tal o tal permís d’obra era contrari a tal o tal ordenança, Pla Parcial o General, etc, dictada pel mateix ajuntament.

Nudisme a les platges

A Malgrat la serp d’estiu ha estat la polèmica sobre la prohibició pels que es volen passejar nus per la platja de fer-ho fora de les zones autoritzades. Fins aquí, res a dir. Avui dia, el naturisme és una costum respectable, però encara xocant per una part important de la societat, i dedicar-hi zones autoritzades és una mesura molt estesa. La nova ordenança municipal preveu multes per qui no segueixi aquesta norma, és a dir, per qui es passegi ensenyant el cul fora de les zones autoritzades.

Quan es fa una ordenança dient que la bona gent que volen passejar-se en pilotes per la platja no poden fer-ho fora de les zones autoritzades, i que gairebé un any després de que la tal ordenança s’hagi publicat encara no se n’hagi definit cap és la mostra d’una certa incúria mental del o dels seus autors. Publicant aquesta ordenança i no publicant la llista de zones autoritzades per practicar el naturisme s’ha posat en indefensió jurídica al personal a qui li agrada que l’aire els ventili directament l’entrecuix. En resum, una ordenança coixa, una ordenança mal feta, una ordenança que, almenys en aquest cas concret, ha fet més mal que bé.

I el que em sorprèn més és que els seus autors encara tinguin més a dir que els perjudicats. Perquè podem parlar de perjudicats encara que, en un exercici de generositat, l’ajuntament no ha multat ningú per aquest motiu durant l’estiu que acabem de passar. Però els podien haver multat si haguessin volgut. I per la llibertat de les persones, el trobar-se en aquest cas d’inseguretat sobre el que farà l’autoritat no és pas el millor que es pot fer.

Els gossos

Per fi s’han instal•lat a Malgrat dispensadors de bosses per recollir els excrements del gossos. El regidor ha recordat que “en els parcs i jardins els gossos no poden accedir-hi pel fet que són indrets que els infants hi juguen”. El problema, estimat senyor regidor de Salut Comunitària, és que l’ordenança municipal sobre tinença d’animals de Malgrat no prohibeix l’entrada dels gossos als parcs i jardins (al menys en l’edició penjada a la web municipal, que deu ser la darrera) al seu article 29, que és l’article on hi ha la llista dels llocs on els animals de companyia tenen prohibit l’accés.

I és allò que dèiem al principi, ni els que han fet les ordenances se les saben. I després ens voldran sancionar.

dimarts, de setembre 22, 2009

Les temperatures d’aquest estiu




Ens informen de que aquest estiu ha estat molt calorós a Espanya. I ens expliquen que aquesta calor que hem passat és deguda al canvi climàtic.

Però pels que passem l’estiu a Galícia, aquest ha estat un estiu més aviat fresc, de manera que això del canvi climàtic sembla que no ens ha afectat massa.

Els feliços habitants del Estats Units d’Amèrica han passat un estiu també més aviat fresquet, com es pot veure al gràfic: la temperatura mitjana des del mes de juny al mes d’agost ha estat allà de 22ºC, quan la temperatura habitual és de 22,3ºC. Com voleu doncs convèncer al president Obama que hi ha un canvi climàtic si els seus conciutadans no han passat calor aquest estiu?

Per això el millor és mirar les dades sobre les temperatures mitjanes del planeta, temperatures que inclouen las dels mars i oceans i les de la terra ferma, i deixar-nos de localismes. De juny a agost d’aquest any, la temperatura mitjana de la superfície del planeta (en realitat la de l’aire que està a uns dos metres de la superfície), ha estat de 16,19 ºC. Es la tercera temperatura més elevada d’aquest període des de l’any 1880. Les altres dues les trobem a l’estiu del 1998 (16,24ºC) i al de l’any 2005 (16,23ºC). Malgrat això, s’observa en el gràfic una tendència a l’estabilització de les temperatures de l’estiu des de l’any 2002, tendència que no tenim ni idea de si es confirmarà els anys vinents.

I si agafem la temperatura mitjana de la superfície del planeta del primer semestre, veiem que aquest any a estat de 14,03ºC, un xic més alta que l’any passat (13,94ºC), però menys alta que les dels anys 1998 i 2002 (14,14ºC), i que les dels anys 2005 (14,10ºC) i 2007 (14,11ºC). Aquí la tendència a l’estabilització o a la baixa des de l’any 2002 és molt neta.

Que les temperatures mitjanes han augmentat? Sí. La mitjana de les temperatures estiuenques del segle XX (del 1901 al 2000) varen ser de 15,6ºC, 0,6ºC menys que les d’aquest estiu. I la mitjana de les temperatures del primer semestre del segle XX varen ser de 13,5ºC, 0,5ºC menys que les d’enguany. Però el que els models que ens parlen del canvi climàtic no havien previst és que, malgrat que la concentració de CO2 de l’atmosfera segueixi creixent, les temperatures semblen estabilitzar-se o, fins i tot, començar un lleuger descens, des de fa vuit anys.

Conclusió? Cap. Només que haurem d’esperar i veure l’evolució de les temperatures. Però penso val la pena estar informat.

Per cert, ara que el senyor president del govern central va a Nova York per explicar als seus col•legues que el canvi climàtic degut a l’augment de la concentració del CO2 és el perill més gran que té la humanitat, i a exigir que es decideixi a la reunió de Copenhaguen una dràstica reducció de les emissions de CO2, seria bo que algú recordés a aquest pobre senyor que el país que ell presideix és el país industrialitzat que menys ha complert amb el tractat actual, signat fa uns quants anys a Kioto.

Els curiosos podran trobar les dades mensuals de la temperatura global aquí.

Un Robin Hood a la Moncloa

No hi ha cap dubte que la dialèctica socialista és molt superior a la del PP. Com que ens volen apujar els impostos, ho justifiquen dient que tot el que fan és demanar un petit esforç als més rics per ajudar als que s’han quedat sense cap entrada de diners degut a la crisi. Quan el senyor president del govern central diu això me’l imagino amb un bigotet i una gorra verda amb una ploma, com l’Errol Flynn quan feia de Robin dels Boscos (i amb la Leyre Pajín fent d’Olivia de Havilland).

Hi pot haver una causa més justa que la demanar un petit esforç als rics per repartir-lo entre els pobres de solemnitat? Davant d’aquest raonament, davant d’aquest sil•logisme lapidari la dreta (dita cavernària) s’ha quedat sense arguments. Visca el socialisme!

El problema és que al raonament fet pel nou Robin hi ha un pas una mica coix. Vegem el raonament complet:

1 - augmentem els impostos
2 - augmentant els impostos augmentarem la recaptació
3 - amb aquest augment de la recaptació podrem finançar la protecció social

El pas que és una mica coix és el segon. Qui ens assegura que augmentant els impostos s’augmentarà la recaptació? Ningú. Que com pot ser? Doncs molt senzill: si augmenten els impostos, molta gent reaccionarà per evitar que aquest augment li toqui pagar-lo a ell. Si augmenten els impostos sobre el capital, per exemple, els que tenen molt capital el portaran cap a un altre país on hagin de pagar menys. Si augmenten l’IVA, alguns optaran per no declarar-lo, i altres, potser, disminuiran les seves compres. Si augmenten l’Impost de la Renda, seran els assalariats els que pagaran el plat trencat, però no els rics.

Pensem el que ha passat l’any 2008 i el que està passant aquest any: la recaptació ha baixat molt. Fonts solvents diuen que el frau fiscal ha augmentat molt (en alguns casos perquè era la única manera d’evitar que la seva empresa tanqués), i alguns s’atreveixen a fixar aquest augment de la defraudació durant aquests dos darrers anys en un 2 % del Producte Interior Brut, és a dir, ens uns 20.000 milions d’euros.

Per això podríem donar una variant al raonament del nostre ben amat Robin:

1 - augmentem els impostos
2 - augmentant els impostos no augmentarem la recaptació
3 - al no haver-hi un augment de la recaptació no podrem finançar la protecció social
4 - al haver augmentat els impostos, molt capital (estalvi) fugirà a l’estranger, es disminuirà la capacitat de compra, el consum també disminuirà i haurem dificultat la sortida de la crisi

Quin dels dos raonaments és el correcte? Chi lo sà... Recordem que l’economia és com una pilota de rugbi: quan la fem botar no podem endevinar mai per endavant cap a on botarà. Esperem que aquesta vegada boti cap al lloc que ens interessa, però res no és menys segur. Probablement la recaptació augmentarà, però molt menys de les previsions. I no es podrà finançar la protecció social com s'havia previst.

La solució a la sortida de la crisi consisteix, bàsicament, en tres etapes:

- aprofitar que alguns països importants han sortit de la crisi per augmentar les nostres exportacions

- si els empresaris arriben a augmentar les seves exportacions, augmentaran la producció i començaran a invertir

- al invertir i augmentar la producció, augmentaran els llocs de treball i el consum intern, augmentarà la recaptació dels impostos i les necessitats socials disminuiran

Tant difícil és explicar aquest raonament?

Però per això fa falta facilitar les exportacions. I com? Doncs, afavorint una energia elèctrica barata, afavorint el transport ferroviari cap a Europa, entre altres. Però no es fa res d’això: en comptes de construir una línea de tren d’ample europeu des de València a la frontera, es continua gastant els impostos en fer línees d’AVE a Galícia, Astúries i Extremadura, que no seran mai rendibles. En comptes d’afavorir una energia elèctrica barata, es tanca Garoña i es vol vetar la construcció de noves centrals nuclears. I així anem fent.

No m’estranya que el nostre Robin dels Boscos particular, dient que robarà als rics (és a dir, als que viuen d’una nòmina, que els rics de veritat ja trobaran un paradís fiscal) per repartir entre els pobres, tingui tant d’èxit. Sobretot perquè els partits de dreta no aconsegueixen enfilar cap raonament senzill i creïble.

dissabte, de setembre 19, 2009

Ens volen apujar els impostos: una mica de demagògia futbolística

Mentre estic mirant si és veritat el que diu el senyor President del Govern central que a Espanya ha baixat la pressió fiscal des de l’any 2004, faré una mica de demagògia sobre els impostos, i parlaré dels impostos d’un tal Cristiano Ronaldo, jugador del Reial Madrid.

Diuen que aquest simpàtic futbolista guanya anualment 12 milions d’euros nets del Reial Madrid i 15 milions en contractes publicitaris. Això sí, els impostos del contracte amb el Reial Madrid, que són un 24 % del sou brut, els paga el club. Sí, sí, un 24 % encara que el tipus marginal de la renda sigui d'un 43 % per a aquesta quantitat, però en Cristiano és un treballador que ha vingut a Espanya i s’ha acollit al règim fiscal dels que s’expatrien a Espanya, que va configurar el Govern del PP l’any 2003 i que ha mantingut el PSOE. L’objectiu d’aquest règim és el d’afavorir amb una fiscalitat més laxa la vinguda a Espanya de persones físiques amb un determinat nivell de qualificació. Segons la justificació d’aquesta llei, es volia afavorir que residissin a Espanya els principals executius i dirigents, i també investigadors, de les grans multinacionals. No obstant això, la mesura ha servit de molt poc i pràcticament han estat els clubs de futbol els més beneficiats per aquesta fiscalitat especial, ja que els permet oferir fitxes més altes (netes) als jugadors estrangers que als jugadors nacionals (que sí paguen el 43 % marginal del seu impost de la renda). D’aquesta forma, s’ha desvirtuat el sentit de la norma. I en lloc de ser utilitzada per a portar massa grisa al país s’està fent servir per a importar múscul.

I, quina casualitat, el contracte de Cristià és per 6 anys, justament el nombre total d’anys que preveu el règim fiscal per aquest tipus d’expatriats.

Parlem ara d’aquests altres 15 milions que guanyarà en Cristiano en publicitat, que són el 50 % del total dels contractes publicitaris (doncs l’altre 50 % s’ha previst que sigui pel Reial Madrid). Quan en Cristiano faci un contracte de publicitat ho podrà fer amb una empresa de publicitat aquí a Espanya o amb una empresa de publicitat de fora d’Espanya. Si ho fa a Espanya pagaria un tipus aproximat d’un 25 %, però si ho grava fora d’Espanya depèn. Depèn que? Depèn d'on ho faci, si ho fa en un paradís fiscal no pagarà res, i la Hisenda espanyola no en veurà ni un duro.

I el 50 % dels ingressos per al Reial Madrid? Si els ingressos d’aquest anunci publicitari s’han produït a Espanya el Reial Madrid haurà d’integrar-los a la seva base imposable a l’hora de liquidar l’Impost de Societats. Però si s’han produït en un paradís fiscal, no serà difícil deslocalitzar aquest ingrés, ja que es podria fer aparèixer com a propietària d’aquests drets una empresa constituïda en aquest paradís fiscal, amb el que aquest cobrament es podria diluir a efectes fiscals.

Pregunta: on es produiran aquests ingressos publicitaris, a Espanya o fora d’Espanya?

Bé, i tot això és obra d’en Florentino, que d’aquestes coses en sap un reguitzell, i a més sense posar un duro sobre la taula, doncs els 96 milions del fitxatge d’en Cristiano els hi ha deixat Caixa Madrid i el Santander, i a aquests els hi hem deixat nosaltres (perdó, els que tinguin comptes a aquestes dues entitats bancàries tan respectables)

I què farà en Cristiano amb tants quartos? Doncs una o vàries Sicav, aquests paradisos fiscals legals que tenim a Espanya i en els quals els rics només paguen un 1 % dels seus guanys. Les Sicavs són Societats d'Inversió de Capital Variable amb un nombre d’accionistes igual o superior a 100 dels quals 99 són normalment d’acompanyament de l’accionista titular. El seu capital mínim és de 2,4 milions d’euros, i almenys el 90 % dels actius ha d’estar invertit en valors admesos a cotització en mercats organitzats reconeguts oficialment. Les Sicavs són un dels instruments preferits dels rics a Espanya, doncs tributen un 1 % dels seus guanys, en comptes de tributar el 35 % com les empreses normals. Tant la gent de quartos com molts futbolistes coneguts en tenen una o més d’una.

Per tant està clar que aquest noi de 24 anys la mar de normal que respon al nom de Cristiano Ronaldo aviat tindrà vàries Sicavs.

I, entretant, nosaltres veurem augmentar els nostres impostos...

(Sí, ja ho he dit, això és demagògia pura, però no per ser-ho no deixa de ser veritat)

Quan tingui les idees clares de si la pressió fiscal espanyola ha augmentat o ha disminuït aquests darrers anys, i quan arribi a saber si l’esforç fiscal al que estem sotmesos és més o menys gros que la mitjana de la UE ja ho faré saber. Que això sí que no serà demagògia.

dimarts, de setembre 15, 2009

Més sobre la consulta d’Arenys de Munt

Llegia aquesta tarda l’escrit de la Neus Serra sobre el referèndum d’Arenys de Munt. No m’he pogut estar de fer-hi un comentari. I és que, ben mirat, cada dia que passa trobo que aquesta referèndum (o consulta popular, com es vulgui dir) ha estat des del principi una presa de pèl. I ho ha estat començant per la pregunta. Em permeto copiar el comentari que he fet al blog de la Neus:

En efecte, la pregunta té una ombra important: es preguntava, més o menys, si es volia una Catalunya independent integrada a la Unió Europea. Aquest objectiu és molt difícil d’assolir, si no és impossible, sempre i quan la separació es faci contra la decisió de l’estat espanyol. Si en aquesta consulta s’hagués explicat això, que una Catalunya independent, ara mateix, estaria fora de la UE durant uns quants anys, quin hauria estat el resultat?

El “referèndum” d’Arenys de Munt, amb perdó, em sembla una veritable collonada (de les que parlaven tant en Pla com en Dalí). Si aquesta consulta hagués estat tan democràtica com ens volen fer creure, algú hauria explicat als possibles votants els inconvenients de la independència, inconvenients entre els quals el d’estar fora de la UE n’és un dels més importants.

I si algú té la solució per fer-nos entrar a la UE un cop assolida la independència, que ens ho expliqui.

De manera que, al meu entendre, la pregunta estava, per dir-ho d’alguna manera, esbiaixada.


Si a mi m’asseguren que l’endemà de la independència estarem dins de la UE (i amb la moneda única), probablement seria independentista. I ho seria perquè penso que la única manera de conservar l’idioma català és tenint un estat independent. Però m’ho haurien no solament d’assegurar sinó que m’haurien de convèncer de que serà així.

Raó per la que demano als independentistes convençuts (i espero que convincents) que facin el favor d’explicar-m’ho. Els hi estaré molt agraït. I, a la vegada, seria un exercici de racionalitat en un procés on la rauxa ha estat l’estat d’esperit dominant (la rauxa entesa com a determinació sobtada o pensada capriciosa, no com a violència)

Malgrat 1959 – Es busca un mestre industrial


El 10 de setembre de l’any 1959, ara fa cinquanta anys, es publicava a La Vanguardia aquest anunci, on es buscava un mestre industrial. L’anunci no especificava de quina fàbrica es tractava, però com que en aquell temps s’estaven construint els laboratoris FHER, podem pensar que l’anunci era per aquesta empresa.

La Voz de Malgrat, en el seu número de maig de l’any 1960 publicava el següent escrit sobre la inauguració de la fàbrica, el 29 d’abril d’aquell any:

El pasado día 29, a las 12, tuvo efecto la bendición, para la puesta en marcha de las primeras instalaciones de la importante firma industrial «Laboratorios FHER».

A dicho acto fueron invitadas las Autoridades locales y antes de precederse a la bendición de las instalaciones por el Reverendo Cura Párroco D. José Rodó, los invitados, distribuidos en dos grupos, españoles y alemanes, respectivamente, recorrieron las instalaciones, siéndoles explicado su funcionamiento por personal técnico de la Empresa.

Después de la bendición, el Consejero Delegado, Dr. Ernst Peter Semmel, leyó unas cuartillas glosando las vicisitudes de toda nueva Empresa, dando las gracias a todos los que prestaron su colaboración y a las Autoridades, entregando seguidamente las instalaciones a Laboratorios FHER.

El Sr. Alcalde, D. Jaime Turró Xaudiera, contestó al Dr. Semmel deseando prosperidad a la nueva industria y que el personal alemán que trabaja en ella se encuentre en Malgrat, tan bien como en su propio hogar.

A continuación, a todos los asistentes les fue servido un espléndido lunch, y en animada y franca camaradería se pasó hasta las 5 de la tarde, en que se dio por terminado el acto.

Las instalaciones que ahora se han puesto en marcha son las primeras de las que tiene proyectadas construir Laboratorios FHER, firma a la que deseamos pueda desarrollar sus proyectos, ya que la importancia de los mismos sería de gran transcendencia para la economía y auge industrial de Malgrat.

Deseamos a Laboratorios FHER toda clase de prosperidades.

Malgrat 1909 – lloguer d’una gran casa per a convent

El 9 d’abril de l’any 1903 el Parlament francès dissolia l’Institut dels Germans de San Gabriel (Congregació dels Gabrielistes) i confiscava tots els seus bens. Davant d’aquesta situació, varen buscar asil en altres països. Es varen instal•lar a Girona a l’agost del 1903. Varen anar arribant altres “germans” i varen començar a donar classes.

De mica en mica, alguns joves es varen interessar per entrar a la congregació, raó per la qual varen posar-se a buscar una nova residència. La varen trobar a Malgrat. Es tractava d’una casa deshabitada, antic convent carmelita i en aquell moment una fàbrica abandonada. La varen llogar i el 1er de desembre de l’any 1906 obria les portes com a primer noviciat gabrielista d’Espanya.

L’any 1909 tenien 30 joves novicis, raó per la qual la casa quedava petita. Varen traslladar el noviciat a Canet.

Aquesta és la raó per la qual el 15 de setembre de l’any 1909, ara fa cent anys, La Vanguardia publicava aquest anunci. Anunci que es va repetir el 19 del mateix mes.

Malgrat 1909 – un regidor encausat per la Setmana Tràgica

Llegim a La Vanguardia del 12 de setembre del 1909, ara fa cent anys, que el regidor Martí Casas i Rabiol va estar encausat pels fets de la Setmana Tràgica del mes de juliol d’aquell any.

Qui era aquest regidor? La única notícia que he trobat és que al febrer de l’any 1906 era alcalde accidental de Malgrat, ja que amb aquest títol va acudir a la Exposició Regional de blondes i encaixos, a Arenys de Mar, en qualitat de vicepresident, sent-ne president l’alcalde d’Arenys de Mar. Aquesta vicepresidència atorgada al llavors alcalde accidental de Malgrat diu molt de la importància que les blondes i els encaixos tenien aleshores a la nostra població.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (3) – sobre la “ciència” econòmica

Em preguntava al darrer post sobre aquest tema si els economistes convencionals podrien tenir raó al pensar que el creixement pot continuar per sempre.

Comencem per preguntar-nos si l’economia és una ciència, per poder opinar de si els economistes són capaços de preveure el que passarà. Els economistes en general no han previst el xoc actual. Es podria pensar que aquesta manca de predicció -la impossibilitat de preveure un esdeveniment de tanta importància històrica com la ràpida contracció de gairebé tota l’economia mundial, el que suposa la fallida d’alguns dels bancs i de les companyies de fabricació més grans del món- podria conduir a la majoria dels economistes a parar-se i a tornar a examinar les seves premisses fonamentals. Almenys, així ho farien els veritables científics.

En realitat, l’economia, tal com es practica actualment, no constitueix una ciència, ja que procedeix principalment a base de la lògica correlativa i no a través de la construcció de coneixement per un continu i rigorós procés de proposar i provar hipòtesis. Si bé l’economia utilitza una terminologia complexa i les matemàtiques, tal com ho fa la ciència, les seves afirmacions bàsiques sobre el món -com el principi de substitució infinita, que sosté que per a qualsevol recurs que escasseja, el mercat trobarà un substitut- no estan subjectes a un acurat examen experimental.

I aquí tenim la resposta a la primera pregunta: els economistes convencionals pensen que el creixement pot continuar per sempre ja que afirmen, sense poder-ho demostrar, que per qualsevol recurs que escassegi el mercat trobarà un substitut.

Però perquè una economia creixi fa falta disposar d’energia barata. Si la teoria del Pic de Petroli és certa, què podrà substituir el petroli i el gas a un preu raonable? A més, el creixement perpetu de la població humana i el consum dins els confins d’un planeta finit sembla una hipòtesi amb poca base, sobretot perquè les senyals d’advertència de que els límits ecològics ja s’han assolit i superat comencen a ser evidents per tot arreu.

Si els científics que adverteixen sobre els límits al creixement tenen raó, enfrontar el galimaties de l’economia mundial implica molt més que simplement ajudar a tornar aixecar els bancs i els prestamistes hipotecaris. De fet, en aquest cas ens enfrontem a un canvi fonamental en la nostra economia tan important com l’adveniment de la revolució industrial. Ens trobem en un punt d’inflexió històric: la fi de dècades d’expansió i el començament d’un inevitable període de contracció que continuarà fins que la humanitat torni a viure dins els límits dels sistemes de regeneració de la Terra.

Però hi ha pocs indicis de que els encarregats de formular polítiques entenguin res de tot això. La seva manera de pensar sembla estar conformada principalment per les garanties dels economistes de que el creixement pot i ha de continuar en el futur indefinit, i que la contracció econòmica que el món està experimentant en aquest moment és només temporal, un problema que pot i ha de ser resolt.

Si el Diagnòstic Alternatiu és correcte, hem entrat en una nova era econòmica en la que les normes anteriors ja no són aplicables. Els baixos tipus d’interès i la despesa pública ja no es tradueixen en incentius per a la producció de préstecs i d’ocupació. L’energia barata no apareixerà només perquè hi hagi demanda. Els substituts dels recursos essencials en molts casos no s’han trobat. Sobretot, l’economia continuarà disminuint fins que pugui ser mantinguda per l’energia i els recursos materials que la Terra pot proporcionar de manera contínua.

Això és, per descomptat, una notícia molt difícil de pair. És el mateix que el ser informat pel seu metge que un ha contret una malaltia sistèmica, potencialment mortal, que no es pot curar, sinó només gestionar i la gestió de la qual significa que ha de fer profunds canvis d’estil de vida.

Veurem, en un altre post, què podríem fer per adaptar-nos amb un mínim de conseqüències negatives a aquesta nova era econòmica.

divendres, de setembre 11, 2009

Sobre el referèndum d’Arenys de Munt

Tant s’ha parlat per tot arreu del referèndum d’Arenys de Munt que aquesta simpàtica població maresmenca s’ha fet famosa per tot l’estat espanyol. Una mena de propaganda gratuïta i eficaç.

Aprofito que avui és la Diada, i que a Malgrat la decisió municipal ens ha permès de fer festa d’aquesta celebració (*), per llegir la pregunta que el proper diumenge es farà als feliços habitants d’Arenys de Munt: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Si fos habitant d’Arenys de Munt probablement votaria en blanc o no aniria a votar. I per què, em direu? Doncs perquè no entenc la pregunta. La meva ignorància és tan gran que no sé què vol dir un estat social. Si em preguntessin: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic, integrat a la Unió Europea? Probablement aniria a votar, i segurament contestaria que sí (sobre tot perquè aquest referèndum no té cap validesa pràctica, i una gran participació i una aprovació majoritària faria emprenyar a molta gent)

Però el o els autors de la pregunta, al meu modest entendre, s’han passat d’adjectius. I diria més, també em sobra, a la pregunta, l’adjectiu democràtic. Trobo que no afegeix res a la qüestió.


(*) Per cert, sobre la decisió del nostre ajuntament de no fer cap acte oficial de celebració de la Diada, em sembla una decisió totalment clarificadora del tarannà de l’equip de govern. Que haig de posar un adjectiu a aquest tarannà? El que se m’acut es roí.

De quan l’Artic s’escalfava



L’escalfament de l’Artic és molt més ràpid del que es creia i tindrà greus conseqüències globals com l’elevació d’un metre del nivell del mar l’any 2.100, provocant inundacions que afectaran la questa part de la població mundial. Aquesta és una de les conclusions d’un important informe científic presentat per WWF, en el que, per primera vegada, s’incorporen les darreres conclusions sobre el clima de l’Artic i els seus efectes a la resta del món. (El Mundo, 02.09.2009).

En primer lloc, s’ha de dir que, contràriament al que he escoltat l’altre dia per la ràdio, el fet que el gel de l’oceà Artic s’arribés a fondre durant el període d’estiu no faria augmentar ni un sol mil•límetre el nivell del mar. En canvi, utilitzar la fusió del gel de l’oceà Artic com a indicador de la temperatura de la zona, i com a indicador de la fusió dels glacials de Groenlandia (que sí farien pujar el nivell del mar) és perfectament admissible.

Els que, de tant en tant, tenim la curiositat d’anar a mirar l’evolució de la superfície gelada de l’Artic a pàgines com aquesta, on et donen diàriament la superfície del gel d’aquest oceà hem anat observant que aquest estiu la superfície gelada s’ha reduït menys que els dos anys anteriors.

En el gràfic podem veure que l’extensió màxima de la superfície àrtica gelada té lloc al mes de març, i que aquesta extensió, bon any mal any, des del 2002, és d’uns 14 milions de quilòmetres quadrats. De la mateixa manera, l’extensió mínima la trobem cada any a finals de setembre, i ve sent d’uns 5 a 6 milions de quilòmetres quadrats.

En l’altre gràfic he agafat l’extensió dels gels àrtics del dia 9 de setembre de cada any, des de l’any 2002 fins al 2009, i veiem clarament que aquesta extensió es va mantenir relativament constant del 2002 al 2007, que va experimentar una important disminució l’any 2007 i que, des de llavors, continua creixent. Quina va ser la causa de la important disminució del gel a l’estiu del 2007? Per ara, no he llegit cap explicació convincent. Per què aquesta superfície està augmentant des de llavors? Ningú sembla saber-ne massa.

Què passarà l’any 2010 i successius? Premi a qui ho endevini. Però el que pugui deduir d’aquesta evolució el que en dedueix WWF es pot assegurar que té una imaginació fora de sèrie.

Com deia l’acudit d’en Franco: menys viatjar (en aquest cas per internet) i més llegir diaris. Aquesta deu ser la màxima dels que ens volen inculcar la ineluctabilitat del desastre climàtic.

dimecres, de setembre 09, 2009

L’obligatorietat de conèixer el català

Comentava l’altre dia que els dos punts de l’Estatut que semblen fer figa al Tribunal Constitucional eren que Catalunya és una nació i l’obligatorietat de conèixer el català per part dels catalans.

Sobre el primer punt, deia que el considero una criaturada. Per a mi, no té ni la més mínima importància.

El segon punt, a la meva manera de veure, és molt més important que l’anterior. Si Catalunya té una identitat pròpia, aquesta té molt a veure amb tenir un idioma propi. Com que la gent que voldrien que Catalunya fos una regió com les altres ho saben, des de fa molts anys voldrien fer desaparèixer el català. Alguns posen l’exemple d’Irlanda, que ha conservat la seva identitat perdent la seva llengua i agafant la dels seus opressors, els anglesos: però Irlanda és una illa, i Catalunya un país de pas. Estic segur que Catalunya, perdent el seu idioma, perdria aviat la seva identitat.

Però, que diu la Constitució al seu article 3?

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.


Dedueixo de l’apartat 1 que si tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà és degut a que el castellà és l’idioma oficial d’Espanya. Per tant, si apliquem el mateix raonament a l’afirmació constitucional de l’apartat 2 de que les altres llengües espanyoles (entre elles el català) són oficials a les respectives Comunitats Autònomes (en el nostre cas, Catalunya), hem, de deduir lògicament que la Constitució espanyola afirma que tots els catalans tenen el deure de conèixer i el dret a utilitzar el català.

Penso que la discussió s’hauria d’acabar aquí. Però, diuen els que no volen que sigui obligatori pels ciutadans de Catalunya el conèixer el català, que aquesta obligació restringeix l’article 19 de la Constitució (Los españoles tienen derecho a elegir libremente su residencia y a circular por el territorio nacional...), ja que l’Estatut posa traves a establir-se a Catalunya, obligant a parlar català. I, en efecte, l’article 33 de l’Estatut dona arguments als que així pensen (...els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l’Administració de justícia, per a prestar llurs serveis a Catalunya, han d’acreditar, en la forma que estableixen les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, que els fa aptes per a complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball... l’Administració de l’Estat situada a Catalunya ha d’acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, que el fa apte per a complir les funcions pròpies del seu lloc de Treball). Trobo que aquí, l’Estatut és massa explícit, donant arguments fàcilment utilitzables, ja que afecten a certs grups de persones, als que s’oposen a la identitat catalana. I desprès ens queixem de les reaccions...

Això dit, personalment penso que els drets dels usuaris (que són més nombrosos que els funcionaris que es puguin traslladar a Catalunya) han de pesar més que els drets dels que es traslladin a viure aquí. Es des d’aquest punt de vista que considero que la obligació, par part dels catalans, de conèixer el català no hauria de ser declarada contrària a la Constitució.

Els problemes lingüístics són complicats, allà on hi ha un estat amb vàries llengües, com és el cas de Bèlgica, on els enfrontaments són extrems, però també és el cas de Suïssa, on la convivència del francès i de l’alemany no és tan pacífica com molta gent es pensa. Els que, per destruir la identitat catalana, s’oposen a l’article de l’Estatut que exigeix l’obligació de conèixer el català als catalans estan encenent una guerra que ells mateixos són incapaços de veure com pot acabar. Espero que, pel bé de tots, el Tribunal Constitucional sigui, en aquest punt, coherent amb la lletra i l’esperit constitucional.

dimecres, de setembre 02, 2009

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (2) – preguntes i respostes

Dèiem en el darrer post dedicat a aquesta qüestió que havíem de contestar dues preguntes: per què, si la producció mundial de petroli acabava d’arribar a un pic, varen caure els preus del petroli en els últims cinc mesos de 2008? I, si els preus del petroli van ser un factor important de la crisi econòmica, per què l’economia no va començar a tornar a funcionar quan els preus s’havien suavitzat?


Contestant a la primera pregunta, direm que la tesi de Pic de Petroli preveu que, quan la producció mundial de petroli assoleixi el seu màxim nivell i comenci a baixar, el preu del petroli s’incrementarà dràsticament. Però també preveu un dràstic augment en la volatilitat dels preus.

L’argument es el següent. Quan el petroli es converteixi en un bé escàs, el seu preu s’elevarà fins que comenci a soscavar l’activitat econòmica en general. A continuació, vindrà una contracció econòmica que tindrà com a resultat una reducció substancial de la demanda de petroli, que a la vegada causarà temporalment la caiguda del seu preu. Llavors passarà una de dues coses:

(a) l’economia es començarà a recuperar, augmentant la demanda de petroli, portant de nou als preus alts que tornaran a soscavar l’activitat econòmica,

(b) si l’economia no es recupera ràpidament, la producció de petroli anirà caient gradualment degut a l’esgotament fins que la capacitat de producció sobrant (creada per la disminució de la demanda) s’elimini, i, en conseqüència, altre cop els preus s’elevaran i la contracció econòmica augmentarà encara més.

En ambdós casos, els preus del petroli segueixen volàtils i l’economia es contrau. Aquest escenari es correspon molt de prop amb la realitat que s’està desenvolupant, tot i que queda per veure quina de les situacions (a) o (b) en serà la conseqüència.

En els últims tres anys, els preus del petroli han augmentat de manera espectacular i han caigut més del que hauria estat el cas si no hagués estat per l’especulació generalitzada en els futurs sobre el petroli. No obstant això, per ara la tendència general dels preus del petroli (cap amunt, i després cap avall i, a continuació, parcialment cap amunt) és totalment coherent amb la tesi de Pic del Petroli i el Diagnòstic Alternatiu.


Contestant a la segona pregunta: Per què l’economia no es va recuperar ràpidament, atès que els preus del petroli són ara només la meitat del que eren el juliol de 2008? Una vegada més, el Pic del Petroli no és la única causa de la crisi econòmica actual. Enormes bombolles immobiliàries i en el sector de les finances s’han transformat en greus accidents econòmics, i la implosió d’aquestes bombolles ha creat una greu crisi de crèdit (així com una crisi de solvència monetària), que probablement trigarà uns quants anys a resoldre’s fins i tot si el subministrament d’energia no esdevingués un problema.

Però la possibilitat de que tornin els alts preus del petroli actua com un límit màxim per a la recuperació econòmica. Ara que l’economia sembla tornar a donar signes de vida (com ha passat al maig - juliol d’aquest any, amb els valors de les accions recuperant-se i el ritme de la contracció econòmica frenant-se), els preus del petroli tornaran a pujar quan els especuladors del petroli prevegin una recuperació de la demanda. De fet, els preus del petroli han rebotat des de 30 dòlars al gener a gairebé 70 actualment, cosa que ha provocat una preocupació generalitzada, ja que els alts preus de l’energia podrien tallar la recuperació.

Un barril de petroli de fonts novament desenvolupades costa un mínim d’uns 60 dòlars per produir-lo, ja que totes les perspectives més barates ja han estat explotades: trobar avui nous jaciments en general significa quilòmetres de perforació sota l’aigua de l’oceà, o bé perforar dins de nacions políticament inestables, on l’equip i el personal tenen un risc molt alt. Per tant, tan aviat com els consumidors exigeixin més petroli, el preu haurà de romandre notablement per sobre d’aquesta xifra amb la finalitat de proporcionar l’incentiu perquè els productors perforin aquests nous jaciments.

Els preus volàtils del petroli fan mal quan pugen, però també fan mal a la baixa. El col•lapse dels preus del petroli d’agost a desembre de 2008, així com l’empitjorament de la crisi de crèdit, van provocar una dràstica contracció de la inversió de la indústria petrolera, donant lloc a la cancel•lació de al voltant de150 mil milions de dòlars de nous projectes de producció de petroli (la capacitat potencial de producció dels quals serà necessària per compensar la disminució dels camps petrolers si la producció mundial de petroli s’ha de mantenir estable). Això significa que fins i tot si la demanda continua sent baixa, la capacitat de producció és gairebé segur que no serà capaç de complir amb els nivells de demanda, provocant que els preus del petroli pugin novament, en termes reals, en algun moment, potser d’aquí dos o tres anys. Els preus volàtils del petroli també feriran el desenvolupament d’energies alternatives, com s’ha demostrat en els darrers mesos, quan la caiguda dels preus del petroli va donar lloc a problemes financers dels fabricants d’etanol.

D’una manera o altra, per tant, el creixement serà molt problemàtic si no és inabastable.

I hi ha encara una tercera pregunta: els economistes convencionals podrien tenir raó al pensar que el creixement pot continuar per sempre? Intentarem contestar-la més endavant.