dimecres, de febrer 28, 2007

Vergonyós

He llegit al Som-hi que l’ajuntament, en la sessió ordinària de la Junta de Govern Local del dia 8 de febrer proppassat, a la que hi assistien:

La senyora Conxita Campoy i Martí, alcaldessa
La senyora M. Carme Aubanell i Serra, 1ª tinent d’alcalde
La senyora Neus Serra i Bosch, 2ª tinent d’alcalde
El senyor Joan Tagua i Jiménez, 3er tinent d’alcalde
La senyora Anna Raja i Martínez, 4ª tinent d’alcalde
El senyor Valentín Rodríguez Baltasar, 5è tinent d’alcalde

ha decidit per unanimitat iniciar una acció penal i una civil contra el legal representant de la revista Som-hi per un presumpte delicte de calumnies o injuries.

Basa la Junta de Govern aquesta decisió en que alguns articles d’opinió recollits en diversos números del Som-hi, emparant-se en el dret de crítica, s’han traspassat reiteradament els límits legalment establerts, desacreditant o desprestigiant als membres de la Corporació Local, en especial a la senyora alcaldessa.

He rellegit el Som-hi dels darrers mesos. Es cert que s’hi critica l’alcaldessa, de vegades durament. Però res que no sigui corrent dins de la crítica que s’acostuma a fer a les persones que ocupen càrrecs públics i que cobren del pressupost. I, sento dir-ho, sobre tot als que a l’hora de cobrar no escatimen el diner públic.

Que la senyora alcaldessa té un caràcter molt marcat, com diu ella mateixa, és cosa sabuda. Que tingui la pell tan fina, però, és una sorpresa, almenys per mi. Ella, que afirma que “fa mal veure com alguns polítics no tenen el sentit comú com a virtut principal” es podria afegir a la llista dels polítics que no tenen massa sentit comú, al promoure la presentació d’aquestes accions penal i civil.

No em sorprèn que els regidors del PSC segueixin les ordres de la mestressa. Obeir sense piular al patró (a la patrona, en aquest cas) entra dintre de l’ordre natural de les coses, quan les persones no tenen criteri propi i els falta la dignitat més elemental.

Em sorprèn, però, el vot a favor de la senyora Serra i del senyor Tagua. Crec que ens deuen una explicació. També crec que no ens la donaran. Perquè no crec que hi hagi cap explicació racional al seu vot.

Quan vaig llegir la notícia em vaig sentir avergonyit de ser malgratenc. Després em va passar. La senyora alcaldessa i el seu seguici m’han demostrat que són persones d’una pobresa mental molt important.

Es a dir, que no em fa vergonya ser malgratenc. Em fan llàstima els components de la Junta de Govern. Tots.

dimarts, de febrer 27, 2007

Trens de rodalies


Ahir, per casualitat, vaig veure un tros de debat polític al canal 33. Presentació perfecta: els representants de cada partit asseguts l’un al costat de l’altre, per estricte ordre de vots obtinguts a les darreres eleccions. Educació perfecte: cadascú parlava quan li tocava, ningú interrompia el que parlava. Resultat: un avorriment perfecte. Sembla mentida que a la tele no sàpiguen fer debats vius, interessants i ordenats. Què hi farem!

Quan vaig posar aquest debat parlava el representant de ERC. Un senyor calb, de cara rodona, que semblava satisfet d’ell mateix. Raonava que els greus problemes que s’han viscut darrerament als trens de rodalies demostren clarament dues veritats fonamentals:

- Que hi ha hagut manca d’inversions.

- Que si rodalies hagués estat transferit no hi hauria hagut aquests problemes.

Fins aquí, el senyor de ERC, calb i de cara rodona, em va semblar convincent. Però, mala sort, llavors va enraonar el representant de Ciutadans. Un senyor que enraonava en castellà, que se li va escapar el mot rodalies i que el va canviar ràpidament pel de cercanías. Un senyor a qui, pel seu aspecte, vaig relacionar amb un jugador de tennis, no sé pas gaire perquè. Doncs aquest senyor no va estar d’acord amb el calb de cara rodona.

- Que els problemes havien aparegut a causa de les obres del AVE.

- Que el que havia fallat no eren forçosament equipaments obsolets, sinó catenàries completament noves, però que havien estat canviades de lloc per les obres del AVE.

- Que no era segur que si es transferís rodalies s'acabarien els problemes.

I jo em vaig dir que la versió del senyor que semblava un jugador de tennis i que parlava castellà era més plausible que la del senyor calb, i s’assemblava més al que jo havia llegit als diaris. Que els usuaris de rodalies que varen patir i que continuaran patint els problemes es sentirien probablement més identificats amb el senyor de Ciutadans que amb el de ERC. Que això de dir que tots els problemes són deguts a una manca d’inversions és una afirmació massa primària, és a dir, falsa. Que això de barrejar aquests problemes amb les transferències és demagògic i sectari, a més de no ser demostrable.

Al dir que tots els problemes venien d’una manca d’inversions, el senyor calb i de cara rodona em va fer pensar amb els sindicats amb qui vaig discutir durant molts anys. Per ells tots els problemes de la fàbrica eren deguts a una manca d’inversions. Quan tothom sap que massa inversions és una causa de problemes, a més d’un malbaratament. I que la majoria dels problemes són deguts a problemes d’organització i de fallades de les persones. Ho torno a dir: el raonament del senyor calb i de cara rodona és massa primari.

Al dir que si rodalies fos transferit els problemes s’acabarien és una perfecta ximpleria. Si els problemes venen de la construcció de la via del AVE, que es fa massa prop de les vies de rodalies, que sigui l’Estat central o que sigui la Generalitat qui els gestioni, que em demostrin quina és la diferència.

Per a mi, el senyor calb i de cara rodona va confondre els ciutadans que l’escoltaven amb una colla de rucs. I això pot passar factura. Perquè els ciutadans són molt més espavilats del que alguns polítics professionals es pensen. Saben veure els raonaments primaris i les afirmacions sectàries i demagògiques.

No havia sentit mai enraonar a un representant de Ciutadans. Pel poc que vaig veure ahir, em semblen més propers al sentir dels ciutadans que els representants dels partits clàssics (ERC en aquests cas, però hauria pogut ser qualsevol altre). Atenció amb Ciutadans. Creia que no tenien massa futur, però ara veig que els haig d’escoltar més i, potser, revisar el que pensava.

I recordem que els usuaris de rodalies són molt nombrosos. I que tots poden votar. I que si veuen que els partits clàssics els hi prenen el pèl, votaran a Ciutadans. I faran bé.

dilluns, de febrer 26, 2007

Malgrate



El poble de Malgrate compta amb 4.233 habitants, els malgratesi. Es troba a la Lombardia, Itàlia, prop de Lecco, que és la capital de la província. Malgrate té 1,99 quilòmetres quadrats.

La seva situació és al final del llac de Como. El llac de Como té com dues potes cap al sud. Una de les potes, la de l’esquerra, acaba a Como. L’altra, la de la dreta, a Lecco. Malgrate es troba justament devant d’aquesta ciutat, a l’altre costat del llac, que en aquest lloc ja es pot dir que és com un riu.

Malgrate és a uns 200 metres sobre el nivell del mar.

El seu nom primitiu era San Grato. Cap al 1100 ja es troben documents amb el nom de Malgrato, que va acabar dient-se Malgrate.

Diu la tradició antiga que els seus habitants varen ajudar a Juli César a travessar el riu per anar a Lecco quan tornava de la conquesta de la Gàlia.

Malgrate és doncs un poble d’antigues tradicions. Hauria de ser més conegut dels seus gairebé homònims, els malgratencs.

La nit dels Oscar


Aquest matí, les ràdios només parlaven dels qui ha guanyat els Oscar. Obro el diari, i em trobo amb el mateix. La meitat del diari dedicat al cine, l’altre meitat al futbol.

Els resultats del futbol ja els coneixia, i el cine m’avorreix. He tancat la ràdio i gairebé no he llegit res del diari.

Deu fer gairebé vint anys que no vaig al cine. Abans hi anava sovint. Potser hi anava perquè a l’estiu no hi feia calor i perquè a l’hivern no hi feia fred. Gairebé sempre m’hi adormia.

Recordo, però, les pel•lícules que m’han agradat. Són dues: El maquinista de la General, d’en Buster Keaton, i Fantasia, d’en Walt Disney. La primera és muda, en blanc i negre. A la segona no hi ha paraules, tot són dibuixos animats i música.

I és que la meva teoria sobre el cine, és que el cine es va acabar quan va arribar el cine sonor. Per a mi, el cine són imatges, en tot cas amb una bona música. Les paraules hi sobren.

I quan passen una pel•lícula per la tele, si no canvio de canal, em quedo profundament ensopit.

Per mi, la nit dels Oscar ha passat sense pena ni glòria.

dimecres, de febrer 21, 2007

El llarg camí cap a la sobirania

Faig unes curtes reflexions sobre el camí cap a la sobirania de Catalunya. Aquestes reflexions són purament personals.


Què és ser català?

Es relativament senzill definir què és ser espanyol. Ho és qui té el DNI o el passaport de l’estat espanyol.

Definir què és ser català és menys clar. L’Estatut defineix com a políticament català al ciutadà espanyol que tingui veïnatge administratiu a Catalunya i als espanyols residents a l’estranger que hagin tingut a Catalunya com a darrer veïnatge administratiu.

Si és difícil de saber qui és català, encara ho és més el saber qui es sent català. Penso que qui es sent primer espanyol i després català no es pot considerar que es senti pròpiament català. Per sentir-se català s’ha se sentir primer català i després, i només administrativament, espanyol.

Penso també que per sentir-se català s’ha d’enraonar català correctament. No crec que hi hagi gaire gent que no parli català que es senti català.

Per arribar a la sobirania de Catalunya, s’han de resoldre problemes dins de Catalunya i fora de Catalunya.


Problemes a Catalunya

Per arribar a la sobirania de Catalunya és necessari, però no suficient, que la majoria dels que poden votar a Catalunya es sentin catalans. Es a dir, que parlin català. Avui no és el cas. Molta gent que viu a Catalunya no parla català. Per això penso que la política d’immersió al català és necessària i convenient perquè la gent es pugui sentir catalana. D’aquí uns vint anys, la majoria de la població parlarà català. Es probable que el percentatge de persones que es sentin catalans augmenti considerablement.

I això s’ha de fer sense oblidar que tenim a l’abast la facilitat de parlar correctament el castellà, que és una llengua molt estesa al món, i que els catalans hem de dominar el millor possible per no perdre oportunitats. Aquesta és una de les dificultats de l’exercici.

Mentrestant, s’ha de demostrar que una Catalunya sobirana és més útil al ciutadà que una Catalunya dins de l’estat Espanyol. Això, al País Basc ho tenen clar. Avui, els serveis públics dispensats pel Govern Basc tenen un nivell clarament més avançat que els de la resta d’Espanya. No és el cas de Catalunya.


Problemes fora de Catalunya

La resta d’Espanya és clarament hostil a la sobirania de Catalunya. Això és clar. Què hem de fer?

Ens hem de fer respectar. No hem de passar res a l’estat central quan envaeixi les competències estatutàries. Encara que el treball de l’estat central es col•lapsi. Hem d’introduir a les lleis centrals que envaeixin l’Estatut una clàusula que digui que no seran aplicables a Catalunya. Així ho comença a fer CiU a Madrid. De mica en mica, el Parlament de Catalunya tindrà més lleis diferents de las de les Corts. De mica en mica, el Parlament s’anirà independitzant de les Corts.

Per fer-nos respectar, hem de respectar als altres. No hem d’acusar gratuïtament d’anticatalà a la gent. No hem de declarar que la justícia està polititzada quan pensem que decidirà en contra del que defensem (hem de fer com els altres, aprofitar les esquerdes legals per obtenir les decisions ens siguin favorables). Però quan sigui veritat, ho hem de repetir fins a la sacietat. Hem d’enfonsar a qui sigui, de veritat, anticatalà.

Hem d’aconseguir els mitjans econòmics necessaris. Per això, hem de fer por. Els bascs tenen un “cupo” molt favorable en el seu concert econòmic perquè fan por. Fan por perquè poden organitzar un referèndum, encara que no en tinguin la competència, i fan por perquè hi ha la ETA. Catalunya no fa por a ningú. En podria fer si el Govern fos clarament catalanista. Però per ara, ERC n’ha decidit altrament. Això ha de canviar.

Hem de rebatre tots els arguments que vagin contra la relativa sobirania del nou Estatut. Que si no sabrem enraonar castellà, que si mai no ha funcionat una nació de nacions, què sé jo. I ho hem de fer amb arguments contundents, dirigits als ciutadans de fora de Catalunya. Amb arguments almenys tant contundents (primaris, si fa falta) com els que fa servir el PP. I hem de procurar ser coherents amb els nostres arguments, aprofitant la incoherència dels que són contra.


Conclusió

Aquestes curtes reflexions em duen a la conclusió que hauran de passar vint anys per poder tenir dins de Catalunya una majoria de votants que pensin que la sobirania és interessant pels seus interessos. I encara això no és gens segur que s’aconsegueixi.

Quan la majoria de les lleis espanyoles no siguin d’aplicació a Catalunya, serà més senzill convèncer a la resta d’Espanya que Catalunya és, de fet, independent. Penso que llavors es podrà trobar una solució (per exemple, tenir el mateix cap d’estat, i en això la monarquia és molt interessant) que faci que Catalunya sigui tant independent d’Espanya com Canadà ho és de la Gran Bretanya.

Que vostès ho vegin.

Orelles de burro


Així és com va aparèixer en Sánchez Dragó ahir al informatiu de mitjanit de Telemadrid, per demanar disculpes per haver declarat a un diari gratuït que els madrilenys eren uns bruts, i els immigrants, encara més.

Està clar que el senyor Sánchez Dragó es va excedir en les seves declaracions. Però va tenir el coratge de rectificar i, més important encara, de fer-ho rient-se d’ell mateix.

Quantes persones coneixem que farien bé de posar-se orelles de burro per disculpar-se d’algunes declaracions? Uns quants posts més avall n’he assenyalat tres exemples. Segur que en trobaríeu molts més.

dissabte, de febrer 17, 2007

La pell de l’Antàrtida es refreda


Aquesta imatge és de les que no apareixerà en els medis de comunicació. La publica la NASA a internet (que ja es prou ... ).

Es la tendència de la temperatura de la pell de l’Antàrtida (en ºC per any) desde el 1982 fins al 2004. No és la temperatura de l’aire, sinó la dels primers mil•límetres del gel o de l’aigua (skin temperature).

Se’ns diu que la temperatura global del planeta ha augmentat de 0,7ºC els darrers cent anys. Es probable que sigui veritat. També se’ns diu que la temperatura de l’Antàrtida ha augmentat cinc vegades més de pressa. Se’ns presenten imatges impactants d’enormes trossos de gel caient al mar. Ens volen convèncer que anem cap a un desastre de proporcions devastadores. Potser és veritat. Però per què no ens ensenyen tota la veritat? Per què no ens diuen que una part majoritària de l’Antàrtida es refreda?

Algú ens estarà enganyant de manera conscient? I si és així, per què?

Font: Antón Uriarte

Turisme familiar: què és això?


Malgrat ha aconseguit la marca de Turisme Familiar. Ens en hem de felicitar. Però, què és això de Turisme Familiar? Ho mirem a la publicació corresponent de la conselleria.


Què és?

Destinació de Turisme Familiar (DTF) és una marca d’especialització creada per Turisme de Catalunya, que s’atorga a destinacions especialment sensibles al turisme familiar.

Amb aquesta marca, Turisme de Catalunya reconeix els municipis o zones turístiques que ofereixen recursos i serveis de qualitat especialitzats en famílies. Això significa que disposen d’una oferta d’allotjament i restauració adaptada a les necessitats de les famílies, amb una gran varietat de propostes d’oci i entreteniment.

Els conceptes dels quals parteix la marca són, entre d’altres:

• El Turisme Familiar és el tipus de vacances en què la motivació principal del viatge és sortir amb la família i, per tant, es cerquen destinacions turístiques amb serveis adaptats als nens.
• El grup familiar es defineix com una parella amb fills de fins a 18 anys.
• El segment de demanda que marca els principals objectius de les DTF són les famílies que tenen nens d’entre 0 i 7 anys, ja que són les que sol•liciten una mena de serveis que deixen de ser necessaris en edats superiors, com per exemple trones o canviadors de bolquers.
• La destinació ha de tenir una oferta d’oci molt variada i adaptada per satisfer les necessitats dels més petits (menús infantils, jocs, etc.).


Avantatges

Un turista que visiti una Destinació de Turisme Familiar es trobarà amb una destinació que:

• Garanteix serveis especialitzats per a les famílies.
• Posa especial atenció a les normes de seguretat, tant en espais públics com en l’allotjament turístic.
• Té un ampli programa d’animació, serveis i activitats per als nens.
• Té instal•lacions adequades per als més petits en zones públiques, d’allotjament i oferta complementària.
• Dóna fàcil accés a la informació dels programes diaris per planificar l’estada.
• Disposa de serveis mèdics i farmàcies de guàrdia.


Destinacions

Actualment, a Catalunya hi ha quatre destinacions certificades amb la marca Destinació de Turisme Familiar:

Salou, a la Costa Daurada.
Santa Susanna, a la Costa del Maresme.
Calella, a la Costa del Maresme.
Pineda de Mar, a la Costa del Maresme.

I vuit destinacions més estan en procés de certificació:

• A la Costa Daurada: Cambrils, Calafell
• A la Costa del Maresme: Malgrat de Mar
• A la Costa Brava: Palamós, Tossa de Mar, Blanes, Sant Antoni de Calonge , Roses


Requisits per esdevenir una Destinació de Turisme Familiar

Per obtenir una certificació de Destinació de Turisme Familiar, els municipis o zones turístiques han de passar un procés d’auditoria i complir una sèrie de requisits i de paràmetres estrictes.

Aquests paràmetres i criteris de valoració no solament afecten el municipi o zona turística, sinó que també abasten els establiments i serveis. Així, queden implicats:

- Recursos principals d’activitats i serveis del municipi.
- Empreses d’allotjament.
- Empreses de restauració i alimentació.
- Empreses d’oferta complementària.

Entre els criteris de valoració hi ha, per exemple:

- Millores en l’allotjament, infraestructures i restauració.
- Instauració de serveis especialment pensats per a famílies.
- Guarderia a la platja.
- Zona de jocs infantils.
- Parcs lúdics.
- Servei de cangurs amb idiomes.
- Seguretat activa i passiva.
- Vigilants en les zones de joc.
- Paviment antilliscant a les piscines.
- Presència de socorristes.
- Senyalització de perills.
- Trones i cadires infantils als restaurants.
- Propostes d’oci per als nens.
- Informació en diferents idiomes.
- Habitacions comunicades.

L’objectiu és garantir unes vacances o estades ideals per a les famílies, amb totes les garanties i la màxima qualitat.


Comentari final

Esperem que aquest esforç serveixi per portar una mica més d’al•licient pel turisme del poble, i felicitem als responsables de l'ajuntament i als professionals del turisme que l'han aconseguit.

El ple de gener del 2007

El ple de gener ha tingut relativament pocs assumptes. ERC ha presentat dues mocions, la primera de les quals no es va acceptar, i la segona es va deixar sobre la taula per millorar-la. A veure si és veritat.


Designació del representant de l’ajuntament al Consell Escolar

El regidor senyor Tagua és designat per unanimitat.


Mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral

Per unanimitat s’acorda aplicar el que diu la legislació sobre aquest tema, i que sols s’aplica al personal funcionari, també al personal laboral. S'ha de destacar la facilitat amb que en els organismes públics es donen avantatges al personal. No hi tinc res en contra, però en una empresa privada aquesta decisió hauria estat menys evident a prendre. I és que els "calés" públics dolen menys.


Moció per la creació d’una zona per esports nàutics a la platja de la Conca

Aquesta moció ha estat presentada per ERC. Proposa la creació d’una zona per a la pràctica de kite-surf i altres esports nàutics, que garanteixi la seguretat dels banyistes i des practicants d’aquests esports. ERC proposa també la creació d’una comissió per promoure les activitats lúdiques aquàtiques.

Per raons diverses, la moció no s’ha aprovat. Aquestes raons diverses són les següents:

- L’ajuntament no s’ha de constituir en promotor d’aquesta iniciativa. Si un particular o una entitat s’hi interessa, haurà de demanar permís a l’ajuntament que tramitarà la seva inclusió en el Pla d’Usos de cada temporada.
- S’hauria d’acotar un tros de platja per aquesta activitat, ja que és una activitat perillosa.
- El preu demanial demanat per Costes és de més de 42000 €, i a més s’ha de tenir una pòlissa de responsabilitat civil per 1.200.000 €
- Aquest tipus d’esport està prohibit del 1er de juny al 30 de setembre.
- Aquesta moció hauria de venir del Consell de Turisme.

Personalment em sembla que la gent que governa a l’ajuntament no té cap ganes de promoure res a la platja. Es una llàstima, ja que aquest tipus de promoció podria aportar un plus al poble.


Moció per demanar una actuació que eviti la regressió da la línea de costa al delta de la Tordera

ERC presenta una proposició per demanar al Departament de Costes de la Generalitat i de la Demarcació de Costes del Ministeri del Medi Ambient una actuació d’emergència per a evitar la regressió de la costa a la zona del delta de la Tordera, on des d’uns anys enrere la línea de la costs ha retrocedit d’uns cent cinquanta metres.

L’alcaldessa demana al grup ERC la retirada de la moció, al•legant que és massa seria per a ser presentada sense cap dictamen previ, amb el compromís que des de l’ajuntament s’elabori una proposta ben feta i dictaminada, que s’enviï als diferents Departaments perquè es posin d’acord i facin una acció conjunta amb els estudis que calguin.

Encara que no hi hagi cap contradicció entre la moció que proposa ERC i el que proposa la senyora alcaldessa, ERC dóna el seu acord per retirar la moció i el ple acorda deixar l’assumpte sobre la taula pendent de realitzar-se un millor estudi.

Haurem de seguir aquest assumpte per veure si és veritat que no es deixa eternament sobre la taula, ja que es tracta d’un assumpte important.


Precs i preguntes

- La senyora alcaldessa anuncia que s’ha resolt el tema de la Torre de Can Serra. Ara s’haurà de rehabilitar l’edifici i trobar-li un ús que dinamitzi el carrer de Mar.

- ERC demana que es senyalitzi o que es posin tanques als pous de Can Palomeres per evitar que es repeteixi una caiguda dins d’un pou com la que va succeir al passat primer de novembre. A l'ajuntament no sabien res d'aquest accident (!).

- Un regidor de ERC es refereix a la campanya d’asfaltat de molts carrers el proper mes de març, quan no hi va haver cap campanya d’aquest tipus des del 2003 (també any d’eleccions!), dient que molts ajuntaments fan el mateix, el que pot influir en un augment dels preus per part de les empreses. A mi em sembla evident que aquest tipus de campanya es fa per motius electoralistes, i que es podrien estalviar diners si es fessin en una altra època.

- Un regidor de ERC demana una campanya de sensibilització perquè les bicicletes portin llums, sobretot a l’època hivernal, on els dies són més curts, per evitar accidents amb els cotxes.

dimecres, de febrer 14, 2007

Europa de nit


Aquesta foto és un compendi d’imatges que retrata la lluminositat nocturna del continent en nits sense núvols. Aquesta imatge és una prova evident que som uns malgastadors.

Es podria pensar que tot aquest malbaratament de llum i d’escalfor té una influència notable en el que es diu canvi climàtic, o escalfament global del planeta. Doncs no és així. El darrer informe del IPCC (els de la ONU que estudien el canvi climàtic)ens diu que la influència de la urbanització dels continents és només de 0,0006 graus centígrads per any. Es a dir, res.

Diuen textualment que “els efectes de les illes de calor urbanes són reals però locals, i que tenen una influència negligible”.

Així doncs, tutti contenti i a dormir tranquils.

dimarts, de febrer 13, 2007

Més diarrees verbals: el senyor Mas, l’Estatut i el TC

El president de CiU, el senyor Artur Mas, ha dit que preveia problemes en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya si el Tribunal Constitucional fes embarrancar el nou Estatut. Ha declarat també que “estem en un moment de politització de la justícia espanyola. Es un tema molt greu.”

El senyor Mas ha desaprofitat una ocasió de callar. Què vol dir amb això de que preveu problemes entre Catalunya i la resta d’Espanya? Quin tipus de problemes?

Quan un líder polític parla de politització de la justícia és com quan un entrenador d’un equip de futbol que juga molt malament acusa d’una possible derrota, abans de començar un partit, a l’àrbitre. Es difícil que un entrenador admeti que el problema és que el seu equip juga molt malament. Perquè el podrien fer fora.

Tots recordem com es va gestar al nou Estatut. Quan llegies el diari, en aquella època, passaves de llarg on es parlava d’aquest tema. Quantes trifulgues, quants entrebancs entre uns i altres, tots molt catalanistes, això sí. El tema de la redacció del nou Estatut avorria a la majoria dels ciutadans.

L’Estatut va ser elaborat amb una gran frivolitat. Tècnicament és defectuós (i això fins i tot ho he vist jo, que són de ciències). El text és moltes vegades confús i, segons diuen molts experts (i no tots anticatalans), té parts de molt dubtosa constitucionalitat.

El senyor Artur Mas va ser un dels principals artífexs del nou Estatut. No vol admetre que el problema no es troba en el Tribunal Constitucional, sinó en el propi Estatut. Si el Constitucional declara inconstitucionals aspectes fonamentals del text, no busquem l’explicació en la politització de la justícia. Si som honrats, haurem d’admetre que som nosaltres els que ho hem fet malament.

CiU s’ha caracteritzat sempre per una certa continència verbal. El senyor Mas sembla haver canviat aquesta manera de fer de CiU. Em sembla que s’equivoca. No m’estranya que el seu lideratge hagi estat discutit aquestes darreres setmanes.

dilluns, de febrer 12, 2007

Època de balanç (conclusions)


En Janí troba que això d’haver fet balanç del què han fet les principals forces polítiques de l’ajuntament de Malgrat està molt bé, però que si el balanç s’acaba aquí, la cosa queda incompleta. Em diu que em “mulli” i que digui qui, al meu parer, guanyarà les properes eleccions.

- Mullem-nos doncs, Janí, que li responc.

Comencem pels resultats de les darreres eleccions del 2003, que ens serviran de base pel nostre raonament. Són aquests:

Partit Socialista = 42 %
ERC = 22 %
CiU = 16 %
Partit Popular = 12 %
ICV – EPM = 8 %


El partit socialista

El partit socialista va perdre un 8 % dels vots respecte de les eleccions del 1999. Què passarà aquest any?

Lògicament, la pèrdua continuarà. Hi ha cada vegada més persones que no esta d’acord amb la transformació que Malgrat està experimentant, i cada vegada més persones cansades del caràcter “molt marcat” de l’alcaldessa actual. Es més, em sembla a mi que la gent que ja fa molts anys que és a Malgrat és la que menys contenta està amb la situació actual, mentre que la gent que ha vingut al poble més tard aprova més la transformació de Malgrat.

El partit socialista té doncs, tres tipus de votants:

- Els que estàn d’acord amb la política actual (cada vagada n'hi ha menys: és el que es diu desgast del que governa)

- Els que “suquen” d’una manera o d’una altre de la situació: els que s’acostumen a anomenar com estómacs agraïts (el seu nombre es deu mantenir relativament constant)

- Els que pensen que val més dolent conegut que bo per conèixer.

Penso que el partit socialista continuarà la seva davallada: tindrà un entre un 30 i un 35 % dels vots.


CiU

El fet que CiU hagi estat en el govern municipal aquests darrers quatre anys fa que molta de la gent que no tornarà a votar al partit socialista pensin que votar CiU no canviarà res.

Crec, doncs, que CiU no aprofitarà la caiguda de vots del PSC. Penso que tindrà entre un 15 i un 20 % dels vots.


ERC

La feina de ERC a l’oposició hauria pogut ser més impactant. De tota manera, avui són vistos, segons el meu parer, com la única alternativa per un canvi. Penso que recolliran els vots que perdi el PSC.

Jo diria que ERC podria aconseguir entre el 30 i el 35 % dels vots.


Conclusió

Amb aquest raonament m’atreviria a pronosticar un empat tècnic entre el PSC i ERC.

- Però, qui serà la propera alcaldessa?, pregunta en Janí.

- Mira, Janí, això ja depèn més de com s’ho maneguin els partits que d’una previsió més o menys lògica.

- I quin és el marge d’error de la teva previsió?

- Com tot estudi més o menys raonat i raonable, hi ha un marge d’error relativament important. Et puc assegurar, Janí, que cap partit tindrà menys de 0 vots i cap no en tindrà més del 100 %.

diumenge, de febrer 11, 2007

Dues ocasions perdudes (per callar)

El senyor Saura

El conseller senyor Saura és partidari de la despenalització total de les drogues. Es a dir, no sols del consum, sinó també del seu comerç. Opinió molt respectable, però també molt discutible. El què és, no ja discutible, sinó erroni, és que això ho hagi dit el conseller d’interior del govern català, el mateix que té com a objectiu l’ordre públic i el fer respectar les lleis vigents. Entre les que figura com a delicte el comerç de les drogues.

El senyor Saura deu ser un xic masoquista. Era lògic preveure que, després d’aquesta declaració, li caurien crítiques de tot arreu, i que el seu prestigi en tant que conseller se’n ressentiria. I, com a conseqüència, el prestigi del govern català.

Una bona ocasió perduda per callar.


La senyora Llansana

La senyora Marina Llansana és portaveu de ERC. Va dir que “la decisió de Kelme forma part d’una campanya per atiar la catalanofòbia

Anem per parts. El jugador del Barça Oleguer Presas va fer un article en el que és mostrava partidari de l’excarceració del terrorista Iñaki de Juana Chaos. Es un dret que té el jugador: el dret d’expressar la seva opinió. I com a tal dret, ha de ser defensat.

Però resulta que el jugador Oleguer té un contracte privat amb l’empresa Kelme, fabricant de sabates, per la promoció de les sabates esportives. L’empresa Kelme, al•legant que aquestes declaracions havien perjudicat la seva venda de sabates, ha considerat oportú el rescindir unilateralment el contracte amb el jugador. També Kelme està en el seu dret, i si el jugador no està d’acord, haurà d’acudir als tribunals, si considera que ha estat perjudicat.

També estan en el seu dret els ciutadans que, considerant que l’empresa Kelme ha atemptat contra la llibertat d’expressió, organitzen un boicot en contra d’aquesta firma.

Però això “d’atiar la catalanofòbia”? La senyora Llansana veu visions? No m’estranya que hi hagi molta gent que pensi que ERC és la riota nacional.

Una altra ocasió perduda per callar.


Conclusió

Sembla que hi hagi una epidèmia de diarrea verbal.

dimecres, de febrer 07, 2007

Una bona idea: el taller de barri del Castell


Dissabte que ve es farà un denominat Taller de Barri per discutir amb el veïnat un projecte d’actuació integral per la millora del barri del Castell i de part del barri de la Verneda.

No hi ha cap dubte que el fet de voler estudiar amb els veïns un projecte d’aquest tipus és una idea excel•lent. Es clar que no n’hi ha prou amb tenir i començar a concretar una idea, encara que aquesta sigui una molt bona idea. S’ha de veure com es desenvolupa: és evident que amb una reunió de 4 hores amb els veïns no n’hi haurà prou. Quatre hores de reunió d’un grup de persones que no han treballat mai junts és el temps que és necessita per conèixer-se i per començar a enraonar seriosament.

Aquest Taller ha estat organitzat amb la col•laboració de la Diputació i amb l’ajuda de l’empresa GMG Gestió i Participació. Es d’esperar que es tracti d’una empresa amb experiència (no he trobat gairebé res d’aquesta empresa a Internet, el que podria ser sospitós. L’ajuntament de Lliçà de Munt els ha pagat 6419 € per la seva intervenció en el procés participatiu per la definició del nou edifici de l’ajuntament).

Si aquest Taller de Barri continua després d’aquesta reunió ja serà un èxit. Si d’aquesta reunió en surt un principi d’organització de treball per portar a terme una dipòsit d’idees que s'aniran discutint més endavant, l’èxit serà encara més important.

Esperarem per veure com es desenvolupa aquest Taller. I desitgem que el seu treball sigui fructífer pel bé del barri i del poble.

Per ara, felicitem als responsables de l’ajuntament que han tingut la bona idea d’organitzar aquest Taller. I esperem que les notícies que anirem veient faran que podrem continuar a felicitar-los.

dilluns, de febrer 05, 2007

La terra s’escalfa de veritat?


Doncs sembla no n’hi hagi pas per tant. Ja portem cinc anys seguits en els que la temperatura global no ha augmentat. Han estat els anys més càlids des de que es tenen registres, ja que la temperatura global, amb alts i baixos, augmenta des de que es va acabar, en el segle XIX, la Petita Edat del Gel, que va durar aproximadament de l’any 1350 al 1850. Aquesta Petita Edat del Gel va ser precedida pel període càlid de l’Edat Mitjana, que va durar de l’any 700 al 1300, aproximadament. Llàstima que d'aquests temps no en tinguem un registre exacte da les temperatures. Podríem topar-nos amb alguna sorpresa.

A la figura es pot veure la desviació, mes a mes, de la temperatura global (en graus centígrads) dels darrers disset anys, comparada amb la mitjana dels anys 1979 a 1998.

Podem observar que l’esdeveniment més important dels darrers disset anys va ser l’erupció del volcà Pinatubo, a les Illes Filipines, el mes de juny del 1991, que va enfosquir l’atmosfera i va refredar l’aire de sota, cap a la superfície. La temperatura mitjana global va disminuir unes sis dècimes de grau.

El segon esdeveniment important va ser el fenomen oceànic anomenat El Niño, dels anys 1997 i 1998 va augmentar la temperatura global mitjana que va arribar al màxim del període.

Després la temperatura global mitjana va baixar, i va a tornar a pujar una mica l’any 2001. Des de llavors, i en aquests darrers cinc anys, la temperatura global no ha augmentat.

diumenge, de febrer 04, 2007

Malgrat Confidencial. La història d’un èxit

Ho vaig llegir en el Som-hi del mes d’octubre de l’any passat: un nou mitjà de comunicació s’havia creat al poble. Era el blog Malgrat Confidencial. El vaig obrir i vaig quedar agradablement sorprès. L’estil del blog era àgil i adaptat al mitjà.

El blog és un mitjà de comunicació relativament nou. La majoria dels blogs (i el meu n’és un exemple) contenent llargs discursos. I ja se sap que els texts llargs són difícils de llegir, i més si s’han de llegir a una pantalla. Els texts de Malgrat Confidencial són relativament curts, van al gra, són variats i empren no només el text, sinó també la paraula i el vídeo. Tots els elements per tenir l’èxit que ha tingut.

Els que hem estat criats en un món on el telèfon era un luxe, on no hi havia televisió, on els càlculs s’havien de fer a mà, ja que no hi havia més calculadores que les mecàniques, i on poca gent sabia escriure a màquina (ai, aquelles Underwood!), ens fem difícilment als nous mitjans de comunicació. Ho intentem, però ens costa.

Pensava, al principi, que al Malgrat Confidencial li mancava més reflexió. Ara penso que m’equivocava. El format actual del blog té molts comentaris, i és allà on hi ha la reflexió, no de l’autor, sinó dels comentaristes, que també és el què interessa. Llegint-los, hi podem trobar un retrat del què pensa la gent, expressat de maneres de vegades una mica brusques, però sempre interessants.

Al dia d’avui, Malgrat Confidencial és una eina important i un referent de comunicació del poble, com, de manera més modesta, ho va ser al seu moment la Voz de Malgrat, i com ho és des de fa gairebé trenta anys el Som-hi.

El treball per mantenir un blog com el Malgrat Confidencial és important, i hem d’agrair al seu autor la feina que fa i el temps que hi dedica.

Desitjar que duri molt de temps i que no es mori d’èxit, que també pot ser un perill en casos com aquest.

Aquesta tarda s’ha organitzat una trobada pels seguidors del blog. No hi podré anar per evidents raons geogràfiques. Però seguiré amb molt d’interès les conclusions que en surtin.

La manifestació d’ahir contra el terrorisme


La veritat, les històries del terrorisme m’avorrien. La utilització del terrorisme amb l’únic fi d’arribar a la Moncloa, tant de la part dels uns com de la part dels altres em feia fàstic.

Les manifestacions dites contra el terrorisme, però que en realitat són contra l’altre partit polític, no m’interessaven gens. No m’interessaven fins a la manifestació d’ahir. Mirava les notícies amb aire distret, i de cop no podia treure els ulls de la pantalla. No em podia creure el què veia. L’home del bigoti gris i del cabell un xic llarg i negre com una gola de llop, era a la manifestació, i s’havia tenyit: portava metxes...

Alguns trobaran un sentit polític a aquest canvi de look. Es preguntaran si es prepara per tornar. Per a mi, aquest xicot, que sempre ha estat molt tímid, ha superat un altre pas cap al ridícul total.

I pensar que va fer, al menys, una cosa intel•ligent quan governava: es va retirar voluntàriament al cap de vuit anys.

Des d’ara, tornaré a mirar amb interès les manifestacions contra el terrorisme, per veure la propera transformació del personatge.

dissabte, de febrer 03, 2007

Les conseqüències de respirar


En la respiració, plantes i animals consumeixen oxigen i emeten diòxid de carbono. Així és la vida. Només per respirar, els humans emetem per persona i per dia uns 1.140 grams de CO2 si mengem normalment y seguim la dieta mitjana de 2.800 kcal (més o menys...ja que la eficiència calòrica del carbono cremat depèn també del tipus d’aliment: grasses, proteïnes o hidrats de carbono)

La quantitat no és negligible. El CO2 emès por dia y por persona equival al que emet un automòbil en un recorregut d’uns 5 kilòmetres.

Si multipliquem 1.140 grams/dia por 6.000 milions de persones, resulta que només per respirar la humanitat emet cada any uns 2.500 milions de tones de CO2... que és una quantitat considerable, més important que la disminució requerida en el Protocol de Kyoto (la reducció requerida en el Protocol és de poc més de 1.000 milions de tones, un 5% de las emissions de 1990).

O si multipliquem 1.140 grams/dia por 40 milions d’espanyols, resulta que només per respirar la ciutadania espanyola produeix uns 16 milions de tones de CO2 cada any, mentre que la industria més "contaminant", la central tèrmica de As Pontes, de Endesa, es queda en els 10 milions de tones.

Un altre assumpte és que una part del carbono absorbit lo convertim en metà, CH4, (que té un efecte hivernacle, molècula per molècula, molt més potent que el CO2). Però la producció de metà varia molt d’un individu a un altre...

(Tret de l'obra Historia del Clima, de l'Antón Uriarte)

Un mal ciutadà



Reconec que sóc un mal ciutadà. Ahir no vaig apagar la llum de les 19h 55m a les 20h.

En Janí em diu: No te’n recordes que ahir a aquesta hora no érem a casa?. En Janí té raó. Ahir, a mitja tarda, varem agafar el cotxe i varem anar a passejar i a prendre un refresc a 50 km de casa. Per cert, al bar on érem cap a les vuit del vespre no van apagar res.

El que vull dir, Janí, li responc, és que si haguéssim estat a casa tampoc no hauríem apagat cap llum.

Ahir no vaig deixar de respirar en tot el dia. Respirant vaig llençar a l’atmosfera una mica més d’un kg de CO2

Ahir vaig gastar uns 700 grams de butà per afaitar-me, par dutxar-me i per cuinar. Gastant aquest butà vaig enviar a l’atmosfera uns 3 kg de CO2

Ahir vaig fer 100 km amb el cotxe. Com que no vaig córrer massa, vaig enviar a l’atmosfera uns 15 kg de CO2

Ahir vaig encendre dues bombetes i la tele des de que vaig arribar a casa fins que vaig anar a dormir. L’electricitat que vaig gastar va enviar a l’atmosfera uns 3 kg de CO2

Ahir vaig sortir sis vegades de casa. L’electricitat que vaig gastar fent servir l’ascensor va enviar a l’atmosfera uns 15 kg de CO2

Es a dir, que ahir vaig enviar a l’atmosfera un total d’uns 40 kg de CO2. El problema és que avui penso fer el mateix, i demà també.

I si fa fred, posaré una estufa elèctrica que enviarà a l’atmosfera uns 3 kg de CO2 cada hora que estigui endollada.

Es per això que sóc un mal ciutadà. Si fos un bon ciutadà, preocupat pel canvi climàtic, em dutxaria amb aigua freda, menjaria amanides per no cuinar, no agafaria l’ascensor, aniria al bar de costat de casa i, si fes fred, me’n aniria al llit. Així enviaria menys CO2 a l'atmosfera.

En canvi, si em trobés a l’altre costat dels Pirineus, hauria enviat a l’atmosfera, fent exactament la mateixa vida que aquí, la meitat del CO2 que el que he enviat aquí. I és que en aquest país tenim uns dirigents il•lustrats, com la senyora Narbona i el senyor Rodríguez, antinuclears primaris, que ens obliguen a ser mals ciutadans.