dimarts, d’octubre 30, 2012

Amors que maten



Ara, els dirigents del PP, sense cap sentit del ridícul, afirmen en un vídeo que els agrada Catalunya. Al senyor Xavier Arenas, perquè “he tingut la sort de viure uns anys en aquesta terra i això m'ha fet un gran admirador de Catalunya . En aquesta terra hi ha molts andalusos i això em situa en un afecte molt especial”. Al senyor Esteve Gozález Pons, perquè, sent valencià, “som de la mateixa sang i del mateix sentir perquè tots som espanyols. Tots estem uns al costat dels altres”. Al senyor Carles Floriano, perquè, sent universitari, un catedràtic de la UPF dirigia el seu treball, i perquè ha recorregut Catalunya i admira "les profundes conviccions dels catalans. Nosaltres, tot el Partit Popular, estem compromesos amb aquesta part del cor d'Espanya". No podia faltar la senyora Maria Dolors de Cospedal, que té una “gran vinculació amb aquesta terra”, ja que “té molts amics catalans”, i afirma que “Catalunya és un lloc meravellós per estar, per viure, per contemplar, per gaudir de la natura”. Finalment, el mateix senyor president del govern central, que recorda el seu origen gallec però també que els seus fills han nascut a Catalunya, de manera que Catalunya, assegura, "és la meva terra també". "M'agrada Catalunya, m'agraden la seva gent, el seu caràcter obert, la seva laboriositat. Són emprenedors, fan coses, la gent compleix. M'agrada Catalunya".

Però no solament aquests distingits membres del PP han descobert el seu amor per Catalunya, sinó que també un reguitzell d’alcaldes del PP també. Entre ells l'alcaldessa de Marbella, Ángeles Muñoz, l'alcalde de Salamanca, Alfonso Fernández Mañueco, o l'alcaldessa de Logronyo, Concepció Gamarra. A tots aquests alcaldes els agrada el caràcter "acollidor" i la "tolerància" dels catalans, la seva gastronomia o la seva societat "oberta i cosmopolita".

Tot aquest amor no va impedir que alguns membres destacats del PP recolzessin el boicot als productes catalans de l’any 2006, ni que el PP presentés un recurs contra l’estatut aprovat pel parlament espanyol i pel poble català.

Però no solament això. El que trobo pitjor és que els dirigents del PP hagin acceptat de participar en un vídeo tan ridícul i tan poc convincent. Es deuen pensar que els catalans (i els espanyols) som tontos. I això ho pensen des de sempre. I potser tenen raó, ja que encara hi ha gent que els vota.

En realitat, al PP li agradaria una Catalunya que fos com és ara mateix el País Valencià: un país domesticat. Al vídeo ho demostren clarament.

dissabte, d’octubre 27, 2012

Les polèmiques de la independència


Anirem comentant algunes de les novetats sobre la independència de Catalunya.


Si Espanya es trenca, abans es trencarà Catalunya

L'expresident del Govern José María Aznar ha advertit a Catalunya que les ànsies sobiranistes estan posant en risc la seva pròpia "integritat". "Espanya no es trencarà. I afegeixo, per als que juguen irresponsablement amb les coses importants, que Espanya només podria trencar-se si Catalunya visqués abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició". "Catalunya no podrà seguir unida si no continua sent espanyola", ha declarat.

Probablement l’expresident confon els seus desitjos amb la realitat.

O entrem a la Unió Europea o ens quedem com estem

En ple debat sobre les conseqüències de la constitució d'un eventual estat català agitat per un PP que el situa automàticament fora de la Unió Europea, el portaveu del govern va deixar clar que no preveuen aquest escenari. En una entrevista a RAC1, Francesc Homs va assenyalar que ha d'estar “sí o sí dins la UE o no pot ser”. Té raó el senyor Homs, si Catalunya queda fora de la Unió Europea, la seva independència sembla inviable.

Els unionistes diuen que un nou estat hauria de demanar la seva entrada a la UE, entrada que s’hauria d’aprovar per unanimitat dels països membres, i Espanya, venen a dir, la vetaria. Els secessionistes afirmen que, quan uns ciutadans són ciutadans europeus, el fet de canviar les fronteres no els pot privar de seguir sent ciutadans europeus. Aquest és un dels punts clau.

Catalunya pot pagar les pensions?

La senyora Sánchez Camacho assegura que l’any 2011, a Catalunya es van pagar 19.500 milions d’euros en pensions, mentre que les cotitzacions corresponents van ser de 18.000 milions. Arriba a la conclusió que una Catalunya independent tindria problemes per pagar les pensions. Les economistes Núria Bosch i Marta Espasa, en una publicació del passat juliol on analitzen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, basant-se en les dades de 2006 a 2009, donen el quadre següent, on es veu que, en efecte, quan les coses venen mal dades, una seguretat social catalana tindria problemes per finançar-se. Vet aquí un assumpte important, que no es pot ventilar amb quatre numerets, i que valdrà la pena d’anar aclarint.


Aquest estudi de les economistes Núria Bosch i Marta Espasa constata que el guany d'un estat català seria de 13.617 milions d'euros de mitjana anual, el 7,1% del PIB. Tornarem a parlar-ne amb més detall, ja que avui mateix, el senyor Àngel de la Fuente, del Instituto de Anàlisis Económico, compara aquest estudi amb el miracle dels pans i dels peixos.

dimecres, d’octubre 24, 2012

On és el pulmó del món?


Tots sabem (o creiem que sabem) que el pulmó del món es troba a la selva amazònica, on els arbres consumeixen CO2 de l’atmosfera i li tornen oxigen. De manera que la tala d’arbres de la selva amazònica és un desastre ambiental.

El problema, però, és que no és exactament així. La selva amazònica té un flux total entre el carboni de la vegetació i el de l’atmosfera pràcticament nul. Entenem com a flux net del CO2 la respiració i la descomposició de les plantes (que produeixen CO2), menys l’absorció de CO2 mitjançant la fotosíntesi. A aquest flux net cal sumar-hi les emissions de CO2 per cremar combustibles fòssils i la de les emissions de CO2 per incendis per obtenir el flux total.

A la figura següent podem veure els flux de CO2 de la zona tropical de Sud Amèrica des de l’any 2000 fins el 2010, expressats en petagrams de C per any (1 petagram de C = 1.000 milions de tones de C = 3.667 milions de tones de CO2). Color clar, el CO2 produït per cremar combustibles fòssils, en vermell, el CO2 produït pels incendis dels boscos, i en verd el flux net tal com l’hem definit. El balanç anual té molta variabilitat i no és gens important, ja que varia entre -0,38 i + 0,58 petagrams per any, amb una mitjana pel període d’una emissió de 0,17 petagrams per any, o sigui, + 170 milions de tones de C (623 milions de tones de CO2). Els valors negatius representes una absorció total de CO2, mentre que els positius representen una emissió total de CO2.


En canvi, si anem als boscos boreals d’Alaska, Canadà i Rússia, podem observar que el balanç net de la darrera dècada ha sigut sempre negatiu, amb una absorció total anual de entre 0,66 i 1,15 petagrams, amb un valor mitjà de 0,86, o sigui, -860 milions de tones de C per any (3.153 milions de tones de CO2).


De manera que, contràriament al que pensàvem, el pulmó del món es troba a Alaska, Canadà i Rússia.

Per poder comparar aquestes xifres amb les emissions totals de CO2 a l’atmosfera, recordem que, l’any 2011, Espanya va emetre 340 milions de tones de CO2, mentre que el total d’emissions mundials va ser de 34.033 milions de tones.

Dades per les regions boreals
Dades per la regió tropical d’Amèrica del Sud

Malgrat 1962 – Nou director al Motel



La Vanguardia del dimecres 24 d’octubre de 1962, ara fa cinquanta anys, publicava que el Motel havia canviat de director.


dijous, d’octubre 18, 2012

Independència i cartera


Seguim amb La Contra de la Vanguardia. Avui li ha tocat el torn al senyor Charlie Jeffery, catedràtic de Ciències Polítiques a Edimburg, ciutat que, com tothom sap, es troba a Escòcia. Naturalment, parla del referèndum per la independència d’Escòcia.

A Escòcia hi ha, diu l’entrevistat, entre un 25 i un 30 % de persones que votaran sí, amb el cor, a favor de la independència. Hi ha un 30 % que votaran, també amb el cor, que no. Queda un 40 % de persones indecises, que no votaran sí o no amb el cor, sinó amb la cartera.

Estic convençut de que a Catalunya passa exactament el mateix. Estan apareixent multitud d’articles als diaris intentant demostrar que, amb la independència, els catalans viuran pitjor, i una multitud que diuen exactament el contrari. I això només és el començament.

Penso que, d’una manera o d’una altra, a Catalunya també hi haurà un referèndum consensuat. I que, com a Escòcia, es decidirà per la cartera. Queda molt per escriure sobre si els catalans viuran millor amb independència que seguint com avui. Queden dos o tres anys per convèncer uns i altres. Per ara, gairebé tot el que he llegit sobre el tema no deixa de ser pura brossa, escrits sense cap ni peus. Veurem si la qualitat dels estudis econòmics millora. Per ara, el que em sembla que ho fa millor és en Sala i Martín.



dimarts, d’octubre 16, 2012

Retallar en educació tot millorant-la


Molt interessant la Contra d’avui de la Vanguardia, on un expert en economia de l’educació explica que es poden retallar les despeses en educació tot millorant el rendiment dels estudiants. La recepta és senzilla: la qualitat dels professors marca la diferència en la qualitat dels estudiants. De manera que s’ha d’avaluar els professors, fotre al carrer els dolents i contractar-ne de bons, si es vol tenir una bona educació.

Però, diran alguns, els professors són funcionaris, han guanyat una oposició, no se’ls pot acomiadar... I així, amb aquesta premissa totalment idiota, és com hem anat creant un sistema que té el 30 % de fracàs escolar, un sistema que condemna a l’atur la meitat dels joves, en gran mesura perquè són perfectament incapaços de trobar feina o, si no en troben, de crear la seva pròpia empresa.

Si volem salvar l’educació i crear expectatives positives pel país (sigui aquest país Catalunya o Espanya), s’ha de començar per flexibilitzar el mercat dels professors, tant de primària, com de secundària, com de batxillerat, formació professional i universitat, pagant bé els bons i fotent al carrer els dolents. I deixant-nos de tonteries com les de que, per haver aprovat una oposició, tenen la plaça en propietat.

Encara que em temo que aconseguir això encara fan falta més pebrots que per atènyer la independència de Catalunya.

No sé si sortirem alguna vegada d’aquesta crisi. Però sí tinc la impressió que, si no s’arregla el problema educatiu, les possibilitats de sortir-ne són molt minses. De manera que, d’una vegada, hauríem de prendre la decisió de tenir només bons professors.

dijous, d’octubre 11, 2012

Un ministre tertulià i un president misteriós



Sembla evident que per escollir un tertulià com a ministre s’ha de ser curt de gambals. I quan s’ha escollit un ministre tertulià, que aquest enraoni com si estigués a una tertúlia, no sorprèn ningú. De manera que el ministre tertulià senyor Wert (qui no el recorda a Intereconomia?) ara vol espanyolitzar les criatures catalanes.

Estic llegint un llibre sobre el període que va del 1939 al 1975, l’època d’en Franco: als anys quaranta també es volia espanyolitzar els separatistes, catalans o bascs. Amb l’agreujant de que el que no es deixés espanyolitzar acabava mort a una cuneta. Esperem que al ministre tertulià no se li ocorri també aquesta idea.

Quan el ministre tertulià enraona, augmenta al nombre d'independentistes.

Però el seu cap, al que The Ecomist anomena Mysterious Mariano, tampoc sap callar. Després de qualificar la manifestació de la Diada de “algarabía” i de “lío”, ara qualifica el dret a decidir del poble català de “disparate colosal”. El misteriós Mariano no ha canviat des de que dirigia uns qualificatius com aquests al pobre Zapatero. Qualificatius que no aportaven cap solució als problemes, però que eren molt celebrats per la bancada conservadora. Com el ministre tertulià, el misteriós primer ministre espanyol, cada vegada que enraona sobre Catalunya, augmenta el nombre d'independentistes.

“Espanyolitzar”, “algarabía”, “lío”, “disparate colosal”, són expressions molt aplaudides a les tertúlies de la caverna. Però no són pròpies de persones que formen part d’un govern. La raó? No només no aporten res a la solució del problema, sinó que contribueixen a que el problema sigui cada cop més complicat de resoldre.

L’article de The Economist acaba així: “Diu la creença popular que el més notori dels gallecs espanyols, el Generalísimo Franco, només veia dos tipus de problemes: els que el temps acabaria arreglant i els que ni tan sols el temps pot resoldre. El Sr Rajoy hauria de rebutjar aquesta manera de pensar. La seva actitud tranquil·la ajudarà a Espanya si serveix per refredar passions, però no si serveix per postergar decisions que cada vegada seran més difícils de prendre”. El problema és que l’actitud tranquil·la del misteriós Mariano ni arregla els problemes ni refreda passions, més aviat al contrari. Com molta gent aparentment tranquils, quan està preocupat i nerviós, tot el que sap fer és dir un exabrupte, sense donar-se compte que aconsegueix exactament el contrari del que pretenia.

Amb personatges com aquests, el futur, ja de per si complicat, encara ho serà més.

Malgrat 1962 – Desbordament de la Tordera i de la riera


Ara fa cinquanta anys, el dia 11 d’octubre del 1962, unes pluges intenses van provocar el desbordament de la Tordera, com queda reflectit a les cròniques de la Vanguardia dels dies 12, 13 i 14 d’octubre. El desbordament de la riera és descrit a la Voz de Malgrat del mes de novembre.

Aquest episodi va passar menys de tres setmanes desprès de la tragèdia de les inundacions del Vallès, el 25 de setembre de 1962, que van causar 815 víctimes, entre morts i desapareguts.

La Vanguardia del divendres 12 d'octubre 1962

La Vanguardia del dissabte 13 d'octubre de 1962

La Vanguardia del dissabte 13 d'octubre de 1962

La Vanguardia del dissabte13 d'octubre de 1962

La Vanguardia del diumenge 14 d'octubre de 1962


La Voz de Malgrat del mes de novembre de 1962


dimarts, d’octubre 09, 2012

El deute públic de la Generalitat


Podem veure com ha evolucionat el deute públic de la Generalitat (sense comptar el de les seves empreses públiques) des de que va començar la bombolla immobiliària, l’any 2007, fins avui.

Entre els anys 1997 i 2002, amb una Generalitat presidida per en Jordi Pujol, el deute es va mantenir més o menys constant, passant de 9.250 a 10.918 milions d’euros. En aquest mateix període, el PIB va augmentar de pressa degut a la bombolla immobiliària, de manera que el deute de la Generalitat, expressat com a percentatge del PIB, va baixar, passant del 9,7 al 7,4 %.

Durant el primer tripartit, del 2003 al 2006, presidit per en Pasqual Margall, el deute va augmentar un 36 % en quatre anys, fins a 14.873 milions d’euros, però, com que el PIB seguia creixent, l’augment del deute en percentatge del PIB va augmentar molt poc, fins al 8,1 %.

Quan es va formar el segon tripartit, amb en José Montilla al front, el deute va augmentar un 40 % durant els dos primers anys, el 2007 i el 2008, mentre seguia la bombolla immobiliària, passant a ser de 20.825 milions. Encara que el PIB seguia creixent, el percentatge va augmentar fins al 10,3 %. Malgrat que els ingressos anaven augmentant, les despeses es feien sense comptar.

El drama va començar quan la bombolla immobiliària va fer figa. Durant els dos darrers anys del segon tripartit, 2009 i 2010, el deute va passar fins a 34.697 milions, un augment del 67 %. Al mateix temps, el PIB disminuïa, de manera que el percentatge de deute sobre el PIB va passar al 16,4 %. Aquest augment brutal del deute va ser degut a que el govern no va veure que els ingressos de l’any 2009, que varen ser molt importants, no eren reals, ja que les transferències del govern central estaven basades en xifres de dos anys abans, quan la bombolla estava al seu punt àlgid.

El segon tripartit no només no va saber guardar els diners del contribuent quan les coses anaven bé, sinó que quan començaven a anar malament, varen seguir gastant com si no passés res. Només hem de veure les despeses no financeres de l’any 2009 per donar-nos-en compte.

Els dos darrers anys de govern de l’Artur Mas, el deute ha seguit augmentant, passant a ser de 43.954 milions a finals del mes de juny, un augment del 27 %. Amb un PIB que es troba a la baixa, el percentatge ha passat a ser del 21,2 %. I tot això malgrat les retallades, retallades que no han servit per disminuir les despeses, almenys les de l’any 2011, com es pot veure al gràfic. El problema és doble: les retallades, es vulgui o no, disminueixen el PIB i, per tant, disminueixen els ingressos, i el deute acumulat genera cada cop més interessos, interessos que augmenten al augmentar l’interès que demanen els que deixen els diners. També hem de considerar els compromisos de despesa a càrrec dels exercicis futurs, que eren de 64.325 milions d’euros a finals del 2009, la última data que ha publicat la Sindicatura de Comptes, despesa que no es pot retallar.

Té solució aquest augment del deute de la Generalitat? Amb els interessos que s’estan pagant actualment, sembla una missió impossible, ja que estem dins d’una espiral infernal. Encara que els dos primers trimestres d’aquest any, el deute creix menys que durant els quatre darrers anys. Però no hi ha res de guanyat.

dissabte, d’octubre 06, 2012

40 milions gastats en comprar drets d’emissió de CO2


Ho llegim avui al diari: Espanya compra, amb els diners dels contribuents als que s’estan retallant drets i prestacions, 100 milions de tones de CO2 a Polònia per un preu de 40 milions d’euros. Hem de dir que el preu no és car, ja que ara mateix els drets d’emissió es paguen a 7,8 euros /tona, i els certificats de reducció d’emissions a 2,0 euros/tona.

Però el que és una vergonya és que Espanya hagi de pagar a Polònia per comprar-li la possibilitat d’emetre CO2 sense sobrepassar el límit imposat pel tractat de Kioto, quan Polònia, que fa la major part de la seva electricitat cremant carbó (un 90 %, aproximadament), ha emès, l’any 2011, 350 milions de tones de CO2 (i cada any n’emet més), mentre que Espanya “només” n’ha emès 340.


L’explicació d’aquesta cosa inexplicable és que Polònia ha negociat millor el seu tractat particular de Kioto, obtenint molts més drets d’emissió dels que necessitava, mentre que el govern espanyol que va ratificar el tractat de Kioto es va quedar curt, govern encapçalat pel senyor Aznar.

I ja van més de 800 milions d’euros malbaratats pel govern espanyol pagant per poder presumir d’acomplir el tractat de Kioto. Per una economia en fallida com l’espanyola, no està malament. I després es queixen que tenen dèficit públic.

Probablement seria el moment que el govern es plantés i digués, alt i clar, que reduir les emissions de CO2 està molt bé, però pagar a qui contamina més que nosaltres per fer una presentació “comptable” però irreal, per quedar bé, és inadmissible. Però això no ho farà el govern del PP, pel que la única sortida és retallar cada cop més. Retalls que no serveixen ni serviran per res, però que fan bonic quan els membres del govern surten a l'estranger. Igual que fa bonic dir que hem acomplert amb el tractat de Kioto, encara que hàgim emès més CO2 del que ens tocava. Pagant, és clar, amb els nostres impostos.






divendres, d’octubre 05, 2012

L’atur del mes de setembre


Com estava previst, cada vegada anem pitjor. La quantitat de persones enregistrades a l’atur continua augmentant, i això sembla que no tindrà fi.

Ens diuen que sense creixement econòmic no hi haurà creació de llocs de treball, però el problema és que, molt probablement, ens estem dirigint cap a un període molt llarg en que no hi haurà creixement econòmic, almenys a països com Espanya, o com Catalunya.

Seria bo que reflexionéssim sobre aquesta realitat.

Mentrestant, a Malgrat hi ha 120 persones més apuntades a l'atur que a finals d’agost , un 7,9 % més, i 79 més que a finals de setembre d’ara fa un any, un 5,1 % més.

Fins on arribarem? Chi lo sà!




dijous, d’octubre 04, 2012

Mitt Romney i Espanya

Aquesta nit, el candidat Mitt Romney ha posat els comptes públics espanyols com a exemple del que ell no vol pel seu país. Ha dit que no vol un país en el que les administracions públiques gastin, com fa Espanya, el 42 % del PIB. Aquesta xifra ha estranyat a més d’un.

Podem veure a la següent taula els ingressos, les despeses, el saldo, el PIB i el percentatge de les despeses sobre el PIB dels darrers anys, corresponents als comptes públics d’aquest país. Recordem que els comptes públics corresponen a l’administració central, a les comunitats autònomes, a les corporacions locals i a la seguretat social. El senyor Romney s’ha equivocat: el percentatge no és del 42 % del PIB, sinó una mica més elevat.





El problema que ens podem posar és si un percentatge tan important és assumible per una economia en crisi com l’espanyola. Sobretot quan els comptes públics tenen un dèficit elevat i la balança de pagaments també és deficitària.