dimecres, de maig 28, 2014

La resposta del PP a les eleccions europees

La reacció del PSOE al resultat de les eleccions europees és clara i neta: el seu secretari general ha dimitit, i també ho ha fet el del País Basc. La reacció de PP, en canvi, demostra que aquesta gent no té ni la menor idea del què pensa el votant: “hem guanyat, i entenem que molts no ens hagin votat, ja que hem hagut de prendre decisions difícils. Millorarem la nostra comunicació”.

La meva opinió és que ningú ha deixat de votar ni al PP ni al PSOE perquè uns abans i els altres més tard hagin pres decisions difícils. No els han votat perquè ens han volgut enganyar. Ho va fer el PSOE mentre governava, negant la crisi i dient-nos que la salut de la banca era molt bona, i ho ha fet el PP quan, sabent perfectament la situació de les finances públiques, va mantenir durant tota la campanya electoral del novembre de 2011 que baixaria els impostos, quan sabien que la primera cosa que farien seria apujar-los. I tot per obtenir uns quants vots més.

No es tornarà a votar al PSOE mentre hi hagi algú a la direcció que formés part de l’anterior govern. Això ho ha entès bé el senyor Rubalcava, però no la senyora Chacon, que insisteix en presentar-se com la salvadora dels socialistes quan, si arribés a guanyar, no faria més que enfonsar-los encara més, com a ministre del govern anterior que va ser. La gent triga a oblidar als que els han enganyat.

El PP ha protagonitzat l’augment d’impostos més importants de la democràcia, que és el mateix que dir de la història. I, no contents amb això, van organitzar (recolzats per CiU, tot s’ha de dir) la gran estafa de l’amnistia fiscal, que semblava feta a mesura per alguns personatges obscurs del seu entorn. No es va augmentar la recaptació proporcionalment a l’augment dels impostos quan aquests es van augmentar, ja que la base imposable va disminuir (sobretot la del IVA, que va disminuir bastant més que la baixada del consum intern, indicant clarament un augment del frau fiscal), ni amb l’amnistia fiscal es van recaptar els 2.500 milions esperats, sinó que van ser la meitat.

Com exemple d’un impost que ha augmentat però que no ha recaptat tenim l’IVA: des del 2010 fins al 2013, el consum intern va disminuir un 2 %, mentre que la base imposable del IVA va disminuir un 14 %: no ens equivocarem gaire si deduïm que el frau d’aquest impost va augmentar un 12 % en tres anys.


 Ha augmentat el frau fiscal, però els mitjans de l’Agència Tributària no solament no han augmentat, sinó que han disminuït. Espanya és el país europeu que té menys mitjans destinats al control dels impostos, quan tots sabem que és un dels països amb més frau fiscal d’Europa. Ens podem preguntar la causa, que bé podria ser la de no perjudicar els amics que financen el PP.

S’equivoca el PP pensant que la gent està emprenyada amb ells perquè han fet retallades, i s’equivoca pensant que amb una comunicació millor els seus votants tornaran. La gent es sent enganyada i estafada, i veu que el govern de PP no fa res per combatre el frau fiscal. O canvien o ho passaran malament. I em fa l’efecte que no canviaran.

dimarts, de maig 27, 2014

Les eleccions europees

Si ens limitem a Malgrat, el resultat de les eleccions europees és d’un càstig sobirà tant pel PP com pel PSC, que són els dos aliats per formar l’equip de govern municipal. Si miréssim el resultat d’aquestes eleccions com un avenç del que seran les municipals del maig que ve, seria un canvi total a la Casa Gran.


 Si ho mirem des del punt del dret a decidir, els partits que hi són favorables sumen un 60 % dels vots (suposant que Podem ho sigui), mentre que els que s’hi oposen sumen un 32 %. Els malgratencs semblen tenir una tirada per voler votar el proper mes de novembre.

Des del punt de vista de dretes i d’esquerres, les esquerres sumen un 55 % dels vots i les dretes un 30 % (no se sap, o almenys jo no ho sé, si el Partit Animalista PACMA, C’s i UPyD són de dretes o d’esquerres).

Es a dir, Malgrat sembla ser partidari del dret a decidir (el que no vol dir que sigui independentista), majoritàriament d’esquerres i amb ganes d’un canvi a l’Ajuntament.

Els resultats de Malgrat no són pas gaire diferents dels resultats de Catalunya. Amb aquests resultats, ERC ha de prendre una decisió complicada: entrar o no al govern. Amb l’experiència del paper que varen fer quan governava el tripartit, s’ho pensaran bé abans d’agafar responsabilitats directes al govern de Catalunya, el que sembla demostrar que és un partit que, ara mateix, té molt poca gent preparada per protagonitzar una acció de govern.

CiU seguirà governant Catalunya mentre ERC vulgui. A ERC li convé que CiU segueixi governant. Tot dependrà del què passi el proper novembre.

Quant al PSC i al PP, el ridícul que han fet a aquestes eleccions farà història. Ni l’un ni l’altre tenen idees per sortir de la crisi econòmica i política actual. El PSC s’ho haurà de fer mirar. El que m’estranya és que el seu responsable encara no hagi dimitit. Com més trigui a fer-ho, més difícil serà que els socialistes tornin a ser un partit important. Pel que fa al PP, recullen el que han sembrat.

A Malgrat estem vivint un canvi de cicle, el final d’una llarga època de dominació socialista. Aquest final ja va començar fa tres anys, a les darreres eleccions municipals, i és probable que es confirmi a les properes.

Una paraula sobre Podem: són els hereus dels indignats del 15 M. Estan destinats a anar creixent, almenys mentre no tinguin responsabilitats de govern. Si algun dia n’arribessin a tenir, em sembla que es començarien a desinflar com un globus de Festa Major.

diumenge, de maig 25, 2014

Malgrat 1914 – Una pianista malgratenca a Madrid

La Vanguardia del divendres 22 de maig d’ara fa cent anys publicava l’èxit de la pianista malgratenca Dolors Benages d’Asis a Madrid.


dijous, de maig 22, 2014

La lenta i humiliant mort del dòlar

The Slow and Humiliating Death of the U.S. Dollar

Des de la creació de la Reserva Federal en 1913, el valor del dòlar nord-americà ha caigut més del 90 %. I basant-nos en esdeveniments econòmics globals, no és una exageració afirmar que ara estem sent testimonis de el “principi de la fi” del dòlar nord-americà.


La nova integració financera i bancària que s'està forjant  entre els governs i les economies de Rússia i Xina és el desafiament més seriós que haurà d'afrontar el dòlar nord-americà des que oficialment es va convertir en la moneda capdavantera mundial en 1944, quan es va signar l'acord de Bretton Woods. En l'era posterior a la segona Guerra Mundial, l'economia nord-americana va créixer a causa del privilegi desorbitat de ser la moneda de reserva mundial.

L'hegemonia econòmica d'Amèrica va passar moments molt delicats a la fi dels anys 1960 i principis dels anys 1970 quan molts països van començar a posar-se nerviosos a causa de les despeses massa imprudents de Washington, que amenaçava amb la devaluació de la seva pròpia moneda. Abans de l'estiu de 1971, el sistema de Bretton Woods s'havia enfonsat. L'administració Nixon va haver d'abandonar la paritat dòlar - oro. Per sort per a Amèrica, l'administració Nixon tenia un pla B, que es coneixeria  com el sistema del petrodólar: totes les transaccions relatives al petroli es farien en dòlars, i els països productors comprarien deute americà, tot això a canvi de la protecció militar nord-americana, el que va permetre als Estats Units seguir amb una moneda de referència i, a més, poder acudir a la impressora de bitllets cada vegada que havia d'importar petroli. Així, l'economia americana va poder continuar creixent.

Iran primer, i més tard l'Iraq, van voler sortir del sistema de petrodòlars venent el seu petroli en euros. Les conseqüències són de sobres conegudes: invasió de l'Iraq i boicot a Iran.

Malgrat l'enorme èxit d'aquest sistema global "dòlars per petroli" la insostenibilitat d'aquest sistema es fa cada vegada més evident. Al llarg de la història, les divises mundials de reserva tendeixen a morir de morts lentes i doloroses. Per exemple, quan l'economia d'Amèrica va eclipsar la de l'Imperi Britànic, el dolor no va ser solament financer, sinó també emocional. L'orgull britànic va caure per terra quan la torxa d'Imperi va passar de Gran Bretanya a Amèrica. Ara, l'Imperi Americà ha entrat en els seus anys crepusculars.

Les potències emergents d'Àsia i molts països europeus no estan satisfets amb la situació actual de l'economia global. Com tots els actors racionals econòmics, desitgen que la balança s'inclini al seu favor. El macro acord econòmic entre Rússia i Xina s'ha fet fora de l'imperi del dòlar. I això no és més que el principi.

La història d'Amèrica està plena de guerres empreses en un esforç per forçar el seu poder econòmic sobre altres nacions, el que fa suposar que els  EUA usaran tota la seva força per impedir que el dòlar disminueixi la seva influència en el comerç mundial. Però la resistència d'Amèrica a la nova economia global que s'està desenvolupant serà  vana. Els Imperis neixen i cauen. I com més gran és l'Imperi, més grossa és la seva caiguda. En el cas d'Amèrica, la caiguda serà particularment grossa i dramàtica a causa de la seva enorme grandària i a la seva gran influència.

Per aquesta raó són molts els que creuen que el món s'encamina cap a un temps de guerres catastròfiques.

dimarts, de maig 20, 2014

Estan segurs els nostres estalvis?


Si la funció de Fons de Garantia de Dipòsits és la que indica el seu nom, es tracta d'un fons destinat a garantir els dipòsits que els estalviadors tinguin en un banc que es declari insolvent.

Doncs bé, si ens atenim al que publicava ahir El País, el tal Fons de Garantia no està, en aquests moments, en condicions de garantir res: va tancar l'exercici 2012 amb un forat de 1.247 milions, i encara no ha presentat els resultats de 2013.

Segons les últimes dades, els dipòsits coberts pel Fons de Garantia són 795.135 milions, el que vol dir que seria necessari un patrimoni de 7.951 milions, ja que es considera que ha de tenir, almenys, un capital equivalent al 1% dels dipòsits garantits.


Fuentes: Fondo de Garantía de Depósitos, Comisión Europea y Asociación Española de Banca / EL PAÍS



dissabte, de maig 17, 2014

El nivell del mar segons els registres geològics

Si fem un croquis amb els nivells del mar i les temperatures mitjanes globals podem veure que, a llarg termini, per cada grau de variació de la temperatura global, el nivell del mar varia d’uns 19 metres aproximadament.

Cap al 2100, si seguim consumint combustibles fòssils com fins ara, la temperatura global probablement augmentarà de més de 2 ºC. El nivell del mar no pujarà 38 metres, ja que aquest augment trigarà uns quants milers d’anys a produir-se, però sí que podem pensar que ens quedarem sense platges i direm adéu al turisme de sol i platja.


dimarts, de maig 13, 2014

L'atur al mes d'abril

L'atur ha disminuit a Malgrat el mes d'abril, i la quantitat de persones inscrites a l'atur s'ha situat al nivel del mateix mes del 2011. Una bona notícia, sens dubte, però difícil de treure'n alguna conclusió sobre com serà el futur.



dissabte, de maig 10, 2014

Malgrat 1914 – Ja funciona el cable de la pilona

Fa cent anys, el diumenge 10 de maig, La Vanguardia publicava unes notícies sobre Malgrat, de les que podem ressaltar que va funcionar per primera vegada la via Cauville i el cable de les mines de ferro per carregar 2.500 tones de mineral a un vapor.

També publicava que un nebot del Dr. Turró era el nou capellà de les monges carmelites, que un tinent coronel passaria revista al sometent i que havia plogut copiosament.


dijous, de maig 01, 2014

Malgrat 1914 – Un perill a la carretera i altres notícies

La Vanguardia del dijous 30 d’abril de 1914 publicava vàries notícies de Malgrat, entre elles el perill que suposava la travessa de la carretera per una via que duia les vagonetes de la mina de ferro cap al mar.

També mencionava l’èxit obtingut a Saragossa per la pianista malgratenca Dolors Benaiges d’Arís, així com algunes notícies d’espectacles.


Més sobre la carta de l’alcaldessa

Algun lector m’ha demanat la meva opinió, fora de bromes sobre les faltes d’ortografia, sobre el fons del que diu la carta de l’alcaldessa en resposta a la de la senyora Joana Ortega, Vicepresidenta de la Generalitat, que demanava la col·laboració de l’ajuntament de Malgrat a l’organització de la consulta sobre el futur polític de Catalunya.

Per contestar al lector, primer ens hem de referir a la carta de la Vicepresidenta. Comença molt malament, ja que, en comptes de personalitzar-la, com demanaria la bona educació i la transcendència del tema, comença com una circular: “Benvolgut/uda alcalde/essa”. Avui dia és molt senzill personalitzar les cartes, posant, per exemple, “Benvolguda alcaldessa de Malgrat”. Però la senyora Ortega sembla que ha volgut donar molt poca importància a la seva demanda de “conèixer el vostre compromís í col.laboració amb el Departament de Governació i Relacions Institucionals en l’organització de la consulta en els termes legalment establerts”.

Però no només aquest detall és significatiu. Tota la carta de la Vicepresidenta és inconnexa i sense il·lació. Per més que la llegeixo, no entenc què vol dir. En realitat, no diu res. Entre nosaltres, és el reflex de l’embolic que tenen ara mateix al cap els encarregats de dur a terme la consulta.

En aquest sentit, la resposta de l’alcaldessa és molt correcta: no pot comprometre l’ajuntament de Malgrat a una cosa que ni sap exactament què és ni la Vicepresidenta li ho explica. La segona part de la carta sobra, ja que no té res a veure amb el tema en qüestió, però que l’alcaldessa retreu cada vegada que pot. Potser, si s’hagués aturat a la resposta a la petició de la senyora Ortega la seva carta hauria sigut més eficaç; amb aquest "afegit" la carta es torna més criticable i fa que l'argument principal quedi en un segon pla. Es el que té el fet de no saber-se aturar en el moment oportú quan s'escriu o quan s'enraona.