El nou Pla Hidrològic de l’Ebre

El govern central acaba d’aprovar mitjançant un reial decret el nou Pla Hidrològic de la conca del riu Ebre. El reial decret té 195 pàgines, amb molts annexes, de manera que és complicat resumir-lo en una pàgina. Parlarem de dues coses: de les quantitats reservades per a usos futurs i del cabal ecològic al delta.

Les quantitats reservades per a usos futurs són les següents:

Veiem que no es recondueix el transvasament al País Valencià, que era, en èpoques del govern Aznar, de 1.050 hectòmetres cúbics (Hm³) anuals. En canvi, s’han conservat els 6.650 Hm³ per l’Aragó que també havia previst el govern Aznar.

Si mirem el cabal anual del riu mesurat a Tortosa, podem veure com el cabdal mitjà des de l’any hidràulic 1989/90 fins al darrer conegut, 2010/11, ha sigut de 8.657 Hm³/any, amb un mínim de 4.121 i un màxim de 14.051.

 Si al cabal mitjà li restem les quantitats reservades, ens quedem amb 8.657 – 7.249 = 1.408 Hm³/any a Tortosa, quantitat molt insuficient, com veurem seguidament.

El cabal ecològic que contempla el reial decret a Tortosa és de 3.220 Hm³/any, és a dir uns 100 m³/segon (superior al del Pla del govern Aznar, que era de 2.520, equivalents a 80 m³/segon), que, segons la Generalitat, són clarament insuficients per poder assegurar que el Delta es conservi i no es salinitzi. Encara que no es veu gens clar que es pugui garantir, en mitjana, el cabal ecològic que proposa el govern central.

La Generalitat s’ha alineat amb la Plataforma per a la Defensa de l’Ebre, i demana un cabal ecològic de més del doble, 7.000 Hm³/any (220 m³/segon). El problema és, per la Generalitat, que va estar d’acord amb el Pla del govern Aznar, amb l’única modificació que el cabal ecològic hauria de ser de 3.950 Hm³/any (125 m³/segon).

En resum, el vell problema de l’Ebre ha ressuscitat, com es podia preveure amb un govern del PP. Sembla que el transvasament al País Valencià ha caigut, però es conserven les reserves per l’Aragó (la presidenta de l’Aragó és un pes pesat del PP). Si no es torna a derogar, aquest nou Pla Hidrològic de l’Ebre és la sentència de mort pel Delta. Amb el problema afegit que la posició de la Generalitat no és gens sòlida, ja que havia acceptat un cabal ecològic netament insuficient, probablement per raons purament polítiques (llavors tenia un pacte amb el PP), que ara pagarem molt car. I recordem que un tal Artur Mas va ser Conseller en Cap del 2001 al 2003, a l’època del pacte amb el PP.

El problema de l’aigua (9) – Conclusions

Com que ha plogut, parlar de l’aigua ja no està de moda. Però fa uns mesos, varem pensar, en Janí i jo, que no estaria malament de fer una aproximació raonada al problema de l’aigua, i ara ens toca fer el resum de tot el que ja hem anat dient, i de treure’n les conclusions. Conclusions que són les nostres, en l’estat actual del què hem anat aprenent en aquests mesos.


Consum d’aigua de Catalunya

Catalunya consumeix 3.120 hm3 anuals, dels que 570 són pel consum domèstic, 280 per a la indústria i 2.270 per l’agricultura i la ramaderia. En períodes de sequera, com el que acabem de patir, faltarien de 150 a 250 hm3 anuals amb les instal•lacions de captació actuals. Amb l’augment de població de Catalunya i amb la crisi dels aliments, seria bo preveure un augment de 300 hm3 anuals, és a dir, un augment d’un 10 %.


Transvasament de l’Ebre del 2003

Aquest projecte, presentat pel PP, preveia un transvasament de 1.050 hm3 anuals. Un transvasament d’aquesta envergadura no és possible si admetem que el cabal ecològic del riu, per preservar el delta, és de 300 m3 per segon. Seria possible si admetéssim, com ho preveia el pla, que era de 80 m3 per segon. Però aquest cabal de 80 m3 per segon no és suficient, ni molt menys, per mantenir el delta en condicions. La Generalitat va definir un cabal ecològic de 135 m3 per segon (també insuficient): amb aquest cabal, el transvasament només podria ser de 788 hm3/any si només es fes la primera part del Pla de l’Aigua de l’Aragó.

D’altra banda, el preu que donaven els autors del pla era de 0,39 €/m3. Amb 788 hm3/any i amb uns preus més realistes, arribaríem a un cost molt més important: 0,69 €/m3.

En resum, el projecte de transvasament de 1.050 hm3 anuals és inviable.


El transvasament del Roine

S’haurien de portar a Barcelona 315 hm3 anuals d’aigua del Roine, i el cost seria raonable: 0,46 €/m3. Però si es portés un cabal inferior, el cost podria ser desorbitat: per exemple, si només es transvasessin 100 hm3 anuals, que és el que faltarà un cop construïdes les dessaladores, el cost seria de 1,16 €/m3, totalment inassolible.

Els francesos no acceptarien transvasar aigua per usos agrícoles, o almenys així ho han dit fins ara. Un altre inconvenient, ecològic aquest, és que l’aigua transvasada aniria a Sau o a Susqueda, amb el que la conca del Ter quedaria en comunicació amb la del Roine, amb la conseqüent invasió d’organismes vius que podrien alterar de manera important l’ecosistema actual del Ter.


El minitransvasament de l’Ebre

Era una solució d’emergència, a un preu molt elevat si només es fes servir una vegada(5 €/m3), ja que el cost de les instal•lacions és d’uns 160 milions d’euros.

Aquest transvasament és perfectament assumible pel riu Ebre, malgrat les protestes de la gent d’aquelles contrades. Per cert, potser farien més bé de protestar pel projecte de fer 300.000 noves hectàrees de regadiu a l’Aragó i a Lleida, que a raó de 8.000 m3 anuals per hectàrea, disminuirien el cabal del riu en 2.400 hm3 anuals, infinitament més que els 35 o 40 hm3 del minitransvasament.


Dessaladores

El cost de l’aigua dessalada és de 0,59 €/m3, més car que el cost del transvasament del Roine, però amb l’avantatge de que es poden fer més de pressa.


Conclusió

Tenint en compte que algunes dessaladores ja estan fent-se, i estan en projecte molt avançat les altres, es disposarà d’uns 190 hm3 anuals suplementaris en els propers quatre anys.

El transvasament del Roine no és necessari per ara, però s’hauria d’anar negociant, ja que molt probablement sigui interessant en un futur relativament pròxim, d’aquí uns deu anys.

Les instal•lacions del minitransvasament de l’Ebre podrien ser necessàries si d’aquí a dos anys hi tornés a haver una altre sequera important (personalment, pensem, en Janí i jo, que la dessaladora del Prat no funcionarà amb suficients garanties abans del 2010). Tenint en compte que aquestes instal•lacions es poden fer servir en els dos sentits, pensem que s’haurien de fer.

El problema de l’aigua (8) – Les dessaladores

El govern de Catalunya ha basat la seva estratègia per augmentar la quantitat d’aigua disponible a Barcelona en la producció d’aigua dessalada. A la dessaladora de Blanes, que té una capacitat de 10 hm3/any, s’hi afegirà, en els propers anys, una capacitat de dessalació de 190 hm3/any:

- Dessaladora del Prat, prevista l’any 2009, amb una capacitat de 60 hm3/any
- Ampliació de la dessaladora de Blanes, prevista l’any 2009, amb una capacitat de 10 hm3/any
- Nova dessaladora de la Tordera, prevista l’any 2012, amb una capacitat de 60 hm3/any
- Dessaladora de Cunit, prevista l’any 2010-2012, amb una capacitat de 60 hm3/any

Ens diuen que el cost d’aquestes noves dessaladores està pressupostat en 332 milions d’euros, que, si l’expressem en euros per metre cúbic per any, representa 1,75 euros. Vegem si aquestes previsions són realistes: un estudi sobre les principals dessaladores construïdes al món dóna un cost mitjà de 3,36 dòlars per metre cúbic per any, és a dir, al canvi actual del dòlar, 2,2 euros per metre cúbic per any. En concloem, doncs, que el pressupost de l’ACA és massa optimista, i, pel càlcul del cost de l’aigua dessalada, agafarem la darrera xifra.


Descripció d’una dessaladora

L’aigua del mar Mediterrani té un contingut en sals, sobretot en clorur de sodi, d’un 3,7 % (de 36 a 38 grams per litre). Es considera aigua dolça aquella que té un contingut en sals de menys d’un 0,05 %. La dessalació consisteix en separar les sals de l’aigua del mar.

Primer s’ha de captar l’aigua del mar. Aquesta captació es pot fer amb pous, com a Blanes, o mitjançant tubs que van dos o tres quilòmetres mar endins, com es farà a la dessaladora del Prat.

A aquesta aigua salada se li fa una primera cloració per treure-li les bactèries, i es filtra amb filtres de sorra i amb microfiltres d’unes vint mil•lèsimes de mil•límetre.

L’aigua es fa passar per unes membranes que retenen les sals dissoltes a l’aigua salada: aproximadament un 45 % de l’aigua és dolça, i l’altre 55 % es torna al mar, amb una concentració de sal del doble de la que tenia abans (la salmorra). Aquesta salmorra té un contingut en sals de l’ordre del 8,2 %. Perquè l’aigua passi per aquestes membranes ho ha de fer a una forta pressió, que és la causa principal del consum d’energia que necessiten les dessaladores.

A l’aigua dessalada se li fa un tractament final i una darrera cloració perquè sigui potable.


Amortització

Una dessaladora s’ha d’amortitzar en 10 o 15 anys, ja que passats quinze anys, esdevé obsoleta i s’ha de refer. Amb un cost de 2,2 euros per metre cúbic, un tipus d’interès del 4 % (agafo aquest tipus per ser coherent amb els càlculs fets en escrits anteriors sobre els transvasaments), l’amortització es de 0,20 euros per metre cúbic si la durada d’amortització és de quinze anys, i de 0,27 si és de 10 anys.


Energia elèctrica

Actualment les dessaladores tenen un consum de 3,5 kWh per metre cúbic (de 2,5 a 3 kWh a la pròpia dessaladora i la resta per la distribució). Amb un preu de l’electricitat de 0,05 euros/kWh, el cost per metre cúbic és de 0,175 euros. Aquest preu s’incrementarà ràpidament els propers anys, ja que a Espanya el cost actual de l’energia elèctrica està subvalorat.


Cost operacional

El cost de les diferents operacions es pot estimar a 0,14 euros per metre cúbic:

Reactius químics = 0,04 euros per metre cúbic
Ma d’obra, manteniment, despeses generals = 0,10 euros per metre cúbic


Cost total

Sumant els diferents costs, resulta un preu de l’aigua dessalada que varia entre 0,52 i 0,59 euros per metre cúbic, segons el període d’amortització, i amb una clara tendència a anar augmentant.

Hem d’assenyalar que aquest cost és molt superior als 0,40 euros per metre cúbic que diu l’ACA que costarà l’aigua de la dessaladora del Prat. Aquesta estimació de l’ACA és, sense cap dubte, molt optimista.

A més, aquest cost que hem donat no té en compte possibles problemes com els que ha experimentat la dessaladora de Blanes. Podem pensar, si som optimistes, que aquests tipus de dificultats no es repetiran en les dessaladores que s’estan fent o que es van a construir.


Conclusions

- L’aigua de les dessaladores no és una aigua barata, encara que la propaganda oficial ens ho vulgui fer creure així.

- L’impacte ambiental de les dessaladores no és nul. S’ha d’acceptar que la vida marina desapareixerà de la zona on la salmorra es descarregui al mar, no per la quantitat de sal que la salmorra té, que només és del doble que la pròpia de l’aigua del mar, sinó per les seves variacions (quan es pari la dessaladora, per exemple), que fan que difícilment cap organisme s’hi pugui adaptar. Aquesta zona sense vida pot tenir una extensió de un a dos quilòmetres quadrats.

El problema de l’aigua (7) – El minitransvasament de l’Ebre i el transport de l’aigua en vaixells

Abans d’atacar les dessaladores, dues paraules sobre el minitransvasament de l’Ebre i sobre el transport d’aigua en vaixells.


Transport d’aigua en vaixells

L’aigua es transporta a Barcelona des de Tarragona i des de Marsella, en vaixells cisterna d’una capacitat mitjana d’uns 25.400 metres cúbics cada un. Durant tres mesos, s’han contractat 169 viatges, pel que es portaran a Barcelona un total de 4,8 hm3.

El cost total de l’operació és de 53 milions d’euros, segons llegim a la Vanguardia, pel que podem calcular fàcilment que el cost d’aquesta aigua és de 53/4,8 = 11 euros per metre cúbic. Un cost molt elevat, que no es pot justificar per la situació d’emergència existent quan es va planejar l’operació (pensem que el cost d’un transvasament normal és d’uns 0,50 euros per metre cúbic) quan pensem que la quantitat d’aigua transportada és relativament insignificant i que no resolia res. Imaginem les coses que s’haurien pogut fer amb 53 milions d’euros!

Un cop acabada aquesta primera operació de transport en vaixells, esperem que no es recondueixi, ni que es faci cap transport des de la dessaladora de Carboneres, ja que el seu cost és excessiu.


Minitransvasament de l’Ebre

El minitransvasament de l’Ebre tindrà un cost, diuen, pel cap baix, de 160 milions d’euros. Es pensava portar aigua a Barcelona fins que la nova dessaladora del Prat estigui en funcionament, pel maig de l’any que ve, a raó de 4 o 5 hm3 per mes. El que fa un total d’uns 30 a 35 hm3, si suposem que l’obra s'hauria acabat a l’octubre d’aquest any.

Si fos així, aquesta aigua costaria uns 5 euros per metre cúbic. Seria, doncs, una aigua molt cara. A aquest preu s´hi hauria d'afegir el manteniment de l’obra, que tindrà despeses encara que no funcioni, i el cost de l'energia elèctrica per transvasar l'aigua.

Aquest cost es pot defensar millor que el del transport en vaixells, ja que l’obra queda, i es podria tornar a utilitzar en cas que fos necessari, i perquè la quantitat d’aigua que es pensava transvasar és significativa, i podia resoldre una situació delicada Aquests dos arguments no valen pel transport en vaixells, ja que ni la quantitat transportada és rellevant, ni queda cap inversió material que es pugui fer servir més endavant.

Per altra banda, distreure 35 o 40 Hm3 de l’Ebre en sis o set mesos no té cap importància des del punt de vista del cabal ecològic del riu, sobretot si el transvasament es fa en l’època en què el riu acostuma a portar més aigua.

El problema de l’aigua (6) El transvasament del Roine

El projecte de transvasament del Roine a Barcelona ha estat promogut per la societat BRL (Société mixte d'aménagement du Bas-Rhône et du Languedoc) des de l’any 1995. La societat BRL té una concessió d’un màxim de 75 m3/segon de l’aigua del Roine, agafada una mica més amunt d’Arles. Avui dia, aquesta societat només n’explota la meitat, aproximadament. D’on la idea de portar una part de l’aigua sobrant a Barcelona.

El projecte és el següent:

Cabal = 10 o 15 m3/segon (315 o 473 hm3/any)
Distància = 310 km, 190 a França i 120 a Catalunya.
Túnel de 4 km per travessar els Pirineus
Cost estimat = 1.300 milions d’euros

Hi ha una idea alternativa, proposada per l’enginyer Josep Ruiz Gandullo, que contempla una conducció submarina, d’uns 230 km de llargada, que arribaria fins a l’Escala: el cost seria llavors d’uns 800 milions d’euros i el consum d’energia seria sensiblement inferior, així com el terme per la seva construcció. Sembla, però, una idea utòpica per la seva complicació.


El consum d’energia

Hi ha estudis que parlen de 1,75 kilowatts per metre cúbic. Aquest consum és inferior al de les dessaladores.

Si fem un petit estudi teòric, veiem que el punt de captació es troba a 6 metres sobre el nivell del mar, i que el punt més elevat del recorregut és al Pertús, a 194 metres. El desnivell seria de 188 metres. La fricció per portar l’aigua a una velocitat de 2,2 metres per segon durant 310 km equival a un desnivell de l’ordre d’un metre per quilòmetre. Es a dir, és com si haguéssim d’elevar l’aigua a 194 – 6 + 310 = 498 metres.

L’energia teòrica per aixecar un metre cúbic a i metre és de 0,0027 kwh, i a 498 metres és de 1,36 kwh. Si prenem un rendiment energètic (pèrdues dels motors, línees, transformadors, etc) del 75 % i unes pèrdues d’aigua del 15 %, arribem a un consum de 1,35/0,75/0,85 = 2,1 kilowatts per metre cúbic, que és l’energia que prendrem com a necessària.

Si el cost del kilowatt és de 0,05 euros, el cost energètic serà de 0,105 euros per metre cúbic.


El cost del transvasament

Agafarem el cabal de 10 m3/segon per fer els càlculs.

Amortització anual al 4 % i durant 50 anys = 59 milions d’euros anuals
Manteniment = 10 milions d’euros anuals
Administració i gestió = 8 milions d’euros anuals
Energia elèctrica = 33 milions d’euros anuals
Cànon ambiental = 0,03 euros/m3 = 9 milions d’euros anuals
Benefici de BRL = 5 milions d’euros anuals

Total = 124 milions d’euros anuals, equivalents a 0,39 euros per metre cúbic.

Si l’amortització fos a 25 anys, costaria 80 milions d’euros cada any, el que portaria el preu del metre cúbic a 0,46 euros.

Aquest preu és molt interessant, ja que actualment el cost de l’aigua que es porta a l’àrea de Barcelona és de més de 0,75 euros/m3.


Inconvenients

Sembla que, per ara, no fa falta tanta aigua a Barcelona, ja que amb les dessaladores que s’estan construint només farien falta uns 100 hm3 anuals, i encara. Llavors el cost del metre cúbic variaria sensiblement, i es posaria en 1,16 euros/m3 en aquest cas, el que el faria completament antieconòmic.

L’altre inconvenient és el terme d’execució de l’obra. Diuen que es pot fer en cinc anys. Em temo que, amb les dificultats administratives que es presentaran, aquest terme pot ser del doble.

Un darrer inconvenient podria ser que, degut a l’excés d’aigua de que disposaria l’àrea metropolitana de Barcelona (ja que no sembla probable que els pagesos francesos accedeixin a que el “sobrant” d’aigua anés a l’agricultura catalana o valenciana, que són les seves competidores) es potenciés el desenvolupament d’aquesta àrea metropolitana, accentuant encara més el desequilibri territorial de Catalunya.

El problema de l’aigua (5) – El transvasament de l’Ebre

No es parla aquí del transvasament que es farà per portar aigua a Barcelona durant el període que duri la sequera, i que serà, segons diuen, un transvasament relativament petit, ja que no passarà dels 4 hectòmetres cúbics mensuals durant un any. Discutirem la viabilitat del transvasament de l’Ebre previst en el Pla Hidrològic Nacional (PHN) de l’any 2000 i del avantprojecte de transvasament del 2003.


La posició dels socialistes

Fent una mica d’història, recordarem que el govern socialista, amb el seu ministre d’Obres Públiques Josep Borrell, preveia un transvasament de 1.850 Hm3 anuals en el avantprojecte de Pla Hidrològic que va presentar.

Veiem, doncs, que els socialistes han canviat totalment d’opinió, ja que van derogar, quan van guanyar les eleccions, el projecte de transvasament del PP del 2003, més modest que el seu.


El projecte dels populars de l’any 2003

Aquest projecte, el del 2003, preveia un transvasament de 1.050 Hm3 anuals, dels que 190 Hm3 anirien cap al nord, i els 880 restants cap al sud, arribant fins a Almeria, a uns 850 km de distància.

El cost de l’aigua transvasada, deia l’avantprojecte citat, seria de:

Cost de l’obra = 4.207 milions d’euros
Amortització anual al 4 % i durant 50 anys = 196 milions d’euros anuals
Manteniment = 38 milions d’euros anuals
Administració i gestió = 8 milions d’euros anuals
Energia elèctrica = 127 milions d’euros anuals
Cànon ambiental = 0,03 euros/m3 = 30 milions d’euros anuals
Afeccions = 11 milions d’euros anuals

Total = 410 milions d’euros anuals, equivalents a 0,39 euros per metre cúbic.

El detall de l’energia elèctrica és el següent: 2,5 kWh/m3 a un preu de 4,9 cèntims d’euro per kWh. Aquest detall és important per comparar-lo amb el cost energètic d’una dessaladora.

Hem vist que no es pot transvasar, en el millor dels casos, més de 788 Hm3 anuals (si prenem com a cabal ecològic els 135 m3/segon definits en el seu moment per la Generalitat i si no es fa la segona part del Pacte de l’Aigua a l’Aragó). Per altra banda, en el preu de l’avantprojecte del PP no es preveien pèrdues, que seran, normalment, del 15 %. El que vol dir que l’aigua que arribaria al consumidor no seria de 1.150 Hm3 anuals, sinó de 788 x 0,85 = 670 Hm3 anuals.

Al transvasar menys aigua i al tenir en compte les pèrdues, el cost de l’aigua no seria el mateix: en efecte, en el cost calculat abans hi ha 253 milions d’euros anuals de despeses fixes i 157 de variables (energia elèctrica i cànon). El nou cost serà doncs:

Amortització anual al 4 % i durant 50 anys = 196 milions d’euros anuals
Manteniment = 38 milions d’euros anuals
Administració i gestió = 8 milions d’euros anuals
Energia elèctrica = 74 milions d’euros anuals
Cànon ambiental = 0,03 euros/m3 = 20 milions d’euros anuals
Afeccions = 11,milions d’euros anuals

Total = 347 milions d’euros anuals, equivalents a 0,52 euros per metre cúbic.

Si, a més, tenim en compte que a la Llei d’Aigües i a les instruccions europees no es consideren amortitzacions a 50 anys per obres públiques d’aquest tipus, sinó de 25 anys com a màxim, l’anualitat d’amortització seria de 266 milions d’euros en comptes de 196, el que augmenta el cost de l’aigua transvasada a 0,69 euros per metre cúbic.

I això sense tenir en compte que s’haurien de construir més embassaments dels previstos en el Pla del 2003, ja que la majoria de l’aigua transvasada havia d’anar per regadius, i que s’hauria d’emmagatzemar, ja que el 75 % del transvasament s’hauria de fer d’octubre a abril, mesos on l’Ebre té més cabal. Això faria que la factura augmentaria dels 4.207 milions d’euros a 5.683. Amb una amortització a 25 anys, l’anualitat seria de 360 milions d’euros (0,54 euros per metre cúbic), el que portaria el cost de l’aigua a 0,83 euros per metre cúbic, més del doble del cost inicialment previst.


Conclusions

Podem veure, doncs, que el transvasament de 1.150 Hm3 anuals del riu Ebre, previst en el Pla del govern del Partit Popular de l’any 2003, era econòmicament inexacte.

El problema polític i social és que, al sud de l’Ebre tenen dues xifres al cap i que no hi ha qui els hi tregui: 850 Hm3 anuals a 0,39 euros per metre cúbic.

La conseqüència d’unes xifres demagògiques fa que l’opció de dessalar l’aigua del mar es vegi, en aquestes terres, com una opció massa cara. Es clar que hi ha qui diu, i no sé si és veritat, que el pla del govern d’aquella època era de cobrar els 850 Hm3 (o els que fossin) del sud a 0,39 euros/m3, i als 200 Hm3 (o els que fossin) del nord a un preu més alt per equilibrar els comptes (ja se sap que els catalans són rics i que, de tota manera, no voten al PP)

A més, si tenim en compte el cabal històric del riu, podrem comprovar que, en mitjana, un any de cada quatre pràcticament no es podrien efectuar transvasaments.

En resum, i com a conclusió final, el Pla del 2003 no era més que una gran estafa per arreplegar vots. La ministra Narbona va fer molt bé en derogar-lo.

El problema de l’aigua (4) – El cabal ecològic de l’Ebre

Deia el senyor Rajoy a la campanya electoral quan li preguntaven sobre el transvasament de l’Ebre, que ell faria primer les obres del Pacte de l’Aigua de l’Aragó, que deduiria del cabal restant al riu el cabal ecològic, i que transvasaria el que sobrés. Em va estranyar, però, que ningú li demanés que acabés de fer la senzilla operació de calcular el cabal sobrant, és a dir, el que el senyor Rajoy deia que es podria transvasar.


Us agrada sumar i restar?

Ja que el senyor Rajoy no ho va fer ni ningú li va demanar, ho farem nosaltres:

- El cabal mitjà dels anys 90 de l’Ebre a Tortosa va ser de 284 m3/segon = 8.956 Hm3/any
- El cabal que es pot treure actualment del riu des de Tortosa al mar és de 121 Hm3/any
- El cabal que es traurà a l’Aragó, a la primera fase, és de 3.806 Hm3/any
- El cabal a la desembocadura serà doncs de 8.956 – 121 – 3806 = 5.061 Hm3/any = 160 m3/segon

Si considerem tota l’aigua que es vol treure a l’Aragó, que és de 6.550 Hm3/any, l’aigua que l’Ebre tindrà a la seva desembocadura (la que "llençarà" al mar) serà de 2.317 Hm3/any = 73 m3/segon.

Per acabar de fer l’operació que el senyor Rajoy no va acabar, direm que el cabal ecològic, tal com estava definit al projecte de transvasament de l’Ebre de l’any 2003 era de 80 m3/segon. Per tant, si llevem del cabal que resta aquest cabal ecològic, veiem que:

-Si només es fa la primera part del que diu el Pacte de l’Aigua per l’Aragó, sobrarien 160 – 80 = 80 m3/segon = 2.523 Hm3/any. Com que el Pla Hidrològic del 2003 preveia un transvasament de 1.150 Hm3/any, no hi hauria cap problema.

- Si es fes tot l’aprofitament a l’Aragó que preveu el Pacte de l’Aigua, el cabal resultant seria inferior al cabal ecològic: s’hauria de retallar el Pacte de l’Aigua i no es podria transvasar res més.

El problema es complica si tenim en compte que la Generalitat de Catalunya deia que el cabal ecològic no era de 80 m3/segon, sinó de 135. En aquest cas sobren 160 – 135 = 25 m3/segon = 788 Hm3/any en el cas on només es fes la primera part del Pacte de l’Aigua, el que no permetria de fer el transvasament previst de 1.150 Hm3/any.

Però hi ha gent seriosa que diuen que el cabal ecològic és d’una mica més de 300 m3/segon, i d’altres parlen, fins i tot, de 600 m3/segon.

La conclusió sobre la possibilitat de fer el transvasament de l’Ebre previst l’any 2003 i derogat pel govern socialista l’any següent és, doncs, tributari del cabal ecològic que triem com a bo.

Probablement per aquesta raó el senyor Rajoy no va acabar de fer la resta que hauria pogut fer, però que li hauria resultat políticament perillosa.


El cabal ecològic

Quan el cabal d’un riu disminueix, es produeixen almenys tres fenòmens:

- Disminueix la pesca al mar proper a la desembocadura, ja que la quantitat de nutrients orgànics i inorgànics que el riu aporta al mar disminueix. La relació entre la disminució del cabal d’un riu i la de la pesca no ha estat quantificada.

- Disminueix l’aportació de sediments a la desembocadura, el que afavoreix que el mar es mengi les terres de la costa. Encara que en el cas de l’Ebre el que més ha disminuït l’aportació de sediments ha estat la construcció d’embassaments, sobretot del de Mequinenza. Sense entrar en especificacions tècniques complicades, senyalem que el sistema Mequinenza-Ribarroja impedeix el pas al 96% dels sòlids, segons un estudi ja realitzat pel Centre d’Estudis Hidrogràfics. En quant a l’evolució actual del Delta, segons Terán y Solé (1968), la seva punta avançava uns deu metres anuals fins que des de l’any 1946 ha reculat ja prop de 2 km. Aquesta data coincideix sensiblement amb el embassament dels rius pirinencs per la regulació i producció d’energia elèctrica.

- Augmenta la salinització dels pous de la zona situada al tram final del riu, per intrusió de l’aigua del mar terra endins.

La veritat és que no s’han aprofitat aquests anys per fer un estudi seriós sobre les conseqüències d’una disminució notable del cabal del riu sobre la morfologia del delta ni sobre la salinització de les aigües.

Resumim la situació sobre el cabal ecològic:

- El Pla de transvasament de l’Ebre del 2003 pren un cabal ecològic de 80 m3/segon.

- La Generalitat de Catalunya, aquest mateix any, l’estima en 135 m3/segon.

- Estudis d’experts donen un cabal ecològic diuen que en condicions d'un cabal mitjà o alt, amb valors superiors al mòdul mitjà del segle, 550 m3/segon, el riu entra literalment en el mar y no es desenvolupa la cunya marina de salinització de les aigües terra andins. Les condicionss d'estuari (retrocés de les terres) es presenten al riu Ebre té cabals inferiors als 400-500 m3/segon. A mesura que disminueix el cabal la cunya marina penetra poc a poc cap a terra. Amb cabals d’uns 200 m3/segon el límit superior de la cunya marina d'aigua salada es troba a la Illa de Gracia, a 17 km de la desembocadura. Amb cabals inferiors, de l’ordre de 100 m3/segon, la cunya marina arriba a Amposta i, durant els grans estiatges estivals, quan només corren 30-50 m3/segon, s’ha assenyalat la presència de la cunya salina fins a Campredó i inclús més a prop de Tortosa. Tots aquests cabals s’han d’entendre com orientatius, ja que per determinar la penetració de la cunya marina s’ha de tenir en compte l’actuació de les marees y la morfologia o batimetria del riu.

A la vista de tot això, amb tota precaució i amb la recança de que no s’hagin fet els estudis necessaris (probablement per evitar que els experts diguin coses que els polítics no els hi convenen), penso, amb les dades que he pogut trobar, que el cabal ecològic de l’Ebre a la seva desembocadura deu ser de l’ordre dels 300 m3/segon, el que impedeix tot transvasament, però també el compliment del Pacte de l’Aigua de l’Aragó, ja que el cabal mitjà dels anys 90 va ser inferior a aquests 300 m3/segon.


Conclusió

Si adoptem un cabal ecològic de 300 m3/segon = 9.641 Hm3/any, arribem a la conclusió que no és possible cap transvasament de l’Ebre ni les obres del Pacte de l’Aigua a l’Aragó, ja que el cabal mitjà dels anys 90 del riu Ebre al seu pas pet Tortosa era inferior a aquest cabal ecològic.

En canvi, si prenem com a cabal ecològic el que va donar la Generalitat de Catalunya (135 m3/segon), es podrien fer les obres del Pacte de l’Aigua de l’Aragó (la primera part) i transvasar un excedent de 788 Hm3/any.

Veiem, doncs, que aquí la incògnita més important és la de determinar el cabal ecològic. I aquí també, és on hi ha menys informació rigorosa, i aquesta falta d’estudis seriosos és el que dóna lloc a les manifestacions irracionals d’uns i altres.


Nota

En realitat, per afinar els càlculs, s’haurien de fer per mes, i no amb mitjanes anuals. Però els resultats no són pas massa diferents.

El problema de l’aigua (3) – El riu Ebre

Per entendre el que passa a Catalunya i a tot el llevant espanyol amb l’aigua, hem de fer, forçosament, referència al riu Ebre, el més cabalós de la península.


Les unitats de mesura del cabal

Primer, hem de dir que el cabal d’un riu es pot mesurar en metres cúbics per segon i en hectòmetres cúbics per dia, per mes, per any. Les xifres resultants són equivalents, i s’utilitzen de manera indistinta segons el raonament que es vulgui fer. Es pot passar, per exemple, de metres cúbics per segon a hectòmetres cúbics per any d’una manera molt senzilla:

1 m3/seg = 3.600 m3/hora = 3.600 x 24 = 86.400 m3/dia = 86.400 x 365 = 31.536.000 m3/any

Com que 1 hectòmetre cúbic és equivalent a un milió de metres cúbics, tenim que 1 metre cúbic per segon és el mateix que 31,5 hectòmetres cúbics per any.

I si volem expressar el cabdal en hectòmetres cúbics per mes, dividim 31,5 per 12, i trobem que un cabal de 1 metre cúbic per segon és equivalent a 2,6 hectòmetres cúbics per mes.


La mesura del cabal d’un riu. Cabal del riu Ebre

Existeixen estacions d’aforament al llarg d’un riu, que permeten mesurar, coneixent la velocitat de l’aigua, l’amplada de la llera i l’altura de la corrent, el camal em metres cúbics per segon.

El riu Ebre té un reguitzell d’estacions d’aforament del cabal. Pels nostres càlculs, agafarem els resultats de l’estació d’aforament de Tortosa, que és propera a la desembocadura del riu, i que es poden trobar a la web de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Els resultats del cabal mitjà anual des de l’any hidràulic 1951-52 fins al darrer publicat, el 2004-05, els tenim en el gràfic de barres, on hi podem observar que aquest cabal té una clara tendència a disminuir. També hi veiem que els resultats anuals són molt irregulars d’un any a l’altre.

La mitjana dels anys 80 va ser de 304 m3/segon, i la mitjana dels anys 90 va ser de 284 m3/segon. Aquesta disminució és deguda, més que a una manca de pluges, a un augment de la utilització de l'aigua amunt del riu.

Darrerament, els anys més secs han estat els anys hidràulics 1989/90 amb 136 m3/segon de mitjana anual, 1998/99 amb 201 m3/segon i 1999/2000 amb 221 m3/segon.

A més, aquests cabals no es reparteixen pas de manera uniforme cada mes. El riu Ebre té una clara tendència a portar menys aigua els mesos d’estiu, com es pot veure en el gràfic de cabals mensuals, on es compara el cabal mitjà mensual des de l’any 1912 amb els cabals dels tres anys més secs dels darrers temps: clarament, els mesos de juliol, agost i setembre estan, en mitjana, per sota dels 200 m3/segon.


L’aigua que es transvasa actualment de l’Ebre i el que es transvasarà a l’Aragó

Actualment, els transvasaments més importants de l’Ebre són els següents:

- Besaya: 22 hm3/any que s’han de tornar al riu.
- Cerneja – Ordunte: per proveir Bilbao, 12 m3/any.
- Zadorra – Arratia: el més gros de la conca, 130 m3/any.
- Carol – Ariège, al riu Segre, va cap a França, té una capacitat de 5 m3/segon (158 Hm3/any) i França n’ha de tornar un mínim de 20 Hm3/any.
- Siurana – Riudecanyes: per les conques internes de Catalunya, de 5 a 7 Hm3/any.
- Ebre – Camp de Tarragona: 121 Hm3/any, dels que se’n utilitzen de 70 a 75.

D’altra banda, el Pacte de l’Aigua de l’Aragó de l’any 1992, preveu una utilització de 206 Hm3/any (6,5 m3/segon) per usos domèstics i de 3.600 Hm3/any (111 m3/segon) per regadius. Però amb una reserva d’un total de 6.550 Hm3/any (208 m3/segon), per preveure les necessitats futures.


Aquesta és doncs la situació del riu Ebre, pel que fa a cabals i utilitzacions. Només queda per determinar qui és el cabal ecològic per fer una senzilla resta i trobar el cabal sobrant del riu. Però del cabal ecològic ja en parlarem, si Déu ho vol, un altre dia, ja que no és una cosa gens senzilla.

El problema de l'aigua (2) - Mequinenza

Acabo de llegir l'article del geògraf Antón Uriarte sobre l'embassament de Mequinenza. Es molt interessant i no em resisteixo a reproduir-lo.

Barcelona y Mequinenza no se conocen

Barcelona, si persiste la sequía, necesitará traer de alguna parte unos 30 hectómetros cúbicos de agua a partir del otoño, hasta que la desaladora del Prat entre en funcionamiento a principios del 2009 (El Periódico) (producirá 60 hectómetros cúbicos al año). Calculo con Google Earth que el embalse de Mequinenza, tras cuya presa se remansan las aguas del Ebro, está a 155 km en línea recta. Y en este embalse hay hoy más de 1.200 hectómetros cúbicos de agua.

Pero a este embalse ni se le nombra. Es por eso normal que la mayor parte de la gente no sepa ni que existe. Por eso también se cree, de forma equivocada, que las aguas de Ebro que días pasados bajaban muy crecidas, debido a las fuertes lluvias de su cuenca alta, fueron a perderse en el mar.

Pues no, se quedaron en Mequinenza. Lo que baja y llega luego a Tortosa y al delta depende fundamentalmente de sus desagües. Es el embalse mayor del Ebro y de los mayores de España. Sin embargo, al parecer no existe. Por ejemplo, hoy le dan en El País una página entera a un profesor de Análisis Económico de la Universidad de Zaragoza. Defiende a la ministra y a las plantas desaladoras. Y dice que con las crecidas no se puede hacer nada, mas que evacuarlas al mar. O sea, que ni sabe que existe Mequinenza.

Yo viajo lento, y el otro día, viniendo de Barcelona, con un tiempo magnífico, me desvié para ver cómo estaba. Pues eso, casi lleno, a pesar del cambio climático.


Interessant, no?

Hi afegeixo un gràfic de l'evolució de la quantitat d'aigua embassada a Mequinenza, on es veu que, amb les darreres pluges, ha augmentat el seu embassament de 700 a 1250 hectòmetres cúbics.

El problema de l’aigua (1) – Quanta aigua consumeix Catalunya?

No plou i els embassaments estan secs. Probablement aviat hi haurà restriccions d’aigua a Barcelona. El problema és greu. I els polítics que sofrim han fet i fan declaracions sobre el problema de l’aigua. Uns exemples:

Ni una gota, va dir el candidat Maragall referint-se a portar aigua de l’Ebre al País Valencià i a Múrcia. I així va ser com va perdre les eleccions per menys del que era habitual i va poder ser president de la Generalitat, aliant-se amb els altres perdedors.

El problema el tenim perquè el govern de CiU no va fer res, deia l’altre dia al president Montilla, oblidant que fa cinc anys que CiU no governa.

El transvasament de l’Ebre es troba en els gens dels valencians, va dir l’antic conseller del Territori de la Generalitat Valenciana González Pons, descobrint una nova identitat racial als valencians.

I podríem anar seguint fins al infinit recitant les tonteries que sobre el problema de l’aigua han anat dient uns i altres. Faria riure si no fes plorar. El problema s’ha polititzat, i de quina manera.

Però això no ens porta enlloc. Nosaltres no podrem arreglar el problema que pateix ara mateix la comarca de Barcelona. Ni potser ho podran fer els que ens governen, si no plou. Però el que sí podríem fer és tractar de comprendre el problema de l’aigua, intentant racionalitzar-lo. Es el que tractarem de fer de mica en mica. Passarem set, no ens podrem rentar, però almenys entendrem perquè.

I tot això ho escriurem, en Janí i jo, des de la tranquil•litat que ens dóna el trobar-nos a Alacant, on el Ministeri del Medi Ambient ha construït, al costat de ciutat, dues dessaladores de capacitat total de més de 25 hectòmetres cúbics anuals d’aigua dessalada, el que ens assegura, si res no falla, que ens podrem dutxar convenientment quan ens llevem i quan tornem de la platja.


Comencem per les unitats

La unitat, parlant d’aigua, és l’hectòmetre cúbic (Hm3), que és el volum d’un cub de 100 metres d’amplada, 100 de llargada i 100 d’alçada. Es l’equivalent de 1.000.000 de metres cúbics (m3). Cada metre cúbic té 1.000 litres.

Si pensem que una persona consumeix, pels seus usos domèstics, uns 110 litres per dia, és a dir, 110 x 365 = 40.000 litres per any aproximadament, equivalent a 40 m3, podem veure que 1 Hm3 té la capacitat d’alimentar el consum domèstic de 1.000.000/40 = 25.000 persones.


Quanta aigua consumeix Catalunya?

Catalunya consumeix cada any uns 3.120 Hm3, que es reparteixen de la manera següent:

- 570 Hm3, un 18 %, pel consum domèstic. Si Catalunya té 7,2 milions d’habitants, veiem que toca a cadascun 80 m3 per any, el doble que el què hem dit abans. Però comptant les pèrdues d’aigua, les piscines, el reg de jardins urbans, etc.

- 280 Hm3, un 9 %, per la indústria.

- 2.270 Hm3, un 73 %, són consumits anualment per l’agricultura i la ramaderia.

Aquestes xifres ens permetran de racionalitzar el problema.

Podem completar-les calculant quanta aigua plou a Catalunya, país de 32.100 km2. En un any normal, la pluja mitjana recollida és de 750 litres per metre quadrat, el que equival a 24.075 Hm3. En anys de sequera, si plou només una mitjana de 300 litres per metre quadrat, l’aigua de pluja caiguda a Catalunya és de 9.630 Hm3.

Plou doncs, molt més a Catalunya del que es consumeix.