dimarts, d’agost 31, 2010

L’onada de calor a Malgrat

Ens expliquen que aquest mes d’agost ha estat molt calorós. Que a València han passat dels 40 graus, i que a Barcelona ha faltat molt poc per arribar-hi. En fi, que hem patit una onada de calor impressionant, mai vista. Conseqüència del canvi climàtic.

I a Malgrat? Les dades de l’observatori malgratenc ens diuen que, aquest mes d’agost ha sigut un mes normal, comparat amb els dels dos anys anteriors. La temperatura màxima l’hem tingut el dia 22, amb 30,7 ºC (lluny de les calors barcelonines), mentre que l’any 2009 varem tenir una màxima de 32,0 ºC i l’any 2008 una de 30,2 ºC.


La temperatura mínima més alta l’hem tingut el dia 23, amb 22,7 ºC. L’any 2009, el dia 1 la mínima va ser de 22,8 ºC i el dia 29, 22,6 ºC. L’any 2008 es va poder dormir millor, ja que cap temperatura mínima va sobrepassar els 21,6 ºC del dia 12.

La mitjana de les temperatures màximes diàries ha sigut de 28,2 ºC, a comparar amb els 29,5 ºC de l’any 2009 i els 27,8 del 2008, i la mitjana de les temperatures mínimes ha sigut de 18,8 ºC, a comparar amb els 19,2 ºC de l’any 2009 i els 18,4 del 2008.


Com deia un conegut, no ens podem queixar, Malgrat es troba al rovell d’ou, mai hi fa massa fred i mai hi fa massa calor. Ni quan el calor ve per onades. Ni amb el canvi climàtic.

La paràbola dels coales

Fa un moment mirava a la tele un reportatge sobre els coales, aquests simpàtics animals que viuen a Austràlia. M’ha impressionat el paisatge desolat que deixen aquests animals, que es reprodueixen ràpidament, ja que tenen pocs depredadors, i es mengen les fulles dels eucaliptus. Els eucaliptus també creixen, però més lentament que els coales, de manera que aquests acaben amb les fulles, els eucaliptus es moren, i els coales hi van al darrere, morint d’inanició (manera fina de dir de gana). Només en sobreviuen alguns, els més forts.

Sabent clarament que tota comparació és imperfecta, al veure els coales morint de gana al mig de boscos sencers d’eucaliptus sense fulles i, per tant, també morts, m’ha vingut a l’esperit el que passarà (el que ja comença a estar passant) amb la població humana: un planeta finit, una població que cada vegada augmenta més i que cada vegada té un consum individual mitjà més elevat. No costa gens imaginar un futur on un planeta mort contempli una població humana morint d’inanició.

Com en el cas dels coales, no morirà tota la població. Alguns, els més forts, sobreviuran. No tinc massa dubtes de que aquest serà el futur que espera a la nostra espècie.

dimarts, d’agost 24, 2010

Les despeses municipals de l’any 2009

El total de les despeses municipals de l’any 2009 van ser de 26,17 milions d’euros, que podem dividir en:

Despeses corrents = 15,43 milions d’euros
Inversions = 7,56 milions d’euros
Transferències de capital = 0,2 milions d’euros

Comparant les despeses amb les dels anys precedents, es nota un fort augment en les inversions.

Les despeses corrents

Les despeses corrents són les que millor descriuen el funcionament normal d’un ajuntament. Les despeses corrents de l’any 2009 es descomponen així:

Despeses de personal = 7,92 milions d’euros
Compra de bens corrents i serveis = 7,09 milions d’euros
Despeses financeres = 0,07 milions d’euros
Transferències corrents = 0,34 milions d’euros

Aquestes despeses corrents han augmentat aproximadament un 1 % respecte de l’any 2008, en que varen ser de 15,25 milions.


Per habitant, les despeses corrents han sigut de 829 euros, gairebé igual que l’any 2008, en què varen ser de 821. L’any 2005 varen ser de 638 euros: si apliquem la inflació des de l’any 2005 a l’any 2009, que és d’un 15 %, sobre la base de l’any 2005, les despeses corrents haurien hagut de ser de d’uns 735 euros per habitant. Malgrat la contenció de 2009, les despeses corrents s’han disparat durant els darrers 5 anys.

Les despeses de personal, en canvi, han continuat augmentant, ja que l’any 2008 varen ser de 7,65 milions d’euros, 270.000 € menys. Per habitant, aquestes despeses han passat de 314 euros l’any 2005 a 426 l’any 2009. Prenent com a base l’any 2005, i aplicant una inflació del 15 %, l’any 2009 haurien d’haver sigut de 361 euros per habitant.
Pel que fa a les transferències corrents, es tracta de subvencions. Les més significatives del total dels són:

Escola de Música = 73.000 €
Escola de futbol = 30.000 €
Mancomunitat Alt Maresme = 20.000 €


Inversions

Hi ha hagut un augment molt important de les inversions durant l’any 2009, en part degut a Pla E del govern central. Aquest Pla E ha suposat unes inversions de 3,21 milions d’euros (0,15 per la remodelació de la plaça Germans Margall i 3,06 pel nou camp de futbol). Sense aquesta ajuda del Pla E, les inversions diguem-ne corrents, han sigut de 6,35 milions, un 50 % més importants que les dels anys anteriors (4,32 milions anuals de 2005 a 2008).

Les altres inversions importants varen ser:

Adquisició finques = 873.000 €
Avinguda Colom = 336.000 €
Via perimetral de Llevant = 389.000 €
Pas a nivell Abat Oliva = 1.253.000 €
Barri del Castell = 749.000 €
Caserna Policia local = 2.622.000 €

 
Conclusions
1 - L’any 2009 s’ha realitzat un esforç de contenció de despeses corrents, que han crescut, respecte de l’any 2008, aproximadament com la inflació. Que no és poc esforç per un ajuntament acostumat a augmentar les seves despeses corrents el doble que la inflació.

2 - S’han realitzat moltes més inversions que els anys precedents, en part pel Pla E del govern central i en part per un augment important de les inversions “corrents”.

3 - La tresoreria ha passat de 4,65 milions el dia 1 de gener a 8,63 el 31 de desembre, és a dir, un augment de gairebé 4 milions. L’endeutament ha passat, a les mateixes dates, de 3,72 a 12,82 milions, és a dir, un augment de més de 9 milions. Durant l’exercici, doncs, s’han gastat 5 milions de diner a crèdit, el que vol dir que només hi hauria hagut diners per una inversió “corrent” d’un milió d’euros aproximadament a no ser per un augment de l’endeutament. Els propers exercicis poden ser complicats, molt complicats, des del punt de vista econòmic.

dilluns, d’agost 16, 2010

Festa Major 1960

Ara que estem en plena Festa Major, potser convé recordar com va ser la de fa cinquanta anys. Hi vam poder gaudir de la cursa ciclista, dels concerts, de les audicions de sardanes, dels focs i, cosa que ara ja no es fa, de l’envelat,que s’instal•lava a la platja. Ara fa cinquanta anys, una Festa Major sense envelat no era festa ni era res.

El que llavors no es programava era cap concurs de “petanqueiros”. Probablement, ni falta que feia.

dimecres, d’agost 11, 2010

Un article de Suso de Toro sobre Catalunya

L’estatut, la prohibició de les curses de braus, la manifestació sobre el dret a decidir i la invasió de banderes espanyoles ran del campionat del món guanyat per la selecció espanyola han propiciat que molts diaris, tant en paper com digitals, i moltes tertúlies televisives parlin de Catalunya. En general, aquests diaris i tertúlies són madrilenys, i parlen de Catalunya amb menyspreu, demostrant, al meu humil parer, una manca d’intel•ligència molt notable. Per això em sembla útil ressaltar els comentaris més assossegats, com és aquest del periodista Suso del Toro, publicat el diumenge passat a l’edició gallega del diari El País, i que em sembla ple de sentit comú.

Després de llegir-lo, entenc perfectament que Suso de Toro sigui una de les bèsties negres dels mitjans de comunicació més cavernícoles de Madrid.

Reprodueixo l’article:

Si Cataluña se va

Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado de la desafección al despegue

La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos, y eso que es verano: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?

Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.

El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.

Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.

El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!

Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.

dilluns, d’agost 09, 2010

La temperatura global de la passada primavera

Prenent la primavera meteorològica com la corresponent als mesos d’abril, maig y juny, podem observar que la passada primavera ha sigut la més càlida des de l’any 1880, amb una temperatura mitjana global de 15,36 ºC, seguida de les dels anys 2005, amb 15,32 ºC, 1998, amb 15,30 ºC i 2009, amb 15,24 ºC. (Recordem que l’any 1998 va ser un any amb un fenomen excepcional del Niño)


Durant la primera meitat de l’any, és a dir, de gener a juny, també l’any 2010 ha sigut el més càlid des de l’any 1880, amb una temperatura mitjana global de 14,15 ºC, seguida de l’any 1998, amb 14,11 ºC. Després venen l’any 2002, amb 14,10 ºC, y els anys 2005 y 2007, amb 14,07 ºC.



Tot això segons les dades recentment publicades per la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), que es poden trobar aquí.

Sembla, doncs, confirmar-se que l’escalfament global ha recomençat, després d’uns anys d’estancament.

dijous, d’agost 05, 2010

El 4,5 % de Ferrovial

Ni el 3 % que va denunciar l’amic Pasqual ni el 4,5 % de Ferrovial del que es parla actualment m’han estranyat gens. Es més, estava segur que, un dia o un altre, sortirien a la llum les irregularitats durant el llarg, llarguíssim, període de govern del President Pujol. I no és que pensi que el President o els seus consellers fossin gent corrupta. El que passa és que, si un govern dura molt de temps, els llestos de torn van trobant les falles del sistema per obtenir beneficis. Si es produeix un canvi de govern, aquestes falles canvien, i passa un temps abans que els llestos trobin les noves.

Quan es governa durant més de vint anys, és gairebé impossible que no es produeixi aquest tipus de coses. Una sèrie de persones s’instal•len en llocs claus, que arriben a considerar com propis, i els llestos de fora van, de mica en mica, descobrint les seves flaqueses, les seves maneres de treballar, per aprofitar-se’n. Això passa per tot arreu, no només als governs i als ajuntaments, sinó també a les empreses. Es per això que, a moltes empreses, canvien els equips de direcció de les fàbriques cada 7 o 8 anys. I també és per això que, molt probablement, quan a Malgrat es produeixi un canvi de govern municipal, encara que estic segur que l’alcaldessa i el seu equip de govern són persones honrades, també es trobaran irregularitats: algú s'haurà aprofitat de les rutines creades després de tants anys de governar els mateixos.

Que aquestes corrupcions siguin inherents a tots els governs que duren molt de temps no és excusa per no haver-les corregit quan era hora. De manera que, encara que les acusacions actuals s’hauran de provar, Convergència faria bé d’explicar amb pels i senyals la seva versió del que va passar. No sembla que sigui aquest el camí que ha agafat el seu president. Com el PP amb el cas Gürtel, ho nega tot en bloc i diu que tot és una conspiració. Si segueix així, s’equivoca.

dimecres, d’agost 04, 2010

La prohibició de les curses de braus

Després de passar una setmana per les muntanyes d’Ourense, lluny de tota remor mundana, i passant molta calor, tornem a la costa nord gallega, ja que als vells ens convé un estiu fresc.

Mentre estava fora, lluny de tota connexió a la xarxa, i amb una cobertura del mòbil més aviat escadussera, he anat llegint els comentaris de tot tipus i pelatge que s’han fet als diversos diaris sobre la decisió del Parlament de prohibir les curses de braus. Al vespre, he pogut veure, allà on hi havia senyal, algunes discussions a la tele sobre aquest tema. Déu meu, quantes bajanades s’han arribat a dir i a escriure!

Com que tothom sembla tenir una opinió sobre aquesta prohibició, aquí dono la meva:

1. Es veritat que la decisió del Parlament té un cert fonament nacionalista. Penso que no es pot, ni s’ha de negar. I gràcies a aquest nacionalisme, la iniciativa popular ha pogut ser aprovada.

2. El sofriment d’un animal com espectacle es signe de gent poc civilitzada. Dir que és un espectacle cultural dóna una idea de què entenen alguns per cultura.

3. Tota norma tendent a reduir el sofriment innecessari dels animals és un escaló cap a una societat més civilitzada.

4. Entenc aquesta norma com un primer pas. Si no s’haguessin “blindat” els correbous, segurament aquesta norma no s’hauria aprovat. Aquest “blindatge”, doncs, s’ha d’entendre com un mal menor. D’aquí un temps, més o menys llarg, els correbous també cauran com una fruita madura.

5. Els que parlen tant de llibertat són els mateixos prohibeixen (i ho trobo molt bé) les lluites de gossos. L’argument que empren per prohibir aquest “espectacle” és, penso, perfectament aplicable a les curses de braus.

En resum, ni antiespanyolisme, ni nacionalisme català, ni ganes de tocar els torrons. La norma aprovada pel Parlament és un primer pas cap a una societat una mica més civilitzada. Estic segur que altres comunitats autònomes faran el mateix.

Pel que fa a la decisió del PP de fer aprovar una llei a les Corts Generals prohibint la prohibició del Parlament, ens dóna una idea clara de les motivacions profundes d’aquest partit, que cada dia que passa em fa més fàstic.