dissabte, d’octubre 29, 2016

El dèficit democràtic europeu



Quan un escolta les perspectives que tenim, un cop s’hagi format govern a Madrid, arriba a la conclusió que la democràcia, a Europa, ni existeix ni se l’espera. Les perspectives són que hem de retallar encara més el magre estat del benestar que gaudim (em pregunto perquè no està permès dir “disfrutem”) ara mateix.

Penso en el cas de Grècia, quan el govern elegit democràticament va haver d’acceptar unes condicions humiliants pel país i desastroses pels seus habitants, única i exclusivament perquè als que tenen el poder econòmic a Europa no els convenia que altres països caiguessin en la temptació de votar tal com ho havien fet els grecs. Al govern grec tot just elegit li van dir que no tenia cap més opció que fer el que li manaven, encara que els grecs l’haguessin elegit per fer exactament el contrari: o acceptava les condicions o el seu sistema bancari quedaria destruït i la seva economia devastada, i que haurien d’abandonar l’euro. Com a primera mesura, el Banc Central Europeu (BCE) va tallar la liquiditat als bancs grecs, provocant el famós “corralito”, de manera que els grecs veiessin el que els esperava si seguien endavant, i que els altres europeus propensos a votar de manera lliure i independent del poder econòmic quedessin escarmentats. I això que diuen que el BCE és independent!

De què serveix ser una democràcia si tot indica que els ciutadans no tenen ni veu ni vot sobre les qüestions que els interessen més, ni sobre la forma de dirigir l’economia? Aquest dèficit democràtic europeu destrueix la confiança en el projecte d’una Europa unida i impulsa l’expansió dels partits extremistes que prometen una alternativa.

Ens diuen que tenim unes relacions de treball rígides, que som propensos a la corrupció, que som ganduls i malgastadors, que només pensem en evadir impostos. Probablement tot això és veritat, però es podria anar canviant, si els polítics en tinguessin la voluntat. Però no, el que ens obliguen a fer és canviar l’estructura de l’economia: afeblir els sindicats, canviar les lleis laborals i fiscals, retallar les despeses de protecció social, sanitat i educació. Ens prometen que fent això tornarem a créixer.

Els nostres governants, com que el PIB sembla que augmenta, ens volen fer creure que, gràcies a aquestes polítiques, estem sortint de la crisi. Però no és veritat. El creixement de l’economia només afavoreix als que tenen més, mentre que els que tenen menys van endarrere.

La falta de democràcia a Europa ens condueix cap a una societat que està a les antípodes del projecte europeu inicial, basat en un benestar relativament ben repartit. Ara, en canvi, ens estem encaminant cap a la implosió d’Europa. Cada vegada són més els euroescèptics. Les polítiques europees, cada dia que passa més allunyades de les necessitats de la gent, ens conduiran, tard o d’hora, a un Brexit generalitzat.

I tot per culpa del dèficit democràtic de l’Europa actual.  

dimarts, d’octubre 11, 2016

Les conseqüències de la reforma laboral

A Espanya, des de que va començar la crisi, s´ha perdut molts llocs de treball. Aquesta tendència s’ha anat invertint des de finals de l’any 2012. Segons el partit del govern, aquesta inflexió és deguda a la reforma laboral de l’any 2012.

Mirem les xifres en detall:

·         Des del tercer trimestre de l’any 2008 fins el tercer trimestre de l’any 2010, la desocupació va augmentar en 1.801.000 persones, la majoria de les quals (1.122.300) eren de persones amb un contracte temporal.

·         Els dos anys següents, des del tercer trimestre del 2010 fins el tercer trimestre del 2012, la desocupació va continuar augmentant, 1.151.400 persones, de les que la majoria tenien un contracte fixe (637.300), encara que també es continuava a destruir ocupació temporal (507.000)

·         Finalment, si agafem el període en el que la reforma laboral era d’aplicació, des del tercer trimestre del 2012 fins el segon trimestre de 2016, veiem que, en efecte, l’ocupació va augmentar en 633.200 persones. Un bon resultat. Però, ben mirat, veiem que per cada dues feines creades amb contracte temporal només s’ha creat una feina amb contracte fixe.

En resum, la reforma laboral ha contribuït a crear ocupació, però una ocupació temporal, precària.


Variació de la desocupació  segons el tipus de contracte.

Malgrat 1966 – Premi a una escola

La Vanguardia del diumenge 9 d’octubre del 1966 publicava que l’Agrupació Escolar Mixta de Malgrat havia obtingut el premi Luís María Sobredo.

Ens podem preguntar què era aquest premi: va ser creat el mes de gener de l’any 1946 per premiar la lectura a les escoles. Però no qualsevol lectura. Vegem a La Vanguardia del 16 de gener del 1946 la ressenya sobra la creació d’aquest premi: “La formación del espíritu nacional, fuerte , unido, es una misión educativa que realizándose en toda ocasión propicia, lo hace con extraordinaria oportunidad y eficacia mediante las lecturas escolares. El Frente de Juventudes continúa la obra por medio de la Jefatura Central de Enseñanza de infundir a los niños el amor a España y el anhelo de servir, crea el premio nacional anual “Luis María Sobredo”, destinado a galardonar el libro de lectura para escuelas que responda con mayor fidelidad a las directrices para la formación del espíritu nacional dadas por el F de J y obtenga en los niños mejor comprensión de las ideas fundamentales”.


dilluns, d’octubre 10, 2016

Del que no es parla

Estem immersos, des de fa deu mesos, en un debat sense fi sobre el govern, el desgovern o la falta de govern a Espanya. Ja van dues eleccions, amb les seves corresponents campanyes electorals i els seus debats més o menys encotillats (no vagi a ser que algú tingui la gosadia de fer preguntes que exigeixin respostes compromeses, com , per exemple, al debat d’ahir entre els candidats a la presidència dels Estats Units), i encara no hem sentit parlar a cap candidat dels temes crítics que, com a societat, tenim per davant. Aquests temes són quatre: energia, educació, sanitat i envelliment.

Primer, el tema de l'energia. Cal reduir la dependència del petroli per raons tant econòmiques com a mediambientals. Una nova pujada del preu del cru ens deixarà exposats a una crisi econòmica molt pitjor que la que estem vivint. Cal intentar reduir l'emissió de gasos d'efecte hivernacle si volem mitigar els efectes del canvi climàtic. I tot això en un context en el qual tenim una energia elèctrica de les més cares d'Europa. Fins ara, totes les iniciatives per millorar la situació energètica espanyola han estat un fracàs, en bona part a causa dels interessos de les companyies energètiques, que tenen un poder enorme. Algú ha sentit parlar del problema energètic als candidats?

Segon, el tema de l'educació, que ha de ser generalitzada, gratuïta i adaptada a les noves realitats de la intel·ligència artificial. Est és un dèficit crònic que tenim en aquest país, en el qual, probablement per raons de fanatisme ideològic, mai hi ha hagut un acord entre els diferents partits polítics, i on mai hi ha hagut un debat en profunditat sobre l'educació. Amb les respostes que donem a l'educació i a l'energia ens juguem el nostre futur.

Tercer, la sanitat pública, la prevenció de malalties, l'organització sanitària. Espanya té, en aquest aspecte, una situació envejable, però la política, tant de l'últim govern socialista com el del govern popular, basada en l'austeritat i les retallades, està posant el sistema sanitari espanyol contra les cordes. Cap candidat ha presentat idees coherents per fer front a aquesta deterioració, que pot tenir conseqüències desastroses.

Quart, la qüestió demogràfica. Ningú ha parlat del que pensa fer, si governa, per gestionar l'envelliment de la població, de com incentivar la natalitat, de com fer una política migratòria intel·ligent. És ben sabut que un país envellit té poc dinamisme i no pot fer front als reptes de competitivitat als quals estem i estarem confrontats. Un país envellit no pot generar els recursos suficients per mantenir el seu nivell de vida.

Hi ha en aquest país algun polític que tingui consciència que aquests són els problemes clau per al nostre avenir? Si n’hi ha, ho dissimulen molt bé. Cap d'aquests temes forma part del debat polític. Cap dels líders que aspiren a governar-nos sembla donar cap importància a aquestes qüestions. Prefereixen enredar-se en les seves disputes, la major part de les quals són infantils, de pati de col·legi. Amb aquests personatges no anirem gaire lluny.