divendres, de desembre 30, 2011

Ocupació pública a Espanya


Molt interessant l’estudi que acaba de publicar la Cambra de Comerç de Barcelona sobre l’evolució de l’ocupació pública a Espanya, i que reprodueixo, ja que no és massa larg. Llegint-lo tenim una idea més ajustada del perquè s'han de fer retallades a la funció pública.

Al llarg del període expansiu 2000-2007, el nombre d’empleats en l’aparell del conjunt de les administracions públiques a Espanya ha augmentat el 27%, el creixement més elevat dels països membres de la UE-27 juntament amb el de Grècia, però molt en línia amb l’augment registrat en el sector privat.

En canvi, Espanya és l’únic gran país europeu on l’ocupació al sector de les administracions públiques ha crescut durant el període de crisi econòmica 2008-2011 (12,3% acumulat en dos anys i mig). Per contra, al conjunt de la UE ha caigut el -1,8%, a França el -5,8% i a Alemanya el -0,2%. Fins i tot les economies endeutades del sud d’Europa com Itàlia, Grècia i Portugal, han reduït aquesta ocupació els darrers anys, com es pot veure al gràfic següent, que inclou l’administració pública, la seguretat social i les forces armades, però que no inclou sanitat, educació i serveis socials públics.


En termes absoluts, el nombre d’ocupats a l’aparell administratiu del sector públic espanyol ha augmentat en gairebé 460.000 persones al llarg de la darrera dècada, passant de 966.000 persones el 2000 a 1.425.750 el 2011, dels quals 156.000 llocs de treball s’han creat a partir del 2008.

Mentrestant, l’ocupació a la resta de sectors econòmics ha registrat un fort ajustament durant la crisi, especialment a Espanya, on ha caigut el 12% acumulat entre el 2008 i el primer semestre de 2011, com ho podem veure al gràfic següent.



Una altra magnitud de gran rellevància per analitzar la dimensió de les administracions públiques i on també es poden observar àmplies diferències en les trajectòries que han seguit els països a Europa, és la despesa de personal del conjunt del sector públic (inclòs la sanitat, l’educació i els altres serveis socials). Per fer una anàlisi comparativa per països es divideix la massa salarial d’aquest col·lectiu pel nombre d’habitants de cada país.

A Espanya, el cost que representa l’ocupació pública ha registrat un creixement nominal del 68,5% durant la darrera dècada, passant dels 1.600 euros per habitant l’any 2000 a 2.700 euros el 2010, amb una diferència positiva de més de 320 euros en relació al cost que suporta un ciutadà alemany. Aquest augment és sensiblement superior al registrat per la majoria de països europeus (Alemanya, França, Itàlia i Portugal), que no han sobrepassat el 30% acumulat.

Descomptant l’evolució de la inflació, la variació real del cost per habitant a Espanya ha estat del 35%, mentre que a Europa dels 27 l’augment ha quedat per sota del 13%, i a Alemanya ha estat negativa en línia amb la moderació dels salaris reals al sector privat.

Conclusió

La dimensió del conjunt de les administracions públiques espanyoles ha experimentat un accelerat creixement durant la darrera dècada i ni el context de crisi econòmica ni la necessitat obligada de reduir el dèficit públic han frenat la tendència ascendent. Tot i que la dimensió de l’aparell administratiu públic encara és inferior al d’Alemanya o França, el fort augment del seu cost de personal no és justificable sinó va acompanyat d’una major productivitat.

La Cambra manifesta la necessitat de que l’aparell administratiu, que no és prestador final d’un servei, freni la inèrcia ascendent i, a més, procuri guanyar eficiència perquè contribueix directa i indirectament a augmentar la productivitat del conjunt de l’economia, pública i privada. Només així s’evitarà el risc de que en el futur augmenti la pressió fiscal que suporten treballadors i empreses per finançar una administració pública sobredimensionada i relativament poc eficient.



dijous, de desembre 29, 2011

Malgrat 1911 – Escàndol a la via pública



La Vanguardia del dimecres 29 de desembre del 1911, avui fa cent anys, publicava la denúncia dels mossos d’esquadra de Pineda a quatre veïns de Malgrat per escàndol a la via pública.

dijous, de desembre 22, 2011

PIB i Valor Afegit Brut a Malgrat


Seguim mirant les dades publicades per l’Idescat sobre l’economia dels municipis. Com dèiem ahir, aquesta estadística només arriba fins l’any 2008.

Comencem pel Producte Interior Brut. Veiem en la taula següent que el PIB per habitant s’ha estancat des de 2001, mentre que el de Catalunya ha anat creixent. Malgrat no ha seguit el progrés econòmic de Catalunya: si l’any 2001 el PIB per habitant de Malgrat era el 97 % del de Catalunya, l’any 2006 només era el 73 %, i l’any 2008 no arribava al 72 %.


Mirant l’evolució del Valor Afegit Brut, veiem que l’any 2001 la indústria representava un terç del VAB, la construcció un 12 % i els serveis un 55 %. El pes de la indústria es redueix a una mica més del 10 % els anys 2006 i 2008, el pes de la construcció augmenta gairebé fins al 20 %, i el dels serveis passa a ser de més dels dos terços. L’estancament econòmic de Malgrat segueix la disminució del pes de la indústria i l’augment del pes de la construcció i dels serveis.


Hem dit des de fa temps que l’aposta per la construcció i el turisme, en detriment de la indústria,  no ha sigut una bona aposta per Malgrat. Aquí en tenim la prova xifrada, i això abans de la crisi (probablement ara encara sigui pitjor). El fet de no treballar per atreure indústries al poble ha donat com a resultat aquest estancament econòmic. Esperem que serveixi de lliçó pel futur.

dimecres, de desembre 21, 2011

PIB i Renda Familiar Disponible Bruta a Catalunya, al Maresme i a Malgrat


El passat 19 de desembre, l’Idescat va publicar el Producte Interior Brut (PIB) i la Renda Familiar Disponible Bruta (RFDB) de Catalunya per comarca i per municipi de més de 5.000 habitants. El problema és que les dades corresponen a l’any 2008. Ens podem preguntar a qui poden ser útils per la seva gestió unes dades de fa tres anys. Com qui diu, d’abans de la crisi.

Però bé, mirem què donen de si aquestes dades. Començarem pel PIB. A Catalunya, el PIB a preus de mercat d’acord amb la base comptable del 2000 (així s’anomenen les xifres que dóna l’Indescat) va ser de 215.181 milions d’euros, el que representa un PIB per càpita de 29.000 d’euros per habitant. La comarca amb més PIB per habitant va ser la Ribera de l’Ebre, amb 57.500 euros per habitant. El Maresme, amb un PIB de 8.807 milions d’euros, va tenir un modest PIB per càpita de 20.800 euros. Malgrat es va trobar a la mitjana del Maresme, també amb 20.800 euros per habitant.



Si passem a la RFDB, el Maresme tenia una situació millor, ja que, per habitant, era de 17.700 euros, per una mitjana de Catalunya de 16.900 euros. Probablement la millor posició del Maresme en aquesta estadística que en la del PIB és deguda a que molta gent treballa fora de la comarca, probablement al Barcelonès. A Malgrat, però, aquesta renda per habitant va ser de les més baixes del Maresme, de 14.900 euros.



Segurament ara aquestes xifres són molt diferents, probablement pitjors. Però ens poden fer veure que el Maresme s’ha de posar les piles. Ha deixat de ser una societat industrial i agrícola per convertir-se en una societat de serveis, com el turisme, però de serveis amb poc valor afegit, ja que el turisme és, per dir-ho d’alguna manera, de batalla.

A la vista de la pobra situació del Maresme pel que fa a la creació de riquesa, fa uns dies es va inaugurar la delegació Maresme - Barcelona Nord de la Pimec, és a dir, la delegació de la patronal de les pimes i els autònoms de Catalunya al Maresme i el Barcelonès nord, situada a l'Institut Municipal de Promoció Econòmica de Mataró. L'acte va comptar amb la presència de nombroses autoritats de la comarca com el vicepresident del Consell Comarcal del Maresme, Diego Sánchez; l’alcalde de Pineda de Mar, Xavier Amor; l’alcalde de Santa Susanna, Joan Campolier; l’alcaldessa de Sant Pol de Mar, Montserrat Garrido; l’alcaldessa de Sant Iscle de Vallalta, Núria Sans; l’alcaldessa de Calella, Monserrat Candini; l’alcalde de Caldes d’Estrac, Joaquim Arnó. Segons es pot deduir de la ressenya de Maresme360 sobre aquest acte, l’alcaldessa de Malgrat no hi era.

dilluns, de desembre 19, 2011

Malgrat 1961 – Col•locació de l’estàtua de Sant Nicolau



El 19 de desembre del 1961, avui fa cinquanta anys, es va col·locar la imatge de Sant Nicolau a la fornícula de la façana de l’església parroquial. Aquesta imatge, de 2,20 metres d’alçada i d’un pes d’uns 700 kg, és obra de l’escultor blanenc Jaume Coll i Puig, que tenia 24 anys en aquell moment. Del mateix escultor és el bust de Marià Cubí, situat a la plaça del mateix nom, inaugurada l’any 1956.


diumenge, de desembre 18, 2011

La presidència danesa de la Unió Europea


La nova primera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt

El fet de que Dinamarca es faci càrrec de la Presidència de la Unió Europea el proper primer de gener, substituint a Polònia, donarà, sens dubte, un impuls a les polítiques d'energia "verda" a la U.E., que des de Varsòvia no s'han vist com una prioritat, però que de ben segur si ho seran per a Copenhaguen.

El nou govern de centre esquerra danès ja ha indicat que promourà el Full de Ruta Climàtica 2050 que va publicar la Comissió a principis d'aquest any i el Full de Ruta de l'Energia 2050, que s'acaba de publicar el 13 de desembre. També ha dit que promourà l'adopció de la Directiva d'Eficiència Energètica de la UE, i que tractarà de trobar la manera de limitar la quantitat de quotes d'emissions de CO2 en el Sistema de Comerç d'Emissions Europeu (ETS), per ajudar a impulsar el preu del CO2. Per descomptat, amb el danès Connie Hedegaard com a Comissari del Clima, Dinamarca ja té una figura verda amb poder a Brussel•les.

Però hi ha molt més que això. Quan es tracta d'energia verda i de polítiques climàtiques, els danesos també tracten de predicar amb l'exemple. El mes passat, el Govern danès va presentar un pla d'energia, "La nostra Energia del Futur", que posarà a Dinamarca en el que pot anomenar com una carrera radical cap a la descarbonització.

El govern ha declarat que vol eliminar tot l'ús de combustibles fòssils per a l'any 2050. Això és revolucionari, si es té en compte que els combustibles fòssils van subministrar el 79% del consum brut d'energia a Dinamarca l'any passat. I que vol fer-ho sense energia nuclear i sense captura i emmagatzematge de carboni (CCS).

Com? Això és certament una pregunta molt interessant a la qual la resta d'Europa espera veure quina serà la resposta danesa. En aquest sentit, Dinamarca pot ser considerada com un camp de proves fascinant per les polítiques de descarbonització d'àmbit europeu. Molt breument, el pla de Copenhaguen consisteix a ampliar l'ús de l'energia eòlica (passar del 22 % actual de la producció total d'electricitat a ni més ni menys de 50 % el 2020), així com l'ús de la biomassa, i amb una forta inversió en xarxes intel•ligents, en mobilitat elèctrica i en més interconnexions amb països veïns.

Aquest pla planteja algunes preguntes interessants, com ara:

- Pot fer front el sistema elèctric a un percentatge tan elevat d'energia eòlica?
- Quin serà el seu efecte sobre el sistema elèctric europeu, ja que pràcticament tots els països veïns de Dinamarca també estan tractant d'ampliar considerablement la seva capacitat d'energia eòlica?
- Pot ser produïda la biomassa de manera "sostenible" i rendible, tenint en compte les grans quantitats que seran necessàries?
- Amb quina rapidesa s'implementaran les xarxes intel•ligents i els vehicles elèctrics i quins seran els seus efectes en el sistema elèctric?
- Poden crear els danesos les innovacions tecnològiques que la revolució verda necessitarà per ser econòmicament sostenible?

Aquestes són preguntes que els danesos tot just s’estan començant a fer. Per a ells el més important sembla haver estat establir els objectius primer i preocupar-se després. Tampoc semblen estar molt preocupats pels costos de tot això. Almenys, encara no.

En resum, ens espera un semestre de presidència danesa molt interessant des del punt de vista de l'energia.

Per més informació: Danes decline oil, gas, coal and nuclear, publicat a European Energy Review del 12 de desembre.

dimarts, de desembre 13, 2011

La trista imatge de la crisi


L’evolució de l’atur a Malgrat, tal com es pot veure al gràfic, dóna una trista imatge de la crisi. Abans del 2008, el nombre de malgratencs inscrits a l’atur era d’una mica més de 600 a l’estiu i d’uns 1000 a l’hivern, amb un promig d’uus 800. A partir del 2009, a l’estiu el nombre de malgratencs inscrits a l’atur és d’uns 1.400, xifra que passa a 1.800 durant els mesos d’hivern. El promig s’ha multiplicat per dos.


Observem que, entre estiu i hivern la diferència és la mateixa, abans i després de la crisi, unes 400 persones. L’augment de l’atur ha sigut d’unes 800 persones.

Podia Malgrat tenir unes xifres menys dramàtiques? Difícil de dir. Però si des de l’Ajuntament s’hagués apostat fa anys per crear una petita estructura amb la finalitat de buscar indústries que s’instal•lessin al poble, probablement s’haurien pogut reduir. Però l’aposta que s’ha fet des de fa més de dues dècades ha estat la de la requalificació per afavorir la construcció. S’ha apostat per la construcció i el turisme. El resultat el tenim a la vista. És el que té apostar-ho tot a una sola carta: quan les coses van malament, l’embull es desfà. I menys mal que el turisme segueix contractant al període d’estiu les 400 persones que contractava abans de la crisi.

Si fes més de vint anys que jo fos la primera autoritat civil d’aquest poble, tindria, a la vista d’aquestes xifres, una sensació de fracàs.

Dades: Ministeri de Treball

dissabte, de desembre 10, 2011

La variació del clima europeu i l'imperi romà


L'arqueòloga Carole Crumley va realitzar un estudi molt interessant de la relació entre clima i cultura al nord-oest d'Europa, on va identificar els tres principals règims climàtics: oceànic, continental i mediterrani. El conjunt de climes oceànic i continental s'anomena clima temperat, en contraposició al clima mediterrani, que és un clima semiàrid. Cada règim produeix diferents patrons climàtics a Europa:

Estiu
Clima continental: càlid i humit, majoria de la pluja a l'estiu
Clima oceànic: fresc, humit
Clima mediterrani: calent, sec

Hivern
Clima continental: fred, sec
Clima oceànic: temperat, humit al principi i sec al final
Clima mediterrani: temperat, humit, majoria de pluja a l'hivern

Les fronteres entre aquests tres climes no són constants, i el seu desplaçament cap endavant i cap enrere és causat principalment per les posicions canviants dels corrents d’aire anomenats jet, i que volten la terra més o menys allunyats dels pols. Aquestes fronteres reben el nom d’ecotons.

Els ecotons representen una zona de transició entre sistemes ecològics adjacents i, en general, indiquen canvis sobtats. La posició del ecotò actual que separa els règims climàtics mediterrani i continental a Europa es pot veure clarament a l'extrem sud del Massís Central de França, on la vegetació canvia en uns pocs metres, passant de la flora mediterrània a la de la zona temperada. En el corredor Roine-Saona, el canvi de les teulades i de les pràctiques culinàries produeix la forta sensació de passar del sud al centre d'Europa.

La posició, l'amplada i la permanència de l’ecotò en les diferents èpoques es poden estudiar mitjançant la palinologia (estudi del pol•len i de les espores), la paleoetnobotànica (estudi de les interaccions antigues entre l'home i les espècies vegetals) i altres estudis paleoclimatòlogs. Crumley va demostrar que els ecotons europeus poden emigrar a distàncies importants. De fet, en els dos últims mil•lennis, l’ecotò que separava els règims climàtics mediterrani i continental va emigrar cap al nord i cap al sud des de 36º N al llarg de la costa septentrional d'Àfrica fins a 48º N al llarg de les costes del Mar del Nord i del Mar Bàltic al nord-oest d'Europa: una distància de gairebé 1.000 km, com es pot veure a la figura, copiada del llibre El llarg estiu, i treta de la publicació de Crumley.


Segons la reconstrucció feta per Crumley de la història climàtica d'Europa, des de 1200 fins 500 a.C., hi va haver un llarg període fred amb hiverns particularment severs. L’ecotò que separava el règim climàtic continental del mediterrani es localitzava molt cap al sud, al nord d'Àfrica. Hi va haver un període de notable variabilitat climàtica quan la regió va estar dominada alternativament pels règims oceànic i continental. Com a resposta, la cultura celta va desenvolupar pràctiques per maximitzar la producció agrícola en condicions alternades oceàniques i continentals, i per minimitzar el risc a causa de la variabilitat climàtica.

En arribar l'any 300 a.C., l’ecotò s'havia desplaçat molt cap al nord, possiblement fins al nord de la Borgonya, on es va mantenir fins a prop de 300 d.C., període conegut com l'òptim climàtic romà. Aquest canvi va portar un clima mediterrani a la major part de l'Europa occidental, amb estius càlids i secs i hiverns humits. L'assentament i l'ús de la terra romana eren marcadament diferents dels cèltics, perquè eren apropiats per a un clima mediterrani. El sistema agrícola romà exigia una producció extensiva d'unes poques collites, afavoria grans poblacions urbanes, i era apropiat per a un règim climàtic semiàrid. En canvi, no tenia la versatilitat d'una agricultura d'espais múltiples i d’una ramaderia com la dels celtes, que era un sistema molt més apropiat per a períodes de clima incert.

Aproximadament a partir de l'any 300 i fins a prop de l'any 500 d.C., l’ecotò es va anar retraient progressivament cap al sud. Entre 500 i 900 d.C., l’ecotò es va estabilitzar molt cap al sud, tan lluny, de fet, que el Nil es va cobrir de neu l'any 829. Una altra vegada es va tornar a situar aproximadament al llarg de la costa del nord d'Àfrica.

Durant el primer mil•lenni abans de Crist, pobles celtes van ocupar la meitat septentrional de l'extensió de l’ecotò mediterrani-continental. Al sud dels celtes, al llarg del litoral septentrional de la Mediterrània, vivien grecs, etruscs i romans. Al voltant del segle V a.C., durant un període en què l’ecotò es localitzava cap al sud, els celtes van fer avançar els seus assentaments a Itàlia i Grècia, arribant a posar setge a Roma i a incendiar la ciutat l'any 391 a.C. Cap a l'any 300 a.C., quan l’ecotó es va desviar sobtadament cap al nord, les coses van canviar de manera espectacular. Roma va dominar les rutes marítimes que abans dominaven els grecs i va convertir en província la franja meridional dels estats cèltics a França. Cap a finals del segle I a.C., Roma havia conquistat tota la regió de la Mediterrània i de l'Europa occidental, fins al Rin, aproximadament la localització nord de l’ecotò.

L'extensió i la durada de la Pax Romana a Europa van ser enormement facilitades per unes condicions climàtiques que van afavorir l'organització econòmica, social i política romana, en contrast amb la celta. El tipus romà d'assentament i ús de la terra no només era marcadament diferent de la dels celtes, sinó que era especialment apropiat per al clima mediterrani de l'Europa del seu temps.

L'ús que els romans donaven a l'espai, la seva agricultura i horticultura, les seves relacions entre les classes, i les seves formes de govern, associat tot això als ecosistemes mediterranis, es van anar desplaçant cap al nord juntament amb les seves legions, seguint el desplaçament de l’ecotò.

Quan, al segle V d.C. la retracció de l’ecotò es va fer palpable i el clima continental va passar a dominar la major part d'Europa, l'imperi europeu de Roma va decaure, les seves legions van retrocedir cap al sud i les cultures del nord van avançar cap al sud. Els pictes i els escocesos van traspassar la muralla d'Adriano a Britània a la fi del segle IV. Cap a principis del segle V, els visigots van envair Roma i, cap a finals d'aquest mateix segle, l'any 476, un cap germànic anomenat Odoacre va deposar l'últim emperador romà, el jove de 15 anys Ròmul Augústul.

Cal fer notar l'estreta associació entre l'avanç del poder militar, polític, econòmic i, sobretot, agrícola de Roma i l'avanç d'un règim climàtic mediterrani per Europa Occidental. També cal notar la retirada del poder romà juntament amb la retirada del clima mediterrani cap al sud. Sens dubte molts factors van exercir un paper important per la creació, el manteniment i la caiguda de l'imperi romà. El clima és, certament, un d'aquests factors.

Bibliografia
Les grans sequeres maies. Aigua, vida i mort - Richardson B. Hill
El llarg estiu - Brian Fagan
Regional Dynamics. Burgundia Landscapes in the Historical Perspective - Carole Crumley i William Marquandt


dijous, de desembre 08, 2011

L’efecte Fukushima al World Energy Outlook 2011


Tornem a la publicació del World Energy Outlook 2011, ara per parar-nos per veure què diu sobre l’energia nuclear.

Sobre el nostre futur energètic plana ara mateix una gran incertesa, i és el que els governs de tot el món poden prendre decisions sobre l'energia nuclear després de la crisi de Fukushima, al Japó. A l'Escenari de Noves Polítiques, de que ja hem parlat, se suposa que l'energia nuclear segueix creixent amb força, sobre la base que la majoria dels països amb ambiciosos programes d'energia nuclear continuaran amb els seus plans, amb pocs canvis. Aquests països inclouen Xina, Índia i Corea del Sud. Aquest creixement previst, entre 2010 i 2030, és d’un 50 % aproximadament, com es pot veure a la figura.


Però i si aquests governs canvien d'idea i disminueixen radicalment o eliminen l'energia nuclear? de la AIE examina els impactes d'una reducció a la meitat, respecte de l'Escenari de Noves Polítiques, de la component nuclear del subministrament d'energia global. En aquest cas, en comptes de passar d’una potència actual d’uns 400 Gw (gigawatts; 1 GW = 1000 megawatts; 1000 MW és, aproximadament, la potència d’un reactor nuclear modern) als més de 600 GW previstos pel 2030, la potència nuclear es reduiria dels 400 GW actuals a uns 340 MW per l’any 2030.

Les conseqüències són alarmants. Les energies renovables podrien omplir la bretxa fins a cert punt, però el carbó i el gas natural serien els guanyadors principals. Hi hauria tres efectes desafortunats d'un futur amb menys energia nuclear:

- seria dolent per l'economia de la producció d'energia,
- seria dolent per a la seguretat energètica i
- seria dolent per al canvi climàtic.

La demanda de carbó augmentaria fins al doble de les exportacions actuals d'Austràlia. La demanda mundial de gas augmentaria en dos terços de les actuals exportacions de Rússia. Les emissions anuals de diòxid de carboni augmentarien en al voltant d'una gigatona (1.000 milions de tones), el que equival a les emissions actuals de França i Alemanya junts.

Maria van der Hoeven, Directora Executiva de la IEA respon, quan se li pregunta què opina sobre les possibilitats de reemplaçar centrals d'energia nuclear per centrals d'energia renovable, que tenen una producció intermitent: “Tot govern té el dret de decidir el seu mix energètic. Però si algú decideix eliminar l'energia nuclear s'ha de fer algunes preguntes. I una de les preguntes és com cobrir la manca d'energia. Hem de ser honestos amb la gent. Si volem eliminar l'energia nuclear, quant costa? Com gestionarem les energies renovables? Com podem preveure la fiabilitat del sistema? Què farem pel que fa a la seguretat energètica? No és només una qüestió de l'eliminació nuclear. És molt més complicat que això”.

Cadascú pot tenir la seva opinió sobre l’energia nuclear. Però eliminar-la o disminuir-la presenta inconvenients importants. Hi hauríem de pensar.

dimecres, de desembre 07, 2011

Malgrat 1961 – El tren atropella una dona


La Vanguardia del dimecres 6 de desembre de l’any 1961 donava la notícia de l’atropellament d’una dona pel tren, prop de l’estació.

dimarts, de desembre 06, 2011

El dilema de la moneda única


Cada dia que passa les coses es precipiten més de pressa. Parlo d’economia. Parlo de l’euro i dels que el fem servir, en el nostre cas, per obra i gràcia del senyor Aznar López.

Tenim davant nostre dues possibilitats: o signem el nou tractat europeu, del que ningú coneix la lletra petita, que és la important, o sortim de l’euro. Hi ha una tercera possibilitat, que l’euro desaparegui.

Els del partit guanyador a les darreres eleccions, per unanimitat, volen que Espanya sigui un dels membres de l’Europa que surti del nou tractat. Ho volen per orgull, ja que pensen i diuen que Espanya és una gran nació. El mateix pensava el senyor Aznar López i ja veiem on ens ha portat aquest pensament. Dir d’entrada que signarem el nou tractat sense conèixer-lo és una irresponsabilitat, ja que ens impedeix portar-hi qualsevol modificació. Siguem lúcids, amb el nou tractat haurem de pagar uns impostos molt més importants que els que paguem ara, de manera que tindrem austeritat per molts anys. I no diguem que, abans d’apujar els impostos s’hauria de lluitar contra el frau fiscal: aquesta és una lluita molt llarga, aquest país té el frau fiscal molt arrelat, i hem de tenir resultats ara mateix.

L’altre alternativa és sortir de l’euro. Seria catastròfic pels nostres estalvis, ja que es preveu que es devaluïn al menys un 40 %. I això si en sortim ordenadament, que si no, encara serà pitjor. Passaríem uns anys molt dolents, però potser ens en sortiríem menys malament.

La zona euro té unes economies massa diferents per tenir una moneda comuna. Per molt que els representants espanyols a la propera cimera (i a les que vindran) s’escarrassin a dir que Espanya és un país complidor, tothom sap que no ho som ni ho podem ser. Al menys per ara, i durant molts anys.

Es clar que sempre podem esperar un miracle, com el que esperava el conseller Baltasar de la Moreneta.

divendres, de desembre 02, 2011

Amaiur


A les darreres eleccions generals, Amaiur ha tingut un molt bon resultat al País Basc. Això ha suscitat tota una sèrie de comentaris aquí i allà, sobre si ja tenim o no ETA al Congrés dels Diputats.


A mi, aquesta comentaris no m’interessen ni gaire ni gens. El que m’interessa és que el senyor Iñaki Antigüedad, un dels líders d’Amaiur, és geòleg i professor d’hidrogeologia a la Universitat del País Basc. El que m’interessa és saber si, amb un líder geòleg, Amaiur impulsarà l’explotació del shale gas (gas de pissarra) que s’ha descobert a Àlaba, tal com fan als Estats Units que, amb aquestes explotacions, ja són el primer productormundial de gas, o si s’hi oposarà, com ha fet el Parlament francès amb el gas que s’ha descobert a França.


Un geòleg pot entendre perfectament els avantatges i els inconvenients d’una explotació d’aquest tipus. I si aquest geòleg és professor, ho pot explicar a la població de manera comprensible.

I és que a mi, sobretot en temps de crisi, m’interessen més les coses de menjar que les discussions polítiques com la que s’està fent sobre Amaiur, ETA i tutti quanti, que considero perfectament inútils. Rectifico: serveixen perquè molts periodistes que opinen sobre tot puguin menjar calent.

dijous, de desembre 01, 2011

World Energy Outlook 2011


S’acaba de publicar el World Energy Outlook 2011, editat per l'Agència Internacional de l'Energia (IEA). Hi llegim que, en un món amb moltes incerteses, hi ha una certesa: la demanda d'energia seguirà creixent de manera robusta, ja que la població mundial va augmentant i va creixent l'aspiració dels països en desenvolupament d'assolir el nivell de vida occidental. La gran pregunta és si aquesta demanda podrà ser satisfeta de manera segura, sostenible i a un preu assequible.

A més, quan les nacions s'estan preparant per a la propera ronda sobre el clima a Durban, cada vegada sembla menys clar que els legisladors estiguin posant el món en una trajectòria que limiti l'escalfament global a 2º C. El missatge de la IEA és clar: o actuem ara, o estarem abocats a un futur energètic altament carbonitzat, que serà insegur i ineficient.

El World Energy Outlook 2008 presentava tres escenaris:

- El de referència, en el qual es seguia com fins ara, i en el que les emissions de CO2 arribaven a més de 40.000 milions de tones l'any 2030.

- L'escenari 550, en què les emissions de CO2 es limiten a 33.000 milions de tones a partir de 2020, i que, es calcula, limitaran la concentració de CO2 a 550 ppm.

- L'escenari 450, en el qual es calcula que es limitarà la concentració de CO2 a 450 ppm, conseqüent amb un 50% de probabilitat de limitar l'augment de la temperatura global respecte de l'era preindustrial a 2º C, i que necessita que les emissions de CO2 es redueixin a partir del 2020 per assolir els 26.000 milions de tones el 2030.

La reducció d'emissions entre els tres escenaris, com es veu a la figura, s'obté per la captació i emmagatzemament del CO2 (CCS - Carbon Capture and Storage), per l'augment de l'energia nuclear, de l'energia renovable i dels biocarburants, i per l'augment de l'eficiència energètica.


Com en anys anteriors, la IEA presenta el 2011 tres escenaris entre 2010 i 2035. L'escenari 550 ha estat substituït per l'escenari anomenat Noves Polítiques, en el qual es fa la hipòtesi de que els compromisos més recents en matèria de política energètica s'aplicaran de manera prudent, encara que no vinguin avalats, ara mateix, per mesures fermes.

Tot i la incertesa regnant sobre les perspectives de creixement econòmic a curt termini, a l'Escenari de Noves Polítiques la demanda d'energia global registra una forta alça i augmenta un terç de 2010 a 2035. Assumint un augment de la població mundial d'1.700 milions de persones i un creixement mitjà anual de l'economia mundial del 3,5% pel període, s'obté una demanda sense precedents de serveis d'energia i mobilitat. L'adopció d'una taxa de creixement del PIB mundial a curt termini inferior a la utilitzada a aquesta publicació només generaria una diferència marginal en les tendències a llarg termini.

Els països no pertanyents a la OCDE determinaran cada vegada més la dinàmica dels mercats energètics. El 90% de l'augment de la població, el 70% de l'increment del producte econòmic i el 90% de l'alça de la demanda d'energia de 2010-2035 seran atribuïbles als països no pertanyents a l'OCDE. Xina consolidarà la seva posició de màxim consumidor mundial d'energia: el 2035, utilitzarà aproximadament un 70% d'energia més que els Estats Units, el segon consumidor mundial, tot i que, per a aquesta data, el consum d'energia per càpita a la Xina representarà encara menys de la meitat del dels Estats Units. Els índexs de creixement del consum d'energia a l'Índia, Indonèsia, Brasil i Orient Mitjà seran fins i tot més ràpids que a la Xina.


Serà necessària una inversió mundial de 38 bilions USD (USD de 2010) en infraestructura energètica durant el període 2011-2035. Gairebé dos terços de la inversió total es realitzaran en països no pertanyents a l'OCDE. El petroli i el gas conjuntament acapararan prop de 20 bilions USD del total, perquè tant la necessitat d'inversió en exploració-producció com el cost inherent augmentaran a mitjà i llarg termini per a aquestes dues fonts d'energia. La major part de la inversió restant es destinarà al sector elèctric, i d'aquesta un 40 % es dedicarà a les xarxes de transmissió i distribució.

L'era dels combustibles fòssils dista molt d'haver acabat, però la preponderància d'aquests disminuirà. Si bé augmentarà la demanda de tots els combustibles, la proporció dels combustibles fòssils en el consum mundial d'energia primària descendirà lleugerament, del 81 % el 2010 al 75% el 2035, el gas natural serà l'únic combustible fòssil que augmenti la seva presència en la combinació energètica mundial en el període que va fins a 2035. En el sector elèctric, les tecnologies basades en energies renovables, encapçalades per l'energia hidroelèctrica i la eòlica, representaran la meitat de la nova capacitat que s'instal•li per respondre a la demanda creixent. La producció d'energia nuclear també haurà de créixer.


Anirem comentant aquest important informe de la IEA, ja que el problema de l’energia, acoblat al del canvi climàtic, és un dels reptes més importants que té la humanitat ara mateix. Començarem, en una propera entrada, per l'energia nuclear.

Malgrat 1911 – Denúncia per escàndol


El dimecres 29 de novembre de 1911, La Vanguardia publicava la denúncia a quatre veïns de Malgrat per haver provocat un escàndol a altes hores de la nit.


dimecres, de novembre 30, 2011

La neteja de la riera: una pregunta pel ple de demà


La Federació d’Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) alerta de que, degut a la falta de pressupost de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), aquest any no s’han netejat les rieres. En posa com a exemple les de Mataró, Malgrat, Santa Susanna, Arenys de Mar, Premià de Mar o Vilassar de Mar, rieres en les que el seu mal esta de neteja augmenta el risc d’inundacions importants.

Llegim a Tot Mataró que l’ACA reivindica que, entre els anys 2006 i 2010 ha invertit més de 2,1 milions d'euros en el manteniment i conservació de rieres del Maresme, que s'han materialitzat en prop de 200 actuacions. Fonts de l'ACA, però, reconeixen que aquestes son feines "complexes" perquè "hi ha molts quilòmetres de rieres a mantenir" i que davant la situació pressupostària de la Generalitat ara s'actuarà de manera més "selectiva" perquè, recorden, "el pressupost no és il•limitat". En aquest context, l'ACA afirma que s'estan buscant diverses formules de col•laboració amb els Ajuntaments per tal que es puguin fer determinades actuacions de conservació de les rieres. Prèviament, s'està estudiant quines rieres i quines actuacions són prioritàries i que li suposarà a cada administració fer aquests treballs.

Fins ara l'ACA s'encarregava de retirar les canyes i la vegetació que obstaculitza el pas de l'aigua, mentre que era feina de cada Ajuntament retirar els residus d'origen humà que apareixen amb les rierades. Aquest 2011, però, l'Agència Catalana de l'Aigua tampoc s'ha pogut encarregar d'aquestes tasques, segons fonts de l'ens públic.

Alguns ajuntaments ja s’encarreguen de netejar les rieres. L’Ajuntament de Malgrat s’ha compromès a netejar la part recentment enformigonada de Can Feliciano. Per la seguretat del poble, s’haurà d’encarregar de netejar la resta dels trams.

L’ajuntament de Mataró s’ha encarregat aquesta setmana de netejar les seves rieres. Un cop finalitzats els treballs demanarà a l'ACA que n'assumeixi el cost. L'Ajuntament calcula que seran prop de 25.000 euros els diners que es destinaran a la neteja de la riera. Segons l'ACA, el pagament d'aquests diners no està garantit perquè ja no hi ha pressupost pel 2011 i serà en funció del pressupost que s'aprovi pel 2012 i de quines siguin les prioritats de l'ACA que es destinaran els diners a una o altra actuació, continua dient Tot Mataró.

Vet aquí una pregunta pel ple de demà: què pensa fer l’Ajuntament davant la nova situació provocada per la manca de pressupost de l’ACA?

dijous, de novembre 24, 2011

Malgrat 1961 – Condecoració a una mestra


La Vanguardia del dijous 23 de novembre de l’any 1961, ara fa cinquanta anys, informava que s’havia condecorat amb la Creu d’Alfons X en Savi a la mestra directora de l’escola de nenes de Malgrat, la senyora Josefina Gisbert i Piñol. Segur que hi ha molta gent que la recorda.


La Voz de Malgrat del mes de gener de l’any 1962 obria la primera pàgina amb una entrevista a la mestra condecorada.



dimecres, de novembre 23, 2011

Plou


Des de fa un mes, del 23 d’octubre al 22 de novembre, ha plogut molt. Segons les dades de l’estació meteorològica de Malgrat, el total caigut durant aquests 31 dies ha sigut de 499,7 litres per metre quadrat.


La variació natural de les temperatures


Si prenem les dades de les temperatures dels testimonis dels cilindres de gel (ice cores) de l'estació antàrtica de Vostok dels darrers 400.000 anys, observem que hi ha hagut quatre glaciacions des de llavors. Actualment ens trobem en un període interglacial. Els anteriors períodes interglacials van ser fa aproximadament 125.000 anys, 280.000 anys, 325.000 anys i 415.000 anys. Tots ells van ser més calorosos que l'actual, com es pot veure a la figura. La durada típica d'un període glacial ha estat de 100.000 anys aproximadament, mentre que els períodes interglacials han durat entre 10.000 i 15.000 anys.


Si ara detallem les temperatures de l'actual període interglacial, que va començar fa uns 13.000 anys, prenent les temperatures dels testimonis dels cilindres gel de Grenlàndia (Gisp 2), observem al final del Dryass recent, que va acabar cap el 8.200 a.C., un període fred que va durar 400 anys, de 6600-6200 aC , l'escalfament anomenat minoic, l’escalfament anomenat romà, el període càlid de l'edat mitjana i la Petita Edat del Gel. Tenint en compte l'escalfament des de l'any 1900 (últim any amb dades disponibles de Gisp 2), que hem representat com a línia de punts, les temperatures dels gels de Grenlàndia han estat més elevades que les actuals en diversos moments del període interglacial en el qual ens trobem.


Totes aquestes variacions de temperatura, tant les de les glaciacions com les de l’actual cicle interglacial (més o menys fins l’any 1.900 d.C.) les podem considerar com variacions naturals.

Sabem que les temperatures de Grenlàndia no representen totalment les temperatures globals. No obstant això, llevat de l'excepció de l'Antàrtida i de les zones que l'envolten, que tenen moltes vegades una tendència oposada per variacions del període interglacial, les temperatures de Grenlàndia central tendeixen a reflectir la temperatura global de la resta del planeta.

És interessant observar que, durant els últims 4.000 anys, la tendència de la temperatura de Grenlàndia representa clarament una disminució, el que podria ser l'indici de l'arribada d'una nova glaciació. Hem indicat en blau la recta de regressió d'aquestes temperatures entre els anys 2.000 a.C. i 1.900 d.C.

També és interessant observar que, en aquests últims 4.000 anys, s'ha produït un escalfament cada aproximadament 1.000 anys. Ara fa uns mil anys del darrer, l’escalfament medieval. D'aquí que molts escèptics sobre la influència antropogènica de l'escalfament global afirmin que ens trobem en el següent cicle d'escalfament, ja que l'últim es va produir a principis de l'anterior mil•lenni. A la vista d'aquestes dades, no és impensable que hi hagi una part natural i una altra antropogènica en l'actual escalfament global.

diumenge, de novembre 20, 2011

Malgrat 1911 – Eleccions municipals


La Vanguardia del dimarts 14 de novembre de l’any 1911 publicava una ressenya sobre el resultat de les eleccions municipals de Malgrat.


dissabte, de novembre 19, 2011

Apunts d’un dia que, diuen, és de reflexió


Aznar López, l’euro i els problemes actuals

Molt interessant l’article d’ahir d’Enric Juliana a La Vanguàrdia, on ens explica com en Josep Maria Aznar ens va ficar a l’euro, desoint les sàvies paraules del llavors primer ministre italià, Romano Prodi. En copio un tros:

“La dialèctica Espanya-Itàlia serà molt important en els pròxims mesos. Ja ho va ser en els noranta quan ambdós països es preparaven per formar part de la moneda comuna. Llavors Espanya va marcar el ritme. En una de les seves jugades audaces i imperatives, Aznar va posar al govern de centreesquerra italià als peus dels cavalls. El 1997, tres dies després d'una cimera bilateral a València, el president espanyol va fer una explosiva confidència al diari Financial Times: "Romano Prodi m'ha demanat que Itàlia i Espanya retardin de comú acord el seu ingrés en l'euro i jo li he dit que no. Espanya estarà a punt ". Prodi va haver de desmentir-lo i intensificar la seva política d'austeritat (que aviat li passaria factura). Davant l’orgullosa accelerada espanyola, Portugal i Grècia tampoc volien quedar enrere, i els sectors de la CDU alemanya que consideraven la possibilitat d'implantar l'euro en dues fases consecutives van haver de canviar d'estratègia. Si Espanya complia (gràcies als ingressos derivats de les privatitzacions i als primers efectes euforitzants de l'economia turboinmobiliaria), Itàlia no podia quedar fora, encara que el seu deute públic -110% del PIB- sobrepassés amb escreix el llindar de Maastricht. Helmutt Kohl va mirar els números i va dir: “Endavant”. No està de més recordar-ho en aquesta hora infausta”.

El senyor Aznar López, el que avui ens vol donar lliçons de tot, va fer el que en castellà es diu un “órdago a la grande”, va voler posar la política per sobre de l’economia, i ara l’economia es pren la revenja. Els mercats aprofiten les esquerdes de la construcció de l'euro per lucrar-se. Esquerdes de disseny (no hi ha un banc central que sigui l’últim recurs del deute públic) i esquerdes degudes a què es va admetre a països econòmicament no preparats (Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal). I ho paguem tots (millor dit, gairebé tots, menys els alemanys) en forma d'interessos elevats del deute, el que equival a retallades cada vegada més grans.

Déu vulgui que no hàgim de pagar un preu massa elevat per la jugada del senyor Aznar López.

L’espantada de la Chaconeta

Diuen que el principal capital d’un polític és la seva credibilitat. La ministra Chacón, quan va ser-ho d’Habitatge, no fa fer res de destacable, sinó subvencionar els lloguers de la gent jove. Però la política de donar subvencions és la més fàcil. Com a ministra de Defensa, el seu paper ha estat discret: no ha desentonat. Però ni ha explicat com cal l’immens deute que la compra d’armament perfectament inútil, al dir dels propis militars, que es va comprar durant el mandat del PP, ni ha trobat cap solució per finançar-lo. Reconec, però, que el problema és complicat.

De manera que tenia, fins ahir, una idea sobre la Chaconeta que no era pas massa negativa. Però la seva espantada d’ahir, al debat de TV 8 amb periodistes que podien preguntar, m’ha deixat l’impressió de que és una política poc fiable. Donaran totes les raons que vulguin per justificar que no hi podia anar, però el que quedarà, almenys per a mi, d’aquesta incompareixença és que no té confiança en ella mateixa. I això, per un polític, és mortal de necessitat.

Eleccions a Alacant

Evidentment, no es pot votar un partit que presenta el senyor Trillo com a número ú per la circumscripció alacantina, tenint en compte l’historial d’aquest senyor. Es igualment evident que no es pot votar un partit que presenta a la senyora Leyre Pajín com a número ú, tenint en compte la capacitat intel•lectual d’aquesta senyora. De manera que haurem de votar Compromís.

dilluns, de novembre 14, 2011

La moció contra les retallades


La moció contra les retallades del Departament de Salut al Nord del Maresme, aprovada al ple del 20 d’octubre, afirma, entre altres coses, que “el tancament de les urgències de nit als centres de Canet, Sant Pol, Tordera, Malgrat, Tossa i Lloret, així com la disminució de quiròfans, ambulàncies i especialitzacions en la zona, portaran a Hospitals com el de Calella ha absorbir el volum de serveis que abans es repartien els centres que ara tenen previsió de tancament, fet que estem convençuts pot arribar a col•lapsar els serveis”. (Per cert, si no m’equivoco, la a abans d’absorbir hauria d’anar sense h. Mestre redactor, hauríem de cuidar l’ortografia)

Aquesta afirmació, aquest convenciment del redactor de la moció i dels que l’han recolzat amb els seus vots, mereixen ser quantificats amb dades experimentals, ja que és molt senzill dir que un està convençut d’una cosa i no comprovar si és veritat. He de dir que desconfio dels “convenciments” dels polítics, que moltes vegades s’han revelat inexactes.

Sembla, per les primeres notícies que podem llegir, que els canvis a les urgències no han afectat, per ara, els hospitals. Al menys, així ho diu un article publicat a El Punt justament ahir.

Com que el tema és important, i com que encara no ha passat prou temps per poder dir si les afirmacions de la moció són o no exactes, intentarem anar llegint tots els articles que es publiquin sobre aquest tema.

Però les primeres dades són les que són.

dissabte, de novembre 12, 2011

Malgrat 1911 – Es carrega per primera vegada un vaixell amb mineral de ferro


La plataforma de la pilona, on hi treballaven uns vuit homes. Quan arribaven les vagonetes, les treien del cable i les situaven sobre un rail penjat, des d’on les buidaven tot basculant-les.


Un vapor amarrat a la pilona és carregat de material.

El 12 de novembre de l’any 2011, avui fa cent anys, es va noliejar per primer cop un vaixell gros, denominat Cardènia, amb mineral de les mines de Can Palomeres, utilitzant les instal•lacions de la pilona.

Font: Les Mines de Can Palomeres, editat per l’Ajuntament l’any 1988, del que són autors Ferran Cardona, Josep Cuenca i F. Xavier Samarra, i prologat per Joaquim Colomé.

dijous, de novembre 10, 2011

Els comptes del l’ajuntament al 30 de setembre

D’un pressupost d’ingressos anual de 17,47 milions d’euros, els drets reconeguts al 30 de setembre són de 15,69 milions, és a dir, un 96 %.


La desviació més important es troba a les transferències de capital, pressupostades en 400.100 euros, que, al 30 de setembre, tenen uns drets reconeguts de 996.954 euros. L’explicació és que no s’havien pressupostat les transferències pel fons Cardons (300.000 euros), pel fons estatal per a la ocupació i la sostenibilitat total (490.000 euros) ni per la rehabilitació de la torre Bombai (154.000 euros). En aquest apartat, falta per rebre la subvenció per la rehabilitació del barri del Castell, pressupostada en 400.000 euros, i més tard, repressupostada a 754.000.

Les despeses compromeses al 30 de setembre són de 19,21 milions d’euros, per un pressupost de 17,22.

Si ens fixem en les despeses corrents, el grau d’execució de les despeses de personal és d’un 72 %, correcte per un tercer trimestre, i el de la compra de bens i serveis és d’un 94 %, el que podria indicar que es tancarà l’any amb un dèficit, encara que hi ha moltes despeses importants compromeses per tor l’any, com poden ser els contractes de neteja i el de recollida de residus urbans, de manera que el dèficit no serà, si n’hi ha un, massa important.

Les inversions reals són molt més importants que les pressupostades. Les inversions pressupostades no arribaven al milió d’euros, pressupost que més endavant es va portar a 12,5 milions (!). Les despeses compromeses al 30 de setembre són de 5,3 milions segons el resum de l’ajuntament, i de 4,8 quan prenem el detall línea per línea, diferència que deu tenir una explicació, però que un servidor no la troba.



dimarts, de novembre 08, 2011

Malgrat 1911 – Notícies variades

La Vanguardia del dijous 9 de setembre del 1911 publicava una sèrie de notícies, que van des de la visita pastoral del bisbe, a una renúncia del càrrec de notari, al contracte d’enllumenat públic, a les reformes del cementiri, a una visita d’inspecció de les escoles i a l’adjudicació del servei de cotxes funeraris.


Perquè no votaré el Partit Popular

1 – perquè el PP ha tancat els repetidors que permetien veure TV3 al País Valencià i, més concretament, el de la Carrasqueta, a Alacant.

2 – perquè el PP ha demostrat al País Valencià una gran ineficàcia de gestió dels serveis fonamentals, mentre ha malbaratat molts recursos organitzant curses de cotxes, de velers, etc.

3 – perquè el PP al País Valencià està lluny de ser un exemple de gent honesta (hi ha actuacions judicials en curs tant a València com a Alacant)

4 – perquè el PP va organitzar, no fa pas tant de temps, un boicot als productes catalans, va portar el nou estatut al Constitucional i vol impedir la immersió educativa en català. En resum, perquè el PP treballa perquè el català desaparegui o sigui minoritari, ja que sap que si ho aconseguís Catalunya deixaria d’existir com a nació, que és el que pretenen.

5 – perquè el PP es pensa que el ciutadà és tonto, ja que repeteix dia si i dia també que, ja que fa 15 anys varen treure Espanya de la crisi, ara ho podran tornar a fer. Com si les circumstàncies fossin les mateixes, i com si no tinguessin cap responsabilitat en la formació de la bombolla immobiliària.

6 – perquè, després d’anys d’afirmar que, si governen, faran el transvasament de l’Ebre cap al sud, quan arriba l’hora de la veritat, ni en parlen, demostrant que han estat enganyant els seus votants del País Valencià.

7 – perquè el seu programa electoral afirma que promouran la reducció de la intensitat de l’utilització del petroli com a font d’energia primària en el transport, però no ens expliquen com.

8 – perquè, desprès d’haver llegit les propostes econòmiques del seu programa, no he entès què pensen fer concretament.

9 – perquè encara no sabem qui seria el seu ministre d’economia, en cas de que guanyessin les eleccions.

diumenge, de novembre 06, 2011

El referèndum grec

Contràriament a l’opinió corrent, penso que el referèndum grec, tant si es preguntava als grecs si volien seguir tenint l’euro com moneda, com si se’ls preguntava sobre el segon pla de rescat, era una molt bona decisió. La raó és molt senzilla: no són els grecs els qui ens han portat a la crisi actual de la zona euro, sinó els polítics que es reuneixen tan sovint a les cimeres europees.

M’explico. Fa gairebé dos anys que la Unió Europea maltracta el poble grec, imposant-li unes retallades que aquí no ens podem ni imaginar, a canvi d’una ajuda que, ja ho hem dit aquí un parell de vegades, l’economia grega no podrà pagar mai. Fa gairebé dos anys que la Unió Europea sap que s’ha de perdonar la major part del deute grec, però tant els alemanys com els francesos han anat retardant aquest anunci per perjudicar el menys possible els seus bancs.

Quan els caps d’estat i de govern europeus van decidir, per raons polítiques, admetre Gràcia a la zona euro, ho van fer tenint sobre la taula un document dels tècnics de la Comissió on s’explicava, negre sobre blanc, perquè Grècia no podia formar part d’aquest club. I, recordem, l’ex president Aznar, el que tot ho sap, formava part d’aquests polítics que es van passar per l’arc del triomf l’informe dels tècnics. De manera que, quan es diu que Grècia va enganyar els altres estats de la Unió, és dir una mitja veritat: els estats de la Unió es van deixar enganyar voluntàriament.

Per altra part, és evident que una unió monetària no pot funcionar sense una política econòmica comuna, el que vol dir una pèrdua notable de la independència dels diferents països que la conformin. Doncs bé, no tenim cap política econòmica comuna, el que no diu massa bé dels polítics que, des de fa una quinzena d’anys, ens governen i governen Europa.

Dir que la Unió Europea no es pot fer càrrec de la fallida d’una economia com la grega, que no representa ni el 4 % de l’economia de la Unió, és demostrar que, o bé Europa està molt malament, o bé la Unió, senzillament, no existeix.

Rellegia l’altre dia els escrits de l’ex ministre d’Economia senyor Boyer, de fa més de deu anys, on exposava les raons per les que Espanya no havia de formar part de l’euro. I reconec que tenia raó. Espanya no hauria d’haver format part de l’euro ja que l’economia espanyola té una productivitat molt baixa, que només es pot corregir amb devaluacions. Durant els anys del crèdit barat, l’economia espanyola ha anat bé, però s’ha dedicat a construir centenars de milers d’habitatges que no feien cap falta (i els grans empresaris que ara demanen que es baixin els sous, llavors demanaven més liberalització del sòl, per continuar construint, el que demostra la seva visió de la jugada), en comptes de reforçar el teixit industrial, que demanava una mà d’obra més qualificada. De manera que, quan la situació ha canviat, hem corregit la manca de productivitat amb atur. Atur que, si ho mirem bé, no és pas massa elevat, si tenim en compte que, durant aquests anys de bonança artificial, han entrat gairebé set milions d’immigrants, la major part sense ofici ni benefici.

Tornant a Grècia, si volem detalls de com la Unió està maltractant el poble grec, podem llegir l’article que publica avui La Vanguardia, signat per Alexis Mavrommatis(*). Al llegir-lo, podrem esbrinar el futur que ens espera si no es prenen les mesures que s’han de prendre, i que tots sabem quines són: que la Unió sigui realment una Unió, que es creïn els eurobons, que hi hagi una política econòmica única i que el Banc Central no tingui com a únic mandat el control de la inflació.

Decididament, el referèndum grec era una molt bona idea. Probablement hauria fet, fos quin fos el resultat, que els polítics europeus actuals, tan mediocres ells i elles, actuessin d’una vegada. Ja que dir que la democràcia és enemiga de l’economia, com han dit molts, és una solemne tonteria. El que de veritat és enemic de l’economia és la ineficàcia dels polítics.

(*) Poden vostès imaginar-se el que significa despertar-se un dia de final de mes i donar-se compte de que el sou se l’hi ha reduït a la meitat? De fet, amb els nous impostos i hipoteques, hi ha molts grecs que no reben més de deu euros mensuals nets. S’imaginen el que és anar a l’hospital i que el metge li digui que vagi a la farmàcia a comprar les medicines, ja que l’hospital no les pot proporcionar degut a les retallades pressupostàries? Es poden figurar el que significa que milers de llars estiguin sense electricitat perquè no poden pagar el rebut, que els nens estudiïn sense llibres als col•legis, o que quan demanessin ajuda al policia, la resposta fos que ho sentien molt, però que no tenien suficient gasolina per fer el desplaçament? Doncs això és el que està passant a un país de la Unió Europea.

dimecres, de novembre 02, 2011

El deute de l’ACA

Diu el diari que s’ha decidit parar la dessaladora de Blanes per reduir les despeses de l’ACA, que té un deute molt important, de 1.495 milions d’euros, segons els pressupostos de la Generalitat de l’any 2011. Si hi afegim el deute de Aigües Ter-Llobregat, que és de 735 milions, ens trobem amb un deute total de 2.230 milions dels dos principals organismes de gestió de l’aigua a Catalunya.


Del deute de l’ACA, aquest any 2011 en vencen 211 milions, que, ara par ara, amb la crisi dels mercats financers, no s’han pogut refinançar, el que està portant l’Agència Catalana de l’Aigua a una situació límit. I l’any que ve hi ha un venciment de 290 milions, que previsiblement tampoc es podran refinançar. En resum, l’ACA està en fallida tàcnica.

La solució que s’ha trobat per reduir l’hemorràgia és la de reduir les despeses. Segons llegim al diari: “es retallen un 17% les despeses d’explotació i manteniment de les plantes depuradores d’aigües residuals dels rius (que totalitzaran 455 instal•lacions el 2012). Es retallen un 54% els costos de les anàlisis i el control de les aigües. (“L’activitat es farà amb la mateixa intensitat però amb recursos propis”, diu l’Agència). Amés, els programes de protecció del medi marí litoral es redueixen un 93%. I la tisora passarà per més del 65% de les partides dels programes de recuperació ecològica de rius i aqüífers (delimitació d’espais inundables, implantació de cabals ecològics als rius, recuperació de reserves subterrànies contaminades... fins i tot per l’abocament de purins). A més, el 2012 les actuacions per combatre els danys per avingudes i inundacions “seran els mínims”. I no hi haurà repoblació de les lleres amb boscos de ribera”.

A més, es redueix l’ús de les dessalinitzadores, per estalviar despeses energètiques i de manteniment. Entre ells, la de Blanes, que dessala aigua per Blanes, Malgrat, Pineda, Santa Susanna, Calella, Palafolls,Tossa i Lloret, on el subministrament ha estat substituït per aigua de pous, uns recursos que tradicionalment han estat de pitjor qualitat. L’extracció de l’aigua dels pous té un consum de 1 kWh per metre cúbic, mentre que la dessaladora en consumeix 3,5.

La gestió de l’ACA és un exemple més de com s’han tractat els afers al nostre país. S’han fet moltes obres amb quartos que no es tenien, pensant que ja les pagaria el que vingués més tard, i sense mirar si es podrien pagar les despeses de funcionament de les noves instal•lacions. I que no se’ns digui que l’endeutament de l’ACA ve de la sequera de fa quatre anys, ja que l’augment de l’endeutament ha estat continu. I que no es doni la culpa exclusivament al tripartit, ja que els governs anteriors havien fet la mateixa política (construeixi avui, que dóna vots, i pagui demà).

En tenim un exemple clar a Malgrat, on una visita al carrer Nicaràgua va permetre torçar el braç al llavors director de l’ACA, que s’oposava al cobriment de la riera del carrer del Carme al carrer de Passada, ja que no aportava res (ans al contrari) a la hidràulica de la riera. La política al servei del malbaratament.

I, parlant de la riera, si volem mantenir la llera neta, probablement serà l’ajuntament qui se n’haurà de fer càrrec, tant a la zona de can Feliciano (que ja està pactat així) com a la resta, on, fins ara, l’ACA n’era la responsable, ja que serà difícil que tingui els recursos per continuar prestant aquest servei. Per cert, haurà previst l’ajuntament com netejar la part coberta de la riera, que té una alçada inferior a la de la majoria d’enginys industrials utilitzats normalment?

A la riera hi falta, per ser operacional, que es facin les obres de la desembocadura. Malgrat les promeses electorals del sentor Sánchez Llibre, tenint en compte la situació de fallida tècnica en que es troba l’ACA, serà complicat que es dugui a terme.



dimarts, de novembre 01, 2011

7.000.000.000

Ja som 7.000 milions de persones habitant el planeta. Encara recordo quan vaig llegir la notícia de que eren 3.000 milions, a principis dels anys seixanta, i em va semblar que érem molts. Probablement ja, llavors, massa.


El problema de l’augment tant important de personal és que, si tots volen viure com més o menys anem vivint ara mateix a Europa, no hi haurà prou recursos per tots. El que vol dir que haurem de modificar la manera com vivim si no volem tenir un problema irresoluble.

El problema dels aliments és resoluble, sempre i quan hi hagi una nova revolució agrícola. També el problema de l’energia, ja que tenim prou energia solar per tothom, el que resoldria també el problema de l’aigua, dessalant la del mar (encara que, per falta de numerari, s’hagi de tancar la dessaladora de Blanes). Haurem de reciclar, ja que el que faltaran seran les matèries primes. I haurem de viure d’una manera més senzilla, si volem que n’hi hagi per tots.

Però no ens hem de desesperar. Per cada persona diuen que hi ha un milió de formigues. Totes les formigues del planeta pesen tant o més que totes les persones juntes. I sembla que, per ara, no tenen problema per anar cruspint cada dia. Només hem de fer com fan elles. O, en tot cas, menjar-nos-les, que tenen moltes proteïnes. Diuen que, fregides, són molt bones.

dissabte, d’octubre 29, 2011

La frase del senyor Peces Barba

"Siempre me pregunto medio en broma qué hubiera pasado si nos hubiéramos quedado con los portugueses y hubiésemos dejado a los catalanes. Quizá nos hubiera ido mejor". Pel que he pogut llegir, aquesta és la frase del senyor Peces Barba que ha encès les ires de molts comentaristes i polítics d’aquest país.

Personalment, ni em sento agreujat per aquestes paraules ni penso que siguin cap insult per Catalunya o pels catalans. Per diverses raons. Una d’elles, perquè el propi autor de la frase diu que és mig en broma. Una altre, perquè soc dels que, cada vegada que rellegeixo la història d’aquell temps, també em faig la pregunta de si no hauria estat millor que Catalunya s’hagués independitzat d’Espanya, és a dir, em faig la mateixa pregunta que el senyor Peces Barba, encara que des de l’altra banda. La diferència és que jo crec que als catalans no ens hagués anat tant bé com ens ha anat quedant-nos a Espanya, almenys pel que fa a la nostra identitat com a país, ja que ara mateix seriem quatre, o sis, o vuit departaments francesos, en una república eminentment centralista.

Trobo la resposta que s’ha donat a aquest comentari molt exagerada, sobretot la del senyor Tardà, que una vegada més ha demostrat ser un impresentable. Per cert, m’ha fet gràcia la indignació de la senyora Rahola, que confon lúdic amb lúcid, quan escriu: “Por ejemplo, Andalucía ha demostrado un sentido del humor grandioso, tanto que su Parlamento acaba de reprobar al bueno de Duran i Lleida por decir las mismas verdades que afirman los andaluces más lúdicos, como por ejemplo que los PER son una vergüenza para los jornaleros, condenados a no tener otra oportunidad que depender de la limosna del político de turno”.

Mirar-se contínuament el melic i indignar-se per res no han sigut mai signes d’intel•ligència. I és que, en el fons, som com criatures.

divendres, d’octubre 28, 2011

La mare de totes les crisis?

Estem vivint una etapa que la majoria d’experts no acaba d’entendre, on no funciona cap recepta macroeconòmica. La crisi actual podria ser una crisi del sistema o, per dir-ho com en Sadam Hussein, la mare de totes les crisis.

Als anys setanta, la gent d’esquerres afirmava que el benestar occidental es basava en l’explotació dels recursos de les colònies (o de les antigues colònies). De manera que el dia que aquests països decidissin que els seus recursos eren seus, i ens els fessin pagar a un preu raonable, el benestar occidental s’acabaria.

Però comencem pel començament. Tot va començar fa uns 250 anys a Anglaterra amb la revolució industrial, conseqüència de la invenció de la màquina de vapor i del consum massiu de carbó (i més tard de petroli), que va permetre que la humanitat utilitzés una força mecànica monumental, que va impulsar la fabricació de molts més objectes que el que permetia fer una activitat manual. Això va incrementar l’activitat creativa, amb la creació de nous aparells, que ens han anat fent la vida més senzilla.

Al principi, es pensava que la maquinària destruiria llocs de treball, de manera que hi va haver molta oposició a la industrialització. Però es varen anar creant nous mercats i nous sectors productius que anaven substituint els antics, de manera que, per cada lloc de treball destruït, se’n creaven més en sectors emergents. La roda anava girant, i ho feia cada vegada més de pressa.

Quan va començar la revolució industrial, la majoria de la població es dedicava a l’agricultura. De mica en mica, durant dos-cents anys, la indústria va agafar el relleu, i, més recentment, ara fa cinquanta anys, són els serveis els que paguen la majoria dels sous a les nostres societats.

Va ser als anys vint quan va començar la segona part d’aquesta història, quan es va descobrir que un crèdit abundant podia accelerar el creixement econòmic, teoritzat, entre altres, per l’economista Keynes. En aquell temps, el deute d’un país no superava el 150 % del producte interior brut (deute públic i privat, de les empreses i del sistema financer). Al crèdit abundant li va seguir una enorme bombolla financera, que només es va poder resoldre amb la segona guerra mundial.

Al acabar aquesta guerra, els països occidentals disposaven d’una quantitat gairebé il•limitada de recursos naturals i energètics a un preu gairebé gratuït, i es podia contaminar el planeta ja que es pensava que la contaminació no tenia cap importància ni cap cost econòmic, el que va permetre un desenvolupament del nivell de vida espectacular. Com a conseqüència, el deute dels països occidentals més importants ha arribat a ser d’un 400 % del PIB, el que vol dir que hem gaudit d’un benestar que hauran de pagar els nostres fills i els nostres nets.

Però ara fa més de vint anys que va caure el mur de Berlín, i els països dominats per l’antiga URSS també volien millorar el seu nivell de vida. I els famosos BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Àfrica del Sud), també s’han apuntat al carro. I tot això en un planeta on els recursos són limitats, on els recursos naturals i energètics ja no són gratuïts, i on els costos de la contaminació ja són evidents.

De manera que la roda, sense haver-se parat del tot, s’ha frenat una mica, ja que ha d’arrossegar molta més gent amb la mateixa energia. I ens trobem amb una crisi important. Les causes que fins ara han fet créixer l’economia s’estan esgotant, i no veiem noves fonts de treball que substitueixin les que van desapareixent. Estem endeutats i som cada vegada més vells.

Els xinesos basen la millora del seu nivell de vida en el nostre consum. Consum que ens financen ells mateixos, ja que nosaltres no el podem pagar. I així anem augmentant el nostre deute. Fins quan? Perquè si no comprem als xinesos i altres països emergents, encara que ho contaminin tot, la roda acabarà per parar-se completament, i el castell de cartes econòmic i financer es desplomarà, i anirem tots a fer punyetes. I si seguim consumint al mateix ritme que fins ara, sense analitzar el problemes de fons, accelerarem l’esgotament dels recursos i la destrucció mediambiental.

La solució? La moderació. I començar a estudiar com podrem modificar un model econòmic esgotat per trobar-ne un altre més racional, més estable i més humà. La gent d’esquerres dels anys setanta tenien raó. Hem perdut més de quaranta anys fent l’ase.

dimecres, d’octubre 26, 2011

La pluja del dia 24

Segons les dades de l’estació meteorològica de Malgrat, la pluja va començar sobre les onze de la nit del dia 23. El total de pluja caiguda en 24 hores va ser de 142,4 litres per metre quadrat, des de les onze de la nit del 23 fins a les onze de la nit del 24.

La pluja més important es va registrar en el tram horari que va des de les tres fins a les quatre de la matinada del dia 24, en que es varen registrar gairebé 58 litres per metre quadrat durant una hora.

Un segon episodi de pluja va caure a la tarda i al vespre, des de les quatre fins a les deu, amb un total d’uns 53 litres per metre quadrat.