dimecres, de febrer 29, 2012

Malgrat 1962 – Inundació al Pla de Pineda


Al llibre Malgrat de Mar - Crònica d’un segle, hi trobem dues fotografies de l’Antoni Poch de les conseqüències del temporal al Pla de Pineda, datades del mes de febrer del 1962, ara fa 50 anys.

La inundació de febrer de l’any 1962. En aquesta fotografia es pot apreciar la importància del temporal al Pla de Pineda.

Imatge de la pista poliesportiva descoberta inaugurada el 12 d’agost de 1961 i inundada el mes de febrer de l’any següent.

dilluns, de febrer 27, 2012

Quan els grecs van perdonar el seu deute als alemanys


Ara que l'escepticisme europeu va a més i que la majoria dels alemanys es nega a seguir ajudant els grecs, és bo recordar que Grècia va ajudar a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.

Anem a l'any 1953, quan Alemanya negociava amb 22 països, entre ells Grècia. Alemanya tenia llavors un deute composat pels préstecs contractats per pagar reparacions de guerra, pels préstecs obtinguts després de la guerra i pels préstecs derivats del Pla Marshall. En els primers anys de la postguerra, Alemanya no es trobava en condicions de pagar els seus deutes, doncs havia estat molt destruida pel conflicte bèl•lic i la seva indústria havia estat parcialment desmantellada. Durant la negociació, la delegació germànica va demanar als altres països la condonació d'aquest deute. Aquests països van escoltar la petició alemanya i li van perdonar la meitat del que se'ls devia, en l'anomenat Acord de Londres. Per a la jove Alemanya Federal, això va suposar una ajuda enorme.

Com a resultat d'aquesta ajuda, l'economia alemanya va créixer amb força, duplicant el seu producte interior brut en deu anys, període que es coneix com el miracle econòmic alemany. Encara que la condonació del deute no va ser l'únic factor per a aquesta arrencada econòmica, no hi ha dubte que sense ella, aquest "miracle" s'hagués retardat considerablement. I Grècia hi va contribuir.

Al renunciar a la majoria de les seves pretensions en contra de la República Federal d'Alemanya, els països victoriosos de la Segona Guerra Mundial van ajudar a un país que, tot just uns pocs anys enrere, havia atacat i destruït parcialment els seus propis territoris. No obstant això, aquest acord no va representar només un gest de reconciliació amb un vell enemic, sinó que va ser una decisió política fredament calculada. Per mitjà de l'alleujament del deute, els països creditors buscaven ajudar a l'economia i a la població alemanyes a reconstruir el seu país, estabilitzar la seva democràcia i participar en el comerç mundial. Van ser aquestes motivacions polítiques les que van conduir a la renúncia d'una part important dels deutes no cancel•lades.

A més, hi havia una altra consideració que va incrementar l'interès dels països creditors per alleujar una àmplia proporció dels deutes: les seves demandes a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial havien estat una de les raons per la inestabilitat econòmica de la República de Weimar, un els factors que van facilitar el sorgiment del Nacional Socialisme i la presa del poder per Adolf Hitler.

Els propòsits de l'Acord de Londres van ser plenament assolits. A diferència de les estratègies utilitzades durant la República de Weimar, Alemanya es va concentrar en la seva reconstrucció econòmica en lloc de dedicar els seus esforços a satisfer els pagaments impostos, el que, a més de causar la misèria del poble alemany, s'havia acabat demostrant que era impossible.

Els interessos del deute grec són, actualment, impossibles de satisfer. Qualsevol nou rescat significarà més interessos i més misèria per als grecs, com va passar a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial. S'imposa un nou Acord de Londres per a Grècia, perquè la seva economia torni a créixer. Seria bo que els alemanys tinguessin memòria.

dijous, de febrer 23, 2012

Els deutes de la Generalitat a l’ajuntament de Malgrat


Un comentari fet per un lector afirmava fa poc que la Generalitat devia 1.700.000 euros a l’ajuntament. A finals de gener, l’alcaldessa afirmava, segons Ràdio Palafolls, que el deute de la Generalitat amb l’ajuntament de Malgrat era de 1.300.000 euros, i que aquesta xifra podria anar a més.

Com que ningú detalla quins són aquests deutes, hem mirat els comptes municipals de l’any 2011. En aquests comptes hi podem trobar uns drets reconeguts nets que l’ajuntament hauria d’haver rebut de la Generalitat de 1,06 milions, dels que la Generalitat n’ha abonat, a 31 de desembre, només 77.000. El deute generat aquest any, segons els comptes municipals, és de gairebé un milió d’euros. Aquí en trobem el detall:



Si fem el mateix compte per l’any 2010, agafant els comptes de l’ajuntament tancats al dia 31 de desembre del 2010, la quantitat que la Generalitat devia a l’ajuntament era de més de 2,5 milions, com es pot veure a la taula següent. Per arribar als 1,3 milions de l’alcaldessa, podríem deduir que la Generalitat, durant l’any 2011, hauria pagat 2,2 milions dels deutes del 2010.



El que no sabem és si el deutor estarà d’acord amb els comptes que fa l’ajuntament.

Una polèmica inútil


Publicava ahir el diari digital Maresme360 un escrit de la senyora alcaldessa sobre la polèmica de Malgrat desperta, Malgrat,desperta! i els 6.000 euros gastats per l’ajuntament per registrar i protegir la marca, no sabem si la que és la tercera persona d’un present d’indicatiu o la que és un imperatiu. La senyora alcaldessa titula el seu escrit com una polèmica inútil, i com a tal la tractaré. De manera que no en diré res.

El que em va impactar més de l’escrit va ser el principi, que diu: “Fa més de vint anys que lluito per construir poble respectant valors com l’honestedat, la humilitat, l’esforç, la justícia, el respecte, la responsabilitat o la tolerància, entre molts altres”. Vaig rellegir aquesta frase amb tarannà entremaliat, malgrat els meus quasi 70 anys: em va fer somriure la seva franquesa.

No sé si es podria aplicar a aquesta frase amb la que comença l’escrit de la senyora alcaldessa aquella dita popular: “digue’m de què presumeixes i et diré de què estàs mancat”. Dit sense acritud, que deia un altre il•lustre socialista.

dilluns, de febrer 20, 2012

La reforma laboral


Injusta amb els treballadors, ineficaç per l’economia i inútil per l’ocupació”, “la crisi del banquer la paga l’obrer”, “vas votar al PP? doncs ara et fots”, etc, eren alguns dels eslògans de les manifestacions d’ahir contra la reforma laboral.

La reforma és bona i justa”, replica el president del govern.

D’una banda i de l’altra, molta demagògia. Si miréssim el que diu la reforma potser podríem tenir una opinió amb més fonament. Ho farem d’una manera molt resumida.

Començarem pel principi, que són les indemnitzacions per acomiadament: un acomiadament improcedent d’un treballador fix s’indemnitzava amb 45 dies de sou per any treballat, amb un màxim de 42 mesos. Ara s’indemnitza amb 33 dies per any treballat i un màxim de 24 mesos. Si l’acomiadament era objectiu, s’indemnitzava al treballador amb 20 dies per any treballat, i un màxim de 12 mesos; ara s’amplien els motius d’acomiadament objectiu, afegint-hi les pèrdues actuals o previstes i la disminució de les vendes durant tres trimestres consecutius.

Tenint en compte que a molts altres països la indemnització és de 20 dies per any treballat amb un màxim de 24 mesos, la reforma sembla correcta, però insuficient, ja que quan una empresa va malament, en comptes d’acomiadar alguns empleats, amb indemnitzacions massa elevades, li pot sortir més econòmic fer fallida o suspensió de pagaments: així han tancat moltes empreses. Però, tenint en compte que la comptabilitat de les empreses pot ser molt “creativa”, les pèrdues o la disminució de les vendes es poden maquillar fàcilment, i, tenint en compte que hi ha dues indemnitzacions, l’empresari pot elaborar estratègies comptables per acomiadar alguns empleats a un cost inferior. Si hi hagués una única indemnització, com passa a molts països europeus, no hi hauria aquest problema.

Contractes: es poden deduir 3.000 euros per jove contractat. Si un empresari no té perspectives d’augmentar el seu negoci, substituirà el treball dels adults pel dels joves. Els subsidis no han creat mai ocupació.

Es creen nous tipus de contractes, quan s’haurien d’haver reduït dràsticament, per anar eliminant les enormes diferències entre els treballadors amb contracte fix (molt protegits) i els treballadors amb contracte precari (sense cap protecció). No s’ha fet, i és probablement el més dolent d’aquesta reforma.

Convenis: els convenis d’empresa seran prioritaris sobre els provincials, autonòmics o estatals. Fins ara, era una anomalia que els sous, els incentius, els horaris, els sistemes d’avaluació, etc., es discutissin a un nivell que no fos el de l’empresa, com es fa per tot arreu. El cafè per tots ha fet tancar moltes empreses que haurien pogut subsistir amb unes condicions pactades localment.

Per altra banda, s’elimina el que s’anomena com “ultraactivitat” (un conveni que caducava seguia indefinidament en vigor mentre no se’n signava un de nou). La mateixa idea de “ultraactivitat” és absurda, de manera que està molt bé que es limiti el temps de discussió d’un nou conveni.

En resum, una llei necessària, encara que lluny de ser perfecta. Una llei s’avalua segons la manera com pot resoldre els problemes plantejats, no amb eslògans.

Finalment, algunes consideracions sobre el mercat de treball:

- a Espanya, durant la darrera dècada, la productivitat ha crescut un 5 % i els sous un 38 %, mentre que a Alemanya, durant el mateix període, la productivitat ha crescut un 13 % i els sous un 12 % (La Contra de la Vanguardia del dia 10 de febrer)

- entre el 1997 i el 2008, prenent com a base 100, el cost laboral per unitat de producte ha passat a Alemanya al 103 %, a Espanya al 135 % i a Itàlia al 140 % (suplement econòmic de la Vanguardia del dia 19 de febrer)

- amb la globalització econòmica mundial s’han incorporat al mercat de treball 1.500 milions de treballadors (xinesos, indis, coreans, sud-americans, etc) amb un cost molt inferior al nostre. És il•lusori pensar que aquesta incorporació no té cap conseqüència sobre les relacions laborals d'aquest país.

dissabte, de febrer 18, 2012

Els preus del petroli es tornen a apujar



Mirant el gràfic de l'evolució dels preus del petroli, podem veure com, després d’un llarg període en que el preu es mantenia estable a uns 20 dòlars americans per barril, el 14 de juliol del 2008 va arribar a valer 142,4 $/barril. Hi ha qui considera que aquest augment del preu del petroli va ser el desencadenant de la crisi, que hauria començat per ser una crisi de l’economia real, però que va tenir com a conseqüència el desballestament del fràgil equilibri financer que la sustentava.

Al caure el preu del petroli a 35,8 $/barril a finals del 2008, semblava que l’economia es podria recuperar relativament fàcilment.

Però la il•lusió sempre dura poc a casa del pobre, i el petroli va apujar-se ràpidament des de que les economies es començaven a recuperar. El mes d’abril de l’any passat costava entre 123 i 127 $/barril, i s’ha mantingut, des de llavors, a més de 100 $, per passar dels 118 $/barril aquests darrers dies, com podem veure en el gràfic dels darrers anys.


Si no ens apressem a disminuir la nostra dependència del petroli, la crisi seguirà, i no serà, com en aquests darrers temps, una crisi fonamentalment financera, sinó que serà una crisi de l’economia real, de la que serà molt més difícil sortir.

Preus del petroli

divendres, de febrer 17, 2012

Malgrat 1912 – Un vapor amb destinació Malgrat


La Vanguardia del diumenge 11 de febrer del 1912 anunciava que dos dies abans s’havia despatxat, al port de Barcelona, el vapor holandès Poolster, en llast, cap a Malgrat.


 La del dia següent anunciava la seva sortida de Barcelona, el dia 10.


dimecres, de febrer 15, 2012

El dèficit (crònic?) de l’ajuntament

Dèiem fa poc que l’ajuntament havia tingut un dèficit de 1,6 milions l’any 2011. Els anys anteriors havia tingut superàvit. Però es tracta de xifres brutes, que convé matisar si hi volem veure clar.

Podem veure a la taula següent els ingressos i les despeses detallats per comptes des de l’any 2004 al 2011:


Si restem les despeses dels ingressos trobarem el dèficit o el superàvit anual, on es troba el dèficit de 1,6 milions d’euros de l’any 2011.


Però aquesta diferència entre ingressos i despeses és enganyosa: si un any determinat l’ajuntament obté un préstec, s’imputa com un ingrés al capítol 9 (passius financers). Queda clar que l’any en qüestió podem tenir un superàvit que no és més que una càrrega pels anys vinents. Convé, doncs, per veure-hi més clar sobre la gestió municipal, no comptar els passius financers com ingressos per determinar si tenim un dèficit o un superàvit.

De la mateixa manera, tenim les despeses del capítol 9 (passius financers) que corresponen a l’amortització dels préstecs. Un any que l’ajuntament no tingui cap préstec nou i, en canvi, hagi amortitzat una quantitat, pot presentar un dèficit que no es correspon amb la gestió de l’any. Per determinar el dèficit o el superàvit d’aquesta gestió traurem, també, els passius financers de les despeses.

D’aquesta manera, el superàvit o dèficit corregit, i que retrata millor la gestió municipal, serà la següent:


Com que l’any 2011 no s’ha fet cap nou préstec i s’ha amortitzat una mica més d’un milió d’euros, el dèficit, calculat d’aquesta manera, es redueix de 1,6 a 0,6 milions.

Al calcular-lo així, trobem un dèficit des de fa quatre anys, que no sé si es podrà qualificar de crònic.


Nota: per qui interessi, els conceptes que van a cada capítol d’ingressos i despeses són, resumint molt, els següents:

Ingressos

Capítol 1 – impostos directes: son els impostos que provenen de les propietats físiques dels ciutadans: IBI, contribució rústica, impostos de vehicles, impost d’activitats econòmiques, plusvàlua.

Capítol 2 – impostos indirectes: inclou els impostos sobre les llicències d’obres de la ciutat.

Capítol 3 – taxes i altres ingressos: són els ingressos per taxes municipals, com són les escombraries, l’usatge de les instal•lacions esportives, guals, ocupació del subsòl, marquesines, llicències d’obertura, mercats, etc.

Capítol 4 – transferències corrents: són les transferències realitzades per les altres administracions per despeses corrents de l’ajuntament. Inclou els ingressos recaptats per l’estat i que cedeix en part als ajuntaments.

Capítol 5 – ingressos patrimonials: són els interessos que l’ajuntament cobra pels comptes i dipòsits bancaris, per l’arrendament de propietats públiques (com serien els pisos socials), els ingressos per concessions diverses (platja, bars d’instal•lacions municipals, etc)

Capítol 6 – alienació d’inversions reals: són els ingressos per venda de sòl patrimonial.

Capítol 7 – transferències de capital: són els ingressos que provenen d’altres administracions i destinats a inversions i obres.

Capítol 8 – actius financers: representen els ingressos de les devolucions que els funcionaris realitzen sobre préstecs o bestretes (quantitats adelantades) que hagin demanat durant l’any.

Capítol 9 – passius financers: representa la xifra dels préstecs contractats per l’ajuntament.

Despeses

Capítol 1 – despeses de personal: inclou els sous, la seguretat social, les dietes, etc. del personal de l’ajuntament, inclòs els dels polítics.

Capítol 2 – despeses de bens corrents i serveis: són les despeses de funcionament d’un poble, com són l’electricitat, l’aigua, la neteja, la recollida d’escombraries, el manteniment de parcs, jardins, instal•lacions, i un llarguíssim etcètera.

Capítol 3 – despeses financeres: són les despeses derivades dels préstecs sol•licitats per l’ajuntament, principalment els interessos.

Capítol 4 –transferències corrents: són les ajudes i les subvencions que l’ajuntament dóna a altres institucions o persones.

Capítol 6 – inversions reals: són les inversions que fa l’ajuntament. Algunes vegades s’hi inclouen partides que serien més aviat de manteniment.

Capítol 7 – transferències de capital: són les despeses que l’ajuntament transfereix a altres entitats per desenvolupar inversions.

Capítol 8 – actius financers: aquesta partida comprèn els petits préstecs i les bestretes al personal de l’ajuntament.

Capítol 9 – passius financers: són les amortitzacions dels préstecs contractats per l’ajuntament.



L'energia nuclear al Japó: massa gran per fer fallida?



Quin és el futur de l'energia nuclear al món després de la catàstrofe de Fukushima? Aquesta és una pregunta que sens dubte no deixa dormir tranquils a un munt de gent a tot el món. Tant de la indústria com dels governs.

Els partidaris de l'energia nuclear esperen que l'energia nuclear es recuperi un cop que la publicitat al voltant de Fukushima es vagi apagant. Han posat les seves esperances en particular en l'auge nuclear de la Xina, de l'Índia i d'altres països al sud-est d'Àsia i l'Orient Mitjà. Hi ha, però, qui no n’està tan segur, ja que els problemes de seguretat, d'eliminació de residus nuclears i la proliferació de materials nuclears no han estat resolts. No és improbable que les coses puguin anar malament als "nous" països nuclears. I potser molt pitjor que en els antics.

Per al propi Japó de la catàstrofe de Fukushima és particularment amarg. Cap país del món, incloent França, havia construït el seu futur basant-se tant en l'energia nuclear com al Japó. No només l'energia nuclear subministra el 30% de l'electricitat del Japó, sinó també hi havia plans en ferm per ampliar la seva participació en el subministrament japonès i s'ha convertit en un producte nou d'exportació japonesa. Amb un Japó superat tecnològicament per un bon nombre dels seus competidors asiàtics, el país tenia l'esperança que el seu lideratge en la tecnologia nuclear el convertís en el motor principal del renaixement nuclear d'Àsia.

De fet, el Japó encara no ha renunciat als seus somnis nuclears, tot i el revés de Fukushima. Com va dir recentment el president del Fòrum Atòmic Industrial del Japó, Takuya Hattori: "No tenim primeres matèries. La nostra població està envellint. Hem de tenir alguna cosa que ens faci competitius. La tecnologia és el nostre pilar més important. Per això les exportacions nuclears són la nostra estratègia per al futur".

La pregunta és, quines lliçons ha après el Japó de Fukushima? I quines lliçons ha d'aprendre la resta del món? Potser un dels aspectes més interessants és que, a diferència d'Europa, no hi ha hagut una liberalització en el sector elèctric japonès. La indústria nuclear japonesa és el producte d'un càrtel públic i privat, impulsat de dalt a baix, que ha estat capaç de protegir-se de la competència i de la transparència durant moltes dècades. Sens dubte, aquí es pot aprendre una lliçó .

Encara que el lobby nuclear al Japó sembla adonar-se que ha de canviar, manté una convicció profundament arrelada de que és indispensable per al futur del país. Que és massa gran per fer fallida. Aquesta actitud, a més, porta un missatge que pot ser instructiu per a Europa, també amb poques primeres matèries, amb una tecnologia que comença a ser superada per la d’alguns països emergents i amb una població cada cop més envellida.

European Energy Review - 06.02.2012

dimarts, de febrer 14, 2012

Els comptes municipals de l’any 2011


L’ajuntament acaba de publicar els comptes municipals de l’any passat. Podem veure que els ingressos reconeguts nets han sigut de 18,7 milions d’euros, i que les despeses reconegudes has sigut de 20,3 milions. És a dir, l’ajuntament ha gastat 1,6 milions més que el que ha ingressat. Podem dir, doncs, que l’ajuntament ha tingut un dèficit.


Ingressos

Han sigut més importants que els pressupostats (+ 1,2 milions), sobre tot al capítol de transferències de capital, on s’ha ingressat gairebé 1,1 milions més que el que s’havia pressupostat. Les transferències de capital són els ingressos provinents de les transferències d’altres administracions destinades a obres i a inversions. Hem d’assenyalar que en aquest capítol, l’ajuntament hi ha inclòs 416.000 euros de subvenció de la Generalitat per les actuacions al Barri del Castell, i que no ha pagat.


També s’ha ingressat més que el que s’havia pressupostat al capítol d’ingressos patrimonials, dels que 325.000 euros es correspon als interessos que l’ajuntament cobra pels seus comptes i dipòsits bancaris, 74.000 a la concessió de l’aprofitament de les platges, i la resta a altres concessions de menys valor, com els bars del casal d’avis, del camp de futbol i del poliesportiu, i la concessió de terrenys a la Mancomunitat RSU.

Aquest any, com previst, l’ajuntament no s’ha endeutat: els passius financers no tenen, doncs, cap ingrés.

Despeses

Les despeses han sigut de 20,3 milions d’euros, 3,1 milions més que el pressupost inicial. La desviació es troba fonamentalment al capítol d’inversions, on s’havien pressupostat 733.000 euros i les obligacions reconegudes han sigut de 4,1 milions, mentre que les despeses compromeses han arribat a més de 5,5 milions


Les despeses de personal i les compres de bens i serveis han tancat l’exercici amb menys despeses que les pressupostades.

Els interessos pagats als bancs pels préstecs de l’ajuntament han sigut de 322.000 euros, i l’amortització de préstecs de 1,003 milions.




Comentaris

Les despeses corrents han estat ben ajustades al pressupost inicial.

Una part significativa de les inversions s’han pagat amb els préstecs demanats els anys anteriors. Encara queden 10 milions a la caixa (fa un any en quedaven 12)

Entrarem més en detall en properes entrades.

dilluns, de febrer 13, 2012

No hi ha cap necessitat d’alarmar-se sobre l’escalfament global


Setze científics han publicat un article sobre el canvi climàtic al The Wall Street Journal del 27 de gener passat. Entre ells, Claude Allegre, antic ministre d’educació francès i autor del llibre L’Imposture Climatique.

L’article és interessant, encara que ningú té l’obligació d’estar-hi d’acord. En dono la traducció, certament millorable, pels que tinguin mandra de llegir l’original:

No hi ha cap argument científic de pes per prendre mesures dràstiques per "descarbonitzar" l'economia mundial.

Un candidat per a un càrrec públic en qualsevol democràcia moderna pot haver de plantajar-se què s’ha de fer, si és que s’ha de fer alguna cosa, respecte de l’escalfament global. Aquests candidats han d'entendre que l'afirmació, tantes vegades repetida, de que gairebé tots els científics demanen que es faci alguna cosa espectacular per aturar l'escalfament global, no és certa. De fet, un gran i creixent nombre de científics i enginyers no estan d'acord de que es necessitin accions dràstiques contra l'escalfament global.

El mes de setembre passat, el premi Nobel de física Ivar Giaever, un partidari del president Obama a les últimes eleccions, va renunciar públicament a formar part de la Societat Americana de Física (APS), amb una carta que comença així:

"No renovo (el ser membre de la Societat) perquè no estic d’acord amb la declaració de la política d’APS: "L'evidència és incontrovertible: L'escalfament global és real. Si no s'adopten accions de mitigació, és probable que ocorrin trastorns significatius pels sistemes físics i ecològics de la Terra, pels sistemes socials, per la seguretat i per la salut humana. Hem de començar a reduir ara mateix les emissions de gasos d'efecte hivernacle." A l'APS es troba bé que es discuteixi si la massa del protó canvia a través del temps i com es comporta un multi univers, però l'evidència de l'escalfament global no pot discutir?"

Malgrat una campanya internacional que ja fa dècades que dura per imposar el missatge de que l’augment de la quantitat del "contaminant" diòxid de carboni acabarà destruint la civilització, un gran nombre de científics, molts molt importants, comparteixen les opinions del Dr Giaever. I el nombre de científics "heretges" està creixent cada any que passa. La raó és una col•lecció de fets científics que són tossuts.

Potser el fet més incòmode és la manca d'escalfament global des de fa més de 10 anys. Això és conegut pels partidaris de l’escalfament, com es pot deduir dels papers del "Climategate" del 2009, llegint el correu electrònic del científic expert en clima Kevin Trenberth: "El fet és que per ara no podem explicar aquesta manca d'escalfament, i això és una vergonya." Però aquesta manca d’escalfament només existeix si un es creu els models en els que les “retroalimentacions” del vapor d’aigua i dels núvols amplifiquen moltíssim el petit efecte del CO2.

La manca d'escalfament durant més d'una dècada (de fet, un escalfament menor del que preveu el Panell Intergovernamental de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC) des de que fa 22 anys va començar a publicar projeccions de l’augment de la temperatura) suggereix que els models han exagerat enormement la quantitat d'escalfament que pot causar l’augment de la concentració de CO2. Davant d'aquesta dificultat, els que promovien les alarmes han canviat la seva matraca sobre l'escalfament per la de les temperatures extremes, i així poden atribuir al CO2 qualsevol cosa estranya que passi al clima.

El fet és que el CO2 no és un contaminant. El CO2 és un gas incolor i inodor, que cada un de nosaltres exhala en concentracions importants, i un component clau del cicle de vida de la biosfera. Les plantes es comporten millor amb més CO2, de manera que els operadors d’hivernacles sovint augmenten les concentracions de CO2 d’un factor de tres o quatre, per aconseguir un creixement millor. Això no és sorprenent ja que les plantes i els animals van evolucionar quan les concentracions de CO2 eren 10 vegades més importants que les d’ara. Varietats millors de plantes, fertilitzants químics i una gestió agrícola més eficaç han contribuït al gran augment dels rendiments agrícoles del segle passat, però és gairebé segur que una part d’aquest augment va venir del CO2 addicional de l'atmosfera.

Encara que el nombre de científics públicament dissidents augmenta, molts joves científics diuen en veu baixa que també tenen seriosos dubtes sobre el missatge oficial sobre l'escalfament global, però que tenen por de parlar per por de no ser promoguts, o alguna cosa pitjor. I tenen bones raons per preocupar-se. El 2003, el Dr Chris de Freitas, l'editor de la revista Climate Research, es va atrevir a publicar un article, revisat per especialistes, amb la conclusió políticament incorrecte (però la conclusió era correcta) de que el recent escalfament no és inusual en el context dels canvis climàtics dels últims mil anys. La institució internacional de partidaris de l’escalfament van fer ràpidament una campanya dirigida a destituir el Dr. de Freitas del seu lloc de treball editorial i a acomiadar-lo del seu treball a la universitat. Afortunadament, el Dr De Freitas va ser capaç de mantenir el seu lloc de treball a la universitat.

Aquesta no és la manera com se suposa que la ciència ha de funcionar, però ja ha passat altres vegades, per exemple, en el període en el que Trofim Lysenko havia segrestat la biologia a la Unió Soviètica. Els biòlegs soviètics que van dir públicament que creien en els gens (que Lysenko deia que eren una ficció burgesa) van ser acomiadats dels seus llocs de treball. Molts van ser enviats als gulags i alguns van ser condemnats a mort.

Per què hi ha tanta passió per l'escalfament global, i per què s'ha convertit en un tema tan molest, que la Societat Americana de Física, de la qual el Dr Giaever va dimitir fa uns mesos, va negar la sol•licitud aparentment raonable de molts dels seus membres d’eliminar la paraula "incontrovertible"de la seva descripció d'un problema científic? Hi ha diverses raons, però un bon lloc per començar és la vella pregunta "cui bono (a qui beneficia)?" O la seva actualització moderna, "Segueix els diners".

L’alarmisme sobre el clima aporta grans beneficis per a molts, proporcionant fons governamentals per a la recerca acadèmica i proporcionant una raó perquè les burocràcies governamentals vagin creixent. L’alarmisme també ofereix una excusa als governs per augmentar els impostos, per augmentar els subsidis (finançats pels contribuents) per a les empreses que saben com funciona el sistema polític, i són un atractiu per fer grans donacions a fundacions de caritat que prometen salvar el planeta. Lysenko i el seu equip van viure molt bé, i defensaven ferotgement el seu dogma i els privilegis que els aportava.

Parlant en nom de molts científics i enginyers que han estudiat acuradament i de forma independent la ciència del canvi climàtic, tenim un missatge a qualsevol candidat a un càrrec públic: No hi ha cap argument científic urgent per prendre mesures dràstiques per "descarbonitzar" l'economia mundial. Fins i tot si un accepta les prediccions climàtiques exagerades del IPCC, les polítiques agressives per regular els gasos d'efecte hivernacle no es justifiquen econòmicament.

Un estudi recent sobre una àmplia varietat d'opcions polítiques, fet per l'economista de Yale William Nordhaus, va demostrar que el ratio més alt de benefici sobre cost s'aconsegueix amb una política que permeti 50 anys més de creixement econòmic sense posar traves als gasos d'efecte hivernacle. Això seria especialment beneficiós per a les parts menys desenvolupades del món, a qui els agradaria compartir alguns dels avantatges de benestar material, salut i esperança de vida que ja gaudeixen les parts desenvolupades del món. Moltes altres respostes polítiques tenen un rendiment negatiu de les inversions. I és probable que més CO2 i l'escalfament moderat que en pugui resultar tindrà un benefici general pel planeta.

Si els dirigents electes es senten obligats a "fer alguna cosa" sobre el clima, recomanem que ajudin els excel•lents científics que estan millorant la nostra comprensió del clima amb instruments ben dissenyats col•locats als satèl•lits, als oceans i a la terra, i amb l'anàlisi de les dades d'observació. Si comprenem més bé el clima, podrem fer front més bé a la seva naturalesa sempre canviant, que ha complicat la vida humana al llarg de la història. En conclusió, una gran part de l'enorme inversió privada i del govern sobre el clima té una necessitat urgent de sofrir una revisió crítica.

Tots els candidats haurien de donar suport a les mesures racionals per protegir i millorar el nostre medi ambient, però no té absolutament cap sentit que es doni suport a programes costosos que desvien recursos de les necessitats reals i es basen en afirmacions alarmants però insostenibles d’una evidència "incontrovertible".

dijous, de febrer 09, 2012

Un dogma econòmic


El dogma econòmic que és la causa de tots els mals que patim és que, per crear llocs de treball, s’ha de créixer. A Espanya, ens diuen, s’ha de créixer un dos per cent per començar a crear llocs de treball. De manera que tots els esforços que fem, o que ens fan fer, són per crear les condicions necessàries per arribar a un creixement de l’economia. El problema és que tots els dogmes són falsos.

Recordo que els que eren d’esquerres els anys setanta deien que el benestar occidental es basava en l’explotació dels recursos dels països endarrerits, als qui robàvem les matèries primes pagant-les a baix preu, i a qui veníem els nostres productes a preu elevat. La nostra riquesa estava basada en la seva pobresa.

Tenien raó. De manera que, quan aquests països han començat a desenvolupar-se, nosaltres ens estanquem. I podrem estar contents si no anem enrere.

L’economia que hem creat està basada en el crèdit. Hem pensat durant molt de temps que vivíem cada vegada millor, però, en realitat, estàvem gastant els diners de les generacions futures. També això ho deien els que eren d’esquerres els anys setanta. I afegien que els nostres fills haurien de pagar tot el que nosaltres havíem malgastat. Doncs bé, ha arribat l’hora de pagar, i, com que ens hem gastat els quartos, no ho podem fer.

L’única manera de sortir d’aquest embull, ens expliquen els economistes, és seguir creixent. Només si l’economia creix podrem pagar el que devem, podrem reactivar l’economia i podrem crear llocs de treball. El que no diuen els economistes és que és impossible continuar creixent: no hi ha prou recursos naturals perquè tots els països puguin créixer.

El tipus d’economia que hem creat és, a més, financerament inestable, com es demostra amb uns bancs poc solvents, que es col•lapsen quan la tassa de morositat augmenta una mica, i que s’han de salvar amb diners dels nostres impostos. Fins ara, a Espanya, no hi ha hagut molts bancs intervinguts, però cada vegada n’hi haurà més.

És interessant llegir la Contra d’avui de la Vanguardia, on un economista heterodox, Tim Jackson, canta unes quantes veritats. Estic convençut de que el tipus d’economia actual no té massa futur, i que ens haurem de conformar amb una economia estancada. Una economia estancada té dues sortides: una, ja en vaig parlar fa temps (*), l’altre és, com diu el senyor Jackson, disminuir el consum i fabricar més serveis i menys objectes. Només nosaltres podem triar la sortida que volem.


(*) Rellegeixo Albert Jacquard, demògraf i filòsof, que ens descriu una de les possibilitats del futur si no aconseguim dominar l’economia. Ens parla de la situació a l’any 2040:

S’han acabat els moviments socials que costaven tan car a les nostres empreses. El dret a la vaga, esgrimit abans a cada problema, ha estat feliçment eliminat a la majoria de les nacions, ja que disminuïa la rendibilitat. Els qui tenen una feina estan massa contents de poder treballar; coneixen els seus privilegis i els faria vergonya reivindicar quelcom. Saben també que el seu privilegi és precari. El progrés tècnic, cada vegada més accelerat gràcies als mitjans donats a la recerca, ocasiona un canvi permanent de les condicions de producció. El benefici de l’empresa necessita una flexibilitat total de la mà d’obra, totes les situacions són precàries.

Però, sobre tot, el progrés ha fet desaparèixer, o gairebé, el que antigament s’anomenava treball: els robots se n’encarreguen. Les deslocalitzacions que permetien disminuir els costs de producció utilitzant la mà d’obra menys cara ja no són necessàries. Aquesta mà d’obra no té, d’ara endavant, cap utilitat. L’atur s’ha generalitzat: era del 80 % l’any 2040, i ben aviat serà del 90 %.

S’ha d’acceptar l’evidència, tots aquests homes i totes aquestes dones sobren. Se’ls anomena “zantres”. Se’ls reconeix pel seu posat esborrat. Tot el seu comportament reflecteix el seu desig de fer-se perdonar que existeixen. Què fer amb els “zantres”? Gràcies a l’’excel•lència del sistema educatiu, que els ha inculcat la resignació, no hi ha hagut cap vel•leïtat de revolta. Però la competició entre les nacions ha fet que el cost del seu manteniment s’hagi hagut de reduir. Els subsidis d’atur s’han alineat per tot arreu sobre el nivell més baix. Així s’ha realitzat la igualtat entre els països rics i els pobres que reclamaven els utopistes. A la vegada s’ha resolt el problema de l’esgotament dels recursos no renovables del planeta: el consum dels 8.000 milions de “zantres” és suficientment petit per deixar que els privilegiats no s’hagin d’ocupar del futur de la nostra Terra.

Aquests “zantres” no s’han de queixar. Malgrat la seva inutilitat, la societat els dóna, a més del mínim vital, l’accés gratuït als programes de televisió. Així poden passar el temps mirant espectacles que els distreuen, reportatges que els fan descobrir el món, loteries que els poden fer rics. Certament, aquesta vida virtual no és gens rica en aventures, però és menys estressant que la vida real. La passivitat d’aquesta gentada és el signe de que accepta la seva sort.

Hem arribat, doncs, a la meitat del segle XXI, a un estat òptim i perfecte.

Tot això ho va escriure el senyor Jacquard l’any 1997. Es aquest el futur que volem? No ho sé, però és el futur que ens espera amb el dogma del creixement econòmic.

Malgrat 1962 – Pont del carrer Sant Esteve


La Vanguardia del divendres 9 de febrer de l’any 1962, avui fa cinquanta anys, publicava l’anunci oficial del concurs per la construcció del pont sobre la riera del carrer Sant Esteve. El mateix anunci es va tornar a publicar l’endemà.

El preu de sortida de la subhasta era de 574.550 pessetes (3.453 euros).



L'atur del mes de gener


diumenge, de febrer 05, 2012

El fred siberià


Diuen que fa fred, i deu ser veritat. L’observatori meteorològic de Malgrat ha registrat aquest matí, entre les 6 i les 7, una temperatura mínima de 6,9 ºC sota zero. La nit anterior, la mínima va ser de 6,2 ºC sota zero, registrada entre les 5 i les 6 i entre les 6 i les 7.

Avui, la temperatura diürna ha pujat més de pressa que els dos dies anteriors, arribant a 7,9 ºC entre les 3 i les 4 de la tarda.

Hem de notar que el tram horari està expressat en Temps Universal (T.U). Cal sumar 1h en horari d'hivern i 2h en horari d'estiu per passar a l'hora oficial.


divendres, de febrer 03, 2012

Dèficit tarifari de l'electricitat


A Espanya els clients mantenim un deute amb el conjunt del sector elèctric, que s'acumula i que va creixent de forma crònica any rere any, perquè els costos de les activitats regulades són superiors al que cada exercici es cobra a través dels peatges d'accés que aprova el Govern.

Aquest deute, que es va començar a generar fa més d'una dècada, es denomina dèficit tarifari.

Hi ha una certa confusió quan es tracta de xifrar aquest dèficit: fa uns dies, el ministre d'Indústria ho xifrava en uns 24.000 milions d'euros, mentre que altres fonts, com la consultora PwC (Deu temes candents des sector elèctric espanyol per 2012) l’estimen a 28.900 milions d'euros a finals de l'any 2011. Aquests 28.900 milions d'euros representen gairebé un 3 % del PIB espanyol.


L'any 2002 el dèficit acumulat era de 1.910 milions d'euros, i aquest dèficit pràcticament no va augmentar durant els dos anys següents. Tota la regulació que s'ha desenvolupat des de llavors no ha aconseguit aturar el problema del dèficit. L’any 2009, el Reial Decret Llei 6/2009 va fixar uns límits anuals de dèficit per aconseguir la seva eliminació en 2013: un dèficit de 3.500 milions el 2009, de 3.000 el 2010, de 1.500 el 2011, de 1.000 el 2012 i equilibri el 2013.

Un any després, els peatges aprovats seguien sense reflectir el cost de les activitats regulades, de manera que es va publicar el Reial Decret Llei 14/2010, fixant uns nous límits, una vegada que es va comprovar que s’assolia una xifra rècord de dèficit anual. Aquests nous límits al dèficit anual es van establir en 3.000 milions el 2011, 1.500 el 2012 i equilibri el 2013. El 2011, la previsió és de tornar a incomplir el límit establert per a la xifra del dèficit, encara que aquesta vegada per un marge petit.



La causa d'aquest dèficit és senzilla: d'una banda, es determinen les retribucions als productors, i d'altra banda, el govern aprova uns costos de peatge d'accés insuficients per donar cobertura a aquestes retribucions, per no haver d'augmentar la tarifa. Un exemple és el que va passar el setembre de l'any passat, en què el preu de la subhasta per a la tarifa d'últim recurs va augmentar, però, com el govern socialista va considerar que no era políticament bo per a ell un augment de la tarifa, va disminuir el cost del peatge d'accés, augmentant el dèficit. Per cert, aquesta disminució del cost del peatge d'accés de setembre 2011 ha estat declarada il•legal pels tribunals, el que augmenta la confusió sobre el dèficit tarifari.

El dèficit que es genera anualment es recupera els 15 anys següents a càrrec dels peatges d'accés, incloent els costos financers associats. Durant el període 2005-2010 els clients hem pagat ja més de 8.000 milions d'euros per aquest concepte, que representa actualment un 7 % de la factura anual mitjana domèstica.

Els costos regulats van ser de 18.310 milions d'euros el 2010, dels que les primes acordades al règim especial van representar un 39%, i l'anualitat corresponent al dèficit representa un 14%. Aquests dos factors, que sumen més del 50% del total, són costos derivats de la política energètica i mediambiental del govern.


Per complir els objectius del Reial decret llei 14/2010, les tarifes de peatge d'accés, que han disminuït el 2011 respecte a les de 2010, hauran de pujar significativament el 2012 i 2013, com es veu a la figura següent: un 31% el 2012 i un 17% el 2013.



La primera proposició del nou govern per reduir el dèficit ha estat la suspensió temporal de les primes al règim especial de nova construcció. Una altra possible solució seria la d'eliminar dels peatges d'accés tots els costos derivats de la política energètica i mediambiental, que no tenen res a veure amb els costos de subministrament, creant una nova partida a la factura, el que faria més fàcil pel ciutadà d’entendre i avaluar el cost de les polítiques energètiques i mediambientals del govern, encara que aquesta solució no disminuiria l'augment del preu del kWh. Veurem què decideix el nou ministre d'Indústria.