La globalització de l'economia va començar fa
una mica més de dues dècades, i ha tingut com conseqüència positiva que els
habitants de molts països en vies de desenvolupament han augmentat el seu
nivell de vida, de vegades de forma espectacular. Aquests països necessiten una
economia cada vegada més global per seguir reduint la seva bretxa respecte dels
països desenvolupats i poder garantir un nivell de vida correcte als seus
ciutadans.
Un exemple de la globalització dels serveis el
tenim en el fet que hi ha hospitals a Espanya en que els serveis d'urgències
envien els seus TAC nocturns perquè els estudiïn metges argentins. Un altre,
que cada vegada hi ha més empreses, sobretot financeres, la comptabilitat de
les quals la fan a altres països on la mà d'obra és més barata, com pot ser
l'Índia per a empreses angleses. I, si mirem del costat dels productes, no
tenim més que fixar-nos en les etiquetes del que comprem per adonar-nos d'on
s'ha fabricat.
Aquesta convergència de les rendes per càpita
dels països en desenvolupament amb les dels països desenvolupats es produeix (i
se seguirà produint) per dues vies: l'augment de la renda dels països
emergents, però també per la disminució de la dels països desenvolupats. En un
món globalitzat impera, cada vegada més, el principi del preu únic per a cada
producte. És a dir, si un espanyol treballa fent el mateix producte o donant el
mateix servei que un xinès, acabarà cobrant el mateix que un xinès. En cas
contrari, acabarà perdent la seva feina (que és el que està succeint).
La globalització és un fet imparable. L'única
manera de mantenir una diferència entre la renda per càpita dels països
desenvolupats (com ho és encara Espanya) amb la dels països emergents, és fer
productes i serveis més sofisticats que els que ells puguin i sàpiguen fer, per
al que fa cal tenir un capital humà prou preparat. Hi ha molts països europeus
que s'adaptaran sense massa problemes, però Espanya, que porta arrossegant des
de fa segles un dèficit molt important de capital humà, ho té molt més difícil.
El principal projecte per a Espanya durant els
propers decennis hauria de ser el d'intentar seguir al mapa dels països
desenvolupats. Per a això caldrà fer un esforç molt important i sostingut en
educació, investigació, innovació, desenvolupament i foment de l'emprenedoria.
I no sembla que, de moment, estiguem per la feina.
Llegíem a El País del passat 25 de juny un
article titulat "Un panorama
desolador per als investigadors", en què l'autor compara la convocatòria
espanyola per 175 places d'investigador, amb la convocatòria per a una plaça de
tres anys, prorrogables a tres, per a professor ajudant en una universitat
alemanya. A Espanya, als sol·licitants se'ls demanava únicament un currículum
vitae (CV), sense demanar-los ni una carta de motivació ni un projecte
d'investigació. Per a la plaça de professor no permanent de la universitat
alemanya, primer s'anuncia profusament en xarxes i butlletins internacionals,
després els candidats han d'enviar una carta de motivació, un projecte
d'investigació detallat i, és clar, un CV. Analitzada la documentació, se
seleccionen uns pocs candidats i se'ls sotmet a unes proves a la universitat en
qüestió, que consisteixen en donar una classe de 30 minuts que ha de ser avaluada
per escrit no només per professors, sinó també per estudiants. Els candidats
han de fer una altra exposició científica, també de 30 minuts, que serà
avaluada per investigadors i estudiants de doctorat i, finalment, se sotmeten a
entrevistes amb un especialista en la seva àrea de recerca, amb un especialista
en temes docents i amb el director de la comissió que ha de fer la selecció de
candidats. És fàcil deduir que l'eficàcia de la selecció entre un i altre
sistema és completament diferent, i que l'espanyola no és la millor.
Aquest exemple és un de tants que ens indica
que a Espanya no ens preocupem de manera suficient per desenvolupar el nostre
capital humà. De seguir així, Espanya va a perdre el tren dels països
desenvolupats. El preu que pagarem per això, si no espavilem, pot ser molt alt.
(Si substituïm Espanya per Catalunya arribem
exactament a la mateixa conclusió).