dissabte, d’agost 30, 2008

L’atmosfera, cada cop més neta

Es ben sabut, i és de sentit comú, que quan un flux de radiació o de llum travessa una capa més o menys transparent, el flux de llum que surt per l’altre costat de la capa és més petit. Per mesurar la “transparència” d’una capa es fa servir el concepte d’espessor òptic.

Es denomina espessor òptic d’una capa d’aire, d’aigua, de vidre, etc. el logaritme neperià de la divisió entre el flux de llum abans de travessar la capa i el flux de llum després de travessar-la.

Dit així, la cosa sembla una mica complicada, però en donarem uns exemples per veure-hi més clar: quan aquest espessor òptic és de 1, el flux de llum després de travessar la capa és el 36,8 % del flux incident. Quan és de 0, ens trobem amb la transparència perfecte, que no existeix a la natura. En farem una taula:

espessor òptic = 1,00 → flux sortint = 36,8 % del flux entrant
espessor òptic = 0,30 → flux sortint = 74,1 % del flux entrant
espessor òptic = 0,20 → flux sortint = 81,9 % del flux entrant
espessor òptic = 0,15 → flux sortint = 86,1 % del flux entrant
espessor òptic = 0,14 → flux sortint = 86,9 % del flux entrant
espessor òptic = 0,13 → flux sortint = 87,8 % del flux entrant
espessor òptic = 0,12 → flux sortint = 88,7 % del flux entrant
espessor òptic = 0,11 → flux sortint = 89,6 % del flux entrant
espessor òptic = 0,10 → flux sortint = 90,5 % del flux entrant
espessor òptic = 0,09 → flux sortint = 91,4 % del flux entrant
espessor òptic = 0,00 → flux sortint = 100 % del flux entrant (transparència perfecte)

I això a què ve? Doncs molt senzill: l’atmosfera del nostre planeta cada vegada és més transparent, ja que ha passat d’un espessor òptic de 1,4 als anys vuitanta a un espessor òptic de 1,0 darrerament. Es a dir, que la superfície de la Terra rep actualment gairebé un 5 % més de llum que fa vint anys. La tendència és a tenir una atmosfera cada cop més transparent, tal com es veu en el gràfic, tret de la revista Science del 16 de març del 2007.

Amb dues anomalies importants, les de les erupcions dels volcans Chinchón, l’any 1982, i del Pinatubo, l’any 1991, que varen disminuir fortament la transparència de l’atmosfera, que va arribar a 0,30 en el cas del Pinatubo. En aquells moments, la superfície de la Terra va rebre un 16 % menys de llum que ara. En ambdós casos, la temperatura mitjana anual de la Terra va disminuir de 0,2 a 0,3 ºC: una atmosfera menys transparent contribueix a refredar la superfície de la Terra, ja que hi arriba menys llum solar.


Què en podem deduir?

Podríem pensar, i segurament no ens equivocaríem, que una atmosfera més transparent deixa passar més radiació (llum) solar a la superfície del planeta i, per tant, contribueix a escalfar-lo. Hi ha qui diu que aquesta és l’explicació de l’acceleració de la fusió del gel polar, que l’efecte hivernacle tot sol no arriba a explicar.

També podríem pensar, i probablement tampoc ens equivocaríem, que les emissions antròpiques (degudes a l’activitat humana) de pols i altres partícules, el que els meteoròlegs en diuen aerosols, de les instal•lacions industrials, dels mitjans de transport, etc, estan disminuint, el que és una bona notícia.

També podríem pensar que si l’atmosfera fos més bruta, potser contribuiria a refredar el planeta, contrarestant l’efecte hivernacle del que tant ens parlen. Es clar que els ecologistes no hi estarien d’acord (i els nostres pulmons probablement tampoc).

També podríem pensar que aquesta neteja de l’atmosfera contribueix a que ens cremem més la pell quan anem a la platja.

Personalment, i pel que respecta al canvi climàtic, penso que aquest augment de la transparència de l’atmosfera és un factor més que influencia les temperatures de la Terra, i que s’ha descobert fa relativament poc temps. El que em confirma que a les prediccions fetes fins ara, encara els hi falten moltes coses, que es van descobrint de mica en mica, i que poden fer que el canvi climàtic sigui potser més catastròfic que el que ens anuncien, o bé que no sigui res més que una anècdota de la que els nostres descendents en riuran cada vegada que s’acostin a una hemeroteca.

Qui viurà veurà, que deia el clàssic.

divendres, d’agost 29, 2008

L’efecte hivernacle natural – vapor d’aigua i núvols (i 4)

Després d’un cert temps sense tractar aquest tema, arribem avui a la conclusió.


La sensibilitat del clima a l’efecte hivernacle

L’efecte net de totes les retroalimentacions preses conjuntament determina el que s’anomena “sensibilitat del clima”, que quantifica l’escalfament que resulta d’una variació determinada de forçament radiatiu, que normalment s’expressa en termes de multiplicar per dos la concentració de CO2 de l’atmosfera. Per ser capaços de predir l’escalfament que hi haurà, el que realment necessitem és conèixer la classe de retroalimentacions positives i negatives que existeixen en el sistema climàtic.

Seria molt útil si poguéssim fer un experiment de laboratori per determinar com la Terra respondrà a l’augment de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, però no podem. Només hi ha un “experiment” que estem fent, i en som protagonistes.

Si no podem fer un experiment de laboratori, una altre manera de tenir una idea de la sensibilitat del clima seria trobar alguns exemples històrics de canvis climàtics que s’hagin produït com a resposta a un forçament radiatiu. Per exemple, les estimacions de com l’erupció del volcà Pinatubo a les Filipines, el mes de juny del 1991, va refredar la Terra. Els milions de tones de diòxid de sofre que van ser injectades a l’estratosfera durant l’erupció es varen estendre a l’hemisferi nord, reduint la quantitat de la llum del sol del 2 al 4 %. Com a conseqüència, la Terra es va refredar durant dos o tres anys, fins que els aerosols de àcid sulfúric finalment varen desaparèixer.

La majoria dels investigadors del clima creuen que els esdeveniments com el de l’erupció del Pinatubo poden ser utilitzats per determinar la sensibilitat del clima a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Però això no és exactament així. L’erupció del Pinatubo va reduir la quantitat de llum solar, i com que aquesta llum (o radiació) és la font d’energia del sistema climàtic, no podem dir que aquesta erupció sigui un exemple de forçament per gasos d’efecte hivernacle, ja que l’efecte hivernacle no té res a veure amb la quantitat de radiació solar que arriba a la superfície, sinó amb la quantitat de radiació infraroja reenviada a l’atmosfera per la superfície terrestre que no la pot travessar.

Hi ha bons exemples de forçaments climàtics passats sobre les radiacions infraroges, que són els veritables forçaments d’efecte hivernacle? Probablement no. Podem trobar mesures sobre gels antàrtics que mostren que fa centenars de milers d’anys, la concentració de CO2 i les temperatures pujaven i baixaven de la mateixa manera. Aquest és un dels arguments importants del film del senyor Al Gore. Però el que el senyor Al Gore no va dir, és que tots els treballs científics que s’han publicat sobre aquest tema mostren que les variacions de CO2 seguien sempre a les variacions de temperatura: és a dir, que les variacions de temperatura eren la causa de les variacions del CO2, i no al revés, com ens diuen alguns.


Què determina l’efecte hivernacle natural de la Terra?

Tots els investigadors del clima saben que el vapor d’aigua i els núvols dominen l’efecte hivernacle, ja que el seu efecte representa el 90 % de l’efecte hivernacle total. La pregunta que ens hem de fer és una conseqüència d’aquest fet: per què, si l’atmosfera podria tenir molt més vapor d’aigua que el que té, en té la quantitat que té? Si l’atmosfera tingués més vapor d’aigua que l’actual, l’efecte hivernacle augmentaria i la Terra s’escalfaria.

La resposta és que no sabem perquè l’atmosfera té la quantitat de vapor d’aigua que té. No entenem els processos que limiten l’efecte hivernacle al seu valor actual.

Comencem pel començament. La llum del sol és la font d’energia pel nostre clima: a més llum solar, més calor, a menys llum solar, menys calor (ho veiem bé comparant estiu i hivern). Però l’efecte hivernacle és el resultat de processos climàtics. I com que els núvols i el vapor d’aigua en representen el 90 %, l’efecte hivernacle està sota el control directe de processos climàtics com el vent, l’evaporació, les precipitacions, etc.

Mentre no es comprengui el procés que limita l’efecte hivernacle natural al seu valor actual no serem capaços de comprendre com l’efecte hivernacle causat per la humanitat (que no puja de 1 % del total) pot canviar el clima global.


La importància de les precipitacions

Hi ha un gran consens per dir que les precipitacions (les pluges) són els sistemes que controlen l’efecte hivernacle natural de la Terra.

Però ningú ha estat capaç, per ara, de comprendre els milers de processos microfísics que es produeixen dins dels núvols perquè plogui (el comportament de les gotes d’aigua i dels cristalls de gel). Aquests processos microfísics són els que determinen quanta aigua caurà en forma de precipitació i quanta aigua quedarà per convertir-se en núvols i en vapor d’aigua.

Els models climàtics actualment existents, i que són els que s’utilitzen per dir-nos que la temperatura global augmentarà de tants graus si la concentració de CO2 augmenta de tant, no saben predir com es comportaran les precipitacions al variar la temperatura, ja que aquest coneixement fonamental encara no existeix.


Conclusió

Podem arribar a la conclusió de que, degut a la importància de l’efecte hivernacle dels núvols i del vapor d’aigua, i a la manca de coneixements sobre com variaran les precipitacions al variar la temperatura, els models climàtics actuals necessiten molta investigació per ser considerats com fiables.

dissabte, d’agost 23, 2008

Les declaracions de l’alcaldessa sobre el sopar aniversari de l’arbreda

La senyora alcaldessa ha fet unes declaracions a Ràdio Marina, sobre la petició per fer un sopar per celebrar l’aniversari dels fets de l’arbreda de can Feliciano. Encara que els comentaris verbals són sempre una mica més forts que els escrits, les declaracions citades responen, em sembla, al pensament profund de la seva autora, no només sobre estrictament el tema del què parla, sinó també sobre com entén la participació ciutadana en els afers públics.

Han demanat, per fer un sopar, que els hi deixem les peixateries, 250 cadires i 40 taules, que obrim els WC i que tanquem el carrer del Carme. Només faltaria que demanessin un conjunt de música. Tant les cadires com les taules són de l’ajuntament, és a dir, del poble. Es doncs, perfectament natural que es deixessin a un grup que organitza un sopar. En canvi, tallar el carrer del Carme sí que sembla excessiu. L’al•lusió al conjunt musical sobra: ningú ha demanat res que es pugui considerar fora del que és normal.

A sobre que fan la festeta ells, contra l’equip de govern, amb el cost que això ha suposat, només faltaria que els hi paguéssim les despeses. Potser seria bo el fer un balanç del cost que suposa l’opció defensada pels que fan la festeta, comparant-la amb el cost de la riera coberta en aquest tram, que és l’opció que defensa l’equip de govern.

Demostren molta cara, cinisme, diria. O bé no n’hi ha més, o bé la seva postura és molt complicada. Tenen actituds que no es poden entendre. Es com si jo et dic ... (no s’entén bé el que sembla ser una paraula insultant) i després et demano passar 15 dies de vacances a casa teva. Aquí les declaracions són poc afortunades. Sembla que el que la senyora alcaldessa no pot entendre que hi hagi gent que no estigui d’acord amb una de les seves decisions i gosi fer-ho públic. La comparació amb algú que insulta i després demana passar 15 dies a casa del insultat no té res a veure amb la qüestió.

Molta gent demana fer una contramanifestació. Hi ha molta gent cremada d’aquesta història, el cos els demana poder manifestar-se. Els aturem per por que es produeixin aldarulls. Es natural, i és bo que sigui així, que hi hagi qui no estigui d’acord amb la posició dels qui s’oposen a l’enformigonament de la riera. I si es volen manifestar, per què s’hi oposa l’alcaldessa? Per por d’aldarulls, diu. Si volem tenir una idea clara de quanta gent està a favor d’una opció o d’una altra, sense por a aldarulls, queda l’opció d’organitzar una consulta popular. Altres pobles ho han fet així.

Com que són cívics, gent de pau, escolten quan els arbres estan podrits, accepten el joc democràtic i els acords dels plens, i són incapaços de fer aldarulls, els hi deixem l’espai públic i que es muntin el que creguin convenient. Fina ironia, la de la senyora alcaldessa. Els permet ocupar un espai públic degut a la seva magnanimitat, quan hauria de ser una cosa normal.


I bé? Podríem dir que això és el que hi ha. Que, en quant a esperit (no diré democràtic, que és una paraula massa important per un afer com aquest) de fair-play, em sembla que en trobem més aviat poc a les declaracions citades.

Dues preguntes: Per què no fer una consulta popular? Per què encara no s’ha valorat el cost de la darrera proposició del ple (cobrir la riera en aquest tram) per poder comparar-la amb el cost de la solució alternativa?

dimarts, d’agost 19, 2008

Ara fa cinquanta anys... la Festa Major

Ara que hem gaudit d’una Festa Major plena d’actes, podem recordar com va ser la Festa Major d’ara fa cinquanta anys (clicar dues vegades sobre el programa per veure'l més gros i poder-lo llegir correctament)

Que si la Festa major del 1958 va ser millor o pitjor que la del 2008? Doncs, depèn de per qui, com passa sempre.

Tornant a parlar de l’ARE malgratenca

Cap el mes de febrer d’enguany va saltar la notícia que la Generalitat de Catalunya havia previst crear 90.000 habitatges, localitzats en 100 AREs. Una ARE (Àrea Residencial Estratègica), és un instrument jurídic que permet obtenir sòl de forma immediata i facilitar la construcció d’habitatges assequibles, un mínim del 50 % dels quals seran protegits. Malgrat és un dels municipis escollits per la Generalitat com a possibles emplaçaments d’una ARE.

No n’havíem sentit més a parlar, però heus aquí que en el darrer butlletí municipal se’ns informa que la Generalitat i l’Ajuntament han mantingut converses per determinar quin seria l’emplaçament i les característiques més idònies d’una ARE en el terme municipal. L’objectiu de l’Ajuntament és de fer compatible l’ARE malgratenca amb el model de creixement establert en el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal i amb les seves pròpies necessitats d’habitatge assequible.

Es a dir, que la cosa sembla que va endavant. De les poques informacions que tenim, sembla que Malgrat tindrà una ARE. No en teníem prou amb l’enformigonament massiu dels darrers deu o quinze anys, sinó que l’afany d’omplir espais amb edificis i més edificis, amb formigó i més formigó, continuarà, aprofitant aquesta vegada els diners de la Generalitat (d’aquesta Generalitat que està, diu el seu president, econòmicament asfixiada).

Quines són les necessitats de Malgrat d’habitatge assequible? Si féssim cas del que va declarar l’alcaldessa el passat mes de febrer, poques. Va dir que “l'interès per acceptar una àrea residencial estratègica a la població no és tant per disposar de més habitatge accessible, sinó per resoldre satisfactòriament l’afectació de l’avinguda dels Pins”. Es clar que tampoc hem de fer gaire cas a unes declaracions “en calent”. Sempre es podrà dir que a Malgrat falten habitatges assequibles, i pobre del que gosi dir que no, perquè serà tatxat d’antisocial i de classista.

El fet és que, pel que sembla, l’ARE malgratenca arriba i no hi ha qui la pari. Un altre tros de poble serà ocupat per pisos, possiblement sense suficient espai verd, com ve sent habitual. El poble serà cada vegada més un espai suburbial.

D’on pot venir aquest afany per omplir els espais buits? Sabem que hi ha gent que tenen les cases plenes d’objectes, aquest és el seu ideal decoratiu. No poden veure espais buits. Encara que sigui d’una incomoditat absoluta pels seus habitants, que no es poden moure fàcilment, ni pels convidats, que no es poden posar l’abric sense perill de fer caure quelcom, i que no tenen lloc per posar un vas. Potser l’equip de govern té un concepte de l’urbanisme semblant al dels que tenen les cases plenes de coses.

Més probable, però, és una explicació política. Als socialistes, a Catalunya, els voten sobretot a les poblacions suburbials. El fet de voler continuar enformigonant Malgrat, de voler anar convertint Malgrat cada vegada més en un suburbi, podria tenir com a causa l’assegurament del vot socialista. L’ARE la proposen els socialistes de la Generalitat, i l’han d’acceptar els socialistes de l’Ajuntament. Ells s’ho cuinen i ells s’ho mengen. I els altres, a veure-ho des de la barrera.

De tota manera, esperem les explicacions del govern municipal, que vindran, segurament, quan tot estigui lligat i ben lligat. I esperem les preguntes de l’oposició.

diumenge, d’agost 10, 2008

Una mica d’economia

Després de donar la meva humil opinió sobre l’acord europeu per reglamentar la durada màxima del treball setmanal a 65 hores hi ha hagut alguna opinió que s’estranya de la meva posició. He de dir que no tinc la veritat absoluta, i que la posició dels que estan contra d’aquest acord em sembla molt respectable. Respectable, però utòpica. I utopia, en termes econòmics, és igual a crisi i augment de l’atur.

M’explico. Una economia no és pas una cosa senzilla, és la suma de moltes accions individuals, de difícil previsió. Quan un element important de l’economia (sigui un govern, sigui un banc central) pren una decisió, els milions d’individus reaccionen cadascun a la seva manera, i, de vegades, s’obté un efecte invers al esperat. Es el cas de la reducció obligada del temps de treball que es va fer a França. Per això, una mesura “progressista” va tenir, en realitat, conseqüències “reaccionaries”, és a dir, l’atur va augmentar.

I això per què? Doncs, senzillament, la productivitat francesa no era suficient per absorbir una baixada de les hores de treball amb el mateix sou (que és el mateix que perdre productivitat). Una mesura de reducció del temps de treball ha de ser una mesura pactada dins d’una empresa o dins d’un conjunt d’empreses, tenint en compte la productivitat de l’empresa o del sector, però no pot ser mai una mesura imposada a tot un país.

Per què a Espanya fa falta un creixement del 3 % per produir llocs de treball, i amb un creixement inferior se’n destrueixen, mentre que a altres països, amb un creixement de només un 1 % es creen llocs de treball? La resposta és senzilla: la productivitat espanyola és més baixa. I és més baixa per un nivell de formació del personal més petit i per una producció més basada en la ma d’obra poc qualificada que en indústries o serveis que requereixin una ma d’obra més qualificada.

Per què Espanya té, de manera sistemàtica, un 1 % més d’inflació que el conjunt dels països de l’eurozona? A més de la productivitat més feble, hem d’afegir-hi un dèficit extern molt elevat i una dependència del petroli i del gas més importants.

A tots ens agradaria poder dir que estem a favor “dels drets adquirits que ens ha costat tant d’aconseguir”, ja que és una frase “progressista”. El problema és que l’economia no està per frases boniques, i que podria ser (i ja comença a ser, per desgràcia) que la defensa d’aquests drets adquirits que molts “progressistes” tant s’estimen, tingués com a conseqüència un augment de l’atur i un empobriment general. Es en aquest sentit que el “progressisme” pot ser “reaccionari”.

Se’m dirà que la crisi actual no té res a veure amb això. Però no és així: els països amb més productivitat se’n surten més bé que els altres on, com al nostre, la productivitat és més baixa.

Un altre dia intentarem definir de manera més precisa aquest concepte de productivitat.

Les temperatures de la primera meitat de l’any 2008

Fa temps que no ens ocupem de l’evolució de les temperatures a escala global. No és per manca d’interès, sinó perquè, al haver-se aturat la pujada de temperatures globals des de fa sis anys, és millor fer els comentaris que calguin sobre un període de temps més aviat llarg, per seguir-ne l’evolució. M’ha semblat que una mirada a les temperatures globals dels primer semestre de l’any ens podria permetre de veure si continuen augmentant o bé si segueix l’aturada de l’increment de les temperatures.

Les dades de les temperatures globals del primer semestre de l’any 2008 són les següents, prenent com a base la mitjana dels anys 1901 al 2000:

Global del planeta:

Terra = + 0,76 ºC, el vuitè primer semestre més calorós (el rècord el té l’any 2007 amb + 1,14ºC)
Oceà = + 0,32 ºC, el desè primer semestre més calorós (el rècord el té l’any 1998, amb + 0,53ºC)
Terra i oceà = + 0,44 ºC, el novè primer semestre més calorós (el rècord el té l’any 1998, amb + 0,64ºC)

Hemisferi nord:

Terra = + 0,88 ºC, el vuitè primer semestre més calorós (el rècord el té l’any 2007, amb + 1,34ºC)
Oceà = + 0,33 ºC, el vuitè primer semestre més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb + 0,51ºC)
Terra i oceà = + 0,54 ºC, el vuitè primer semestre més calorós (el rècord el té l’any 2007, amb 0,58 ºC)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,36 ºC, el divuitè primer semestre més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb + 0,92ºC)
Oceà = + 0,32 ºC, el dinovè primer semestre més calorós (el rècord el té l’any 1998, amb + 0,56ºC)
Terra i oceà = + 0,32 ºC, el dinovè primer semestre més calorós (el rècord el té l’any 1998, amb + 0,60ºC)


A la vista d’aquestes dades, veiem que:

- Les temperatures globals segueixen estancades, no augmenten, malgrat que el CO2 de l’atmosfera segueix augmentant.

- La davallada de les temperatures segueix sent molt més acusada a l’hemisferi sud que el nord, tot i que les concentracions de CO2 d’ambdós hemisferis és la mateixa.


Al dia d’avui, no he trobat enlloc una explicació convincent d’aquesta aturada de l’augment de les temperatures globals, aturada que posa un problema de credibilitat als models climàtics sobre els que s’han basat les prediccions catastrofistes del que passarà al segle XXI.

divendres, d’agost 08, 2008

Dues mocions “progressistes”

Llegeixo al Malgrat Confidencial que Iniciativa – Esquerra Unida va presentar al ple d’ahir dues mocions, demanant que es rebutgi la Directiva de Retorn (la que diu que els immigrants en situació irregular podes estar detinguts durant un temps màxim de 18 mesos), i l’establiment de la jornada laboral màxima a 65 hores setmanals.

Repeteixo la meva posició sobre les mocions que es presenten al ple municipal: penso que les mocions, o al menys una part important de les que es presenten al ple, haurien de tenir quelcom a veure amb el poble. Es clar que aquestes dues mocions no tenen res a veure amb Malgrat.

Però si anem al fons de les mocions, i sense conèixer en el moment en el que escric aquestes línies l’argumentació dels seus autors, diré que jo estic fonamentalment d’acord amb la Directiva de Retorn i amb l’establiment d’una duració màxima de la jornada laboral a 65 hores setmanals. Se’m dirà que aprovar aquestes iniciatives europees és no ser progressista, i probablement els que ho diguin tindran raó. Però què hi farem, un és profundament reaccionari, segons la terminologia de moda.

Primer, ambdues decisions europees s’han de comprendre en el marc de l’Europa dels 27, i no només en el marc espanyol. Molts progressistes, i entre ells probablement els de Iniciativa – Esquerra Unida de Malgrat no coneixen Europa, no saben que les legislacions de cada país són molt diferents, i no comprenen que hi hagi països on no hi ha un temps màxim per la detenció dels immigrants en situació irregular. Per tant, establir un màxim que s’hagi de respectar a tota la Unió és, em sembla a mi, un progrés.

Segon, fan molts escarafalls amb la jornada laboral màxima de 65 hores setmanals. Saben els progressistes autors de les mocions quan treballa, i de manera completament legal, al nostre país el personal sanitari quan està de guàrdia? Coneixen els eco-socialistes les jornades màximes laborals de cada país de la Unió? Probablement farien bé d’assabentar-se del que passa al voltant de casa seva. El fet de determinar una jornada laboral màxima (i realista) per tota la Unió és, per a mi, un progrés.

Es clar que Iniciativa – Esquerra Unida és partidària de les 35 hores setmanals a Espanya, encara que a França, país on la progressista Martine Aubry les va implantar fa ja uns quants anys, hagin hagut de fer marxa enrere degut al fracàs total de la mesura, que només ha portat pèrdua de poder adquisitiu als treballadors: tot un progrés. I puc dir, ja que treballava a França quan s’hi varen implantar les 35 hores, que no solament no es van crear llocs de treball amb aquesta mesura, sinó que se’n van destruir molts. Recordo un restaurant on anava a menjar sovint, que tenia dos cambrers, que amb aquesta mesura de les 35 hores van trobar més rendible tancar la meitat de la superfície de menjador i acomiadar un cambrer, ja que en cas contrari, haurien d’haver-ne contractat un tercer: podem comprovar que l’aplicació de les 35 hores en aquest restaurant va ser tot un progrés.

Perdoneu, però trobo el progressisme de Iniciativa – Esquerra Unida més aviat reaccionari.

dijous, d’agost 07, 2008

Una història de bojos

Em refereixo a tot aquest embolic d’en Joan Puig, de l’alcalde de Mèrida, Angel Calle, i del regidor de Torredembarra, Lluís Suñé. Que si un fotomuntatge irònic sobre l’apadrinament de nens extremenys, que si el fet d’haver publicat aquest fotomuntatge és de fills de puta, que “els hi agradi o no, la nostra solidaritat els ha permès superar-nos en qualitat de vida, és de mal nascuts no reconeix-ho”

Feia falta tot això? De cap manera. Ni la nostra solidaritat (la dels catalans) els ha permès (als extremenys) superar-nos en qualitat de vida, ni el fotomuntatge ha estat una bona idea, ni tractar de fill de puta a algú és admissible.

Anem per parts: si els extremenys tenen una qualitat de vida superior a la dels catalans, en gran part és per una degradació de la qualitat de vida a Catalunya, amb una població massa concentrada al voltant de Barcelona (la qualitat de vida lluny de Barcelona no és pas dolenta, i és, al meu parer, almenys tant bona, si no millor, que la d’Extremadura)

Solidaritat de Catalunya? Això és un conte que molts s’han empassat amb totes les tonteries i les inexactituds que s’han dit sobre les balances fiscals: Catalunya, com Alemanya a Europa, rep menys del que dóna perquè és una regió més rica que la mitjana, de la mateixa manera que Alemanya és un país més ric que la mitjana Europea: si a això li volem anomenar solidaritat, ho trobo molt bé. Ja he donat la meva opinió sobre aquest tema, i no em repetiré. Qui té més ingressos paga més impostos (o aquesta és la teoria), i resulta que si Catalunya té més PIB per càpita, paga més impostos. Fins aquí, res a dir. Per altra part, Catalunya té un saldo positiu (rep diners de l’Estat central) en el fons de substitució, per finançar els serveis bàsics, com la sanitat o l’ensenyament. No ho oblidem.

Trobo que el fotomuntatge ha estat una provocació innecessària envers uns ciutadans (extremenys en aquest cas) que no han fet res per què un regidor de Torredembarra es burli d’ells. S’han molestat, com nosaltres ens hauríem molestat (i, de fet ens molestem cada vegada que algú gosa criticar-nos injustament). La reacció del senyor Calle, en l’article que ha publicat, ha estat mesurada, però no ho han estat les seves declaracions: menys mal que s’ha retractat i ha demanat perdó.

Tot això per un problema que no existeix, el problema de “l’espoli fiscal”. Si Catalunya rep menys del que necessita, és degut a un finançament de les autonomies que ha quedat desfasat amb l’augment de població, però també és degut a una gestió dels recursos deficient per part de la Generalitat catalana. De tota manera, ara tenim (tenen els polítics) la possibilitat de negociar un finançament més adequat. Recordem que el finançament actual va ser aprovat per la Generalitat d’ara fa cinc anys. No donem doncs la culpa del seu desfasament als extremenys, si no als nostres polítics, que no varen saber preveure l’evolució de les necessitats.