diumenge, d’abril 29, 2012

Els comptes de l’ajuntament al 31 de març


L’ajuntament ha publicat els seus comptes del primer trimestre de l’any. El que és més interessant d’aquests comptes no és l’estat dels ingressos i de despeses, que a aquestes dates de l’any són encara poc significatives, sinó les modificacions que s’han efectuat al pressupost. I és que aquestes modificacions són importants: s’ha passat de 17,8 milions d’euros a, ni més ni menys, 27,2 milions. A les taules següents, les partides amb diferències estan en vermell.


A l’apartat d’ingressos taxes, preus públics i altres ingressos, la diferència (+ 49.539 €) és deguda a les contribucions especials per l’urbanització de la riera de Palafolls.

Al de transferències corrents, la diferència (+ 96.465 €) correspon a una transferència del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC).

Al de transferències de capital, la diferència (+ 757.047 €) correspon a una subvenció suplementària de la Generalitat pel barri del Castell (380.897 €), i a dues subvencions de la Diputació: una pel soterrament de contenidors (56.332 €) i l’altre pel centre cívic del barri del Castell (319.518 €).

Les diferències d’ingressos als actius financers són apunts comptables per equilibrar ingressos i despeses, i vol dir que es gastarà de la tresoreria, ja que no es demanen nos préstecs.

Al capítol de despeses, hi trobem un augment de les despeses de personal (+ 208.565 €), es corresponen al pla d’ocupació pel que hi ha una transferència del SOC (96.465 €), i 112.100 € d’augment de remuneracions al personal de seguretat ciutadana, que augmentarà els seus efectius.

A l’apartat de compra de béns i serveis, l’augment del pressupost és de 521.481 €, que es corresponen a moltes partides, de les que destacarem l’arrendament d’un local per l’oficina d’habitatge i projecte barri del Castell, per 21.506 €, i la recollida de residus, que té un augment de 153.600 €.

L’augment més important de les despeses és a l’apartat de les inversions, que resumim en el quadre següent:


La pregunta que ens podem fer és què coi hi fan en el pressupost modificat gairebé 6 milions d’euros per l’equipament socio cultural, a no ser que s’esperi una macrosubvenció, cosa difícil en aquests temps d’austeritat. I la reflexió, que ja vam fer l’any passat sobre el mateix tema, és que presentar un pressupost d’un milió per augmentar-lo, tres mesos més tard, a gairebé 10 milions, demostra molt poca serietat en la confecció del pressupost d’inversions. A una empresa privada, al que actués així se li assenyalaria directament la porta.

Si totes aquestes inversions s’arribessin a fer, el forat a la tresoreria de l’ajuntament seria dels que fan història. Menys mal que, si la història es repeteix, aquest augment de les inversions previstes quedarà en molt poca cosa.

divendres, d’abril 27, 2012

L'Enquesta de Població Activa del primer trimestre


L'Enquesta de Població Activa (EPA) és una investigació contínua i de periodicitat trimestral dirigida a les famílies, realitzada per l'INE des de 1964. La seva finalitat principal és obtenir dades de la força de treball i de les seves diverses categories (ocupats, aturats), així com de la població aliena al mercat laboral (inactius). La mostra inicial és de 65.000 famílies al trimestre, quedant reduïda a la pràctica a aproximadament 60.000 famílies entrevistades de manera efectiva que equivalen a unes 180.000 persones.




S'acaben de publicar les dades de l'EPA corresponents al primer trimestre del 2012. El nombre d'aturats ha augmentat en 365.900 respecte del trimestre anterior, arribant als 5.639.500, el que representa un 24,4% de la població activa (23.072.800 persones).

Pel que fa al tram d'edat comprès entre els 16 i els 24 anys, el nombre d'aturats és de 981.200, un augment de 37.700 persones respecte del trimestre anterior, el que representa un 52% de la població activa d'aquest tram d'edat (1.772 300 persones).


dijous, d’abril 26, 2012

Championslí


Avui m’he despertat content. Tenia la impressió que a aquest país, potser, si tenim sort, hi haurà una mica menys d’ignorància i una mica més de sentit comú. I tot per la championslí.

Aviat farà quatre anys que va començar la crisi econòmica. Poc abans, el llavors president del govern central va anunciar que el PIB per càpita espanyol havia sobrepassat l’italià, que comencessin a tremolar els francesos i que, un cop sobrepassats, aniríem pels alemanys. L’economia espanyola era una economia de championslí, com va dir amb el seu accent de Lleó.

Resulta que el temps ha passat, i hem baixat no a segona, sinó a la tercera divisió econòmica. Havíem pagat la championslí amb diners que no eren nostres i que ara no podem tornar.

Però on n’hi ha hagut, sempre en queda, i aquest país encara podia presumir de tenir la millor lliga de futbol del món (o així ens ho recalquen cada setmana), els dos millors equips de futbol del món, els dos millors jugadors del món i els dos millors entrenadors del món. No hi fa res que els clubs de futbol deguin a la hisenda pública i a la seguretat social 700 milions d’euros (que acabarà pagant el contribuent, per molts papers mullats que signi el ministre del ram), aquest país encara podia presumir de championslí.

Com al conte de la lletera, molts somniaven amb una final a aquell estadi bàvar que canvia de color segons qui hi jugui, on hi aniria el príncep (el rei està massa atropellat), el president del govern central i el de la Generalitat. Amb tants personatges principals, la canceller Merkel també hi hauria d’anar, i li podríem passar la ma per la cara ensenyant-li qui som i com les gastem. Europa i el món sencer haurien d’inclinar el cap davant d’aquest país. Tornaríem a ser l’enveja del món sencer.

Però el càntir, de tant anar a la font, es va trencar. Ho va fer en dues fases. La primera, el dia després de Sant Jordi. La segona, el dia de Sant Marc. Ens hem quedat sense championslí, com quan es va perdre Cuba i les Filipines, que es va perdre tot.

Fa temps que no reia tant.

dilluns, d’abril 23, 2012

El mercat del CO2 a Espanya


Interessant article el que va publicar ahir El País sobre el mercat de drets d’emissió de CO2 a Espanya, i que val la pena llegir sencer.

El podem resumir que, des de que l’any 2008 va començar a aplicar-se realment el mercat d’emissions de CO2, la indústria pesada, que funciona al ralentí per la crisi, ha venut gairebé 1.300 milions d’euros de drets, mentre que el govern central ha hagut de pagar 770 milions per comprar drets a l’estranger, i en necessitarà comprar encara 500 milions d’euros més. Negoci rodó pel contribuent.

El sistema europeu d’emissions afecta a Espanya unes 1.130 empreses (elèctriques, refineries, fabricants d’acer, de ciment, etc), que van rebre una assignació gratuïta per emetre CO2 entre 2008 i 2012. Els càlculs es varen fer abans que comencés la crisi, de manera que l’assignació va ser generosa. Si emetien més CO2 del que se’ls havia assignat, havien de comprar més drets al mercat, de manera que les plantes més eficients sortirien beneficiades.

El que ha passat és que la producció de ciment, per exemple, ha caigut més del 60 %, de manera que els fabricants de ciment han emès molt menys CO2 que el que tenien assignat, i han venut al mercat l’excés de drets que tenien, i pels que no havien pagat res. El mateix ha passat a la majoria de les indústries afectades.


L’any 2008, la indústria espanyola, sense comptar les elèctriques, va emetre 12,12 milions de tones menys del que tenien assignat. Al preu d’aquell any, la venda dels drets no utiltzats els va reportat 226 milions d’euros. L’any 2009, el benefici va ser de 306 milions, l’any 2010, de 335 milions, i el 2011, 372. Quan va ser evident que, a causa de la crisi, s’havien assignat massa drets d’emissió, ja era tard per poder-los retirar.

Mentrestant, segons va explicar al Senat el ministre d'Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, el nou d'abril d’enguany, "Espanya ha invertit 770 milions d'euros per adquirir 159 milions de tones”. I d'aquí fins a 2014 encara n’hauria de comprar més de 105 milions de tones. El ministre va afegir: "Depenent de com fluctuï el preu de la tona, hauríem de disposar de 450 milions d'euros en el millor escenari, a quatre euros la tona, o de 850 milions com a xifra més probable”. I va concloure: "Hem de dedicar a aquesta broma 150 milions d'euros a l'any, mentre que a les empreses els sobra i algunes fins equilibren els seus comptes de resultats venent els seus drets sobrants".

I és que quan els funcionaris de l’estat (o de la Unió, que és el mateix tipus de funcionari) inventen i apliquen un sistema complicat com aquest, el més probable és que el contribuent s’hagi de rascar la butxaca, mentre que alguns espavilats es folren. I en moments com el que estem vivint, plens de retallades per tot arreu, això és encara més sagnant.

diumenge, d’abril 22, 2012

Malgrat 1912 – Les mines de Malgrat al cine


A la Vanguardia dels dies 16, 25 i 26 d’abril de l’any 1912 s’hi anuncien les programacions dels diferents cines de Barcelona. Entre les projeccions hi trobem una visita a les mines de Malgrat. Notarem que la durada de les pel·lícules venia expressada en metres.

16 d’abril de 1912

25d’abril de 1912

26 d’abril de 1912

divendres, d’abril 20, 2012

L’estat del benestar s’enfonsa


Sembla que no podem pagar l’estat del benestar del que gaudíem fins ara. Serà bo donar-hi una ullada per veure quan costa. Aquest estat del benestar està composat d’educació pública, sanitat pública, pensions, prestacions per atur, ajudes familiars, ajudes per la dependència.

Les darreres dades del cost de l’educació pública es corresponen a l’any 2009, en que va ser de 53.000 milions d’euros, dels que 29.000 corresponen al personal. L’educació universitària va costar 10.500 milions, la primària i infantil va costar 15.800 milions, el mateix que la secundària i la professional.

El darrer any del que es coneixen les despeses sanitàries públiques també és l’any 2009, amb un cost de 73.800 milions d’euros, dels que 10.400 corresponen als serveis primaris de salut, 39.000 als serveis hospitalaris i especialitzats, 13.400 a farmàcia. El cost del sector privat va ser de 26.400 milions d’euros, el que vol dir que el cost sanitari total, públic i privat, va ser de 100.200 milions d’euros.

La Seguretat Social va gastar, l’any 2011, 112.400 milions d’euros, dels que 99.600 milions van ser en pensions contributives, 2.000 en pensions no contributives, 6.500 milions en prestacions per incapacitat laboral, 2.400 en prestacions de maternitat i 1.300 milions en ajudes familiars.

Les classes passives (jubilació d’empleats públics) va costar 11.200 milions d’euros l’any 2011.

Les prestacions per atur van representar, l’any 2011, 30.000 milions d’euros.

Podem resumir el cost aproximat de l’estat de benestar:


És a dir, el cost de l’estat del benestar, tenint en compte que el Producte Interior Brut de l’any passat va ser de 1,073 bilions d’euros, representa el 26 % de tot el que el país ha produït.

Compararem ara aquest cost amb els ingressos tributaris i els de la Seguretat Social, que van ser, l’any 2011, de:


Arribem, doncs, a la penosa conclusió que no tenim calés ni per pagar el nostre estat del benestar, i, a més, hem de pagar les altres despeses de l’estat que no tenen a veure amb l’estat del benestar, que fan un total d’uns 88.000 milions, com podem veure al quadre següent, tret dels pressupostos de l’estat pel 2012.


I encara ens faltaria parlar de les altres despeses de les autonomies ...

Les retallades, malauradament, no seran suficients. Queda clar que si no s’augmenten els ingressos i no es redueix la prestació d’atur, pel que fa falta que l’economia vagi millor, acabarem com a Grècia o a l’Argentina del corralito.

dimecres, d’abril 18, 2012

Repsol, Vaca Muerta i “fracking”


Avui mateix està de moda criticar a la presidenta argentina per la nacionalització del 51 % de la petrolera YPF (Yacimientos Petroleros Fiscales), de la que Repsol en tenia el 57 % aproximadament. Ara, Repsol es quedarà fora de joc a l’Argentina.

La raó d’aquesta nacionalització és que s’ha descobert a aquell país un important jaciment de gas i petroli d’esquist, anomenat Vaca Muerta, a la província de Neuquén, al sud de la província de Mendoza, al peu dels Andes. Aquest jaciment sembla molt important, ja que s’ha estimat que seria el tercer del món, rere el Canadà i els Estats Units..

Repsol – YPF anava, pel gust del govern argentí, massa poc a poc per explotar el jaciment, i és molt possible que sigui veritat, no sé si per falta de coneixements tècnics o per què. A Cantàbria i a Àlaba, per exemple, on hi ha també un jaciment de gas i petroli d’esquist, Repsol no hi ha perforat res, i el govern basc ha hagut de demanar a una companyia americana que comencés a fer les primeres perforacions.

Als Estats Units, que des de fa pocs anys han començat a explotar aquest tipus de gas i de petroli, l’economia comença a funcionar amb força, en part degut a aquesta explotació.

A Europa, aquesta explotació està prohibida a França, i a la resta dels països, es troba molt contestada pels ecologistes, que no volen ni sentir parlar del “fracking”, dient que contaminarà les capes freàtiques d’aigua.

No sé si l’expropiació de les accions de YPF que tenia Repsol està bé o està malament. Però el que si sé és que, molt ràpidament, s’haurà de decidir si s’exploren (i s’exploten) els jaciments que tenim per aquí (també, probablement, a Catalunya). Cal que tinguem un cert coneixement del que és el “fracking”. Per això és molt interessant donar una ullada al vídeo que ha fet BNK, la companyia que ha començat a perforar a Cantàbria i Àlaba.

És curiós que els mateixos que critiquen els argentins per haver nacionalitzat el 51 % de YPF s’oposen a l’explotació d’aquesta energia a Espanya.

diumenge, d’abril 15, 2012

El congrés d’UDC


He de confessar que tinc una especial tirada (política) per Unió Democràtica de Catalunya (UDC), ja que el seu líder m’ha semblat una persona seria i amb idees clares. De manera que segueixo els preparatius pel seu congrés del proper maig.

Però quan veig la candidatura del senyor Duran, no pel que fa les persones, que moltes d’elles no sé qui són, sinó a les matèries de què s’ocupa cadascú, quedo confós. En efecte, hi he vist:

Sis vicepresidències: Estratègia política i electoral, Relacions polítiques i institucionals, Programes, estudis i coordinació parlamentària, Organització, Comunicació i portaveu, Habitatge i territori.

Tres secretaries executives: Política metropolitana, Política municipal, Finances.

Deu secretaries sectorials: Salut, Cultura, Col•locació, Participació, Ensenyament, Universitats i investigació, Política social, Formació, Integració, Família i equitat.

No he vist que ningú s’ocupi ni d’economia, ni d’indústria ni d’energia (penso que quan parlen de finances es refereixen a les del partit), el que diu molt poc de la proximitat d’aquest partit polític als problemes reals del país. Una llàstima.

divendres, d’abril 13, 2012

Les contribucions especials


Alguna vegada he expressat la meva opinió de que les contribucions especials no haurien d’existir. En efecte, aquestes contribucions es basen en una pretesa plusvàlua d’unes cases o d’unes propietats per unes obres que es fan als carrers. És una manera com una altre de fer pagar un impost sobre un benefici abans de fer efectiu aquest benefici. Si jo tinc una casa o una propietat que, diguem, podria vendre per 100 i, amb les obres de millora que es fan al carrer la podria vendre, diguem, per 110, però no la venc ni tinc cap intenció de vendre-la, algú em podrà explicar on és la plusvàlua, perquè jo no la veig enlloc.

A més, aquest hipotètic augment del valor de la propietat, qui el calcula?

Però, la llei sent la llei, i les contribucions especials formant part de la llei, penso que, si s’apliquen, s’hauria de fer sobre dues bases: la primera, l’acord dels veïns, la segona, una certa justícia.

Al ple d’ahir es van tombar aquestes contribucions especials de la darrera ocurrència del govern municipal sobre els impostos especials, la reurbanització dels carrers St. Elm, Llibertat, part del carrer del Carme i la Plaça Joaquim Ruyra.. També es va aprovar, amb el vot negatiu dels partits que formen part del govern, que es fes una consulta als veïns afectats. Si aquesta consulta es fa, serà un primer pas. Sense el consentiment dels veïns no s’hauria d’aplicar cap contribució especial.


El cost d’aquesta ocurrència del govern municipal és de més d’un milió d’euros, dels que hi ha una subvenció de 200.000 euros i una aportació dels veïns del 75 %, aportació que, a primera vista, sembla exagerada. Si mirem les dades publicades al Malgrat Tot de Mar, podem veure que la justícia entre les diverses contribucions especials brilla per la seva absència, ja que les aportacions dels veïns van del 29 % al 90 %, sense cap explicació raonable que justifiqui aquestes diferències. I dic sense cap explicació raonable perquè dir que per una actuació s’han aconseguit més subvencions que per una altre no és una explicació raonable pel contribuent: un equip de govern com cal hauria de compensar amb inversions pròpies la manca de subvencions externes, per unificar la contribució dels veïns.

És clar que per això faria falta tenir un equip de govern com cal.

dimecres, d’abril 11, 2012

L'atur registrat a Malgrat




Com acostuma a passar cada any, quan s'acaba l'hivern, l'atur registrat a Malgrat comença a disminuir. El problema és que hem començat l'any amb un atur rècord. Esperem que els esforços de l'oficina de turisme portin turistes fora de temporada, com sembla que ho han aconseguit, ja que enguany la disminució de la xifra d'aturats registrats ha començat a baixar més aviat que els anys anteriors.

dilluns, d’abril 09, 2012

Els cicles climàtics com a causa de guerres


L'arribada del fenomen climàtic El Niño, que cada tres a set anys augmenta les temperatures i disminueix les precipitacions, duplica el risc de guerres civils en 90 països tropicals afectats, i pot ajudar a explicar una cinquena part dels conflictes a tot el món durant l'últim mig segle, diuen els autors. Això diu l’estudi Civil conflicts are associated with the global climate, publicat l'any 2011. És el primer estudi d'aquest tipus, on els investigadors han relacionat el cicle natural del clima mundial amb els increments periòdics en les guerres.

Els últims anys, historiadors i climatòlegs han trobat proves que les societats del passat van patir i van arribar a desaparèixer a causa la calor o la sequera que van danyar l'agricultura i van sacsejar els governs. La idea que el medi ambient alimenta la violència ha cobrat força en l'última dècada, amb els llibres d'autors populars com Jared Diamond, Brian Fagan i Mike Davis. Els estudis acadèmics han elaborat els vincles entre les sequeres i col•lapses socials, com, per exemple, el final de l'Imperi Acadi al Golf Pèrsic (primera superpotència del món) fa 6.000 anys, la caiguda de la civilització Maia a Mèxic entre 800 i 900, els llargs cicles de guerres dinàstiques a la Xina, que van durar segles, i les insurreccions recents a l'Àfrica subsahariana. L'any passat, especialistes en l'estudi dels anells dels arbres van publicar un atles de 1.000 anys d'El Niño relacionats amb sequeres. Les dades d'aquestes sequeres coincideixen amb la caiguda de la civilització d'Angkor de Cambodja al voltant de l'any 1400, i la posterior dissolució de dinasties a la Xina, Vietnam, Myanmar i Tailàndia.

El cicle conegut com El Niño - Oscil•lació del Sud, o ENSO, és un cicle d'escalfament i de refredament de l'Oceà Pacífic tropical que afecta els patrons del clima de gran part d'Àfrica, l'Orient Mitjà, l'Índia, el sud-est de Àsia, Austràlia i les Amèriques, on viu la meitat de la població mundial. Durant la fase freda o La Niña, la pluja pot ser relativament abundant a les zones tropicals. Durant la fase més càlida o El Niño, augmenta la temperatura terrestre i disminueixen les precipitacions a la majoria dels llocs afectats. Amb la interacció amb altres factors com ara el vent i els cicles de temperatura als altres oceans, El Niño pot variar enormement tant la seva força com la seva durada. En la seva forma més intensa, aporta una calor abrasadora i unes sequeres que poden arribar a durar uns quants anys. A latituds més altes, els efectes es debiliten, desapareixen o s'inverteixen. Les condicions de La Niña a principis de l'any 2011 van provocar sequeres al sud-oest dels Estats Units i a parts de l'Àfrica oriental.

Els autors de l'estudi esmentat van rastrejar l’ENSO de 1950 a 2004 i el van correlacionar amb inicis de conflictes civils en què van morir més de 25 persones en un any determinat. Les dades inclouen 175 països i 234 conflictes, més de la meitat dels quals van causar cadascun més de 1.000 morts en el camp de batalla. Per als països on el clima està controlat pel fenomen, es van trobar que durant La Niña, la possibilitat d'iniciar una guerra civil va ser un 3 per cent, mentre que durant El Niño, la probabilitat es va duplicar, fins al 6 per cent, com es veu a la figura. Als països no afectats pel cicle es va mantenir en un 2 per cent tant amb El Niño com amb La Niña. En general, l'equip va calcular que El Niño pot haver jugat un paper en un 21 per cent de les guerres civils a tot el món i en gairebé un 30 per cent en els països afectats per El Niño.


De color marró, percentatge de Risc de Conflictes Anuals (ACR) dels països influenciats pel ENSO en funció del valor de l'índex El Niño de maig a desembre: amb La Niña, ACR = 3%, amb El Niño, ACR = 6%.
De color blau, el mateix percentatge per als països no influenciats per El Niño, en què ACR roman constant a un 2%.
Les zones ombrejades representen els intervals de confiança del 90%.
El Niño = valors positius, La Niña = valors negatius

El mal temps sembla inclinar els països més pobres cap al caos amb més facilitat. La rica Austràlia, per exemple, està influenciada per l’ENSO, però mai ha patit una guerra civil.

El 1982, un poderós fenomen de El Niño va colpejar la serra del Perú, un indret molt pobre, destruint les collites. Aquell any, els atacs guerrillers per part del moviment revolucionari Sendero Luminoso es van convertir en una guerra civil a gran escala que ha durat més de 20 anys, i que encara continua avui dia.

Les forces del sud del Sudan ja estaven cara a cara contra el nord dominant, quan una intensa guerra va esclatar el mateix any de El Niño de 1963. La insurrecció va sanar disminuint, però va aparèixer de nou el 1976, un altre any de El Niño. Després, a l’any 1983 hi va haver un gran fenomen de El Niño i es va produir un brot catastròfic de més de 20 anys de lluita en el que van morir 2 milions de persones. Es pot dir que va ser el conflicte més sagnant del món des de la Segona Guerra Mundial. Aquest conflicte va acabar l'estiu del 2011, quan el sud del Sudan va esdevenir una nació independent, però continuen els combats a les zones frontereres.

Alguns altres països on els conflictes han tendit a esclatar durant El Niño inclouen El Salvador, Filipines i Uganda (1972), Angola, Haití i Myanmar (1991), i el Congo, Eritrea, Indonèsia i Rwanda (1997).

Els autors diuen que no saben exactament per què el clima alimenta el conflicte. Però si el país té desigualtat social, si la gent és pobra, i si hi ha tensions subjacents, sembla possible que el clima pugui donar una empenta definitiva al conflicte. Quan les collites són dolentes, la gent pot decidir empunyar una arma, simplement per guanyar-se la vida.

dissabte, d’abril 07, 2012

AVE i investigació


El govern acaba de presentar els seus pressupostos per a l'any 2012. A causa de la situació econòmica, són uns pressupostos enormement restrictius, coherents amb els ingressos previstos pels impostos, que han disminuït molt. Però són uns pressupostos que no tenen coherència interna, almenys en dos aspectes: la retallada en recerca i el malbaratament en la construcció de l'AVE.

El pressupost de l'any 2011 en recerca, desenvolupament i innovació va ser de 8.600 milions d'euros. Per a aquest any, ha quedat reduït a 6.400 milions. El govern socialista haurà fet moltes coses malament però, almenys en aquest concepte, havia mantingut una política d'ajuda a la investigació que havia permès a Espanya tenir un lloc destacat en el panorama mundial. Amb aquest brutal retallada es perdrà tota una generació de joves investigadors, serà més difícil atraure a Espanya bons científics d'altres països i serà més fàcil que els bons científics d'Espanya marxin a l'estranger. Destruir equips de recerca és molt fàcil i ràpid, tornar-los a crear és molt més lent i complicat. Amb aquests pressupostos haurem tornat a l'Espanya del “que inventin ells”.

I menys mal que tothom està d'acord, almenys de boca, que per recuperar el dinamisme econòmic cal entrar en l'economia del coneixement, i que per fer-ho es requereix una investigació potent. Al destruir l’esforç de bastants anys, amb aquests pressupostos ens mengem el gra que hauria d’haver servit per plantar la propera collita.

Al costat d'aquesta retallada, es segueixen destinant partides importants per a la construcció de l'AVE. En els pressupostos pel 2012 del Ministeri de Foment es consignen 4.188 milions de euros, dels que les partides més importants són: 1.217 per a l'AVE a Galícia, 762 per a l'AVE a Llevant, Múrcia i Almeria, 596 per a l'AVE al País Basc , 470 per a l'AVE a Astúries i 346 per a l'AVE de Barcelona a la frontera francesa. Casualment, a Galícia hi ha eleccions previstes per al 2013, si és que no s'avancen. L'ombra del que va passar a Andalusia és allargada, i cal mantenir contents els electors.

La ministra de Foment, Ana Pastor, ha justificat les inversions per a l'AVE a Galícia dient que "són de justícia", però sense aportar cap dada econòmica, argument més que discutible en aquest període de gravíssima crisi. El poble gallec, que és bastant més intel•ligent que els seus polítics, hauria entès un retard d'un o dos anys en l'arribada de l'AVE, ateses les circumstàncies dramàtiques en què viu el país, però els polítics han fet d'aquesta data un punt de confrontació partidista, i par això no n’hi haurà cap que expliqui que un quilòmetre d'alta velocitat surt, de mitjana, per uns 18 milions d'euros, l'equivalent al cost de 3 o 4 escoles, i que 5 quilòmetres d'AVE ja donarien per fer un hospital per a una població de cent mil habitants. Tampoc cap polític explicarà que els estudis de viabilitat de l'alta velocitat a Galícia indiquen que transportarà menys de dos milions de passatgers anuals, amb una cadència de quatre o cinc trens diaris en cada sentit, mentre que una línia d'alta velocitat de 500 quilòmetres requereix, per ser rendible socialment, d'uns vuit milions de passatgers anuals, xifra a la qual encara no arriba el tram Madrid Barcelona, el més utilitzat d'Espanya, que en transporta una mica menys de sis. El que diem de l’AVE a Galícia ho podem dir de totes les altres inversions en alta velocitat previstes per al 2012: cap d'elles és rendible ni a curt ni a mig termini.

El Secretari d'Estat de Transport dels Estats Units, Ray La Hood, va quedar admirat per la xarxa d'alta velocitat espanyola quan va venir a Espanya l'any 2009, convidat pel ministre José Blanco, però quan li van ensenyar els números va pronunciar una frase demolidora: "Vostès són rics, nosaltres no ens ho podem permetre". Ara que sabem que no som rics, resulta poc raonable destinar més de 4.000 milions a aquesta infraestructura el 2012, mentre es retallen les despeses de recerca.

En resum, uns pressupostos que, si no són corregits durant la seva tramitació parlamentària, d'una banda destinen molts diners a projectes que no són rendibles i, de l'altra, tallen qualsevol possibilitat de desenvolupament futur de l'economia del coneixement. Després ens preguntem per què els que ens presten els diners (els mercats) reaccionen a aquests pressupostos amb un augment dels interessos que ens demanen. Els mercats no demanen més retallades, sinó retallades intel•ligents: una retallada petita o inexistent per tot el que pugui ajudar-nos a sortir de la crisi (la recerca, per exemple) i més retallades en el que és superflu, i que representarà un augment del dèficit durant molts anys (l'alta velocitat, per exemple). Tot això demostra una falta de serietat en l'elaboració dels pressupostos. Quan precisament el que s'esperava d'un Registrador de la Propietat amb plaça a Santa Pola és això, que fos seriós.

dijous, d’abril 05, 2012

El PP i els mapes del temps


Quan el PNB va perdre les eleccions al País Basc, i el nou lehendakari va ser el senyor López, amb el recolzament del PP, una de les primeres decisions que ven prendre va ser la de canviar el mapa del temps: estava clar que el PNB el feia servir com a element imperialista, ja que hi incloïa Navarra, la Rioja i el País Basc francès. I això era insuportable per la fina pell del PP.

Quan al país Valencià es van tancar els repetidors de TDT que retransmetien els programes de la tele catalana, una de les raons, i no la menys important, és que s’hi donava el temps del País Valencià i, a més, se l’anomenava així, i no Comunitat Valenciana. I també això era insuportable pel PP.

Ara, que s’acaba d’elegir el nou CCM (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), amb la presència d’un representant del PP com a vicepresident, el senyor Armand Querol, aquest senyor demana que es canviï el mapa del temps, ja que mostra el dels Països Catalans, en comptes d’ensenyar el de totes les Espanyes.

El PP està obsessionat amb els mapes del temps. No m’estranya gens, tenint en compte el nivell que tenen bona part dels seus afiliats. És una llàstima que a gent així se’ls doni cap càrrec i que amb un partit d'aquesta mena s’hi faci cap aliança.