dilluns, de juny 30, 2008

El problema de l’aigua (9) – Conclusions

Com que ha plogut, parlar de l’aigua ja no està de moda. Però fa uns mesos, varem pensar, en Janí i jo, que no estaria malament de fer una aproximació raonada al problema de l’aigua, i ara ens toca fer el resum de tot el que ja hem anat dient, i de treure’n les conclusions. Conclusions que són les nostres, en l’estat actual del què hem anat aprenent en aquests mesos.


Consum d’aigua de Catalunya

Catalunya consumeix 3.120 hm3 anuals, dels que 570 són pel consum domèstic, 280 per a la indústria i 2.270 per l’agricultura i la ramaderia. En períodes de sequera, com el que acabem de patir, faltarien de 150 a 250 hm3 anuals amb les instal•lacions de captació actuals. Amb l’augment de població de Catalunya i amb la crisi dels aliments, seria bo preveure un augment de 300 hm3 anuals, és a dir, un augment d’un 10 %.


Transvasament de l’Ebre del 2003

Aquest projecte, presentat pel PP, preveia un transvasament de 1.050 hm3 anuals. Un transvasament d’aquesta envergadura no és possible si admetem que el cabal ecològic del riu, per preservar el delta, és de 300 m3 per segon. Seria possible si admetéssim, com ho preveia el pla, que era de 80 m3 per segon. Però aquest cabal de 80 m3 per segon no és suficient, ni molt menys, per mantenir el delta en condicions. La Generalitat va definir un cabal ecològic de 135 m3 per segon (també insuficient): amb aquest cabal, el transvasament només podria ser de 788 hm3/any si només es fes la primera part del Pla de l’Aigua de l’Aragó.

D’altra banda, el preu que donaven els autors del pla era de 0,39 €/m3. Amb 788 hm3/any i amb uns preus més realistes, arribaríem a un cost molt més important: 0,69 €/m3.

En resum, el projecte de transvasament de 1.050 hm3 anuals és inviable.


El transvasament del Roine

S’haurien de portar a Barcelona 315 hm3 anuals d’aigua del Roine, i el cost seria raonable: 0,46 €/m3. Però si es portés un cabal inferior, el cost podria ser desorbitat: per exemple, si només es transvasessin 100 hm3 anuals, que és el que faltarà un cop construïdes les dessaladores, el cost seria de 1,16 €/m3, totalment inassolible.

Els francesos no acceptarien transvasar aigua per usos agrícoles, o almenys així ho han dit fins ara. Un altre inconvenient, ecològic aquest, és que l’aigua transvasada aniria a Sau o a Susqueda, amb el que la conca del Ter quedaria en comunicació amb la del Roine, amb la conseqüent invasió d’organismes vius que podrien alterar de manera important l’ecosistema actual del Ter.


El minitransvasament de l’Ebre

Era una solució d’emergència, a un preu molt elevat si només es fes servir una vegada(5 €/m3), ja que el cost de les instal•lacions és d’uns 160 milions d’euros.

Aquest transvasament és perfectament assumible pel riu Ebre, malgrat les protestes de la gent d’aquelles contrades. Per cert, potser farien més bé de protestar pel projecte de fer 300.000 noves hectàrees de regadiu a l’Aragó i a Lleida, que a raó de 8.000 m3 anuals per hectàrea, disminuirien el cabal del riu en 2.400 hm3 anuals, infinitament més que els 35 o 40 hm3 del minitransvasament.


Dessaladores

El cost de l’aigua dessalada és de 0,59 €/m3, més car que el cost del transvasament del Roine, però amb l’avantatge de que es poden fer més de pressa.


Conclusió

Tenint en compte que algunes dessaladores ja estan fent-se, i estan en projecte molt avançat les altres, es disposarà d’uns 190 hm3 anuals suplementaris en els propers quatre anys.

El transvasament del Roine no és necessari per ara, però s’hauria d’anar negociant, ja que molt probablement sigui interessant en un futur relativament pròxim, d’aquí uns deu anys.

Les instal•lacions del minitransvasament de l’Ebre podrien ser necessàries si d’aquí a dos anys hi tornés a haver una altre sequera important (personalment, pensem, en Janí i jo, que la dessaladora del Prat no funcionarà amb suficients garanties abans del 2010). Tenint en compte que aquestes instal•lacions es poden fer servir en els dos sentits, pensem que s’haurien de fer.

El castellà en perill


Tothom coneix el drama que viu la llengua castellana, perseguida i menyspreada pels nacionalistes, els que la parlen només troben dificultats quan van aquí o allà. Una llengua castellana que és la llengua comuna d’Espanya i de bona part de les Amèriques, degut a que els perifèrics (gallecs, bascs i catalans) i els aborígens americans desitjaven ansiosament conèixer-la, abandonant de bon grat els seus parlars infantils i poc comprensibles. Una llengua que es va estendre sense cap mena d’imposició. Una llengua que, ai, avui dia viu hores amargues.

Es cert que els nostres avis parlaven gallec, basc o català, però ho feien sense mala fe. Més aviat era per ignorància de la llengua comuna, de la veritable, de la que ens permet d’entendre’ns amb tots els que la parlin (ja que amb els que no la parlin, no). Gràcies a Déu, avui tots sabem parlar i escriure el castellà correctament. Es clar que els gallecs segueixen fent servir el pretèrit indefinit en comptes del perfecte, que els bascs confonen el condicional amb el subjuntiu, i que els catalans no veuen la diferència entre anar i venir. Però això és peccata minuta.

L’origen dels mals que afligeixen el castellà es troba en aquest diantre de Constitució, la que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i el dret a utilitzar-lo, però que també diu que les altres llengües espanyoles també seran oficials a les seves respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts. I aquí comença el calvari del castellà. Quan s’encén la televisió, s’hi pot trobar canals on no es parla la llengua comuna. Quan es va a comprar el diari, hi ha publicacions en llengües diferents, fins i tot hi ha diaris esportius escrits en català. A certes televisions, dites autonòmiques, gosen traduir les pel•lícules americanes al gallec. On hem anat a parar?. Que torni el Generalíssim a posar ordre a aquest atac insensat contra el patrimoni comú de la pàtria que és la llengua castellana.

S’ha de canviar la Constitució. S’han de declarar nuls els Estatuts. Com pot ser que l’Administració de l’Estat situada a Catalunya hagi d’acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, que el faci apte per a complir les funcions pròpies del seu lloc de treball?. Això es rebaixar les oportunitats dels monolingües castellans quan pretenen treballar com a funcionaris a Catalunya. Com es pot tolerar que la llengua pròpia de Catalunya sigui el català i que, com a tal, el català sigui la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i sigui també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament? I els drets dels pares a escollir la llengua en que els seus fills ha de ser educats?

Els castellanoparlants fan pena. Són perseguits per tot arreu. No es respecta la llengua comuna, la que ens permet de comunicar-nos els uns amb els altres. Com ho reflecteixen totes les estadístiques, aquesta llengua comuna està en perill. Animem-nos a sortir al carrer amb guardioles per recaptar fons per salvar la llengua comuna, el nostre patrimoni més important, de tants nacionalistes insolidaris que, amb la seva bogeria d’exclusió, l’han portada a l’estat actual de perill d’extinció.

divendres, de juny 27, 2008

L’efecte hivernacle natural – vapor d’aigua i núvols (3)

La teoria que diu que el recent escalfament global és degut a l’acció de l’home es basa en el fet de que les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle (principalment CO2) causen un augment no gaire important (un 1 % més o menys) de l’efecte hivernacle natural de la Terra. Recordem que l’efecte hivernacle és l’atrapament de radiació infraroja (calor) pel vapor d’aigua, els núvols, el CO2, el metà i altres gasos d'efecte hivernacle. Aquest efecte hivernacle natural fa que la baixa atmosfera sigui més calenta, i que l’alta atmosfera sigui més freda, que el que serien si no existís l’efecte hivernacle.

El paper del CO2 sobre l’efecte hivernacle de l’atmosfera és relativament petit, degut al fet que la quantitat de CO2 a l’atmosfera és molt poc important: només 38 de cada 100.000 molècules d’aire són de CO2. Les emissions humanes fan que cada cinc anys hi hagi una molècula de CO2 més per cada 100.000 molècules d’aire.

L’explicació més corrent per l’escalfament global ens diu que l’emissió de CO2 a l’atmosfera canvia el balanç de radiacions d’energia reduint la capacitat de les radiacions infraroges per sortir cap a l’espai exterior. El balanç d’energia està basat en la teoria de que la radiació del sol que és absorbida per la Terra s’ha d’equilibrar per una quantitat igual de radiació que la Terra emet cap a l’espai exterior. S’ha estimat que d'aquesta quantitat de radiació emesa per la Terra, la radiació infraroja, mitjanada sobre tota la superfície del planeta durant una quants anys, es manté de manera natural a un valor de 235 watts per metre quadrat (W/m2), segons es pot veure a la figura.

Així, es pensa que les emissions de gasos d’efecte hivernacle per l’home han modificat aquest balanç. Des del inici de la revolució industrial, s’estima que el valor normal de 235 W/m2 s’ha reduït de 1,6 W/m2. Tenint en compte que l’escalfament que s’ha produït aquests darrers anys és suposadament en resposta a aquest desequilibri, es pot estimar que avui dia encara queda 0,8 W/m2 de desequilibri. Es a dir, com que el desequilibri continua existint, la baixa atmosfera continuaria escalfant-se per anar recuperant l’equilibri perdut, encara que la humanitat parés de produir gasos d’efecte hivernacle. Aquesta és l’explicació actualment més acceptada de la teoria de l’escalfament global produït per l’home.

Com podem saber que aquest desequilibri existeix realment? En realitat, no ho sabem. Els instruments que mesuren els components radiatius de la Terra des de l’espai no són suficientment precisos per mesurar el petit desequilibri que es suposa que existeix. Aquest desequilibri és un càlcul teòric. Alguns autors, per fer-nos càrrec de la precisió d’aquest càlcul teòric, en comptes d’aquests 235 W/m2 donen valors de 240 W/m2. La imprecisió del balanç és més important que l’efecte de l’augment del CO2!!!

Podem també sorprendre’ns al comprovar que l’efecte directe d’aquest desequilibri degut a les emissions humanes de gasos d’efecte hivernacle (sovint anomenat “forçament radiatiu”) sobre les temperatures globals sigui relativament petit. Si tota la resta del sistema climàtic no variés, l’efecte de multiplicar per dos la concentració de CO2 (cosa que probablement passarà a finals de segle) causaria menys d’un grau d’escalfament da la superfície terrestre. Recordem que el que la humanitat afegeix a l’atmosfera és només una molècula de CO2 per cada 100.000 molècules d’aire cada cinc anys: podem creure que un augment tan petit pugui tenir efectes catastròfics?

Es evident que un escalfament de menys d’un grau durant el segle XXI no preocuparia ningú, si això s’acabés aquí. El problema és que tota la resta del sistema climàtic variarà. L’atmosfera sense cap dubte reaccionarà d’alguna manera a l’augment del CO2 en termes de canvis en la quantitat de núvols, de vapor d’aigua, de precipitacions, etc. La pregunta clau és, com reaccionarà?


Retroalimentacions

Gairebé tota la incertesa científica sobre el canvi climàtic degut a l’efecte de l’home està relacionat a com respondrà el sistema climàtic a la petita tendència a l’escalfament (menys d’un grau). L’atmosfera podria disminuir aquesta tendència a l’escalfament mitjançant “retroalimentacions negatives”, per exemple, augmentant la quantitat de núvols de la baixa atmosfera. O bé podria amplificar aquesta tendència a l’escalfament mitjançant “retroalimentacions positives”, per exemple, augmentant la quantitat de vapor d’aigua continguda a l’atmosfera (el vapor d’aigua és el principal gas d’efecte hivernacle), o bé augmentant els núvols de l’alta atmosfera.

La majoria dels models d’ordinador sobre el clima donen retroalimentacions positives, que amplifiquen l’efecte directe de l’augment del CO2 sobre l’escalfament (menys d’un grau cap al 2100) d’una manera que fa por: alguns arriben fins i tot a predir un augment de 10 graus cap al 2100.

Conseqüentment, és essencial pels científics el determinar la sensibilitat del sistema climàtic (és a dir, la resposta de l’atmosfera) al forçament radiatiu dels gasos d’efecte hivernacle que anem posant a l’atmosfera.

En un pròxim capítol ens dedicarem a veure el que realment es sap sobre aquesta sensibilitat del sistema climàtic.

dimarts, de juny 24, 2008

Migració anual: pensaments barrejats

Com cada any, des de que sóc pensionista, la mestressa, en Janí i jo hem deixat la calor mediterrània per anar cap a la frescor cantàbrica. Hem travessat la península ibèrica d’est a oest, en un dia de calor i de relativament poc trànsit (els camions encara no circulaven tots) per arribar a la verda Galícia.

Com cada any, m’ha fet falta una bona setmana per aclimatar-me, més que a la temperatura, al paisatge i la manera d’entendre la vida, adaptada a un cel gris i a un llarg i mullat hivern. Sembla que el pas del temps tingui un altre ritme, més tranquil, més pausat. Per anar-nos acostumant, hem anat a una platja, deserta com la majoria de les d’aquí, i hi hem berenat un bon plat de pernil i unes navalles (longueirones, en diuen aquí) a la planxa.

Durant la travessa del país, m’ha cridat l’atenció el gran nombre de generadors fotovoltaics que han crescut, sobretot a Castella i a Lleó. D’una part, m’ha molestat el fet que cada vegada subvencionem més energia cara quan paguem la factura de l’electricitat. Per altra banda, m’ha alegrat l’augment del consum de silici, que assegura el treball de tants ex-companys de feina, ja que la producció de silici és l’activitat més important que vaig fer durant la meva vida laboral.

He tingut temps de pensar en la crisi econòmica. Diuen que és deguda a la pujada dels preus del petroli, ja que la demanda és cada vegada més important, i la producció es va acabant. Raó per la que no acabo d’entendre que cada vegada es facin més carreteres, més autopistes i més trens d’alta velocitat, que només serveixen per anar a Madrid. Quan s’haurien de fer vies de tren per transportar mercaderies, ja que el tren consumeix menys petroli que els camions. Amb més carreteres i més autopistes, ens conviden a utilitzar cada vegada més el cotxe, amb el conseqüent consum d’un producte cada vegada més escàs, i sense disminuir la nostra dependència d’aquesta font d’energia.

Com cada any, fem llargues passejades pels voltants de la ria, que de vegades és plena d’aigua i de vegades està gairebé buida. Passejant per paratges que encara són naturals, ens entra la gana de menjar (que de totes maneres mai no hem perdut). Potser per això trobem que l’alimentació gallega és tant saborosa.
I així anirem passant l’estiu, si Déu ho vol.

dimarts, de juny 17, 2008

Els preus de l’electricitat


Ara que l’electricitat s’apujarà, és sà veure com són els nostres preus si els comparem amb els dels altres països. He fet dues gràfiques, tretes d’un informe de l’Agència internacional de l’Energia, la una sobre els preus de l’energia elèctrica pels particulars, i l’altre sobre els de la indústria (preus en dòlars americans per kilowatt-hora). Lògicament, els preus de l’electricitat per a la indústria són més econòmics, per raons tant tècniques (solen comprar l’electricitat a més alta tensió) com polítiques (als països on l’estat intervé en el preu de l’energia es pot voler afavorir la competitivitat de la indústria)

Hi trobem que el país amb l’energia elèctrica més econòmica, tant per l’ús domèstic com per a la indústria, és l’Africa del Sud, on el 93 % de l’electricitat es fa a base de carbó.

Per a la indústria, França té un dels preus més econòmics, ja que la seva electricitat és d’un 80 % de base nuclear. En canvi, per l’ús domèstic, el preu és només una mica més econòmic que l’espanyol. A França s'afavoreix la competitivitat de la indústria.

A Austràlia el preu no és massa car, i això ve de que el 80 % de l’energia elèctrica és a base de carbó.

L’electricitat a Polònia, on l’energia elèctrica és, a un 93 %, feta a base de carbó, però d’un carbó un xic car, ja que les mines no són a cel obert, és també més econòmica que a Espanya.

A Dinamarca el preu de l’electricitat domèstica és molt cara, ja que es fa pagar als usuaris l’energia eòlica. Aquest tipus de producció d’energia no intervé en el preu de l’electricitat per a les indústries.

Al nostre país, els preus es troben més o menys a la mitjana, però amb una tendència a apujar-se cada vegada més, a anar-nos acostant al preu italià. Per compensar el dèficit tarifari, d’una part, i per pagar el cost important de les energies dites renovables, que són les que el govern del senyor Rodríguez Zapatero ha decidit que hem de produir. Si les centrals espanyoles fossin majoritàriament de carbó importat i nuclears, i ens deixéssim de tantes conyes sostenibles, no hi ha cap dubte que la nostra indústria seria més competitiva (la crisi seria menys pronunciada) i les nostres butxaques es trobarien una mica més alegres quan la factura de la llum ens arribés.

dilluns, de juny 16, 2008

Pecadors, fora de Malgrat

Ara que l’ajuntament vol imposar multes de 600 euros als fornicadors platgers, no sabem si per esperit purità, per esperit recaptador o bé per mantenir neta la sorra, rellegeixo un escrit publicat a Malgrat ara fa cinquanta anys, signat per “un hijo de Malgrat y de Acción Católica”, que desitjava que entre el veïnat s’estengués el bon exemple del vestir de manera decent i honrada, salvant l’honestedat, el pudor i, fins i tot, la higiene.

Deia el tal “hijo de Malgrat” que bé estava que a la platja es considerés corrent que homes i dones portessin pantalons curts. Però el que no s’havia de consentir era que els “machos” anessin pel poble cobrint-se només la part més vergonyosa del cos. Fins i tot se’ls havia vist pel centre del poble, cobrint-se únicament amb un SLIP (si, en majúscules) deixant al descobert la resta del cos.

No era perquè no tinguessin pantalons curts, ni meyba, ni barnús, no. El que passava, ara fa cinquanta anys, segons el “hijo de Malgrat y de Acción Católica”, era que els agradava exhibir-se davant les càndides i honestes mirades d’una part de l’altre sexe, que així anava perdent el pudor i la decència.

Demanava “el hijo de Malgrat” que s’apliquessin les lleis del règim, que exigien que, al sortir de la platja, HOMES i DONES es cobrissin amb barnús. Amb aquesta petició, el “hijo de Malgrat” volia evitar als catòlics practicants la comissió d’un pecat greu contra la honestedat, pecat del que haurien de donar compte a Déu quan Aquest ho estimés convenient.

Però no només anava dirigida aquesta petició a evitar pecar als catòlics practicants, ja que als no creients se’ls havia d’exigir que es comportessin com a HOMES i no com a salvatges, sense nocions de civilització, honra, respecte ni decència, demanant per a ells multes i, fins i tot, presó, si eren reincidents i contumaços.

Serà que la història, com deia el filòsof, sempre es repeteix?

Llegit a VOZ de Malgrat del mes d’agost del 1958

diumenge, de juny 15, 2008

El nou hospital de proximitat

La conselleria de Salut, a proposta de CiU, està buscant la implantació d’un nou hospital de proximitat a l’Alt Maresme que deslocalitzi alguns serveis que ara mateix donen els hospitals de Calella i de Blanes. Es tracta d’un equipament orientat a tractar casos que no necessitin llargues estades o que puguin ser tractats en servei ambulatori. Aquest hospital podria ser una realitat abans del 2013.

Llegim (aquí) que els ajuntaments de Palafolls, Pineda i Tordera ja fa temps que s’han posicionat per demanar a la conselleria que aquest nou equipament es faci als seus respectius municipis, fent propostes concretes. En canvi, l’ajuntament de Malgrat no ha fet cap proposta. Serà que no volen que aquest nou equipament es faci a Malgrat? Si és així, quines en són les raons? O serà que estan tan ocupats en projectar l’auditori que no donen cap importància a un equipament menys emblemàtic?

Tot el que podem llegir que ha dit l’alcaldessa, és que Malgrat també disposa de zones que podrien interessar al Departament de Salut. Però, se li ha fet saber? Si aquest equipament interessa al municipi, s’ha fet el necessari per informar la conselleria de la idoneïtat de la proposta malgratenca i per pressionar perquè es faci aquí aquesta instal•lació? Molt em temo que no. Si s’hagués fet de segur que ho haurien fet saber.

En un moment de deslocalitzacions i de conjuntura econòmica fluixa, l’ajuntament hauria de procurar no deixar escapar cap oportunitat de portar col•locacions al poble.

El problema de l’aigua (8) – Les dessaladores

El govern de Catalunya ha basat la seva estratègia per augmentar la quantitat d’aigua disponible a Barcelona en la producció d’aigua dessalada. A la dessaladora de Blanes, que té una capacitat de 10 hm3/any, s’hi afegirà, en els propers anys, una capacitat de dessalació de 190 hm3/any:

- Dessaladora del Prat, prevista l’any 2009, amb una capacitat de 60 hm3/any
- Ampliació de la dessaladora de Blanes, prevista l’any 2009, amb una capacitat de 10 hm3/any
- Nova dessaladora de la Tordera, prevista l’any 2012, amb una capacitat de 60 hm3/any
- Dessaladora de Cunit, prevista l’any 2010-2012, amb una capacitat de 60 hm3/any

Ens diuen que el cost d’aquestes noves dessaladores està pressupostat en 332 milions d’euros, que, si l’expressem en euros per metre cúbic per any, representa 1,75 euros. Vegem si aquestes previsions són realistes: un estudi sobre les principals dessaladores construïdes al món dóna un cost mitjà de 3,36 dòlars per metre cúbic per any, és a dir, al canvi actual del dòlar, 2,2 euros per metre cúbic per any. En concloem, doncs, que el pressupost de l’ACA és massa optimista, i, pel càlcul del cost de l’aigua dessalada, agafarem la darrera xifra.


Descripció d’una dessaladora

L’aigua del mar Mediterrani té un contingut en sals, sobretot en clorur de sodi, d’un 3,7 % (de 36 a 38 grams per litre). Es considera aigua dolça aquella que té un contingut en sals de menys d’un 0,05 %. La dessalació consisteix en separar les sals de l’aigua del mar.

Primer s’ha de captar l’aigua del mar. Aquesta captació es pot fer amb pous, com a Blanes, o mitjançant tubs que van dos o tres quilòmetres mar endins, com es farà a la dessaladora del Prat.

A aquesta aigua salada se li fa una primera cloració per treure-li les bactèries, i es filtra amb filtres de sorra i amb microfiltres d’unes vint mil•lèsimes de mil•límetre.

L’aigua es fa passar per unes membranes que retenen les sals dissoltes a l’aigua salada: aproximadament un 45 % de l’aigua és dolça, i l’altre 55 % es torna al mar, amb una concentració de sal del doble de la que tenia abans (la salmorra). Aquesta salmorra té un contingut en sals de l’ordre del 8,2 %. Perquè l’aigua passi per aquestes membranes ho ha de fer a una forta pressió, que és la causa principal del consum d’energia que necessiten les dessaladores.

A l’aigua dessalada se li fa un tractament final i una darrera cloració perquè sigui potable.


Amortització

Una dessaladora s’ha d’amortitzar en 10 o 15 anys, ja que passats quinze anys, esdevé obsoleta i s’ha de refer. Amb un cost de 2,2 euros per metre cúbic, un tipus d’interès del 4 % (agafo aquest tipus per ser coherent amb els càlculs fets en escrits anteriors sobre els transvasaments), l’amortització es de 0,20 euros per metre cúbic si la durada d’amortització és de quinze anys, i de 0,27 si és de 10 anys.


Energia elèctrica

Actualment les dessaladores tenen un consum de 3,5 kWh per metre cúbic (de 2,5 a 3 kWh a la pròpia dessaladora i la resta per la distribució). Amb un preu de l’electricitat de 0,05 euros/kWh, el cost per metre cúbic és de 0,175 euros. Aquest preu s’incrementarà ràpidament els propers anys, ja que a Espanya el cost actual de l’energia elèctrica està subvalorat.


Cost operacional

El cost de les diferents operacions es pot estimar a 0,14 euros per metre cúbic:

Reactius químics = 0,04 euros per metre cúbic
Ma d’obra, manteniment, despeses generals = 0,10 euros per metre cúbic


Cost total

Sumant els diferents costs, resulta un preu de l’aigua dessalada que varia entre 0,52 i 0,59 euros per metre cúbic, segons el període d’amortització, i amb una clara tendència a anar augmentant.

Hem d’assenyalar que aquest cost és molt superior als 0,40 euros per metre cúbic que diu l’ACA que costarà l’aigua de la dessaladora del Prat. Aquesta estimació de l’ACA és, sense cap dubte, molt optimista.

A més, aquest cost que hem donat no té en compte possibles problemes com els que ha experimentat la dessaladora de Blanes. Podem pensar, si som optimistes, que aquests tipus de dificultats no es repetiran en les dessaladores que s’estan fent o que es van a construir.


Conclusions

- L’aigua de les dessaladores no és una aigua barata, encara que la propaganda oficial ens ho vulgui fer creure així.

- L’impacte ambiental de les dessaladores no és nul. S’ha d’acceptar que la vida marina desapareixerà de la zona on la salmorra es descarregui al mar, no per la quantitat de sal que la salmorra té, que només és del doble que la pròpia de l’aigua del mar, sinó per les seves variacions (quan es pari la dessaladora, per exemple), que fan que difícilment cap organisme s’hi pugui adaptar. Aquesta zona sense vida pot tenir una extensió de un a dos quilòmetres quadrats.

dissabte, de juny 14, 2008

L’evolució de la població de Malgrat


Posant en un gràfic les dades que he trobat sobre els habitants de Malgrat, des de l’any 1900 fins ara, hi veiem l’evolució que ha tingut la població:

- Durant cinquanta anys, la població ha estat relativament estable, entre quatre mil i cinc mil habitants.

- Un augment important de població als anys cinquanta, on passa a sis mil habitants, i, sobretot, als anys seixanta, on passa a nou mil: el creixement mitjà als anys seixanta és d’uns 300 habitants per any.

- Un creixement sostingut, però relativament moderat, als anys setanta i vuitanta, arribant als 11.500 habitants: creixement mitjà d'uns 130 habitants per any.

- Un creixement important als anys noranta, arribant als 14.000 habitants, el que dóna un creixement mitjà de 250 habitants per any.

- Un creixement molt ràpid aquests darrers set anys, arribant als 18.500 habitants l’any 2007, el que significa un augment de gairebé 650 habitants per any.

Hi trobem, doncs, dos períodes de creixement molt important: els anys seixanta i els darrers set anys. Per uns, aquest creixement tant important serà símbol de desenvolupament i de modernitat, per altres, serà més aviat una pèrdua de la identitat del poble i un munt de molèsties per la dificultat d’acomodar els serveis a l’augment important de la població.

dimecres, de juny 11, 2008

Ara fa cinquanta anys… televisió a La Barretina

L’estiu del 1958 va ser un estiu especial: a la Barretina hi varen instal•lar una televisió. No es veia res, però la televisió de la Barretina era el motiu de comentaris. Hi havia algú que deia que havia vist la tele italiana. Jo no la vaig veure mai, només hi vaig veure punts i ratlles, amb alguna imatge difosa, tan difosa que s’havia de tenir molta imaginació per endevinar que allò era una imatge. No hi fa res, l’estiu del 1958, ara fa cinquanta anys, va ser un estiu especial a Malgrat.

Reprodueixo l’entrevista que es va fer a la Voz de Malgrat al llavors president de la Barretina, entrevista que té el regust amable del que és antic.


Al habla con… Miguel Tió Arbós (Presidente de la Sociedad)

Momento presente, con un dato para la historia local de la villa de Malgrat.

En la cresta de la cubierta del local de la Sociedad Cultural y Recreativa “La Barretina” desde el día 25 de Junio del actual 1958 sobresale una antena receptora de televisión. Consta de un tubo de unos 5 centímetros de diámetro, con una altura de 7 metros y en su parte superior un par de dispositivos similares a unas parrillas, que mejor parecen dos pistas de palomar. Son dos grupos de 5 tubos superpuestos a una distancia de unos 80 centímetros. Esta es la impresión visto desde un terrado vecino.

Bien, señor Tió, ya tenemos la antena; ¿Cuándo vamos a disfrutar de las recepciones?

Plenamente, hasta que funcione la estación transmisora de Barcelona, que se dice será por allá Octubre próximo.

¿Y con tanta anticipación se ha colocado la antena...?

Es que para antes de Octubre esperamos poder hacer algún ensayo por el ofrecimiento espontáneo de la casa “TELEFUNKEN”

Estas demostraciones, según he visto y leído,actualmente no pueden ser muy satisfactorias.

Efectivamente, según nos informaron a la Junta de la Sociedad, porque sólo se coge de una manera circunstancial la estación italiana de Milán por orientación de Cerdeña. Tan circunstancial como diríamos “de churro”. Pero, no obstante, haciéndonos cargo de esta eventualidad, esperamos ver en Malgrat la televisión.

¿Puede decirme lo que cuesta un equipo receptor?

Veinte mil y pico de pesetas.

¿Cuánto es la cuota de un socio de «La Barretina»?

Tres pesetas mensuales.

¿Y por tres pesetas mensuales nos darán ustedes retransmisión de películas, partidos de fútbol, noticiario, etc.? En el supuesto que será gratuito el contemplar tanta belleza

Supuesto.

¿Hay otras novedades en perspectiva?

Un letrero luminoso en la fachada, reforma del mostrador e instalación de una cabina telefónica, precisamente, cedida galantemente por Textil Maristany.

Hablemos de las Fiestas de Agosto

Llevamos un presupuesto de unas 85.000 pesetas. Considerando indispensable, montar el entoldado, etc. y a pesar del toldo impermeable, si el tiempo no nos traiciona vamos a cubrir gastos, si no... mejor no pensarlo.

Para estar Vds., los de la Junta de la Sociedad, tranquilos, a este respecto, ¿qué solución indicarían?

Colaboración, el apoyo oficial que cubriese el posible riesgo, o mucho mejor, que alguien tomara a su cargo la responsabilidad de esa organización.

¿Algún dato histórico de “La Barretina”?

Según nos dicen, antes de fin de siglo pasado la Sociedad “La Barretina Vermella” se instaló en lo que hoy es barbería Marqués, ya entonces propiedad, de la familia Soliva y en el año 1906 o 1907 pasó al actual lugar, en donde, ya se celebraban bailes y fiestas a cargo de un particular.

Para final, señor Tió, Una pregunta personal. ¿Confía usted llegar a los 101 años como su abuelo (q. e. p. d.)?

No confío, si sigo como presidente de “La Barretina” mucho tiempo.

Por favor, no nos deje sin televisión.

AAA

dilluns, de juny 09, 2008

Xarxa Natura 2000 – Rius i Estanys de Tordera


Recomano llegir la denúncia de "la Natura a la Baixa Tordera", del passat dia 7 de juny. Hi podem veure que pertot arreu hi ha actuacions municipals més que dubtosament respectuoses amb el medi ambient, per no dir altra cosa. Que això no passa només a Malgrat. Sense que “mal de molts, consol de beneits” en sigui una excusa.

En aquesta denúncia es planteja el difícil problema de la convivència entre espais naturals i hàbitat humà. A Malgrat en sabem alguna cosa (pensem en l'arbreda de Can Feliciano)

L’actuació es fa en un indret protegit i que forma part de Xarxa Natura 2000. Què és Xarxa Natura? El Consell de les Comunitats Europees va aprovar l’any 1992 la Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres, coneguda també com la “Directiva hàbitats”.

La “Directiva hàbitats” crea la xarxa ecològica europea coherent de zones especials de conservació anomenada Natura 2000. Natura 2000 haurà de garantir el manteniment (o el restabliment) en un estat de conservació favorable dels hàbitats i els hàbitats de les espècies en la seva àrea de distribució natural dins el territori de la Unió Europea.

Una sèrie de territoris de la Unió Europea han estat declarats espais integrats en Xarxa Natura 2000. Entre ells hi trobem l’espai ES5110007 Rius i Estanys de Tordera, que té una superfície de 254 Ha, repartides entre el Maresme (81,3 %) i La Selva (18,7 %). El municipi més afectat és el de Tordera, amb 172 Ha (més de meitat de la superfície total de l’espai). Malgrat també es troba afectat en una petita part, 12 Ha, situades a la Tordera.

Ela hàbitats presents en l’espai Rius i Estanys de Tordera són:

- Rius amb vores llotoses colonitzades per herbassars nitròfils,
- Rius mediterranis permanents, amb gespes nitròfiles orlades d’àlbers i salzes,
- Rius mediterranis intermitents, amb gespes nitròfiles,
- Prats de dall de terra baixa i de la muntanya mitjana,
- Rouredes de roure pènol i boscos mixts,
- Vernedes i altres boscos de ribera afins,
- Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera,
- Suredes,
- Alzinars i carrascars,
- Pinedes mediterrànies.

En aquest espai ES5110007 hi podem trobar:

- invertebrats (Banyarriquer del roure, Escanyapolls, Cérvol volant),
- amfibis i rèptils (Tortuga d’estany, Tortuga de rierol),
- mamífers (Rat penat orellut mitjà, Rat penat de peus grans, Rat penat orellut gran, Rat penat mediterrani de ferradura, Rat penat gran de ferradura, Rat penat petit de ferradura).

Quines són les actuacions que es fan a Malgrat sobre les 12 Ha del municipi? Ho anirem veient.

dijous, de juny 05, 2008

Escenaris de Canvi Climàtic - la fiabilitat dels models

Mirant el que diu l’Agència Estatal de Meteorología sobre els escenaris que proposa de l’evolució del clima pel segle XXI, hi he trobat una descàrrec de responsabilitat molt divertit. No em puc estar de reproduir la pàgina en qüestió. Menys mal que hi ha gent experta i relativament honrada, que parlen de "modelos informáticos que implican simplificaciones de procesos físicos reales que actualmente no se comprenden totalmente", que es el venim dient des de fa un cert temps.

Los escenarios regionalizados de cambio climático son las proyecciones de evolución del clima para el siglo XXI para diferentes supuestos de emisión de gases de efecto invernadero.

Las proyecciones regionalizadas de cambio climático sobre España están especialmente pensadas para su utilización para el análisis de impactos y adaptación al cambio climático como una información adicional necesaria para su planificación estratégica. La regionalización se refiere al proceso de reducción de escala ( downscaling) para adaptar las proyecciones de gran escala generadas por los modelos climáticos globales a las características regionales o locales muy influidas por la orografía, contraste tierra-agua, uso de suelo, etc.

La colección de proyecciones regionalizadas disponible en esta página constituye una primera entrega de datos de proyecciones climáticas. Pretende ser el punto de partida de un flujo continuo de datos para el análisis de impactos, que se irá revisando y refinando sucesivamente mediante la utilización de los resultados más recientes de integraciones globales y la incorporación de técnicas de regionalización cada vez más perfeccionadas.

Las diferentes proyecciones regionalizadas de cambio climático están basadas en distintos escenarios de emisión, distintos modelos globales y distintas técnicas de regionalización de forma que los diferentes usuarios puedan utilizar una colección de proyecciones como datos de entrada a sus modelos de impactos y de esta forma evaluar los rangos de incertidumbres de las variables utilizadas para cuantificar los impactos.

Descargo de responsabilidad:
Las proyecciones climáticas se basan en resultados de modelos informáticos que implican simplificaciones de procesos físicos reales que actualmente no se comprenden totalmente. En consecuencia, la AEMET no asume responsabilidad por la precisión de las proyecciones climáticas aquí disponibles, ni por las interpretaciones, deducciones, conclusiones o acciones realizadas por cualquier persona en relación con esta información
.


Com deia un antic professor de mates: "como queríamos demostrar".

dimecres, de juny 04, 2008

El problema de l’aigua (7) – El minitransvasament de l’Ebre i el transport de l’aigua en vaixells

Abans d’atacar les dessaladores, dues paraules sobre el minitransvasament de l’Ebre i sobre el transport d’aigua en vaixells.


Transport d’aigua en vaixells

L’aigua es transporta a Barcelona des de Tarragona i des de Marsella, en vaixells cisterna d’una capacitat mitjana d’uns 25.400 metres cúbics cada un. Durant tres mesos, s’han contractat 169 viatges, pel que es portaran a Barcelona un total de 4,8 hm3.

El cost total de l’operació és de 53 milions d’euros, segons llegim a la Vanguardia, pel que podem calcular fàcilment que el cost d’aquesta aigua és de 53/4,8 = 11 euros per metre cúbic. Un cost molt elevat, que no es pot justificar per la situació d’emergència existent quan es va planejar l’operació (pensem que el cost d’un transvasament normal és d’uns 0,50 euros per metre cúbic) quan pensem que la quantitat d’aigua transportada és relativament insignificant i que no resolia res. Imaginem les coses que s’haurien pogut fer amb 53 milions d’euros!

Un cop acabada aquesta primera operació de transport en vaixells, esperem que no es recondueixi, ni que es faci cap transport des de la dessaladora de Carboneres, ja que el seu cost és excessiu.


Minitransvasament de l’Ebre

El minitransvasament de l’Ebre tindrà un cost, diuen, pel cap baix, de 160 milions d’euros. Es pensava portar aigua a Barcelona fins que la nova dessaladora del Prat estigui en funcionament, pel maig de l’any que ve, a raó de 4 o 5 hm3 per mes. El que fa un total d’uns 30 a 35 hm3, si suposem que l’obra s'hauria acabat a l’octubre d’aquest any.

Si fos així, aquesta aigua costaria uns 5 euros per metre cúbic. Seria, doncs, una aigua molt cara. A aquest preu s´hi hauria d'afegir el manteniment de l’obra, que tindrà despeses encara que no funcioni, i el cost de l'energia elèctrica per transvasar l'aigua.

Aquest cost es pot defensar millor que el del transport en vaixells, ja que l’obra queda, i es podria tornar a utilitzar en cas que fos necessari, i perquè la quantitat d’aigua que es pensava transvasar és significativa, i podia resoldre una situació delicada Aquests dos arguments no valen pel transport en vaixells, ja que ni la quantitat transportada és rellevant, ni queda cap inversió material que es pugui fer servir més endavant.

Per altra banda, distreure 35 o 40 Hm3 de l’Ebre en sis o set mesos no té cap importància des del punt de vista del cabal ecològic del riu, sobretot si el transvasament es fa en l’època en què el riu acostuma a portar més aigua.

Independència?

Dilluns passat, a la Vanguardia, hi havia dos escrits sobre la independència de Catalunya. Un era una entrevista de Pilar Rahola a Àngel Colom (tots dos ex-dirigents d’ERC, trets de mala manera pels actuals), i l’altre del columnista Francesc-Marc Alvaro.

Tots dos escrits ressaltaven que:

- D’un 35 a un 40 % dels catalans votaria a favor de la independència si es fes un referèndum, segons una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya.

- Aquest augment notable de gent que votaria la independència s’ha produït malgrat el nefast estil de fer política d’ERC, segons l’Alvaro, o malgrat que el tripartit és un fre letal per l’horitzó nacional de Catalunya, segons en Colom (que ve a ser el mateix).

Personalment no tinc cap confiança en les enquestes, que acostumen a no representar res més que el que els enquestadors volen fer dir, i que, massa sovint, no tenen cap representativitat mínimament creïble des del punt de vista estadístic. D’altra banda, una cosa és contestar una enquesta i una altre de ben diferent el que es decideix quan s’ha de votar de veritat.

Però suposem que l’enquesta representa alguna cosa, i admetem que el sentiment independentista dels catalans ha augmentat del 20 % de no fa gaire temps a gairebé el doble. Quina en seria la causa? Sembla clar que ERC, a qui s’ha de reconèixer que ha tingut el mèrit de parlar obertament d’independència, no és la causa d’aquest augment d’interès: la seva política al tripartit ha estat erràtica, agradi o no aquesta expressió als militants, i molt poc eficaç.

Com que m'agrada conèixer les diferents opinions del personal, veig sovint debats de política nacional a Telemadrid, veig al inefable Losantos a la Televisió Digital, poso de vegades els debats ultrarreaccionairs de el Gato, a Intereconomia: el que definiríem com debats madrilenys. Quan parlen de política territorial tots coincideixen que en Zapatero està conduint Espanya, no solament a una federació, sinó a una confederació, i no una confederació normal, sinó asimètrica. O bé tenen por de la descentralització, o bé volen fer por al votant de les zones que no gaudirien d’aquest “asimetrisme”. I això malgrat que la intenció del govern Zapatero sigui, clarament, la de reduir el “territori històric” de Catalunya a una regió com les altres com a solució al problema territorial espanyol. Però la propaganda és la propaganda, i el contertulià madrileny ho sap molt bé. I saben aprofitar les declaracions d’alguns dirigents independentistes, tot i saber que són innòcues, per fer por als espanyols “de veritat”.

Discuteixen també, i sovint, de la manca de llibertat lingüística dels pobres pares que voldrien que els seus fills fossin educats en castellà i que han de sofrir l’horror de veure’ls immersos, a la tendresa de la seva curta edat, en una llengua de la que no poden entendre que serveixi per res. Ja que la sola llengua útil és el castellà, que per això és una llengua parlada per no sé quants centenars de milions de persones. No dubten en parlar de la “catetització” de l’estudiant a Catalunya, que no domina el castellà.

Aquesta visió centralista que tem, com gos que fuig de la tempesta, el més mínim intent descentralitzador, que tracta de voracitat insaciable qualsevol reclamació financera de la nacionalitat (que no nació, que de nació només n’hi ha una, que és a la vegada gran i lliure), i que riu de la incapacitat de la perifèria nord-oriental de la península ibèrica per resoldre els problemes que té, siguin de carreteres, de ferrocarrils, de distribució elèctrica o de sequera, contrasta amb la visió del perifèric, que veu com cada vegada els serveis públics li funcionen pitjor, que veu que les regions més pobres tenen, finalment, una sanitat i una educació millors, finançades, en part, per la seva solidaritat (solidaritat forçada, siguem clars, però solidaritat).

Creu el ciutadà català que, malgrat que el govern local no sigui massa brillant, probablement les coses li anirien millor si els impostos generats localment es quedessin aquí. I, sempre suposant que els resultats de l’enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya siguin fiables, aquesta pot ser la causa de l’augment de persones que votarien la independència. Sense oblidar l’efecte de reacció a tantes i tantes opinions anticatalanes que es veuen per tot l’estat, i que estan alimentades per un grup relativament reduït, però important mediàticament, des de Madrid.

Probablement seria el moment de fer un front catalanista a la Generalitat que de veritat fes por a Madrid. Per dir-ho més clarament, un govern CiU-ERC que substituís al tripartit. Teòricament seria el que la societat catalana, o al menys aquest terç llarg de l’enquesta, demanaria per anar treballant per més autonomia política i financera que contribuís a millorar la seva vida, i qui sap si també per la independència. Però ho veig malament: avui, per a molts militants d’ERC, l’enemic no és Espanya, ni els centralistes, ni el PP. L’enemic, el traïdor a la Pàtria, és CiU. I a Madrid ho saben. Per això no els fa cap por una coalició de partits catalanistes. Saben que és una probabilitat gairebé impossible, una entelèquia. I se’n aprofiten.

diumenge, de juny 01, 2008

Fa un any hi va haver eleccions municipals

Ara ha fet un any de les eleccions municipals, i Malgrat Confidencial ha tingut la bona idea d’oferir al poble unes entrevistes amb els portaveus dels diferents grups per fer un balanç d’aquest any.

Com és natural, aquest balanç és negatiu pels tres grups de l’oposició, i positiu pels dos grups que formen el govern. Donaré la meva opinió sobre els arguments d’uns i altres. Finalment, donaré la meva opinió més general.


Balanç de l’oposició

Un any perdut: probablement aquesta afirmació és exagerada.

Falta de consens amb el govern municipal, sobretot amb l’alcaldia, que genera tensions i una certa crispació: en això l’oposició té raó. Les respostes d’alguns membres del govern als plens són difícilment catalogables com corresponents a una mínima educació. Les explicacions que donen són, massa sovint, un insult a la intel•ligència del que les escolta (que no només són els membres de l’oposició, sinó també els ciutadans interessats en els afers municipals)

Dificultats a fer oposició per la manca de col•laboració del govern, que impedeix la seva participació: en això també té raó l’oposició. La política del govern municipal no és prou oberta a les idees dels altres, el que genera una pèrdua d’idees que poden ser vàlides, i que, finalment, dóna lloc a actuacions que, sense ser del tot dolentes, si que són francament millorables.

Un exemple n’és el Barri del Castell, projecte estrella, però sense participació de l’oposició: penso que el govern ha desaprofitat una bona ocasió per fer participar l’oposició a un projecte important. Diuen que els aniran informant (un cop cada tres o quatre mesos, he sentit dir, quan hi hagi novetats). El govern diu clarament amb aquesta posició que no vol cap consens. El que demostra el govern, amb aquesta posició, és que no sap consensuar: al menys aquesta és la meva lectura. Diria més, qui sembla no saber consensuar és la primera autoritat municipal.

Aquesta manca de diàleg reflecteix una inseguretat del govern: estic d’acord amb aquesta afirmació. Qui es troba segur d’ell mateix té una actitud més positiva envers les idees dels altres.

Falta de sensibilitat per reconduir les situacions que es presenten: l’exemple més clar el tenim amb com es va tractar la “crisi” de la riera. Podríem tornar a dir que el govern municipal o la primera autoritat confonen diàleg amb baixada de pantalons. Tornem altra vegada al tema de la inseguretat en un mateix, que el pot portar, i de fet l’ha portat, a menysprear l’opinió dels altres.

Cap projecte nou. Algunes idees antigues a l’aigüera, com ara la piscina coberta, el pàrquing soterrat: penso que és massa aviat per proposar projectes nous, ja que hi havia molts projectes per fer que venien del consistori anterior. Penso també que s’hauran de reduir els projectes que demanin inversions, tenint en compte una més que probable baixada dels ingressos municipals.

Problemes amb el pas a nivell, que no estarà aquest estiu: en això l’oposició té raó. Aquesta corporació dóna la impressió d’haver-se adaptat al ritme del que l’alcaldessa en diu “l’obra pública”, sense importar-li massa els problemes que aquest ritme provoca al ciutadà. Ritme que, comparat amb el de “l’obra privada” és d’una lentitud exasperant.

Massa protagonisme de la regidoria d’interior, amb problemes de circulació que no es resolen: és una altre manera de dir el que acabem de dir en el paràgraf anterior. El govern actual té, en el problema de circulació a Malgrat, molta “sang d’orxata”.

Pacte PSC – PP de conveniència: tots els pactes polítics són de conveniència, aquest no és cap excepció.

S’acaba el cicle Campoy: o no...! Ja he dit alguna vegada que quan un està més de dotze anys governant perd frescor, no genera noves idees i la seva gestió es fa cada vegada més “espessa”. Penso que és el que passa a Malgrat ja fa uns quants anys. Però no estic segur que la majoria del poble opini de la mateixa manera.


Balanç dels grups del govern

Una oposició molt forta, que no escolta les explicacions: que l’oposició sigui forta, és natural, i més amb els resultats electorals que hi ha hagut. Que l’oposició no escolti les explicacions que es donen, no m’ho sembla pas. Més aviat diria que les explicacions que es donen, quan es donen, són massa sovint inintel•ligibles o incoherents. Ja ho hem dit abans. El que demostra, penso, una manca d’idees clares.

Un primer semestre complicat, degut al problema de la riera, però l’ajuntament mai no s’ha parat: probablement sigui veritat. Es per això que no estic d’acord quan algun grup de l’oposició diu que aquest any ha estat un any perdut.

Hi ha molts projectes que van endavant: pas a nivell, camp de futbol, barri del castell, teatre auditori, nova caserna: només faltaria que no hi haguessin projectes que tiressin endavant. Però el que he dit abans: ritme massa lent en alguns, que posen dificultats a una part de la població (pas a nivell, camp de futbol), projectes probablement massa ambiciosos (teatre auditori), mentre altres projectes que potser serien més urgents (aparcaments, circulació, piscina coberta, ...) no es tracten.


El meu balanç

Un any que no ha estat perdut, però que és molt millorable.

Un esforç de diàleg i de consens de l’equip de govern i de la primera autoritat (si és que són capaços de dialogar i de consensuar) amb l’oposició milloraria molt les coses: és el que se’n diu “treball en equip”.

Un treball sobre "nous projectes", no necessàriament noves inversions, seria desitjable. Tenim exemples com la zona de la Tordera, deixats de la mà, no de Déu, sinó municipal, des de fa massa temps. I n´hi ha molts altres.

Un esforç encara més important de l’oposició per presentar i per comunicar a la població projectes raonables i millores als projectes actuals probablement no seria un treball perdut. Com que crec en la bona voluntat de la gent, penso que el govern municipal no seria tan obtús per anar-se oposant de manera sistemàtica a bones idees, encara que no fossin seves. L’oposició hauria d’adonar-se que es pot pensar que no saben fer oposició constructiva, i que s’escuden massa en les evidents sortides de to d’alguns membres del govern.