El Consell de la República ha votat

Sí, ja sé que no és una notícia important, però m’ha impactat. El denominat Consell de la República ha votat sobre si s’havia de recolzar o no la investidura del govern espanyol, i el resultat ha estat clarament que no. L’inconvenient és que només ha votat el 4% d’aquest collectiu. 

Es de suposar que aquest Consell està format per gent independentista, podríem dir que per gent independentista molt motivada. Per tant per gent molt interessada en la cosa política. I resulta que només ha votat el 4%. A on 96% el tema els ha semblat intrascendent. 

Si aquest és el grau d’interès dels independentistes en un tema que té, em sembla mi, la seva importància, penso que tinc el dret de preguntar-me quin serà el grau d’interès de la població en general sobre la independència. I la conclusió que en trec és que la població té molt poc interès per aquestes qüestions. El que equival a dir que la gent està més interessada en les coses de menjar que en les polítiques independentistes.

Seria bo que els responsables polítics en prenguessin nota.

Les inversions de l’estat a Catalunya

Quan es diu que Catalunya està discriminada pel govern central ens referim, entre altres, a les inversions que el tal govern central efectua a Catalunya.

Cada any, la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) publica les dades de la inversió regionalitzable de l’estat, detallant l’import i les inversions que s’han fet a cada comunitat autònoma. Aquesta inversió regionalitzable ha estat, l’any 2019, de 3.536 milions d’euros, dels que 156 s’han invertit a Catalunya (un 4,4 % del total). La comunitat autònoma on l’estat a fet més inversions ha sigut Galícia, amb 921 milions (dels que 796 corresponen al ministeri de Defensa).

Si comparem les inversions que l’estat ha efectuat a Madrid i a Catalunya aquests darrers anys, podem veure com a Madrid l’estat ha invertit, any rere any, molt més que a Catalunya. Catalunya, amb un 16 % de la població i un 19 % del PIB, hauria de rebre almenys un 16 % de les inversions totals de l’estat central, cosa que, es miri com es vulgui, està molt lluny de fer-se.

Mirant aquestes xifres, a algú li estranya que molta gent pensi que una Catalunya independent gestionaria millor els seus recursos?

Els policies locals de Mataró i l’independentisme

Llegim al diari que un grup de policies locals de Mataró tenen un grup de WhatsApp, i que el 15 d’octubre hi posaven el següent:

“A ver si machacan a estas turbas que no hacen más que reventar la paz y el orden social”, escrivia a les 21:36 h l’agent C.

“Limpieza étnica de independentistas y perroflautas ya; dónde coño está el Ejército español”, reclamava l’agent P a les 23.08.

A les 23.20 continuava: “Yo [estoy] por la limpieza de independentistas y volver a la normalidad”,

“Dadme un par de metralletas y se acaba el problema. Jaja. Una ráfaga y corren como conejos”, escrivia l’agent P a las 23.16.

No val la pena seguir més la conversa per entendre el que pensen aquests policies locals mataronins.

Si aquestes frases les haguessin escrit uns independentistes sobre els no independentistes, probablement serien considerades per la fiscalia com delictes, com a mínim d’incitació a la violència. Com que es tracta d’espanyols de bé, es diu que són converses privades sobre les que no hi ha res a dir.

Si no fos perquè aquests senyors porten armes a sobre, estaria d’acord que es tracta de converses privades sense massa importància, però es tracta de persones a qui hem confiat armes de foc per protegir la convivència i per fer front als delictes. Amb aquestes converses demostren que són uns eixelebrats i, la veritat, confiar armes de foc a gent així no és pas massa prudent.

Aquest tipus de converses entre policies no deu ser pas una excepció, i és probable que es pensi el mateix entre molts militars.

Podem llegir al darrer llibre de l’historiador hispanista Paul Preston, Un poble traït, que l’any 1905 l'actitud militar davant el catalanisme va ser especialment agressiva, ratllant el racisme. Traumatitzats per la pèrdua de Cuba, els alts comandaments colonials veien en el creixent moviment nacionalista català i basc una amenaça comparable a l'independentisme cubà i, per tant, un desafiament intolerable.

Es titllava els catalans de covards, traïdors i avars. Es solia descriure als catalans com «els jueus» d'Espanya, qualificatiu del que es feia ressò la premsa militar. El diari de l'Exèrcit, La Correspondència Militar, del 4 d’octubre del 1905 exigia que s’expulsés d'Espanya als nacionalistes catalans i bascos: «Que vaguin pel món, sense Pàtria, com la raça maleïda dels jueus. Sigui aquest un càstig etern».

Els oficials es picaven fàcilment amb els comentaris antimilitaristes dels polítics catalanistes i les paròdies sarcàstiques de la seva premsa. Cu-Cut!, la revista satírica setmanal dels regionalistes de la Lliga, solia publicar caricatures burletes que representaven als oficials de l'Exèrcit i la Marina com pallassos grandiloqüents. L’exèrcit es va venjar la nit del 25 de novembre de 1905, en què 300 oficials armats i uniformats van assaltar la impremta i la seu de Cu-Cut! i les oficines del diari La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga. 46 persones van resultar greument ferides.

No només els culpables no van ser castigats, sinó que van rebre missatges de felicitació de part d'unitats de tota Espanya. El mateix rei Alfons XIII es va posar al seu costat, animant als militars sediciosos de diferents formes: com a «primer soldat de la nació», va enviar «una afectuosa salutació» i la seva aprovació a les que, segons ell , eren «les legítimes aspiracions de l'Exèrcit».

Molts diran que els temps, el rei, i els policies i militars han canviat molt des de l’any 1905. Jo no n’estaria pas tant segur.

Escoltant una entrevista

Escoltava ahir la ràdio mentre esmorzava. La Mònica Terribas estava entrevistant la Marta Rovira, actual secretària general d’ERC i amb residència a Suïssa, on s’hi va instal·lar fa una mica més d’un any per evadir la justícia espanyola.

Amb aquest historial, l’entrevista prometia ser interessant, de manera que la vaig escoltar amb tota l’atenció que el soroll de les torrades al mossegar-les em va permetre. La conclusió que en vaig treure va ser que no havia entès gairebé res del seu parlament. A més, parlava amb una cantarella que em posava nerviós.

Aquesta senyora, pel que sembla, té com una de les seves missions “cosir” (paraula de moda) les diferències entre independentistes. Penso que, precisament perquè quan parla les persones corrents com un servidor no entenem gran cosa del que diu, pot ser una gran “cosidora” de diferències.

Fa falta moltes ganes d’independència perquè encara hi hagi un 50% (més o menys) dels catalans partidaris d’un país independent després d’escoltar la senyora Marta Rovira. Però el pitjor del cas és que aquesta senyora no és la única que sembla treballar per l’enemic: 

• l’Oriol Junqueras, quan va fer el ridícul amb en Josep Borrell, sent conseller d’economia, i havent escrit el senyor Borrell un llibre on explicitava totes les xifres que li va posar al davant, sense que el bo de l’Oriol tingués cap resposta coherent, com si no s’hagués preparat la trobada.
  

• en Carles Puigdemont que, en un moment decisiu, quan semblava que havia pres una decisió, va canviar-la per quatre tuïts mal formats i pitjor escrits, on l’acusaven de botifler. I que ara, des de Brussel·les, té idees que no les entén ningú, com ara l’invent de la Crida.

•  en Quim Torra, que ni governa ni deixa governar. 

•  l’Artur Mas, que mai havia sigut independentista i que va convocar unes eleccions per augmentar el número de diputats del seu partit, i que, en canvi, el va disminuir.  

Repeteixo: amb aquests dirigents, té molt mèrit que encara hi hagi la meitat de la població catalana independentista. És un signe de la fortalesa de l’independentisme.

Debats i comentaris

Ahir hi va haver un debat a TV3 sobre les eleccions europees. El candidat d’ERC, Oriol Junqueras, no hi va poder assistir ja que la presó de Madrid on està tancat va dir que l’horari no era l’apropiat tenint en compte el règim de la presó. Vista aquesta decisió, el candidat de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, que també havia de participar al debat des de Brussel·les, va decidir no participar-hi. Ambdues candidatures van enviar al debat un altre membre de la llista. El de Junts per Catalunya va fer un discurs i va marxar. El d’ERC, en canvi, es va quedar. Al final, es va passar un vídeo gravat des de la presó pel candidat Junqueras, mentre que no es va passar un altre vídeo gravat pel candidat Puigdemont.

Com que ens trobem en una època en que les xarxes socials ho envaeixen tot, de seguida s’han pogut llegir comentaris de tota mena. Que si els d’ERC no tenen la dignitat que tenen els de Junts per Catalunya, ja que no van abandonar el debat, que si els dirigents de TV3 són uns venuts per no haver passat el vídeo del seu candidat, etc.

Fa molts anys que no segueixo cap debat de candidats. Acostumat al nivell que aquest tipus de debats tenen (o tenien) a França, els debats que es fan aquí em semblen completament inútils, i considero una pèrdua de temps escoltar uns polítics tan mediocres, per no fer servir una paraula més forta. Per la mateixa raó, cada vegada que hi ha una tertúlia política, canvio de canal. En canvi, una entrevista d’un polític amb un bon periodista pot arribar a ser molt interessant, però no se’n fan massa.

Mogut per la curiositat, he mirat els denominats “minuts d’or” dels dos candidats esmentats, el que es va emetre i el que no. El candidat Puigdemont semblava cansat, sense cap esperit de lideratge, sense més missatge que dir que portarà el problema català a Europa. El candidat Junqueras va començar amb una mica més d’energia, però de seguida es va apagar: el seu missatge és que segueix defensant, malgrat la presó, el mateix que defensava abans.

La veritat és que tant l’un com l’altre semblaven ànimes en pena (no és estrany vistes les circumstàncies en les que es troben). El seus minuts d’or van ser més aviat minuts de llautó. El seus missatges va tenir molt poca substància. Missatges que no sé si interessen a ningú. A mi, no.

Això sí, a les xarxes socials, uns i altres competien per lloar el seu candidat i per dir que l’altre ho havia fet malament. I tot amb poques paraules i bastants adjectius més aviat desqualificatius. Llegint aquest comentaris, dona la impressió que es tracta de comentaristes incapaços d’enllaçar més d’una frase amb sentit. El pitjor és que els polítics que tenim no semblen tenir molta més capacitat que els comentaristes de les xarxes. Probablement per això els voten.

Irresponsables al Palau de la Generalitat

L’independentisme no té sort. Els presidents de la Generalitat que s’han declarat favorables a la independència de Catalunya han estat poc encertats. El primer, el senyor Mas, va convocar eleccions anticipades per augmentar la seva majoria i la va disminuir. També havia sigut el campió de les retallades.

El segon, el senyor Puigdemont, no va saber aprofitar l’enorme capital polític que tenia després del que va passar el primer d’octubre de l’any passat, va canviar la decisió que havia pres un vespre per fer el contrari l’endemà, fent cas a quatre exaltats que li deien botifler i a alguns tuitàires com el senyor Rufian, i es va trobar amb l’aplicació del 155, amb polítics a la presó i ell mateix a l’exili. El pitjor del cas és que l’estat ha perdut la por d’aplicar l’article 155, que tant de mal ha fet, en tots els aspectes, a Catalunya.

I ara, el senyor Torra sembla que no ha après res. D’una banda impulsa els CDR a actuar (a collar el govern, diu), i d’altra envia els mossos a carregar contra els que volien envair el Parlament. Ahir va donar un ultimàtum al govern central. O bé aquest senyor és ximple, o bé vol que es torni a aplicar l’article 155. I dic això perquè em sembla que alguns dels que es diuen independentistes es senten molt confortables amb l’aplicació d’aquest ditxós article.

Més que governar el dia a dia, els que no estan a l’alçada del càrrec que tenen prefereixen dedicar-se a obviar els problemes que han de resoldre i cultivar utopies. I la independència exprés de Catalunya n’és una, i grossa. No s’atreveixen a dir la veritat a la gent, no volen veure que només dient la veritat serveixen la causa que diuen defensar. La veritat és alliberadora.

Deia al principi que l’independentisme no té sort. Potser seria més encertat dir que l’independentisme, tal com s’ha plantejat, és la causa de que els presidents de la Generalitat que han sigut independentistes hagin estat tan mediocres. No tenen visió a llarg termini. Volen imposar la independència amb la meitat de la població en contra, en comptes d’anar treballant per augmentar els partidaris d’una Catalunya independent. Amb les idees i les accions del Partit Popular i de Ciutadans tindrien molt senzill, si governessin correctament, d’augmentar  els partidaris de la independència fins a un percentatge que la fes veure com la única sortida. Però no: al no governar (i al no governar bé, preocupant-se de resoldre els greus problemes plantejats a Catalunya ara mateix) serà molt complicat convèncer més gent que amb la independència els aniria millor.

I ara, com a tot moviment d’aquest tipus, l’independentisme es divideix. Comencen a sortir gent més violenta. El mateix president els anima. Així, amb irresponsables a la direcció, ens estavellarem.

Un nou Estatut?

Aquest article d'en Miquel Puig, publicat avui a La Vanguardia, coincideix bastant amb el que jo penso sobre el tema.

Un nou Estatut?

     He sostingut des d’un principi que l’Estat té la capacitat de neutralitzar el moviment independentista a base de proposar un nou Estatut que doni satisfacció –encara que sigui parcial– d’una banda als catalans més preocupats pels elements identitaris –protegint llengua i símbols– i, de l’altra, als catalans molestos per la discriminació fiscal: el català emprenyat que es va reunir a l’Iese per l’aeroport (2007), que va protagonitzar el boicot als peatges (2012), que ha patit les avaries de Rodalies i que va aprendre que els successius governs espanyols estaven boicotejant la connexió ferroviària de la costa mediterrània.

La fórmula tindria èxit per dos motius. En primer lloc, perquè el consens a Catalunya no és ni a favor (ni en contra) de la independència, sinó a favor que els catalans decideixin el seu futur, i això es pot materialitzar de moltes maneres, i una d’elles és votant un Estatut. D’altra banda, perquè, fins i tot entre els simpatitzants de la independència, el sentiment conservador faria que molts preferissin una millora parcial però segura a una millora total però incerta.

Encara que amb la boca petita i amb força circumloquis, el PSOE ha passat el tràngol del procés defensant aquesta solució, i ara Pedro Sánchez hi insisteix.

Des del punt de vista econòmic, el que hauria de proposar l’Estat no és impossible. Psicològicament, l’eliminació dels peatges a l’AP-7 tindria un impacte importantíssim, i el seu cost no seria inassumible un cop finalitzi la concessió (d’aquí tres anys): uns 20 milions/any (una altra cosa és si és racional que sigui el contribuent qui pagui el manteniment de les vies ràpides). Pel que fa a invertir a Catalunya una xifra propera al pes del PIB (com exigia la disposició addicional 3a de l’Estatut del 2006) hauria de ser de sentit comú, igual com hauria de ser-ho que la Generalitat estigués finançada, per habitant i a serveis homogenis, aproximadament igual que qualsevol altra comunitat autònoma, tenint en compte la diferència en el nivell del cost de la vida (i aquest és l’escull més important).

És indubtable que neutralitzar el moviment independentista és condició sine qua non per estabilitzar políticament Espanya, la qual cosa, a la seva vegada, és imprescindible per abordar amb possibilitats d’èxit els reptes de l’envelliment i de l’endeutament públic, que constitueixen amenaces greus per al futur de l’Estat.

L’Estat espanyol pot neutralitzar el moviment independentista durant una generació, i Pedro Sánchez sembla que vol fer-ho, però Pedro Sánchez no és l’Estat espanyol. Dins l’Estat conviuen els que pensen –com Patrícia Botín– que del que es tracta és de “tornar a enamorar tots els catalans”, amb els que pensen que del que es tracta és d’eliminar el catalanisme i, de pas, d’eliminar Pedro Sánchez. Si els últims prevalen –i són molts més– Espanya no s’estabilitzarà.

El futur immediat de l'independentisme

Aquest matí entrevistaven a la ràdio la senyora Elisenda Paluzie, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. La bona senyora, a la pregunta de quins seran els propers passos per anar cap a la república catalana, ha contestat: "hem de fer una diagnosi del que va passar el passat mes d'octubre, de les seves fortaleses i flaqueses, per arribar a una estratègia guanyadora". Ha repetit aquesta frase tres o quatre vegades durant l'entrevista, com si fos un nyigo-nyigo, senyal que es tracta d'una idea que té molt assumida.

Diagnosi, fortaleses i flaqueses, estratègia guanyadora... Quantes vegades, durant la meva vida professional, he sentit aquestes paraules. El resultat sempre ha sigut el mateix: no s'ha fet res. Però no negarem que la frase és contundent. Es veu que prové d'una escola de gestió d'aquestes que cobren molt i no ensenyen gaire. La conclusió que en podem treure és que la senyora Elisenda Paluzie raona com un tecnòcrata de despatx.

El més estrany de tot, però, és que sembla que els dirigents independentistes, deu mesos després dels fets, encara no els han analitzat. Res que sorprengui ningú, vista la inoperància, el desgavell i la improvisació de les decisions preses l'octubre passat. Amb dirigents com aquests, l'independentisme té un futur ben incert.

Un president provisional

Catalunya ja té president. Un president provisional, ja que el legítim president és el que va ser destituït pel govern central. Aquesta, almenys, és la tesi dels partits que van votar ahir el nou president al Parlament. Ràpidament, molts comentaristes han titllat Torra de titella d’en Puigdemont. Això, però, no és exactament així. Els que diuen que és un president titella es basen en que en Puigdemont va ser destituït del seu càrrec de manera perfectament legal, mentre que els que defensen que encara és el veritable president afirmen que va ser destituït de manera il·legal, basant-se en que l’aplicació del famós article 155 no permet la destitució del govern i, encara menys, que el qui convoqui noves eleccions no sigui el president de la Generalitat. Sobre això hi ha un recurs de Podem al Tribunal Constitucional des de primers de desembre de l’any passat, que va ser admès a tràmit, però al que encara no s’ha donat resposta. També n’hi ha un altre del Parlament, també admès, però que està en tràmit, esperant les al·legacions de la Generalitat, que només les pot fer el nou govern.

De manera que ens trobem davant d’un assumpte de legitimitat. En aquest sentit, l’actuació del nou president és impecable, ja que actua de manera coherent amb el que ell, el seu partit, i molta gent, pensa.

També se l’acusa de feixista, supremacista i xenòfob, a causa d’uns articles i d’uns tuits que va escriure ja fa uns anys. No seré jo que defensi el contingut d’aquests articles, que són d’un mal gust manifest i d’una manca d’educació i respecte pels qui no pensen com ell. Però hem de recordar els escrits publicats al diari El Faro de Vigo els anys 1983 i 1984 pel que avui és president del govern central, on afirmava, comentant un llibre que s’havia publicat feia poc, que “Constituye una prueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrinas basadas en la misma y por ende de las normas que son consecuencia de ellas.” Defensava l’actual president del govern central la tesi de que los hijos de “buena estirpe” són superiors. I, és de suposar, ell es considerava un hijo de buena estirpe.

És a dir, que, parlant de feixistes, supremacistes i xenòfobs, el senyor Torra no és l’únic que presideix un govern a Espanya.

Es queixen que un Parlament amb majoria independentista hagi escollit un president independentista. Haguessin volgut que l’escollit fos algú que no estigués d’acord amb la majoria del Parlament, però això, en democràcia, és complicat. Amenacen en tornar a aplicar l’article 155 si el nou govern no fa bondat, és a dir, si fa alguna cosa que no els agradi. Algun periodista exaltat demana que els avions del l’exèrcit bombardegin Barcelona (i no el fiquen a la presó, com ho fan amb els cantants). No han entès res.

Puigdemont sí, Puigdemont no

L’altre dia parlàvem de la idea de investir com a President en Carles Puigdemont, sobre la base de canviar la llei al Parlament per poder-lo investir sense que estigui present a la Càmara. La nostra conclusió era que això no era convenient, ja que retardaria el procés de formació d’un govern a Catalunya i provocaria reaccions que podrien acabar empresonant encara més gent. Una proposta d’aquesta mena no era res més que tornar a repetir els errors que ja es vam cometre fa 5 o 6 mesos.

Ara ens surt el senyor Artur Mas dient que no val la pena intentar ara la investidura del senyor Puigdemont, amb els mateixos arguments que acabem de citar. Afegeix que, “si fem bé les coses, es decantaran al nostre favor. Però no serà els propers dies ni mesos, serà més tard. Això requerirà constància, paciència i molta intel·ligència política”

Que un xicot que va demostrar la seva falta d’intel·ligència política convocant eleccions anticipades per tenir majoria absoluta al Parlament i es va trobar que els diputats del seu partit van disminuir, digui ara que farà falta molta intel·ligència política és xocant.

Però tornem a què s’ha de fer els propers dies sobre la candidatura o no d’en Carles Puigdemont. Em sembla que la millor estratègia seria la d’esperar què diuen els jutges alemanys. Si permeten que se’l jutgi a Espanya per rebel·lió o sedició, val més que pensem en un altre candidat. Si l’extraditen només pel delicte de malversació de fons (serà difícil que a Espanya l’empresonin preventivament per això), o bé consideren que no hi ha hagut cap delicte, llavors serà clarament el candidat a presentar.

Diuen que la justícia alemanya es pronunciarà d’aquí a pocs dies. Potser faríem bé d’esperar una mica. Això sí, tenint el recanvi preparat.

La detenció d’un President

Ahir ens va arribar la notícia de la detenció del senyor Puigdemont a Alemanya. Fins aquí, res a dir. Esperarem a veure què diuen els jutges teutons.

Dues reaccions a aquesta detenció m’han cridat l’atenció. Una, de la senyora Rahola, demanant la investidura al Parlament d’en Puigdemont com a President de la Generalitat. La segona, la qualificació de “colpista” que el senyor Rivera fa del ex-president.

Primer: investir en Carles Puigdemont com a President de la Generalitat, sense la seva presència física al Parlament, ja sabem on ens portarà: a més empresonaments i més problemes. Ni el reglament de la càmera ni el Tribunal Constitucional permeten una investidura sense presència física. Fer el que diu la senyora Rahola seria un acte més del sentiment que de la raó. Les conseqüències serien més repressió inútil, i un retard encara més important per intentar resoldre els problemes que té Catalunya, que no són només independència sí o independència no.

El senyor Rivera. El que els gallecs en diuen un “falabarata”, un home que enraona molt per no dir res. Acusa de “colpista”, però no deu haver llegit la definició de cop d’estat: “Acció violenta i ràpida, normalment els militars o forces rebels, per la qual un grup determinat s'apodera o intenta aprofitar les fonts del govern d'un estat, desplaçant les autoritats existents”. Hi ha hagut violència? No. Hi ha intervingut militars o forces rebels? No. Algú s’ha intentat apoderar de les fonts de govern d’un estat, desplaçant les autoritats existents? No, ja que ningú ha intentat desplaçar el govern espanyol que, si no vaig errat, és l’únic govern d’un estat que hi ha ara mateix a Espanya. El senyor Puigdemont no és un colpista, ja que ho ha perpetrat cap cop d’estat, i l’amic Rivera ho sap. Però continua amb aquest qualificatiu, per alimentar la demagògia i el populisme. I això que havia vingut per regenerar el règim polític.

El galliner està esvalotat

No és nou que el galliner estigui esvalotat. Ja fa anys que dura. Però ara, amb l’empresonament de més dirigents independentistes, la febre augmenta. Molts dels comentaris sobre el fet que ahir, al Parlament, mentre la meitat dels diputats aplaudien els familiars dels nous presos, l’altra meitat quedaven asseguts, dissimulant, són incendiaris. La senyora Arrimadas és la diana de molts d’aquests comentaris.

Ens trobem davant d’una situació complicada, però també ridícula. D’una banda, la trista actuació dels responsables polítics del cantó independentista (irresponsables, segons en Jordi Amat), de l’altre, un govern central format per gent que la única cosa que ha fet a la seva vida és guanyar unes oposicions, que no saben fora dels temes que van estudiar quan eren joves, i que no han treballat mai fora de l’administració. Resultat, els uns per irresponsables, els altres per immobilistes, aquí qui decideix l’orientació política són els jutges. Uns jutges que, si és veritat el que diuen els diaris, comparen les actuacions de l’independentisme català amb el cop d’estat del 23 de febrer. Uns jutges, almenys el que s’encarrega actualment de la instrucció del procés, a qui el cap no els deu funcionar pas massa bé, quan fan aquest tipus de comparacions. Els que hem viscut aquell 23 F i la situació actual tenim elements suficients per dir que és molt possible que el jutge que ha fet aquesta comparació estigui malalt.

D’una situació complicada se’n pot sortir amb intel·ligència. D’una situació ridícula és més complicat sortir-ne. El primer problema, però, és que falta intel·ligència, tant d’un cantó com de l’altre.

Del cantó independentista, amb un percentatge de vots netament insuficient, es vol aconseguir una fita per la que, per començar, faria falta que fos recolzada per una majoria important de catalans. Si haguessin fet aquesta reflexió, avui no estaríem on estem.

De l’altre costat, es parla de rebel·lió, de sedició, de cop d’estat. És una llàstima que no tinguem parlamentaris com els del PNB, que tenen una formació jurídica sòlida, i que més d’una vegada  han desmuntat aquestes acusacions al Congrés dels Diputats, sense que cap parlamentari català els hagi seguit. No és estrany, ja que amb diputats del nivell del senyor Rufián, un cap privilegiat per tuitejar, però incapaç d’articular dues frases seguides, no podem anar gaire lluny.

Desmuntada CiU per la política equivocada del senyor Mas, i demostrada la incapacitat d’ERC de presentar candidats sòlids, un es pregunta quin pot ser el futur, no ja de l’independentisme, sinó del catalanisme. La culpa del que passa no només és de l’estat central, també és dels polítics d’aquí, perfectament millorables. Potser seria hora de deixar-nos de punyetes i recomençar a parlar de coses concretes, però em sembla que en serem totalment incapaços.

La situació actual

La situació actual és confusa, inintel·ligible. Potser ens trobarem amb el que va escriure en Josep Pla al Quadern Gris:

"—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d'una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d'un extrem a l'altre. Sempre ha estat igual".

Decisions de grup

Un dels problemes de la governança, tant d’un país com d’una empresa, són les decisions de grup. Sovint aquestes decisions són errònies. I, també sovint, ho són per una manca de rigor en la manera com es gestionen els grups que han de prendre les decisions. Comprendre això és fonamental per obtenir decisions correctes.

Un exemple notable d'aquesta comprensió ens la proporciona el contrast entre les deliberacions del President Kennedy i els seus assessors en dues crisis consecutives entre Cuba i els EUA.

A la crisi del 1961 les pràctiques de presa de decisions de grup van ser molt deficients, i van portar a la seva decisió desastrosa de llançar la invasió de badia de Cochinos, que va fallar estrepitosament, i que va conduir a la crisi dels míssils cubans, crisi que era molt més perillosa. Les deliberacions del president Kennedy i els seus assessors sobre la badia de Cochinos són un exemple de nombroses característiques que solen dur a males decisions, tals com una sensació prematura d'aparent unanimitat, la supressió dels dubtes personals i d'expressió del contrari, i de com el líder del grup (Kennedy) orientava la discussió de tal manera que es minimitzava el desacord.

Més tard, a les deliberacions de la crisi dels míssils cubans, també amb participació de Kennedy i molts de les mateixos assessors, es va evitar els defectes de la presa de decisions sobre la badia de Cochinos, i en canvi es va procedir a mètodes associats amb decisions productives, tals com Kennedy demanant als participants a pensar amb escepticisme, permetent que hi hagués llibertat d’idees a la discussió, fent subgrups que es reunissin per separat i, de tant en tant, que el propi Kennedy abandonés la reunió per evitar que la seva presència influenciés massa en la discussió.

Què és el que va fer que la presa de decisions en les dues crisis cubans es desenvolupés de manera tan diferent? Una gran part de la raó d’aquest plantejament diferent és que Kennedy va reflexionar molt després del fiasco de badia de Cochinos de 1961, i va encarregat els seus assessors de rumiar sobre què era el que havia sortit malament durant la seva presa de decisions. Basant-se en aquestes reflexions, és així com el president Kennedy va canviar la forma d’operar durant els debats sobre la crisi dels míssils del 1962.

El president Kennedy va ser prou savi per aprendre dels seus errors sobre la presa de decisions d’un grup. Em pregunto si el president Puigdemont serà igual de savi, i si aprendrà alguna cosa del fiasco de la presa de decisions que van conduir a la situació actual. Pel que llegeixo als diaris, em sembla que no.

Com el rosari de l’aurora

Així, almenys per ara, ha acabat la república catalana, com el rosari de l’aurora. Segons les darreres notícies, tant els antics convergents com els d’Esquerra Republicana han acceptat participar a les eleccions del 21 de desembre vinent. És a dir, accepten que el nou president de la Generalitat és el senyor Mariano Rajoy.

Ens podem preguntar si es podien haver fet les coses més malament del que s’han fet. I sí, és possible, però seria molt difícil. Si al govern central hi ha polítics de tercera (lil·liputencs, que diu l’Iñaki Gabilondo), els del govern català són, més o menys, del mateix nivell. 

El pobre Puigdemont va fer un ridícul espantós quan, el dijous de la setmana passada, va convocar una declaració a les 13h30, la va anar aplaçant fins que la va suspendre. No sé, ni m’interessa saber-ho, el que va passar abans, durant i després de l’hora a la que es devia fer aquesta declaració, però penso que quan se’n convoca una per un tema tant important, com és la declaració, o no, d’independència d’un territori, s’ha de tenir les idees molt clares i les decisions preses. 

No acostumo a llegir massa els comentaris polítics de les xarxes. Però he començat a entendre com és que les coses es poden fer tant malament quan m’han fet arribar els escrits d’un tal Jordi Mas Font. Feia temps que no llegia tantes bajanades juntes, però m’han fet pensar que, si molts independentistes raonen com ell (cosa que em sembla probable), és lògic que s’hagi fet el que s’ha fet. Quan no es tenen els peus a terra, es fa difícil fer les coses bé. 

Els darrers anys, la quantitat de persones partidàries de la independència ha anat augmentant, però no havia arribat a ser una majoria suficient. No s’han escoltat els arguments contraris, que també tenen el seu pes, sinó que s’ha insultat al que no pensava el mateix que nosaltres (ahir mateix, una persona que penso que és molt vàlida, qualificava la foto que acompanya aquest post de “No es pot ser més ranci, fals i mentider”. Aquest comentari, al meu parer, sobrava). Sense majoria, amb insults i, per tant, sense raonaments, però, i sobretot, sense cap pla, s’ha preferit tirar pel camí del mig.  

Un, que ja ha passat els tres quarts de segle de córrer per aquest món, i que, per tant, té moltes capes d’escepticisme damunt, es mira totes aquestes coses amb tristesa. Des de fa molts anys, més de cinquanta, he anat llegint diferents autors que filosofaven sobre la història de Catalunya, i m’he anat fent una idea de com i de quina manera es podia assolir una independència d’Espanya o, si més no, una confederació que s’hi assemblés molt. Fa molts anys que esperem que això es faci realitat. És una llàstima que, per culpa d’uns polítics de poca envergadura, lil·liputencs, ara anem enrere. Quan fa més de mig segle que esperes, i veus que per tenir massa pressa, per no tenir les coses gens preparades, et trobes amb el senyor Rajoy com a president de la Generalitat, o bé plegues, o bé tornes a començar.

Tornarem a començar, doncs.

Perquè marxen les empreses de Catalunya

Estem assistint a una fugida d’empreses de Catalunya. La raó principal per la que moltes empreses volen marxar del nostre país és la inseguretat jurídica que hi hauria a Catalunya si al senyor Puigdemont se li acudís, demà, proclamar la independencia.

Això de la inseguretat política és un terme molt general. Si anem a casos concrets, podem parlar dels impostos i de les cotitzacions socials. Si hi ha una proclamació d’independència, a qui haurien de pagar les empreses els impostos i les cotitzacions socials? Segons les lleis de Catalunya, a la Generalitat. Segons les lleis de l’estat, a la Hisenda espanyola. Si les paguen a la Generalitat i després això de la independència queda en un no res, la Hisenda espanyola els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, i amb recàrrec, per retard. Si les paguen a la Hisenda espanyola i la independència arriba a bon terme, serà la Generalitat qui els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, probablement també amb recàrrec.

Lògicament, una empresa no veu massa bé això de que hi hagi la possibilitat de pagar dues vegades impostos i cotitzacions. Posant el domicili fiscal a un país on no hi hagi aquesta inseguretat jurídica, s’estalvien mals de cap. Algunes d’aquestes empreses no tornaran més a tenir el domicili fiscal a Catalunya.

Ens diuen que això té molt poca o cap importància, ja que ni les fàbriques ni les oficines marxen. Però en té, i molta, ja que això pot afectar les inversions futures de les empreses. I ja se sap, menys inversions futures equival a més atur.

I ara, què?

Després del que va passar el diumenge, un referèndum on va anar a votar molta gent, on hi va haver garrotades, però que té una resultats que no són homologables en una democràcia, què podem fer?

El govern de la Generalitat pot declarar la independència, pot negociar amb el govern central o pot convocar eleccions.

El govern central pot negociar amb el govern de la Generalitat o pot suspendre total o parcialment l’autonomia de Catalunya, aplicant l’article 155 de la constitució.

Vegem les possibilitats del govern de la Generalitat:

·         Declaració d’independència: la meva opinió és que una declaració d’independència seria de vol gallinaci, de curta durada. No només per l’oposició del govern central i del no reconeixement per part de cap nació, sinó per la pròpia dinàmica del procés. A Catalunya no hi ha hagut ni hi ha cap polític que hagi impulsat la creació d’un llibre blanc sobre la independència, de manera que podem pensar que serà una independència improvisada, que no s’ha previst com es podran tenir diners a la caixa per pagar funcionaris i pensionistes. No s’ha fet aquest llibre blanc perquè ningú té les idees clares de com es gestionaran els primers temps d’aquesta independencia.

Per altra banda, no és clar que hi hagi majoria per la independència. I, si no hi ha majoria i si la solució dels problemes econòmics dels primers temps no s’ha previst i va malament, la independència no durarà pas massa.

·        Negociació amb el govern central: el govern central no vol negociar sobre un referèndum pactat i el govern de la Generalitat només vol negociar sobre un referèndum d’independència. 

L’ideal seria una negociació sobre temes concrets, començant pel finançament, pel reconeixement de Catalunya com a nació, per una hisenda autònoma, una justícia catalana, un reconeixement del sistema d’immersió del català a l’escola, i tot el reguitzell de temes que el tribunal constitucional va retallar al nou estatut, i portar el resultat d’aquesta negociació a un referèndum del poble català podria, potser, donar més resultat. Sempre i quan es donés un termini per acabar aquesta negociació. 

A la Generalitat no es vol negociar sobre temes concrets fora d’un referèndum sobre la independència, de manera que no hi ha pas massa possibilitats d’una negociació. 

Un altre problema és que, fora potser del senyor Junqueras, a la Generalitat no hi ha ningú capaç de portar una negociació seriosa, llarga i difícil (ja vam veure la capacitat negociadora del president Mas, i ja s’ha vist la que té el president Puigdemont)

·         Eleccions anticipades: és el que reclamen PP, C’s i PSOE. Els convergents no ho volen de cap manera, ja que saben que serien laminats. No hi ha cap certesa de que els independentistes guanyarien aquestes eleccions. Tenen encara a la memòria l’enorme fracàs del senyor Mas quan va convocar eleccions anticipades i va treure menys diputats dels que tenia.

Examinem les possibilitats del govern central:

·         Negociació amb el govern de la Generalitat: ja hem parlat abans de la diferència essencial entre els dos governs. Hi afegirem la incapacitat manifesta del senyor Rajoy per negociar res. La demostració la tenim que durant tot aquest temps no ha estat capaç d’oferir la més mínima alternativa política al problema.

No han estat capaços d’explorar la via federal que proposa el PSOE. Ja sabem que dir “federal” no vol dir gaire cosa, ja que hi ha tants règims federals com nacions que els practiquen. Però que, durant tants anys, ningú hagi estat capaç de concretar mínimament aquesta idea és un símptoma de la poca capacitat política dels dirigents dels partits estatals. 

·         Intervenció de la Generalitat: l’aplicació de l’article 155 de la constitució per intervenir, total o parcialment, la Generalitat, és l´opció més probable. La demana insistentment C’s, que ja es veu amb la presidència de la Generalitat si, després de la intervenció, es convoquen eleccions. Si s’aplica, hi haurà aldarulls, però em fa l’efecte que no trigaran gaire a fer-ho, i que ràpidament es convocaran eleccions autonòmiques.

En resum: el que sembla menys dolent és que hi hagi, bé eleccions convocades per la Generalitat actual, o bé eleccions convocades per la Generalitat intervinguda. La negociació, amb els dirigents actuals, d’un costat o d’un altre, sembla impossible, i la declaració d’independència serà, molt probablement, un fracàs molt sonat, ja que no hi ha res de preparat per gestionar els primers mesos d’un estat independent ni hi ha una majoria social que la recolzi.

El dia després de la gran manifestació

Bé, ja ha passat la Diada, amb la seva gran manifestació. Ara toca la guerra de números de cada any, que si eren un milió, que si només eren 300.000. Per ara, el primer ministre Rajoy encara no ha dit allò que diu cada any, i és que hi havia més catalans que es van quedar a casa que no que varen anar a la manifestació, però probablement no trigarà a dir-ho. Tampoc trigarà a dir les dues paraules que repeteix sempre: disparate i algarabía.

El que és nou aquest any és que el govern central busca paperetes i urnes, però no les troba. Que un fiscal general que ha estat reprovat pel parlament ordena i mana als mossos que incautin urnes i paperetes, i que presenta querelles a tot el que se li posa davant. Que un tribunal constitucional totalment desprestigiat avisi a TV3 que no pot fer propaganda del referèndum. En fi, que un polític que governa a Espanya anomenat Mariano Rajoy i Brey, que havia pertangut al grupuscle del extremista Gonzalo Fernández de la Mora (ministre amb Franco, fundador d’Alianza Popular, de la que va sortir per no estar d’acord amb la constitució, autor del Crepúsculo de las Ideologías i elitista convençut) amenaci als catalans que usarà tots els mitjans (inclòs l’exèrcit?) per impedir la celebració del referèndum del 1 d’octubre vinent.

M’agraden els següents paràgrafs de Suso de Toro: 

“El PP abans va utilitzar el terrorisme basc com a instrument polític contra els seus adversaris i per crear un consens centralista i espanyolista, i va tornar utilitzar la mateixa arma ideològica contra Zapatero aprofitant la renovació de l'estatut català. No van estar sols ja que a la Cort i al partit socialista havia interessats en carregar-se tant a Zapatero com a l'autogovern català. I se li va anar tant la mà a Rajoy reunint signatures, ni més ni menys que 500.000 espanyols, després de llegir-se l'estatut aprovat pel parlament català, ratificat en referèndum i, després d'humiliat i raspallat a les corts, van signar recolzant a Rajoy perquè el denunciés davant del Tribunal Constitucional. Un tribunal al que li van treure un magistrat català i amb altres fora de termini, després que alguns dels seus membres busquessin inspiració en un lloc apropiat per comprendre una Espanya diversa, moderna i plural, la plaça de toros de Sevilla, va fallar el que va fallar. Tot va seguir el seu curs, el curs que va executar amb mà de ferro el Govern perquè va entendre que no calia negociar ni tan sols dialogar perquè pensaven guanyar per 10 a 0. I aquest és el resultat. 

El resultat és que Catalunya "no te por", és una societat que no té por i un os tan dur de rosegar que se li ha entravessat no només al Govern responsable d'aquesta situació sinó a l'Estat espanyol i al statu quo. No servirà de res tornar a manar, com ja ho han fet, a la Guàrdia Civil al Parlament i a la Generalitat, no servirà de res que amenacin fabricants d'urnes o impremtes de censos electorals i paperetes de votació, no servirà de res que embarguin o empresonin als governants d'aquest país. Tot això només augmenta la decisió de votar d'un país que està fora de l'esfera de la por i els tabús, que no té por. Que no us té por, franquistes i posfranquistes. 

Sí, aquesta majoria de catalans i catalanes que està decidida a votar, i va a fer-ho de totes maneres, encara que els tanquin. No només són ciutadania lliure, també ens alliberen a tots.”

Hem arribat a un punt de sortida molt complicada: d'una banda tenim el poder repressiu de l'estat i de l'altre milions de persones que ja han demostrat abans que volen votar i que aniran a votar, i que tenen una única arma, un tros de paper.

El dia 2 d’octubre les coses acabaran com acabin, ja ho veurem. El que no s’acabarà serà la voluntat d’un poble a decidir el seu futur, sigui el que sigui, però que serà el resultat de la seva decisió sobirana.

La pregunta

Ja tenim pregunta. Una pregunta que jo m’atreviria a qualificar com més aviat poca solta.

Anem per parts. Quan es feien consultes pels pobles, la pregunta era: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Què passaria si la Unió Europea no ens admetés? I què coi vol dir això d’estat social? Ganes de fer preguntes complicades.

A la consulta del 9N, però,la pregunta encara es va complicar més. Eren dues preguntes, i només els que havien contestat sí a la primera podien votar la segona. El cervell que va pondre la pregunta doble va quedar, suposo, descansat.

Em pensava que la gent d’Amer eren persones pràctiques, i que serien capaces de fer una pregunta clara i senzilla. Però no, es veu que també els agrada embolicar la troca. Hauria estat bé que es preguntés si volíem o no que Catalunya fos un estat independent. Hauria sigut una pregunta concreta, rodona. Però hi han afegit, “en forma de república”. Un afegit perfectament inútil, que no aporta res. I no em digueu que aquest afegit l’han posat per deixar contents als d’Esquerra, perquè el redactat d’una pregunta per un referendum és suficientment important per no haver de tenir en compte aquestes “politiquetes”

Es veu que som un país on ens agrada complicar, afegir detalls inútils a les coses. Som, en definitiva, un país barroc.

El català a una Catalunya independent

Ha fet molt de soroll el manifest impulsat pel grup Koiné i titulat “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”. Uns l’han considerat un disbarat, d’altres l’han qualificat d’error tàctic, perquè debilita la base social del dret a decidir, els més (els contraris al dret a decidir), han dit que era xenòfob i neofeixista.

L’he llegit i no el veig ni cap disbarat, ni que sigui un error tàctic (els que el subscriuen no són polítics), ni que sigui xenòfob i, encara menys, feixista. És un manifest amb el que s’hi podrà estar o no d’acord, però que està escrit de manera respectuosa i educada, i que tot el que diu és, des del meu punt de vista, d’una lògica impecable. Si volem preservar la llengua catalana, diuen, s’han de seguir aquestes tres vies:

a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran),

b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i

c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

A algú li estranya que hi hagi moltes persones que pensin d’aquesta manera? Sembla que sí. Els que pensen que el dret dels catalans a decidir el seu futur no existeix ho troben una solemne tonteria. Pensen que sabent castellà, al món modern, és més que suficient, que el català sobra (o que només val per la intimitat) Ens diuen que les llengües no tenen drets, només els tenen els ciutadans, que han de ser lliures per parlar la llengua que creguin convenient (per cert, són els mateixos que diuen que no s’han de prohibir les curses de braus, ja que s’ha de preservar la llibertat del personal per anar-les a veure o no)

Si la discussió es fes en aquests termes, no hi hauria res a dir. Cadascú exposa els seus arguments. Però el que retrata la personalitat de cada qual són els insults (xenòfob, neofeixista) que utilitza per qualificar aquest manifest.

Per cert, ara ERC, per boca del seu diputat en Joan Tardà,  fa una encesa defensa de l'oficialitat tant del català com del castellà en una hipotètica Catalunya independent. Ja tenim, doncs, la posició d’una de les dues forces polítiques independentistes més importants. Seria bo de saber quina és l’opinió de l’altra força independentista important, CDC (o com es digui ara mateix) Pel que fa a ICV, que qualifica el manifest d’error tàctic, demostra que aquest partit no vol obrir aquest debat, que és essencial, per por de perdre votants: exactament com ho fan els partits que no tenen programa.

Tota aquesta discussió ve del fet que els partidaris de la independència mai han fet un llibre blanc per explicar al contribuent quin és el seu model d’una Catalunya independent. Probablement perquè ells mateixos no ho saben.