diumenge, de desembre 31, 2017

L’home dels nassos




Quan arriba el dia de l’home dels nassos és el moment que molts aprofiten per fer balanç de l’any i, per què no, per fer propòsits per l’any vinent. Jo, molt més modest, només voldria comentar la notícia que m’ha semblat la més important de l’any que s’acaba. I aquesta notícia és l’apujada dels preus del petroli.

L’any 2015 el preu mitjà del petroli Brent, que és el que es consumeix a Europa, va ser de 52,3 $ per barril, i l’any 2016, de 43,7. El mes de novembre del 2017 aquest preu ha augmentat fins als 62,7 $ per barril, i les darreres dades (del 29 de desembre) ja el situen a 66,6.


Aquest augment del preu del petroli té com a causa principal que l’investiment en exploració de nous pous de petroli ha caigut de manera ininterrompuda des de l’any 2015: l’any 2015 va caure un 25%, i el 2016 un 26%. Aquest investiment ha caigut perquè els preus del petroli eren massa baixos per assegurar-ne la rendibilitat. Amb menys investiment, la producció de petroli ha disminuït i els preus del petroli estan augmentant.

Tant l’Agència Internacional de l’Energia com el banc HSBC preveuen un augment important del preu del petroli per l’any 2018, com a conseqüència d’aquesta disminució de l’investiment i, també, de la disminució dels estocs emmagatzemats prèviament. És probable que l’any 2018 ens porti un nou pic del preu del petroli.


Com ens pot afectar això? Doncs d’una manera molt senzilla. Espanya té un dèficit exterior crònic pel que fa als productes energètics. Aquest dèficit va ser de 25,8 milers de milions l’any 2015 i de 16,2 l’any 2016. És a dir, una baixada del preu del petroli de 52,3 – 43,7 = 8,6 $/barril va significar 25,8 – 16,2 = 9,6 milers de milions menys de dèficit comercial, un 0,9% del PIB. Si els preus de l’any 2018 s’apugessin, diem, només als preus actuals, és a dir, uns 65-70 $/barril (que probablement ho faran més), el dèficit comercial augmentaria, el que afectaria el creixement del PIB en més d’un 2%. I no parlem del que podria passar amb un augment del preu del petroli encara més elevat.

Les perspectives no són, doncs, massa bones per l’any vinent. I més si llegim l’article d’en Manel Pérez avui a La Vanguardia, “El que Rajoy eludeix rere el seu balanç”, on no només al·ludeix a l’augment dels preus del petroli, sinó també al probable augment dels tipus d’interès que, per un país com Espanya, endeutat fins el coll, pot ser complicat de pair. (En canvi, pel senyor Rajoy, si el creixement del PIB disminueix, només hi ha una causa: Catalunya. Patètic.) 

Per tot això, en el dia de l’home dels nassos, he pensat que la notícia més important de l’any que s’acaba és l’augment del preu del petroli.

dimarts, de desembre 26, 2017

El sopar dels polis


Els policies que viuen als vaixells, i que van ser enviats a Catalunya per repartir garrotades el passat primer d’octubre, es queixen pel sopar de la nit de Nadal. Van menjar fideus amb musclos (un musclo per barba), croquetes i carn arrebossada. I una ampolla d’aigua, perquè no s’ennueguessin. Ho troben poc digne d’uns treballadors públics obligats per la seva feina a passar aquests dies lluny de casa seva.

Trobo que tenen raó per queixar-se. Què menys que pollastre rostit per una nit tan assenyalada. I xampany. I torrons. Neules, no, perquè no són pròpies de la seva terra. No hi ha dret.

Diuen que els delinqüents, com en Junqueras, han sopat més bé que ells. S’han oblidat, però, d’acompanyar la paraula delinqüent amb l’adjectiu presumpte, que en Junqueras i companyia encara no han estat jutjats. Aquest oblit podria, en un futur, ser considerat com un delicte d’odi?

Jo, però, aconsellaria els polis que s’ho mirin pel bon cantó. “De buenas cenas están las sepulturas llenas” segons la dita. El ministre Zoido els ha tingut a dieta pel sopar de Nadal perquè vol evitar que s’empatxin i que les conseqüències d’un sopar exagerat siguin irreparables. El ministre Zoido és com un pare que té molta cura dels seus fills més estimats.


dilluns, de desembre 25, 2017

Qui ha guanyat les eleccions?



Tots ho tenim clar, encara que ningú ho tingui clar: els independentistes han guanyat en escons, però els no independentistes han guanyat en vots. 

Però hi ha una altre lectura: les eleccions les han guanyat els partits de dretes, i les han perdut els partits d’esquerres. En efecte, entre Ciutadans, Convergència i el PP (tots tres partits de dretes) han tret 2,23 milions de vots i 74 escons, mentre que entre ERC, PSC, Comuns i CUP només han tret 2,05 milions de vots i 61 escons (i això si comptem el PSC com a partit d’esquerres)

Què en traiem d’aquestes eleccions? Podem pensar que Catalunya està escorada cap a la dreta? Probablement no. Molta gent que abans votava socialista ara ha votat Ciutadans, ens diuen els analistes polítics. I ho ha fet en clau independentisme - espanyolisme. Ciutadans ha obtingut bons resultats on abans es votava socialisme, tot i que Ciutadans és un partit clarament lliberal, potser, en alguns aspectes, més a la dreta que els populars. Les polítiques de dretes que proposa Ciutadans és molt probable que, si s’apliquessin, anirien en el sentit de disminuir encara més la renda del treball del que ho estan fent les polítiques populars, o les que Convergència va dur a terme durant el seu mandat.

Perquè no hem d’oblidar que Convergència, durant el mandat de l’Artur Mas, va aplicar amb entusiasme les polítiques d’austeritat preconitzades per les dretes europees com a mitjà per sortir de la crisi. Amb l’agreujant que aquestes polítiques van ser les que, en comptes d’ajudar-nos a sortir de la crisi, ens hi van enfonsar cada cop més, augmentant les desigualtats socials. 

Ara s’intentarà formar un govern. No es farà en clau dreta - esquerra, sinó en clau independentisme - espanyolisme. El resultat serà un govern sense idees clares d’on vol portar l’estat del benestar a Catalunya: un govern Convergència - Esquerra serà, com ha sigut fins ara, com voler barrejar aigua i oli, una missió impossible, que, per pura incapacitat, no avançarà per millorar la vida del ciutadà.

Amb, potser, una mica d’esperança: potser l’exili d’alguns i la presó d’altres els ha fet reflexionar, i, si arriben a governar, pensaran una mica més en el ciutadà que en Itaca (sobretot que han demostrat que no saben on rau això d’Itaca), i seran capaços d’articular polítiques clares, econòmicament i socialment, aplicables a la rutina del dia a dia. És clar que, amb un president que no sap la tassa d’atur dels joves, ho veig complicat: sembla tenir el cap lluny d’aquestes nicieses. 

De manera que han guanyat les dretes, però probablement governarà uns barreja de dretes i esquerres que no sabem quin tipus de política faran, ja que, fins ara, han demostrat que les coses de menjar no els interessen pas massa.

diumenge, de desembre 17, 2017

Anem bé!

Fa poc dues de les candidates a president de la Generalitat no sabien quina era la xifra de l’atur a Catalunya. Avui ens assabentem que l’actual president (encara que destituït), no té ni idea de l’atur juvenil a Catalunya, ja que creu que és del 20%, i resulta que és del 30%.


Que dues candidates no sàpiguen el percentatge d’atur del país que pretenen dirigir és molt greu i, al meu parer, les desqualifica totalment. Però que un president, per molt destituït que estigui, i per molt exiliat que es trobi, no sàpiga l’atur juvenil del seu país és, penso jo, molt pitjor, i demostra que durant el temps que ha governat no s’ha preocupat gens ni mica dels problemes reals del país.

I així anem. El que no acabo d’entendre és que encara hi hagi gent que pensi votar aquestes persones.

dilluns, de desembre 04, 2017

Incompetència manifesta


Les senyores Inés Arrimadas i Marta Rovira són les candidates que semblen tenir més punts per ser el proper president de la Generalitat. Però ni l'una ni l'altre tenen ni la més petita idea de l'atur que hi ha al pais que pretenen dirigir. L'una va dir que era del 19 al 20%, i l'altra va assentir, quan és de menys del 13%.

Això és una mostra més de la poca preparació que tenen els polítics, fins i tot els de primera fila. Amb gent així algú pretén que podrem arribar gaire lluny? Penso que tant l'Artur Mas com en Carles Puigdemont són, i han sigut, uns polítics molt dolents: el primer perquè va convocar unes eleccions anticipades on va disminuir notablement els escons que tenia el seu partit, i el segon perquè no va gosar convocar eleccions que haurien impedit la situació actual. Quan un polític s'equivoca com els amics Artur i Carles, la dimissió hauria de ser l'única sortida digne.

Hi ha el cas de l'Oriol Junqueras. Quan es va enfrontar amb el senyor Borrell, tot i ser conseller d'Economia, va demostrar que no tenia pas massa idea del que portava entre mans. Quina diferencia amb el seu predecessor...

Però el que han demostrat les dues candidates actuals és que tant l'Artur, com en Carles, com l'Oriol, són uns fenòmens comparats amb elles. És trist confirmar que, guanyi qui guanyi les properes eleccions, Catalunya no només seguirà estant governada per gent incompetent, sinó que la seva incompetència serà encara més grossa del que era.