Final four

Cada dia podem llegir als diaris o escoltar a la ràdio o a la televisió que tal o tal equip podrà participar a la “final four” (pronunciat “fainal for”, si us plau). Amb lo fàcil que seria dir final a quatre, com ho han fet, per exemple, al cartell de la copa Catalunya de la federació de bàsquet.

Una imatge interessant

La imatge del dia de la NASA és la del planeta Saturn mig tapat pel nostre satèl·lit, la Lluna. És una imatge, des del meu punt de vista, molt bonica, com la majoria de les imatges del dia que cada dia publica la NASA. Però aquesta és especialment interessant perquè va ser presa fa sis dies des de Breda, per un aficionat a l’astronomia, en Pau Montplet Sanz, que publica sovint al seu compte de Facebook fotografies astronòmiques espectaculars.

Un interrogant al cel

El telescopi James Webb ha vist aquest interrogant al cel. Un avís per la humanitat? Molt probablement, la imatge de la fusió de dues galàxies.

Amb 2 bilions de galàxies (2 milions de milions) i amb cent mil milions d’estrelles per galaxia, queda clar que som molt poca cosa.

Els llibres i la vida

 “Tot el que podem trobar a la vida està en els llibres”, deia molt convençut l’escriptor Mario Vargas Llosa fa uns dies en una entrevista que li van fer al programa Las tres puertas.

Un servidor, fa temps, també era d’aquesta opinió. Però ara penso que tenia raó en Josep Pla, quan deia “ Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà —diuen els llibres—, però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per dissimular, per camuflar —és una paraula de moda— la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos; simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat iguals i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels que n’han escrit els llibres...”

Tota la vida sent un bon lector per arribar a aquesta trista conclusió. Pero del que no hi ha cap dubte és que, llegint, hem passat molt bones estones.

Logaritmes

Gairebé cada dematí escolto una estona el programa de la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Normalment, ho faig fins a les nou, que és quan acostuma a començar la tertúlia. No m’agraden les tertúlies, més que res, pel poc nivell de bona part dels que hi participen.

Avui, per raons que no venen al cas, he escoltat la radio fins a les deu. Això vol dir que m’he empassat bona part, sinó tota, la tertúlia. Han anat derivant fins a parlar de les xarxes socials i de l’efecte perniciós de la possibilitat de posar-hi comentaris anònims. Tot correcte, fins que una tertuliana ha parlat del problema dels “logaritmes”, que posen comentaris fent-se passar per persones reals.

D’entrada, he pensat que no ho havia sentit bé. Però no, ho ha repetit tres o quatre vegades. Que si logaritmes aquí, que si logaritmes allà. No havia estat un lapsus, era un error intrínsec de la tertuliana en qüestió.

Que un professional, a una tertúlia de la radio, confongui algoritmes i logaritmes pot semblar una anècdota sense importància, una anècdota que ens pot fer més o menys gràcia. Però penso que no és així, sinó que és una prova del nivell tan elevat d’ignorància on ens troba molta gent, entre ells molts tertulians. I en un país on bona part dels polítics han fet part, en un o altre moment, de la població tertuliana, podria ser una explicació del nivell actual de la política, tant espanyola com catalana.

Com voleu que algú que confon algoritmes i logaritmes pugui tenir una opinió mínimament informada sobre els problemes socials, econòmics, energètics, etc., que té el país?

Sabatines Intempestives

Fa una mica més d’un any que La Vanguardia, de manera més o menys correcte, acomiadava el seu col·laborador de feia molts anys, en Gregorio Morán, que cada dissabte ens regalava una de les seves Sabatines Intempestives. 

Doncs bé, des del dissabte passat, aquestes Sabatines Intempestives es tornen a publicar, no a La Vanguardia, sinó al diari digital Vozpopuli (https://www.vozpopuli.com/gregorio_moran/)

La sabatina del dissabte passat es titula “Una guerra civil no armada” i tracta de l’independentisme català. Podrem, com sempre, estar o no d’acord amb el que diu l’autor, però penso que és una bona notícia que, d’ara endavant, cada dissabte puguem tornar a llegir el que pensa un escriptor intel·ligent.

El sopar dels polis

Els policies que viuen als vaixells, i que van ser enviats a Catalunya per repartir garrotades el passat primer d’octubre, es queixen pel sopar de la nit de Nadal. Van menjar fideus amb musclos (un musclo per barba), croquetes i carn arrebossada. I una ampolla d’aigua, perquè no s’ennueguessin. Ho troben poc digne d’uns treballadors públics obligats per la seva feina a passar aquests dies lluny de casa seva.

Trobo que tenen raó per queixar-se. Què menys que pollastre rostit per una nit tan assenyalada. I xampany. I torrons. Neules, no, perquè no són pròpies de la seva terra. No hi ha dret.

Diuen que els delinqüents, com en Junqueras, han sopat més bé que ells. S’han oblidat, però, d’acompanyar la paraula delinqüent amb l’adjectiu presumpte, que en Junqueras i companyia encara no han estat jutjats. Aquest oblit podria, en un futur, ser considerat com un delicte d’odi?

Jo, però, aconsellaria els polis que s’ho mirin pel bon cantó. “De buenas cenas están las sepulturas llenas” segons la dita. El ministre Zoido els ha tingut a dieta pel sopar de Nadal perquè vol evitar que s’empatxin i que les conseqüències d’un sopar exagerat siguin irreparables. El ministre Zoido és com un pare que té molta cura dels seus fills més estimats.

Passejant

Aquest mati, sobre les deu, he pujat al cementiri. He estat el primer en visitar-lo, ja que he hagut d'obrir el barri. El cel totalment blau, la ria plena (era marea alta), a sota. Bandades d'ocells migratoris arribaven a fer parada i fonda a les marismes: el seu vol es retallava, nítid, sobre el blau del cel. Al fons, la lluna, gairebé plena, semblava descansar sobre les muntanyes de la Serra de la Capelada, que es diria que eren el seu bressol. Una galls cantaven al costat mateix del cementiri. Es respirava una pau infinita.

Ja de tornada, m'he parat als jardins del Malecón. Sense pressa, n'he admirat els avets, els cedres, les magnòlies, els xiprers de Monterrey, les araucàries.

Només m'he creuat amb un home que passejava el gos. Tant l'home com el gos tenien dificultats per caminar. L'hem fet petar una estona sobre temes intranscendents. Temes que, moltes vegades, tenen més importància que els que ens pensem que són seriosos.

Avui m'he guanyat el dia.

L’acomiadament d’en Gregorio Morán de la Vanguardia

Cadascú té les seves manies. Una de les meves és, quan arriba el dissabte, obrir la Vanguardia per llegir, abans de res, l’article d’en Gregorio Morán. El considero un escriptor intel·ligent, a qui val la pena llegir, encara que moltes vegades no estigui d’acord amb el que diu.

El dissabte 22 de juliol, però, no hi havia a la Vanguardia l’article habitual del senyor Morán. Potser ha avançat les vacances, vaig pensar. Avui matí, el primer dissabte del mes de setembre, he fet el mateix, però tampoc hi havia cap article d’aquest autor. He mirat a internet, i m’he assabentat que la Vanguardia ha decidit acomiadar en Gregorio Morán. També he pogut llegir per internet l’article que havia preparat pel 22 de juliol, i que el diari no va voler publicar. Aquest article, com moltes vegades als articles de l’autor, diu algunes veritats com temples, però que a la direcció del diari no devien pas agradar massa.

Trobo que la Vanguardia s’ha equivocat al acomiadar en Gregorio Morán, després de gairebé trenta anys de col·laboració. Es clar que el diari pot acomiadar qui vulgui, només faltaria. Però també és molt clar que el lector pot deixar de llegir la Vanguardia quan es desfà de bons col·laboradors. I això és el que faré, quan acabi la subscripció que ja tinc pagada. Acabaré llegint només el Informacion, d'Alacant i El Progreso, de Lugo, i probablement estaré més ben informat que llegint la Vanguardia o altres diaris dels que en diuen “de tirada nacional”.

Acomiadar en Gregorio Morán i seguir publicant articles d'en Joaquin Luna no és el que jo considero que ha de fer un diari de prestigi. 

Meravelles de la naturalesa: àcars

Per descansar de l’actualitat estava llegint el National Geographic i m’he trobat amb unes quantes fotos d’àcars, aquestes bestioles que es troben per tot, que mengen la nostra pell, que estan als nostres cabells, als nostres llits, a les nostres catifes, i que són tan petites com el punt que acaba aquesta frase.

Bestioles petites però complexes, només hem de mirar la quantitat de peces que tenen a la boca. Una meravella.

Black Friday

Quan aquest matí, després d’esmorzar, he obert el correu (electrònic) que m'havien enviat durant la nit,  n’he trobat quatre o cinc que m’oferien coses tals com llibres, compres variades, estàncies a hotels, amb el motiu de que avui és el Black Friday, el Divendres Negre, als Estats Units.

Es compren que als Estats Units, que tenen una cap de setmana de quatre dies, els comerciants i els hotelers vulguin aprofitar l’avinentesa per distreure uns quants dòlars de les butxaques dels americans. Però aquí? Ni tenim un cap de setmana llarg ni hi ha cap raó perquè gastem ara els euros que ens podrem gastar al proper cap de setmana que tenim el pont de la constitució.

Evidentment, els correus que he obert aquest matí (d'Amazon, de la Casa del Llibre, de Novotel, de Paradors i un altre que no recordo) han anat directament a la paperera del ordinador. Trobo bé que vulguin vendre, però no trobo tant bé que ens vulguin prendre el pel.

Fus horari

Ja sabem que el meridià de Greenwich passa per Castelló i que, per tant, la península ibèrica es troba situada al mateix fus horari de el Regne Unit. Però des de que el Caudillo va fer avançar una hora els rellotges espanyols per adaptar-los als de l’Alemanya nazi, donada la gran admiració que sentia pel Führer, d’això ja fa 72 anys, resulta que tenim un horari desfasat.

Aquesta foto ens ho mostra d’una manera molt gràfica. Mentre a la península i al Regne Unit encara és ben de dia, els alemanys tenen les llums enceses.

Potser seria hora de tornar a un horari més d’acord amb el sol, de manera que dinéssim a la una, sopéssim a les vuit i ens en anéssim a dormir a les onze. Dormiríem una hora més i aniríem més descansats. La salut i l’economia ho agrairien.

Unes guatlles farcides i el canvi climàtic

L’altre dia vam sortir a dinar fora. Quan ens varen portar la carta, el maître ens va dir que, a més a més de la carta, hi havia guatlles farcides. El meu coneixement de la caça menor, que és la cacera que hi ha al país, és escassíssima, nul·la. Però, pel que he pogut arribar a saber, la guatlla només es pot caçar durant els mesos que no fa fred, ja que quan l’hivern arriba, se’n va cap a Àfrica, buscant la calor.

Això ho sé, o ho creia saber, des de que, ara fa molts anys anava a passar, de tant en tant, uns dies a Santa Coloma, a casa d’un amic que tenia un pare caçador. A l’eixida de la casa hi havia moltes vegades algunes perdius penjades d’uns ganxos que estaven esperant a que la carn se’ls estovés, es passés, procés que en francès en diuen faïsander. Quan començaven a tenir una certa pudor de carn passada, entraven a la cuina. Davant el meu astorament i la cara de fàstic que probablement em va endevinar, el pare del meu amic em va dir que, al ser la carn de la perdiu molt dura i difícil de mastegar, degut a una textura més aviat massa ferma, les perdius s’havien de deixar passar.

Un bon dia, el senyor va arribar, al vespre, amb unes guatlles que acabava de caçar. “Són pel dinar de demà”, va dir. “Que no s’han de deixar passar?”, que li responc. Va moure el cap com dient, quina paciència he de tenir amb aquest ignorant, i em va contestar que no, que la carn de la guatlla era més tova que la de la perdiu i, a més, la guatlla té una capa de grassa sota la pell que, si no es menja aviat, es corre el risc de que es torni agra. A més, em va dir, segurament per evitar alguna altre pregunta digna de la meva ignorància, que les guatlles marxaven a passar l’hivern a Àfrica, de manera que ai algun dia em donaven guatlla durant l’estació freda, no podria ser una guatlla salvatge.

Al restaurant, doncs, segur dels meus coneixements cinegètics, vaig dir al maître que la guatlla que ens oferia devia ser criada en una granja, que no podia provenir de la caça, ja que, quan fa fred, aquestes pobres criatures emigren cap al sud. “Esteu molt equivocat”, em va contestar. “Això era abans. Ara, amb el canvi climàtic, amb l’escalfament global, moltes guatlles no s’adonen que arriba l’hivern i es queden aquí. Vostè comprendrà, va acabar, que si les guatlles fossin de granja les tindríem a la carta”.

De manera que tenim una altre prova convincent que el món s’escalfa, i és que a l’hivern es poden menjar guatlles salvatges. Una altre pilar dels meus escassos coneixements que s’ha enfonsat.

Les guatlles eren molt bones. Farcides amb paté, pit de gallina i un picat de xampinyons. Dada la textura de la carn, és plausible que es tractés d’unes guatlles caçades feia poc temps. Encara que a mi potser m’agradin més guisades amb mongetes seques, les clàssiques pochas con codornices, tal com les he menjat moltes vegades, ja fa anys, quan treballava al prepirineu aragonès. En deien guatlles a la navarresa.

Una esquela al diari d’avui

Avui anem d’esqueles. Quan arribes als setanta, no pots passar sense mirar les esqueles del diari. Ho feia l’àvia i ho faig jo. Vas mirant les edats dels finats, i vas veient com cada any n’hi ha més de la teva edat o que són més joves. Una manera com una altre de passar el temps. I de reflexionar.

Avui n’he llegit una d’original, de la que copio la part que no és privada. El finat tenia una bona manera de veure les coses. L’envejo, sobretot per haver donat tantes voltes a l’entorn del Sol i també perquè es considerava un ésser pensant. N’hi ha tan pocs...

En ineluctable viatge damunt el planeta Terra, després d’haver donat 94,243849 voltes a l’entorn del Sol ha arribat la fi i ha deixat d’existir com a vianant i com a ésser pensant.

Quina culpa tenen les flors que jo m’hagi mort?
Per què han de patir elles també la meva sort?
Jo no necessito pas flors per a mi,
deixeu-les que visquin a sa planta,
deixeu-les que morin a es jardí.

Plou

Des de fa un mes, del 23 d’octubre al 22 de novembre, ha plogut molt. Segons les dades de l’estació meteorològica de Malgrat, el total caigut durant aquests 31 dies ha sigut de 499,7 litres per metre quadrat.

La pluja del dia 24

Segons les dades de l’estació meteorològica de Malgrat, la pluja va començar sobre les onze de la nit del dia 23. El total de pluja caiguda en 24 hores va ser de 142,4 litres per metre quadrat, des de les onze de la nit del 23 fins a les onze de la nit del 24.

La pluja més important es va registrar en el tram horari que va des de les tres fins a les quatre de la matinada del dia 24, en que es varen registrar gairebé 58 litres per metre quadrat durant una hora.

Un segon episodi de pluja va caure a la tarda i al vespre, des de les quatre fins a les deu, amb un total d’uns 53 litres per metre quadrat.

Enfonsament de la terra al Japó

Llegim al butlletí de l’Agència Meteorològica japonesa:

Degut al terratrèmol la costa del Pacífic de Tohoku s’ha enfonsat d’uns 40 cm la costa del Pacífic de la regió de Tohoku i a la part nord de la regió de Kanto. El risc d’inundacions en aquestes regions ha augmentat considerablement.

Per tant, cal prestar especial atenció al nivell de la marea i per preparar-se per les inundacions en aquestes regions, especialment durant la marea de primavera, quan el nivell de marea es més important que l'habitual.

JMA (Japan Meteorologic Agency) alertarà a les regions on el nivell del terra s’ha enfonsat.

S'ha de prestar especial atenció a la nivell de la marea al voltant de les marees de primavera (fins a finals d'abril):

del 18 al 26 de març
del 1 al 11 d’abril
del 16 al 24 d’abril

Amb el canvi climàtic, l’augment del nivell del mar trigarà, al ritme actual de 3 mm/any, 130 anys per augmentar els 40 cm que el terratrèmol ha fet baixar en un moment, a aquesta regió del Japó.

Al gràfic es pot veure aquesta diferència de 40 cm entre el nivell real de la marea i el calculat si la terra no s'hagués enfonsat (marea astronòmica)

Manchón

Als vuitanta anys, ha mort en Manchón, l’extrem esquerra del Barça, el de la famosa davantera Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Un dels de les cinc copes de la temporada 51-52.

Em recorda en Manchón una època que escoltàvem els partits del Barça per la ràdio, en que col•leccionàvem els cromos dels jugadors de primera divisió, i ens desesperàvem quan ens faltava un jugador. Una època, en fi, que, com que érem criatures, encara ens feia il•lusió el futbol.

En Manchón va començar a jugar al primer equip del Barça ara fa seixanta anys, a l’octubre de 1950. Era tan ràpid que, exagerant, es deia que podia tirar un córner i arribar a la porteria abans de la pilota per poder rematar. Nosaltres, als vuit anys, no ens ho acabàvem de creure, però tampoc ens atrevíem a dir que era impossible.

Pels de la nostra generació, amb en Manchón se’ns en ha anat un dels nostres records d’un temps en que el futbol encara es podia considerar un esport i no era un negoci tan descarat com ara.

L’ànima

L’altre dia preníem la fresca amb uns veïns i la seva gossa, una yorkshire que respon al nom de Chichita. Com tots els gossos, la Chichita ens mirava atentament quan parlàvem d’ella. La mare de la seva mestressa, una senyora de més de vuitanta anys, de missa diària, va dir:

- Només li falta tenir ànima per ser com nosaltres.

Això em va fer pensar en quines són les diferències entre els altres animals i nosaltres. Nosaltres enraonem, els altres animals es comuniquen amb un llenguatge potser menys sofisticat que el nostre, però es comuniquen. Nosaltres riem, els mamífers superiors també: estudis neurològics han demostrat que als gossos se’ls activa la mateixa zona cerebral que a nosaltres, i que expressen la seva rialla esbufegant, i que la seva “rialla” és tan contagiosa com la nostra, ja que quan un gos esbufega, els que es troben a prop el segueixen. Molts animals tenen una mena de sentiment moral, i en certes situacions saben el que han de fer i el que no. Molts animals tenen consciència de la mort, ja que quan veuen que un membre del seu grup ha mort, mostren sentiments de dol, que s’ha estudiat en gossos, elefants i rates (això no vol dir, però, que entenguin la mort com l’entenem nosaltres). I així podríem anar seguint.

Els animals fabriquen eines, viuen en societat, tenen normes, tenen amics preferits, tenen empatia, es poden disculpar, tenen capacitat de perdonar, etc, comportaments que són molt semblants als que tenim nosaltres. Es massa fàcil dir que tot això només és degut a l’instint.

Però no havíem quedat que Déu Nostre Senyor, quan va crear l’home, amb una bufada el va dotar d’una ànima, ànima que el feia diferent dels altres animals, que només tenien instint, ànima que és immortal?

Si tenim en compte que el cervell humà està molt més desenvolupat que el dels animals potser podríem trobar on es pot localitzar aquesta ànima que prové de la bufada de l’Altíssim. Per exemple, he llegit que un cargol marí té unes vint mil neurones, una mosca en té unes cent mil, un ratolí en té uns 5 milions i que el cervell d’un primat en té uns deu mil milions. En comparació, el cervell d’un primat pot semblar que té un gran poder intel•lectual, però no és res davant del potencial del cervell d’un nadó humà, que té més o menys uns cent mil milions de neurones. De manera que podríem afirmar, si no molestéssim ningú, que l’”ànima” que diem que tenim, i que ens fa diferents dels altres animals, no és més que la diferència en el nombre de neurones. Neurones que, a partir dels nostres avantpassats primats, han anat augmentant a mesura que la nostra espècie ha anat evolucionant.

De manera que podríem refer la frase de la mare de la mestressa de la Chichita:

- Només li falten uns quants milers de milions de neurones per ser com nosaltres.

I, que jo sàpiga, les neurones de qualsevol animal es moren quan mor el seu propietari.

Déu

La polèmica dels darrers dies ha sigut, sense cap dubte, l’afirmació feta per Stephen Hawking al seu darrer llibre de que Déu no ha creat l’univers. Aquesta afirmació ha donat lloc a un munt de discussions a les tertúlies tant de la ràdio com de la televisió, i a un munt d’articles als diaris.

En realitat, el que diu Stephen Hawking és que les lleis de la gravetat i la teoria quàntica permeten afirmar que l’univers es pot crear espontàniament del no res. De manera que no fa falta cap Déu per explicar la creació de l’univers.

La idea de Déu té com origen la necessitat d’explicar fenòmens físics pels que l’home no tenia cap explicació (llamp, tro, volcà, terratrèmol,...). Avui sabem el com i el perquè d’aquests fenòmens, de manera que no fa falta acudir a la idea de Déu per explicar-los.

Més tard, la idea de Déu va ser necessària per explicar l’origen de la vida i de les diferents espècies que la formen, així com l’origen de l’univers. L’origen de la vida i l’existència de diferents espècies ha estat explicada científicament ja fa molts anys. Ara, Stephen Hawking també explica científicament l’origen de l’univers (o, més ben dit, dels múltiples universos que existeixen). De manera que tampoc fa falta acudir a l’existència de Déu per trobar una explicació.

Finalment, l’home ha acudit a la idea de Déu per por a la mort. L’home no es vol fer a la idea de que la seva vida té un començament i un final, de manera que ha imaginat que Déu l’ha creat a la seva semblança, infonent-li una ànima immortal. Això és el que diferencia l’home de l’animal. Aquesta idea és purament subjectiva, i cadascú la pot prendre com vulgui. Els que l’accepten parlen de la transcendència de l’home, i una de les crítiques que trobo més ridícules de les que s’han fet a Stephen Hawking és que, negant l’existència de Déu, nega la seva pròpia transcendència.

Personalment, diré que tinc la mateixa idea de la meva pròpia transcendència que la que tenia en Janí (per qui no ho sàpiga, en Janí era el meu gos). En Janí va viure des del més de juliol del 1994 a mes de gener del 2009. Durant aquests anys la seva transcendència va ser la d’anar tirant. Les meves respostes a les preguntes qui som? d’on venim i on anem? són senzilles: som gent que volem anar tirant, fem part de l’evolució de la vida sobre el planeta terra i acabarem en el no res. Les mateixes respostes que hauria fet en Janí si algú li hagués preguntat.

A quí  li interessi pot trobar un article de Staphan Hawking, publicat al Wall Street Journal el 3 d’aquest mes, titulat Perquè Déu no va crear l’Univers.