dimecres, de desembre 24, 2014

La protecció social a Europa i a Espanya

Si agafem les estadístiques d’Eurostat de l’any 2012 (l’últim any publicat) sobre la protecció social als diversos països d’Europa Occidental podem veure clarament com Espanya és un dels països on aquesta protecció per habitant és més baixa, amb molta diferència.

Aquesta protecció social conté les despeses per discapacitat, la salut, l’atur, la vellesa, la família, els supervivents, l’habitatge i l’exclusió social.

Aquest gràfic ho diu tot sobre la protecció social espanyola.


dissabte, de desembre 20, 2014

I si Podem tingués raó?

Segons el president del govern, la crisi ja és història a Espanya, encara que les seves conseqüències segueixin aquí. Té raó el senyor president pel que fa a les dades macroeconòmiques, però la recuperació és fràgil, no està arribant a la població i està basada en uns interessos baixos, un petroli amb un preu que ha caigut gairebé un 50% en els últims mesos i un euro que ha perdut un 8% respecte del dòlar. Esperem que aquestes circumstàncies durin, però no hi ha res menys segur.

Actualment Europa s’està fragmentant i és possible que es trenqui en un futur no molt llunyà. Això és degut a quatre crisis: la crisi bancària, la crisi del deute públic, la crisi de la manca d'inversió i la crisi social. Les dues primeres estan enllaçades, ja que les entitats financeres tenen molt deute públic als seus balanços, de manera que una reestructuració del deute públic els faria entrar en pèrdues, mentre que els governs s'han de fer càrrec de les pèrdues de les entitats financeres en dificultats, el que augmenta el deute públic.

Comencem per parlar del deute públic. L'espanyol era de 737.000 milions el 2011 i és actualment de 1.020.000 milions, un creixement sense precedents durant aquests tres anys de govern del PP. De fet aquest deute no es podrà pagar mai. I el mateix podem dir dels deutes grec, italià i els dels altres països més endeutats de l'eurozona, on els estats no controlen la seva moneda.

No obstant això, governs i banquers fan com si el deute públic fos sostenible, basant-se en que la prima de risc ha disminuït, el que, segons ells, indica la confiança que els mercats tenen en el deute públic. Però aquesta disminució de la prima de risc no és sòlida, ja que no és deguda a la qualitat del deute sinó a la creació del Programa de Transaccions Monetàries (OMT) que el Banc Central Europeu (BCE) va crear en l'estiu de 2012, i que va ser concebut com una compra il·limitada de deute per part del BCE per venir en ajuda dels bons de deute públic dels dos països amb més problemes, Itàlia i Espanya. Però fins al moment no s'ha comprat un sol bo i és probable que no es compri mai, donades les condicions que s'imposen als països  dels que es compri el deute, el que fa que quan canviïn les circumstàncies els inversors en bons s’envalentonarán i és fàcil que la prima de risc torni a augmentar.

Podem a Espanya i Syriza a Grècia, amb la seva proposta de reestructurar el deute públic, no accepten la ficció que impera en aquests moments a la zona euro. Diuen la veritat respecte a la insostenibilitat dels deutes perifèrics. I dir la veritat en aquests moments hauria de suposar un gran pas endavant perquè per fi es decideixi dissenyar una política més realista a Europa.

Un altre tema és el de la crisi social, que amenaça amb carregar-se tota la construcció europea. En alguns estats membres com Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya no es satisfan les necessitats bàsiques de la població. Europa s'hauria d'embarcar immediatament en un programa social que garantís l'accés a l'alimentació i a les necessitats d'energia bàsiques per a tots els europeus, a través d'un programa europeu de cupons per aliments, seguint el model del seu equivalent en els Estats Units, i també amb un programa europeu d'energia bàsica mínima. Hi ha un evident sentit moral per atendre aquestes necessitats, però a més així es pot evitar l'amenaça d'extremisme, racisme i xenofòbia que està creixent ara mateix a tot Europa.

Els economistes Yanis Varoufakis, Stuart Holland i James K. Galbraith en la seva proposta "Una modesta proposició per resoldre la crisi de l'eurozona" expliquen com es pot tractar, des del punt de vista econòmic i financer, la resolució de les quatre crisis esmentades. No entrarem en detalls, ja que seria molt extens fer-ho, però el que sí que queda clar és que fer front a aquestes crisis és factible econòmicament a Europa, i sense haver de renegociar els tractats en vigor.

Encara que a l'últim any, el BCE ha aconseguit estabilitzar els mercats de deute, les economies del centre i de la perifèria d'Europa s'estan distanciant. Com a conseqüència, els costos humans creixen i la desintegració de l'eurozona és una amenaça cada vegada més gran. Per resoldre-ho, les propostes de Podem a Espanya i de Syriza a Grècia de reestructurar el deute públic i de crear uns ajuts per a tots els que estiguin en dificultats no semblen una mala idea i són financerament realitzables.

A tot Europa moviments com podem a Espanya o Syriza a Grècia estan cada vegada més en alça. Com diu el Premi Nobel d'Economia Paul Krugman: "Hi ha una raó per la qual aquests partits estan en auge. Això és el que passa quan una elit s'arroga el dret de governar basant-se en els seus suposats coneixements, la seva comprensió del que s'ha de fer, i després demostra que, en realitat, no sap el que fa i és massa inflexible ideològicament per aprendre de seus errors".

Aquestes mateixes elits que no saben el que fan i que són ideològicament inflexibles per aprendre dels seus errors són les que intenten demonitzar aquests moviments com Syriza i Podem. En realitat, no ens enganyem, l'únic que els interessa és conservar els seus privilegis. Encara que escandalitzi a alguns, tenim dret a preguntar-nos: ¿i si Podem tingués raó?

diumenge, de desembre 14, 2014

I ara què?

Ja fa més d'un mes de la votació del 9 de novembre, i potser és el moment de preguntar-nos i ara què? Però abans analitzem què va passar fa una mica més d'un mes. Primer i molt important, no es va fer el ridícul, ja que va votar bastanta gent. Segon i no menys important, falten més de 300.000 vots per tenir una majoria independentista a Catalunya. I probablement en faltaria algun més si la votació hagués sigut decisòria, ja que alguns van votar Si-Si amb molta alegria, ja que sabien que la votació no decidia res.

I ara què? Segons el president Mas s'haurien de fer eleccions plebiscitàries amb una llista única formada per personalitats que no fossin majoritàriament polítics per, si aquesta llista obté majoria, preparar una declaració unilateral d'independència. Segons el senyor Junqueras, aquesta llista no ha de ser única, sinó que n'hi ha d'haver tres.

I un es pregunta si aquests dos senyors no somiaran truites. Falten més de 300.000 vots, les enquestes no donen majoria suficient ni a una llista única ni a tres llistes separades, i, en comptes de presentar a la ciutadania un llibre blanc sobre com volen que sigui una Catalunya independent, i així tractar de guanyar més ciutadans a la causa de la independència, volen que els catalans votin el més ràpidament possible, quan hi ha moltes possibilitats que una majoria sigui contrària a la independència.

Serà que ja em faig gran, però no entenc res.

I, mentres tant, els pressupostos del 2015 sense aprovar. Els d'Unió diuen que si no s'aproven es podrien prorrogar els existents, com ja es va fer una vegada. Lamento dir que no hi estic d'acord. Quan un govern no aconsegueix aprovar els pressupostos, el que ha de fer és plegar i deixar pas a una altre partit que pugui obtenir una majoria i, si no n'hi ha cap, anar a unes noves eleccions. Però no plebiscitàries, sinó normals.

Sento tenir-ho de dir, però això de voler fer unes eleccions per perdre-les ja ho va fer el president Mas una vegada. És ben bé que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Dediqui's, senyor president, a aconseguir aprovar els pressupostos, presenti'ns amb pels i senyals la Catalunya que vostè ens proposa, i així potser augmentarà el número de votants per la seva causa, i, quan vegi que la seva proposta té possibilitats serioses de guanyar, convoqui aquestes eleccions que tant li agraden. Mentrestant, no somii truites.

dissabte, de desembre 13, 2014

Les despeses de la sanitat pública

Si volguéssim parlar de les coses de menjar podríem parlar de les despeses en sanitat, i considerar les retallades i les desigualtats entre les diferents zones del país. El problema és que els diferents responsables de la sanitat espanyola, a aquestes altures de l’any, encara no han estat capaços de posar a disposició del públic els comptes de l’any 2013. O bé no els volen ensenyar, o bé encara no la saben. La primera hipòtesi seria la demostració de que gaudim d’una transparència més aviat opaca, la segona és que gaudim d’uns responsables de sanitat perfectament irresponsables. I això val tant pels de Madrid com pels de Barcelona, ja que ni al portal del ministeri ni als de la Generalitat ni al portal de transparència saben res de l’any 2013.


 Podem veure com a Espanya el total de la sanitat pública ha anat augmentant fortament des de l’any 2002 fins al 2009, exactament un 83 %, augment que si li corregim l’augment del IPC, que va ser del 20 % entre 2002 i 2009, es queda en un augment real del 53 %.

Les despeses van començar a disminuir després. Aquesta disminució, que és més coneguda com a retallada, ha sigut del 9,1 % entre 2009 i 2012. Si hi afegim l’augment del IPC entre els anys 2009 i 2012, que va ser del 8,5 %, podem veure que la retallada total real ha sigut del 16,8 %, una barbaritat. I esperem a conèixer les dades del 2013 i 2014...



Una part d’aquestes despeses correspon al ministeri, a la Seguretat Social, al sistema sanitari dels funcionaris i a l’administració local. La major part, un 92 %, correspon a les despeses de les Comunitats Autònomes que, com en el cas de les despeses totals, han augmentat des del 2002 al 2009, i han anat disminuint després: un 8,2 % del 2009 al 2012.


 Però el que més interessa són les despeses per habitant. Si comparem les despeses de les CCAA per habitant, veiem que les despeses totals han augmentat de 842 euros l’any 2002 fins als 1.392 l’any 2009, per tornar a disminuir fins als 1.262 l’any 2012, una disminució del 9,4 %, a la que hauriem d’afegir, com ho hem fet abans, un 8,5 % d’augment del IPC durant aquest període.

Es interessant de seguir les despeses per habitant d’algunes autonomies: podem veure que Catalunya es troba gairebé igual que la mitjana espanyola, Madrid es troba per sota i que les autonomies que tenen un règim foral, Navarra i el País Basc, es poden permetre unes despeses molt superiors a la resta.

Nota: les dades dels anys 2011 i 2012, que van amb un asterisc, no són definitives.

dissabte, de desembre 06, 2014

Un pont centenari

Avui fa cent anys d’aquell 6 de desembre de 1914 en que es va inaugurar el pont sobre la riera del carrer de Passada, pont que obria el poble a la carretera que venia de Barcelona. Aquest pont, avui potser massa estret per les necessitats actuals, forma part de la memòria col·lectiva del poble.

Aquest pont, gràcies a algun inconscient, de poc no va poder celebrar el seu centenari, ja que es veu que incomoda el pas per l’eix vertebrador. Un eix vertebrador que ja es va carregar un lloc emblemàtic de Malgrat com l’arbreda, on amb una mica d’imaginació s’hagués pogut fer un lloc vegetalitzat que donés una mica d’alegria a tant de formigó.

Sembla que quan es va projectar el famós eix que tantes coses i persones ha de vertebrar no es va veure (o no es va voler veure) que el pont de carrer de Passada i l’eix no concordaven massa. Sembla ser un problema repetitiu, ja que també es va fer un pas a nivell amb una alçada insuficient...

Sigui el que sigui, el pont del carrer de Passada, encara que ferit, ha pogut celebrar el seu centenari. Esperem que duri molts anys més, i cap altre inconscient el vulgui “compatibilitzar” amb l’eix a base de destruir-lo.

dimecres, de desembre 03, 2014

Malgrat 1914 – Festa Major d’hivern

La Vanguardia del dissabte 5 de desembre de 1914 presentava els actes programats per la Festa Major d’hivern, entre els que hi podem trobar la inauguració del pont sobre la riera del carrer de Passada. També ens explicava que el jutge municipal estava greument malalt.


dissabte, de novembre 29, 2014

El PP desembarca a Catalunya

La plana major del PP és a Catalunya per explicar-nos perquè ens convé més estar units amb Espanya que ser independents. El principal argument que fan servir és que la Generalitat sobreviu gràcies als 24.000 milions que l’estat central li ha prestat per anar pagant proveïdors i per poder-se finançar.

Argument important, si no fos per un petit detall: Catalunya té un dèficit fiscal de 11.000 a 16.000 milions d’euros anuals (segons la manera com es faci el càlcul). De manera que l’estat central presta a la Generalitat (amb interès, no ho oblidem) uns diners que prèviament ja eren nostres.

El que no sé si els del PP es creuen de veritat el que diuen (en aquest cas és que no són pas gaire llestos) o bé saben perfectament la trampa del seu raonament i ens volen enganyar, pensant que som tontos (en aquest cas són uns barruts)


També ens diran que estimen molt Catalunya i els catalans. I de veritat que ho demostren molt bé: Catalunya representa un 16 % de la població total d’Espanya i el seu PIB representa un 19 %. És a dir, que el total de les inversions regionalitzables que realitza l’estat centra a Catalunya s’haurien de situar, bon any, mal any, entre el 16 i el 19 % del total. Hem de dir que mai han arribat al 16 %, però que, des de que governa el PP, que tant ens estima, la davallada ha estat brutal.

Conclusions:

1 - el PP es pensa que som tontos (salvar-te econòmicament amb els teus propis quartos té un mèrit molt relatiu)

2- el seu amor que tenen per Catalunya i pels catalans l’haurien de demostrar amb fets i no només amb paraules (obras son amores, y no buenas razones)

divendres, de novembre 28, 2014

Els preus dels combustibles

El preu del petroli ha seguit baixant des de fa ja més de dos mesos, i ha arribat a estar per sota dels 80 dòlars per barril, més o menys com estava durant el primer semestre de l’any 2010, en què va estar a 77,5 dòlars per barril en promig. Alguns diuen que el preu dels combustibles hauria de baixar al mateix nivell que el del primer semestre de l’any 2010.


 El dièsel per automoció ha baixat des de 1,35 €/litre al mes de juny fins a situar-se a 1,24 €/litre aquesta setmana, mentre que durant el primer semestre de l’any 2010 va estar a 1,05 €/litre en promig.


 Al primer semestre del 2010 l’euro es cotitzava a 1,33 dòlars, mentre que ara es cotitza a 1,24 dòlars, el que fa que, en euros, actualment el petroli sigui un 7 % més car que al primer semestre del 2010.

Al primer semestre del 2010, l’IVA era del 16 %, i ara és del 21 %, el que representa un augment del 5 %.

Podríem esperar, doncs, que el dièsel per automoció baixés fins a 1,05 × 1,33 / 1,25 × 1,21 / 1,16 = 1,17 euros/litre els propers dies, és a dir, més del 11 % per sobre del que vam pagar al primer trimestre de l’any 2010.

Black Friday

Quan aquest matí, després d’esmorzar, he obert el correu (electrònic) que m'havien enviat durant la nit,  n’he trobat quatre o cinc que m’oferien coses tals com llibres, compres variades, estàncies a hotels, amb el motiu de que avui és el Black Friday, el Divendres Negre, als Estats Units.

Es compren que als Estats Units, que tenen una cap de setmana de quatre dies, els comerciants i els hotelers vulguin aprofitar l’avinentesa per distreure uns quants dòlars de les butxaques dels americans. Però aquí? Ni tenim un cap de setmana llarg ni hi ha cap raó perquè gastem ara els euros que ens podrem gastar al proper cap de setmana que tenim el pont de la constitució.

Evidentment, els correus que he obert aquest matí (d'Amazon, de la Casa del Llibre, de Novotel, de Paradors i un altre que no recordo) han anat directament a la paperera del ordinador. Trobo bé que vulguin vendre, però no trobo tant bé que ens vulguin prendre el pel.

Malgrat 1914 – Tancament d’un terreny vora la platja

La Vanguardia del dimecres 25 de novembre de 1914 publicava que la Comissió de Foment de la Diputació provincial havia estudiat un informe sobre la petició de tancament d’un terreny vora la platja de Malgrat.


divendres, de novembre 07, 2014

Les urnes de cartró


Escoltant la ràdio aquest matí he sentit l’inefable Albert Rivera, el de Ciutadans, criticar la consulta de demà passat perquè està feta a base d’urnes de cartró. I, com que les urnes són de cartró, afegia, la consulta no és democràtica, raó per la qual ell no aniria a votar. El senyor Rivera és lliure d’anar a votar o no, tant demà passat com a qualsevol consulta o votació que es faci a aquest país, però utilitzar l’argument que les urnes són de cartró en comptes de ser de fusta o de metacrilat és molt pobre.

Però parlant coses més serioses que les bajanades del senyor Ribera, la consulta de demà passat té el seu què. Ja he dit alguna vegada que és una consulta que no té massa importància pel futur, ja que el futur no es basarà en el resultat d’aquesta consulta, però si que penso que és important que demà passat no es faci el ridícul. És a dir, que la votació sigui massiva. Si, com diuen, un 75 % dels catalans en edat de votar està pel dret a decidir, una participació de menys del 50 % seria fer el ridícul, i afebliria molt la posició catalana a partir del 10 de novembre, cara a unes futures negociacions que, si tant uns com altres (Generalitat i govern central) tenen un mínim de lògica, s’haurien de començar aviat.

Personalment ja he manifestat moltes vegades que no entenc la primera pregunta de la consulta, la que diu si volem que Catalunya sigui un estat. No em repetiré sobre aquest tema. Avui dia, la meva posició seria la de votar SI-SI, per dues raons principals:

-         la primera és que, vist el que el PP ha fet amb el català al País Valencià i el que està fent a les Illes, no tinc cap dubte de quin és l’objectiu final del PP (i de molts espanyols) a Catalunya, que no és altre que reduir el català a la mínima expressió.

-         la segona és que Espanya és un país que ho té molt malament per sortir de la crisi econòmica, i que una Catalunya dins Espanya també. Una Catalunya independent, en canvi, ho tindrà complicat, però menys que si segueix formant part d’Espanya. Els estudis econòmics catastrofistes que es publiquen tenen poca credibilitat, almenys per a mi (un exemple que m’ha convençut és la tonteria publicada pel PP català a la seva campanya El Dret a Saber, dient que una Catalunya independent no podria pagar les pensions).

Segueixo pensant que hi ha una tercera via, però el seu camí és cada vegada més difícil, si tenim en compte les declaracions dels principals polítics espanyols, que fan de la qüestió catalana una qüestió d’honor (volen una victòria per esclafament total del contrari). I ja sabem que per la cultura castellana, l’honor és patrimoni de l’ànima, i l’ànima només és de Déu.

I preguem perquè no hi hagi violència. Hi ha qui parla d’una violència promoguda i pagada per les cloaques de l’estat, per desacreditar el moviment independentista... Esperem que, per una vegada, siguin raonables, ja que el tret els hi pot sortir per la culata.

divendres, d’octubre 31, 2014

Els preus de l’electricitat a Europa

Segons publica Eurostat, els preus de l’electricitat espanyols figuren entre els més elevats d’Europa, tant els preus per la indústria mitjana (les indústries grans consumidores d’energia, com la fabricació d’alumini, d’acer, etc., tenen preus especials) com els preus per usos domèstics. Només el Regne Unit i Irlanda, dues illes, tenen uns preus més elevats que els espanyols. Això no contribueix gens a que tinguem una indústria competitiva.



 Com és natural, els preus per a la indústria són més econòmics, tant per raons tècniques (moltes indústries s’alimenten en alta tensió) com per raons de competitivitat.

I el pitjor del cas és que l’anomenat dèficit de tarifa, és a dir, la diferència entre el que paga el consumidor i el que costa produir l’electricitat segueix existint, malgrat que l’únic objectiu important del govern de PP, pel que fa a l’energia, era d’eliminar-lo. Si haguéssim de pagar l’electricitat al preu que realment costa, la pagaríem més cara que al Regne Unit o que a Irlanda.

Amb un preu així, no és estrany que la indústria espanyola estigui ofegada. I els consumidors, també. I tot és per falta d’una política energètica planejada a llarg termini, cosa que no han fet ni els governs del PSOE ni els del PP.

El que sí hem de dir és que el preu de l’electricitat no augmenta a Espanya des de fa tres anys. Però això no té pas gaire mèrit, ja que passa el mateix a gairebé tots el països europeus importants, amb l’excepció del Regne Unit.


La pregunta de moda seria la de si una Catalunya independent tindria una electricitat més cara o més barata que actualment. En principi, com que Catalunya té un percentatge més elevat que Espanya d’energia nuclear, podríem dir que sí, però aquest és un tema en el que no sembla haver-hi massa estudis publicats.

dijous, d’octubre 30, 2014

Una paràbola sobre la independència

Estic acabant de llegir el llibre “És l’hora dels adéus?”, de Xavier Sala i Martin. Al començament hi ha una mena de paràbola sobre les reaccions d’un pare quan el seu fill es vol independitzar, que he trobat molt interessant, i que l’autor no dubta en aplicar al cas català. Diu així:

Recordeu els dies feliços en què els vostres fills us feien cas? Que maco que era tot, oi? Aquells de vosaltres que tingueu la meva edat ja sabeu de què parlo (i els altres ho sabreu tard o d’hora): arriba un dia a la vida de tots els fills i totes les filles en què decideixen deixar d’obeir els seus pares. Decideixen treballar en alguna feina que no agrada als progenitors. Es compren aquella moto «perillosa» que vosaltres sempre els havíeu negat. O anuncien que se’n van a viure amb un noi que, des del punt de vista dels pares, «no els convé». Normalment, la reacció dels pares és la que sempre els ha funcionat: «No ho pots fer, i punt!».

L’actitud dels pares és fins a cert punt comprensible. Al cap i a la fi, fins en aquell moment, la negativa sempre ha anat a missa i sempre ha posat fi a la discussió. Però arriba el dia en què el fill es rebota i diu que ho farà igualment. Al principi, el pare, que és qui es pensa que té l’autoritat màxima de la llar, posa cara de sorpresa davant la rebel·lia però insisteix en la prohibició: «Mentre visquis a casa meva, faràs el que jo et digui!», exclama el molt il·lús. «Però, pare, em sembla que no ho entens respon el fill— . No t’estic demanant permís, t’estic dient que marxo de casa! I no té sentit que em diguis que les normes de casa teva impedeixen que marxi quan, precisament, t’estic dient que marxo de casa teva i que, per tant, a partir d’ara em regiré per les normes d’una altra casa!»

Quan el pare veu que la prohibició no funciona, utilitza l’estratègia de l’amenaça: «Si te’n vas, no comptis que jo et doni diners per a res. I sense el meu ajut, no arribaràs a final de mes, hauràs de viure en un pis minúscul i inhabitable i seràs infeliç i miserable. De fet, trucaré als meus amics i m’encarregaré que ningú no et doni feina al nostre poble!». El pare intenta que la por faci canviar l’opinió del fill i que sigui el mateix noi el que decideixi no marxar. Pensa que, d’aquesta manera, s’estalviarà obligar- lo a quedar- se a la força.

Però el noi ja té presa la decisió i va cap a la seva habitació, fa la maleta i comença a marxar. I aleshores al pare, quan veu que la marxa del fill és inevitable, li entra el pànic i canvia la seva actitud de manera radical: «Bé… parlem- ne! Si necessites diners digues-m’ho: no vull que passis gana o que visquis en condicions de precarietat. Ah, i sempre seràs benvingut a dinar els diumenges. Ja saps que fem la paella que tant t’agrada!», exclama en un intent de minimitzar les pèrdues per al fill i per als mateixos pares.

Aquest canvi d’actitud per part del pare reflecteix un fenomen molt estudiat a la teoria dels jocs: la inconsistència temporal. Fixeu- vos que l’estratègia del pare és totalment inconsistent: primer, li nega el dret a marxar i l’amenaça amb tota mena de catàstrofes, perquè, en aquest primer estadi del joc, l’objectiu del pare és que el noi tingui tanta por que ell mateix decideixi no marxar. Però un cop veu que la decisió del fill és irrevocable, el millor que pot fer el pare és canviar l’estratègia i intentar ajudar el fill. Al cap i a la fi, si no l’ajuda, el fill trencarà relacions amb la família i els que en sortiran més perjudicats seran els pares, que no veuran els fills ni tan sols per fer la paella dels diumenges. La millor estratègia del pare, doncs, és «inconsistent en el temps»: el que és òptim abans que la decisió del nen sigui irrevocable, deixa de ser òptim un cop és irrevocable.

No hi ha cap dubte que en Sala i Martin és un polemista intel·ligent i hàbil. Tampoc hi ha massa dubtes que, si Catalunya decideix anar-se’n d’Espanya, la reacció espanyola seria, si els espanyols fessin servir el cap per pensar, la mateixa que la del pare amb el fill que s’independitza. El que em fa creure que en Sala i Martin és massa optimista quan pensa que els espanyols reaccionaran d'una manera intel·ligent.

Malgrat 1914 – Detenen un estafador

A la secció Serveis dels Mossos d’Esquadra de La Vanguardia del dissabte 31 d’octubre de 1914 hi figura la detenció d’un estafador malgratenc pels Mossos de Pineda.


diumenge, d’octubre 26, 2014

Com serà una Catalunya independent

El grup Societat Civil Catalana acaba de publicar un estudi econòmic sobre la independència de Catalunya del que les grans xifres es poden resumir de la següent manera: una Catalunya independent perdria el 45 % (entre el 38 i el 52 %) de les seves exportacions a Espanya, el 25 % de les exportacions a Europa i el 20 % de les exportacions a la resta del món, amb una baixada del PIB del 7 al 23 % i un augment de 445.000 persones aturades. En resum, una situació catastròfica.

És difícil, per no dir impossible, saber si les exportacions d’una Catalunya independent disminuiran, i és encara més complicat quantificar aquesta hipotètica disminució, ja que la part de l’economia que estudia l’efecte de les fronteres sobre les compres dels consumidors no ha arribat a cap conclusió que no sigui la de dir que les xarxes comercials són més importants que les fronteres. De manera que aquest estudi és, segons la meva humil opinió, d’un valor molt escadusser. Té les mateixes possibilitats d’encert que si traiessim números aleatoris per endevinar la variació de les exportacions d’una Catalunya independent; és a dir, que la disminució de les exportacions tant podria ser del 45 com del 15 o del 0 % . El que no vol dir que sigui impossible que  pugui encertar amb què es podria trobar una Catalunya independent. Si una Catalunya independent sortís de la UE podríem preveure una disminució de les exportacions a Espanya o als països de la UE a causa de la possibilitat que posin arancels als productes catalans, però més difícilment amb la resta del món.

En el camp contrari, l’inefable senyor Oriol Junqueras declarava a la televisió que no es plantejava que a una Catalunya independent li pogués anar pitjor qu’ara mateix. Una manera de veure les coses que defineix el personatge com un polític irresponsable i incompetent, dels que enraonen de grans principis de com haurien de ser les coses, sense que es plantegini l’aspecte pràctic de les decisions que prenguin.

Entre uns estudis econòmics amb poca base com el que hem comentat al principi i declaracions teòriques com les que acabem de comentar hi ha un camp molt ampli. Ni és segur que a una Catalunya independent les coses li anirien molt malament ni és acceptable que un dirigent polític de primera línia digui que no es planteja que una Catalunya independent li pugui anar pitjor que actualment.

Entre uns i altres, resulta que volen que decidim una cosa sense que s’ens argumenti d’una manera seriosa com serà el futur i com pensen gestionar una Catalunya independent. Fa falta un llibre blanc sobre aquest important tema. Ni el senyor Oriol Junqueres ni els que defensen la independència han tingut el valor ni la capacitat per publicar-lo. Almenys, els antiindependentistes publiquen coses, amb més o menys fonament, per defensar la seva posició. Aquesta és la gran feblesa del moviment independentista.

divendres, d’octubre 24, 2014

Enquesta de Població Activa del tercer trimestre (1)

S’acaba de publicar l’Enquesta de Població Activa del tercer trimestre d’enguany, que reflexa una disminució del percentatge d’atur a Espanya i a Catalunya, així cm un augment de la població ocupada.

Comencem per la població ocupada. A Espanya hi ha 17,5 milions de persones ocupades, 270.000 més que un any abans. A Catalunya hi ha 3,1 milions de persones ocupades, 70.000 més que un any enrere. L’ocupació augmenta, el que és important, però estem lluny de la que hi havia al punt màxim del boom econòmic, a l’any 2007.



Passem a la població aturada. A Espanya la quantitat de persones aturades ha disminuït de mig milió des de fa un any, passant de 5,94 a 5,43 milions, i una mica menys d’un milió des del màxim del primer trimestre de l’any 2013. A Catalunya, la quantitat de persones aturades ha baixat, en 12 mesos, de 880.000 a 730.000 persones, és a dir, 150.000 persones. Comparant amb el màxim del primer trimestre del 2013, l’atur a Catalunya ha baixat de 220.000 persones.



En percentatge del número de persones actives (és a dir, que podrien treballar), a Espanya hi ha un 23,6 % de persones aturades, quan aquest percentatge era del 25,7 fa un any. A Catalunya aquest percentatge ha passat del 22,6 % fa un any al 19,1 %, una disminució més important que la del total d’Espanya.



 Per comunitats autònomes, la que té menys percentatge d’aturats és Navarra, seguida pel País Basc. La que en té més és Andalusia.


 Un punt important és l’atur dels joves de 16 a 25 anys, dels que Espanya té el rècord europeu (dades del segon trimestre 2014) amb un 53,1 %. Aquest darrer trimestre aquest percentatge ha disminuït fins al 52,4 %, quan era del 54,1 fa un any, mentre que a Catalunya és del 47,0 %, pràcticament igual que fa dotze mesos.



Per comunitats autònomes, la que té menys percentatge d’aturats de 16 a 25 anys és les Illes Balears, seguida pel Astúries, el que és sorprenent. La que en té més és Andalusia.


Històricament, aquest percentatge d’atur dels joves de 16 a 25 anys és el més alt des de que es tenen dades més o menys fiables, més elevat que durant la crisi del 92-93: el problema és molt greu.


Al segon trimestre d'enguany (darrera data actualitzada d'Eurostat) Espanya era la "campiona" de l'atur dels joves.


En resum, sembla que l’atur baixa poc a poc, ció ocupada creix, però també massa poc a poc. L’atur del joves de 16 a 25 anys fa pensar que estem en un país sense cap futur: som els que més atur dels joves tenim a Europa.

Un altre tema a analitzar és el de la qualitat de la ocupació creada, que no és, ni de bon tros, la ideal. Ho deixarem per una propera entrada.


Nota: és molt interessant llegir l’article “Midiendo el paro como los americanos: aún más líderes” del blog “Nada es gratis” sobre la manera de mesurar l’atur.

diumenge, d’octubre 19, 2014

I si ens preocupéssim del futur?

Mentre per aquestes latituds estem entretinguts pensant què passarà el 9 de novembre, discutint sobre els lladregots de les targetes dites negres de Bankia, polemicant sobre les responsabilitats polítiques per la crisi de l’Ebola, el món segueix girant, i no espera per nosaltres. Hi ha temes importants que ni veiem ni volem veure, com és la lluita entre França i la Comissió europea a propòsit del pressupost francès del 2015 o la tercera revolució industrial que, com sempre, passarà davant nostre sense que ens en donem compte.

França ha presentat un pressupost que la Comissió diu que no és suficientment auster. La Comissió segueix pensant, malgrat que totes les evidències ens porten a la conclusió que l’austeritat és contraproduent per la recuperació econòmica, que els mercats volen el sofriment de les persones, volen que es destrueixin els avantatges socials i que es disminueixi la part de l’estat a l’economia. Com diu l’economista Paul Krugman, els creuats actuaven al crit de “Déu ho vol”, i Déu no ho devia de voler tant, ja que les creuades van acabar com van acabar, i els que ara criden “els mercats ho volen” tenen tanta idea del que volen els mercats com la que tenien els creuats sobre el que volia Déu. És a dir, no en tenen cap. Per això la lluita entre França i la Comissió és tant important, ja que ens juguem una bona part del nostre futur immediat, encara que el senyor Rajoy Brey vulgui per els francesos i per tots nosaltres cada vegada més retallades i més sofriment, tal com li mana la seva amiga Àngela, al crit de "és el que demanen els mercats".

D’altra part, sembla que la deslocalització de les indústries occidentals cap a la Xina hagi arribat a un punt d’inflexió. Les màquines intel.ligents estan revolucionant la indústria, de manera que les noves fàbriques occidentals ja comencen a produir productes de gran qualitat al mateix preu o més barat que les deslocalitzades als països en desenvolupament. Els Estats Units estan invertint molts diners en fàbriques dites 4.0, amb màquines intel.ligents (robots) i impressores 3D. D’aqui a dos o tres anys consumirem productes barats i de poc valor afegit xinesos i productes de molt valor afegit que vindran dels Estats Units, i les poques fabriques que ens queden acabaran com el rosari de l’aurora. Els alemanys ja fa dos anys que tenen el pla Manufactura 4.0, finançat amb diner públic, per poder estar presents a aquesta tercera revolució industrial, mentre nosaltres continuem dient que les administracions públiques no tenen un duro per invertir en el futur.

Ni a Espanya ni a Catalunya els governants semblen estar preocupats pel que està passant al món. Si no els canviem aviat, i per això hem de ser conscients de la realitat i no hem de deixar-nos distreure per crisis més aviat artificials, el nostre futur o, millor dit, el futur dels joves, serà clar i net: treballs de poc valor afegit i cada vegada més mal pagats. Si això és el que volem, podem seguir parlant del 9N, de les targetes de Bankia i de l’èbola...

dijous, d’octubre 16, 2014

Els preus del petroli a la baixa

Des de fa un parell de mesos els preus del petroli estan baixant. Avui mateix el petroli Brent, el que habitualment es consumeix a Europa, es cotitzava, al mercat spot, a 86,4 $ per barril, quan a principis de setembre estava a més de 100 $.

Diuen alguns que és perquè els Estats Units, com a conseqüència del fracking, treuen molt més petroli que abans, raó per la que hi ha un excés de producció que fa baixar els preus. D’altres, en canvi, diuen que és una conseqüència directa de la recessió que s’està començant a entreveure una altre vegada.

El fet és que el preu del petroli està baixant i ningú sap de veritat perquè.

Al gràfic podem veure l’evolució dels preus del petroli des de l’any 1987. No fa pas tants anys que anava a 20 $ per barril.


L’extensió de gel marí ja no disminueix

Segons dades de la Universitat de Colorado Boulder, l’extensió mínima de gel marí àrtic es va produir el passat dia 16 de setembre, amb una extensió de 5,0 milions de km2, molt semblant al de l’any 2013, però superior als d’anys anteriors, on semblava que el mínim s’acostava al zero. Sembla, doncs, que la tendència a anar disminuint l’extensió del gel marí àrtic s’ha aturat.

Comparant aquestes xifres amb l’extensió mitjana del mínim anual dels anys 1979-2010, s’ha perdut una extensió gelada d’uns 1,5 milions de km2.


A l’Antàrtic, com que fa poc que s’ha acabat l’hivern, el dia 21 de setembre es va arribar a l’extensió màxima anual del gel marí, que va ser de 20,1 milions de km2, marcant el rècord des de que es fan mesures par satèl·lit. L’extensió màxima de l’any 2013 també va ser rècord. Contràriament al que passa amb el gel àrtic, a l’Antàrtic l’extensió màxima del gel marí augmenta, ja que comparant-la amb la dels anys 1979-2010 s’han guanyat uns 1,2 milions de km2.




divendres, d’octubre 10, 2014

Entrevista a l’alcaldessa: política i maneres de governar

Seguim amb l’entrevista a l’alcaldessa publicada al Punt Avui el passat dia 6. Deixem el tema dels quartos per anar cap al tema polític i a les maneres de governar.

La política ha canviat?, li pregunten.

Lamento dir que la política agafa camins molt estranys i molta gent s'hi acosta per altres interessos que no són el servei al poble que va marcar la meva generació. I això s'acabarà pagant. Els plens s'han convertit en un mercat en què tothom crida i en què molt pocs defensen arguments sòlids i raonats.

Havent llegit (que és una manera millor per apreciar el que diu cadascú que escoltar en directe la discussió d’un ple) moltes actes dels plens de l’ajuntament de Malgrat, he arribat a la conclusió que hi ha amb molta freqüència arguments sòlids i raonats, tant de la part de l’oposició com de la part del govern municipal. El que passa, i això també es constata llegint les actes, que hi ha qui només veu arguments sòlids i raonats quan coincideixen amb la seva opinió. I l’alcaldessa moltes vegades n’és una.

Marxa decebuda?

No. Marxo satisfeta de la feina ben feta i de no haver traït els valors que em van ensenyar a casa. Sempre he dit que si per guanyar vots he de dir una mentida, agafo i me'n vaig. Mai he enganyat la població. Hi ha qui pot pensar que és prepotència, jo penso que és personalitat.

Fa bé la senyora alcaldessa de no trair els valors que li van ensenyar a casa seva.

Segueix l’entrevista:

És bo governar amb majoria?

Sí. L'alcalde que no serveix tant és que tingui majoria com que no la tingui. Si intentes fer les coses bé i tens majoria, vas més de pressa.

No es perd la perspectiva?

No ho crec. Quan l'oposició fa un debat intel·ligent i ben fonamentat, jo sóc la primera que hi paro atenció. Ara, no vull perdre el temps escoltant bestieses. A casa em van ensenyar a escoltar només aquelles persones que em podien ensenyar alguna cosa. I per això he après tant.

Miri, senyora alcaldessa, si vostè hagués parat atenció als arguments intel·ligents i ben fonamentats de l’oposició, que n’hi ha hagut uns quants, probablement Malgrat hi hauria sortit guanyant. Però, sempre llegint les actes, poques vegades li he vist fer-ho. Sempre li han semblat bestieses. I a l’oposició hi ha i hi ha hagut persones que, en un moment o l’altre, li podien ensenyar alguna cosa, però vostè, moltes vegades, ho ha passat per alt, única i exclusivament perquè no estaven d’acord amb el que vostè proposava. En aquesta matèria, potser hauria estat millor que hagués parat més atenció als ensenyaments que va rebre de casa seva.

Només el fet de dir “no vull perdre el temps escoltant bestieses” retrata el tarannà d’una persona. Per no parlar d’insults, de vegades grossos, als membres de l’oposició, de denúncies a mitjans de comunicació perquè criticaven les seves actuacions, etc, que formen part de la història municipal de Malgrat dels darrers 24 anys. Dubto que això es pugui definir com a “personalitat”.

Es veu clarament que la senyora alcaldessa i un servidor no tenim el mateix punt de vista del que són bestieses o debats intel·ligents i raonats.

Què pensa del moment que viu el país? Continua preguntant l’entrevistadora.

No pot ser que tot giri al voltant del xoc de trens amb Madrid. “Madrid ens roba”, repetim. I no trobem cap debat crític amb la gestió que s'ha fet a Catalunya. Fa quatre anys que anem a toc de xiulet de la independència i deixem de banda conflictes socials molt més greus. La independència està tapant els problemes reals de Catalunya, que demanen a crits la intervenció dels polítics. Falten polítics de talla. Allò que la Generalitat denuncia que li fa Madrid, és el mateix que ens fa constantment als ajuntaments. I hem de recordar que aquest país s'ha canviat gràcies a la gent del territori, als alcaldes i alcaldesses, i en els inicis de la democràcia molts eren socialistes.

Aquí podem tenir punts de convergència: massa estelada i insuficient atenció a les coses de menjar. Però no oblidi, senyora alcaldessa, que el problema actual ve de la negativa del PP a recolzar l’estatut proposat pel senyor Maragall, i que vostè ha estat governant amb el PP.

Estem d’acord en que fan falta polítics de talla, però els partits polítics (tots, inclòs els PS, tant el PSE com el PSOE) fan el possible perquè aquests polítics de talla no surtin. Potser a la seva nova feina com a membre del comitè federal del PSOE podrà influir per obrir el seu partit a la societat, no tallant les ales als que opinen diferent que el que diu la línia oficial, i que desterraran per sempre la famosa (i trista) frase”el que se mueva no sale en la foto”, encara que ho dubto molt. Si, de veritat, falten polítics de talla, no només al govern central i a la Generalitat, sinó també als ajuntaments i als aparells dels partits.

dijous, d’octubre 09, 2014

Entrevista a l’alcaldessa: un problema de quartos

Al Punt Avui pregunten a l’alcaldessa: Què pensa del moment que viu el país?, i respon:

No pot ser que tot giri al voltant del xoc de trens amb Madrid. “Madrid ens roba”, repetim. I no trobem cap debat crític amb la gestió que s'ha fet a Catalunya. Fa quatre anys que anem a toc de xiulet de la independència i deixem de banda conflictes socials molt més greus. La independència està tapant els problemes reals de Catalunya, que demanen a crits la intervenció dels polítics. Falten polítics de talla. Allò que la Generalitat denuncia que li fa Madrid, és el mateix que ens fa constantment als ajuntaments. I hem de recordar que aquest país s'ha canviat gràcies a la gent del territori, als alcaldes i alcaldesses, i en els inicis de la democràcia molts eren socialistes.

Potser recordarà la senyora alcaldessa la situació en què van quedar les arques de la Generalitat després dels governs d’esquerra, sobretot del darrer. Situació que s’ha anat millorant (el deute creix menys de pressa), però a canvi d’una austeritat de cavall en les despeses i d’una dependència total de l’economia pública catalana del ben voler de l’Estat espanyol. 

Continua la conversa: Ara no té el suport de les administracions superiors?

Em sento sola, desemparada i desconcertada. No et poden retallar d'un dia per l'altre les ajudes a les escoles bressol, ni anunciar-te que només et reconeixen la meitat del deute que arrosseguen perquè “la resta pactada només són papers”. Què vol dir això? No és seriós ni és justificable.

El deute que la Generalitat arrossega amb l’ajuntament de Malgrat quin és? Fonamentalment, el degut a la llei de barris, que a Malgrat ha permès rehabilitar carrers, façanes d’habitatges o la construcció del nou centre cívic o l’ascensor inclinat. De les dades que tenim, la Generalitat devia 244.000 € de les obres fetes l’any 2011 i 843.000 € de les obres realitzades l’any 2012. A finals de l’any 2012 el deute era de 1.087.000 €. Al mes de març d’aquest any el deute havia augmentat fins a 1.280.000 €, segons declaracions del regidor d’economia. L’any 2013 l’ajuntament va gastar 246.000 € al barri del Castell, dels que la meitat corresponen a la Generalitat, és a dir, 123.000, i 1.087.000 + 123.000 = 1.210.000 €, als que segurament hauríem d’afegir alguna despesa del 2014 per arribar als 1.280.000. Però el problema és que la Generalitat no reconeix una bona part d’aquest deute, la meitat, diu l’alcaldessa, és a dir, més de 600.000 euros.

Aquesta llei de barris fa ser feta l’any 2004, sota el govern del president Maragall, en un moment de bonança econòmica i de bombolla urbanística, en una època en que sobraven els quartos, i les diferents convocatòries es van perllongar fins el 2010, quan ja no hi havia un duro, on el govern del president Montilla encara va comprometre, d’una manera totalment inconscient, 99 milions d’euros. La inversió total pública de la llei de barris estava prevista en 1.300 milions, dels quals la meitat aproximadament, eren a càrrec de la Generalitat. Aquest deute es ve generant des de l'any 2009, durant el govern del president Montilla, quan les quantitats justificades pels municipis van quedar molt per sobre dels recursos pressupostaris disponibles. Situació que s'ha repetit al llarg dels anys següents.

Faria bé la senyora alcaldessa d’especificar i fer pública quina és aquesta part no reconeguda per la Generalitat i, quins són els arguments de la Generalitat per no reconèixer aquest deute i, si no hi està d’acord, anar als tribunals. El queixar-se sense precisar el com i el perquè es podria considerar com demagògia barata.

Producció industrial

Tot i que la política sembla enviar-ho tot, les coses de menjar segueixen funcionant. Unes millor i altres pitjor. Si mirem l’índex de producció industrial, Catalunya es porta sensiblement millor que el conjunt de l’estat espanyol. En efecte, prenent la base 100 per l’any 2010, l’índex de producció industrial del període setembre 2013-agost 2014 ha sigut de 96,1 % a Catalunya per 91,1 % pel conjunt de l’estat espanyol.


Això vol dir que Catalunya “només” ha perdut un 3,9 % de la seva producció industrial respecte de l’any 2010, mentre que el conjunt de l’estat ha perdut un 8,9 %. I Catalunya sembla anar-se recuperant poc a poc, mentre el conjunt de l’estat està estancat.


 Al gràfic podem veure l’evolució d’algunes de les CCAA: Madrid en caiguda lliure, ha perdut un 18 % respecte del 2010, Galícia un 13 % i baixant, el País Basc un 10 % i estancat, el País Valencià, en canvi, sembla recuperar posicions: ha perdut un 4,4 % i el seu índex ha anat augmentant, i l’Aragó es troba al mateix nivell que Catalunya. Veiem, doncs, que el quadrant NE de la península (Catalunya, Aragó i País Valencià) van millor que la resta.

És a dir, no tot va malament. Dintre de la pèrdua de producció industrial del país, Catalunya és la comunitat que menys ha perdut, després de l’Aragó, i té, per ara, una tendència continuada a la recuperació.

Un diagnòstic sensat


Entremig de tot el maremàgnum  de declaracions d’uns i altres, uns parlant d’eleccions anticipades, altres de desobediència civil, els de més enllà aferrant-se a una legalitat que és la seva, ja que no accepten la dels altres, alguns parlant de confederacions, fa goig sentir declaracions sensates, com la del conseller Mas-Colell, probablement de les poques persones que val la pena escoltar, perquè parla poc de coses hipotètiques i més de coses concretes.

Així, en una entrevista a El País d’abans d’ahir, el conseller d’Economia diu algunes coses que són les que en realitat importen. En trec algunes frases:

ú       El 2015 les comunitats rebran 10.390 milions menys que el 2013 en transferències i endeutament. I el 2013 va ser un any de recessió i el 2015 esperem que sigui un any de creixement. No té cap ni peus. Amb el mateix nivell d’impostos, el govern central comptarà amb 6.500 milions més.

ú       Ens tracten igual de malament que a la Comunitat Valenciana.

ú       No contemplo cap possibilitat de sortir de la UE passi el aue passi, ni nosaltres farem moviments que ens puguin deixar fora ni Espanya demanarà mai que ens expulsin de la UE.

ú       L’austeritat era la única sortida possible de la crisi. Catalunya portava una acceleració de despeses completament insostenible. S’havia de parar i es va parar. Si s’observa la corba d’acumulació del deute, aquesta sempre augmenta, però fins el 2010 s’accelera. Des de llavors es modera el ritme de creixement. Entre els anys 2007 i 2010, el deute públic va créixer, en mitjana, un 27,9 % anual. Entre 2010 i 2013, el ritme s’ha reduït a més de la meitat, amb una variació interanual mitjana del 12,1 %. Havia de passar: s’havia de reduir l’endeutament bé d’una manera catastròfica bé ordenadament. Hem tractat de fer una implementació ordenada del que era inevitable.

ú       Catalunya no té cap autonomia fiscal, per això estem tan enfadats. Què és autonomia fiscal? Per una banda, autonomia d’ingressos. Podem crear impostos petits que moltes vegades ens impugnen i que sumen 2.500 milions. Per l’altra banda, autonomia de despeses: sí, encara hi ha una caixa única, però quan els pressupostos estan tan justos hi ha poca flexibilitat. Encara ens queda un cert marge, però cada llei que promulga l’Estat treu competències. Tractem de ser creatius i d’adaptar les polítiques a la nostra realitat, però tot és molt precari. No pretenc fer veure que tenim un govern amb capacitat de governar.

ú       La capacitat de Catalunya per governar és molt limitada. L’Estat de les autonomies va ser real, però un segment important de la dreta espanyola mai hi va estar d’acord.

ú       La pressió a les comunitats autònomes és una combinació de varies coses. No van a cegues, és gent competent. Deuen pensar que exercint pressió sobre les comunitats, aquestes potser no compliran, però es podrà compensar i complir globalment. Però per sota d’això hi ha un pla per desmuntar l’Estat de les autonomies. La fase intermèdia passa per l’asfixia fiscal per després convertir-les en una barreja de diputacions i administracions perifèriques.


Davant de polítiques emocionals com les que estem vivint, una negociació basada en moltes de les coses que diu el conseller podria ser un joc en el que tothom hi sortís guanyant. Però comprenc que ara és temps d’emoció. Després del 9 de novembre, potser serà el moment de plantejar les coses d’una manera més racional. Tot esperant que abans no hi hagin desgràcies irremeiables, que complicarien, i molt, una situació ja suficientment complicada.

dissabte, de setembre 27, 2014

Ocupació juvenil

A Espanya, el percentatge de desocupació juvenil supera el 50 %, i és un dels percentatges més elevats d’Europa: exactament un 54 %, només superat a Europa per Grècia, que té un 56 % dels joves entre 15 i 25 anys en situació d’atur. Tothom està d’acord que aquest és un dels problemes més importants que el país té plantejats. Totes les iniciatives que es prenguin per disminuir aquest percentatge són bones.

Tothom hi està d’acord? Doncs sembla que el govern del senyor Mariano Rajoy i Brey no, ja que no va enviar cap delegació a la cimera tècnica europea per aprendre de la implantació del pla comunitari de Garantia Juvenil, que es va celebrar dies passats a Finlàndia, que és el país pioner a la Unió Europea pel desenvolupament d’aquest sistema. Les autoritats espanyoles deuen considerar que no tenen res a aprendre de l’experiencia dels altres països en el tema de l’atur juvenil, segurament perquè deuen considerar que tenir el 54 % de joves de 15 a 25 anys és un gran èxit de govern del PP.

A aquesta reunió  s’han debatut temes de tanta importància com la millora de la cooperació entre els centres d’ensenyament, els serveis públics d’ocupacio i les empreses, posant en comú les diferents propostes nacionals per perfeccionar la formació dels joves. El govern del PP ha degut considerar que tenint dos ministres tant rellevants com la senyora Báñez a Treball i el senyor Wert a l’Ensenyament, cap altre país de la Unió podia presentar proposicions més eficaces que les que estan duent a terme aquestes dues lluminàries de ministres.

L’excusa que han donat ha sigut que no enviaven cap delegació a aquesta cimera perquè no es tractava d’una reunió d’alt nivell. Els polítics del PP deuen considerar que tenen un nivell tant alt que no poden anar a reunions que no es corresponguin a la seva gran importància. En realitat, han demostrat que el que el 54 % del joves entre 15 i 25 anys no tingui ocupació els interessa molt poc. Cosa que, per altre part, no ha de sorprendre ningú.


dijous, de setembre 25, 2014

Malgrat 1914 – Un Te Deum, dos vaixells i una defunció

A la Vanguardia del dissabte 19 de setembre de l’any 1914 es publicava una ressenya de Malgrat. És una llàstima que, per culpa d’un error tipogràfic, ens hàgim hagut de quedar sense saber la causa de l’acció de gràcies per la que es va celebrar el Te Deum.

Per altra banda, un parells de vaixells que varen arribar a Malgrat per carregar, ens assenyalava que fa cent anys, tal com avui, a Malgrat hi havia una crisi industrial.

Finalment, la mort del senyor Emili Turró i Comas.


dissabte, de setembre 20, 2014

El primer acte s’ha acabat

El primer acte de la comèdia (o del drama, deixem-ho en tragicomèdia) s’ha acabat: Escòcia ha votat no a la independència. I ara què? Es votarà o no es votarà a Catalunya? Penso que això és perfectament indiferent. El més probable és que no es voti, però encara que, per un casual, es votés, no passaria res, almenys de manera immediata.

Tant si es vota com si no es vota, aquí com a Escòcia s’ha posat en marxa un canvi important. Veurem com es maneguen els escocesos. Tant ells com els anglesos tenen molt més “savoir faire” polític que el que puguem tenir aquí, i és molt probable que facin alguna cosa intel·ligent que pugui satisfer als uns i als altres.

Per aquestes terres, al contrari, no sabem conjugar el verb negociar. No el sap negociar el PP, que considera un deshonor (aquí hi trobem la vella Castella) cedir res de res. No sap negociar ERC, que fora de la independència no vol cap altre cosa. I no sé si CiU té alguna habilitat amagada per poder arribar al sol punt al que és possible arribar, allò que deia en Pasqual Maragall d’un federalisme asimètric (notem que en José Bono ha acusat descaradament a en Maragall en un article publicat fa uns dies al País, ara que sap que no es pot defensar), federalisme asimètric que no es pot aconseguir d’un sol cop, sinó pas a pas.

La tercera via és, ara mateix, la única sortida possible. Una tercera via que s’ha de negociar amb intel·ligència, aplicant, ja ho he dit una altre vagada, la teoria dels jocs, és a dir, s'ha de negociar sobre elements racionalitzables (i, per tant, quantificables), i no sobre sentiments. El problema és que, per negociar d'aquesta manera fan falta polítics que siguin estadistes, que tinguin les idees clares i que entenguin que tots han de cedir. Ara mateix, de polítics d'aquesta mida no en veig ni d'una banda ni de l'altre (entre nosaltres, no veig possible a Espanya una foto com aquesta).


Ah, i parlant dels propers actes d’aquesta comèdia, tant l’aprovació de la llei de consultes, com la convocació de la consulta, com les decisions que prengui el Tribunal Constitucional no són més que un entreacte. El segon acte el veurem cap al 9 de novembre. Serà curiós saber si es manté la consulta o no i, si es manté, què farà el govern central per impedir-la. Però com sempre, l’acte important serà el tercer, el que vindrà després del 9 de novembre. És un acte que durarà molta estona.